Els orígens ètnics de les nacions

Un títol com aquest (Els orígens ètnics de les nacions, d’Anthony D. Smith, Editorial Afers i Publicacions de la Universitat de València, Catarroja-València:2008, 470 pp.) pot fer tirar enrere més d'un si se'l troba en una llibreria o a la lleixa de la biblioteca: ètnia recorda raça i, si ho barregem amb nació, hi hauria molts europeus (i europeistes) que s'escandalitzarien. Res més lluny de tot això. Smith és un reconegut sociòleg anglès que escrigué aquest influent llibre el 1986, però que fins ara no havia estat traduït en català per l'editorial Afers. En aquest punt cal felicitar aquesta casa editora de Catarroja (l'Horta Sud, País Valencià) per la seva col·lecció "El món de les nacions" dedicada als estudis sobre el nacionalisme. Aquest és un concepte propi de les ciències polítiques, malgrat que bona part dels llibres que trobem a les llibreries són més aviat divertimentos (assajos en el millor dels casos), partidistes i poc profunds. Ara bé, diversos acadèmics seriosos estudien el tema des de la universitat i altres centres de recerca, tant d'aquí com de l'estranger (penso, per exemple, en Montserrat Gibernau, catedràtica de Política al Queen Mary College, de Londres; o Antoni Estradé, professor de la UAB). Naturalment, des de la universitat espanyola l'estudi del nacionalisme no hi té lloc, bé per l'obcecació del mateix nacionalisme espanyol, bé per l'adhesió a la versió més light del constitucionalisme (hi ha excepcions molt notables, però, com el catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera).
Parlem del llibre. Smith va estudiar Cultura Clàssica a la Universitat d'Oxford i basa aquest llibre seu en les cultures antigues, les ètnies, amb força paral·lelismes amb les modernes. La seva reflexió el porta a distingir dos tipus d'ètnies. Les ètnies laterals serien aristocràtiques, de límits confusos i indeterminats (per ex. hittites, perses, romans, francesos, anglesos, castellans, àrabs, polonesos). Les ètnies verticals serien populars, urbanes i, sovint, burgeses (per ex. fenicis, armenis, jueus, suïssos, catalans, holandesos). Aquestes presentarien vincles més intensius i exclusius que les ètnies laterals. Entre les ètnies verticals, n'hi ha de diversos tipus: amfictionies (grecs i fenicis), frontereres (hongaresos, suïssos, catalans, etc.), confederacions tribals (irlandesos, zulus), diàspores (jueus, armenis i xinesos) i sectes (drusos, coptes, nestorians).
De fet, Smith discrepa de les dues vessants tradicionals sobre l'origen de les nacions: d'una banda, aquells que pensen que el fet nacional és una propietat inherent de la humanitat, una constant humana, una cosa natural i universal; de l'altra, aquells que creuen la nació és una invenció moderna. Smith advoca per parlar d'etnicitat com un concepte més fonamental i ample que nacionalitat, més estès en el temps. És més, ell diu que: "El que amera la vida social i cultural de l'antiguitat i l'alta edat mitjana a Europa i al Pròxim Orient són les ètnies més que no les nacions (...) Aquestes ètnies existiren a dintre o a la vora de diverses organitzacions polítiques (...) Alternativament constituïren diversos enclavaments a dintre dels grans imperis de l'antiguitat i de l'edat mitjana, i van persistir independentment de qualsevol formació estatal congruent." (p. 177).
Smith es pregunta per què grans estats o pobles antany potents com els assiris, els fenicis, els jueus o els normands han desaparegut absorbits sense deixar rastre ètnic. L'autor es respon: "Il·lustra la nostra tesi principal: és a dir, el paper central de les tradicions religioses i dels clergats i ritus distintius en el manteniment de la identitat ètnica. (...) és evident que els clergats són més importants que les organitzacions polítiques i les pàtries en la salvaguarda de la identitat ètnica i en la consolidació de la supervivència ètnica al llarg dels segles". Això és vàlid, però, en èpoques premodernes, tot i que també s'aplicaria en alguns casos contemporanis (per exemple, la simbiosi entre el franquisme i el catolicisme féu que alguns catalans donessin suport al règim, amb continuïtat encara avui en dia).
No és fins a la modernitat (a partir dels segles XVII i XVIII) quan algunes ètnies es transformen en nacions. "No sols és que les poblacions ètniques de la majoria d'estats estan barrejades (...), sinó que els límits d'aquests estats sovint no coincideixen amb l'abast d'una sola població ètnica. A dintre d'aquests estats, a més, hi ha tant ètnies com nacions" (p. 243). Smith cita com a "nacions dretes i fetes" Catalunya, Escòcia i Flandes (serien aquelles nacions encara mancades d'estat), mentre que els gallecs serien comunitats ètniques, mentre que hi ha ètnies que aspiren a esdevenir nacions, com els kurds, els gal·lesos, els occitans, els bretons, etc. Les ètnies que vulguin constituir-se en nacions han de construir un mite sobre els orígens, organitzar un territori i crear drets i deures comuns, és a dir, una ciutadania. A partir d'això, Smith dedica un parell de capítols lúcids sobre la constitució de les nacions.
Allò que té de bo l'aproximació de Smith és el caràcter simbòlic que atorga a l'etnicitat i la nacionalitat. En conseqüència, els membres d'una nació no cal que siguin similars, sinó que han de sentir un lligam intens de solidaritat cap als seus conciutadans. La supervivència de l'ètnia consisteix en la continuïtat "d'aquelles formes i tradicions ètniques que poden exercir una influència solidificant i distintiva damunt la perspectiva i els sentiments d'una població". Smith atorga també un sentit històric a les nacions modernes, que tindrien les seves arrels en les antigues ètnies. Ara bé: "el fet de convertir el nacionalisme en una ideologia estatal oficial dóna com a resultat la negació de la validesa de les reivindicacions de qualsevol comunitat que no es puga equiparar amb un estat existent dintre del sistema regional d'estats." Les elits estatals neguen sistemàticament les aspiracions de les seves ètnies, "exactament a causa de la seua ignorància (composta sovint d'una falta de ganes de saber) sobre els diferents mites, símbols i memòries i valors distintius de les ètnies minoritàries." Aquests estats estan recolzats per les organitzacions interestatals: "com que la comunitat internacional només pot reconèixer estats nació degudament constituïts, sovint es veu obligada a tolerar tota mena de brutalitats comeses pels règims legítims d'estats que fins ara han estat admesos al concerts dels estats, mentre que rebutja d'atorgar qualsevol legitimitat a les reivindicacions, siguin o no raonables, d'aspirants a nacions, ofeses i excloses."
Smith ataca les pretensions de domini de les nacions nuclears que conformen els estats pluriètnics (la majoria), però tampoc veu clar que sigui positiu una profusió de nacions que vulguin constituir-se en estats (especialment, en llocs on aquestes estan poc definidies, com a l'Àfrica), ja que la descentralització tindria conseqüències econòmiques, segons ell. La darrera pàgina del llibre sembla que Smith advoqui pels sistemes federals i confederals, a més de la independència d'alguns casos molt clars, com una forma de solucionar el problema.
Durant la lectura del llibre, inevitablement es pensa en el cas català (tractat molt favorablement per Smith) i es té la sensació que la realitat nacional pot desaparèixer un moment o altre. Cal tenir en compte, però, que el llibre només tracta un aspecte específic del nacionalisme: la relació amb l'etnicitat i la construcció d'identitat. Cal complementar l'estudi amb altres treballs que parlin del colonialisme, la dominació, el dret i la seva reconstitució.

Arbre de Ciència (28-III-2009)

Després de tres segles de fracàs, la quimera federal

Cal admetre que, en l’estat actual de la relació Catalunya-Espanya, amb l’Estatut encallat i amenaçat d’esquarterament al Tribunal Constitucional, amb els partidaris de la independència pujant fins al 37% segons l’últim sondeig publicat, als socialistes catalans els toca la posició més incòmoda. La seva doble lleialtat, la seva doble filiació identitària converteixen el PSC (PSC-PSOE) en la frontissa més tensionada de tot el sistema polític, en la peça que suporta una prova de càrrega més dura.
A la llum de les presents circumstàncies hom pot entendre que els homes i les dones del carrer de Nicaragua estiguin evasius o a la defensiva quan se’ls pregunta pel futur de l’Estatut o per la cabuda de Catalunya dins d’un marc constitucional cada cop més estret. Tanmateix, la comprensió té un límit, i aquest és el respecte a la història, a la realitat i a la intel·ligència dels ciutadans. Un respecte que el senyor Miquel Iceta —viceprimer secretari i portaveu del PSC— va transgredir quan, en entrevista recent al setmanari El Temps, declarava: “A Espanya, ara, li toca federalisme. Si aconseguim consolidar aquests estatuts de segona generació i el seu desenvolupament, el següent gran objectiu és la introducció d’una veritable cultura federal i unes veritables institucions federals en l'àmbit espanyol”.
Anem a pams. El federalisme va irrompre a la península Ibèrica arran de la Revolució de Setembre de 1868, assolí en poc temps una forta implantació tant a Catalunya com a la resta de la façana mediterrània i el febrer de 1873, afavorit per una conjuntura política molt concreta, es va fer càrrec del govern espanyol, al capdavant de la República acabada de néixer. Aleshores, conscient de la fragilitat de l'executiu que presidia el seu amic Estanislau Figueras, conscient del rebuig de molts espanyols a un model d’Estat que percebien com una imposició dels catalans, un dels màxims exponents del partit al Principat, Valentí Almirall, decidí traslladar-se a Madrid per, des d’allí, fer pedagogia política i propagar d’un cap a l’altre d’Espanya les bondats del federalisme. Com? Publicant a Madrid, entre el 8 de març i l’11 de juny de 1873, un diari que es deia... El Estado Catalán.
Apressem-nos a tranquil·litzar els lectors: Almirall sobrevisqué sa i estalvi a aquella aventura, cosa que potser no hauria pogut dir en èpoques molt més recents. Però l’historiador que ha estudiat millor l’episodi, Josep Pich i Mitjana, explica en el seu llibre Valentí Almirall i el federalisme intransigent (Editorial Afers, 2006) com va ser-li d’hostil la reacció de la premsa política madrilenya, tant la progressista com la conservadora: els federalistes catalans eren insolidaris i “separatistas”, tenien gelosia de Madrid, impulsaven una “política de campanario, mezquina y envidiosa”, Catalunya era “una hija ingrata” amb els sacrificis que la mare Espanya havia fet per tal d’afavorir la seva industrialització. Els sona l’argumentari? Doncs, encara que sembli mentida, són paraules escrites fa 137 anys.
Poques setmanes després que Almirall deixés de publicar el diari, aquell primer intent de reconstruir Espanya sobre la base de la pluralitat de sobiranies naufragà sense remissió. Però el fracàs de 1873 no impedí que, al Principat, l’expectativa federal restés ben viva com a solució del “problema català”. Durant les sis dècades següents, quasi tot el republicanisme i gairebé tot el catalanisme van ser, explícitament o implícita, federalistes. I quan, el 1931, arribà una segona República, la pràctica unanimitat dels partits i de l”opinió a Catalunya van creure i confiar que seria federal. Així ho preveia l”article 1 del projecte d'Estatut de Núria, plebiscitat en massa pels catalans l”agost de 1931: “Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola”.
Tanmateix, i per segona vegada, la cultura política espanyola rebutjà el federalisme com una fórmula estranya i innecessària. En el debat constitucional d’aquella tardor, la minoria catalana que encapçalava Lluís Companys es va quedar sola —quasi sola, només amb el suport dels benemèrits diputats canaris José Franchy Roca i Bernardino Valle— en la defensa d’un Estat federal que pogués acollir la sobirania catalana. La República de 1931, doncs, va ser unitària sota l’eufemisme d’“integral”, compatible tan sols amb autonomies atorgades i de tipus regional com la que dibuixà l’Estatut de 1932.
Tot i que, en la clandestinitat antifranquista, moltes organitzacions d’esquerres van seguir invocant el federalisme com una recepta territorial que evitava entrar en detalls compromesos (el cas més notori fou el del PSOE), el cert és que, durant el procés constituent del 1978, la reivindicació federal va ser irrellevant. Això sí: després que la consigna del café para todos va donar lloc a l’Estat de les Autonomies, un ampli corrent interpretatiu jurídico-polític sostingué durant anys que, sense ser federal, l’actual Constitució espanyola era federable, i que la dinàmica impulsada per les disset comunitats autònomes conduiria inexorablement l’Estat cap a un funcionament quasifederal.
I bé, tres dècades després podem afirmar rotunds que aquella interpretació era il·lusòria o falsa. El 2010 com el 1931 i com el 1873, la federalització de l’Estat és sobretot una qüestió de cultura política; i, lluny d’evolucionar a favor d'un més gran reconeixement de la seva pluralitat interna, la cultura política espanyola ha involucionat, i segueix fent-ho, en sentit contrari, des dels editorialistes de premsa fins als magistrats del Constitucional als quals, ja siguin conservadors o progressistes, els resulta inacceptable que una altra llengua tingui, dins l’Estat, el mateix rang que la castellana, o que hi existeixin símbols nacionals d’una nació diferent de l’espanyola.
En aquest context, que el senyor Iceta encara intenti engrescar-nos assenyalant l’horitzó federal fóra una mostra d’humor negre, si no fos que els temps no estan per bromes.

Joan B. Culla i Clarà
Avui, 14-VI-2010

El maître poeta más conocido de Valencia

Encuentro con Francisco Mateu, Maître y Poeta de Valencia. Si usted es un hombre y va acompañado de una mujer al restaurante Chez Lyon de Valencia tenga cuidado. Porque en ese lugar, pegado al Ayuntamiento de Valencia y donde disponen de una deliciosa carta de carnes de caza y pescados, hay un Maitre con muchos recursos: además de que le atenderá con excelente delicadeza es un gran poeta. Y suele ocurrir que cuando Francisco Mateu, que así se llama este Maitre, toma confianza, suele dejar uno de sus sugerentes poemas a la mujer, con lo que uno puede encontrarse, de repente, desarmado.
Es este, además, un restaurante que lleva camino de convertirse en un lugar mítico. Porque el Chez Lyon, ubicado en el carrer En Llop, es un lugar de conjuras políticas y de encuentros sospechosos de periodistas al medio día, de tertulias hasta la madrugada entre profesionales de prestigio y también de bombonera donde se han fraguado grandes cenas románticas, grandes historias de amor. Siempre con una música de fondo que rinde tributo a los grandes del jazz, con especial tendencia a las voces femeninas.
Y el director de esta orquesta tan variada es Francisco Mateu, que ha logrado, tras años de lucha, ser reconocido no sólo como un excelente Maître, de conversación instruida y atento hasta el detalle; sino en un poeta de buena crítica. "Escribo para conocerme mejor, para ser mejor persona", comenta a La Vanguardia. Sus dos libros, Cita amb ningú y Chez Lyon Blues [tots dos editats per Afers] son una adecuada lectura no sólo para conocer el corazón y la razón de "Paco"; sino también para comprender un poco mejor Valencia. Y como muestra aquí les dejo uno de sus poemas dedicado al barrio de El Carmen:

Et buscaré
Abans que
l'ombra
m'amenace
d'abandó.
Farem una volta
Pel Carme,
fregarem les parets
I pujarem pel carrer Baix
com fan els raigs
capvesprals.

Fancisco Mateu recuerda los años en los que trabajó en un club nocturno de Valencia. "Fue duro, pero a la vez interesante; en esos sitios se aprende mucho de la condición humana", apunta. Su poesía ha recibido muchos halagos, pero para él lo más importante "es que a mi clientela, que su mayoría ya son amigos, han disfrutado mucho de mis libros". Y es cierto; porque "Paco" es realmente entrañable con los que allí hemos acudido. Y, lo dicho, si uno va acompañado de una hermosa mujer ha de tener cuidado, porque cuando se descuide el Maître del Chez Lyon le lanzará un poema, directamente al corazón.
Francisco Mateu (Valencia, 1958) comenzó a escribir poemas en papeles publicitarios de un club nocturno que repartía por las noches. De eso hace ya más de tres décadas. Hace 20 años, junto a un socio, abrió el restaurante Chez Lyon, uno de los lugares más frecuentados, sinceros y agradables del centro de Valencia. Su obra Chez Lyon Blues [Editorial Afers] es la segunda que ha publicado, con gran éxito de crítica. Su primer libro fue Cita amb ningú [Editorial Afers], que abrió un camino que amenaza, gratamente, con ser duradero.

Salvador Enguix
“Diario de Valencia”. Blog de La Vanguardia (21-V-1008)

No tot s'hi val

Estem davant d’una crisi total que està afectant tota la societat de dalt a baix. I el món de la cultura no és cap excepció a la regla general. La cultura també està en crisi. S’han de definir nous paràmetres per a la cultura. Els paràmetres que han valgut fins ara no valdran de cara al futur. Es veuen senyals de moltes propostes diferents per establiraquests nous paràmetres. Per exemple, no fa pas gaire vaig veure un número monogràfic del suplement “Culturas” que recomanava una reivindicació i una recuperació dels valors romàntics com a via de solució de la crisi. Individualisme, món interior, emotivitat, etcètera.
Ben mirat i ben afrontat, és un moment interessant perquè tot està en dansa i tot està obert. Hi ha propostes de tota mena. Però n’hi ha una que em preocupa profundament. És un sector de la cultura catalana que està plenament convençut que l’ambient de confusió general és una espècie de barra lliure on tot s’hi val. I escudant-se en aquest clima tot s’hi val arriben a actituds i manifestacions francament inacceptables. A tall d’exemple, citaré alguns casos: la promoció acrítica de l’obra tardana de Miquel Bauçà, amb tota la seva nefasta càrrega destructiva; la celebració a la Universitat de Girona d’un congrés sobre l’obra de l’ideòleg Charles Maurras, portaveu de l’ultraconservadora, purista i essencialista Action Française; l’existència a la xarxa de la pàgina web de Taller Llunàtic de Josep Albertí i Bartomeu Cabot, amb la seva exaltació de la violència, la xenofòbia i l’antisemitisme.
No tot s’hi val. Ecriptors, editors, institucions, professors, tots els agents de la cultura tenen responsabilitats ineludibles de caràcter moral, històric, social i polític. No tot s’hi val. Sort que encara tenim algunes tribunes on es tracten a fons aquests temes, tribunes com la revista L’Espill de València, dirigida per Antoni Furió, l’editorial Afers, de Vicent Olmos, també de València, i la col·lecció d’assaig “Traus”, de Lleonard Muntaner de Mallorca, dirigida per Arnau Pons.
En aquest sentit, sobre l’abús extrem de les responsabilitats d’escriptors i pensadors, els recomano vivament dos documents imprescindibles: el dossier que recull un debat que va tenir lloc a Barcelona sobre les idees i el llegat del pensament de Heidegger a L’Espill (número 32) i el llibre de Louise Lambrichs El cas Handke. Una conversa sense cap contemplació (Lleonard Muntaner). Heidegger i Handke van arribar a extrems d’actuació inadmissibles (un darrere Adolf Hitler i l’altre darrere Slobodan Milosevic) que no tenen ni apologia ni explicació possible. I tant Martin Heidegger com Peter Handke se les campen per la cultura catalana inqüestionats. Més aviat són aplaudits. Caldria que la cultura catalana es despertés i es posés a reflexionar seriosament sobre la responsabilitat cultural. No tot s’hi val.

D. Sam Abrams
“Cultura”, Avui (8-IV-2010)

Els EUA, Kosovo i Catalunya

En una aclaridora sentència que va fer pública la setmana passada, el Tribunal internacional de Justícia va deixar clar que no hi havia cap argument en la legislació internacional que prohibís la independència d'un país: “El tribunal considera que la llei internacional no conté cap prohibició aplicable sobre la declaració d'independència', va dir el president, el jutge Hisashi Owada, en la seva resolució judicial. 'En conseqüència, coincidim a dir que la declaració d'independència del 17 de febrer de 2008, no viola la llei internacional”. L'alt tribunal va decidir això per deu vots a quatre. Per tant, va voler deixar ben clar que la declaració d'independència de Kosovo, adoptada el 17 de febrer de 2008, no violava la llei internacional ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l'ONU (del 1999). Sobre el fet que el Consell de Seguretat de l'ONU hagués condemnat algunes declaracions d'independència, va manifestar que “la il·legalitat lligada a les declaracions d'independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet d'anar lligades a l'ús il·legal de la força o d'haver-se comès algunes altres violacions de la llei internacional”. I explicita, a més, que “no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en si”. Per extensió, doncs, cap declaració d'independència no contravé el dret internacional.
Cal celebrar aquesta resolució del màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides. Però no val a badar. Tothom sap, perquè ho vaig escriure a l’Avui del 18 de febrer del 2008, que personalment no veig en la independència de Kosovo un bon exemple a seguir. Com vaig escriure aleshores, la secessió de Kosovo és “una independència necessària, perquè respon al context enrevessat balcànic, que inclou la falta de garanties democràtiques per als albanokosovars dins de Sèrbia, però també és veritat que no és una independència que s'ajusti als processos d'emancipació nacional clàssics. I no ho és per raons històriques, polítiques i també culturals i ètniques. Quan els serbis asseguren que Kosovo és part de la seva història, tenen raó, perquè al capdavall hi són presents des de fa segles i la mitologia sèrbia ha abonat aquesta tesi fins a considerar Kosovo el bressol de la nació Sèrbia”. Com també vaig deixar clar llavors, ja em sembla bé que els albanokosovar es declarin independents si això els garanteix la seguretat i la llibertat que no poden obtenir enganxats a Sèrbia. No hi ha més remei. Però l’anomalia de la independència albanokosovar és tan específica, que no ha d’estranyar a ningú que ara el portaveu del departament d'Estat nord-americà, Philip Crowley, negui que el dictamen del tribunal sigui aplicable “a cap altra situació”, després de ser preguntat si aquesta decisió no podria donar ales a altres moviments secessionistes com els de Catalunya o el País Basc. No ens enganyem, doncs, perquè és evident que els EUA observen el cas Kosovo d’una manera molt particular: com a part de la solució (que no vol dir que ho sigui) del conflicte dels Balcans. Una altra cosa és que l’estultícia i la por del Govern d’Espanya li vulgui donar una transcendència exemplificadora que no té. Els governants espanyols són tan curts de vista internacionalment com ho són internament. Són jacobins, centralistes i primaris. I aquest és un còctel explosiu.
Però tornem a la posició dels americans. Joseph S. Nye, Jr., antic ajudant del secretari de defensa nord-americà i teòric de l’anomenada política d’expansió de la influència dels EUA per mitjà del soft power, a principis de l’any passat va escriure un article en què posava damunt la taula el que ell considera la part “fosca” del dret a l’autodeterminació (el títol era literalment aquest: "The Dark Side of Self-Determination". L’article arrencava, precisament, amb l’exemple de Kosovo, però en un sentit molt diferent. Deia Nye: “Després que Rússia enviés tropes a Geòrgia l’agost de 2008, va reconèixer la independència de dues províncies secessionistes, Ossètia del Sud i Abkhàzia. Quan gairebé cap Estat va seguir el seu exemple, Rússia va assenyalar que els països de l'OTAN havien utilitzat la força per ajudar Kosovo a separar-se de Sèrbia”. Això és el que fa dir a Nye que sí bé el dret a l’autodeterminació sembla un principi moral molt clar, la pràctica demostra que sovint s’acompanya de molts problemes. I és que no tot depèn del dret en estat pur, sinó que les circumstàncies històriques i polítiques influeixen d’allò més. Nye posa altres exemples, com ara el dret a l’autodeterminació dels somalis del nord-est de Kenya i del sud d'Etiòpia per integrar-se a Somàlia. El problema del dret de decidir és que, a més de ser de justícia, ha de tenir un concreció pràctica. El més interessant del que exposa Nye és que les demandes d’autodeterminació en el món d’avui s’han de jutjar cas per cas, ponderant-ne els motius, els mitjans i les conseqüències, però que cal fer-ho en un marc multilateral. Això és el que no hem sabut fer mai des de Catalunya. Mai, mai, no, com bé explica el professor Xosé Manoel Núñez Seixas en un llibre d’obligada lectura: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936) (Editorial Afers). Però això és de l’època de la Pau de Versalles del 1919. D’aleshores ençà, no s’ha fet res de semblant. El conseller viatger hauria pogut fer feina en aquest sentit. Hauria pogut afavorir, per exemple, la vinguda a Catalunya de personatges com el mateix Nye, que tenen una perspectiva oberta i moral de l’autodeterminació, a més de ser un personatge influent. Però... ja se sap per a què ha fet servir el càrrec el vicepresident, oi?
Internacionalitzar la causa catalana és tant o més important que demanar la independència dia sí, dia també. Perquè el transcendental no és tenir-hi dret, sinó saber com arribar-hi. Els deixo aquest pensament com a reflexió estiuenca. Que passin un bon estiu, doncs. A la tardor tindrem feina i eleccions, que és un fet polític tangible.

Agustí Colomines
elSingularDigital (26-VII-2010)

La resistència de les idees

Des de les primeres pàgines de la Història social de la filosofia catalana. La lògica (1900-1980) de Xavier Serra [Afers, Catarroja-Barcelona:2010, 270 pàgs.], hi ha una idea que s’imposa: no és possible conèixer la història de la filosofia catalana —i per ser més exactes, de la filosofia catalana contemporània— sense una atenció rigorosa al context. Això significa que cal tenir presents, en paraules de l’autor, «les condicions academicosocials i les circumstàncies històriques». És necessari, en definitiva, un esforç historiogràfic conscient, deliberat i meticulós. Per òbvia que pugui ser aquesta exigència, no sempre s’ha respectat. I segurament aquesta és una de les raons per les quals una obra amb aquesta ambició ha de ser benvinguda i celebrada. Una altra raó, no gens desvinculada amb el que s’acaba de dir, és la voluntat de Serra d’anar més enllà del lament sobre el dèficit filosòfic de la cultura catalana. A part de deplorar la migradesa de la nostra literatura filosòfica, és important anar a les arrels i desentrellar-ne els perquès. La Història social de la filosofia catalana forneix hipòtesis, documentació i recerca en aquest sentit. No s’encalla en el tòpic lacrimògen.
Si la filosofia per si mateixa ja és una disciplina àmplia i múltiple, la seva història social esdevé quasi inabastable, per molt que en aquesta ocasió estigui geogràficament centrada en els Països Catalans. Aquí, però, el camp està acotat d’antuvi: la lògica. No és pas casualitat que entre 1900 i 1980 la gran majoria dels noms destacats de la filosofia catalana hagin tingut relació amb la lògica matemàtica i la seva recepció. Joan Crexells, David García Bacca, Josep Ferrater Mora i Manuel Sacristán despunten en primera línia. Ara bé, Joaquim Xirau, Jaume Serra Hunter i Eugeni d’Ors, per motius diversos, tampoc no en queden al marge. L’impacte de la lògica moderna a casa nostra —la superació de la lògica escolàstica i el seu aristotelisme resclosit— és el revulsiu que presenta aquest llibre. A començaments del segle XX, amb les terrorífiques i soporíferes lliçons de Lògica Fonamental de Josep Daurella i Rull a la Universitat de Barcelona —lliçons sobre els «ossos del tomisme» de les quals Josep Pla i Pere Bosch Gimpera n’han deixat constància— i amb les igualment tedioses de Pere Maria López Martínez a la Universitat de València, no semblava que la lògica pogués tenir cap mena d’interès. Malgrat tot, aquest panorama ensopit va canviar.
Serra rastreja i narra aquest canvi vivificador, per bé que accidentat, de la filosofia catalana. El punt de partença de debò, tanmateix, no es troba a l’oficialitat de les càtedres de Lògica. Correspon a l’estada de Bertrand Russell a Barcelona del 29 de març al 3 d’abril de 1920. Russell fou convidat pel Seminari de Filosofia de l’Institut d’Estudis Catalans, és a dir, per Eugeni d’Ors i, per tant, l’inici d’aquesta història és fora del món universitari —val a dir que el títol del llibre, de ressonància russelliana, reflecteix discretament aquesta tesi. Qui realment va treure profit del curs que Russell professà, però, no va ser Ors, sinó el seu deixeble Joan Crexells, la mort prematura del qual va impedir que el seu interès per la lògica pogués donar tots els seus fruits. També de zero van haver de començar García Bacca, Ferrater Mora i Sacristán. La història de la lògica contemporània —i de l’esforç per construir una escola analítica— als Països Catalans no és una excepció a la norma general: va estar marcada per les interrupcions, les represes, l’exili i l’èpica resistent d’uns pocs autodidactes. Només molt més tard, aquesta perseverança es podrà veure recompensada a les aules de la universitat. Serra escriu: «La vida acadèmica necessita, per damunt de tot, la continuïtat. Aquesta continuïtat, però, entre nosaltres, ha existit només rares vegades —per no dir mai. Les escasses empreses culturals de llarg abast de què hem pogut beneficiar-nos han hagut de travessar períodes d’interrupció lamentables, per causes generalment polítiques (les dictadures espanyoles). D’altra banda, la consistència del sistema acadèmic, sotmès al centralisme universitari espanyol, sempre ha estat precària. El contrari de la normalitat acadèmica és començar de zero. La història de la recepció de la lògica matemàtica és, en aquest sentit, exemplar.» (p. 132-133).
La Història social de la filosofia catalana. La lògica (1900-1980) no només és un estudi científic i documentat de la recepció de la lògica matemàtica i la llarga agonia de la seva homònima medieval, que ja és molt. A més, a partir del camp de la filosofia de la ciència i del llenguatge, Serra reflexiona amb amenitat sobre qüestions de fons, assaja interpretacions valentes sobre temes diversos i recull episodis rellevants de la nostra història cultural. Els vessants de la fenomenologia i el marxisme, les altres dues grans escoles del segle XX, no entren en el projecte d’aquesta obra. Tot això, amb una mica de sort, potser vindrà més endavant.

Oriol Farrés Juste
Caràcters, 52 (2010), p. 10

Catalunya i les minories nacionals

L’historiador gallec Xosé Manoel Núñez Seixas va dedicar la seva tesi doctoral a El problema de las nacionalidades en la Europa de entreguerras: el Congreso de las Nacionalidades Europeas (1925-1938). Aquesta tesi, presentada el 1992 a l’Institut Universitari Europeu de Florència, ha estat publicada en bona part, en forma d’articles i de llibres. En quedava, però, inèdit un capítol molt important per a nosaltres: el referent a la imbricació del nacionalisme català en aquesta temàtica durant el període d’entreguerres. Gràcies al suport de la Fundació Trias Fargas i de l’Editorial Afers, l’autor l’ha posat al dia i el publica en un volum de la col·lecció «El món de les nacions» [Xosé Manoel Núñez Seixas: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), traducció de Montserrat Mas Villart, Editorial Afers/Publicacions de la Universitat de València, Catarroja-València:2010, 286 pp.]. Es tracta d’un gran fracàs, del qual s’indiquen a bastament les raons, però val la pena de conèixer de prop els considerables esforços duts a terme des de Catalunya per aconseguir un estatus internacional de minoria nacional, en bona part coordinats pel mallorquí Joan Estelrich, al darrere del qual hi havia sempre Francesc Cambó, bé que va saber col·laborar amb elements catalanistes no gens afins a la Lliga. L’autor ha tingut accés a l’important arxiu d’Estelrich, com n’ha tingut també a l’important fons de Lluís Nicolau d’Olwer conservat a l’arxiu de l’Abadia de Montserrat, a l’arxiu de Francesc Maspons Anglasell i a altres arxius que li han permès de seguir de prop la trajectòria de les negociacions i dels projectes desenvolupats entre la primera guerra mundial i la guerra civil de 1936-1939. Els ha complementat amb un estudi a fons de l’extensa bibliografia sobre la matèria. Tot plegat ha donat lloc a un volum d’un gran interès, ple d’informació i que suggereix noves interpretacions i estimula nous estudis.

B.B.
Serra d’Or (juliol-agost 2010), p. 108

Els reaccionaris valencians... D'abans i d'ara...

Acabe de llegir el llibre Els reaccionaris valencians. La tradició amagada, on Xavier Serra, Miquel Àngel Fabra, Francesc Pérez Moragón, Pau Viciano, Sara Prades i Guillem Pasqual analitzen la trajectòria, l’obra, la influència i la mentalitat de set representants destacats del pensament reaccionari valencià —Rafael Rodríguez Cepeda, Vicent Gay, Eduard Martínez-Sabater, Joan Beneyto, Diego Sevilla Andrés, Rafael Calvo Serer i Josep Corts Grau— i on s’ofereixen claus de comprensió d’un passat massa present a hores d’ara. Només cal repassar els actuals carrers de València per veure com molts d’aquests personatges d’idees reaccionàries, ultraconservadores i feixistes els donen nom, tot i que la dreta actual no els reivindica obertament, com s’afirma al pròleg. No obstant això, si rasquem una mica, observarem com sura la mateixa runa, una idèntica reverberació politicomoral... Perquè l’actual dreta valenciana tampoc no renega del tot —només els maquilla— d’uns “ideòlegs” que són el corrent de fons, els fonaments amagats, però no tan ocults com pot semblar, d’una dreta reaccionària que encara resta per homologar a la “dreta culta” de l’Europa del liberalisme polític.
Com explica Gustau Muñoz a la introducció, “la idea que es tenia fins fa quatre dies del País Valencià era la d’un territori de tradició liberal, esquerrana, republicana (…) a hores d’ara aquesta impressió s’ha esborrat, després del llarg període d’hegemonia de la dreta, que ha conquerit triomfalment, elecció rere elecció, les principals institucions del País”, i no només les institucions sinó l’hegemonia ideològica i la contextura psíquica dominant al si de la societat valenciana. Com s’indica, al mite d’un país esquerrà i republicà contribuí la figura de Blasco Ibáñez, l’adhesió majoritària de la població valenciana a la República, als anys trenta, que es mantingué fidel fins al 1939, els resultats de les primeres eleccions democràtiques l’any 1977 i el prolongat predomini polític del Partit Socialista, que governà entre 1983 i 1995.
Aquest escenari ideològic ha canviat, la dreta no és la mateixa del franquisme, però es mantenen alguns d’aquests doctrinarismes reaccionaris: la instrumentalització de la religió, la vulneració dels drets de les dones, el “terrorisme” sanitari contra l’avortament, les censures a la llibertat de tot tipus, etc. Aquests fets i tarannàs són ben presents dia a dia. Polemitzant una mica amb el que s’explicita al pròleg del llibre, és cert que no hi ha una reinvindicació explícita del totalitarisme, però s’hi observa a bastament en la subversió del vocabulari eufemístic, en el desvergonyiment, en alguns programes de política lingüística que busquen acabar amb la llengua dels valencians i amb la pròpia identitat, com també les exaltacions de valenciania anticatalanista, que estan en la mateixa línia ideològica o fins i tot van més enllà que algunes de les idees sobre la llengua i Catalunya dels reaccionaris valencians de la primera meitat del segle XX, els quals sovint glossaven la “germanor” de València i Catalunya i reconeixien la unitat de la llengua catalana (com feren Casp i Aldert, qui després, per enveja i gelosia de Joan Fuster, defensaren el secessionisme durant la Transició que inspira la dreta valenciana d’ara). De vegades, sembla que alguns polítics valencians de la dreta actual (Camps, González Pons, Barberà, Rus, Blasco, Fabra, Ripoll), hereus d’aquells i mixtificadors del passat, no els arriben ni a la sola de la sabata als ideòlegs reaccionaris anteriors, ja que els discursos ultraconservadors d’ara només són una defensa dels seus privilegis i un arsenal d’insults a l’enemic polític.
Ens adverteix Gustau Muñoz, al principi del llibre, que una revisió exhaustiva del pensament conservador valencià hauria d’haver inclòs les idees socials, polítiques i filosòfiques d’alguns prohoms del carlisme (Aparisi i Guijarro), de la Restauració i la Renaixença (Teodor Llorente o Martínez Aloy) i de generacions posteriors (Felip Mateu i Llopis, Federico García Sanchiz, Martí Domínguez Barberà, Lluís Revest, etc). També s’haurien pogut incloure com a pròpiament reaccionaris José María Albinyana, precursor del feixisme espanyol, Vicente Ramos, ideòleg del Sudeste i de l’anticatalanisme, o Antonio Rodilla, “que vindria a ser exponent altament representatiu del que va significar l’Església militant de caire tridentí amb projecció intel·lectual i aspiració culta, des de les plataformes de la direcció del Col·legi Major de Burjassot (on s’integrà el 1922) o posteriorment del Seminari Metropolità de Valencià, durant un llarg període rectoral entre 1939 i 1969, que marcà a ferro la formació de l’Església valenciana, quant a actituds de fons i mecanismes estructurals de relació amb la societat. Incloent-hi l’especial animadversió envers la realitat nacional, cultural i lingüística del País”. No debades, la majoria dels bisbes valencians que s’asseuen a la Conferència Episcopal es van formar durant el rectorat de Rodilla (un franquista, amic de Josemaría Escrivá de Balaguer). Per això l’aversió cap a les llengües distintes del castellà i la defensa aferrissada de la “indissoluble unitat d’Espanya” com a missió religiosa prioritària, com si fossen els jutges del Tribunal Constitucional, que necessiten repetir com un psalm aquesta fórmula que explicita un dogma ple d’incerteses, que com més el reciten més autoritat perd. Altres figures de la dreta valenciana interessants serien Lluís Lúcia i Josep Calatayud. El primer fou el líder de la DRV a València condemnat a mort pels republicans i pels franquistes, com recorda en els seus escrits el seu nét Lluís Aguiló. I el segon fou, durant la República, democratacristià, i després un camaleònic franquista, amic de Joan de Borbó, i va assistir a les converses a Estoril per designar Joan Carles I successor del dictador; a la fi de la II Guerra Mundial, Calatayud donà suport i refugi a Moraira —on té dedicat el carrer principal—, a Benigànim i a Carcaixent a exmilitars croats nazis, que Francesc Bayarri ha descrit magistralment a Cita a Sarajevo.
Després de llegir aquesta revisió del pensament dels reaccionaris valencians, observem l’escàs gruix d’una matèria insubstancial i corrupta d’oportunistes sense escrúpols, feta d’idees copiades de les encíclicles i de les doctrines papals que construeixen, de fet, un catolicisme immobilista i covard, que serveix per a armar l’extrema dreta a Valladolid abans del colp militar insurgent contra la II República. També apareixen les idees autoritàries a la manera de Carl Schmitt, l’atac al liberalisme, al socialisme i a la lluita de classes en defensa del corporativisme de l’Antic Règim, la defensa de l’Espanya eterna de matriu exclusivament castellana, la fòbia anticatalana feta de tristos tòpics del “valencianerisme” més suat, la gramàtica d’opusdeistes, camaleònics i dels que es fan passar per “democràtes de tota la vida”, que no tenen cap problema d’inventar-se els seus currículums de trepes, cínics i vividors; que s’aprofiten de les circumstàncies i s’arrimen a la bona ombra dels colpistes per manar i viure per sobre dels altres. No és tant el “retorn d’allò reprimit” com el passat que roman, corregit i minvat o augmentat —lampedusianament—, tot i que de vegades s’amaga o s’intenta dissimular, i d’altres esclata amb tot el vigor, perquè tenen recursos i mitjans amplificadors molt potents. Com deia al Levante-EMV Vicent Àlvarez, no és comparable aquesta fauna reaccionària als professors universitaris progressistes de final dels anys cinquanta o seixanta (i alguns anys després), sense cap suport institucional, per més brillants que fossen. Són realitats distintes i potser incommensurables. Els reaccionaris són anacrònics, però no innocus. Si fem una genealogia del poder es reconeixen fàcilment i les seues petjades les podem trobar avui dia.
No sé si la dreta valenciana (tan espanyolíssima) se’ls podrà treure mai de sobre. Són la galeria d’un museu dels horrors de la condició humana d’aquesta terreta que canvia i s’eternitza; millor dit, que canvia, només una mica, per eternitzar-se, “mirant no se sap on", com el quadre de Corts Grau a la galeria de rectors de la Universitat de València... Tot i que massa bé sabem on miren: que no ens enganyen, només guaiten pels seus interessos i tenen torticoli de tant mirar cap a Madrid. Al llibre, també hi ha meditacions i crítiques per a l'esquerra a l'estil del que ha fet recentment a l'assaig De l'èxit a la crisi Manuel Alcaraz. No tinc espai, però per acabar, expose alguns dels interrogants de Xavier Serra sobre els anomenats “progressistes” del País Valencià —comparats amb els regionalistes catalans que crearen estructures i feren País llavors—, perquè són interessants i oportuns: “Què fou el que crearen a València Blasco, Soriano, Azzati, Gil Morte, Escuder i tutti quanti? És trist comprovar que el republicanisme valencià —les anomenades esquerres— des de l'aparició de Blasco fins al final de la guerra no creà absolutament res. Ni tan sols una Caixa d'Estalvis. Fou una pura diarrea verbal progressista, anticlerical, confusionària i, generalment, espanyolista, contraposada a la xerrameca reaccionària, beata i hipòcrita dels Polo, Cepeda i companyia. I el que vulgui enganyar-se que s'enganyi, però que no es pensi que ens mamem el dit”.
La dreta “valenciana” s’eternitza repetint els tòpics del búnquer de sempre; no hi afegiré “barraqueta”, perquè no s’enutge el meu amic Enric Navarro, que a Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve (Jordi Muñoz, ed., 2009) deia que l’esquerra valenciana menyspreava l’ecologia i l’Horta quan acusava els reaccionaris valencians de “búnquer-barraqueta” i menystenia així els valors de l’horta, de la barraca, de l’Albufera, tot i que moltes vegades els primers a destruir i especular amb l’Horta han estat els que defensaven només retòricament la barraca per vendre-la a l’especulació urbanística; els del “búnquer” (d’ací i de fora) han sigut sempre els promotors principals de la destrucció de les barraques per aterrar l'Albufera i acabar amb l'Horta. Els reaccionaris d’abans i d’ara tenen en comú que parlen amb devoció de Carl Schmitt (i del marquès de Campo, de Cánovas del Castillo, de Donoso Cortés, de Gracián, de les encícliques papals i els seus acòlits actuals). En definitiva, val a dir que, en els “reaccionaris valencians” d’abans i d’ara, romanen els mateixos gestos autoritaris. Quin panorama: aquella pols d’abans ens duu aquests fangs d’ara! Una immensa polseguera que ens persegueix com un malson!

Sal·lus Herrero

Afers digitals

La revista d’investigació històrica Afers. Fulls de recerca i pensament va nàixer l’any 1985 de la mà d’un grup de joves historiadors valencians sota la direcció de Sebastià Garcia Martínez (1942-1986). La idea va sorgir en el transcurs del I Congrés d’Història de l’Horta Sud [Primer Simpòsium d’Història de l’Horta Albufera], celebrat a Silla. Inicalment, en els dos primers números, la revista abraçà una temàtica d’història comarcal, però a partir del tercer número es va ampliar a tot el territori valencià. Actualment està dirigida per Manuel Ardit, professor de la Universitat de València, i l’historiador catarrogí Vicent Olmos és el cap de redacció de la revista i editor de l’Editorial Afers. Vicent Olmos ha coordinat des de 1985 l’edició de la revista Afers, alhora que ha posat en marxa altres revistes especialitzades com ara El Contemporani, Fonaments i Segle XX. A més, l’editorial també publica la col·lecció “Personatges”, dirigida per Vicent Olmos.
Afers ha esdevingut amb els anys una revista de referència que, editada en la nostra llengua, ha mantingut la independència intel·lectual i ha salvagurdat la pluralitat de posicions respecte del fet històric, a més d’haver-se convertit en una publicació capdavantera i de referència per a la historiografia dels territoris de llengua catalana. Els debats que han acollit les seues pàgines, les monografies o els dossiers que han publicat, coordinats —i avalats— per historiadors de renom, van de la prehistòria a la més recent "actualitat històrica”, o de la geografia històrica a la historiografia. En la construcció d’aquest segell de qualitat de la revista Afers han contribuït al llarg d’aquests vint-i-cinc anys destacats historiadors i especialistes que han format el consell de redacció i el consell assessor, aportant idees i saber.
Del 1985 ençà ha neixit a la llum seixanta-cinc números (vint-i-cinc volums), dels quals ara l’editorial n’ha reproduït cinquanta-dos (vint volums) en una edició digital preparada acuradament, com sempre, per l’empresa valenciana Faximil, que tanta experiència i bon fer demostra amb cada producte que trau al carrer. Saó se n’ha fet ressò en diverses ocasions, per exemple quan publicaren les versions digitals de Gorg, Valencia Semanal, Mètode o La República de les Lletres, però el seu catàleg conté obres de magnitud tan faraònica com la digitalització de les Observacions de Cavanilles o l’obra literària de viatges artístics dels germans Villanueva, entre d’altres. Per al cas que ens ocupa ara i ací, aquest DVD conté els vint primers volums de la revista Afers, publicats entre els anys 1985-2005. El treball realitzat permet tant la recerca seqüencial en els exemplars com la interrogació a text complet en les més de 12.000 pàgines publicades corresponents als primers 52 números de la revista. A més, s’ha realitzat una acurada descripció bibliogràfica dels articles que permet la recerca per autor, matèria i títol, a càrrec d’Alfonso Moreira i Cristina Rodrigo. L’estudi previ és obra de l’equip de la revista, amb el títol “Vint volums, cinquanta dos núemros i vint-i-cinc anys d’Afers”. Els fitxers corresponents als números de la revista s’ofereixen en format PFD, en versió híbrida per als usuaris del sistemes operatius Windows, Macintosh i GNU-Linux. Tot ben mirat, una boníssima notícia editorial això de la compactació d’una de les millors revistes d’historiografia de tots els temps, i ara sí, sense excuses, a l’abast de tothom.

Francesc Martínez
Òscar Pérez Silvestre
Saó, 350 (2010), p. 42