«Biografies parcials» arriba a Gandia

El Casal Jaume I de la capital de la Safor ha estat l'escenari en què aquest dijous es va produir un interessant debat al voltant del llibre de Xavier Serra [Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Editorial Afers)]. Vicent Olmos, l'editor, considera que «Biografies parcials» pretén fer arribar al públic una sèrie de persones que han dedicat part de la seua vida a la idea «de fer país» i millorar la col·lectivitat. Olmos va assegurar que l'obra té alguns paral·lelismes amb els Homenots de Josep Pla. Xavier Serra ens explica al llibre la vida del novel·lista Josep Lozano, autor de Crim de Germania; del fundador de la cooperativa Consum i de Caixa Popular, Josep Maria Soriano Bessó, de Robert Archer, estudiós de la poesia d'Ausiàs March i del pintor Manuel Boix. Al casal van ser presents dos dels biografiats, Francesc Pérez Moragón i Lluís Aguiló. Moragón fou director de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i del setmanari El Temps. Lluís Aguiló fou el primer lletrat major de les Corts i actualment és secretari de l'AVL.

L'autor de «Biografies parcials», Xavier Serra, va avançar que prepara dos volums més sobre personatges valencians, ja que preten connectar les noves generacions amb les anteriors. Aguiló, per la seua banda, va afirmar que el nacionalisme valencià ha tingut més influència social que pes polític a causa de la llei electoral.

Pàgina 26 (26-VI-2009)

La gran expulsió

Enguany es compleixen 400 anys de la publicació del decret d'expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica. Aquella inequívoca neteja ètnica, que va culminar un temps de difícil convivència entre religions, va afectar especialment el Regne de València, on primer es va aplicar el decret i d'on van ser expulsats 125.000 moriscos dels total de 300.000 que va fer fora el monarca espanyol Felip III.

La commemoració serveix ara per recuperar el vell fantasma historiogràfic de les seqüeles que va tenir aquella expulsió de valencians d'origen musulmà ja convertits a la fe catòlica —el mateix Joan Fuster a Nosaltres, els valencians es preguntava què hauria estat del país sense aquell èxode forçós— i a la vegada serveix per revisar com es va dur a terme i fins a quin punt la noblesa valenciana hi va participar.

Això és el que fa l'últim número de la revista Afers. Fulls de recerca i pensament (XXIV:62/63), de l'editorial homònima de Catarroja, titulat Els moriscos i la seua expulsió, coordinat per Manuel Ardit, professor d'història moderna de la Universitat de València (UV), a través d'una desena d'articles de destacats historiadors.La nombrosa presència de valencians d'origen musulmà a principis del XVII es remunta als temps de Jaume I, que en conquerir el Regne de València va optar per no anihilar el poble musulmà com sí que ho havia fet a Mallorca. Com assegura el professor d'història de l'art de la UV [J. V. García Marsilla] i comissari de l'exposició Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609), "Jaume I va permetre als musulmans quedar-s'hi, perquè el regne seguís funcionant econòmicament, en no haver aconseguit dur suficients colons".

Conversió obligada

No va ser fins a començament del segle XVI, per ordre dels Reis Catòlics, que se'ls va obligar a convertir-se a la fe cristiana. La majoria d'ells van acatar l'ordre i van practicar la nova religió, però tot i això la desconfiança i a poc a poc l'odi i la intolerància acabaria planant sobre ells en un moment en què, coincideixen els historiadors, dominava el desig d'uniformitat lingüística i religiosa.

A la revista Afers l'historiador Manuel Lomas, aprofundeix en la col·laboració de la noblesa valenciana amb la monarquia per dur a terme l'expulsió. Una expulsió que implicaria la seva ruïna, ja que els moriscos es dedicaven principalment a treballar les terres dels nobles.
Fa anys que l'historiador James Casey va plantejar que una fracció de la noblesa valenciana es trobava a finals del segle XVI en una difícil situació econòmica i que va pensar que potser l'expulsió dels moriscos li donaria l'oportunitat de redreçar les seves rendes. Manuel Lomas, però, al seu article ["Innata fidelitat i notable desconsol. La integració de la noblesa valenciana en el procés d’expulsió dels moriscos"] aporta documentació nova que ho matisa i evidencia que la decisió es va prendre d'esquenes a la noblesa valenciana. Lomas explica que alguns nobles submisos sí que van col·laborar i van ser recompensats amb comissions importants als ports d'embarcament. Però la noblesa valenciana, sosté Lomas, "a penes va participar en les operacions militars, llevat d'algunes comeses de caràcter més aviat honorífic, concentrades a la ciutat de València", un fet que segons l'historiador "revela que se'n desconfiava". Els nobles que més van col·laborar van rebre compensacions, en forma de senyories o càrrecs oficials, "però no n'hi havia per a tots", sosté, i a més, "allò era un guany temporan i no de cara al futur", apunta. "La monarquia va saber dividir hàbilment els nobles valencians i obtenir-ne els beneficis corresponents", conclou Lomas.

Conflicte d'identitat

Per la seva part, el catedràtic Rafael Benítez analitza ["El moro va, el moro ve. La tràgica vida de Francisco Pérez, àlies Alí (Gorafe, c. 1560-València, 1621)"], a través d'un cas particular —la captura a les costes d'Algèria d'un vell morisc granadí que va ser portat a Mallorca, processat per la Inquisició i finalment executat a València per falta de mitjans de la Inquisició mallorquina—, les contradiccions legals i teològiques en el procés d'expulsió. Així, Francisco Pérez, àlies Alí, va patir, durant la seva llarga reclusió i judici inquisitorial, un greu conflicte d'identitat. Com avança Ardit al pròleg, "no va arribar mai a comprendre per què, sent cristià batajat, havia estat expulsat al nord d'Àfrica i després per què, tot i viure en terra islàmica, va ser jutjat per ser musulmà, que era la raó per la qual havia estat expulsat".

En l'apartat de les conseqüències, Manuel Ardit recorda que alguns historiadors del segle XX han responsabilitzat l'expulsió dels moriscos del posterior endarreriment econòmic i del fracàs de la industrialització valenciana al segle XIX. També remarca com, des de la Segona Germania del 1693, els llauradors valencians de pobles de senyoria van tenir la percepció que la seva situació era pitjor que la dels treballadors d'abans de l'expulsió. I afegeix, tot fent referència a l'article que a Afers publica l'historiador de la Universitat de Harvard, Eric Chaney ["Els efectes a llarg termini de l’explotació i la neteja ètnica: el testimoniatge de l’expulsió dels moriscs"], que d'alguna manera "els senyors valencians van intentar reproduir el sistema colonial existent abans de l'expulsió, però ara sobre vassals cristians de natura" i aquet fet fou la causa de les tensions socials ben visibles en el camp valencià durant els segles XVII, XVIII i XIX fins a l'abolició de les senyories.

Finalment, Afers es fa ressò d'un article publicat enguany a The American Journal of Human Genetics pel professor Francesc Calafell, genetista de la UPF ["El llegat genètic de la conquesta musulmana i de la diàspora morisca"], en el qual descobreix com les restes genètiques de poblacions nord-africanes a la península Ibèrica són avui dia més abundants als territoris occidentals (Galícia, Lleó o Castella) que no pas als orientals (Aragó, País Valencià o Catalunya), que és on en principi es podia esperar que haguessin predominat.

Les conclusions pel que fa al País Valencià semblen suggerir que l'expulsió va ser una operació que es realitzà de forma molt completa i que els matrimonis mixtos, entre musulmans i cristians van ser molt pocs i quantitativament poc rellevants. La gra nexpulsió va esborrar així vuit segles d'empremta musulmana al País Valencià.

Ester Pinter
"A més a més", Avui (12-VII-2009), pp. 6-7

Il·lustracions: Embarcament dels moriscos al Grau de València, 1612-1613. Oli sobre tela de Pere Oromig (Col·lecció Bancaixa) / El beat Juan de Ribera a l'expulsió dels moriscos, 1864, de Francisco Domingo Marqués (Museu de Belles Arts de València) / Guixera, segles XII-XIII (Museu d'Arqueologia i Història d'Onda).

Un dòlmen a l'ermot

Fa uns dies, aquesta dona ferma que és Teresa Pàmies deia, a l'entrevista de l'Avui, que l'Estat català no solucionarà el tema de la gent gran, entre altres problemes ben actuals. Qualsevol observador diria que qui no ho està solucionant és l'Estat espanyol. ¿Per què, doncs, la Teresa atribueix mancances a un hipotètic Estat que (encara) no hi és i que podrà ser governat per dretes, esquerres, centres o tots alhora? (I que comptarà amb els 20.000 milionets nostres que cada any es queden a Espanya, un cop restat el preu de les rodalies i les T1 zapaterils.) Resposta: la Teresa està pensant dins d'un dogma. El dogma, de base marxista, li diu que el nacionalisme (ai, ecs!) és burgès, pura dreta malcarada. el nacionalisme espanyol, que no ha estat mai estudiat pel marxisme català amb la mateixa ferotgia, és innocu i deixa obertes les opcions clàssiques de dretes i esquerres. I per això l'Estat espanyol s'ocupa dels vellets que l'Estat català deixaria a la intempèrie.
Em perdonarà l'amiga Teresa aquesta simplificació, que respon a la simplificació que ella despatxa amb naturalitat, però l'anècdota em va agafar en plena lectura d'un llibre interessantíssim editat per Vicent Olmos amb la voluntat de plantar fites enmig dels ermots, com els avantpassats hi dreçaven els dòlmens que avui ens són testimonis enigmàtics. Em refereixo a La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XIX [Editorial Afers], elaborat per Jordi Casassas, que dirigeix un Grup d'Estudis d'Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, una joia, Casassas, amb qui vaig coincidir en un projecte ara fa deu anys, és un home adust, més sincer que una bufetada, escassament procliu a perdre el temps i, crec, poc dotat del bàlsam natural que sol ser l'humor. No dic que no sigui irònic, dic que sovint avança com un tanc, blindat a aprts iguals pel saber i la independència. Catalunya ha produït historiadords així: no gaires, però hi són. I són una benedicció.

El llibre és una història de les idees a l'Europa del segle XX que de tant en tant s'atura i diu: som aquí, els catalans. I ens adonem que Catalunya comparteix els mateixos dogmes que arreu —he començat exemplificant un dogma— però que aquí han fet més mal, perquè les estructures nacionals són més febles. En una societat, diu, on els referents sovint "es rebutgen de manera militant", és difícil "pensar-nos col·lectivament". Ell ho fa, amb aquest to acadèmic que és com si no volgués mullar-se, perquè l'acadèmia no opina, però sí que es mulla, i molt, quan trenca tòpics, qüestiona certeses, reivindica allò que s'ha deixat de banda. De fet, és un llibre sobre els intel·lectuals i sobre les masses, i sobre la difícil relació (catalana) entre aquests dos pols de la societat.

És un llibre que parla d'identitat i memòria, i que planteja des de la lucidesa la vella qüestió de la catlanitat excloent. Ens diem: ai ves, amb tanta gent de fora, ja no podem ser allò que encara som, però la pregunta és: qui és que ens ho fa pensar? I per què? En moments confusos, són les idees, el pensament, el que fa tirar endavant. I perquè això és així, intueixo en Casassas un cert malestar perquè la cultura, que és el que permes generar idees, s'ha quedat allà on era: en les elits. Ara fa cent anys hom pensava encara que l'educació salvaria el món. Avui, els líders estereotipats ens diuen que el que ens ha de salvar és el consum. Gran llibre, gran pensament.

Patrícia Gabancho
"Cultura", Avui, 11-VII-2009, p. 6

La importància dels menescals i la cura dels animals

[Carmel Ferragud Domingo: La cura dels animals. Menescals i menescalia a la València medieval, Editorial Afers]

L’autor, professor de secundària a Algemesí, figurarà un dia en l’esplet de professors de secundària que foren al mateix temps historiadors de primera magnitud —cas, pel que fa a la més gran part de llur vida activa com a investigadors, de G. Lefebvre, d’A. Domínguez Ortiz o de Pierre Vilar, entre altres? O que foren molt millors historiadors que més de quatre catedràtics d’història? Nascut el 1969, C. Ferragud ha obtingut el Premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, i el premi Hernández Morejón de la So­ciedad Española de Historia de la Medi­cina, entre altres. Ha publicat El naixe­ment d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304 (PUV, València: 2003), Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana (Corona d’Aragó, 1350-1410) (CSIC, Barcelona:2005), i, en col·laboració amb L. Cifuentes i L. Garcia Ballester, la part corresponent a menescals i menescalia, a Història de la ramaderia i la veterinària als Països Catalans (IV Col·loqui d’Història Agrària, 1997, actes publicades el 1999 pel Centre d’Estudis Històrics Interna­cionals i la Universitat de Barcelona). Sens parlar d’articles en revistes especialitzades, sol o en col·laboració —com el referent a Manuel Dies i el seu Libre de la Menescalia, aquí citat (p. 93), i els que trobem a la bibliografia (pp. 241-242 i 244).
Si els capítols corresponents a la cura dels animals i la menescalia en general no acaben de respondre a les expectaci­ons que el títol del llibre desperta (dades concretes sobre malalties i de com les tractaven els menescals, incompletes i desordenades, algunes generalitats òbvies o abusives...), les parts correspo­nents a «Els practicants de la menesca­lia a la ciutat de València» i a «Sociabili­tat i economia...» (pp. 103-174) són del més viu interès, pel seu seguiment de nissagues de menescals. I, en particular,­ de nissagues sarraïnes al servei de la monarquia. Set generacions de la família dels Bellvís són objecte d’esquema genealògic a les pp. 140-141. Els Bellvís, «que sens dubte foren la família sarraïna­ més important de la Corona d’Aragó durant el segle XIV» (p. 128), han estat­ una mica estudiats per J. Boswell i M. V. Febrer Romaguera (els quals, segons Ferragud, dedicaren escassa atenció a la principal ocupació de la família durant aquell segle: la menescalia). D’ells, si bé menys que dels Ripoll o els Xupió, tracta M. Ruzafa en diferents dels seus treballs.
És sota els angles més diversos, i a partir de buidatges documentals —bibliogràfics i arxivístics— impressionants, que C. Ferragud els estudia, com estudia també els Faberzà; i els Aben­xoa, altre llinatge de «moros menes­cals». Entre els més destacats menescals a la València —i a la Corona d’Aragó en general— d’aquells segles, l’autor en troba de sarraïns, i en troba de cristians­ (A. Martí, els Faberzà, els Vilaspinosa), però no en troba cap de jueu. En canvi, troba jueus com a encarregats dels lleons i lleopards col·leccionats pels nostres reis (pp. 48-50); al fet que fossin requerits jueus per mantenir i guarir les feres —i altres animals exòtics— del rei es refereixen també Helios Borja i A. Blasco Martínez (citats a la p. 50) i Joan de Déu Domènech a Lleons i bèsties exòtiques a les ciutats catalanes, segles XIV-XVII (R. Dalmau, Barcelona: 1996). Els cas és que els menescals d’aquells segles semblen haver-se ocupat quasi exclusivament de «bísties» grosses (principalment, èquids), de treball, lleure o guerra; ni feres, ni gats ni gossos, ni aviram, ni bestiar menut, de les malalties i accidents dels quals s’ocupaven els mateixos pastors, o aquells que els criaven (pp. 50-51). Si, des d’aquest punt de vista, el menescal d’aleshores era molt diferent del poliva­lent veterinari actual, succeïa de vegades que el menescal s’ocupava d’humans, amb més o menys èxit, i algun procés en cas de fracàs.
De menescals n’hi havia de ben humils, com l’Anton Martí (pp. 89 i 92), i fins i tot d’esclaus i lliberts (pp. 96-102). I n’hi havia, com els Abenxoa i els Bellvís, que, a partir de la menescalia, s’enriquien i arribaven al cim de les alja­mes respectives: així els Bellvís, al llarg del segle XIV, ocupen —de vegades simultàniament— els càrrecs de cadi, alfaquí, savalaquem, salmedina i alamí de diferents ciutats de la Corona d’Aragó (pp. 163-164). Cap al 1322, era Façan Abenxoa el cadi general dels sarraïns de València, i altres Abenxoa menaren ambaixades al regne de Granada, i n’acompanyaren, d’altres ambaixades, a Avinyó el 1344, per la qüestió de Jaume de Mallorca, i a Sicília el 1355 (p. 166).
Particularment ben triat, significatiu i vívid és l’apèndix documental (pp. 175-223): conté, entre altres ítems, fragments d’un plet entre Salvador de Ravanera, canvista de València, i Anton de Vilaspinosa, menescal, acusat de negligència o imperícia que hauria causat la mort d’un rossí (pp. 188-219); entre els testimonis, consta el de «Faraig de Bellvís, sarrahí, menescal del senyor rey e alcadí major de totes les moreries del dit senyor rey (...) testimoni jurat sobre­ lur çunya girat devés migjorn a manera de sarrahins». Hi trobem també els comptes d’unes setmanes de manteniment —i de cura, i cura en general— d’un rossí que Berenguer Morell deixà en testament —amb altres béns seus— a la Pia Almoina de Barcelona, el 1373 (pp. 220-221). A les pp. 224-226 trobem el compromís imposat per les autoritats, el 1382, a Bernat Faberzà i al seu esclau Joan d’Aragó; aquest acusava­ l’amo de maltractaments «en batre, ferir, nafrar, menjar, beure e altres coses per les quals lo dit en Bernat Faberzà serie o deurie esser forçat e constret de vendre el dit Joan a altra persona, com ab aquell habitar no pogués sens perill de mort, atesa la crueltat del dit en Faberzà». L’amo no és obligat finalment a vendre, sinó a prometre no maltractar l’esclau, i a recórrer al justícia criminal de la ciutat de València o al portantveus de governador «o altre official del senyor rey...», en cas que l’esclau fes coses que «meresquen algu­na pena» (pp. 224-226). Tenim també el testament del menescal Anton Martí, l’any 1395 (pp. 226-228), i l’inventari dels seus béns (pp. 229-230), i el peritatge d’un mul malalt, el 1415 (pp. 230-233).

Núria Sales
Afers, XXIV:62&63 (2009), pp. 351-353

El catalanisme transformador de Prat de la Riba

A la història de qualsevol nació o de qualsevol estat, els referents són imprescindibles per a la seva constitució, construcció i consolidació, uns referents que en forma d’intel·lectuals han tingut la virtut i l’encert de convertir-se en aglutinadors socials. Això vol dir que esdevenen quelcom més que un simple dirigent de masses, o en tot cas d’un grup de gent: es converteixen en propulsors dels diferents corrents ideo­lògics que han perdurat en el temps i que continuen sent un referent als nostres dies. Dins de la historiografia polí­tica catalana hi trobem tot un conjunt de noms que han aconseguit aglutinar al seu voltant tota una munió de gent que els han seguit, convertint-se, molts cops, en l’avantguarda intel·lectual del país. Però són pocs els que han aconse­guit perdurar en el temps com a referents actuals, com a persones que han deixat un llegat intel·lectual encara viu. L’estudi de tots ells, en molts casos en­cara a les beceroles, és molt important per poder donar llum als clarobscurs de la història del pensament del catalanisme. De com es forma, d’on ve, com s’organitza, etc. són les preguntes que molts cops queden poc matisades. Però el que molts cops ens trobem són treballs que analitzen la seva obra, com si d’una illa es tractés, obviant, massa sovint, les influències internes i externes que van marcar el sentit del seu pensament i de la seva obra. Estudiar-los sense tenir en compte el món que els envolta, factor necessari, és deixar sense concloure el repte que ens hem autoim­posat.
Pot ser que un dels pensadors del ca­talanisme més estudiat a Catalunya ha estat Enric Prat de la Riba. Nascut el 1870 a Castellterçol, representa el para­digma de les noves generacions que van agafar el relleu dels catalanistes que s’havien format a principi i mitjan segle­ XIX. Els estudis que sobre la seva persona i la seva obra s’han fet fins avui dia quasi sempre s’han centrat en el mo­ment de la seva maduresa intel·lectual, això vol dir en ple segle XX. Quasi mai no s’ha cercat les influències que el van marcar. Això, com ja hem dit, ha comportat la creació d’una imatge idíl·lica de la seva persona. Giovanni Cattini, professor de la Universitat de Barcelo­na, en aquest llibre [Prat de la Riba i la historiografia catalana. Intel·lectuals i crisi política a la fi del segle XIX (Editorial Afers)] trenca amb aqueixa tendència i ens dóna una visió molt més concreta i acurada de Prat.
En aquesta obra l’investigador parteix i es planteja una doble qüestió: què va influir-lo al llarg de la seva vida i quina ha estat la petjada que ha deixat rere seu. Per això l’autor divideix el text en dos àmbits perfectament determinats. En el primer d’ells, Cattini ens acosta al debat historiogràfic que sobre­ la figura d’Enric Prat de la Riba va inici­ar-se des del període del franquisme, tenint-hi com a data d’arrencada l’aniversari dels cinquanta anys de la seva mort, i que finalitzarà amb els debats sorgits en els estudis més recents. Pel que fa al període del franquisme, ens mostra la lluita que es va produir a fi de rellegir la seva obra i la seva persona des dels diferents camps enfrontats, franquistes i antifranquistes. Tant els uns com els altres van voler fer seu el personatge, rellegint-lo des de la seva ideologia. Això va comportar una esquizofrènia col·lectiva dels sectors franquistes, els quals van voler girar com un mitjó el discurs de l’homenatjat. Un antifranquisme que, aleshores, sota la influència dels corrents de la his­toriografia marxista va donar una imatge negativa de la seva persona, marcada­ pel menyspreu que aquests corrents van tenir-hi d’uns orígens del catalanisme des de la clau burgesa, un fet que va comportar l’inici d’un debat que ha per­durat al llarg dels anys i que encara avui dia no està conclòs. Tot seguit l’autor s’endinsa en el període postfranquista, o més ben dit democràtic. En aquesta nova cronologia Cattini ens fa un repàs­ dels diferents debats que es van mante­nir al llarg dels anys. Però hi afegeix un element nou. És la visió de com alguns tòpics del maniqueisme d’alguns sectors del marxisme antifranquista han estat assumits per alguns historiadors que, des de mitjan anys 80 i al llarg dels anys 90, van negar la «cientificitat» de la producció coetània de la historiografia catalana titllant-la de nacionalista. En seria un exemple l’obra de Marfany, mentre que en un sentit més complex hi hauria l’evolució d’Enric Ucelay Da Cal, dos autors a qui Cattini dedica una important ressenya, tant sobre la seva obra com sobre el debat que al seu voltant van i segueixen alimentant.
El segon apartat té com a fil conductor posar sobre la taula la situació inter­nacional que vivia Europa, immersa en una greu crisi intel·lectual, enmig d’un profund debat sobre els beneficis del model institucional del parlamentarisme, sobretot davant la propaganda de masses que s’estava produint. Per portar a bon port, i molt encertadament, aquesta recerca es fixa en tres models primordials del parlamentarisme europeu: d’un costat França i d’un altre Ità­lia, que contraposarà amb el cas espanyol. A partir d’aquest punt l’autor ens ajuda a fer-nos una idea més acurada sobre quines van ser les influències que va rebre Prat de la Riba i quin era l’ambient que va respirar al llarg dels primers anys de la seva vida política a Ca­talunya. Des d’aquesta perspectiva ens fa entendre com i per què l’evolució de Prat de la Riba és també l’evolució del catalanisme mateix, un catalanisme que va tenir la virtut de passar de ser un mo­viment quasi minoritari tot transformant-se, gràcies a la seva acció i a la d’altres intel·lectuals, en un moviment popular i amb força que encara és viu.

Jordi Bou Ros
Afers, XXIV:62/63, pp. 368-370

Els personatges d'un país

Feia molt de temps que esperàvem un llibre com aquest [Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Editorial Afers)]. Un conjunt de retrats literaris ben resolts d'alguns personatges significatius de la vida valenciana. En una societat greument afectada d'amnèsia com a efecte d'una escassa articulació interna o d'una autorecuperació reduccionista, per dir-ho suaument, aquesta empresa té un valor difícil d'exagerar.

Diguem que dels anys seixanta ençà s'ha produït, amb una certa consistència, un esforç col·lectiu a dreçat a construir alguna cosa, a assumir un passat, a dignificar una cultura, a treballar-la, a projectar uns determinats esforços en el conreu de les lletres, l'activisme cívic o l'acció política, a canviar l'autopercepció col·lectiva. Els resultats de tot plegat són aquesta realitat dubtosa i vacil·lant que ens envolta, tot sovint decebedora però cal pensar que plena de possibilitats. I això és el que han anat pensant unes quantes generacions ja, que s'han embarcat en aquest esforç col·lectiu.

Una manera d'esborrar-lo (com li agrada dir a un important representant de la dreta cavernícola que mana de tot plegat a hores d'ara), és silenciar, amagar, deixar en la penombra i finalment fer oblidar els individus qui s'hi van comprometre, d'una manera o altra. L'objectiu evident és aconseguir la mort civil dels intel·lectuals, artistes, escriptors, polítics o senzillament ciutadans que s'han apartat del guió oficial de la "ideologia valenciana" consagrada i dominant des de fa un segle i mig, com a mínim (que es resol en dos manaments: conrear l'autocomplaença acrítica cap a dins i triomfar —en castellà— a fora).

Amb aquests retrats literaris, anunci d'una sèrie esperançadora, Xavier Serra (Sueca, 1967) dóna compliment brillant a una comesa llargament esperada. Feia temps, en efecte, que esperàvem que algú, amb l'ofici escaient, amb la capacitat literària per fer-ho, anés explicant aspectes no gens menyspreables, tot el contrari, da'questa trajectòria col·lectiva a través de la veu i les vicissituds d'alguns dels seus protagonistes. Hi havia hagut algun intent anterior. Aquest és plenament reeixit.
Hi trobarem aproximacions succintes o determinants episodis i a la trajectòria i la textura moral de sis personatges nascuts entre 1940 i 1950: Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló, Robert Archer i Manuel Boix. Una bona tria que aporta coneixements que, per a molts lectors actuals, seran del tot sorprenents i d'un gran interès. Sis personatges positius, d'aquells que han fet coses rellevants, que han treballat. Seria difícil fer-se càrrec de la dimensió real i les dificultats de l'esforç de "fer País" sense conèixer de prop les trajectòries individuals.
Els aspectes conflictius, els esquiçaments més íntims i polèmics resten consignats, amb una gran elegància, en aquesteas pàgines destrament escrites. No s'amaguen les arestes. Potser el vessant de retrat psicològic fluixeja, però és sens dubte efecte de la contenció i l'opció per l'explicació de fets.
El retrat literari és un gènere difícil. Ja ho deia Plam referint-se als seus inicis (l'encàrrec que li féu Rovira i Virgili en 1924): "posar en una quartilla una semblança física, una semblança moral i una apreciació de l'obra i de la persona... vet aquí la màxima dificultat. Dosificar aquests tres elements de manera que el conjunt quedi una cosa lligada, viva, àgil, suggestiva, suggestionadora i versemblant, vet aquí... el trencacolls, el veritable nus de l'entrellat". S'hi afegia el problema del llenguatge, encara immadur quant a la prosa normal (segons Pla només escrivien amb facilitat els poetes i els prosistes obscurs i complicats). I sobretot, hi havia la dificultat d'abordar personatges reals, no inventats.
Xavier Serra ha fet una aportació destacada, per l'ambició que traspua i la versemblança dels resultats, per la sobrietat i precisió del conjunt, amb una estratègia tan allunyada del foc d'encenalls que fa sospitar que ens trobem just a l'inici d'un camí que serà sens dubte fecund.

Gustau Muñoz

Caràcters, 48 (2009), pp. 22-23

Memòries sense èmfasi

És molt típic de la manera de ser de l'autor d'aquest llibre [L'esquerra agònica. Records i reflexions (Editorial Afers)] fer com qui no fa, donar la sensació que, equipat d'una modèstia exagerada, es perd pels viaranys d'ina digressió sense importància. Contribueix a fer atractiva aquesta actitud una escriptura com de tertúlia, relaxada i tranquil·la, sense pretensions de transcendència. Ell mateix ho confessa en la frase que tanca el volum: "He anat xino xano explicant coses, com si parlàs tot sol amb mi mateix, cosa gens insòlita en persones de certa edat". Bé, en realitat, aquest estil personal i intransferible, completament sincer de Doro Balaguer (València, 1931), en publicar unes memòries que no ho volen ser, entrellaçades amb unes reflexions polítiques i culturals que, en bona mesura, són també memòries.

Defugir qualsevol mena de protagonisme ha estat una constant en la vida de Doro Balaguer, a pesar d'una trajectòria llarga de compromís polític, primer en la militància comunista i després en el nacionalisme valencianista, des de llocs de responsabilitat en moltes etapes i amb criteris sempre insubornables. Pintor estimable dins els corrents de renovació artística que van quallar a partir dels anys cinquanta en col·lectius com el Grup Parpalló, i home vinculat a la cultura, per vocació i per amistats, hagué de deixar l'activitast plàstica, en part a causa de les represàlies de la dictadura contra la seua activitat antifranquista, que l'impediren tornar a París —on s'havia instal·lat en un moment d'aprenentatge efervescent en companyia de Salvador Victoria i altres joves àvids de llibertat—, en part perquè es va veure abocat a fer-se càrrec del negoci familiar de passamaneria, una botiga ubicada a lcarrer de la Sang, de València, on hi va ahver motls anys també la residència familiar, convertida en lloc de reunió de gent de tots els colors i els matisos de l'esquerra i el valencianisme.

Els episodis de la seua peripècia personal, les evocacions del seu pare, aficionat a la pintura, i el seu cercle d'amics vinculats a la música, l'art o les lletres; el record de la València de la Guerra Civil, amb l'escena impressionant, contemplada pels seus ulls de xiquet, de la desfilada dels vencedors aclamats per la multitud mentre dos carres més enllà els vençuts eren conduïts presoners cap a un incert destí; l'ambient de la València de postguerra i la circulació de tota mena de personatges de la intel·lectualitat i la política per una casa que sempre van trobar oberta, constitueixen l'angle més suggeridor d'un llibre escrit sense èmfasi.

Dic que aquest angle resulta el més interessant perquè l'autor no havia fet pràcticament cap aproximació a la pròpia biografia ni poc ni gens concreta i perquè, d'altra banda, ja ens havia donat una mostra notable de les seues reflexions teòriques sobre la pintura —sobre el sentit de la pintura abstracta i la dubtosa capacitat de l'art per a transformar el món, que és un tema que l'obsessiona— en el seu assaig Renau, pintura i política (1994). Per això, cal puntualitzar que les referides a la seua formació en l'Escola de Belles Arts i les posteriors estades a Madrid i París són les pàgines que toquen de més prop les seues preocupacions d'artista, un artista que, ja gran, ha tornat a pintar, en un retorn als orígens d'una naturalitat que esborrona. Són, per això, pàgines plenes de reflexions serenes i sensates, fruit de moltes i moltes hores de meditació sobre l'ofici de pintor i els seus límits, sobre la inviavilitat de l'avantguarda, sobre l'art modern i les seues impostures.

Tractant-se de Doro Balaguer no podien faltar tampoc les referències a la política, una activitat a la qual ha dedicat el bo i millor de la seua vida sense demanar res a canvi (la seua detenció i empresonament, l'any 1960, després d'haver assistit al congrés del PCE a Praga, passa, simptomàticament, com una anècdota més de tantes com va propiciar la lluita contra la dictadura, quasi com una anotació que l'escriptor no pot obviar però en la qual no té cap intenció d'entretenir-se). De fet, el llibre, a poc a poc, deriva en el seu tram final, cap a la reflexió política, en un sentit que potser sobtarà, per la severitat amb què jutja l'evolució pragmàtica de les formacions progressistes i per com impugna l'argument general de la democràcia relament existent i els seus vicis.

No és un aspecte del llibre darrere el qual intente l'escriptor amagar-se, amb una certa coqueteria després d'haver-se endinsat en territoris més íntims, encara que puga donar aquesta impressió. El títol, L'esquerra agònica, és ben expressiu, en aquest sentit, de la importància que un dels dirigents més destacats en els anys de la Transició del sector renovador del partit comunista, que va acabar abandonant l'organització per a adscriure's al nacionalisme polític, atorga a la qüestió.

Amb un to pessimista completament desproveït de dramatisme, Doro Balaguer, que ha demostrat a bastament la seua aversió per qualsevol tipus de dogmatisme i autoritarisme, argumenta i raona el seu particular toc d'atenció sobre la societat actual i els seus problemes, sense voluntat de "sentar cátedra", però amb tota la intenció de dir la seua, com ha fet sempre.

Adolf Beltran
Caràcters, 48 (2009), p. 13

Memòries d’un temps i un país

Dos volums ofereixen una mirada al passat valencià recent: els sis retrats realitzats per Xavier Serra i les reflexions i records de Doro Balaguer.
Un jove alt i escardalenc, amb pinta d’estranger, li diu a l’amo d’un bar de Castelló situat a la vora de l’estació del tren, a finals dels anys cinquanta: «burro», «burro». Li va d’un pèl que no li facen la cara nova. Aquell jove no pretén insultar ningú, només vol mantega per a les llesques de pa de l’esmorzar. És la primera vegada que posa els peus al País Valencià i no en sap ni pruna d’espanyol i menys encara de què per ací és parle una altra llengua. Amb els anys, aquell jove acabarà sent catedràtic al King’s College de Londres i especialista en Ausiàs March.
No hi ha cap mena de dubte que els camins del país que anava fent-se (o no) a la dècada dels anys setanta i que són l’objecte del treball de Xavier Serra, eren inescrutables. A les pàgines del seu llibre podrem trobar propaganda clandestina que un jove amaga (amb gran esglai del propietari de l’editorial en saber-ho) a la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Sabrem, així mateix, d’un altre jove que estudia a Vincennes i es manté com pot (mal) netejant els vàters d’una ambaixada de París. Robert Archer, Francesc Pérez Moragon i Josep Lozano són els tres protagonistes de les històries esmentades. A ells s’afegeixen el fundador de la cooperativa Consum i director de Caixa Popular, Josep Maria Soriano Bessó, el pintor Manuel Boix i el jurista Lluís Aguiló, i són els noms triats per Xavier Serra per a conformar Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Editorial Afers). En realitat, només un vague criteri «generacional» (no ens hem d’enganyar, tots els criteris generacionals són vagues, vaguíssims…) els uneix, i encara, com en el cas d’Archer, amb distància geogràfica de naixement pel mig. Fet i fet, el que dota de coherència al llibre és haver compartit un temps i un país, que Serra fa girar al voltant de la dècada dels setanta. Així, aquests sis retrats ens ofereixen una mirada, no amb vocació històrica però si testimonial, de l’abast i els seus límits, també, del nou nacionalisme valencià aparegut a la postguerra. Serra, ell mateix prou més jove que els autors dels qui s’ocupa, n’assenyala la seua voluntat de fixar-se, de triar, certs noms que li semblaven importants (tot i que sovint per raons distintes a les què el menava inicialment la seua curiositat) i poc coneguts. Els seus retrats corresponen a persones que, diguem-ne en la dècada dels setanta o després, han fet certes coses pel País. Han «fet país», unes més conegudes que altres, i en algun cas amb un reconeixement menor —i així li ho ha semblat a Serra— del que es mereixen i que altres noms sí que han obtingut. No cal ni dir que la tria semblara a més d’un lector opinable. Aquest és un país menut, segur que hi ha moltes coses que l’autor no diu o no sap i que algun lector hauria dit. Però, aquesta és la tria que l’autor n’ha volgut fer, i amb un resultat estimable. En alguns casos, com els de Aguiló o Lozano, per posar uns exemples, amb personatges molt més interessants del que, almenys l’autor d’aquestes ratlles n’havia arribat a imaginar.
Com queda dit, no estem al davant d’un llibre d’història i potser un cert distanciament crític li hauria vingut bé. D’alguna manera els retrats són una mica «partisans». No crec que, això darrer ho ignore Xavier Serra. Els seus són retrats en què de vegades l’autor n’explica molt i de vegades massa poc. Contextos, procedències familiars i anècdotes personals es barregen en una trama que s’interromp i avança a colps de biografia, no d’anàlisi històrica. Són els retrats d’uns homenots, si es vol, en minúscula. I és que, inevitablement, l’autor planeja i l’estructura de les seues biografies mostra una clara voluntat d’estil i forma que li deu molt al de Palafrugell. Ben llegidors com són, Serra ens ha oferit amb els seus retrats també un balanç «parcial» de la dècada. Si aquesta no ha trobat el seu lloc als llibres d’història com calia, això no és, precisament, culpa de l’autor.

Anàlisis polítiques del present
I segurament això mateix caldria dir de la figura de Doro Balaguer. No es tracta, ara, d’exagerar. Entre nosaltres la propensió al mite és un mal inacabable. Potser per això sorprèn un llibre aparentment tan modest com el que ens proposa el seu autor. L’esquerra agònica. Records i reflexions (Editorial Afers), no és ben bé un llibre de memòries. De fet, una part substancial del llibre són reflexions i anàlisis polítiques del present, d’una esquerra òbviament en compromís. L’autor, que es considera no només «vell» sinó «antic», ha volgut entrellaçar el present i els seus records en un tot indestriable. Probablement siga aquest darrer aspecte el més destacat del llibre, ja que Doro Balaguer és un tros, i un tros important, de la història recent del País Valencià. L’extrema modèstia de l’autor en aquest treball fa que moltes vegades semble que ell, simplement, passava per ací. Els seus records, remarcablement exemptes d’agror però no de contundència, recorren alguns moments de la militància política de Balaguer al llarg de vora quatre dècades. El lector trobarà amics i adversaris, oportunitats i ocasions perdudes que han marcat la biografia d’un home de cultura compromès (i donem-li per una vegada la noblesa que li escau a l’adjectiu) amb el seu temps. Balaguer s'excusa de vegades en la feblesa de la memòria i ens ha deixat sense algunes impressions i valoracions que, n’estic segur, no haurien resultat sobreres, al contrari. No oblidem que la història dels comunistes valencians encara està per fer. De vegades, i com en passant, ens ha deixat imatges que sorprenen, com la de la tertúlia informal que en els anys trenta i després concorria a casa dels pares. En poques ocasions, per no dir mai, s’han evocat aquests ambients d’una classe com la dels «botiguers» a la que Balaguer diu pertànyer i la seua riquesa cultural a València. Era el cas dels Balaguer un cas aïllat?
Al remat, i ben diferents com són, l’editorial Afers ens ofereix dos volums de memòries i reflexions del passat valencià recent. Pocs són els treballs, i meritòries les excepcions editorials al respecte, que s’han ocupat d’aquesta mena d’obres. En els anys de boom de la memòria que vivim, no estaria de més consolidar aquesta mena de publicacions al País Valencià. No es tracta d’inflar vanitats ni inventar mites. Però sí de donar-li al treball fet el seu reconeixement. Siga poc o molt el país fet, això és el que tenim a l’abast de la memòria.

Ferran Archilés

Posdata (Levante-EMV), 10-VII-2009, p. 2

Barcelona des de l'art

Encara avui, des de certs àmbits, es tendeix a focalitzar el fenòmen artístic en els anomenats creadors, i se sol obviar que aquests són una peça més d'un entramat social i cultural complex, on juguen i s'interrelacionen nombrosos agents. Entre aquests darrers, la crítica d'art ha tingut un paper destacat en el desenvolupament de la modernitat estètica, per bé que en les darreres dècades el seu rol s'ha anat modificant i han emergit noves opcions mediadores arran dels canvis que ha viscut el camp artístic; pensem per exemple en la figura del comissari d'exposicions, molt relacionada amb la multiplicació de les infraestructures museístiques i l'expansió de la indústria cultural. Però malgrat aquestes transformacions, no deixen de donar-se expressions prou significatives d'una pràctica escriptural que podem continuar trobant en les pàgines impreses d'alguns diaris i revistes, així com en les publicacions allotjades a la xarxa. De fet, els mitjans electrònics han permès certa reactivació i posada al dia d'aquesta mena de literatura que pot arribar a tenir un nivell de creativitat aquiparable, des de la seva especificitat, al d'una obra artística.

Una de les aportacions més rellevants de la crítica artística en el marc comunicacional català dels darrers anys, ha vingut de Pilar Parcerisas, de qui l'editorial Afers publica un segon recull d'articles, apareguts originàriament a ldiari Avui, i que compta amb un pròleg de Vicenç Altaió. Si el primer volum, Art&Co. La màquina de l'art (2003), privilegiava l'atenció a noms i tendències internacionals que va nmarcar l'art del tombant de segle, ara és Barcelona l'eix articulador de la compilació [Barcelona Art/Zona. De l'avantguarda a les noves estratègies culturals (2009)]. El llibre es divideix en tres blocs, el primer tracta diverses iniciatives barcelonines sobre esdeveniments i personatges de l'art ja esdevinguts part de la història, el segon atén críticament els canvis viscuts per la capital postolímpica i la seva deriva cap a un model espectacular sotmès a una creixent mercantilització, mentre que la darrera part destaca algunes experiències i pràctiques artístiques desenvolupades lluny dels espais més centrals i de les institucions museístiques de la ciutat.
Les petites peces artigràfiques que aplega al volum destaquen per l'ús d'un llenguatge clar i funcional, a l'abast de qualsevol persona interessada per l'art i la cultura visual. La senzillesa aparent, però, no amaga la sòlida base en què l'autora fonamenta les seves apreciacions. No en va, la perspectiva de Parcerisas admet vincles amb precedents il·lustres, com Francesc Pujols, Sebastià Gasch, Juan Eduardo Cirlot, Joan Perucho o Alexandre Cirici, alhora que es mostra oberta a tots els vents.
Els textos que recull tenen la virtud de no supeditar-se a la circumstancialitat una mica gratuïta que sol associar-se a l'escriptura en un diari, sinó que s'hi evidencia una selecció conscient fruit d'un punt de vista personal o, si es vol, d'una poètica pròpia. I fins i tot d'una aspiració estratègica. En efecte, un dels aspectes més remarcables que inspira la narrativa de Parcerisas ve de la voluntat d'oferir una determinada representació de la tradició d'avantguarda catalana, especialment la que apareix vinculada a la metròpili barcelonina, en estreta connexió amb els grans corrents internacionals. Una tradició que l'autora construeix a partir d'idees com la de l'artista visionari i projectista de mons utòpics o la d'una pràctica subvertidora del sentit comú i els llenguatges establerts. Aquesta intenció de fons ha anat adoptant diverses vies formalitzadores, la crítica d'art certament, però també la historiografia artística, dues disciplines que en la seva obra apareixen molt interrelacionades, o la curadoria d'exposicions. Cal esmentar, potser com a nucli central d'aquesta ambiciosa empresa intel·lectual, els seus estudis sobre les avantguardes conceptuals dels anys seixanta i setanta, que no deixen de ser presents en aquest nou aplec textual.

Narcís Selles
Caràcters, 48 (2009), p. 22

Els morts oblidats

Fa pocs dies, el Parlament de Catalunya va aprovar, finalment, la llei sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i la dignificació de les fosses comunes, coneguda popularment com a llei de fosses. Sempre podem dir que aquesta mesura arriba amb uns quants anys de retard i també que, potser, la llei podria aprofundir més en alguns dels aspectes. Però això no ens ha de fer perdre la vista la importància d'aquesta iniciativa legal i el fet que, un cop més, Catalunya ha estat pionera a l'hora de prendre mesures d'aquest tipus.
Sóc dels que voldrien que aquestes coses anessin més de pressa. Però també sóc conscient del privilegi de viure en un país que, a poc a poc, es va movent. En aquest sentit, Catalunya, per sort, té poca cosa a veure amb la resta de l'Estat. Els exemples són prou eloqüents: n'hi ha prou de sortir fora del Principat per trobar-se encara (malgrat la llei de la memòria històrica) amb places i carrers plens de noms com Francisco Franco, Primo de Rivera, Alzamiento Nacional o 18 de julio.
Al Principat, fora d’algunes excepcions menors, aquestes referències van desaparèixer fa anys dels nostres nomenclàtors, i les investigacions a l'entorn de les víctimes del franquisme contrasten amb el silenci i l'oblit que han esdevingut la tònica habitual (i oficial) a bona part dels territoris de l'Estat espanyol.
La Llei de Fosses era necessària. I, a més, era imprescindible que s'aprovés amb el màxim consens possible, objectiu que també s'ha acomplert. Els diputats del tripartit i els de CiU han unit els seus vots per aconseguir el suport de prop del 90 per cent dels escons de l'hemicicle. Només n'han quedat fora els irreductibles: les restes d'allò que un dia fou el partit Ciudadanos i els homes i dones del Partit Popular.
Precisament, el portaveu d'aquesta organització, Rafael López, tot i defensar "la dignificació", ha tornar a demostrar-nos el cinisme del seu grup quan, després de demanar que "no polititzem el dolor de la gent, no fos cas que en lloc d'obrir fosses obríssim ferides" ha reblat que "del que no estem a favor és de tornar a parlar de bons i dolents. A tornar a una memòria selectiva i a una gestió ideològica i política del concepte de memòria històrica".
Com es pot estar a favor de "la dignificació" i oposar-se a una llei que, entre d'altres coses, ha de permetre als familiars obtenir informació sobre el destí final dels desapareguts? Que facilitarà, quan sigui possible, la recuperació de les restes i que es proposa honorar i senyalitzar els llocs on es van produir els enterraments. Quin concepte de la "dignificació" és el seu? Qui està parlant de bons i dolents quan el text legal no fa cap mena de distinció entre víctimes? Qui vol obrir, tants anys després, les ferides de la Guerra Civil? Els que pretenen continuar fent-nos combregar amb rodes de molí i deixar les coses tal com estan o els que agafen el toro per les banyes i intenten trobar solucions dignes i justes a problemes enquistats des de fa dècades?
No oblidem que les fosses comunes són un dels drames més terribles que resten de l'enfrontament de 1936-39. I amb aquests temes no es pot frivolitzar. No debades, segons les dades aportades per la historiadora Queralt Solé al seu magnífic llibre Els morts clandestins. Les fosses comunes de la guerra civil a Catalunya, 1936-1939 (Editorial Afers), al Principat hi ha localitzades, de moment, 179 fosses comunes amb més de nou mil cossos en el seu interior.
Aquestes xifres ens demostren l'oportunitat d'una llei valenta que, a partir d'ara, caldrà desplegar de manera conseqüent amb el text aprovat. Una llei que, a més, representa una bufetada per al govern espanyol, poc disposat fins ara a gaire cosa més que espolsar-se les responsabilitat i incapaç d'afrontar la realitat d'aquest problema amb un mínim de coherència.

Jordi Creus
Avui (5-VII-2009), p. 25

‘Biografies parcials’: retratant uns homes

Xavier Serra acaba de publicar Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Editorial Afers), el retrat de sis persones representatives de la història cultural del País Valencià i que ens explica molt d’aquesta realitat encara poc coneguda.
Vaig assabentar-me de la mort de Vicent Andrés Estellés a l’escala del pis de Cerdanyola on vaig viure durant la meva època d’estudiant. La minyona havia fet servir La Vanguardia del dia anterior després de fregar i allà a terra, mig rebregada i humida, ensopegaves amb la primera pàgina de la secció de cultura i espectacles.
Si consulteu l’hemeroteca del rotatiu barceloní, comprovareu que aquell 28 de març de 1993 signava la crònica del decés el periodista Salvador Enguix i que al faldó es podia llegir també una apassionada semblança del desaparegut escrita pel també poeta Lluís Alpera. Fixeu-vos en la fotografia del finat. El cap és rodó com el d’un bust romà. Du ulleres grosses i mig somriu aixecant el dit com sant Vicent. L’aspecte tal volta, irònicament, d’un rodanxó rector de poble...
Tot plegat, aquella va ser una manera ben domèstica –com diria el de Burjassot– de saber sobre la desaparició d’un dels escriptors més grans de la literatura contemporània catalana. Estellés havia estat –i encara ho és molts anys després que se m’hagi esborrat de l’ànima la febre de la joventut– algú molt important en la meva vida. Amb ell havia après a estimar els mots de la meva llengua, sobretot els paisatges interiors, sovint feréstecs, de la meva identitat.
Ni sé les vegades que vaig acudir a visitar-lo, val a dir que sense èxit, amb l’amic Josep Manel Esteve i altres companys de la redacció de L’Horabaixa a la seva casa de Benimodo.
Havia llegit i rellegit obsessivament els seus llibres. Encara ara, de tant en tant, m’endinso en la lectura del Llibre de meravelles o m’abandono plaent a escoltar Coral romput, d’Ovidi Montllor. M’hauria agradat, a més, poder gaudir també del seu testimoni objectiu sobre el temps que li va tocar viure. Unes memòries, potser?
El poeta ens deixà a penes dos llibrets amb uns quants retalls de la seva existència, literàriament deliciosos: Quadern de Bonaire i Tractat de maduixes, tots dos publicats per l’editorial Empúries. Trobo que és ben poca cosa per a algú que ha estat capaç d’emocionar tantíssimes generacions, per a un autor l’obra del qual sobreviurà, durant molt i molt temps, tota mena d’inclemències històriques, polítiques i socials.
De vegades penso que el valencià és un poble dramàticament abocat a la desmemòria, fatalment atret a l’amarga desmemòria, sovint obligat a la desmemòria.
Xavier Serra, articulista suecà de renom, acaba de publicar Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Editorial Afers). En aquest panorama descrit d’oblit, el seu llibre fa el paper d’una mena d’advertiment.
L’autor ha radiografiat magistralment sis personatges nascuts entre el 1940 i el 1950 d’una gran importància en la història cultural recent del País Valencià: l’escriptor Josep Lozano; l’erudit bibliògraf Francesc Pérez Moragón; el cooperativista Josep Maria Soriano Bessó; el jurista Lluís Aguiló Lúcia; l’estudiós de la poesia d’Ausiàs Marc, l’anglès Robert Archer, i el pintor Manuel Boix. Es tracta d’un text important que, pel que sembla, tindrà una continuïtat immediata. Un llibre que només pel pròleg ja paga la pena llegir.
«No sabem res del país», diu Serra amb tota la raó. El cas és que a la resta dels Països Catalans tampoc ningú no sap res de nosaltres. «Es deuen pensar», enraona amb un educat rampell d’ironia, «que som una gent entusiasmada amb la construcció d’habitatges i amb les discoteques del litoral –si fa no fa com ells. Una gent que no semblava resignada a acceptar l’estructura politicoadministrativa de l’Estat i que va produir, en un moment d’efervescència d’improbable repetició, un Raimon que ha emigrat a Barcelona i un Fuster que escrivia llibres d’assaigs i articles de diari d’una relativa transcendència cívica».
Naturalment, som molt més que això. Com qualsevol altre poble, bastant més complexos que els tòpics. Molt millors també que la patètica classe política, sense distinció ideològica, que des de fa tres llargues dècades ens representa i ens enfonsa. No cal dir que els personatges triats per Serra en són una bona prova que al marge d’estereotips odiosos, més enllà del ridícul Francisco Camps i tutti quanti, al País Valencià crepita un àmbit d’intel·ligència esplendorosa, existeix el pensament crític, un estol de persones amb una inconquerible dignitat civil i un sentit de col·lectivitat incompatible amb el patriotisme xaró o interessat.
Com diu Serra mateix, «el llibre té el mèrit innegable –en el qual jo no he tingut cap participació– de contribuir a desfer alguns tòpics sobre el valencians: la blanesa, el menfotisme, la immaduresa, la superficialitat...». «Jo m’he limitat », hi afegeix més endavant, «a retratar uns homes».

Francesc Viadel
El Triangle, 929 (6-VII-2009), p. 19