La història de cara

Fa unes setmanes vam conèixer la concessió del Premi Nobel de Literatura a l'escriptora romaneso-germana, Herta Müller, gran desconeguda per al gran públic. En la seua obra ens descobreix una realitat silenciada a Romania, la situació de la minoria alemanya a Romania i més concretament a Transsilvània, amb la seua difícil situació sobretot en l'època de la dictadura de Ceaucescu, arribant a la venda de persones d'aquesta minoria a Alemanya.
La reacció del govern actual de Romania no ha estat de molta alegria, ells sabran per què, però la veritat, pense que seria just i positiu per a tots reconèixer els fets i donar la cara. Només així es pot superar el passat i adoptar una actitud diferent en el present, reconeixent que a Romania hi ha minories i el que és més important, que aquestes tenen tot el dret del món a viure tal com són: la minoria alemanya, la magiar, la sèrbia i la gitana.
Donar l'esquena a la història no ajuda a construir una societat democràtica i justa per a tots per igual. Però mirem a la nostra realitat més propera. Fa algunes setmanes l'Editorial Afers ha publicat un llibre, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sagunt i de la Fundació Bancaixa, de Manuel Civera i Gómez, titulat Morvedre hebreu (segles XIII-XVI) que és el resultat de deu anys de treball, sobre el protagonisme dels jueus i dels conversos en l'administració creada pel rei Jaume I al Regne de València i més concretament al Camp de Morvedre. Ubica la jueria saguntina així com els seus escenaris més significatius.
Que quede clar el meu reconeixement i gratitud, però pense que seria una oportunitat perduda si la societat saguntina i valenciana, amb les seues institucions al capdavant, no aprofitaren aquesta ocasió per aprofundir en el nostre passat històric i treure'l a la llum. El Sagunt romà és la part històrica més coneguda, ara hauríem de conèixer el Sagunt hebreu, és un deure que tenim amb el passat i així poder viure el present amb els deures complerts. No hem d'amagar una part del nostre passat i aquesta és de les menys conegudes, segurament perquè no ens agrada ara el que van fer els governants de l'antic Regne de València. Perquè reconèixer persecucions, expulsions i altres fets similars és dur, però la història passada i malauradament present està plena de fets com aquest, però això no és excusa per no afrontar-los i examinar amb objectivitat reconeixent els errors.
Morvedre hebreu, és una lectura obligada per aquells que vulguen conèixer una part de la nostra història, segurament de les més silenciades. Gràcies Manolo i ¡a pels segles posteriors!

Pere Mayor
El Bloc de Pere Mayor (4-XI-2009)

Ramon Trobat, una figura clau en el tractat dels Pirineus. El nou llibre d'Òscar Jané

El llibre d'Òscar Jané, Catalunya sense Espanya. Ramon Trobat. Ideologia i catalanitat a l'empara de França, que acaba de publicar l'Editorial Afers, és una obra fonamental per entendre el pensament polític català de l'època. Ramon Trobat ha estat titllat com una figura representativa del moviment profrancès i, malgrat tot, té ben poc a veure amb la resta de catalans afins a França després de la Guerra dels Segadors. No hi ha cap altre polític català de les seves característiques. Les seves semblances se circumscriuen només al fet del seu «exili» al nord de Catalunya, sota dominació de França, al seu lligam amb el rei de França davant d’un impossible retorn al Principat. L’exclusió del perdó general del rei Felip IV a partir de 1652 el va situar en una posició d’obsessiva filiació francesa per conservar el patrimoni familiar. L’estudi de Ramon Trobat és el de tot un país, el de tota una generació que evoca un possible camí de Catalunya al marge d’Espanya, però és també el del declivi d’una elit, simbolitzat pel tractat dels Pirineus (1659) i l’annexió del Rosselló a França. La defensa de França pot ser interpretada a la fi del segle XVII com la de la formació de la nació catalana, lligada a la modernitat. Trobat, convertit en intendent de la França de Lluís XIV, esdevé el lligam entre 1640 i la fi del segle XVII, entre l’aliança i el rebuig absolut de Catalunya respecte a França. Trobat arriba a ser un dels catalans amb més influència en una de les monarquies més poderoses d’Europa, un fet que no pot ser omès per la historiografia, ja que és imprescindible per entendre l’evolució del pensament polític català a les portes de la Guerra de Successió.
Òscar Jané Checa (Barcelona, 1974) és investigador «Beatriu de Pinós» a la Universitat de Barcelona dins del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI) des del 2008. Fins llavors, havia estat a la UAB com a investigador «Juan de la Cierva». Ha realitzat els seus estudis d’història a les universitats de Montpeller i de Tolosa-Lo Miralh. Va finalitzar la tesi doctoral en cotutela entre la Universitat de Tolosa i l’Autònoma de Barcelona el 2003, que va publicar amb el títol Catalunya i França al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700) (Afers, 2006). L’any 2008 va publicar La identitat de la frontera pirinenca. Efectes socials i polítics al nord de Catalunya des de la creació de Montlluís (1677-1698). Treballa des de fa temps en temes relacionats amb la frontera i la identitat col·lectiva a l’època moderna i més enllà, i amb el Pirineu. Publica articles i col·labora assíduament en revistes especialitzades i de difusió, nacionals i estrangeres. Dirigeix les publicacions del Centre d’Estudis Ribagorçans (revista i monografies Ripacurtia), i la revista de cultura Mirmanda (Perpinyà-Figueres), amb la qual ha promogut en comú un grup de recerca i pensament sobre la qüestió de les fronteres. És membre del consell de redacció d’Afers.

Miquel Rosselló
Editorial Afers

Edició de les "Històries e conquestes del realme d'Aragó e principat de Catalunya" del baganès Pere Tomic

Les Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya, compilades i ordenades pel cavaller de Bagà Pere Tomic, conformen un dels textos més rellevants de la cronística històrica de Catalunya i de la Corona d’Aragó des de Guifré el Pilós. Foren redactades durant la primera meitat del segle XV i acabades d’escriure l’any 1438. Les Històries e conquestes no són només un memorial històric sinó que, a més, compilen un gran aplec de llegendes historiogràfiques que exerciren una enorme influència en la redacció de les cròniques medievals i modernes. La inclusió d’aquestes llegendes respon a la importància historiogràfica de què gaudien, sobretot aquelles que s’incardinaven a la forja nacional sobre els orígens de Catalunya. Les Històries e conquestes són un reflex fidel del moment de transició política ocorregut al Principat durant el segle XV, un moment en què la noblesa veu trontollar la posició hegemònica exercida fins en aquell moment i s’apressa a buscar elements de diferenciació social amb una arma important: la nissaga. Tomic dotà l’aristocràcia catalana més poderosa de legitimació històrica, gairebé paral·lela a la dels comtes de Barcelona, com s’esdevingué amb la llegenda dels nou barons de la fama, i consagrava així una via de contenció al creixent desig absolutista de la monarquia dels Trastàmara.

El llarg i minuciós estudi introductori, així com la transcripció i edició del text, ha anat a càrrec de l'historiador i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, Joan Iborra que, a més, i entre altres coses, és autor de la transcripció, estudi i edició de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia de Martí de Viciana. Així mateix, ha editat el Sumari d’Espanya, una crònica del darrer terç del segle XV, emparentada directament amb les Històries e conquestes de Pere Tomic, a més de publicar diversos articles sobre historiografia a Recerques, Estudis Romànics i BSCC, entre d’altres. És membre dels consells de redacció de les revistes Afers. Fulls de recerca i pensament i El Contemporani. Arts, Història, Societat. Ha traduït del francès les obres de teatre borgianes Alexandre VI, de Jules Verne, i Lucrècia Borja, de Victor Hugo, i conjuntament amb Vicent Olmos El retorn de Martin Guèrra, de Natalie Zemon Davis.

Miquel Rosselló
Editorial Afers

Segon número de la revista catalana d'història "Segle XX"

Acaba de sortir el número 2 de Segle XX. Revista Catalana d'Història, corresponent a l'any 2009. Del número 1 se Segle XX ja en vam donar notícia en aquest mateix bloc. La revista està dirigida pel catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i vicedirector del Centre d'Estudis Històrics internacionals-Pavelló de la República (UB), Andreu Mayayo i Artal. Editada per l'Editorial Afers, es tracta d'una revista catalana especialitzada en la història del segle XX que té el seu origen en la col·laboració professional i independent entre historiadors universitaris i la Fundació Cipriano García-Arxiu Històric de la CONC. La publicació, de periodicitat anual, vol consolidar un àmbit de relacions que sempre ha existit de manera informal, però que calia potencian com històricament s'ha fet a Països com ara Itàlia, França o Alemanya. Així mateix, vol ser un espai de relació entre la Universitat i la societat, amb l'ojectiu de donar a conèixer la recerca històrica i els principals debats historiogràfics amb una voluntat crítica i plural interessada en la crítica oberta, però sempre ranonada.

Sumari

Recerques i Assaigs

Sebastian Balfour
Nació i identitat a Espanya. Algunes reflexions
Santos Juliá
Fites d’una història d’intel·lectuals
Sasha D. Pack
Turisme, modernització i idiosincràsia nacional a l’Espanya del segle XX
Alberto Pellegrini
La desorientació de la premsa espanyola davant la caiguda de Mussolini
Joan Villarroya
Militars contra el cop d’estat de juliol de 1936
Josep Fontana
La nova historiografia de la guerra freda

Debats

Ferran Gallego

La genealogia de la transició política espanyola (1973-1977)

Álvaro Soto

Va haver-hi transició? Arguments per a un debat

Ferran Gallego

Quina transició hi va haver? La crisi del franquisme, el desenvolupament de la reforma i els orígens de la ruptura política espanyola

Ressenyes i notes de lectura

Francisco Morente, Xavier Casals, Martí Marín, Conxita Mir, Fernando Hernández Holgado, Miren Llona, Francesc Vilanova, David Ginard Feron, Miguel Ángel Ruiz Carnicer, Pere Gabriel, Francesc Bonamusa, Carles Santacana, José Luis Martín Ramos, Manel Risques, Enrique Moradiellos, Josep Sánchez Cervelló, Alejandro Andreassi, Jordi Llorens, Montserrat Duch, Luciano Casali.

L'esquerra agònica

La solapa [del llibre de Doro Balaguer, L’esquerra agònica. Records i reflexions, de l’Editorial Afers] comença dient que... “Aquest llibre conté una combinació molt interessant entre la memòria del passat personal de l’autor i les seues opinions actuals entorn d’una sèrie de qüestions relacionades amb l’art, la política, el nacionalisme i altres matèries, tal com es desenvolupen al País Valencià, però també en un marc geogràfic i social que abasta al món sencer...”
I això ho conta, i sobre això mateix reflexiona, Doro Balaguer, un home que ha dedicat pràcticament la seua vida a la lluita per les llibertats democràtiques del País Valencià, entre altres coses, un home que per la seua honestedat militant ha estat punt de referència per a molts de nosaltres, com jo mateix, que tot i no combregar amb el “comunisme del PCE” per una mena de prevenció induïda, per la influencia del meu pare, militant anarco-sindicalista, malgrat tot, sempre li he tingut un gran respecte a la utopia comunista i als esforçats militants que he conegut al llarg dels anys de lluita conjunta contra la dictadura feixista. Per altra part, Doro forma part d’una generació —i això el fa reeixir—, els nascuts als anys 30, pràcticament desapareguda —quantitativament—de les formacions antifranquistes de finals dels 60 i principis dels 70.
Quan nosaltres constituïm el PSPV, la immensa majoria érem els xiquets dels anys 40, i una petita representació d’antics militants històrics, supervivents de l’etapa republicana: militants que voltàvem els 30 anys, o d’altres que passaven de la seixantena. Al bell mig es a dir la generació de Doro, estava escasament representada; Ventura, JJ Perez Benlloch… encara que qualitativament formàven el nucli dirigent.
Poden dir que és una generació escasa però brillant, forjada pel seu pas pel sedàs de ferro dels anys més durs de la repressió franquista
Nosaltres patírem la fam física de la postguerra, i tenim una certa sensació de la foscor, de la por, però no albiràvem sentimentalment més enllà. Per la seua part, l’any 40 i els següents Doro ja té 10 anys i ja es dona compte de moltes més coses, de l’ambient… i ho conta i ho traspua al seu llibre. Potser ací està el fonament subconscient de la seua “tristura escènica” de la seua desesperança. La seua pàtria “ideològica”, allò del socialisme real, acaba en orris, la pàtria cultural, sentimental, allò del País Valencià, en mans d’una banda de malànimes que mai han cregut en ell i que l’han conduït a un atzucac. El seu desencís li ve d’allò de ser un realista ben informat, i de primera mà.
Després d’una primera part generalista, intimista: la seua relació d’amor i desamor amb l’art, una mena de crónica que va del PCE al PCPV per acabar en una UPV d’incerta ideología i futur fa d’eix de la segona part del llibre.
D’Albinyana a Ferran Vidal, seguint l’ordre alfabètic; de les converses amb el seu amic Josep Lluís Blasco a les lectures d’Isaiah Berlin, passant per la seua relació fraternal amb Vicent Ventura i el seu marmessor Pérez Moragón; Palomares, Monjalés, i aquella manifestació; Broseta, Burguera, Carrillo, Eliseu, Cucó, Muñoz Suay… Pizcueta, i el afectiu recordatori a Carles Dolç. El seu recolzament de sempre en Gustau Muñoz, Valerià Miralles; els Ranch, Semprun, Sanchis Guarner… al cimal Renau i Fuster.
Doro ens ha explicat la seua visió d’un trajecte compartit, com si estiguérem raonant, i malgrat anomenar al seu llibre “l’esquerra agònica” en realitat no us en refieu, ell ha dit la seua, d’entrada, però amb això convida a continuar raonant, reflexionant i… Qui sap-lo?
Gràcies Doro.

Rafa Arnal
Brigada Mixta. Des de la Calderona i baixant (13-XI-2009)

Biografia parcial d’un país

El País Valencià és ben particular. Segurament, d’ací unes dècades, serem cas d’estudi per part d’alguna universitat llunyana: serem l’objecte principal d’alguna tesi doctoral sobre identitat nacional i pèrdua de consciència col·lectiva, Si és així, haurem d’aprofitar perquè algun llicenciat anglosaxó es doctore, que no és res extrarodinari, però sempre fa de bon gust. Òbviament, en aquesta hipòtesi, l’estudiant erudit haurà de llegir el treball de Xavier Serra, Biografies parcials, si vol sentir algunes veus representatives d’un temps en què semblava que quasi tot era possible.
Però, deixant de banda l’estudiós anglòfon —no me l’imagine de cap altre lloc del món—, he de dir que fa una certa sensació —almenys curiosa— llegir els pensaments de gent que un coneix i als quals, en ocasions, els he sentit explicar en directe alguna de les anècdotes que després es troben al paper. En Biografies parcials, de Xavier Serra (Afers, 2009), l’escriptor Josep Lozano, el cooperativista Josep Maria Soriano Bessó, el jurista Lluís Aguiló Lucia, els estudiosos Francesc Pérez Moragón i Robert Archer i el pintor Manuel Boix reconten, des de la seua perspectiva personal, els anys 70. Són certament, pinzellades impressionistes —perquè ens transmeten la impressió de cadascú d’ells davant determinats esdeveniments—, però també són les veus d’alguns valencians i filo-valencians —és el cas del medievalista anglès Archer—, que ens aporten el que podríem anomenar com “memòria viva” del nostre país. Una “memòria” que, en alguns casos, posa en relleu que els anys 70 i els 80 varen ser, per a moltes coses, unes dècades certament irrepetibles i en les quals, també, es varen perdre moltes oportunitats per a avançar. Els valencians, vistos per aquests sis homes de la nostra més estricta contemporaneïtat, fem una certa sensació de “territori desarticulat”: fa l’efecte que, a pesar dels esforços, la valencianitat ben entesa no va arribar a quallar i tot, pel camí, va anar quedant-se en poca cosa. I ja dic que, tot això, malgrat els nombrosos avanços que sabem que s’han anat assolint. Però, almenys per a mi, la lectura d’unes tals memòries —en definitiva, els somnis i les realitzacions d’una generació—, són l’efecte que em causen.
Ara bé: no és tampoc cert que tot el que es puga “imaginar”, a partir de les experiències de Lozano, Boix, Pérez Moragón, Soriano Bessó, Aguiló Lucia o Archer tinga un punt de desencís. També hi ha l’exemple ben valuós de les seues trajectòries més o menys notables en cada camp i, òbviament, la gran capacitat d’estimar la seua terra —la nostra— que es pot percebre en les seues paraules. Tots sis han treballat, des dels seus àmbits respectius, per dignificar la memòria, la imatge i el present dels valencians. I sense ells, segurament, no seríem el que som: Crim de Germania suposà un punt d’inflexió important per a la narrativa valenciana, per exemple. Per això, pel seu valor com exemple cívic, és tot un encert, aquest llibre de Serra, i també de l’editorial Afers. I l’estudiant anglès o nord-americà del principi, si compara aquelles vivències amb la dels valencians d’ara, n’estraurà notables lliçons. I nosaltres també.

Vicent Josep Escartí
Saó, 342 (2009). P. 7

Gli archivi regalano sempre delle sorprese, e lo sappiamo bene.

Jaume Miravitlles. Informes sobre l’economia franquista de postguerra. Edició i introducció de Francesc Roca, Editorial Afers/Centre d’Estudis Històrics Internacionals, Catarroja-Barcelona, 2008

Gli archivi regalano sempre delle sorprese, e lo sappiamo bene.
In quello del Cehi di Barcellona sono stati recentemente scoperti due documenti sulla Spagna del dopoguerra di grande rilievo, fino a ora del tutto sconosciuti (o sottovalutati) ai molti studiosi che hanno affrontato i primi anni della dittatura. Il primo è The Marshall Plan and Franco (New York, 1948) e il secondo A report on the economic and financial situation of Franco Spain (New York, 1950), che vengono qui pubblicati nel testo originale inglese (pp. 127-159, 163-220) e in traduzione catalana (pp. 25-62, 63-121). Entrambi furono redatti da Jaume Miravitlles (1906-1988), già professore alla Universitat Industrial de Catalunya, ministro dell’Informazione del Governo autonomo catalano e, durante la Guerra civile, responsabile del Commissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya; dopo essere vissuto per ventiquattro anni in esilio, nel 1963 tornò in Catalogna.
Le due relazioni, scritte appunto nel 1948 e nel 1950, sono di grande interesse per conoscere la realtà della Spagna dieci anni dopo l’instaurazione della dittatura, in quanto Miravitlles ci dà informazioni precise sia dal punto di vista macroeconomico che sul funzionamento del governo. Combinando i dati ufficiali con quelli del Banco Urquijo, egli calcola che la rendita per abitante nel 1948 non solo era più bassa di quella del 1929, ma che era simile addirittura a quella del 1895: appena pochi anni dopo l’inizio della dittatura, l’economia spagnola era retrocessa di oltre cinquanta anni. Per di più, andava tenuto presente che quasi il cinquanta per cento degli investimenti statali erano riservati alle spese militari, mentre circa il dodici per cento della rendita nazionale era destinata a corrompere coloro che erano incaricati dei controlli governativi sulla vita civile spagnola.
Potremmo continuare a citare cifre, ma ci sembra utile ricordare semplicemente le conclusioni cui giunge Miravitlles, proponendo ai dirigenti e al pubblico degli Stati Uniti che l’unica soluzione possibile per “recuperare” la Spagna era quella di ristabilire l’ordine democratico e si affermava che, per ottenere ciò, era necessario tagliare ogni aiuto, in primis quelli economici, alla dittatura. A cominciare dal Piano Marshall.
Sono considerazioni discutibili per i reali risultati che potevano ottenere, ma comunque di grande interesse, soprattutto se pensiamo che erano avanzate nel 1950, pochi anni prima dei “patti” fra Stati Uniti e Spagna franchista.

Luciano Casali
Spagna contemporanea, 35 (2009), pp. 201-217

Espanya no ha entès que els Pirineus mai no havien estat cap frontera

Òscar Jané (Barcelona, 1974) és doctor en història moderna i investigador de la Universitat de Barcelona. Ha coordinat el col·loqui internacional sobre el tractat dels pirineus que es va fer a Barcelona i a Perpinyà el mes de juny passat [a partir del dia 1 de desembre es podrà trobar a les llibreries el seu llibre “Catalunya sense Espanya. Ramon Trobat. Ideologia i catalanitat a l’empara de França”, editat per Afers a la col·lecció “Recerca i pensament”].

Per què França, ja des de molts anys abans del tratat dels Pirineus, tenia tant d’interès en el Rosselló?
—El Rosselló havia estat des de temps enrere motiu d’enfrontament entre França i la Corona d’Aragó perquè era un pas important cap a la Mediterrània. Tot sovint les tropes hispàniques feien incursions a la frontera de les Corberes, que separen el Rosselló del Llenguadoc, en un moment en què França no tenia un control total sobre el Llenguadoc. L’interès real de França pel Rosselló, però, va començar quan Richelieu va arribar al poder i es va adonar de la importància geopolítica d’utilitzar el Rosselló —però també Portugal— contra la monarquia hispànica.

On estava la importància dels comtats de Rosselló i Cerdanya?
—El Rosselló tenia una gran riquesa agrícola i minera. No era només un tros de terra. Cal tenir en compte que Perpinyà era la segona ciutat de Catalunya i que tenia institucions pròpies. Però París era molt lluny i fins que unes elits locals no es van posar al servei del rei de França no va néixer aquest interés. Això no fou fins ben bé uns vint anys després de la signatura del tractat. Al rei de França li importava molt poc el Rosselló: allò que l’interessava eren els Països Baixos.

La delegació francesa estava més ben informada i va negociar millor les condicions del tractat?
—I tant. Aquesta és la gran diferència. Els espanyols, per desconfiança, no van voler cap assessor català i cada vegada que havien de contrarestar els arguments dels francesos depenien de la intuició o havien d’esperar indicacions de Madrid. En canvi, els francesos tenien consellers catalans, com per exemple Ramon Trobat, que fou assessor del cardenal Mazarin, el representant de Lluís XIV. Trobat era un advocat que coneixia molt bé el territori de la frontera i que es convertí en un personatge important.

Els delegats de Felip IV estaven en inferioritat per manca de preparació o d’interès?
—Els delegats espanyols eren molt conscients de la seva situació. Enviaven cartes a Madrid dient que estaven en desavantatge, que els francesos tenien historiadors i que els enviessin ajut, perquè si no perdrien.

L’única cosa que la monarquia hispànica volia aconseguir en aquella negociació era el matrimoni de la infanta Maria Teresa amb Lluís XIV?
—No. Veient què deien Pimentel i Luis de Haro, els representants espanyols, crec que volien la pau. Segurament van pensar que més endavant podrien buscar documents i rebatre els arguments francesos. Felip IV no estava preocupat perquè pensava que, com ja havia succeït en temps de Ferran el Catòlic, podria recuperar el Rosselló més endavant. Però no van comptar que el poder de França en aquell moment havia crescut molt i que els francesos havien decidit de quedar-se al Rosselló.

El resultat del tractat podia haver estat pitjor, en el sentit que els francesos es podien haver quedat també Roses, Cadaqués i tota la Cerdanya?
—En el moment de la negociació, Roses i Cadaqués eren a mans dels francesos. Durant els anys posteriors, quan la monarquia hispànica tenia poca força a la frontera, cada vegada que hi havia una declaració de guerra els francesos entraven i ocupaven aquests llocs, amb la intenció de quedar-se’ls. Tot l’espai fronterer era seu i els espanyols no hi tenien cap força militar. N’és una prova el fet que, mentre els francesos van fer una gran fortalesa a Sant Lluís, els espanyols van construir el castell de Sant Ferran, a Figueres, que és lluny de la frontera i en un lloc des d’on és difícil de defensar-la.

Quin paper hi va tenir la delegació de la Generalitat a Perpinyà, en les negociacions del tractat?
—Ramon Trobat fou un dels que hi va fer un paper important. Els catalans que assessoraven el rei de França i que eren a les institucions de Perpinyà eren gent que havien fugit de Barcelona vint anys abans, quan havia esclatat la guerra dels Segadors. Eren gent que havien fet la revolta i que havien fugit a l’exili. Parlem d’unes 1.500 persones amb les famílies corresponents. A Perpinyà es van posar al servei del rei de França.

Es diu que eren pro-francesos i que estaven d’acord amb la incorporació del Rosselló al regne de França...
—No es que fossin pro-francesos. Passa que França era l’única opció. Necessitaven algú que els defensés. Cal tenir en compte que en la mentalitat d’aquella època encara hi havia la idea del príncep. Els que van marxar es van radicalitzar i, fins i tot, van intentar convèncer França que recuperés tot Catalunya per tenir-la sota el seu domini. No és que estiguessin d’acord a partir el país, però el Rosselló era el seu únic refugi.

Com va reaccionar la població del Rosselló al fet d’esdevenir súbdits francesos d’avui a demà?
—La gent hi era clarament contrària. Però no van poder badar gaire la boca. La repressió va ser molt dura. La revolta dels Angelets no fou únicament una revolta fiscal, com s’ha dit, ni van ser només els pagesos i uns quants bandolers que hi van participar. Els pobles amagaven gent i els donaven suport. Fou una revolta que va afectar tothom, perquè la sal era un producte important. Un fet que demostra que els francesos s’ho van prendre seriosament i van veure que era una revolta contra ells és la repressió, que va durar deu anys i va causar molts morts. Van arribar a enviar-hi més de 2.000 soldats per controlar pobles de poc més de 50 habitants. Els francesos es van adonar que la població no els era fidel.

De fet, veient que els rossellonesos els eren hostils, al cap d’uns quants anys França va voler tornar a negociar el tractat i bescanviar el Rosselló per Flandes, Per què Espanya no va voler?
—Espanya s’estimava més Flandes que no el Rosselló, no pas per una qüestió ideològica, com es diu sovint, sinó purament econòmica. Hi havia moltes tropes a Flandes i costaven molt de mantenir. A més, Flandes era ben bé al mig d’Europa. La monarquia hispànica va preferir conservar els Països Baixos pensant que més endavant podria recuperar el Rosselló.

Sembla que, històricament, a Espanya li han interessat més la recuperació de Gibraltar, perdut en un tractat posterior, que no pas el Rosselló...
—El problema és que des de Madrid sempre han tingut una visió peninsular i mai no han entès els Pirineus. Espanya no ha entès que els Pirineus mai no havien estat cap frontera, sinó un lloc d’intercanvi continu. Des de la seva visió centralista, Gibraltar és dins la península i el Rosselló no.

Quines conseqüències va tenir el tractat en el mapa polític internacional?
—El tractat dels Pirineus és un tractat internacional en què Catalunya va ser una peça més. L’acord va afectar també Luxemburg, Alsàcia i els cantons suïssos. Fins i tot Andorra podia haver desaparegut. Va afectar tot Europa. Fou una mostra de la força que en aquell moment tenia la diplomàcia. Tot i que en aquella època fou un tractat més, avui és vist com un model.

Xevi Camprubí
El Temps, 1.325 (3-IX-2009), pp.77-78

Un catàleg de fotografia

Les editorial catalanes no acostumen a publicar catàlegs d’art. És Un espai que, lamentablement, deixen de banda. Una dimissió. Si de cas, s’atreveixen amb el repertori d’alguns artistes “consagrats”: un Miró, un Dali, un Picasso... Les “novetats” no tenen cabuda en els seus plantejaments. Ni que es tracti de “novetats” consolidades i atraients, d’artistes que s’han obert camí en el tèrbol tripijoc de les galeries d’anomenada i els museus.
No negaré, és clar, el risc de l’operació: editar llibres il·lustrats amb unes mínimes garanties de pulcritud —amb el paper i el mètode d’impressió adequats— és car. Bastant més car que un llibre de “lectura”. El públic, d’altra banda, és insegur. I més en aquest cas, acostumat com està a consumir aquesta mena de publicacions en d’altres llengües. S’hi afegeix, a més, l’argument capciós: “Si el que importa són les imatges, tant se val la llengua dels textos”.
I no: la llengua dels textos no és indiferent. Com no ho és la llengua dels títols dels quadres. Per mitjà de la llengua que tria, l’artista plàstic s’inscriu en un univers cultural determinat i no en d’altre. No és només una qüestió de temes, de motius —pictòrics, escultòrics o fotogràfics. Ni d’actituds davant dels temes.
Però, a més, caldria aprlar de l’eficàcia. Hi ha institucions carregades de romanços i de pressupost que no s’estan de res. Què publiquen? I a qui pot interessar el que publiquen? Entre el minoritarisme i el malbaratament hi ha una distància enorme. Mentrestant, els artistes del país es veuen obligats a divulgar-se en altres llengües. I per mitjà d’escriptors no catalans. Es perd, així, una magnífica oportunitat de col·laboració i de comprensió.
El fotògraf Francesc Vera i l’editor Vicent Olmos han fet l’intent de trencar aquestes inèrcies. I, això, ja els justifica.
Francesc Vera s’ha dedicat en els darrers anys a passejar la màquina de retratar per algunes de les ciutats més tocades i posades del món. Ha fotografiat els carrers i els edificis de Londres, de París, de Barlín, de Praga o de Milà, defugint sempre la perspectiva de postal i el racó pintoresc, perquè perseguia una altra cosa: la idea de ciutat. O, més exactament, la iodea de la ciutat actual, amb el vidre i l’acer, l’asfalt i la tanca publicitària, els passadissos del metro i la desolació dels pàrkings i les sales d’espera dels aeroports. El resultat d’aquest periple són les setanta fotografies —seixanta-nou “paisatges” més un autoretrat— incloses en Urbs mínima [Editorial Afers].
Vera és un fotògraf antibarroc, auster, obsedit per la composició. En els noranta va vonfegir una sèrie admirable entorn del paisatge rural —Paisatge mínim—, amb arbres despullats i conreus sense vegetació. Ara ha fotografiat els carrers buits de gent, les àrees desertes, els supermercats en l’hora de tancar; ha enxampat a Solletuna i a Dublín uns cels tintats per una meteorologia de tragèdia; de vegades, se n’ha eixit de la ciutat estricta buscant l’abrupta soledat dels hinterlands o s’ha entaforat en les galeries subterrànies. No ha deixat res per verd: ni el semàfor, ni el cartell, ni els cables elèctrics, ni el jardinet exsangüe, ni la grua i la bastida dels edificis en obres... D’aquests elements anodins, arxirepetits, n’ha tret la gràcia de les seves fotografies.
Davant d’elles, hi haurà qui en destacarà els mèrits de l’ofici: les diagonals acusades, les perspectives profundes i fascinants... D’altres, simplement, es pararan davant d’un groc càlid, il·luminat de sol, o d’un verd fluorescent. La sèrie, a més, convida a la meditació.
No és una incitació, però, al tremendisme: la ciutat que hi apareix és la ciutat normal i corrent. Vera ha documentat les transformacions urbanes de les darreres dècades. I ho ha fet sense el recurs fàcil a l’exageració de la nota truculenta. L’angoixa, el perill, hi són amagats. Hi prenen formes subtils. I la punxada, llavors, esdevé més fina.

Xavier Serra
Caràcters, 49 (2009), pp. 38-39

Familias con más de 600 años de historia

Manuel Civera presenta su libro sobre el Morvedre medieval (“Morvedre hebreu (segles XIII-XVI”) que revela el origen judío de muchos saguntinos. Las huellas de la comunidad hebrea medieval no sólo han quedado en la trama urbana de la Ciutat Vella de Sagunt, el cementerio judío y tantos otros edificios que aún se conservan en la ciudad. Numerosas familias de la ciudad tienen sus raíces en aquel colectivo traumáticamente expulsado en 1492 o bien en los conversos que se vieron obligados a profesar el catolicismo si querían seguir en la península.
Ésta es, al menos, la tesis que defiende el estudioso local Manuel Civera, en su nuevo libro “Morvedre hebreu (segles XIII-XVI)” que ayer fue presentado ante numeroso público en la biblioteca de Sagunt, entre el que se encontraba el diputado del Bloc Enric Morera y el histórico del nacionalismo, Pere Mayor. Editada por Afers, la obra recupera la historia de la judería de Morvedre, que en el siglo XV fue la más importante del reino de Valencia. Además, por primera vez, sigue els rastro de algunas familias conversas hasta hoy en día a través de la Cofradía d’Ofici de Paraire y de la Cofradía de la Puríssima Sang de Jesucrist.
El goteo de la conversión, según se explica en la obra, fue constante desde el mismo momento de la conquista por distintas razones. Y muchos apellidos que aún se conservan en Sagunt son los de las familias judías. Éste es el caso de los Bonet, Ballester, Durà, Fracés, Gallego, Girona, Molina, Moreno, Rodric, Zaragozano, Soriano, Vidal, Vives o Cavaller.
Además, como apunta Civera, los conversos crearon la cofradía de oficio de Peraire que se transformó luego en la cofradía devocional de la Sang y muchos de los conversos son o han sido miembros de la cofradía: Aeanda, Domínguez, Ferrer, Ferruses, Fraga, Monar, Morató, Moros, Navidad, Prats, Puig, Sanchis, Tort o Valero.
Emn aquel Morvedre que ejerció según Civera, “como una especie de tierra prometida a los hebreos”, el brazo militar o baja nobleza de Morvedre “era conversa o si se quiere, pro judía, explica”.
Dotada de un gran dinamismo, aquella co,unidad llegó a tejer una ciudad propia que Civera va desgranando en su libro, haciendo un recorrido por distintos espacios: la sinagoga, el micvé, la casa del clavario, el hostal, la carnicería, el obrador de libros, la tienda de ropas, el edificio de las cofradías judías, los recintos funerarios y su evolución.

Mónica Arribas
Levante-El Mercantil Valenciano (25-IX-2009)

Polítiques i futur

Antitètica al sincretisme (error comú en aquest tipus de refexions), La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (pròleg de Juan-José López Burniol, Editorial Afers) exposa el context —les condicions de possibilitat— en què l’intel·lectual (orgànic de la nació, segons Termes) assumeix el compromís públic i elabora un codi nacionalitzador que, seguint Casassas, es desenvolupa amb finalitat orientadora a través del noucentisme. Aquest punt de referència —ben estructurat al capítol “Política i cultura a la Catalunya noucentista”—, els fils conductors del qual cal situar en el moviment de construcció identitari renaixentista i en les institucions acadèmiques i xarxes socioculturals que en serviran de pol difusor, esdevé fil conductor per a recórrer les continuïtats —i ruptures de model— socials contemporànies —i coetànies— al Principat i constatar, a hores d’ara, el repte intel·lectual-polític per a bastir un programa nacionalitzador que esdevingui hegemònic: nacional.
Però, a més del plantejament historiogràfic sobre el decurs ideològicament polièdric del noucentisme, l’assaig té un valor afegut: plantejar la deconstrucció d’apriorismes ideologistes que han establert, sobretot des d’un economicisme falsament marxià, uns cànons analítics entre deterministes i satel·litzants al discurs —i estratègia— dels estats-nació. Així, bona part del capítol més prospectiu (però no per això menys historiogràfic), “Intel·lectuals, identitats i política a la Catalunya del segle XX”, esdevé un projecte que, en el sentit suara al·ludit, hauria de ser desenvolupat en futures recerques. I és així pels diversos aspectes que s’hi plantegen d’ordre metodològic i pel que fa al tractament de la panoràmica actual sobre la potencialitat de construcció d’un discurs nacional a partir de les limitacions de la conceptuada democràcia formal i del model de societat —amb noves formes alienadores de consum— neocapitalista. Per aquesta vinculació del procés de formació d’una identitat —no sempre reconeguda com a nacional— amb conjuntures de canvi social i amb fluxos de models sociopolítics revolucionaris, la història cultural comparada de Casassas és un treball sobre sociologia històrica, proposada pel sociòleg Peter Burke, en vincular els processos de canvi amb la diacronia.
Amb tot, el repte implícit que planteja l’obra és el recurs a la historicitat per a mostrar la relació entre una idealitat catalanitzadora que s’adequa a l’emergència d’una societat industrialitzada i els orígens de la indústria cultural i comunicativa de masses. En aquest sentit, la incorporació al programa culturitzador nacional de sectors del liberalisme dit d’esquerra i de la pròpia esquerra agombolada intel·lectualment dins sectors de la Unió Socialista de Catalunya (el socialisme nopucentista), és un model —no pas l’únic— per a contrastar amb l’impacte de la ruptura cultural i societària del primer franquisme. Aquest darrer factor, amb l’onada migratòria exterior entre mitjan anys cinquanta i començaments dels anys vuitanta, el context d’enfrontament polític i ideològic internacional d’entreguerres —la crisi del liberalisme: “les tensions del creixement”— fins a la “Guerra Freda” (les “ideologies armades”) i la contingència política satel·litzada del país, condicionen la formació d’aquell “grup intersocial” que ha de ser el motor per a situar la nacionalització integral del país en l’homologació mundial.
La cultura nacional resta rigorosament contextualitzada en aquesta panoràmica que relaciona idees, ideologies i acció política dins els quadres del catalanisme regenerador hegemonitzat per la Lliga i per l’acció modernitzadora de la Mancomunitat. Caldria analitzar, però, els models nacionals no pas noucentistes per a, tal vegada, arribar a un acord sobre els assoliments i les mancances endògenes (els “mals” no vénen únicament de Madrid i de París) a l’hora d’evolucionar del nacionalisme a la Catalunya nacional.
En aquest sentit, l’anàlisi de Jordi Casassas ha acomplert perfectament la fira de contrastar —i actualitzar— els referents —“els grans elements integrants de la dinàmica cultural catalana”— de la nacionalització cultural i política que dugueren a l’articulació territorial —com a vertebració d’estratègies— de la Catalunya-ciutat.

Xavier Ferré
Caracters, 49 (2009), p. 35

Ninguna ciudad conserva tantos espacios hebreos como Sagunt

Manuel Civera i Gómez. Estudioso y escritor. Pionero de la enseñanza en valenciano en Sagunt, escritor de narrativa juvenil y coautor de materiales didácticos de la comarca, el ex edil de Cultura acaba de publicar un novedoso trabajo sobre el Morvedre hebreu (segles XIII-XVI) que presentarà el día 24 en Sagunt.

—Estará contento de que una editorial tran prestigiosa como Afers, en textos de historia y reflexión social, le haya publicado Morvedre hebreu, ¿no?
Mucho. La verdad es que ya tenía editor, pero acudí a Afers porque es una editorial valenciana de Catarroja, con prestigio y capacidad de distribución. Que aceptaran publicarlo fue un orgullo y del acabado estoy muy satisfecho.

¿Cuáles son las claves de este Morvedre hebreu?
Es una lectura de la historia de la baja Edad Media de Morvedre, ciudad y término general. Postula que la historia de Sagunt es inexplicable sin tener en cuenta el contexto geográfico y social del Camp de Morvedre. Y la lectura está realizada desde la perspectiva de la comunidad judía.

¿Que aportaciones novedosas ofrece el libro?
A nivel local y comarcal identifica una gran cantidad de edificios judíos, estructuras viarias y espacios públicos de la Baja Edad Media. A partir de ahora, sé que no hay —al menos que yo conozca— ninguna ciudad del estado español, y tampoc ode Europa, que conserve y tenga identificados tantos espacios hebreos como Sagunt. Además, por primera vez, he estudiado la evolución de la población judía a lo largo de 250 años y un número considerable de familias judías y conversas, cuyos apellidos siguen hasta hoy.

¿Ha sido mucho tiempo de trabajo, en qué fuentes se basa?
Han sido casi dies años de estudio. De hecho algunos apartados ha nsido publicados en las revistas locales, corregidos y ampliados. Mis fuentes han sido las publicaciones especiíficas de los más diversos autores (desde Chabret a Rondan o Meyerson) y el trabajo de campo. El análisis de los documentos, el estudio de otras comunidades hebreas y un conocimiento exhaustivo de la geografía comarcal me ha permitido escribir un libro que es importante para entender la función de los hebreos en el momento clave de la formación del pueblo valenciano y de la Edad Moderna.

¿Cómo han sido recibidas sus aportaciones en el mundo académico y político?
Los políticos no me han dicho nada en ningún sentido. Del mundo académico ha salid oalgo a partir de las difusiones de Levante-EMV, pero a mi entender nada bien argumentado. A partir de ahora, con la obra publicada y distribuida en formato de libro en una editorial de prestigio, espero que las aportaciones tengan el mismo tratamiento que el resto de trabajos del mundo académico. En una sociedad sana, las aportaciones como las que hago, los historiadores, los arqueólogos y los arquitectos no las obviarían, de no ser a costa del desprestigio profesional. En principio, creo que deberían leer el libro y estudiar lo que digo.

¿Da el tema hebreo de Morvedre por agotado?
En absoluto. Considero que he dado un salto cualitativo en este campo, pero todos los días aparecen nuevos documentos. Hay que seguir investigando en todos los sentidos, pero me atrae mucho el tema de los conversos, sobre todo sus aportaciones.

I.A.
Levante-El Mercantil Valenciano (19-IX-2009), p. 22

Fotografia: Manuel Civera i Vicent Olmos

Llibres d’història contemporània

Violència d’uns i d’altres

La historiadora Queralt Solé ha abordat el tema de la violència republicana i franquista des d’un òptica del tot innovadora en estudiar el fenomen de les fosses comunes (Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya, 1936-1939, Afers, Catarroja-Barcelona, 2008). El llibre, que és la tesi doctoral de l’autora, descriu detalladament les cent setanta-nou fosses comunes que Solé ha identificat a Catalunya. La tipologia de les fosses i el seu origen són força diversos; l’autora distingeix les fosses nascudes de la repressió republicana (les víctimes de l’actuació dels “incontrolats”), moltes de les quals foren investigades inicialment pel jutge Bertrán de Quintana i posteriorment per les autoritats franquistes o exhumades parcialment a la postguerra, de manera que només en queden algunes; les fosses del SIM (camps de treball i execucions sumàries); les fosses de civils represaliats per l’exèrcit franquista (especialment nombroses al Pallars); les fosses de militars de tots dos exèrcits (que avui són, de bon tros, les més nombroses); i, finalment, les fosses d’hospitals militars de tots dos bàndols. L’autora repassa exahustivament els trasllats de restes al Valle de los Caídos, i dibuixa una interessant panoràmica internacional sobre les fosses comunes de soldats al segle XX. Es tracta, en definitiva, d’un treball molt reeixit i oportú, que ha de servir per a restituir l’honor i la pau de totes les víctimes d’aquella guerra que mai no s’hauria d’haver engegat.

La resistència antifranquista

El crític d’art i assagista Alexandre Cirici ocupa un lloc destacat en la resistència cultural al franquisme i en la cerca de noves formes d’expressió cultural en aquells anys foscos. El sue mestratge ha estat reivindicat per l’historiador Narcís Selles, que n’ha escrit una magnífica biografia (Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual, Afers, Catarroja-Barcelona, 2007). El volum és un treball gairebé enciclopèdic en el qual l’autor reconstrueix amb una gran minuciositat, a partir d’un estudi exhaustiu de l’arxiu personal de Cirici i de les fonts hemerogràfiques i bibliogràfiques, la ingent tasca intel·lectual i professional duta a terme per Cirici des del retorn a Barcelona tornat de l’exili francès el setembre de 1941 fins a la seva mort. Selles reeïx a l’hora d’establir les coincidències i les controvèrsies amb els intel·lectuals catalans més rellevants d’aquells anys (des de Vicens Vives fins a Josep Benet passant per Arnau Puig o Miquel Porter i Moix), i el seu pas per les successives plataformes associatives i els projectes culturals de tota mena que van néixer i morir durant la Catalunya franquista. Al mateix temps, l’autor reconstrueix amb precisió les complexes i canviants relacions entre Cirici i Tàpies, com també el mestratge, no exempt de polèmica, que Cirici exercí des de les pàgines de Serra d’Or. En qualsevol cas, resta ben clar que Alexandre Cirici, igual que el recentment traspassat Josep Benet, fou un destacat pilar de la generació pont que, a despit del franquisme, maldà per transmetre a les noves generacions el llegat nacional contruït els anys de la Mancomunitat i la Generalitat Republicana.

Jordi Llorens i Vila
Serra d’Or, 598 (2009), pp. 66-70

Un retrat del pujolisme al govern

Que una universitària estrangera —italiana, per a més detalls —consagri la seva tesi doctoral a la política catalana del darrer quart del segle XX és una situació que es dóna amb poca freqüència. Que el treball acadèmic resultant no sigui un estudi de cas encarcarat, llibresc i ple de prejudicis, bo per a cobrir el tràmit curricular, però impublicable, això és encara més inusual. Que, de tot plegat, en resulti un volum interessant, suggestiu i ben escrit, una aportació significativa a la bibliografia sobre el tema tractat, ja és absolutament excepcional. El llibre de Paola Lo Cascio [Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003 (Editorial Afers)] constitueix, doncs, una reconfortant excepció, i ens reconcilia per una bona temporada amb la tants cops perillosa figura de l’estudiós forani que aterra a Catalunya per disseccionar-hi, en sis mesos d’estada, els envitricolls de la política local.
L’autora posseeix una doble formació com a politòloga i historiadora, i la seva recerca parteix d’un punt intermedi entre ambdues disciplines, de la doble voluntat «d’anàlisi dels processos polítics lligats a l’acció de govern» desenvolupada per la Generalitat entre 1980 i 2003, «i de síntesi contextualitzada» de la història política del període esmentat. Ara, un cop llegides les quasi 400 pàgines del llibre, cal concloure que la politòloga s’ha imposat sobre la historiadora. O, dit d’una altra manera, que el balanç de la gestió, que la valoració de les polítiques desenvolupades pels executius de Convergència i Unió durant 23 anys i mig, preval rotundament sobre la història política de la coalició —després, federació— nacionalista al llarg d’aquell període, i encara més sobre la història política global del país en aquella etapa.
Com és natural, això no vol dir que Nacionalisme i autogovern no contingui passatges plens de perspicàcia a l’entorn de la dinàmica política catalana del 1980 ençà. Per exemple, m’han semblat especialment agudes l’explicació que Paola Lo Cascio fa de la primera majoria absoluta conquerida per Jordi Pujol el 1984, o bé l’anàlisi i l’avaluació de l’anomenat Pacte del Majestic, l’acord «d’investidura i governabilitat» subscrit entre Convergència i Unió i el Partit Popular el 1996. Per contra crec que, de cara a entendre la inaugural i sorprenent victòria de CiU el 1980, l’autora concedeix massa importància a la campanya antimarxista desplegada en aquella ocasió pel Foment del Treball Nacional.
Aquestes, en tot cas, són qüestions opinables i plenes de matisos. No ho és, en canvi, l’interès preferent que Nacionalisme i autogovern dedica a descriure i avaluar amb detall les polítiques sectorials desplegades entre 1980 i 2003 pels successius governs de Jordi Pujol: 19 pàgines consagrades a la Llei de Normalització Lingüística, 35 pàgines a les polítiques sanitàries, 20 pàgines a les polítiques educatives, 19 pàgines a la posada en marxa i desplegament de Televisió de Catalunya, 33 pàgines a la política exterior i, particularment, europea d’aquell període, 16 pàgines sobre les lleis i els projectes d’organització territorial, 16 pàgines més sobre la qüestió del finançament, etcètera.
Si l’objectiu fonamental del llibre era radiografiar l’exercici que el president Pujol, els seus consellers i els diputats que els donaven suport van fer de les competències estatutàries durant gairebé un quart de segle, aleshores totes aquelles pàgines són imprescindibles i estan més que justificades. Ara, si el propòsit de l’autora hagués estat historiar Convergència i Unió com a força política hegemònica en l’escenari català, aleshores hom podria retreure-li —per exemple— que no digui gairebé res sobre CiU com a força municipalista que arribà a governar tres de les quatre Diputacions provincials; o que passi molt per sobre de les complexes, tortuoses i a voltes tempestuoses relacions entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica; o que analitzi poc la diarquia i la conflictivitat Jordi Pujol-Miquel Roca i, en general, tota la problemàtica successòria durant la segona meitat del període estudiat. ¿És que, per ventura, aquesta qüestió successòria no va incidir damunt la tria de soci parlamentari preferent —el Partit Popular, i no Esquerra Republicana— que Pujol va fer el 1996, i de nou el 1999?
Amb tot, la principal absència que s’observa en aquest remarcable estudi sobre el pujolisme al poder és la de l’antipujolisme. Contra allò que l’autora insinua en algún moment, la Convergència i Unió governant no va gaudir mai, ni tan sols en els temps de la majoria absoluta (1984-1995) d’una hegemonia cultural i mediàtica a Catalunya. Ben al contrari. Mentre —com Paola Lo Cascio explica molt bé— els partits de l’oposició parlamentària d’esquerres participaven dels grans consensos en matèria lingüística, o educativa, o altres, al mateix temps les polítiques de Pujol eren objecte de l’hostilitat implacable d’un seguit de capçaleres periodístiques, d’intel·lectuals i d’opinadors que les titllaven de provincianes, resclosides, antimodernes, opressores i qualificatius encara pitjors. Que, en aquestes condicions, CiU i Jordi Pujol aconseguissin guanyar sis vegades consecutives les eleccions catalanes, és un fenomen insòlit que, tal vegada, aquest llibre no subratlla ni explica prou.
Sigui com sigui, amb totes les discrepàncies interpretatives que s’hi puguin tenir, amb totes les petites mancances que s’hi puguin trobar, Nacionalisme i autogovern destaca, des del moment mateix de la seva publicació, com una contribució bàsica al coneixement acadèmic de l’etapa de govern del president Pujol; com un dels vuit o deu llibres imprescindibles apareguts fins ara en aquesta matèria; com un dels pocs grans de blat enmig de moltíssima palla.

Joan B. Culla
Via. Valors, Idees, Actituds, 10 (2009), pp. 155-156

Una veu d’editor. Entrevista a Vicent Olmos: Editorial Afers

L’Editorial Afers va néixer a Catarroja (l’Horta) l’any 1983 com un projecte cultural en català amb actuació en dos fronts: les revistes d’alta investigació i de cultura, i els llibres, principalment d’història, d’assaig i d’estudis sobre el nacionalisme. Al seu director editorial, l’historiador Vicent Olmos —editor també de diverses col·leccions d’història a Publicacions de la Universitat de València—, li formulem unes quantes qüestions al respecte.

—Com va néixer la idea i com ha crescut Afers?
La fi del franquisme, la mort del dictador, la Transició... Van ser anys d’una gran activitat política i intel·lectual. Les facultats d’història eren les que tenien més alumnes. Hi havia un gran interès pel coneixement del passat. Això passava en totes les universitats de l’estat, però als Països Catalans hi havia una raó afegida, un plus nacional... L’any 1962, Joan Fuster va publicar el seu llibre més emblemàtic, Nosaltres, els valencians, i una generació de joves vam retrobar-nos amb el nostre país, amb la nostra cultura, marginada i oblidada a cops de repressió i d’escola nacionalcatòlica. La idea d’Afers —de la revista primer, i de l’editorial després— té molt a veure amb el temps en què va nàixer. Fou la situació del moment, la militància nacional i política, però també l’interès per la història, que ens va menar a posar en marxa una empresa, on els nostres investigadors poguessen publicar amb tota normalitat en català, una tribuna que es fes ressò, també d’una manera normal— vull dir, també en català— de les investigacions i els corrents historiogràfics mundials. Des d’aleshores, efectivament, hem crescut. Per quina raó? Crec que perquè hem mantingut la idea del principi, perquè hem editat bons llibres d’història seguint uns criteris coherents i això ha tingut el seu premi: la confiança dels autors... I la del públic interessat... I la dels llibreters...

—Què us va impulsar posteriorment a embarcar-vos també en la publicació de revistes culturals?

Una cosa va portar l’altra. Volíem publicar història i assaig, reflexionar sobre temes polítics, artístics... culturals en general. Teníem les col·leccions d’història i vam engegar una d’assaig i una altra de biografies. Vam pensar que si Afers era la revista que s’identificava amb la història, una de nova, El Contemporani, més d’intervenció, més oberta temàticament, podria fer, diguem-ne, d’insígnia de les col·leccions d’assaig. Després, a poc a poc, vingueren les altres: Fonaments, Arxius de Sociologia i, darrerament, Segle XX. I la gent té interès, es diga el que es diga...

—L’especialització —de l’editorial— és una estratègia de supervivència o una aposta ideològica?
Fonamentalment, una aposta per la coherència... Que hi ha components ideològics o estratègics de supervivència? Evidentment, com en totes les editorials per grans que siguen. De la ideologia no se salva ningú, i de lluitar per sobreviure, tampoc. I el nostre camp no és tan estret com pot semblar. No editem creació literària, això és cert, però més enllà de la novel·la i de la poesia encara hi ha un terrer molt ample. Això só, és important crear un referent i, entre un cert públic, el nostre, em sembla que l’hem aconseguit. I l’anem ampliant.

—Què en penses, del panorama cultural valencià actual i, concretament, del món del llibre?
El panorama cultural —almenys de la mena de cultura que nosaltres volem, oferir— no és boiant: ni al País Valencià, ni a Catalunya, ni a Cincinatti... Nosaltres, a més, hem de lluitar amb totes les mancances del món i tots els vents contraris derivats del nostre entorn cultural, lingüístic, polític, en definitiva. Que al País Valencià les coses són molt difícils no se li oculta a ningú. Això és veritat, però si ens aturem a fer la llista de tots els projectes interessants en el món de l’edició en català —llibres i revistes— que hi ha en marxa, tampoc estem situats tan malament. Estem ben vius i mantenim bé el tremp, o això e msembla... I això, malgrat una acció de govern, de l’actual i dels anteriors, als quals no és la nostra cultura ni el nostre país allò que més els interessa.

Gemma Caballer Albareda
Lletres, 40 (2009), p. 35

Fotografia: Vicent Hervàs