Entrevista a Vicent Olmos

Vicent Olmos (Catarroja, País Valencià, 1954) és historiador i editor. Com a historiador ha centrat la seva recerca i producció científiques en l’època moderna i en la historiografia. Com a editor té un llarg currículum: és director editorial de l’editorial Afers, fundador, responsable i cap de redacció d’Afers. Fulls de recerca i pensament de l’editorial Afers, editor i membre del consell de redacció d’El Contemporani. Arts. Història. Societat de l'editorial Afers i del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i és membre del consell de redacció de diferents revistes: L’Espill, fundada per Joan Fuster el 1979, de la Universitat de València, Caràcters. Revista de Llibres, també de la Universitat de València, Mirmanda. Revista de Cultura, Plecs d’Història Local (dirigida actualment per l’Institut Ramon Muntaner), i Transfer. Journal of Contemporary Culture, de l’Institut Ramon Llull. Així mateix, des de la seva editorial, treu a la llum les revistes Fonaments. Prehistòria i món antic als Països Catalans, fundada per Miquel Tarradell el 1978, i Arxius de Sociologia. Aquest any encetarà l’edició de Segle XX. Revista Catalana d’Història, una nova publicació de la Fundació Cipriano García de Comissions Obreres Nacionals de Catalunya. És responsable de diferents col·leccions de llibres: director de “Personatges” i codirector d’”El món de les nacions”, totes dues de l’editorial Afers, i com a editor de Publicacions de la Universitat de València és el responsable de les col·leccions “Història”, “Biografies”, “Història i memòria del franquisme”, “Biblioteca de Estudios Moriscos” (coeditada per les universitats de Granada, Saragossa i València), “Cinc Segles” (sobre història de la Universitat de València) i “Fonts històriques valencianes”. Ha participat en l’organització de diferents activitats: va ser membre organitzador de les Primeres i de les Segones Jornades de Joves Historiadors i dels sis congressos d’Història de l’Horta Sud. Darrerament ha format part del comitè científic i organitzador del VII Congrés de la CCECP: “Els processos migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat”, que ha tingut lloc aquest mes d’octubre a València, i ha participat com a ponent en la Va edició de l’Espai Despuig amb el títol “Set realitats administratives. Visió global de la cultura catalana des de la diversitat territorial”.

—Des de la teva experiència en el món de la recerca històrica, podries valorar la situació actual de la recerca local. S’haurien de replantejar els models o tot és qüestió de més o menys qualitat de la recerca?
La recerca local als Països Catalans ha assolit un nivell molt elevat. És evident que hi ha de tot, però en general des dels centres d’història local i comarcal es duen a terme investigacions i publicacions, tant de llibres com de revistes, que han de ser tinguts en compte a l’hora d’escometre treballs que temporalment, temàticament o geogrà ficament coincidesquen amb l’objectiu dels historiadors, diguem-ne, més professionalitzats, tot i que això s’hauria de matisar molt, perquè fa molts anys que en són molts els historiadors universitaris que formen part dels mateixos centres o que treballen sobre diverses parcel·les de la història local. Crec que els darrers vint-i-cinc o trenta anys s’ha avançat molt en els estudis històrics en general i això vol dir també en els locals. En alguns casos s’haurien de replantejar models, però això només seria quan no es fa una bona recerca o s’editen treballs de baixa qualitat. A grans trets, és una qüestió de qualitat en la recerca i en això crec que hem avançat molt, com també hem avançat en la qualitat de les edicions dels treballs d’història local en tots els aspectes. A Catalunya especialment, però en general arreu dels Països Catalans, la investigació local ha anat en la majoria de casos de la mà de la història més, diguem-ne, acadèmica, universitària, i en aquest sentit tenim molt bones recerques d’història local, en la mesura que tenim bons historiadors. I a més —a mi això em sembla importantíssim—, la història local juga un paper impagable en la divulgació, un apartat que s’hauria de tenir en compte per part d’historiadors i editors més del que de vegades es té.

—Has observat en els darrers anys un canvi en les temàtiques o en els enfocaments? Quins han estat? I a què els atribueixes?
Crec que ja he respost una part de la teua pregunta abans. En la mesura que els nostres historiadors “locals” estan molt connectats o formen part de la comunitat universitària, els temes i els punts de vista dels treballs que es fan ara mateix coincideixen amb els interessos generals, tot i que sempre hi ha en els treballs més locals un component de proximitat entre l’historiador i l’objecte estudiat que pot donar perspectives diferents. Això i més coses, com ara els canvis institucionals o els canvis d’interessos generals. Si hi ha unes commemoracions que interessen el govern de torn, segurament hi haurà més pressupost per dotar beques o per editar llibres, i això farà “desviar” en cert sentit les investigacions. Ho hauríem de mirar més en aquest sentit que no des del punt de vista dels enfocaments, de la manera d’escometre la investigació. Els nostres historiadors locals, en general, han seguit, conscientment o inconscientment —jo crec que molt conscientment en la majoria dels casos— aquella màxima que al seu dia van propugnar historiadors com Marc Bloch o Georges Duby. Recorde que en una petita introducció que va fer Núria Sales a un llibret sobre “l’espai local” que vaig escriure amb Agustí Colomines, ella la citava textualment: “N’oubliez jamais la peine des hommes”. En aquest sentit, la història local ben feta és la que més a prop es troba d’aquesta idea que em sembla brillant i aclaridora de la feina de l’historiador.

—Quina creus que és la situació actual del moviment dels centres d’estudis a les terres de parla catalana, i en particular al País Valencià?
Els centres d’estudis a les terres de parla catalana fan una feina importantíssima que és una gran contribució al coneixement del nostre passat. I a això ha contribuït d’una manera impressionant l’Institut Ramon Muntaner. Tu n’ets la directora i això ho podries respondre amb molt més coneixement de causa que no pas jo. Però ara ho he de dir jo: el vostre treball de coordinació, de recaptació de recursos, de difusió, ha suposat un salt considerable, quantitatiu i qualitatiu, que ha donat carta de naturalesa als centres i a les persones que arreu del país treballen estudiant el nostre passat, la nostra història. I em preguntes pel País Valencià... Al País Valencià hi ha molta gent treballant i fent molt bona feina en favor del coneixement local de la nostra història, però les condicions polítiques són diferents de les de Catalunya. Des del meu punt de vista s’hi haurien d’alinear, haurien de formar part de l’Institut Ramon Muntaner, com ho haurien de fer els de les Illes Balears o els de la Catalunya del Nord, posem per cas, però les realitats polítiques són molt diferents, i això, de vegades, entrebanca desitjos o voluntats. La prova? Crec que els més actius, els que més es veuen en tots els sentits, són els que en formen part. Ara bé, des del punt de vista de l’interès per la pròpia història i de la qualitat de les seues investigacions, no hi ha tanta diferència entre els uns i els altres. La majoria dels historiadors valencians que han optat per fer investigació local, com els del Principat o els de les Illes, tenen formació universitària o, directament, són professors de les nostres universitats. Malgrat tot, em sembla que hi hauria d’haver més comunicació entre els centres dels nostres territoris, com n’hi hauria d’haver entre els departaments i els professors d’història (i no només) de les nostres universitats.

—Quin paper té la recerca realitzada des dels centres d’estudis dins el conjunt de la investigació als territoris de parla catalana. Són prou utilitzades i reconegudes les aportacions que es fan?
Estic convençut que sí. La prova són els treballs d’història local o els articles elaborats a partir d’investigacions fetes per historiadors que s’interessen per àmbits d’estudi locals que són citats als llibres o a les investigacions més generals. Crec que en aquest moment seria impensable que qualsevol treball d’àmbits generals oblidés els estudis referits a espais locals i que se’n sortís amb èxit. S’han treballat —i es treballen— molt i bé els espais locals de la nostra història i això ha anat deixant la seua empremta en la producció historiogràfica, local i general, que, si m’ho permets, em semblen indissociables i igualment importants, sempre que utilitzen les fonts adients i la metodologia escaient. I sempre que les seues anàlisis interaccionen amb la historiografia més general de Catalunya, dels Països Catalans o europea. En definitiva, quan fem història de Catarroja, de Morella, de Felanitx o de Berga, estem fent història d’Europa, i el nostre diàleg ha de ser amb aquella historiografia que tracta èpoques o àmbits propers a les que estudiem nosaltres. Quina diferència hi ha entre les bones històries d’aquests indrets nostrats o les famoses de Montalió (el Montillou de Le Roy Ladurie), de Monte Lupo de Cipolla, etc.? I pel que em preguntes, ho repetesc, crec que les aportacions de les nostres “històries locals”, el treball dels nostres “historiadors locals” són utilitzats i reconeguts.

—Com veus la relació entre els centres d’estudis i les universitats en l’actualitat. Quines relacions creus que haurien establir-se?
Crec que hi ha de tot i depèn de quin territori parlem. Vull dir de quin territori (autònom, mare meua!) dels Països Catalans. En general, però, hi ha una bona sintonia entre els centres d’estudis i les universitats. La prova? Ho comentàvem abans. Crec que molts, jo diria que la major part dels historiadors locals actuals, si no són professors universitaris, han estat formats a les nostres universitats. Això vol dir que, necessàriament, han de mantenir bones relacions. I no cal dir que en aquest punt la feina de l’Institut Ramon Muntaner ha jugat i juga un paper important. No obstant això, crec que caldria establir més relacions, diguem-ne “formals”, fins i tot “institucionals” si es vol. Cal signar convenis entre els centres i les universitats i els instituts universitaris. Cal cercar col·laboracions que porten les “aules universitàries” a les “aules locals”, i viceversa. Valdria la pena, fins i tot, que a les universitats s’expliqués més el valor de la història local, de l’espai local, a l’hora d’escometre estudis històrics. Crec que els historiadors que han treballat els àmbits locals, comarcals, etc. del nostre país han fet aportacions valuoses que demostren que les seues perspectives, el coneixement d’unes fonts determinades, etc. han donat uns resultats molt valuosos per al coneixement de la nostra història, diguem-ne “general”, o si es vol, “total”. Com deia Joan Fuster “tota ‘història’, si es vol ‘història total’, ¿no haurà de començar per ser ‘història local’?”

—Vist des del Principat, la Universitat, en línies generals en l’àmbit humanístic, te la veu com un bastió del país. La Universitat, en el món editorial, segueix aquesta petjada? Quins condicionaments positius i negatius es troba?
La Universitat, almenys des de certs ambients, ha de ser un bastió del país. Del nostre i de qualsevol país. En l’àmbit humanístic i en qualsevol àmbit del coneixement. Les nostres universitats, en general, no han sobresortit pel seu paper editorial. I aquest és, evidentment, un paper primordial que han de jugar. Que les universitats tinguen un bona política editorial i uns serveis de publicacions potents és cabdal per a la divulgació del coneixement, entre els especialistes i entre el públic en general; jo diria que, fonamentalment, entre el públic més general. Ho dic, perquè els investigadors tenen accés a les investigacions que es fan a les diferents universitats, i més actualment amb les possibilitats que permet Internet. Així, trobe fonamental el paper que haurien de jugar les publicacions universitàries. Per fer-se’n una idea, només cal tenir al cap la importància que han tingut i que tenen els serveis de publicacions de les universitats anglosaxones, en primer lloc, però també les franceses, etc. Les University Press i les Presses Universitaires, especialment les primeres, són el model a seguir. I això, als Països Catalans, crec que només ho ha aconseguit, o almenys està en el bon camí, les Publicacions de la Universitat de València. No sé si està bé que ho diga jo, que en sóc un dels editors, però estic convençut que si féssem una enquesta en aquest sentit al professorat de les universitats de les terres de parla catalana, majoritàriament hi estarien d’acord. Això és molt positiu, especialment si es fa bé, perquè el que no poden fer les editorials universitàries és competir amb les privades, cosa que no hauria de ser un problema perquè les possibilitats de l’edició universitària, que en definitiva parteixen d’un coixí institucional que els permet tirar endavant una bona política editorial, com demostra València, hauria d’estar compensada per ajudes suficients de les institucions en el cas de les editorials privades, que també juguen un paper molt important en la difusió i divulgació històrica. I això és el que no acaba de funcionar; evidentment, millor en uns llocs que no pas en altres. I per la meua condició de valencià, ja entens a què em referesc. En definitiva, amb unes bones polítiques editorials, tots podríem editar llibres i no trobaria cap connotació negativa en el fet que s’editen siga on siga.

—Què penses de les polítiques culturals de les administracions relacionades amb l’edició?
Pense que són ben minses, especialment pel que fa als llibres d’història; això a Catalunya, perquè al País Valencià són gairebé inexistents. A Catalunya, almenys hi ha el Centre d’Història Contemporània, que es preocupa, amb fons insuficients, com sempre passa, per la producció d’història, això sí, contemporània. La resta sembla que interessa menys. Crec que caldria ajudar la producció i la difusió dels treballs d’història del nostre país, independentment de l’època. En el cas del País Valencià, el menyspreu és flagrant. Ara bé, estic convençut que estem millor que no ho estàvem fa deu o vint anys, malgrat l’absència d’una política cultural referida a l’edició amb cara i ulls i els problemes del sector editorial, que cada dia són més alarmants, amb la desaparició de llibreries, etc. Cada dia es venen més llibres, però cal veure quins i com. Crec que les institucions haurien de cuidar molt certs llibres que potser no seran best sellers, però que són imprescindibles per a qualsevol cultura amb voluntat de ser una cultura “normal”.

—Sovint es diu que s’edita massa i que hauríem de tendir cap a la publicació digital? Quina opinió en tens?
Sí, en això tens tota la raó. Jo ho dic molt sovint. S’edita massa i això vol dir que es filtra poc. És una imposició del mercat i de la manera que funciona el sector editorial. Cal treure novetats a cada moment per eixugar les devolucions de les llibreries. I això fa entrar el sector en un remolí sense treva. Cada vegada es fan més llibres, però menys còpies de cada títol. Vull dir que els tiratges són més curts cada vegada. I els historiadors, vull dir els autors, moltes vegades no ajuden. Hem de publicar llibres sense grans quantitats de notes, ben escrits, amb una llengua polida i que hagen passat per un procés editorial impecable (lectura d’original, correcció, disseny, impressió, etc.). Sempre he pensat que és una obligació dels historiadors, i també dels editors, ajudar a divulgar la nostra feina. La gent ací està acostumada a publicar tesis in extenso i això em sembla contraproduent: per als llibres com a tals i per a la història mateixa. Hem de cercar lectors i les tesis s’haurien d’editar en format electrònic només, cosa que d’altra banda ja es fa. Les tesis, com pots entendre, amb tot l’aparell erudit que contenen només interessen els col·legues i quatre més. Crec que això els autors i els editors anglosaxons o francesos, per posar un exemple pròxim, ho han resolt molt millor que no pas nosaltres. Si ho fem bé i editem llibres ben escrits, de dimensions assequibles i destinats al públic en general i no als col·legues de professió exclusivament, encara li queda camí per fer al llibre imprès negre sobre blanc. Les tesis, les enciclopèdies, els manuals, les revistes, etc., cada vegada més, crec que optaran per l’edició digital.

—Quines han estat les claus per a l’èxit i consolidació d’una revista de referència com és Afers? Costa molt sortir i aguantar en un ambient sovint advers per la vostra normalitat catalana?
La clau més important ha estat i és la fidelitat dels subscriptors i dels seguidors de la revista. Però també he de dir que això ha estat possible per molts altres motius: tenir un consell de redacció dinàmic i que fa la seua feina, un consell assessor que fa les seues funcions i que, quan se li demana, aporta el seu treball o la seua opinió, el fet de mantenir la periodicitat el més estrictament possible... Tens raó quan dius que la revista s’ha consolidat. Econòmicament, però sobretot acadèmicament. Fa gairebé vint-i-cinc anys que sortim, hem tret seixanta números, hem tractat sobre molts temes i a les pàgines d’Afers han publicat centenars d’historiadors. Historiadors consagrats i joves que després han sobresortit... Aquest és un altre dels èxits de la revista: haver donat oportunitat a joves historiadors que han publicat els seus treballs al costat d’altres de consolidats. En definitiva, ser dinàmics, introduir temes d’interès historiogràfic, no renunciar a la nostra voluntat de ser un referent historiogràfic en català no només per als territoris de cultura catalana. T’assegure que el fet de tenir un ambient advers, com tu dius, “a la normalitat catalana”, a València, ens afecta en la mateixa mesura que pot afectar iniciatives semblants produïdes en qualsevol indret dels Països Catalans. Fem una revista a València, però l’hem volguda de tots els territoris i de tots els historiadors. Una revista d’història i pensament feta en català, es faça on es faça, no ha de tenir més o menys problemes en funció de si és valenciana, catalana, o mallorquina, posem per cas. No sé si m’està bé dir-ho a mi, però et puc assegurar que Afers és a hores d’ara un referent imprescindible. Cap historiador que investigue sobre la nostra història, siga sobre el tema que siga, siga sobre l’indret que siga, no pot prescindir-ne, s’hi ha de referir...

—L’editorial Afers ha esdevingut un referent a les terres de parla catalana per la rapidesa a anunciar novetats bibliogràfiques de recerques. Creus que el sector privat en aquest aspecte és més àgil que el públic? Dóna’n algun exemple que serveixi per il·lustrar-ho.
No crec que siga una qüestió de sector privat o públic. Té més a veure amb la voluntat de l’editor, amb la seua manera de treballar. Cada vegada hi ha menys editorials de llibres d’història en català. Nosaltres intentem estar al dia, llegir els originals que ens envien el més ràpidament possible, saber què es fa a les nostres universitats i que s’edita arreu. D’altra banda, crec que la revista ens ha ajudat molt. Molts autors que han publicat les seues investigacions a Afers ens envien els seus originals. Nosaltres procurem ser àgils en la mesura de les nostres possibilitats i de la nostra programació editorial. Com et deia, però, es tracta més d’una qüestió de concepció de l’editorial. Tot amb tot, evidentment, sol resultar més fàcil prendre decisions en una editorial privada que no pas en una d’institucional. A la meua editorial intentem ser àgils i estar al dia, però també ho estem a les Publicacions de la Universitat de València, que són els llocs que millor conec. D’exemples en sentit contrari n’hi ha i força, la majoria en el sector institucional, perquè sens dubte en el cas de les editorials privades el resultat indefectible seria plegar en poc de temps. L’agilitat i l’encert en la tria i en l’edició són fonamentals, com ho és treure els llibres ben corregits i ben editats i tenir una eficaç i bona distribució. Però sobretot és important la confiança dels autors i del públic. I és en aquest sentit que des d’Afers procurem treballar de la millor manera que sabem des de fa, com et deia abans, gairebé vint-i-cinc-anys... En català i sense complexos...

M. Carme Jiménez
Directora de l’Institut Ramon Muntaner
Frontissa, 16 (desembre 2008), pp. 8-11
Publicació semestral de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana