L'àmplia projecció d'Alexandre Cirici

El dia 28 de novembre de 2007 va ser presentat el llibre Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual, de l'historiador Narcís Selles Rigat. Atès el que va representar Alexandre Cirici en el món cultural català, i amb un ressó en l'àmbit internacional indiscutible, hem de felicitar-nos perquè, encara que sigui després de vint-i-cinc anys de la mort de Cirici (el 10 de gener de 1983), finalment s'ha dut a terme aquest treball d'investigació.

Un breu apunt

Recordaré, perquè també la memòria en aquest país és massa feble, que al cap d'un any de la seva mort es va organitzar una exposició sobre Cirici al Paranimf de la Universitat de Barcelona, on —poc abans de la mort— havia aconseguit ser catedràtic, encara que com molt ajustadament va escriure llavors el qui n'era rector, Antoni M. Badia i Margarit, Cirici molt abans de passar a integrar-se al Departament d'Història de l'Art, ja era, de ple dret i molt abans, "universitari". L'exposició "Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici" va generar u ncatàleg que, avui, és el que n'ha restat, i que reflexteix la resposta unànime des de tot l'àmbit dels Països Catalans. Significativament van ser el poeta J. V. Foix i l'artista Antoni Tàpies els qui, en representació de molts altres creadors, hi varen col·laborar per mitjà de les seves creacions.
El marc de la Fundació Tàpies era molt adient per a fer la presentació del llibre de Narcís Selles sobre Alexandre Cirici, ja que revestia un aspecte significatiu, com al llarg de l'estudi de Selles d'exemplifica. La figura d'Antoni Tàpies va ser tractada per Cirici en articles i llibres, però potser l'escena artística, als primers anys setanta, va ser marcada per dos grans flancs, encapçalats, l'un per Cirici, i l'altre per Tàpies. Era el debat entre el posicionament pels nous mitjans, qualificats llavors de "mitjans alternatius", i els que tornaven a recuperar, a redós del fenomen pintura-pintura, els mitjans habituals.
Com apuntava al principi, la satisfacció per la publicació d'Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual l'hem de compartir no solament els historiadors de l'art o les persones vinculades a l'àmbit artístic, sinó que també crec que un ampli públic que sense pertànyer-hi va atansar-se al món de l'art per mitjà de les crítiques o d'algun dels llibres de Cirici trobarà en aquest estudi una coneixença més profunda tant del personatge com de l'entorn cultural i social. En aquest sentit, penso en el primer treball de Cirici, Guia de Barcelona, que després es convertí en el conegut llibre Barcelona pam a pam, traduït i difós a diversos idiomes.
El malaguanyat Ernest Lluch, uns quants anys després de la desaparició de Cirici, des del Diari de Barcelona recordava el "magisteri" que havien exercit damunt seu els articles que cada mes Cirici publicava a la revista Serra d'Or, de fet, la tribuna que sempre li va pertànyer. Recordava, doncs, el que li havien significat per a apropar-se a l'art contemporani i acabava dient: "Ja fa temps que no el podem llegir i encara el trobo a faltar. No és veritat que tots som substituïbles: ho som la major part."
En efecte, també molts hem lamentat aquesta mancança quan el desenvolupament de la política cultural del país ha estat, moltes vegades, més cultura política que altra cosa. Molts sabem i coneixem el compromís polític que mantingué Cirici al llarg de la seva vida.

L'autor de l'estudi

Narcís Selles Rigat és filòleg i doctor en història de l'art per la Universitat Autònoma de Barcelona i forma part del Centre d'estudis sobre les èpoques franquista i democràtica de la mateixa universitat. Els seus treballs s'ha ncentrat, principalment, en le període de postguerra, i darrerament s'ha anat decantant per aspectes més vinculats a la contemporaneïtat. El llibre sorgeix de la tesi doctoral que, l'abril de 2005, va presentar a la Universitat Autònoma, on va rebre per unanimitat la nota màxima, cum laude, i que ara ha publicat l'editorial Afers, del País Valencià.
El treball d'investigació de Selles parteix de l'honestedat que ha de tenir l'historiador a l'hora d'abordar un estudi, sense que els partis pris vulguin desdibuixar-ne o enterbolir-ne el tema. Per a això s'ha valgut de totes les eines necessàries —àdhuc les contraposades— per a estudiar l'obra d'Alexandre Cirici, centrant-se principalment en le terreny de les publicacions, però sense oblidar aquells grups, empreses o escenaris en els quals estigué present Cirici o bé els impulsà.
El grau de maduresa intel·lectual de Narcís Selles ha tingut un paper fonamental per a poder mostrar-nos el que és una veritable recerca històrica. El seu llibre no és una biografia, simplement, sinó un estudi modèlic en le qual la metodologia s'ha desplegat responent a la idea bàsica de voler entendre els fets i els situacions en relació amb el context específic de manifestació, i per això l'autor, quan cal, matisa o bé puntualitza aquells aspectes que no comparteix o que creu desencertats de Cirici.
L'estudi de Narcís Selles ens mostra, amb tota l'exhaustió possible, la concepció i, a la vegada, la percepció que de l'art va assolir Alexandre Cirici al lalrg dels anys. Les inquietuds de Cirici envers la disciplina d'estudi i la incorporació, per tant, d'aquelles metodologies que podien aportar més paràmetres d'anàlisi de l'obra, de l'autor, del context, de les relacions socials..., tot això el converteix en un professional, en certa manera, insòlit respecte a d'altres contemporanis. Hi ha, però, un substrat en el qual s'aferma i que no variarà al llarg dels anys, i és el de la pertinença a un lloc, a un espai geogràfic concret: el de la cultura catalana; aquesta li és sempre el referent.

Una biografia intel·lectual

El títol que encapçala l'estudi de Selles sobre Alexandre Cirici és ben explícit del que pretén fer, ja que l'estructuració que en fa en els diversos capítols que l'integren segueix un fil cronològic a través de lqual va establint les bases teòriques i les orientacions ideològiques amb les quals el perfil de Cirici anva aproximant-se al món de les arts. Un món, d'altra banda, que, com coneixem, no va tenir límits.
En aquest sentit, ens resulta sorprenent quan Selles s'apropa als anys de la immediata postguerra, que són per a Cirici els dels seus primers treballs en el camp de l'estudi de l'art. Les referències, des de Burckhardt o Spengler fins a arribar a Toynbee o Maritain ens revelen un autor marcat per un caràcter transcendentalista i d'una marcada confessionalitat, en el qual l'oposició de contraris entre un món industrial i una altre de preindustrial se'ns mostra amb tota coherència i ens exemplifica que portés a terme obres com El arte modernista catalán (1951), una obra encara avui bàsica, per a la qual Cirici féu un ampli treball d'investigació i se serví de fonts de primera mà. Aquest estudi li va significar rebre una reconeixença —tal com s'exposa mostrant la recepció que va tenir llavors— i, a la vegada, consolidar-se plenament com a professional de la història de l'art. Un cúmul d'articles, de llibres que recorren tots els estadis de la història de l'art, des de l'antigüitat fins al Rococó, van ser escrits amb un esperit de síntesi, però l'atenta lectura de Selles ens puntua lleugeres interpretacions de Cirici que ens en permeten copsar el sentit i la concepció respecte a aquells períodes.
Són els anys en els quals cal també situar el Picasso antes de Picasso (1947), en què les bases de tipus iconogràfic sustenten un tractament més especulatiu per a abordar els anys que Picasso freqüentà els nuclis i grups artístics previs al seu establiment definitiu a París.
L'estudi d'aquests primers anys, Selles l'il·lustra a bastament no tan sols pel corpus bibliogràfic que utilitza, sinó pel que li aporten a més unes fonts inèdites, les de l'esfera més privada, com el dietari —les petites llibretes— on Cirici anotà de 1946 a 1963 les reflexions i les motivacions. Esdevé també important per a entendre moltes coses l'ús que fa d'unes altres fonts, les de la correspondència conservada. És el moment de llibres com Surrealismo (1949) o Miró y la imaginación (1949), o el de Tàpies i la transverberació (1952), o una obra molt més ambiciosa com Mil Obras Maestras del Arte Universal, de l'Institut Gallach, publicada en diversos volums. Aquesta darrera obra té el paral·lelisme amb la que féu Jaume Vicens Vives i ens evidencia la relació que tingueren des dels anys trenta.

Un nou salt vers la contemporaneïtat

Si la visió culturalista i d'arrel essencialista marca aquests treballs entre els anys quarant i mitjan cinquanta, com assenyala Selles, la mentalitat oberta i inquieta d'Alexandre Cirici lligada a una tasca professional que el portà a treballar en empreses vinculades al món del disseny (Sen, PAN —del grup Sagi— i després Espira) hi constitueix un contrapès important, amb nous àmbits de relació. És evident que vida i obra van aprellades i, en aquest punt, Cirici no tan sols serà el primer a parlar de disseny, o a impulsar la creació d'institucions com l'Institut de Disseny industrial, i també la tesi de llicenciatura la dedicà al tema del disseny, sinó que cada vegada més d'afermarà en ell aquest vincle cap a la contemporaneïtat, sortint com sortíem d'uns anys foscos, els del "vastíssim naufragi", com a vegades s'ha qualificat.
Esdevenen molt interessants els capítols en què narcis Selles tracta amb molta cura del posicionament d'Alexandre Cirici envers l'informalisme, en els moments en els quals insisitia en la defensa d'un art útil, integrat a l'arquitectura. Crec que constitueix una aportació valuosíssima al panorama que ens brinda, amb la complexitat de noves tàctiques iestratègies en pugna dins el camp artístic: Tàpies, Cuixart, Cirlot, Gironella, Arnau Puig o el mateix fet del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (d'una vida efímera) i del paper nefest que hi van tenir alguns dels agents moguts per interessos que volien esdevenir els hegemònics des de la crítica d'art, com ho va ser Santos Torroella.
La reformulació teòrica de l'informalisme des de les perspectives sorgides a l'escalf del realisme social és tractada en relació amb el realisme que propugna Cirici i que havia de donar com a resultat el seu llibre Art i Societat (1964), prologat per Giulio Carlo Argan. La concepció de Cirici respecte a l'art s'ha anat decantant cap a la consideració d'aquells factors subjacents a la dinàmica de les formes, en ser vistes com a fruit de la dialèctica social. Des d'aquestes fonamentacions sociològiques, el llibre de Cirici, com assenyala Selles, incideix de ple en el debat ben viu que s'havia generat en l'àmbit cultural. Gosaria dir que aquest estudi obliga a una relectura d'una part de l'art català, ja que ens aporta nova llum sobre unes realitats contextuals diverses que en el cas de Cirici es decantaran amb una atenció decidida pels artistes del país Valencià: el Nou Realisme, llegit més en sintonia amb el món internacional, que conformava un Pierre Restany. El vessant pedagògic: la vinculació d l'Escola d'Art del FAD, Elisava, Eina, o fins i tot les conferències que Cirici impartí en l'àmbit universitari, abans de la seva incorporació al Departament d'Art de la Universitat de Barcelona, van ser un magisteri i són part d'aquest compromís que entenia actuant des d'unes bases, les de la formació de joves, amb vista al futur.

Rellegir la història de l'art català més propera

La nova tribuna de la qual gaudirà Cirici a Serra d'Or (des de 1960 fins al moment de la seva mort), tal com demostra Selles, va tenir una importància decisiva. Va ser un dels referents fonamentals del món artístic català i encara ara "la història de l'art català contemporani s'apuntala en bona part en alguna de les seves tries, lectures i classificacions", però també ens adverteix molt lúcidament l'autor que "no cal confondre el que va construir i projectar de la realitat, amb la mateixa realitat".
L'ampli i extens bagatge de Selles, que constitueix l'entramat sobre el qual ha anat desplegant l'estudi d'Alexandre Cirici, crec que obre moltes portes i esdevé modèlic al moment d'abordar qualsevol treball des de la història, la crítica o la historiografia artística. Remarca el canvi substancial qua va significar per a Cirici poder accedir directament als espais internacionals —quan no ho impedien les forces de l'ordre o el pas per la presó. Així, els congressos de l'AICA, la presidència d'aquesta associació (1978), la integració en el cos de redacció de revistes com The Studio, la participació en mostres internacionals, o els viatges, són factors que contribuiren a aguditzar l'esperit crític que sempre impel·lí Cirici —en part, potser, fruit d'aquells primers anys de formació a l'Escola Blanquerna i, a la vegada, de la seva capacitat com a persona.
No menys interessants esdevenen en l'estudi els dos darrers capítols, l'un centrat en el moment de l'art conceptual a Catalunya, respecte al qual no es pot negar el paper aglutinador i formulador que hi va exercir, vlent-se de la incorporació de noves aproximacions que passaven per abraçar metodologies provinents del camp de la lingüística i de les reformulacions que ne va fer, tant de la semiòtica com de l'estructuralisme. En aquest sentit, epr exemple, recordarem el seu Miró llegit. Una aproximació estructural a l'obra de Joan Miró (1971), amb la qual obtingué el premi Crítica Serra d'Or d'assaig, l'any següent.
El darrer capítol se situa en el període de la postmodernitat. Un període de reculada, de desmobilització social, el qual Cirici afronta reprenent l'esperit crític i, com assenyala Selles, la seva concepció de la història de l'art, amb els articles apareguts —poc després de la seva mort— a la revista L'Avenç, elaborats amb Ximo Company; són una reconsideració de la història de l'art, que passa a ser entesa com a ciència social, amb tota l'amplitud que el terme indica. A principi d'aquests anys vuitanta Alexandre Cirici, ja fos des de la tribuna de Serra d'Or o de la revista Artilugi, començà a plantejar un tema molt nou en aquells anys referit a la salvaguarda del patrimoni industrial, també denominat arqueologia industrial. Com molt encertadament assenyalava amb l'exemple d'altres països petits com el nostre, "la conservació del patrimoni —deia Cirici— no és solament un problema cultural. És un problema de política nacional".
Per acabar voldria remarcar que, malauradament, els estudis que s'han portat a terme sobre la historiografia artística al nostre país són pocs. La dimensió que pren l'estudi de Narcís Selles sobre Alexandre Cirici pellicer ens referma la dimensió d'un dels principals historiadors del segle XX que ha donat el país. Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual bé es mereixeria que pogués ser traduït a d'altres idiomes, per a arribar a aquella esfera internacional amb la qual Cirici es varelacionar i en la qual va ser ben valorat.

Mercè Vidal

Serra d'Or, 578 (2008), pp. 43-47