Vicent Olmos. Vint anys d'"Afers"

Vicent Olmos (Catarroja, 1954) és historiador i director de l’editorial Afers. Entre les seues comeses es troba la de cap de redacció d’Afers. Fulls de recerca i pensament, una revista científica que acaba d’arribar al número 50, en vint anys de vida. Olmos forma part del consell de redacció de les revistes El Contemporani. Arts, Història, Societat, L’Espill, Caràcters i Transfer. Journal of Contemporary Culture. Ha publicat Els fonaments de l’Horta-Albufera contemporània (1983), La demografia com a pretext (1983), Administradors i administrats. Introducció a l’economia i a la societat de la Catarroja del sis-cents, 1652-1658 (1987), entre altres. Ha escrit en diverses revistes, com ara Afers, L’Espill, El Contemporani, L’Avenç, Historiar, Revista de Llengua i Dret, Arxius de Textos Catalans Antics, Plecs d’Història Local, etc. Actualment és editor a les Publicacions de la Universitat de València.

—Promoveu una revista d’historiografia, privada i en català. Una capçalera amb tots aquests adjectius junts no semblava destinada a sobreviure durant vint anys.
—De vegades no entenc aquesta idea que té molta gent que les revistes en catala (i d'iniciativa privada) gairebé no poden existir (almenys no haurien de poder sobreviure). Fa uns anys, quan en va sortir el primer número, ja hi va haver qui va fer aquest mateix pronòstic. Això no és cert; és una idea que considere errònia. La prova? Afers i les altres revistes que edite. És veritat, això sí, que fer una revista de les característiques de la nostra no és una tasca fàcil. Però no és fàcil perquè és una publicació que demana molts controls de qualitat, tant del material que es publica (dels originals) com dels processos d’edició (correcció, maquetació, etc.). Aplicant aquests criteris i si la periodicitat establerta es compleix, una revista d’història (de recerca) ha de tenir la vida assegurada. Tenim unes quantes universitats catalanoparlants (en diferents graus, això és cert) i un nombre molt important de professors i d’alunnes d’història; per no parlar dels professors d’institut o del públic en general, que també es pot interessar per una publicació periòdica d’història amb un discurs complex. Poden no ser subscriptors, però si el tema d’un número els resulta interessant el compraran. Evidentment, no hem venut als mateixos lectors un número dedicat a Ausiàs Marc que un de dedicat a l’Europa Central i Oriental, per posar un exemple. Que tenim dificultats? Això és cert, però també tenim un bon grapat de subscriptors que ens permeten que la vida de la revista estiga assegurada. Des de fa vint anys, ara com ara. I espere que per molts més... Saps què passa? Que la idea que una publicació de les caracerístiques d’Afers no es pot mantenir si no és institucional, o pagada per una institució, es va formar quan les revistes d’investigació les feien els mateixos professors universitaris i les editaven els departaments, en aquest cas d’historia, quan no hi havia editors al país interessats a fer aquesta mena de publicacions. Per a editar revistes d’història, com per a editar llibres, calen editors que s’hi dediquen. Editors en el sentit intel·lectual que fan servir els anglosaxons (editors) i editors en el sentit ampli de responsable que el producte estiga ben fet formalment, que es distribuesca com cal i que es publicite amb normalitat als llocs adients segons la publicació (publishers). En definitiva, calia i cal una professionalització, i nosaltres ho hem aconseguit; almenys suficientment per a tirar endavant l’empresa.

—Heu editat el número 50, i això ha merescut algun interès als mitjans informatius, però cap en l’àmbit institucional.
—En això tens bastant de raó, tot i que tampoc no és exacta la teua apreciació. En algun moment hem rebut alguna ajuda per números concrets. Hi ha centres d’història o departaments universitaris que sí que han demostrat interès per le revista. De fet, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya ens va donar suport en els tres números que vam editar l’any passat. Per posar-te un altre exemple, El Contemporani, una altra revista que edite, té el suport del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, que dirigeixen Antoni Segura i Rafael Aracil. Ara bé, què han de fer les institucions? Jo crec que donar suport a la indústria editorial i a la divulgació de la recerca científica. Aplicar criteris de qualitat quan decideixen ajudar aquesta o aquesta altra publicació i que no marginen ningú. Els que han de fer possible que publicacions com Afers funcionen són els lectors, els subscriptors... En definitiva, els llibres s’editen (i els editors hauríem de pensar dintre d’aquests paràmetres) per trobar lectors que els llegesquen. Que els compren i que els llegesquen. A mi el que em preocupa és la manca d’interès per projectes com Afers. Les institucions, especialment les valencianes, però també les mallorquines i, en menor grau les catalanes stricto sensu, tenen poc interès per donar suport a iniciatives com la nostra. Tenen uns altres interessos, evidentment. I no crec que ara calga entrar en detalls. T’assegure, però, que malgrat els probelmes que tenim els editors de revistes d’investigació hem de trobar el nostre públic i fem un esforç per fer-ho. Interessar la gent particularment i la societat en general. Si les institucions ens ajudessen seriosament (si es creguessen el que fem) t’assegure que no caldria considerar Afers com cap miracle. En definitiva no ho és, només és un producte de la feina... Ben feta en la mesura de les nostres possibilitats, evidentment... És clar que si algunes bibtioteques més hi estiguessen subscrites seria millor. Et pots creure que la Universitat de València no està subscrita a la revista? A mi encara ara em costa de creure, la verltat... Això sí, ho estan la de Los Angeles (UCLA) o la de Tolosa-Le Mirail, per posar algun exemple que contraste...

—Què va passar a la València de mitjan anys vuitanta perquè nasqués una revista d’història?
—Què va passar al País Valencià i que va pasar als Països Catalans... Doncs van passar moltes coses, evidentment... El final de la dictadura, la mort de Franco, la Transició... En fi, van ser anys d’una gran activitat política i intel·lectual. Les facultats d’història eren, entre totes, les que tenien més alumnes. Hi havia un interès evident pel coneixement del passat. Això passava en totes les universitats de l’estat, però crec que als Països Catalans hi havia una raó afegida, un plus... L’any 1962, Joan Fuser va publicar el seu llibre més emblemàtic, Nosaltres, els valencians, i una generació de joves van retrobar-se amb el seu país, amb la seua cultura, marginada i oblidada a cops de l’escola nacionalcatòlica muntada pels vencedors de la guerra. Aquest fou un dels motius clau perquè alguns comencessen a militar en les files del valencianisme. I alguns es van interessar per la història. A més, això va coincidir amb l’arribada a València d’una sèrie de professors que també participaven de maneres diferents en aquesta idea de conèixer el país i de conèixer el món d’una manera diferent de com fins aleshores ho havia fet la universitat franquista. Parle de Joan Reglà, de Miquel Tarradell, de Josep Fontana, d’Emili Giralt, etc. Fou precisament Giralt qui el 1971 va promoure i organitzar, juntament amb alguns joves historiadors, com ara Sebastià Garcia Martínez i Alfons Cucó, el Primer Congrés d'Història del País Valencià. El resultat fou l’edició de tres gruixuts volums amb centenars de treballs d’investigació, molts autors dels quals són ara mateix professors universitaris i uns quants ocupen càtedres d’història a les nostres universitats. Nosaltres, els qui vam engegar Afers, som la generació posterior, i és ací on hi ha el fil que connecta el projecte de renovació historiogràfica i de modernització del país d’aquells anys seixanta i setanta amb tants promotors de revistes d’història i de cultura que es van posar en marxa arreu del país. En el nostre cas, no debades el primer director de la revista fou Sebastià Garcia Martínez, que va morir el 1986, quan només n’havien aparegut tres números. A partir de la seua mort, la direcció la va ocupar un altre historiador de la mateixa generació, íntim amic de Garcia Martínez: Manuel Ardit. En resum: fou la situació del moment i la “militància” nacional i política allò que ens va fer pensar en la necessitat de fer la revista. Això, i el fet que calia fer un producte “normal” on els nostres investigadors poguessen publicar els seus treballs en la seua llengua, en català. I alhora que es fes ressò, també d’una manera “normal”, de les investigacions i els corrents historiogràfics mundials. Vull dir, també en català.

—Afers s’ha centrat molt especialment en la reflexió sobre la qüestió nacional. En una època en què han desaparegut els grans paradigmes explicatius, com aborda la revista aquesta investigació?
—Jo crec que no és exacte dir que Afers s’ha centrat especialment en la reflexió nacional. És un tema important i freqüent a les pàgines de la revista, això sí que és cert, però l’interès pel tema nacional és recurrent i central en el discurs historiogràfic, sociològic, antropològic, etc., de les darreres dècades arreu del món. És evident que la qüestió nacional ha esdevingut, si és que abans no ho era, una ”clau explicativa” molt important per a analitzar les societats humanes, no solament des de la perspectiva històrica. A Afers, però, hem tractat de temes ben diversos, alguns de més “locals” que no pas altres, però entenent el “local” només com una mesura analítica tan important com qualsevol altra per a fer anàlisis d’abast general. Vull dir que el nostre interès és el coneixement històric, la investigació que aporta “claus interpretatives” que expliquen el funcionament de la societat i que siguen capaces de treure a la llum “allò que va passar”, evidentment des de la nostra perspectiva, des dels interessos que mouen el nostre present i la nostra contemporaneïtat. Així, hem tractat de temes molt diversos, que van des de la nació i el nacionalisme a l’Europa Central i Oriental fins al Tirant lo Blanc, des dels Borja fins a la conquesta del Regne de València, des de l’art i la figuració a l’edat mitjana flns a la guerra de Successió, número que tot just acaba d’aparèixer, o des de la construcció d’Espanya al segle XX o la Mallorca en el tombant dels segles XIX i XX fins als temes agraris, la reflexió sobre el concepte de nació, les fronteres de la ciència, o els darrers vint anys d’historiografia als Països Catatans, que vam publicar al número 50, que va sortir l’any passat. I, sobre allò que anomenes “grans paradigmes explicatius”, jo no estaria tan segur que hagen desaparegut. S’ha afinat la metodologia per estudiar el passat i s’ha fet un esforç molt important des del punt de vista conceptual. Tot això ha resultat molt important per a l’avenç de la disciplina i per al coneixement més afinat del passat, però en el fons hi ha qüestions, tombants, que són encara els grans reptes dels historiadors (i de la societat) pel que fa al coneixement del món i per a entendre’l, parafrasejant Reglà.

—L’ús polític que sovint es fa de la història troba en la qüestió nacional arguments de tots colors. Quin és el paper del nacionalisme al món dels nostres dies?
—Que la història (el passat i les seues interpretacions) siga usada espúriament (supose que és a aquest ús a què et refereixes) no és cap novetat. Això passava a l’antiguitat, a l’època medieval i al segle XVIII. I continua passant, és evident... I des de sempre, també, els qui han volgut fer-ne aquesta mena d’ús han trobat la manera de fer-ne les lectures més esbiaixades possibles. Això, però, te la seua “prova del nou”, per dir-ho d’alguna manera. Una cosa són els fets i una altra les interpretacions. Les interpretacions sempre són més o menys objectives o més o menys subjectives, però els fets són els que són, o en aquest cas els que van ser. I és aquí on els grans tergiversadors de la història troben el seu camp de conreu i on, interessadament, porten l’aigua al seu molí. Només cal recordar els qui intenten justificar el règim de l’Alemanya nazi, que normalment inicien el seu discurs donant per fet que el que va passar no va passar o no de la manera que està demostrat que va passar. Em referesc, evidentment, a l’extermini de milions de persones als camps de concentració. I això va passar..., i tant que va passar. I, d’exemples, ara, n’hi ha a dojo: mira per exemple tot el revisionisme a ltàlia de l’època feixista estimulat directament pels governs de Berlusconi. Per no parlar dels discursos que es generen ací, animats per la FAES d’Aznar i del PP. Exemples?: mira’t el Pío Moa, un exgrapo esdevingut un “negacionista” del terror i dels crims del franquisme. Aquest és l’ús “espuri” de la història del qual et parlava. I tenen seguidors, és clar... Ací i a tot Europa. Uns discursos que pretenen ser legitimadors de les postures polítiques menys progressistes, per dir-ho amb paraules suaus. O, entre nosaltres, els qui neguen que parlem la llengua que parlem, o que el nostre país al segle XIII no fou repoblat per qui fou repoblat, etc. Si es parteix dels fets indiscutibles, verificats i contrastats, la cosa canvia. I tant que canvia. I em preguntes pel paper del nacionalisme actualment... M’imagine que vols dir com a “clau de volta” per a entendre i explicar la història... Doncs és una clau molt important, imprescindible diria jo, i d’ací ve la importància que els estudis sobre el fet nacional tenen arreu del món. És des d’aquest punt de vista que ens interessa... Evidentment, també per a entendre’ns nosaltres. Però és curiós que de vegades es diga que els historiadors catalans (o que la nostra revista) estan molt capficats en aquest tema, quan també ho estan els nord-americans, els canadencs, els llatino-americans, els xinesos i tutti quanti. I no t’oblides dels espanyols.

—Heu escrit sobre la contribució de la revista a fer emergir una “concepció nova, progressita i nacional de la història”. Podrieu explicar com és la història sota aquests tres adjectius?
—Em sembla que de tot això ja n'hem anat parlant una mica en alguns moments de l’entrevista. Crec que els que ens han seguit des de l’inici, els lectors i sobretot els qui han publicat les seues investigacions i les seues reflexions a les pàgines d’Afers, ho saben perfectament. Hem volgut, des del moment en què la vam pensar com un projecte, que Afers oferís una òptica de la història, del passat, de la manera d’analitzar-lo, que incorporés les metodologies més innovadores i que estigués oberta de bat en bat al que es fa arreu del món. En definitiva, que formés part de la comunitat estudiosa i interessada per la història. Conèixer el que es fa arreu, participar en la discussió, debatre, rebatre i incorporar informació o perspectives, sumar, al capdavall, que és l’única manera d’avancar. És aquesta la concepció dels qui fem Afers, una concepció que evidentment és progressista per tot el que t’he comentat, però també perquè vol participar en un projecte de renovació i de progrés que permeta posar al servei de la modemitat els coneixements de la disciplina. Sobre la concepció nacional, també n’hem parlat, o almenys crec que queda clara amb el que et deia abans. Volem fer una història “nostra” que servesca tant com qualsevol altra per a entendre la nació: la nostra en concret, i també en general. Això, segons com, hi ha qui ho interpretarà en clau “integrista”. En fi, d’això, no val ni la pena parlar-ne. Els que ho dirien, no s’aplicarien a ells mateixos l’adjectivació. Què vols que et diga... Ja cansa, això, no creus?

—També heu dedicat esforços a l’anàlisi de la guerra civil, el franquisme, el territori... Quins números especials i monogràfics prepareu?
—La guerra civil i el franquisme han estat, com no podia ser d’una altra manera, temes recurrents a les pàgines d’Afers. Si no recorde malament, ja el número 3 (1986), que fou el darrer que va dirigir Sebastià Garcia Martínez (i on hi havia un article sobre l’ocupació de la Universitat de València pels franquistes, d’ell i de Vicent Salavert, un altre dels puntals de la revista), el vam dedicar a la guerra civil i fou coordinat pel mateix Garcia Martínez. Posteriorment, coordinat per Josep Benet, vam editar un número (el 22, 1995) dedicat al tema “Sobreviure al franquisme”, i el 45 (2003), coordinat per Carles Santacana, el vam dedicar a la repressió franquista. El territori també ha estat un tema en el qual hem esmerçat esforços, com ara el número que vam dedicar al professor Vicenç M. Rosselló (el 40, 2001) sobre “Història i territori”, coordinat per Joan Mateu, o el que va coordinar Josep Vicent Boira sobre l’Horta de València (47, 2004). Però els temes han estat molt més diversos, com et deia abans: les dones i la història, l’arròs, l’art, Àfrica, el feixisme, Joan Fuster i molts més han estat els temes sobre els quals hem anat reflexionant al llarg d’aquests vint anys de vida de la revista. Ara, després del número 50, n’hem tret un sobre els usos i els conflictes de l’aigua en la història, coordinat per Enric Guinot, i el darrer, el 53, l’hem dedicat a la guerra de Successió i ha estat coordinat per Manuel Ardit. De vegades pot semblar que hem tractat molt d’alquns temes, però si mires tots els números veuràs que els nostres interessos han estat molt amplis tant des del punt de vista temàtic com des del cronològic.

—Es parla de la crisi de la història, com de la crisi de moltes altres disciplines. Quin és el moment que viu la investigació històrica?
—Jo, si t’he de ser sincer, tot això de la crisi de la història no sé exactament què vol dir. Al llarg del temps, evidentment, hi ha hagut moments, tombants, de canvi de paradigmes. Potser hauríem de parlar de “les crisis de la història al llarg de la història”. Si els moments de canvi i de discussió dels models suposen crisis, n’hi ha hagut més d’un. Actualitzar la nostra posició establint un diàleg crític entre els diferents corrents historiogràfics és fonamental per a fer avançar la disciplina. Crec que l’ampliació de les fonts i dels camps d’estudi que, indefectiblement, permet lectures del passat més àmplies i ajustades és fonamental. Parle de la història de les dones, la història oral, la història ecològica, la història mundial/global, etc. Això ens hauria de permetre plantar cara activament al gir conservador que ha patit una part de l’anàlisi històrica les darreres dècades. Un dels qrans salts en l’avenç del coneixement del passat és l’augment de la interdisciplinarietat i l’esforc per establir ponts amb altres disciplines, però establint un discurs propi contrari a aquella “història en miquetes” de què parlava François Dosse, sense caure en un procés uniformador. És a dir, sense perdre de vista els diferents àmbits possibles d’estudi regionals, nacionals, continentals i globals (locals o generals). Això de “la crisi de la història” és una mica com allò de “la fi de la història”. És evident que la història continua, perquè el món continua mutant i creant nous problemes, nous tombants que els historiadors hem de situar en el nostre punt de mira.

—La revista es confecciona fent funcionar el triangle Catarroja (l’Horta), Barcelona, Palma. Quin és el sistema de programació i de selecció dels temes i dels textos?
—Efectivament, revista es fa a Catarroja, però manté seu a Catalunya (Barcelona), a les Illes Balears (Palma) i a la Catatunya del Nord (Forques). Més que un triangle és un quadrilàter, el darrer vèrtex del qual l’hem incorporat a partir del número 51. Agustí Colomines a Catalunya, Antoni Quintana a les Illes Balears i Joan Peytaví a la Catalunya del Nord, són els nostres puntals. En el cas d’Agustí Colomines, a més, és el cap de redacció d’una altra revista que també edite, El Contemporani, i dirigeix una col·lecció de llibres de l’editorial (“Els llibres del contemporani”). Els textos s’encomanen en virtut del tema de cada número i, en el cas dels que ens envien els autors, passen un sistema d’arbitratge que fan els membres del consell de redacció, els del consell assessor o, en el seu cas, especialistes en el tema de la investtgació proposada. En fi, diguem-ne que els articles que editem passen els “controls” habituals en aquest tipus de publicacions. De vegades, d’acord amb els informes dels lectors, es demana als autors que facen algunes esmenes o canvis, que habitualment accepten. Vull dir que, si els articles els considerem aptes per a ser publlcats, les possibles esmenes o suggeriments solen ser qüestions que poden millorar-los, formalment o en el contingut. Pel que fa als dossiers o als monogràfics, ja fa temps que busquem especialistes que s’encarreguen d’ajudar-nos a fer la tria d’autors i que presenten el número. Això fa que els volums siguen molt treballats i que els autors siguen especialistes en els temes proposats que, a més, fan investigació i ens ofereixen documentació i aportacions de primera mà, en molts casos inèdites.

—Afers està associada a l’edició de diferents col·leccions de llibres, sobre personatges, sobre pensament. Algunes d’aquestes inciatives compten amb coeditors universitaris o privats.
—Efectivament, a mes de les revistes: Afers. Fulls de recerca i pensament, dirigida per Manuel Ardit, El Contemporani. Arts, Història, Societat, codirigida per Rafael Aracil i Josep Termes i coeditada amb el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, Fonaments. Prehistòria i món antic als Països Catalans, la revista que va fundar Miquel Tarradell i que és dirigida per un qrup de professors de les Universitats de Barcelona i de Lleida, i Arxius de Ciències Socials, coeditada per la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València i dirigida per Antoni Ariño, editem diverses col·leccions de llibres que d’una manera o d’una altra, responen als mateixos interessos que orienten les nostres edicions periòdiques. La col·lecció «Recerca i pensament”, dirigida per Manuel Ardit, acull investigacions històriques, treballs de recerca, fonamentalment; “Els llibres del contemporani”, dirigida per Agustí Colomines, acull treballs més d’intervenció de reflexió i d’assaig sobre temes d’interès divers; “Personatges”, dirigida per mi, és una col·lecció de biografies, memòries, correspondència, etc., de personatges de gran pes en la nostra cultura, com ara Ferran Soldevila, Josep Renau, Francesc Layret, Manuel Sanchis Guarner o Pere Coromines, entre altres; la sèrie “El món de les nacions” la coeditem amb la Universitat de València i, en aquest moment, crec que és una de les poques col·leccions en català que tracten del tema de la qüestió nacional. Hem publicat grans autors, alguns dels quals autèntics clàssics, com Benedict Anderson, Josep Ramon Llobera, Anthony D. Smith o Miroslav Hroch. Darretament, en colaboració amb el Centre d'Estudis Històrics lnternacionals de la Universitat de Barcelona, hem començat a editar una sèrie (“Els papers del Pavelló de la República”) que recull els fons documentals servats pel centre: hem publicat, a cura de Josep Termes, la correspondència de Jordi Arquer, i ara Antoni Segura ha preparat l’edició dels papers del Movimiento Ibérico de Liberación. Tenim una col·lecció (“Textos clàssics”) on hem tret una versió actualitzada del Llibre dels Fets de Jaume I, a cura d'Antoni Ferrando i Vicent J. Escartí. I hem estat els editors, també, per exemple, de les obres completes, en versió facsímil, de Josep Bernat i Baldoví i algunes coses més. O d’algunes actes de congressos, com ara Els catalans a Espanya o Sense memòria no hi ha futur. Alguns dels nostres llibres han tingut ajudes i d’altres els hem coedltat, com fa qualsevol altra editorial, però el que sí que et puc assegurar és que editar només obres pagades totalment o parcialment no forma part de la nostra filosofia. Vull dir que ho podem fer o no, però nosaltres editem els llibres que creiem oportuns i que superen els controls de qualitat que nosaltres establim. La nostra característica és (i això ho vull remarcar, perquè de vegades no s’entén bé) la voluntat de ser una editorial “normal”, això sí, dintre d’una cultura que no sé si es pot definir utilitzant aquest mateix qualificatiu.

Francesc Bayarri
Serra d’Or (abril 2006), pp. 15-21

Fotografies: Miguel Lorenzo