La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II

Fa ja uns quants anys vaig conèixer Miquel Pérez Latre quan encara era alumne­ meu a l’assignatura «l’Espanya dels Àustria». A més, ell no trigà gaire temps a fer-se conèixer de debò. Vull dir: preguntant a les classes, parlant a l’acabament d’aquestes, prestant atenció a la importància que per a ell tenia aquest estudi i, evidentment, estudiant de valent. Com comprendrà el lector, no parlo d’un alumne qualsevol. Era un alumne que es mereixia la millor nota: la matrícula d’honor. I era una persona que —insisteixo— mereixia continuar a la Universitat i, si hagués estat possible —així ho pensava—, ésser deixeble meu. Però la Universitat­ és la que és i no pot retenir-ho tot, malgrat que en aquest tot hi hagi un veritable,­ més que embrionari, historiador i jo diria que un historiador de luxe.
Bé doncs, en acabar la llicenciatura, Pérez Latre va demanar dues beques de les més importants que té aquest Estat per a la investigació: una per a la Universitat de Barcelona, l’altra per a la Universitat Pompeu Fabra, on impartia docència i investigació Eva Serra, la qual és sens dubte, segons el meu parer, una molt bona modernista. Al Miquel, li van concedir totes dues beques; òbviament, però, hi havia de renunciar a una i els plats trencats els pagà la meva Universitat de Barcelona. Al cap i a la fi, el Departament d’Història Moderna de la meva Universitat estava molt poblat, a vegades massa, i Pérez Latre no hi veia gens de futur. Per tant, anà a la Pompeu, on tot just que va acabar la tesi la hi va llegir, davant un tribunal —li dono les gràcies per aquest honor— que vaig presidir jo mateix. Les conseqüències ja poden endevinar-se: màxima nota i un volum immens de veritable història, de la qual tanta en necessita el nostre país —almenys pel que fa a l’alta Edat Moderna, segles XVI i XVII— i en té tan poca.
El lector em permetrà un parèntesi, que crec que és obligat atès el fet de la globalització i la crisi per què travessa la història a tot l’Estat i al nostre país, com també segurament per molts llocs d’Europa i del món; és per això que utilitzo la paraula «globalització» tot copiant-la dels problemes econòmics. Concretament, durant les darreres tres dècades, la història ha abandonat la típica i gairebé tòpica confrontació entre la història marxista —amb paraules de tipus general— i la història occidental europea i fins i tot americana, acabdillada fonamentalment pels Annales de Fernand Braudel. Tot, és clar, evoluciona i no podia pensar-se que això continués sempre així, ja que la caiguda de l’anomenada República Democràtica Alemanya i del teló d’acer significaren canvis d’alt voltatge.
El que tampoc no podia pensar-se, però, és que la crisi —i per crisi els historiadors entenem no necessàriament l’enfonsament negatiu de les coses sinó canvis que poden comportar millors moments— arribés de vegades a situacions absurdes. Posaré uns exemples per ratificar-ho. No fa gaire —com a primer cas— vaig escoltar una conferència d’Història Moderna sense cap ni peus però dedicada a les mentalitats europees. Déu ens en guardi! Les mentalitats! Paraula divina. Un senyor, el qual fa anys que no publica gairebé res però que presumeix de mestre d’aquest anomenat quart nivell de la història, va sentenciar que aquella conferència era molt bona. Era tan bona que, a més de córrer tres-cents anys en una hora barrejant-los, el conferenciant, quan exposà els motius que explicaven la rebel·lió de las Alpujarras en 1568, n’oblidà les raons autènticament importants. Aquestes foren el robatori de propietats que hom va fer als moriscos —perquè no trobaven llurs escriptures, sobretot si eren en llengua cristiana— o la pressió dels colonitzadors cristians, els quals es burlaven religiosament d’aquell poble de mil maneres. Sembla que al conferenciant només l’interessà la prohibició dels seus balls. És tot això la història de les mentalitats? Ja sé que no, que és més; però quants aprenents d’historiador fan això i prou? És tan fàcil!
El mateix —com a segon cas— succeeix amb l’anomenada història de l’alimentació, la qual és difícil si es fa bé, i ximple, absolutament ximple, en el cas contrari. I aquest cas és el que hi preval, perquè avui a Catalunya tenim tan bons i premiats cuiners a nivell internacional! Avui, però, percentualment, els estudis de l’alimentació en èpoques passades, quants individus afectava? Òbviament molt pocs, perquè l’alimentació del poble —pagès o menestral—, ja la coneixem: hom menjava el que podia i això s’esdevenia en més d’un noranta per cent. Val la pena d’insistir-hi?
Potser sí, perquè d’altres historiadors es cremen les celles estudiant la prosopografia. És un tercer exemple. Perquè qualsevol historiador rigorós sap que a l’Antic Règim —i per descomptat als segles XVI i XVII— es governava mitjançant una forta oligarquia. Això és un fet i, si es vol demostrar, s’ha de fer prosopografia. És a dir, cal estudiar el lligam de famílies que controlen un municipi o tot un poble, tot investigant-ne els cognoms, les relacions matrimonials, el parentesc. Sense fer-ho ja se sabia, però ara se sap més. Doncs molt bé, bé sobretot per a aquells països que han atès moltes qüestions de la història de sempre, de la història clàssica —econòmica, política institucional i cultural—, tot i que cada generació ha d’escriure la seva història.
I avui, per acabar-ho d’arrodonir, sembla que últimament la història quotidia­na —una altra ximpleria— es menja el cap de molts il·lusoris de l’imaginari. Perquè, per més que l’historiador pugui aproximar-se al dia a dia d’un país en el passat, aconseguirà d’entendre’l sense haver-hi viscut aleshores? Es farà veritable ressò del seu imaginari, com es diu pomposament ara? Siguem més cauts i realistes a l’hora d’apropar-nos a un país —la nostra Catalunya— que té moltes llacunes clàssiques i del qual desconeixem tantes coses absolutament necessàries abans d’entrar en investigacions diguem-ne supèrflues o, en tot cas, complementàries. Perquè el segle XVI, pel que fa als trets econòmics que marquen una tendència i a les institucions polítiques per les quals es barallen el poder reial i el de la Generalitat —i ara tornem a l’obra de Pérez Latre—, és d’una exigència de coneixement imperdonable. I el camp de la Generalitat, gairebé desconegut, ha tingut la sort de ser atès per un dels millors historiadors de la nova generació que no es deixa enlluernar pels cants de sirena mandrosa com ara els de les mentalitats, l’alimentació, la vida quotidiana o la prosopografia.
No, La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II: política, administració i territori no és res d’això. És molt més, infinitament més si pensem que, tot plegat, els precedents de Pérez Latre són minsos; sigui com sigui, marquen la possibilitat d’un camí però no el recorren pas. Pérez Latre sí que sap el que fa, dotat d’una tècnica i capacitat de treball que només els bons historiadors assoleixen tot renunciant a aquests dolços però estancats cants de sirena. En aquest llibre hi ha molt de treball, i del bo, en una conjuntura en la qual es nota la lluita pel poder que encapçala la monarquia per fer-se amb el control d’una Generalitat que, com més va més, assumeix més forces, més diners, més potència. I això sí que interessa veritablement a la història.
Però Pérez Latre, no content d’abordar una època molt poc coneguda i fer-ho amb paraules majors, planteja al seu llibre un esquema impecable en dos grans apartats i un preciós annex. En el primer estudia els protagonistes del poder en la Generalitat: hi fa veure què és el consistori, com també —qües­tions que es coneixien poc— la consolidació de les Juntes de Braços —quan no hi ha Corts, la qual cosa era cada cop més freqüent des de Felip II— i la creació de comissions assessores d’aquelles com les «Divuitenes». Simultàniament mostra com intervé políticament la Diputació del General: una Generalitat que defensa com més va més la terra i s’oposa a les incrementades peti­cions de la monarquia; una Diputació que té uns àmbits d’actuació cada vegada més grans que la converteixen, sens dubte, en la institució catalana més forta del país i, segons el que sabem ara, sense que les altres dels regnes d’Aragó i de València puguin comparar-se-li.
Per demostrar-ho completament, al segon gran apartat Pérez Latre analitza amb rigor arxivístic —un rigor que envolta tot el seu treball— el creixement administratiu i fiscal de la Generalitat. O dit d’una altra manera: estudia aspectes polítics i econòmics de primera magnitud en aquesta institució, una institució que té uns homes al seu servei i de la qual explica una infinitat de qüestions, des de la selecció i control dels oficials fins a l’origen social i el treball que hi exerceixen.
Ja n’hi hauria prou amb el que he dit per fer-se una petita idea del que és aquest llibre. Però que el lector esperi uns minuts, perquè seria faltar a l’enormitat i la necessitat d’aquest treball per a conèixer la nostra Catalunya del passat si no es digués que l’annex és una investigació fil per randa de totes les col·lec­tes de la Diputació al Principat per cobrar i fer arribar el seu poder a l’últim racó de la terra. Que vol alguna cosa més el lector? Que llegeixi el llibre i entendrà per què encara em pregunto com no pogué quedar-se Miquel Pérez Latre al —teòricament— Departament d’Història Moderna més gran de tot Catalunya. Ara bé, treballant en part a l’Arxiu Nacional de Catalunya, Pérez Latre continua la seva investigació, continua practicant la seva sana dèria que tant interessa al nostre país.

Ernest Belenguer

Pròleg al llibre La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II

Josep Coroleu. Construïnt la Catalunya del segle XX

L’historiador liberal lord Acton recollia l’afirmació del també historiador i assagista anglès John R. Seeley que «la política és vulgar si no està il·luminada per la història, i la història es dissol en pura literatura si es perd de vista la seva pròpia relació amb la pràctica política».
Més al sud, aquesta exquisida afirmació de romanticisme (liberal) no podia ser filla de la mateixa constatació confiada en el fet que el progrés ordenava els fets de manera ascendent i separava les societats modernes del continuisme característic de les societats antigues. En llocs com Catalunya, i en tants altres del món mediterrani, la política i la història havien hagut de surar enmig de trasbalsos de tota mena, de revolucions, revoltes, cops d’estat, contracops i exilis (externs i interns) constants. La política no es va poder viure com una forma de sublimació social i la cultura va patir els radicalismes, sovint fratricides. Però el binomi de Seeley no estaria complert si no tinguéssim ben present que la inestabilitat general havia afectat, a més de la praxi política, el normal desenvolupament de la feina dels historiadors, la consolidació de la disciplina i la normal relació (segons es veu en aquests historiadors anglesos) de la història amb el món polític.
Així que el lector s’endinsi en les planes que segueixen s’adonarà de la quantitat d’elements que integren aquesta interrelació mancada, sempre segons el model anglès, entre política i història. Aquesta afirmació pot sorprendre alguns, com a mínim, per dues raons: primer, perquè tothom sap que la cultura catalana del vuit-cents va tenir un clar regust germànic, això és, un pes historicista determinant; segon, perquè moltes de les interpretacions posteriors d’aquesta dinàmica cultural s’han dedicat a magnificar l’existència de les «dues Catalunyes» (res a veure amb la preocupació de Disraeli, per seguir amb la referència anglesa), això és, l’arrenglerament antagònic d’historiadors i literats en general ja sigui amb l’esquerra o amb la dreta: l’abrandament que generen jocfloralescos i xarons es converteix, per a alguns, en l’inici d’una de les línies mestres de la història contemporània de Catalunya.
Fixem-nos en el cas de Josep Coroleu que ens explica Gio­van­ni Cattini [Historiografia i catalanisme. Josep Coroleu i Inglada (1839-1895)]. Ens el presenta com un liberal de joventut (entusiasta a la manera de Víctor Balaguer), i també com un estudiant a París, on de segur que devia conèixer els «segons» passos de la creació del gran testimoniatge intel·lectual (i nacional) de Víctor Hugo, i l’impacte primer de la gran construcció historiogràfica universitària de Jules Michelet; però també es va submergir en un medi cultural on suraven encara els vells records de l’exquisidesa intel·lectual de Mme. De Staël, o els del civilitzat compromís polític liberal del Benjamin Constant final, de 1820-1830, ara sublimats per la gran institucionalització cultural i universitària del Segon Imperi (no oblidem, del 1857, la revitalització que Pierre Laffitte fa de la Société Positiviste). De Barcelona, però, el que rebia Coroleu a París seguia essent els exiliats de la radicalitat de la política espanyola, a la qual Catalunya hi seguia contribuint de manera pionera —encara que particularista—, com a mínim fins als anys se­tanta.
Així doncs, Coroleu està en contacte, a la capital francesa, amb les principals aportacions culturals del país veí (una cultura que filtra i recrea amb accent francès la cultura d’arreu d’Europa); a més, hi treballa en el sòlid i estable món editorial i freqüenta un ambient on la història i la política tenen una relació quotidiana i intensa i, sobretot, altament institucionalitzada. Per a una persona encara no de trenta anys, aquestes influències devien ser apassionants i determinants per obrir-li l’horitzó del que significava col·laborar en un món cultural complert i del valor de consolidar-se professionalment a l’interior seu.
Aquest llibre no és, en sentit estricte, una biografia de Josep Coroleu: és, fonamentalment, la biografia intel·lectual d’aquest historiador, tan important com significatiu del medi barceloní de la segona meitat del vuit-cents i, així, l’estudi d’una part important de la historiografia catalana del període. Tot i així, no ens podem estar d’imaginar com devia ser el retorn del biografiat a Barcelona: com devia ser el seu nou capbussament en aquest sud on la relació a l’europea occidental entre la història i la política resultava un i altre cop tan difícil i crispant, una veritable quimera.
Sovint s’ha parlat d’una derrota històrica que els anys seixanta afecta successivament intel·lectuals i polítics carlins, conservadors i republicans, i s’ha explicat la causa principal de la resignada «domesticació» posterior que els afecta durant la primera etapa de la Restauració canovista. Sembla quasi evident: fins i tot un Marià Vayreda «recorda la darrera carlinada» com una cosa de romàntics, com una decepció de joventut. I què havien de pensar els «xarons» il·lusionats del Sexenni, quan els seus coreligionaris finalment prop del poder de Madrid els retornaven la simpatia parlant de la «Coronita de Aragón»? I els joves conservadors barcelonins, definitivament defraudats de la possibilitat de la Unión Liberal i que ara veuen que l’única sortida per enfrontar-se a la «revolució» és la proposta uniformadora i centralista de Cánovas del Castillo?
Però no em referia a aquesta derrota, quan em preguntava pel sentiment que havia de presidir el reintegrament de Coroleu a la cultura catalana. Més aviat voldria posar l’èmfasi en el sentiment de fons de frustració propi de l’intel·lectual que coneix la relació moderna entre història i política (i per a això no calia viure a París; es podia llegir a les revistes que arribaven a Barcelona); un intel·lectual que, enfrontat al seu medi, sent la distància amb la realitat que li pertoca viure, les mancances que afecten la política local i general, però també les deficiències que limiten la seva professionalització i la seva capacitat de presència i incidència cultural i historiogràfica al si, fins i tot, de la societat local més o menys culta.
No podem oblidar que s’estan obrint temps d’un «entusiasmat» pessimisme regeneracionista llatí; i el suara esmentat gir conservador i «localista» dels historiadors, i dels intel·lectuals en general, té molt de resposta a aquella frustració, com també de voluntat de superar una part de la distància que els separa del nord, no només en el terreny polític sinó també en el professional. La nova pax canovista, primer repressiva i després d’una imposició constitucionalista sense fissures (seguint el model que ha portat a la Tercera República francesa), semblava promocionar l’estabilització de l’exercici polític, la consolidació d’un medi cultural més fluid (de fet, en aquests anys es fa un salt molt significatiu en la institucionalització cultural de Catalunya), i la professionalització acadèmica dels historiadors.
Una de les grans mancances a les quals es van haver d’enfrontar fou, precisament, la manca d’un desenvolupament de la Universitat Literària de Barcelona, pobra i incipient en el camp de la Història. Ens trobem molt lluny, per exemple, de la situació de la Universitat italiana; allí, els professors de Dret, de Filosofia o d’Economia i Sociologia, amb una presència creixent de la Història, adquirien un relleu social creixent, lligaven la pràctica altament professionalitzada de les seves disciplines amb l’acció política (havien estat uns dels suporters més destacats de la construcció del modern estat liberal unitari) i gaudien d’un protagonisme indiscutible en el món cultural «nacional»: no oblidem que l’onada de museus del Risorgimento municipals que es produeix a la darreria del segle va partir de l’exemple del Pavelló del Risorgimento Nacional a l’Exposició de Torí (1884). En canvi, a Barcelona, com deia el jove i acadèmic Antoni Rubió i Lluch, «la cultura universitaria [estaba] divorciada por lo común en nuestra patria de la realidad». I d’aquest element tan central i significatiu a aquestes alçades de la fi del vuit-cents, se’n derivava la resta.
La biografia intel·lectual i professional de Coroleu que ens proposa Giovanni Cattini ens enfronta a aquest ambient en el qual s’obren unes possibilitats noves de relació, al sud català, entre la Història i la Política; ens hi explica —i el tema resulta apassionant— la forma com hi col·laborà el biogra­fiat, però en tot moment no es perd de vista el col·lectiu humà en el qual aquest es trobava integrat. Ens situem en la fase prèvia, enormement dinàmica i imprescindible, del gran desenvolupament cultural polític del noucentisme de principi del segle XX; una fase que, en el seu esclat esplendorós, el mateix noucentisme va acabar «amagant». Només que sigui per aquesta raó, pel fet d’aclarir-nos aquest tema-precedent tan important i significatiu a les societats modernes d’aquell període, ja podem dir que ens trobem al davant d’una aportació rellevant per a l’estudi de les dinàmiques culturals dels espais més inquiets del Mediterrani occidental.
Un altre actiu d’aquest llibre, que tan sols deixaré apuntat per acabar, fa referència a l’aportació de Josep Coroleu a la construcció del bagatge cultural i simbòlic sobre el qual es construirà el modern nacionalisme català en aquests anys que es viuen a cavall dels dos segles. El llibre de Giovanni Cattini ens acosta sistemàticament als mecanismes mentals, a la producció cultural i a l’acció «política» d’aquests darrers representants del corrent romàntic català; una generació que es troba en els anys finals del seu «regnat» i que ha aportat al romanticisme la disciplina i el mètode positivista, sense renunciar, però, a l’acció cultural amb què ells han volgut posar al dia la relació estable entre Història i Política.
En aquest sentit resulta alliçonador veure la naturalitat amb la qual fan conviure el mètode analític amb la presència dels mites: uns mites que ells entenen, íntimament, com la continuïtat de la vitalitat d’un grup que se sent diferenciat, sempre, però, que l’explicació d’aquests mites se sàpiga adaptar al pas del temps, al canvi de sensibilitats dels individus que integren aquest grup. Aquestes planes no deixen de tenir un regust reivindicatiu d’unes persones i un grup que va saber pair el vuit-cents per a començar a construir la Catalunya del segle XX.

Jordi Casassas Ymbert
Pròleg del llibre Historiografia i catalanisme

La repressió franquista a Manlleu

Parlar de repressió en temps de guerra sempre és oportú, perquè la repressió, com una taca sangonosa, precedeix i alimenta la guerra i la succeeix. Sovint, el pitjor de les guerres ve un cop apaivagades les veus de les armes i els combats al front. I aquesta afirmació és especialment vàlida quan es tracta de guerres civils que enverinen durant generacions les relacions entre veïns i famílies, sobretot als pobles o localitats que no permeten l’anonimat de les grans ciutats. I això és encara més cert quan es tracta de la Guerra Civil espanyola i el seu llarg epíleg en forma de dictadura i repressió.
Manlleu, una localitat mitjana (7.000 habitants el 1936) de tradició tèxtil (filats) de la conca del Ter, inserida en una comar­ca d’arrelada especialització agrària en què «la dispersió geogrà­fica i la dificultat d’organització dels obrers permetien als amos mantenir un grau d’explotació laboral molt més alt que el de la resta de treballadors» i en què «l’actitud intransigent de molts fabricants va deixar en paper mullat les lleis que [intentaven] millorar les condicions de vida i treball dels obrers», coneixia, des del segle XIX, una intensa conflictivitat social que va arribar­ als moments més durs durant la Guerra Civil i la immediata postguerra.
El 20 de juliol de 1936, avançant-se al decret de la Generalitat­ de l’endemà, es constituïa a Manlleu el Comitè de Milícies Anti­feixistes, format per militants de la CNT i de la UGT, que compartiria el poder amb l’Ajuntament republicà integrat per regidors socialistes i d’ERC. Era la resposta dels republicans locals i dels militants obrers a l’intent insurreccional que conduí­ a la Guerra Civil. A partir de llavors l’ordre públic, les confisca­cions i l’execució de la repressió quedarà a les mans del Comitè­ i de les patrulles de voluntaris armats, especialment militants de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, sorgides més o menys espontàniament al caliu del fervor revolucionari. A partir de 1939, els membres de l’Ajuntament republicà, del Comi­tè i de les patrulles seran responsabilitzats per les autoritats franquistes de la crema de convents i esglésies i dels trenta-tres manlleuencs assassinats a la localitat durant els anys de la guerra: especialment sacerdots i religiosos i propietaris industrials o agraris i directius de fàbrica i, en menor grau, dependents, assalariats i jornalers. Com gairebé a tota la resta de Catalunya, més de les tres quartes parts d’aquests assassinats tingueren lloc en els mesos d’agost (42%) i setembre (36%) de 1936.
Més difícil és precisar qui foren els responsables dels assassi­nats. D’una banda, com succeí en molts indrets de Catalunya, sovint hi participaren «incontrolats» procedents d’altres locali­tats o comarques. D’altra banda, «la manca de documentació no permet afirmar la responsabilitat absoluta» ni del Comitè ni de l’Ajuntament i, en tot cas, el que queda palès és que no hi havia directrius explícites de les autoritats republicanes catala­nes. Ans el contrari, fou en aplicació de les ordres de la Genera­litat que el 10 d’octubre de 1936 quedava dissolt el Comitè Antifeixista de Manlleu. Finalment, també es pot constatar que, entre els membres del Comitè, hi figuraven persones que maldaren per protegir els béns i la vida de molts manlleuencs que estaven en el punt de mira dels més radicals.
El 4 de febrer de 1939, arribaven a Manlleu les tropes franquistes. Començava ara una repressió de signe contrari i de caràcter institucional, perquè foren les noves autoritats i insti­tucions de la dictadura les encarregades d’aplicar la «nova justí­cia» i les responsables dels nous assassinats. Com assenyalen Immaculada Domènech i Federico Vázquez [La repressió franquista a l'àmbit local. Manlleu (1939-1945)], «per al franquisme, la repressió no serà altra cosa que la utilització sistemàtica de la força pública, fins a conduir-la a les seves últimes conseqüències: l’afusellament». I Manlleu no en fou una excepció: l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i la representació local de Falan­ge treballaren a ple rendiment per portar davant la «justícia» franquista desenes de manlleuencs acusats de simpatitzar amb la causa republicana, d’haver ocupat llocs de responsabilitat durant els anys de la República i la Guerra Civil, d’haver partici­pat en la crema d’esglésies i convents o en la persecució i els assassinats perpetrats durant aquells anys.
Com a la resta de Catalunya, la peça clau de la repressió franquista foren els judicis sumaríssims practicats per la jurisdicció­ castrense, en què sovint es ventilaven en poques hores judicis que afectaven desenes de persones processades per causes dife­rents i que no tenien res a veure entre si, la qual cosa no era obstacle per a dictar dures condemnes, i sovint la pena de mort, perquè, com recordava Antonio Ruiz, secretari judicial destinat­ a Burgos durant la insurrecció militar, els tribunals militars es constituïen «no per a jutjar delictes militars, sinó per a actuar d’encobridor ‘legal’ en les persecucions, represàlies i ‘delictes’ purament polítics, socials i ideològics». La repressió franquista­ va atènyer a un total de cent vint-i-sis manlleuencs, la qual cosa representa entorn del 2% del total de la població dels anys immediatament posteriors a la guerra. La poca consistèn­cia de les proves aportades durant els judicis, l’admissió de denúncies anònimes, els testimonis o els rumors no contrastats,­ la falsificació de proves o les falses acusacions, les pressions dels caps locals de Falange o de les autoritats municipals seran pràctiques habituals per a aconseguir la condemna dels proces­sats. La pressió social dels vencedors feia la resta de tal manera que sovint el càstig, en forma de buit social, de negació de treball i ajut, de vexacions, es feia extensible als membres de la família dels acusats.
L’abast de la repressió franquista en la seva màxima expressió,­ la condemna a mort, queda palès en el fet que en el 28,7% de les sentències conegudes els processats foren condemnats a la pena capital, la qual cosa suposa un total de trenta-un condem­nats, dels quals vint-i-tres foren afusellats (com a mínim es té constància que foren afusellats dos manlleuencs més que residien en altres localitats) i vuit obtingueren la commutació de la pena de mort per penes de presó.
Finalment, Domènech i Vázquez també aporten informació sobre les altres seixanta-dues sentències que comportaren penes de presó a perpetuïtat en quatre ocasions, de més de 20 anys en nou, de 12 a 20 anys en trenta-vuit, de 6 a 12 anys en deu i de menys de 6 anys en una. En altres paraules, sense comptar les penes de presó resultants de les vuit penes de mort commutades, el 82% dels condemnats ho foren a penes superi­ors als 12 anys de presó, la qual cosa dóna compte de la duresa de la repressió franquista. A això, hi cal afegir encara els trenta­-dos expedients incoats entre 1939 i 1940 en virtut de la Llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939 i que en molts casos suposà la requisició de béns dels vençuts, una manera com una altra de maquillar el que vulgarment hom de­nomina botí de guerra i que sovint amagava venjances personals­ o enfrontaments entre famílies o veïns del poble.
En definitiva, les dades aportades per Immaculada Domènech i Federico Vázquez confirmen les conclusions de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font en el sentit que la repressió­ republicana i franquista fou més intensa a les comarques rurals­ (o rurals amb activitats tèxtils com és el cas), en què sovint les disputes personals i familiars entre propietaris i empresaris, d’una banda, i obrers, jornalers, arrendataris o rabassaires, d’una altra, interferien amb les disputes derivades de la confrontació ideològica. Era, en suma, una repressió molt més personalitza­da, més directa i, en conseqüència, menys «objectiva», si és que té sentit aplicar aquest qualificatiu a la repressió.
El llibre que el lector té a les mans és, sens dubte, un llibre difícil de pair perquè descriu amb detalls i cruesa els efectes de la repressió a Manlleu durant la Guerra Civil i, sobretot, durant­ els primers anys del franquisme. Ho fa amb valentia, no estalvi­ant noms, ni dates, ni fets. És un llibre d’història fet per historiadors. Sense concessions. Sense embuts. Sense endolcir un passat que fou dur, difícil, amarg, humiliant però que convé rescatar. Això potser no s’entendrà prou bé a Manlleu, on conviuen encara els fills o els néts de les víctimes i dels botxins, d’un i altre costat. Però calia fer-ho. Restituir la memòria de la repressió no és un exercici de venjança o de remordiment. És tot el contrari: és una aposta de futur perquè només els pobles que coneixen el seu passat estan en condicions de construir en llibertat el futur.
S’afirma sovint que els vencedors sempre escriuen la història.­ I així fou durant dècades en el cas de la Guerra Civil, on només­ vam tenir l’oportunitat de conèixer la versió i el nom de les víctimes dels vençuts. La dictadura franquista va amagar l’horror de la seva repressió mentre publicitava adientment la dels republicans. Des de primera hora, es publicaren obres que eren una mena d’apologia d’una violència bona (sacralitzada amb la denominació de «croada»), la dels vencedors, i que blasmaven una violència condemnable i infrahumana, la dels vençuts: com a mostra n’hi ha prou de citar Causa General. La dominación roja en España (s/l [Madrid], s/d [1943]) i els cinc volums de gran format dirigits per Joaquín Arrarás, Historia de la Cruzada Española (Madrid, 1942 i reeditats el 1984). Aquesta ha estat la versió dominant i única per a moltes generacions i la que, fins ben entrada la dècada dels vuitanta, s’explicava als llibres de text. Durant dècades, aquesta versió fou acompanyada de tota una litúrgia de commemoracions i símbols, que encara són visibles en els noms de molts carrers, de molts monuments i edificis d’Espanya i Catalunya (a casa nostra, en alguns casos,­ ro­manen com a monuments muts, sense cap mena d’explicació,­ la qual cosa provoca confusió en aquells que no en saben l’origen).
Afortunadament, l’Estat de dret i democràtic permet, parcial­ment, recuperar la memòria del passat i donar a conèixer també­ la versió dels vençuts. Encara que sigui tard. Encara que hom preferís ignorar el seixantè aniversari del començament i del final de la Guerra Civil, com s’ha lamentat l’expresident Felipe González tot i tenir en aquells moments una majoria absoluta al Parlament de Madrid (El futuro no es lo que era, 2001). Tampoc a Catalunya no es va fer gaire cosa per commemorar com calia l’esdeveniment, tot i haver-hi una majoria parlamentària diferent. És la societat civil qui tiba dels polítics per recuperar un passat que ens havien segrestat i que només alguns treballs històrics, com el que avui presentem, comencen a posar negre sobre blanc.
Certament, a Catalunya, entre juliol de 1936 i febrer de 1939, va haver-hi una repressió (més de 8.000 assassinats) i una perse­cució religiosa (més de 2.000 religiosos assassinats, gairebé la tercera part del total estatal) difícil d’entendre i mai justificable.­ Sens dubte, això va deixar un pòsit de rancúnia difícil d’esborrar, però que tampoc no justifica la repressió franquista posterior (3.400 assassinats entre 1939 i 1953, malgrat que la majoria­ dels intel·lectuals i dels dirigents polítics i sindicals s’havien exiliat). Res no justifica la violència institucional (la repressió republicana mai no fou institucional), els milers de morts (entre­ 75.000 i 100.000 al conjunt de l’Estat, més del doble de la repressió republicana), els centenars de maquis a qui hom aplicà la llei de fugues i dels quals ni tan sols coneixem els noms, les desenes de milers d’empresonats, les víctimes de la misèria i la por, les de les malalties evitables i la desnutrició, les generacions esclafades sota una repressió brutal i embrutidora. Res no justifica l’oblit; per això és necessari rescabalar la memòria de la repressió d’aquells anys terribles com han fet, en el cas de Manlleu, Immaculada Domènech i Federico Vázquez. Les generacions futures no podien continuar orfes de passat, perquè els pobles sense referències, sense història, sense memòria, sense identitat, són sovint presa fàcil de les noves versions po­pulistes (o populars?) dels totalitaris de tota la vida, com ha quedat de nou palès aquests dies de guerra, impotència i dolor.­

Antoni Segura i Mas
Pròleg al llibre La repressió franquista a l’àmbit local

La teorització del catalanisme democràtic

La historiografia sobre la Catalunya que viu el pas del segle­ XIX al segle XX, el naixement de la societat de masses i, alho­ra, la formació dels partits i organitzacions sindicals, culturals­ o cíviques que tradueixen els canvis accelerats que es produei­xen entre 1900 i 1939, és ja abundant, tant en quantitat com en qualitat. No falten tampoc els esforços historio­gràfics per a una aproximació a figures cabdals de la nostra història contemporània i, entre aquestes figures, sens dubte, Antoni Rovi­ra i Virgili té un lloc destacat. La bibliografia que sobre ell tenim a l’abast és prou indicativa de la rellevància d’aquest per­sonatge.
Crec que no vaig errada si afirmo que Rovira i Virgili consti­tueix un cas quasi únic a la Catalunya del segle XX. En primer­ lloc, perquè el nostre país no s’ha distingit per tenir grans elaboradors de teoria política —els Pi i Margall, Almirall, Prat de la Riba són excepcions que confirmen la regla—, ni tampoc, en segon lloc, per tenir personalitats tan polivalents. La trajectòria vital d’Antoni Rovira i Virgili es polaritza a l’entorn­ de dos eixos: d’una banda, la reflexió teòrica sobre el fet nacio­nal català i el nacionalisme, i, de l’altra, la intervenció directa en la lluita i els afanys per la transformació democràtica de Catalunya. Rovira i Virgili mai no va ser una persona escindi­da entre la pràctica i la teoria polítiques; al contrari, la intervenció­ en la vida política va ser, per a ell, la prolongació natural de la seva reflexió teòrica. I, conseqüent amb el seu convenciment que combat polític, combat ideològic i combat cultural són complementaris, va esmerçar grans esforços tota la seva vida, encara que sense gaire fortuna, per donar forma a l’eina —el partit— que traduís i assumís de manera fidedigna el seu ideari­ i el seu projecte polític: el catalanisme liberal, republicà i laic. Dic sense gaire fortuna perquè, possiblement, el sector social­ sobre el qual pretenia sustentar ideari i projecte era massa limi­tat i difícilment hauria pogut liderar la consolidació de la «Re­pública democràtica i social» que ell defensava: sembla com si Rovira no hagués acabat d’entendre el significat de la nova societat de masses que emergia en les primeres dècades del segle XX. I això podria explicar el repetit fracàs de la seva voluntat hegemònica (el 1922, el 1930 i el 1931).
En aquest sentit, no comparteixo la interpretació de Xavier Ferré, segons el qual Esquerra Republicana de Catalunya va acabar complint tots els seus ideals i objectius. Després del doble desastre del Partit Catalanista Republicà en les eleccions­ municipals i les constituents de 1931, Rovira podia haver-se retirat dignament de la vida política i haver-se dedicat a tasques merament intel·lectuals i divulgatives, però no ho va fer perquè va entendre que tenia un compromís amb el seu país i que aquest compromís estava per damunt de la seva història­ personal. I per això va acceptar ingressar a ERC el 1932, després de la crida de Lleida feta pel president Macià. Aquest par­tit representava, des de la perspectiva de Rovira, una mena d’esquerranisme diguem-ne populista que li podia produir certa incomoditat, però, malgrat tot, era, al seu entendre, l’única eina que podia ser útil a Catalunya en aquells moments. Per això, Rovira i Virgili va servir el partit de Macià i Companys amb absoluta lleialtat, fidelitat i dedicació fins a la seva mort a Perpinyà el 1949.
Els treballs sobre la ingent tasca intel·lectual i política que va portar a terme Rovira i Virgili són nombrosos a hores d’ara, però tots el qui, fins avui, hem treballat sobre ell, ho hem fet des d’una perspectiva parcial, o potser és més correcte dir-ne sectorial. Els estudis sobre el Rovira historiador, el Rovira pe­riodista, el Rovira reformulador de la doctrina federal pimar­galliana, el Rovira hereu i crític a l’hora de la teoria pratiana sobre la nació, el Rovira que intervé de manera decidida en la vida política catalana, des dels primers passos en la Joventut Federal de la seva Tarragona natal fins al seu ingrés a ERC, després de fundar o passar per diverses organitzacions, ens han proporcionat un important coneixement sobre la seva personalitat. Però ens mancava un treball de conjunt que ens permetés veure en tota la seva dimensió i profunditat l’evolu­ció i la trajectòria politicoideològica d’Antoni Rovira.
La recerca de Xavier Ferré [De la nació cultural a la nació política. La ideologia nacional d'Antoni Rovira i Virgili] fa un gir important en aquest sentit, perquè representa per primera vegada un esforç sistemàtic, i molt reeixit, per superar la visió fragmentada i fragmentària que fins ara teníem de l’obra de Rovira i Virgili i oferir-nos-en una interpretació unitària a partir de l’estudi i anàlisi de les diverses facetes de la seva personalitat tan complexa. Xavier Ferré s’ha capbussat en la ingent producció del tarragoní des que va començar a escriure en la premsa federal de la primeria del segle XX fins als darrers i inèdits textos publicats ja a França durant el seu breu exili. I en resseguir de forma tan documentada la producció intel·lectual d’Antoni Rovira, Ferré ha aconseguit que finalment puguem copsar amb claredat les bases teòriques que li van permetre donar el salt de la formulació de la nació cultural a la formulació de la nació política. Ferré ens explica l’evolució teòrica que des dels primers contactes amb el federalisme de base pimargalliana el porta a donar aquest salt a partir del paper central que Rovira­ atorga a la consciència nacional i la voluntat política. Ens explica les diferències entre el federalisme de Pi i Margall i el de Rovira a partir de dos eixos: el federalisme interior i la con­federació o federació de nacions, que podria ser el resultat lògic de l’assumpció del dret a l’autodeterminació. Analitza el doble parentiu de Rovira amb la tradició romàntica i amb la tradició democràtica derivada de la Revolució Francesa. Es­tudia el paper central que té en el seu combat per una Catalu­nya democràtica la divulgació històrica i la interrelació entre aquest combat i els altres processos d’alliberament nacional europeus. Segons paraules del mateix Ferré, aquesta interrela­ció era una manera de «situar Catalunya dins el marc interna­cional», sobretot dins el context de la Primera Guerra Mundi­al i les seves conseqüències. Ferré analitza també les bases teòri­ques del seu catalanisme liberal, republicà i laic, que el porta fins i tot a definir-se en certa manera proper al socialisme hu­manista de Jean Jaurès i a rebutjar el marxisme i el bolxevisme.­ En aquest sentit em semblen molt interessants les pàgines de Rovira sobre la revolució bolxevic: malgrat alguns errors deri­vats de la manca d’un coneixement més precís sobre la realitat­ soviètica, fa algunes observacions molt agudes sobre el que passava a l’URSS.
En definitiva, el llibre que ara es publica, que és una part de la tesi doctoral que Xavier Ferré va llegir el 2002, ha de ser, sens dubte, una peça cabdal i imprescindible no ja només per a poder tenir un coneixement complet d’una de les grans figures de la Catalunya del segle XX, sinó també per a enten­dre els camins i els viaranys que van permetre la plena madura­ció teòrica del catalanisme democràtic.

Anna Sallés
Pròleg al llibre De la nació cultural a la nació política

La política a Catarroja durant el franquisme

Ja fa temps que els estudis d’història local assoliren una notable difusió a tot Espanya. I, és clar, el mateix ha succeït amb les investiga­cions centrades en el franquisme. Ambdues coses estan profundament relacionades amb les possibilitats que ha ofert la reincorporació­ del nostre país al concert dels pobles lliures, del qual fou violentament­ arrancat fa prop de seixanta anys. Gràcies a l’esmentada recuperació, el coneixement del nostre passat recent s’ha pogut assentar sobre dos dels pilars imprescindibles del quefer de l’historiador: d’una banda, la llibertat mateixa en l’elecció i el tractament dels temes, que inclou, per descomptat, el lliure accés als arxius i a tot tipus de fonts; de l’altra, la mateixa renovació d’una historiografia que viu cada vega­da més al dia les aportacions i les innovacions metodològiques que tenen­ lloc als països del nostre entorn.
No manquen els detractors, sobretot en àmbits centralistes, de la història local, i en un sentit relativament distint, de les històries­ que prenen especialment en consideració com a marc d’estudi el de les nacionalitats específiques dins d’un mateix marc estatal. Per a alguns d’aquests crítics, la multiplicació dels estudis d’histò­ria local o regional és l’antípoda del tractament de les grans qüestions i els grans problemes de la societat contemporània. Ben poc podran dir aquests estudis d’àmbit reduït sobre l’evolució de l’Eu­ropa contemporània ni sobre els grans processos que han travessat­ l’Espanya del segle XX. Què hi ha de més allunyat, en fi, dels grans corrents de la historiografia internacional que la fixació ob­sessiva en àmbits d’estudi restringits per naturalesa?
Aquest tipus de crítiques és parcialment just. Un esperit loca­lista, de campanar, pot degenerar amb facilitat en la narració costu­mista i l’empobriment cultural. Lamentablement, al País Valencià no manquen exemples, i molt significatius, d’aquestes tendències.­ Però tampoc no en manquen de tot el contrari: és a dir, d’aquells que demostren que no sols no hi ha contradicció entre l’acotament­ d’àmbits d’estudi locals o de nacionalitat i la renovació historiogrà­fica, sinó que, moltes vegades, ambdós van en la mateixa direcció fins el punt de constituir dues cares inseparables de la mateixa moneda, encara que per descomptat no úniques.
Els estudis de les dictadures contemporànies del segle XX demostren de manera rotunda tot el que s’acaba d’afirmar. L’indiscu­tible paper d’avantguarda que assumeixen en aquest sentit els estu­dis sobre l’Alemanya nazi ho confirma. Grans projectes d’investigació s’han centrat allí en àrees ben delimitades des del punt de vista històric, polític i cultural, com ara Baviera o Renània. I els problemes que ha pogut suscitar aquest tipus d’investigació i les perspectives que ha obert a la investigació no són de cap manera irrellevants. Ans al contrari. S’ha aprofundit en el coneixement dels mecanismes de dominació a l’àmbit local o regional i en la manera com la societat i els diferents focus de poder s’imbri­caven, i s’ha indagat en el problema de les actituds dels ciutadans cap als diferents àmbits i mecanismes de domini. En fer tot açò, s’ha posat sobre la taula el problema de la naturalesa de les mateixes­ dictadures, de la manera com s’hi entrellaçaven els mecanismes de coerció i de consens, les actituds de rebuig i de consentiment, de resignació i d’oposició. S’ha suscitat, en fi, el problema fonamental de les relacions d’un règim amb els seus ciutadans.
No és la meua intenció ací glossar l’estudi que el lector té a les seues mans [Política i poder local. Catarroja: un municipi valencià durant el primer franquisme]. En primer lloc, perquè l’entitat i la qualitat de les seues aportacions apareixen amb nitidesa en el mateix text. I en segon lloc, perquè és al lector, i no pas al prologuista, a qui corres­pon de fer una lectura directa de l’esmentat text. Però sí que vull destacar que el llibre s’inscriu a la perfecció en els corrents renova­dors que assenyalàvem. L’autor coneix perfectament les principals­ aportacions de les historiografies alemanya, francesa i italiana sobre les dictadures contemporànies. I alhora, enllaça amb una ja forta i llarga tradició d’estudis d’història local que han fet de Catarroja i els seus voltants un dels nuclis més i millor tractats des d’una perspectiva historiogràfica. El resultat és un excel·lent exemple de la manera com una història local «ben entesa» i una perspectiva historiogràfica d’ampli respir internacional poden articular-se per a millorar els nostres coneixements sobre un perío­de fonamental de la nostra història contemporània als àmbits local­, nacional i general.
No podem tancar aquest pròleg sense evocar les amenaces que sembla que planen sobre el tipus d’investigació que estem glossant.­ El procés mateix de publicació del llibre que el lector té a les seues mans no ha sigut de cap manera senzill. Guanyador del premi Benvingut Oliver d’Investigació Històrica, una primera versió del treball fou rebutjada només perquè la seua ortografia no es corres­ponia amb certes (a)normes d’una determinada formació política.­ Això no és un bon senyal. Ha calgut molts anys per recuperar l’expressió en llibertat, la nostra pròpia tradició cultural i l’obertu­ra mental en el tractament dels processos contemporanis, la qual cosa ha suposat un esforç conjunt de la societat civil i de les seues institucions polítiques i culturals. D’ací naixen bona part dels èxits obtinguts. Invertir aquesta tendència pot ser perillós. Un grup polític o de pressió pot viure, i fins i tot créixer, a costa de l’enfron­tament amb el món de la cultura, amb la Universitat, amb els intel·lectuals..., però una societat, un país, no. No voldria per tant que el pròleg al darrer premi Benvingut Oliver que enllaça amb el treball ric, seriós i constant de molts anys, es convertís en l’epíleg a aqueixa mateixa tradició.
Esperem, doncs, que no siga així i que la història local no es convertesca en història de campanar, l’atenció a la dinàmica de les societats concretes en culte autista i acrític al costumisme local,­ i la recuperació de les identitats col·lectives en un insult a la intel·li­gència. El text que el lector té a les mans i la iniciativa editorial que el fa possible constitueixen la millor demostració que els riscos­ apuntats no són de cap manera indefugibles.

Ismael Saz Campos
Pròleg al llibre Política i poder local

República i autonomia a Catalunya

Quan el 1901 el catalanisme entra en política parlamentària, amb la formació de la Lliga Regionalista, ja s’havia produït una o dues generacions abans l’articulació d’una cultura nacional del catalanisme —durant la Restauració— com també la decisi­va visió de la diferència entre un Estat, Espanya, i una nació i una pàtria, Catalunya. Però l’acomodació, l’adaptació del cata­lanisme cultural-nacional a la política parlamentària suposà l’adopció del regionalisme pragmàtic com a forma essencial de la política, fet que provocà la irada reacció dels joves sobira­nistes cap a l’independentisme, dit aleshores separatisme, i la dels nacionalistes moderats, contraris al sistema polític vigent, que abraçaren el republicanisme catalanista. L’anècdota de la visita reial d’Alfons XIII a Barcelona el 1904 i el discurs d’en Cambó al jove rei no són més que la confirmació de l’obertura d’una doble via del catalanisme, la dels conservadors, possibilis­ta i moderada, i la del republicans, que no accep­ta l’accidentalis­me dels primers i que vol una participació més alta del poble en la política i una democratització de la societat.­
Dit això, convé remarcar també que la vertebració d’un cata­lanisme d’esquerres potent va ésser un procés llarg, dificultós i envitricollat que es va produir al llarg d’una trentena d’anys —tota una llarga generació—, que s’inicia el 1904 i que culmina­ el 1931 amb la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Les etapes d’aquesta articulació són marcades per la creació de nous partits febles i amb poca base social i electoral, i per l’assaig­ d’aliances a vegades incongruents, com la de la Unió Federal Nacionalista Republicana amb el Partit Radical­ lerrouxista.
La síntesi que ara publica Santiago Izquierdo mostra el que hem dit: el llibre és, de fet, la història d’una llarga gestació, d’una lenta articulació, d’un procés contradictori durant el qual l’esquerranisme dubta, tempteja i a poc a poc es construeix un espai electoral alternatiu, en disputa amb la Lliga, els lerrouxis­tes i els partits dinàstics conservadors. Podríem dir que, en el fons, és l’anada cap al poble, la recerca d’un poble català revolu­cionari i nacional.
Al meu entendre, el tombant decisiu es produirà a partir de la crisi de 1917-1919, quan coincideix una dura lluita social a Catalunya amb una Europa on s’enfonsen imperis, es creen nous estats independents, es produeixen revolucions i apareix una societat de masses radicalitzada, on el republicanisme social­ i els poderosos moviments obrers esdevenen protagonistes indiscutibles. Neix el món de les revolucions i les contrarevolu­cions, amb una fortíssima inestabilitat política i social. L’esquer­ranisme català és des d’aleshores no només un esquerranisme polític, que tan sols posa en qüestió la monarquia i exigeix un règim polític democràtic, sinó també un esquerranisme social que busca o la incorporació del món obrer a les seves files o, si això no és possible, la col·laboració de les organitzacions obreres en la seva política. I això volia dir, a la Catalunya d’aquells temps, la participació de les masses obreres, enquadrades fona­mentalment en la Confederació Nacional del Treball, i influïdes­ o pel sindicalisme apolític o per l’anarcosindica­lisme.
Per altra part, el catalanisme d’esquerres possibilità l’accés dels intel·lectuals i professionals liberals a la política de masses,­ i és en aquesta on veurem triomfar els Carner, Coromines, Rovira i Virgili, M. Domingo i tants d’altres; així com també creà l’ambient propici perquè es formessin professionals al servei de la classe obrera, com ara Layret, Companys, Serra i Moret o Campalans.
Alguns dels esculls amb què ha d’enfrontar-se l’esquerra cata­lana són de difícil solució, com l’anticlericalisme arrauxat (amb episodis esperpèntics com la Setmana Tràgica). D’altres eren més previsibles, com la resistència de la Lliga a deixar-se arrabassar la direcció hegemònica de la política catalana o l’arrelament del lerrouxisme anticlerical al món popular.
L’articulació d’un catalanisme d’esquerres, o la d’una esquerra catalanista, tant li fa un nom com un altre, va tenir un moment decisiu en la relació personal i política de Francesc Layret, Lluís Companys i Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que es va estron­car a causa de l’agudíssima lluita social dels anys vint. I no és per atzar que els tres siguin màrtirs de Catalunya: dos assassinats per pistolers a sou i l’altre afusellat pel franquisme.
Un altre element clau que ens aporta el llibre és el fet evident­ que Catalunya tota sola no pot emancipar-se i, per assolir la sobirania i el respecte per la seva identitat, li són necessàries les aliances amb les forces hispàniques que vulguin modernitzar­ el règim polític. I això pressuposa que el catalanisme d’esquerres —i a vegades àdhuc el catalanisme sobiranista— al capdavall plantegi un règim espanyol federal o confederal, en el qual la voluntat de Catalunya sigui respectada. A més a més, aquesta­ política serà cada vegada més evident a mesura que la població de Catalunya inclogui més població emigrada de les terres d’Espanya, que no separa emocionalment el futur de Catalunya del d’Espanya.
En aquesta atapeïda síntesi, descriptiva i interpretativa alhora,­ Izquierdo [República i autonomia. El difícil arrelament del catalanisme d'esquerres, 1904-1931] dibuixa amb precisió i claredat el procés vertebrador­ de l’esquerra catalanista. Primer estudia com neix el Centre Nacionalista Republicà, producte d’una escissió de la Lliga Re­gionalista el 1904, arran de la visita d’un jove Alfons XIII a Barcelona de la mà d’Antoni Maura, que vol popularitzar el rei a Catalunya davant l’aparició d’un fenomen nou, el catalanis­me regionalista polític. Els dissidents es dotaran d’un periòdic,­ El Poble Català, de gran importància política i cultural, embrió­ del CNR i primera mostra del catalanisme nacional i republicà,­ que compta amb polítics de la talla de Jaume Carner i Ildefons Suñol. El CNR serà engolit per la política de repressió anticatalana que encapçala l’estament militar, ferit encara per la pèrdua de les darreres colònies de l’imperi espanyol, i serà un dels elements configuradors de la Solidaritat Catalana i de la seva esclatant victòria electoral de 1907. El CNR no podrà, però, evitar que l’èxit de la represa del catalanisme se l’apropiïn­ Cambó i la Lliga.
A continuació, Izquierdo fa una anàlisi acurada de la Unió Federal Nacionalista Republicana, nascuda el 1910 a l’escalf de la crisi oberta en el catalanisme pels fets de la Setmana Tràgi­ca, i que finalment naufraga en un pacte contra natura amb el Partit Radical (Pacte de Sant Gervasi), incapaç de prendre el lloc a la Lliga Regionalista. Els esforços de gent com Albert Bastardas, Joaquim Lluhí i Rissech o Emili Junoy van ser inútils­ per a desbancar la Lliga de la seva posició de predomini polític i cultural.
El llibre també ens descriu la configuració del Bloc Republicà­ Autonomista, hereu de la UFNR depurada, on destaca gent nova, polítics de la talla de Layret, Gabriel Alomar, Rovira i Virgili, M. Domingo i Àngel Samblancat. L’apartat següent se centra en l’aparició del Partit Republicà Català, d’en Layret-Companys-Domingo, dissenyadors d’una nova configuració del catalanisme d’esquerres, en tant que incorpora les necessitats i demandes del poble treballador com a element central, clau, de la seva ideologia i política. Se’ns explica breument l’entrada en política pròpia d’en Francesc Macià com a creador de la Federació Democràtica Nacionalista. El llibre també fa una àmplia repassada de la radicalització del catalanisme als anys vint, amb la crisi de la Lliga i el naixement d’Acció Catalana, la formació d’un partit laborista com la Unió Socialista de Catalu­nya i l’aparició d’Estat Català, de Macià, amb l’acció, més propa­gandística que insurreccional, del cop de Prats de Molló. Final­ment, el llibre es clou amb l’articulació d’ERC com a resultat de la integració de corrents diversos i variats en un nou partit catalanista d’esquerra, populista, socialitzant i federal (que serà l’hegemònic durant la Segona República i administrador de la Generalitat restaurada).
Al llarg de tot el llibre planen una sèrie d’interrogants i de realitats evidents. En destacaria, al meu entendre, una de clau: la dificultat d’intel·lectuals, escriptors i periodistes per esdeve­nir­ dirigents polítics, i correlativa amb aquesta, la difícil neces­sitat de convertir les idees, la ideologia si es vol, en un programa­ de govern pràctic, pragmàtic, capaç de combinar l’idealisme amb les realitats, i de fer comprensible i desitjable per a les multituds una política de canvi real. El llibre de Santi Izquierdo ens ajuda a entendre tot això o, si més no, a pensar-ho.

Josep Termes
Pròleg al llibre República i autonomia

L'Ateneu Barcelonès i la cultura europea a la fi del segle XIX

El llibre de Manuel Pérez Nespereira [La secessió catalana. Els corrents culturals europeus a la fi del segle (1872-1900)] aborda una temàtica certament important, que va, fins i tot, molt més enllà dels temes concrets que analitza. I això perquè està centrat en l’estudi de quina manera s’ha organitzat una part important de la societat barcelonina i, encara més concretament, en l’estudi de quins han estat els seus principals centres d’interès, quines les seves lectures preferides, quins els seus grans referents intel·lectuals, que, com el lector veurà de seguida, es busquen fora de les pròpies fronteres, en aquella «llum que ens ve del nord» de què parlaven els modernistes a les acaballes del Vuit-cents.
Es podria argumentar que els protagonistes d’aquesta història tan sols representen una part numèricament petita de la ciutadania. Això és així perquè ens estem referint a una part de la intel·lectualitat catalana (especialment la resident a Barcelona), als elements destacats de les dites professions liberals, professionals inquiets preocupats per la realitat que els envolta, i a una part de la burgesia econòmica interessada en la bona marxa dels seus negocis, però també en la cultura i els afers públics. Aquests són, bàsicament, la gent que s’aplega a l’Ateneu Barcelonès a l’època que l’estudia Pérez Nespereira, i ho seguirà sent fins molt més endavant, quan la societat barcelonina s’hagi massificat i democratitzat definitivament.
Així, doncs, ens referim a una part numèricament petita de la societat barcelonina, però a una part certament rellevant i de manera molt especial en aquest darrer quart del segle XIX que centra el present llibre. I el cert és que, aquesta rellevància, la trobarem repetida en molts altres espais locals de l’època, especialment en aquestes ciutats mediterrànies que s’estan convertint en centres impulsors de la modernització de les regions que giren d’una manera més directa al voltant seu. La gent que s’aplega a l’Ateneu Barcelonès constitueix el gruix essencial dels interessats barcelonins en aquesta modernització general i que, així, s’interessa vivament per conèixer de quina manera es pensa en altres bandes i quines són les idees i els programes més rellevants.
Però l’interès d’aquesta anàlisi va encara més enllà. Al món europeu occidental el liberalisme i el capitalisme, ajudats pels diversos estats i per la nova «religió civil» que representen els nacionalismes, emprenen el complex procés de democratització formal de les respectives societats nacionals. Tothom té ben present el procés d’ampliació del sufragi, fins a arribar a l’aplicació del sufragi universal masculí. No obstant això, sovint oblidem que no tot acabava en la victòria d’aquella vella reivindicació democràtica per la qual havien mort tants europeus des del 1848. Com mostrava molt bé el sistema polític anglès, l’ampliació del sufragi no es podria consolidar sense un canvi a fons en els mecanismes polítics i en la manera d’actuar del sistema sencer, des dels textos de referència fins a la manera de pensar i de fer dels individus, la naturalesa dels partits i de les institucions, etc.
Així doncs, la formació d’aquestes elits urbanes durant aquests anys, que a Espanya coincideixen amb la Restauració de Cánovas del Castillo, va resultar fonamental amb vista a aquest canvi en els seus posicionaments públics i polítics i, a major distància, en el de les seves formes de fer i entendre la política. A l’espai barceloní, aquesta transformació es pot apreciar amb força claredat, i igualment resulta clara la importància dels efectes que se’n derivaran: la ràpida institucionalització moderna de la societat, la relativa estructuració de la vida política, sindical i empresarial, l’eclosió del catalanisme polític, l’aparició de les modernes polítiques d’acció cultural...
Dintre d’aquest cúmul de situacions m’agradaria destacar la que fa referència a les actituds polítiques de fons dels protagonistes del procés de conversió del catalanisme en una acció política positiva, de l’aparició d’allò que coneixem com el catalanisme polític. No és que aquest catalanisme que vol fer política, participar en les eleccions i estar present en les institucions públiques es configuri a l’Ateneu Barcelonès, tot i que aquesta institució no n’estarà gens al marge, sobretot en els passos immediatament anteriors a l’aparició electoral del 1901.
El que ara m’interessa destacar és molt més subtil. Fa referència a la formació política d’aquests joves catalanistes propolítics; i en aquesta formació sí que hi juga un paper essencial l’Ateneu. El present llibre explica molt bé de quina manera la biblioteca d’aquesta institució es converteix amb rapidesa en la més al dia, cosmopolita i seriosa de la ciutat, constituint-se en el complement obligat d’uns estudis universitaris que no travessen pel seu millor moment, deslligats quasi per complet de la realitat que els envolta. La biblioteca de l’Ateneu, els debats que es realitzen a la casa, les discussions orientades a la redacció d’informes i dictàmens dirigits a les més variades corporacions, es converteixen en la referència i en l’estímul fonamental d’aquest jovent universitari tan in­quiet.
En aquest sentit, més enllà de la seva concurrència en el catalanisme polític (un fet que, com sabem, serà essencial en la dinàmica posterior del nostre país), el que ara m’interessa més és veure com aquesta gent es forma en el liberalisme i en el parlamentarisme europeus del moment. Així, el seu regeneracionisme de fons no tindrà en cap moment la temptació anti o extraparlamentària. Molts d’aquests primers catalanistes, socialment conservadors, evolucionaran d’una manera aparentment natural —però en el llibre aprenem que és amb un gran esforç intel·lectual— de les seves posicions d’origen conservador i catòlic, que a l’època podien derivar amb naturalitat en la condemna del liberalisme amb totes les seves conseqüències, cap a una aposta oberta en favor del liberalisme parlamentari i fins i tot prodemocràtic.
Aquesta és la història que en el fons explica el llibre de Manuel Pérez Nespereira, un llibre que primerament va ser una tesi doctoral presentada a la Universitat de Barcelona. Vull dir que aquesta institució ha canviat molt des de l’època en què de retruc és analitzada aquí. Estudis com aquest, que toquen d’una manera o altra els grans temes de fons que han ajudat a configurar la nostra societat actual i que ens ajuden a entendre com s’ha pogut arribar fins aquí malgrat tots els pals que s’han posat a les rodes del nostre funcionament col·lectiu, donen confiança en el discurs històric per sobre de la contingència subjectiva de la memòria.

Jordi Casassas Ymbert
Pròleg al llibre La secessió catalana

La primera associació política catalanista

Com podrà comprovar el lector d’aquest llibre, el pensament polític de Valentí Almirall (1841-1904) forma part de la tradició­ del primer catalanisme polític, d’aquell que es bastí des d’un libe­ralisme modern després del fracàs de l’experiència revolucionària­ i democràtica del sexenni 1868-1874. Un catalanisme —aleshores­ particularista— allunyat, ja, del federalisme de Pi i Margall, com també del conservadorisme catòlic catalanista que representava molt bé el canonge Jaume Collell i la gent de La Veu del Montserrat. El catalanisme almirallià, doncs, és una part dels fonaments d’aquell catalanisme polític d’esquerra que va anar consoli­dant-se, condicionat pel règim de la Restauració (1874-1923), fins a esdevenir hegemònic durant la II República. Almirall va ser, per tant, el primer a defensar —i aquest no és un mèrit qualse­vol— la politització del catalanisme literari renaixentista, la seva conversió en moviment polític, vull dir, com a única via per aconseguir l’autogovern de Catalunya. I tanmateix, avui dia Almirall­ és pràcticament un desconegut. El centenari del naixement no va ser recordat —per raons òbvies— com hauria calgut, i quan va escaure’s el 150 aniversari, l’any 1991, al cap de més d’una dècada­ de l’aprovació del nou Estatut d’autonomia, no es pot dir que les salves d’honor fossin gaires. Quins són els motius d’una posterga­ció tan barroera? No és fàcil respondre aquest interrogant, perquè­ les raons són múltiples.
És cert que l’aïllament que va patir al final de la seva vida, derivat d’un caràcter esquerp, i les discrepàncies que mantingué­ amb el sector conservador del catalanisme, cada vegada més potent, van fer d’Almirall un personatge incòmode. Però la figura d’Almirall, el seu pensament i l’empenta que va donar al catalanis­me popular i progressista, no hauria d’haver quedat ocultada per aquestes contingències. I és que a Almirall cal atribuir-li la verte­bració d’un moviment catalanista de base interclassista, l’objectiu­ del qual havia de ser aconseguir l’autogovern de Catalunya i la transformació d’Espanya en un Estat compost, tal com havien plantejat prèviament els moviments autonomistes hongarès i irlandès. El seu federalisme era ben diferent del de Pi i Margall. Per Almirall, la base de l’Estat federal eren els Estats o cantons, que s’havien d’organitzar a partir d’unes tradicions històriques i culturals específiques, mentre que per Pi i Margall, basant-se en un ideari racionalista que Almirall considerava superat, l’Estat federal havia de recol­zar en un pacte comunalista que tingués com a base el municipi.­ A més, Almirall i els federalcatalanistes, molts dels quals estaven més o menys vinculats a la Renaixença, foren els introduc­tors a Catalunya del pensament positivoevo­lu­cionista d’origen­ anglosaxó i francès. I aquest canvi d’orientació, que significà, també, l’abandó de l’idealisme romàntic de l’etapa anterior, va propiciar que Almirall i els seus seguidors es decidissin­ a inten­tar polititzar la Renaixença per superar el mer catalanisme­ lite­rari que defensaven els lletraferits. Les tesis positivistes, amb les quals s’estengué una visió materialista del món, el lliure pen­sament i la defensa del progrés i la ciència, es convertiren en el cavall de batalla dels republicans catalanistes al si de la princi­pal institució de cultura de l’època: l’Ateneu Barcelonès. Les discussions que tingueren lloc entre els progressistes i els conservadors al si d’aquesta entitat va propiciar que el curs 1877-1878 els intel­lectuals progressistes, amb Almirall al capdavant, fundessin l’Ateneu­ Lliure de Catalunya. La intenció era agrupar­ la intel·lec­tualitat republicana de Barcelona i demostrar-ne la vitalitat. Però durant el quart curs, el de 1880, les diferències entre les diverses tendències del republicanisme federal barcelo­ní van provocar la ruptura gairebé definitiva entre els federalca­talanistes i els republi­canofederals. Aquestes diferències, a la fi, implicaren la dissolució­ de l’Ateneu Lliure i, com a conseqüència d’aquest fet, que s’encetés­ una àmplia discussió sobre quina mena d’activisme polític calia impulsar.
Quan l’any 1879 el corrupte sistema restauracionista es decidí a obrir una mica la mà i va aprovar una nova llei d’impremta, Almirall va sol·licitar el permís per publicar el Diari Català. Polí­tic i literari, que va aparèixer per primera vegada l’1 de maig d’aquell any, una data que coincidia, i no per casualitat, amb la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. Com ens diu l’autor del llibre que ara vostès tenen a les mans, l’orientació del Diari Català no va ser rectilínia, sinó que va reflectir l’evolució ideolò­gica d’Almirall i dels seus partidaris, que va evolucionar del fede­ralisme intransigent provincialista dels anys de la Revolució de Setembre vers un federalisme catalanista desvinculat del tronc republicà clàssic. El Diari Català volia potenciar les «idees purament catalanes» tot remarcant el desig de modernitzar la societat catalana en tots els àmbits, des de la religió fins a la política, sense oblidar l’art i la ciència. D’aquesta manera, Almirall i els redactors del Diari Català es mostraren partidaris del lliure pensa­ment, de l’oficialitat del català i d’impulsar les escoles científiques­ i filosòfiques específicament catalanes. El portaveu dels federalca­talanistes esdevingué, doncs, la punta de llança del pensament modernitzador i regeneracionista català, els redactors del qual, tal com ens explica Josep Pich [El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894)], inicialment estaven disposats­ a aliar-se amb la resta de tendències republicanes, però sense formar­ part d’un partit unificat com l’antic PRDF. La intenció era bona, per bé que inviable, ja que una part substancial dels republicans eren partidaris de mantenir el sistema centralista. Tot i així, en un primer moment Almirall va buscar cert consens entre les diferents sensibilitats catalanistes per formar una plataforma que lluités per assolir l’autogovern català. Va contactar amb el grup del diari La Renaixensa, que aplegava el catalanisme literari, fins que les disputes tingudes al primer Congrés Catalanista de 1880 van provocar la ruptura entre aquests dos sectors.
És ben sabut que el primer Congrés Catalanista fou una inicia­tiva d’Almirall, amb la qual es proposava discutir la possible orga­nització d’un Centre Catalanista barceloní, quina era la millor manera de defensar el dret civil i l’economia dels catalans i, final­ment, propiciar la definició de les diferents tendències del catalanisme. Com el lector podrà llegir en les pàgines que segueixen, la proposta d’Almirall comptà amb el suport dels dos portaveus del catalanisme literari, La Renaixensa i La Ilustración Catalana, si bé les diferències entre les pretensions dels uns i dels altres es posaren de manifest des del mateix moment de la convocatòria. El projecte de politització del catalanisme defensat per Almirall era rebutjat frontalment pels catalanistes catòlics, que es negaren a participar-hi i, des de les pàgines de La Veu del Montserrat, acusaren Almirall de propiciar un ideari basat en el laïcisme i el lliure pensament. Però la celebració del Congrés també va ser criticada pels carlins des de les pàgines de Lo Borinot i, posterior­ment, pel seu portaveu El Correo Catalán; i pels republicans possibilistes, que ho feren des de tribunes com La Gaceta de Cata­luña, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa (ambdós­ dirigits per Josep Roca i Roca) i La Publicidad, d’Eusebi Pascual. La proposta de celebrar aquell Congrés va ser ben rebuda, en canvi, pel diari de tendència federal El Diluvio, les revistes humo­rístiques com ara Lo Nunci, l’obrerista La Teula o Lo Romanço de Barcelona. Per tant, les discrepàncies que generà aquell Congrés amb el catalanisme catòlic, els integristes i bona part de les grans figures de la Renaixença van decidir a Almirall i als federal­catalanistes de trencar amb el catalanisme romàntic i literari per impulsar un catalanisme esquerrà que, després d’una breu recon­ciliació amb el republicanisme que representava Pi i Margall, intentà aproximar-se de nou al catalanisme renaixentista per fundar una associació política de caire catalanista. Aquest procés finalitzà amb la suspensió de la publicació del Diari Català i l’abandó formal d’Almirall del Partit Federal.
El trencament d’Almirall amb Pi i Margall va facilitar, per tant, la creació del Centre Català, que és la primera associació política catalanista que coneixem i que, encara que sembli menti­da, no havia merescut fins avui cap monografia de rang universi­tari. Aquesta és la primera, ai las!, elaborada a partir de la tesi doctoral que l’amic Josep Pich va presentar el gener del 1999 a la Universitat Pompeu Fabra. Vaig tenir l’honor de ser membre del tribunal que va jutjar-la i de poder concedir-li la màxima qualifi­cació. De fet, però, la tesi de Pich és una extensa biografia de Valentí Almirall, que abraça, amb tota mena de detalls, el recorre­gut intel·lectual i polític d’aquest precursor del catalanisme. El llibre que s’ha decidit a publicar, tanmateix, només se centra en el desenvolupament de l’entitat que Almirall va impulsar el 1883. Aquí podran observar les negociacions per fundar-la durant els primers mesos de l’any 1882, quan tingueren lloc les mobilitzaci­ons de l’anomenat «moviment de les barretines» amb motiu dels tractats comercials amb França i Bèlgica i, per tant, en defensa del proteccionisme. Calgué, però, superar la divisió que el primer­ Congrés Catalanista havia provocat entre el grup de La Renaixen­sa i els federalcatalanistes. Per aconseguir-ho, els federals d’Almi­rall van redactar una proposta d’estatuts que fos acceptable per als lletraferits. Això es traduí en el fet que Almirall va acceptar que l’associació fos apolítica i que quedessin prohibides les discus­sions religioses entre els socis. Per tant, la nova entitat es convertia­ en una plataforma d’activisme economicocultural. Més que un partit, doncs, el Centre Català era un grup de pressió social i de debat que, si més no inicialment, deixava a un costat la qüestió de la politització del catalanisme. Entre el novembre de 1882 i el març de 1883, les diferents seccions de l’associació iniciaren les discussions del projecte de programa polític que havia d’aprovar un segon Congrés Catalanista. El mes d’abril de 1883, el consell general aprovà un sintètic programa de nou punts amb el qual es posaven negre sobre blanc els objectius regeneracionistes i moder­nitzadors entre les diverses faccions del catalanisme. Aquest programa va ser ben rebut pels federalcatalanistes d’El Diluvio i els catalanistes romàntics de La Renaixensa, però, en canvi, els lletra­ferits de La Ilustración Catalana i els catalanistes catòlics de La Veu del Montserrat s’hi oposaren perquè van entendre que porta­ria el catalanisme pel camí de la politització. A pesar de les discre­pàncies, aquell mateix mes d’abril el Centre Català va començar la tasca d’organitzar el segon Congrés Catalanista, que havia de resoldre, precisament, la qüestió de la politització del catalanisme­ i la relació amb els partits d’àmbit estatal, a més de cercar la manera d’unir en un sol bloc totes les tendències autoproclamades catalanistes.
El catalanisme es decidia a buscar un espai propi, malgrat que les restriccions en l’admissió de congressistes va provocar que el nombre de participants en aquest segon Congrés, una vuitantena,­ fos molt menor que en el primer. Tot i així, en l’acte­ inaugural del 20 de juny de 1883, els organitzadors aconseguiren­ d’aplegar unes set-centes persones que ompliren el Teatre Olimp de Barcelo­na. A pesar de les restriccions, una colla de republicans pimarga­llians aconseguiren d’inscriure-s’hi amb la intenció de boicotejar­ el Congrés —que d’aquesta manera va ser tan tens com el primer— i evitar, com ens mostra­ Josep Pich, que el catalanisme disputés el terreny polític al Partit Federal. La tensió entre els pimargallians, que es dedica­ren a fer obstruccionisme, i Almirall va anar pujant de to fins a l’expulsió dels primers, encara que no de tots, a proposta del darrer. Almirall va defensar des d’aleshores­ la creació d’un partit regional català. A més, per Almirall el nou partit havia de ser interclassista i havia d’acordar una estratègia comuna per a fixar­ la conducta dels catalanistes al si de les institu­cions públiques. Això era massa, però. Les sessions del Congrés es van suspendre momentàniament per, diguem-ho així, reflexio­nar sobre tot plegat. La suspensió del segon Congrés Catalanista tingué lloc just quan estava a punt d’esclatar un pronunciament­ republicà, protagonitzat per l’alferes en reserva Manuel Pérez, que també era secretari d’una autoanomenada Asociación Militar­ Republicana. El pronunciament va ser un fracàs i la repressió, dura. El governador civil de Barcelona implicà els federalcatala­nistes en aquest intent d’insurrecció republicana i Almirall va haver d’abandonar la ciutat durant una temporada. Tot allò va fer que Almirall canviés la posició que havia sostingut fins en aquell moment de constituir el Partit Regionalista i les sessions del Congrés catalanista no es van reprendre. A la fi de novembre de 1883, la direcció del Centre Català explicà als seus socis les raons que havien aconsellat de suspendre la convocatòria de la segona part del Congrés, alhora que els proposava de nomenar una comissió que finalitzés la redacció del programa polític del catalanisme. Entretant, el 5 de juny el Centre Català havia sol·li­citat del Govern Civil el reconeixement de la modificació dels estatuts que permetien l’activitat política de l’entitat, que no va ser efectiu fins al 9 de novembre. Finalment, el 7 de gener de 1884, la direcció del Centre Català convocà la sessió inaugural de la nova etapa, que no va implicar cap escissió, a pesar dels recels dels lletraferits, que convertia l’entitat en la primera associa­ció política catalanista. I tanmateix, com vostès mateixos podran constatar, el Centre Català no va arrencar amb força fins a l’elabo­ració i la presentació, l’any 1885, del Memorial de Greuges.
Com va escriure Rovira i Virgili, i Josep Pich recull en aquestes­ pàgines, des de la fundació del Centre Català l’any 1883 fins a l’escissió de 1887 que donà lloc a la Lliga de Catalunya, Valentí Almirall esdevingué el principal dirigent del catalanisme polititzat, cosa que fins i tot li va valer que el comparessin amb el dirigent­ de la causa irlandesa Parnell. La publicació de Lo catalanisme l’any 1886 va convertir Almirall en el precursor del futur naciona­lisme català. Malgrat que en aquesta obra Almirall encara utilitza­va una terminologia regionalista, la formulació d’un ideari cata­lanista liberal, regeneracionista i modernitzador, tot i el reduccio­nisme ètnic d’algunes de les seves argumentacions (d’altra banda,­ molt pròpies de l’època), és l’arrel veritable de l’esquerra catalanis­ta posterior. Els partidaris d’un regionalisme i/o catalanisme antiliberal i els intel·lectuals centralistes van voler replicar-hi amb la publicació de les seves pròpies bases doctrinals. Els primers van fer-ho de la mà de Joan Mañé i Flaquer, que l’any 1887 va publicar El regionalismo, i del bisbe Torras i Bages, que el 1892 va aplegar una sèrie d’articles amb el títol comú de La tradició catalana. Els segons, la intel·lectualitat mesetària, s’oposà a les doctrines almirallianes amb la conferència que el poeta, dramaturg i polític Gaspar Núñez de Arce va fer a l’Ateneo de Madrid el novembre de 1886, en la qual titllà Almirall de fanàtic i exclusi­vista. A pesar de l’acostament que s’havia produït entre Jaume Collell i Valentí Almirall amb motiu del segon Congrés Catalanis­ta i, sobretot, de l’elaboració del Memorial de Greuges, els catala­nistes catòlics de La Veu del Montserrat no podien tolerar un moviment catalanista d’orientació, al cap i a la fi, republicana i laica. A més, la cohesió del moviment catalanista havia estat força­ circumstancial, ja que, per exemple, l’adhesió dels industrials proteccionistes s’havia produït per l’oposició conjunta a la política econòmica governamental de caire lliurecanvista. Les crítiques que rebia Almirall, al costat dels seus problemes físics (havia patit­ un atac d’apoplexia), i sumat a la baixa estructuració orgànica del catalanisme, van fer que el seu lideratge comencés a decaure i que els detractors del projecte federal catalanista es reforcessin. L’excarlí Ferran Alsina es convertí en el capdavanter del sector conservador del Centre Català que es disposava a reclamar, en nom de l’interclassisme, un canvi d’orientació del programa libe­ral, laic, federal i progressista que, de fet, definia l’entitat. L’escissió­ estava servida, com també la decadència política d’Almirall, que s’acabà d’enfonsar arran de la duríssima campanya contra l’Expo­sició Universal de 1888 que van protagonitzar ell i els seus parti­daris. Les crítiques contra la preparació i l’eficàcia econòmica d’aquell certamen, que comptava amb el suport de la burgesia barcelonina i dels catalanistes dissidents al si del Centre Català, per bé que més endavant es comprovaria que no anaven errades, van trencar definitivament els vincles entre els dos sectors de la primera associació del catalanisme polític. Els intents de Manuel de Lasarte i Frederic Soler per revitalitzar-la el 1890 no van fructificar i, finalment, l’any 1894 la junta va decidir dissoldre-la per refundar-la amb el mateix nom i sol·licitar l’ingrés a la Unió Catalanista.
Aquesta és la història que vostès podran llegir a continuació amb el rigor i el detall que caracteritza la tasca investigadora de Josep Pich. En demanar-me que li prologués aquest seu primer llibre, no puc estar-me d’advertir el lector, però, que les prolixes recerques que l’amic Pich ha confeccionat en aquests anys s’emmarquen, com moltes de les meves, dins un ambiciós projecte historiogràfic, dirigit pel professor Josep Termes, que té el propòsit­ de fixar les arrels populars i democràtiques del catalanisme. Unes arrels, al capdavall, que són la genuïna essència del moviment català de reivindicació nacional. Si algun dia som capaços de completar aquesta empresa, potser llavors els absents recuperaran­ el protagonisme que els correspon però que els és negat.

Agustí Colomines i Companys
Pròleg al llibre El Centre Català

L"economia moral" dels camperols de l'Horta de València al segle XIX

Només a la segona meitat del segle XX es pot parlar d’un declivi­ massiu del camperolat als països capitalistes desenvolupats. Aquest ocàs, llargament previst pels teòrics del marxisme i, en general, per molts dels que partien d’un esquema únic de «la modernitat», ha estat especialment intens a casa nostra, afectant d’aquesta manera un dels aspectes bàsics de la imatge, tòpica però arrelada, del País Valencià.
Gairebé en paral·lel a la petita economia camperola, però, ha entrat­ cada cop més en crisi l’anteriorment indefugible fe en el progrés i la modernització com una cosa evident. En el transcurs­ de ben poques dècades, el món agrari de moltes comarques valen­cianes ha esdevingut­ una parcel·la menor o, fins i tot, cada cop més estranya per a unes generacions que tenen les seues arrels en aquest món agrari del qual ha nascut, en realitat, la societat valenci­ana contemporània. La capital­ del País, on encara resisteixen —com s’esdevé a Campanar i la Punta— testimonis importants però reduïts d’aquest món agrari, és probablement el millor exemple d’aquest doble fenomen, caracteritzat per la marginació i la tenaç resistència a desaparèixer de la consciència­ i de l’opinió pública.
Probablement, l’anàlisi a fons d’aquesta societat agrària i les seues actituds constitueix una de les tasques més importants de la historiografia valenciana actual. Sobretot perquè, sovint com a clixé, aquest món agrari té un paper clau en nombroses explicacions sobre la nostra trajectòria política o econòmica. Des de la segona meitat del segle XIX, molts dels corrents progressistes van assumir, de manera comparable a allò que practicava el marxis­me de la socialdemocràcia alemanya, que era natural, si fa no fa, la seua dissociació respecte a la societat camperola. En especial, el triomf de l’hegemonia blasquista consagrà un abisme cultural i simbòlic entre el món del progrés, el laïcisme i l’emancipació, que residia a la ciutat, i el món agrari dels voltants, dominat per camperols satisfets dins els seus horitzons limitats i abocats sense­ remei a fornir la carn de canó de les forces reaccionàries. El to de superioritat urbana es reforçava, com ha recordat Ramir Reig, cada volta que el blasquisme contraposava les llums d’una ciutat guanyada per la causa de la República i el laïcisme a l’ambient clerical, retrògrad i rutinari que, segons deien, caracteritzava una Alboraia emplaçada a les portes de la capital. Ja arran de la cèlebre­ «vaga de rendes» de 1878, com ha estudiat María Dolores Gonzá­lez Ochando, la premsa liberal de València s’havia mostrat força més crítica amb els llauradors que no pas el conservador Las Pro­vincias. Els petits propietaris i arrendataris de les hortes valencia­nes no han viscut, per tant, una confluència amb el republicanisme­ i l’esquerra socialista com la que, per exemple, caracteritzava llavors la plana del Rosselló i bona part del Migjorn francès. Dècades­ més tard, durant la II República espanyola, la Dreta Regional Va­lenciana va poder bastir una àmplia xarxa de mobilització política a l’Horta i, allò que potser és més significatiu, va poder donar suport sense excessives discrepàncies a la política intransigent­ment involutiva dels governs dels radicals i la CEDA. Probablement, aquesta aliança amb els interessos agraris més immobilistes­ d’Espanya no representà tampoc tensions greus al si de la dreta valenciana, que sembla haver disposat d’una situació més aviat còmoda entre l’ampli sector dels arrendataris, aleshores tan conflictiu a d’altres zones.
Aquestes dues imatges significatives procedien d’una realitat social coneguda malament. O, si es vol, suposadament familiar a partir d’uns tòpics en què les recreacions literàries o folklòriques, centrades justament a l’Horta de València, han pogut fer la impres­sió d’una realitat fàcil d’etiquetar. El polític i novel·lista Blasco Ibáñez explicà l’estabilitat dels colons de l’Horta com una inèrcia,­ derivada de les antigues institucions eclesiàstiques que posseïren les terres fins a la desamortització i que, suposadament, haurien estat més atentes a les mostres de deferència i submissió que no pas a la pressió especulativa de la renda. Hauria estat lògic, doncs, que, en tractar d’alterar la situació, la burgesia hagués entropessat­ després amb fortes dificultats. A la primera meitat del segle XX, resultava temptador per a alguns estudiosos proposar que era el dret civil valencià, suprimit definitivament el 1707 arran de la batalla d’Almansa, el que hauria donat recer a unes pràctiques favorables als colons i que desafiaven el contingut de les normes teòricament en vigor. Aprofundint en la imatge una mica romànti­ca d’un passat llunyà i conegut malament, s’apuntà, fins i tot, que els arrendaments de l’Horta serien una evolució, no ben reeixida, de la figura de l’emfiteusi, que l’ascens de la burgesia hauria tractat­ de derivar cap al lloguer a curt termini en detriment dels camperols­ «emfiteutes». A la dècada de 1960, un cert marxisme estructuralis­ta i delerós de fer encaixar la seqüència de les formes de producció,­ va poder bastir sobre aquests precedents una construcció ideal, més nova pel seu llenguatge que no pel seu fil argumental. La seua imatge construïa un dualisme còmode, que assimilava l’antic­ règim al predomini necessari de l’emfiteusi —identificada, tot d’una, amb el sistema productiu del feudalisme i amb un suposat dret consuetudinari— i l’ascens de la burgesia amb una proclivitat­ sistemàtica a la despossessió.
Una característica comuna de tots aquests plantejaments era la de fer servir característiques molt estilitzades —i ben poc discuti­des empíricament— del sistema agrari de l’Horta. Els supòsits que donaven lloc a l’explicació més tard s’han comprovat ben febles, fins al punt de formar de vegades un «invent de la tradició»,­ un discurs ideal d’una certa tradició històrica que ha transmès una imatge basada en elements en bona manera imaginats.
Així, la investigació històrica posterior ha anat acumulant els elements d’una imatge més propera a la realitat i, alhora, més resis­tent a aquella mena d’intuïcions fàcils que es proposaven explicar­-ho tot de cop i volta. L’Església era a principi del segle XIX una propietària important a l’Horta, però estava lluny de tota posició majoritària i, d’altra banda, la seua preferència pels arrendaments a curt termini —com ho mostren els estudis de Mariano Peset o de Fernando Andrés Robres— estava arrelada de molt arrere. El passat feudal no fornia una forma determinant i hegemònica d’explotació, sinó un conjunt canviant i heterogeni, com calia esperar d’una evolució dinàmica i de llarga durada. Els Furs i la jurisprudència foral —així com, més tard, el sistema fiscal, la pràctica successòria o els capbreus senyorials sota l’antic règim— distingi­en de manera clara l’emfiteusi de l’arrendament a curt termini i, d’altra banda, eren molt lluny de prescriure l’estabilitat dels arren­dataris. De fet, com han posat en relleu els medievalistes, l’Horta ja coneixia una difusió notable dels contractes d’arrendament des del segle XIV. La crisi del segle XVII i la inversió massiva en terres­ per part dels propietaris més dinàmics de tot tipus comportà, segons es comprova en estudis molt diversos, sistematitzats no fa massa per Manuel Ardit, una difusió creixent de l’arrendament a curt termini, comprovable tant en els arxius eclesiàstics i nobilia­ris com en els registres notarials. Com han posat en relleu Jorge Català, Joan Romero o Pedro Ruiz, una noblesa de títol amb un reduït component senyorial —a l’igual que s’esdevenia a Oriola, però en contrast amb l’escassa propietat nobiliària a la Ribera o a la Plana— representava, amb l’Església, la part principal de la pro­pie­tat socialment privilegiada a l’Horta. En aquells moments, el dret civil valencià no tenia cap vigència. En clar contrast amb els censos emfitèutics, la renda contractual pujà de manera ben desta­cada al regadiu, incloent-hi la rodalia de València, durant la major part del segle XVIII. Al País Valencià, la continuïtat dels arrendata­ris quan els amos venien la finca no es podia donar per sobreentesa,­ sinó que, com ho mostren els contractes notarials, havia de recol­zar en un pacte explícit amb els compradors. Fins ara, no s’ha comprovat que el costum fos adduït i menys acceptat judicialment durant aquella època. Ara com ara, no es pot demostrar que l’Horta tingués un pes especialment fort del carlisme durant la primera meitat del vuit-cents, sinó més aviat el contrari.
No es pot dir, doncs, que eren normes establertes en una època preburgesa les que donaven suport a les posicions dels colons i provocaven, en canvi, que les facultats dels propietaris anessen de mal borràs. La legislació liberal del segle XIX només va reforçar­ aquest panorama anterior, tan sols compensat parcialment per algunes disposicions del reformisme borbònic, les quals semblen haver tingut una eficàcia ben allunyada de l’automatisme i la gene­ralitat.
Les precipitades explicacions anteriors arrancaven també d’un supòsit que no és gens evident. La solidesa de les posicions dels arrendataris s’atribuïa a una pràctica sistemàtica dels amos, a un sistema jurídic que protegia els llauradors o als residus d’una forma­ de producció que hauria lligat els llauradors a la terra. Es tractava en tots els casos de situacions estables i duradores, només alterades­ per la irrupció de la modernitat capitalista, i que tendien a consagrar una relació sistemàtica. No hi havia gaire lloc, per tant, per a la influència en la configuració de la història per part d’actituds i relacions incoherents amb la mena de jerarquies que dominaven en societats del passat. Si els camperols perduraven en una terra que no era seua, havia de ser perquè un temps ho consagrà d’aquesta manera la norma que obligava tothom o, si es vol, perquè era un element necessari dels mecanismes d’explotació del grup domi­nant de la societat. D’aquesta manera, la peculiar relació entre rendistes i colons als voltants de València es veia sobretot com una estructura, com un element segregat d’un sistema globalment ja desaparegut, però inserit en un model de societat distint, que es basava precisament en la lliure disposició de la propietat particu­lar.
Sobre la base d’un marc historiogràfic ben distint, que ha enriquit el nostre coneixement més enllà de les imatges unilaterals, aquest treball de José R. Modesto Alapont [A ús i costum de bon llaurador. L'arrendament de terres a l'Horta de València, 1780-1860] realitza un acostament­ a la problemàtica de l’Horta que, al meu entendre, es pot caracteritzar en dos vessants. D’una banda, l’autor aborda la realitat de com funcionaven els arrendaments a partir d’un grapat de fonts que li permeten observar-la des de diversos angles: des del canviant­ marc processal i els contractes fins a la gestió quotidiana, en què és possible estudiar com es formen les decisions dels coetanis. Aquesta recerca multilateral permet de copsar tota una sèrie d’evolucions significatives, que probablement guarden relació amb més d’un factor conjuntural, com succeeix amb la influència mútua entre els preus agraris, la pressió de la renda, el volum dels deutes dels colons i les alternatives de gestió per part dels amos. No limitar-se a un únic criteri, sinó explorar un panorama que inclou moltes més variables, permet descobrir la influència de factors fins ara tinguts poc en compte, alhora que presenten —com succe­eix amb la trajectòria de la renda en les grans explotacions— noves­ dimensions del problema per a la recerca històrica posterior.
Aquesta obra, d’altra banda, també s’allunya de les antigues construccions ideals en el fet de resseguir la relació entre amos i colons com aconsella de veure-la la nodrida correspondència i les llargues deliberacions dels administradors de la institució que analitza, l’Hospital de València. És a dir, no com una pauta de conducta preestablerta, que tanca al màxim el camp d’actuació dels agents i que els sotmet a relacions socials de producció dona­des i alienes del tot a la seua voluntat. La seua anàlisi no recolza còmodament en classes socials prèviament definides en els seus interessos, sinó que aprofundeix en el moment de la deliberació i l’examen de les alternatives viables davant d’un escenari canviant de conjuntures i de pressions. D’ací ve l’especial importància de l’anàlisi que ací es fa d’una peculiar «economia moral» dels colons­, que l’autor proposa d’entendre a partir dels conceptes d’hegemo­nia i resistències quotidianes de James Scott. L’existència d’aquests criteris dels colons no es pot confondre de cap manera —com succeeix quan es parla del costum com a font de dret o de la forma­ de producció— amb una estructura, amb una pauta ben establerta­ i definida. Era, més aviat, un camp obert de possibilitats­ contradic­tòries i que traduïen prioritats diferents per part de les classes socials, sense establir a priori l’enfrontament obert entre elles. De fet, l’actitud «paternal» que els colons reclamaven als amos no es pot confondre amb la caritat o el simple «paternalisme». Els llauradors pobres o insolvents eren legítimament expulsats i els arrendataris eren lluny de rebutjar com a il·legítima la renda que pagaven al propietari. Això, per tant, obria esquerdes en la solidaritat dels llauradors i esbossava una certa legitimitat social de la propietat privada rendista que no ha estat gens evident a tot arreu.
Però, simultàniament, els arrendataris no compartien amb els amos els criteris sobre la gestió de la renda. Hi ha molts indicis que mostren que els amos, especialment els eclesiàstics, es consideraven autoritzats a fer un ús especulatiu de la terra que llogaven,­ per tal d’obtenir-ne la major renda possible. Segons aquest criteri,­ era la demanda dels llauradors, sense cap interferència, la que havia­ de pressionar per aconseguir els arrendaments. Els llaura­dors teni­en un altre criteri. Sens dubte, els pobres i els ancians­ sense fills podien ser expulsats; no, en canvi, aquells colons hono­rables, solvents i que havien pagat sempre amb puntualitat, encara­ que passessen per una mala conjuntura. Com reclamaven fins al princi­pi del segle XIX, la renda no havia d’estar fixada per la llei de l’oferta i la demanda, sinó per experts independents. En altres èpoques, es rebutja l’ascens unilateral quan als voltants es paga menys. De la mateixa manera, però, que no es qüestiona la propie­tat privada i la percepció de la renda, aquests criteris no determinen­ una situació sistemàtica de resistència als amos. Ara i adés, els propietaris —en contradicció amb una norma dictada per Ferran VI— malden per fomentar la competència entre els llauradors i porten a terme subhastes d’arrendaments que causen la divisió dels colons i l’alça desmesurada de la renda contractual.
L’equilibri no estava predefinit i, sovint, era precari. José R. Modesto posa en relleu la importància del període posterior a 1806. En un context que transforma els deutes en un problema constant, l’erosió de la capacitat de control dels amos s’incremen­ta de manera notable. L’aparició dels fiadors dels arrendataris i el fet que sovint es tractés de familiars permet una estratègia de succes­sions i fragmentació de les finques entre colons. Això plasmava en fets aquell criteri dels llauradors que exigia la continuïtat per als colons solvents i amb una família capaç d’assumir el conreu. Entendre que els propietaris acceptessen aquesta pràctica requereix arguments que no poden ser unilaterals. Sens dubte, la tàcita continuïtat del contracte els assegurava el flux de la renda i, fins i tot, rescabalar-se dels deutes endarrerits. Un desnonament ràpid al regadiu podia arruïnar la renda per molt de temps. En darrer lloc, l’explotació directa —en major grau, potser, del que s’esdeve­nia a la Ribera o al Baix Segura— no era una possibilitat abellidora­ o versemblant per a molts amos de l’Horta.
La perspectiva d’aquest estudi reformula el problema no com una dada o un element fix, sinó sobretot com una relació feta i configurada constantment per l’actuació de la gent al llarg d’un procés històric. Això ens retorna a l’expressió de perplexitat amb la qual descrivia la situació —d’una manera, per cert, que recorda algun passatge de La ideologia alemanya— la Lliga de Propietaris de València el 1879, quan es planyia del «régimen económico que el trascurso de una y otra generación ha producido». Segons crec, retrobar aquesta perspectiva no ens permet resoldre còmodament tots els problemes que es plantegen pel que fa al cas. Fa possible, però, eixir de les fórmules estereotipades que només poden subsis­tir a base d’ignorar o fer mal·leables a voluntat els testimoniatges del passat. No confiar en el fet que podem explicar la història de bestreta és el requisit per a plantejar-nos problemes, per a fer preguntes a la història i, al capdavall, l’única manera d’aprendre d’ella. Aquest llibre em sembla un pas important en aquesta direc­ció.

Jesús Millan
Pròleg al llibre A ús i costum de bon llaurador