"Afers" dedica el seu darrer número a Francesc Ferrer i Guàrdia

Des de l’inici de la preparació d’aquest dossier no he pogut deixar de pensar en el paral·lelisme existent entre Francesc Ferrer i Guàrdia i Sòcrates, especialment el que és presentat en els escrits de Hannah Arendt. Es tracta de dos autors que foren retratats de formes divergents per la gent de la seva època i que, decebuts del desenvo­lupament polític de la ciutat, es mantingueren al marge de les cuites partidistes. Ambdós enfrontaren judicis per haver-se oposat al poder polític i religiós a causa de l’educació. I ambdós tingueren un final tràgic, però sense perdre cap dels ideals que havien mogut la seva vida.
El paper polític jugat per Sòcrates, en oposició del que desenvoluparen Plató i Aristòtil, ha estat meravellosament retratat per Pascal, i recollit per Arendt: «Ningú­ no s’imagina Plató i Aristòtil d’una altra manera que vestits amb grans togues d’oradors. Eren persones honestes i, com els altres, reien amb els seus amics. I quan s’han distret escrivint les seves Lleis i la seva Política, ho han fet com si juguessin. Aquesta era la part menys seriosa i filosòfica de les seves vides; la més filosòfica era viure simplement i tranquil·lament. Si han escrit sobre política era amb el propòsit d’organitzar un manicomi. I si han aparentat parlar-ne com si es tractés d’una gran cosa, era perquè sabien que als bojos als quals es dirigien pensen que són reis i em-peradors. Entren en el seu joc per a moderar la seva follia de la manera menys dolosa.»
Aquest text, escriu Miguel Abensour, «feroz e insolente se revela iconoclasta si lo contraponemos a una definición relativamente neutra, según la cual, la filosofía política­ clásica tendría por objeto la polis y la filosofía política moderna, el Estado». El seu potencial revelador consisteix a destruir les sobrevalorades representacions marginals­ que rodegen Plató, Aristòtil i les seves obres consagrades a la política.
Segons l’opinió d’Arendt, el text de Pascal, a pesar de la seva insolència, o gràcies a la insolència d’un moralista cristià, diu la veritat de les motivacions reals del pensa­ment polític. Revela la intenció constitutiva (el fet de menystenir els assumptes humans), el caràcter preventiu i curatiu de l’intervenció filosòfica. Es tracta de posar­ remei a la manca de saviesa, a la bogeria dels homes, i la ciutat és el teatre d’aquest bogeria. I pressuposaria l’oblit de l’acció política, un oblit que ha llastrat de tal ma-nera la tradició que l’essència de la política podria ser «innocentment» definida per les relacions de comandament i d’obediència o, de manera més simple, com l’exerci­ci de la dominació.
Enfront d’aquesta perspectiva es percep per part d’Arendt una crida d’atenció sobre els moments històrics en els quals, en l’interval entre dues formes polítiques, ressorgeix l’acció; les bretxes en què l’acció es presenta de manera distinta a l’arkhé o el principi.
Ferrer, igual que Sòcrates, fou un pensador fora del Jardí. Menéndez y Pelayo segurament l’hauria qualificat d’heterodox en la seva coneguda història de l’heterodò­xia. Potser per l’absència d’un partit dels intel·lectuals, a diferència de l’esdevingut a França, un lloc d’altra banda d’emmirallament de molts dels nostres intel·lectuals, aquesta opció, anomenada republicanisme social per Pere Solà, va servir per enquibir­ molts dels intel·lectuals de l’època decebuts com Ferrer de la primera experiència republicana espanyola.
Però no és només una qüestió sociològica la que enceta aquesta perspectiva en la qual Ferrer i molts dels seus contemporanis, com ara Coromines, Brossa, Gener o fins i tot el mateix Maragall, hi participen. Tots o quasi tots van conèixer de primera mà, mitjançant l’exili, el que es publicava a París, que en aquella època veia com l’esclat d’idees era força considerable. Ferrer, com tants d’altres exiliats, passava bo-na part del seu temps a la sala de lectura de la Biblioteca Nacional de la rue de Bonaparte. Lamentablement, les seves comandes de lectures no han estat guardades, les quals serien una bona eina de treball per veure com es va forjar el seu pensament, allunyant-se de la perspectiva republicana hispànica, en la qual els intel·lectuals s’alineen d’igual manera com ho fan els partits polítics. Recordem que Ferrer va viure de primera mà el cas Dreyfus.
Si a tot això hi afegim que París, com a lloc de destinació d’exiliats polítics, li va permetre conèixer moltes perspectives ideològiques, s’entén millor el desig de molts moviments d’apropiar-se de Ferrer i Guàrdia: els uns per utilitzar-lo com a culpable de tots els mals i els altres per posar-lo de costat de les seves idees. La historiografia del seu cas així ho palesa.
No obstant això, el projecte societari de Ferrer es va concretar singularment en la creació d’una escola, laica i no estatalista, aparentment seguint les idees del menorquí­ Josep Miquel Guàrdia, i d’una editorial des de la qual va fer arribar, mitjançant traduc­cions, molts dels escrits i autors que havia llegit durant la seva llarga estada a França. La tasca educativa era concebuda per Ferrer com més enllà de la transmissió a l’aula. En el seu projecte hi havia la intervenció dels pares que rebien, juntament amb els pedagogs, per mitjà dels escrits de l’editorial de Ferrer, una formació que els permetia­ complementar els ensenyaments de l’Escola del carrer Bailén de Barcelona.
En aquests dies de la tardor del 2009, quan ens trobem en plena commemoració del seu centenari, veiem com sorprenentment, potser a causa del poc i esbiaixat coneixement que aquí tenim de la figura de Ferrer Guàrdia, arreu del món se li reten homenatges de tota mena. Els efectes internacionals de la seva Escola i les publicaci­ons posteriors són molt importants. Van des de la pàgina completa que li va dedicar The New York Times, l’endemà de la seva mort, fins a aportacions tan il·lustres com la d’Albert Camus l’any 1959 en una celebració a París amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort.
En aquest dossier hem fet una aportació a la transcendència internacional del pensament pedagògic de Ferrer, encara que el seu abast és encara força ampli i les escoles d’arrel ferreriana encara continuen, tant als països europeus com als americans.
Per acabar, m’agradaria apuntar l’existència d’un material encara avui inèdit. En aquest número en fem aparèixer una petita part, gràcies a l’aportació de Pere Solà, el millor coneixedor de l’obra de Ferrer i Guàrdia, de l’arxiu del pedagog que la seva filla Sol va donar a la Universitat de Califòrnia. I, d’una altra banda, hi ha els textos que Ferrer va publicar a La Huelga General, que, per bé que no són inèdits, sí que són de difícil localització.

Jordi Riba
Afers, XXIV:64 (2009), pp. 423-425

Índex

Jordi Riba
Francesc Ferrer i Guàrdia
Juan Avilés
La trajectòria política i intel·lectual de Francesc Ferrer
Pere Solà
Historiografia sobre Ferrer. Elements per a una revisió
Marie-Catherine Talvikki Chanfreau
Els encontres parisencs de Ferrer i Guàrdia. Fonts de l’Escola Moderna
Montserrat Jufresa
L’escola de Josep Miquel Guàrdia, un antecedent de l’Escola Moderna?
Xavier Díez
El projecte Ferrer. Èxits i fracassos de l’Escola Moderna en una societat dividida
Albert Palà Moncusí
Francesc Ferrer i Guàrdia i La Huelga General.
Publicisme, organització sindical i revolució (1901-1904)
Isabel Pereira
Ferrer i Guàrdia en bronze
Francesc Poblet
La Huelga General i els textos de Ferrer i Guàrdia

Miscel·lània
August Rafanell
Intel·lectuals catalans pro Germània
Vicent Josep Escartí
Ideologia nobiliària i imperi a l’obra de Rafael Martí de Viciana

Postscriptum
Núria Sales
La missió dels Pirineus del jesuïta Jean Forcaud (1635-1649)

Recensions
Xavier Díez, Ángel Herrerín López, Jordi Bou Ros,
Carles Sanchis Ibor, Juan Hernández Franco,
Frederic Aparisi Romero, Júlia Benavent,
Joan Iborra, Vicenç M. Rosselló i Verger

Resums / Publicacions rebudes

Il·lustració de la cobert
Enric Ansesa

El Parlamento arroja luz sobre el agujero negro del Valle de los Caídos

Los osarios de la basílica se llenaron con cadáveres de tumbas abiertas sin permiso. El fiasco en la excavación de Alfacar (Granada), donde se creía que estaban los restos del poeta Federico García Lorca y que ha concluido con evidencias científicas de que nunca hubo enterramientos en esa zona, no desanima a los que siguen buscando a los suyos.Muchos permanecen enterrados en una gran fosa común. El Valle de los Caídos, concebido como lugar de reconciliación, es en realidad el símbolo del poder de una parte de España sobre otra, pero también el lugar donde descansan los restos de miles de personas que murieron en unos años fratricidas en que los españoles no se reconocían más que como enemigos mortales.
Desde su inauguración el 1 de abril de 1959, en el 20 aniversario del fin de la Guerra Civil, hasta años después de la Transición, los muros de la basílica construida bajo la piedra de Cuelgamuros han ido recibiendo restos humanos de unos y otros.
La historiadora Queralt Solé, autora de Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Cataluna (1936-1939) (Editorial Afers), ha investigado el traslado de restos provenientes de Cataluña y Valencia al mastodóntico mausoleo –«entre 6.000 y 7.000 individuos»–. Solé afirma que en junio de 1983 se registró el último traslado, esta vez voluntario, al Valle de los Caídos.
Ella misma reconoce que las cifras de inhumados son muy conflictivas. Nadie se pone de acuerdo en cuantificar los restos que se apiñan en los columbarios almacenados en los laterales del largo pasillo que da acceso a la basílica y en los distintos pisos habilitados para el almacenaje tras el altar mayor. Solé cree que «hay entre 40.000 y 50.000 personas», pero recuerda que Anselmo Álvarez, abad de la comunidad benedictina que ocupa el Valle, cifró en hasta 70.000 los restos conservados.
Decenas de miles de personas en cualquier caso. Decenas de miles de hijos, hermanos, padres... Muchos de sus descendientes no saben, a día de hoy, dónde están sus familiares, aquellos que cayeron en el campo de batalla o en una infame y asesina retaguardia que dejó las cunetas españolas plagadas de cadáveres.
El pasado 30 de septiembre, la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados aprobó, con la única oposición del Partido Popular, una proposición que insta al Gobierno a realizar un censo de todos los restos que se almacenan en la basílica de Cuelgamuros en un plazo de seis meses. También pide que el Estado se haga cargo de los costes de las exhumaciones que se soliciten y agilice el traslado de los restos allá donde quieran los familiares.
Esta iniciativa ha sido saludada como agua de mayo por quienes llevan años buscando a sus parientes. Algunas veces los traslados al Valle de los Caídos fueron voluntarios, pero muchas otras respondieron a la orden enviada a los gobernadores civiles para que identificasen las fosas comunes de sus demarcaciones, lo que hacían los ayuntamientos. Una vez informada, era Gobernación quien elegía qué fosas se vaciaban. En todo este proceso, explica Queralt Solé, no se solicitaba permiso alguno a los familiares, aun cuando muchos de los restos estaban identificados. José María Pedreño, del Foro por la Memoria Histórica, narra cómo han abierto fosas que han encontrado vacías y los lugareños les han contado que hace años trasladaron los restos al Valle de los Caídos. Emilio Silva, de la Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica, otorga un valor extraordinario a la iniciativa parlamentaria. En su opinión, «sólo poner a disposición pública ese listado va a permitir responder a muchas preguntas».Preguntas como las que lleva años haciéndose Fausto Canales, de 70 años, que se ha convertido en todo un símbolo de esta lucha. Su empeño por conseguir sacar a su padre del Valle de los Caídos es cada vez más conocido y, como él mismo explica, recibe cartas de gente que dice sospechar que los restos de algún familiar están en Cuelgamuros y le piden ayuda. Canales les aconseja y guía en un maremágnum administrativo que se hace si cabe más tedioso teniendo en cuenta que se trata de encontrar a un muerto.
Joan Pinyol mantiene una lucha pareja a la de Fausto. Su empeño es llevar a su abuelo a Capellades (Barcelona) y enterrarlo junto a su abuela. Pinyol rastreó en Lérida y, gracias al trabajo de Queralt Solé, supo que habían trasladado el cuerpo de su abuelo al Valle de los Caídos. Ha solicitado al Juzgado de Instrucción número 1 de San Lorenzo de El Escorial que, de acuerdo con la Ley de Memoria Histórica –en el capítulo 16 establece que «el Valle de los Caídos se regirá estrictamente por las normas aplicables con carácter general a los lugares de culto y cementerios públicos»–, autorice la exhumación de los restos de Juan Colom Solé «de dicho cementerio oficial para su posterior traslado al cementerio municipal de Capellades».
El padre de Fausto cayó en la retaguardia nacional. Una noche le sacaron de casa y no volvió. El abuelo de Joan, soldado republicano que vigilaba un aeródromo, murió en una infesta cárcel de Lérida por tifus. Ambos eran del bando de los derrotados, pero no son los únicos a quienes no se pidió permiso para llevarse a sus familiares a Cuelgamuros. Rosa Gil encabeza el empeño de sus hermanas y padres por recuperar el cuerpo de su abuelo. Soldado nacional, cayó en Huesca y fue enterrado en Zaragoza. De allí le sacaron para, en 1961, sin decírselo a nadie más que al libro de registros del cementerio, llevarlo al que, a la postre, sería el mausoleo de Franco.
Rosa sólo quiere cumplir el deseo de su padre y llenar el vacío que supuso perder a su progenitor en el frente cuando tenía un año. No habla de ideologías, sino de «algo mucho más importante: de dignidad humana». Joan Pinyol lo comprende, al fin y al cabo, dice, «la muerte nos une a todos». Y razona: «Cualquier familia que haya sufrido el espolio de una tumba ha padecido lo mismo».
Fausto, Joan y Rosa al menos saben donde están sus familiares. El censo que deberá hacer el Gobierno permitirá a muchos otros saberlo.

* * *

Joan Colom. Soldado republicano, muere en la cárcel de Lérida por tifus en marzo de 1939. Su mujer quiso sacarle de la fosa donde le enterraron. El 21 de julio de 1965 llega a Cuelgamuros en el columbario 9.207, siendo registrado con el número 25.569.
Pedro Gil. Zapador del ejército ‘nacional’, cae en combate en Almudévar (Huesca). Su cuerpo es trasladado al cementerio de Zaragoza, donde aún hoy está su tumba vacía. El registro del cementerio recoge que fue «trasladado al Valle de los Caídos» en 1961.
Valerico Canales. Jornalero de Pajares de Adaja (Ávila), es ‘paseado’ el 20 de agosto de 1936 y sepultado con otros seis cuerpos en un pozo en Aldeaseca (Ávila). El 1 de marzo de 1959 sacan los restos y 22 días después llegan a la basílica en el columbario 198.

Alfonso Mateos Cadenas

El Mundo (Madrid, 21-XII-2009)

Cultura Nacional. Model d'anàlisi sobre la funció parapolítica de les elits ateneistes

La història sobre les institucions culturals, com ara el ateneus, explica la funció social i política de les elits en cicles de modernització industrial i intel·lectual. L'Ateneu Barcelonès és un exemple ben representatiu del vincle entre culturització i aplicació dels coneixements a la vida nacional. La recerca rigorosa de l'historiador Manuel Pérez Nespereira, d'ençà dels orígens fundacionals de la institució ateneista barcelonina fins a la crisi finisecular, esdevé un model d'estudi per a resseguir la formació del pensament social de les elits —identificades majoritàriament amb sectors de la burgesia— que cohesionen un programa intervencionista vers qüestions públiques. L'Ateneu, doncs, com a plataforma cívica substitutòria en afers polítics i exemple de relació amb la resta de corporacions ciutadanes. Aquest aspecte serà un distintiu bàsic respecte del polititzat Ateneu de Madrid.

De La secessió catalana. Els corrents culturals europeus a la fi del segle (1872-1900) [Editorial Afers] cal destacar l'anàlisi de la recepció i comparació amb corrents de pensament europeus que, com el positivisme, tingueren una influència bàsica en economistes i sociòlegs com Pere Estasén; el buidatge sistemàtic dels catàlegs del centre que permeten de resseguir la política d'aquisicions bibliogràfiques, la tendència política de les Juntes entre 1872 i 1900 i, finalment, la participació de la institució en campnayes —cabdals— a favor del proteccionisme. La societat civil finisecular, amb la funció sociopolítica bastida per la xarxa ateneista, suposà un referent de primer ordre davant la política centralitzadora de l'Estas espanyol. Una part de la resposta patriòtica organitzada sorgí de les polèmiques i posicionaments originats en aquests centres de decisió intel·lectual.

Xavier Ferré
Presència (18-XII-2009), p. 44