La lògica matemàtica és una disciplina que, en el context dels problemes de fonamentació de la Matemàtica, començà a desenvolupar-se a final del segle XIX. Ràpidament va mostrar el seu potencial per acarar problemes d’ordre epistemològic en la resta d’àrees científiques. Bertrand Russell donà el nom d’«atomisme lògic» al seu intent d’aplicar les aportacions de la nova disciplina als problemes filosòfics. Aquesta línia de treball generarà una de les escoles més productives del segle XX: estem parlant, òbviament, de la filosofia analítica.
Xavier Serra ens presenta, amb la seua
Història social de la filosofia catalana. La Lògica (1900-1980) [E
ditorial Afers], el procés de recepció de la lògica matemàtica en l’àmbit cultural dels Països Catalans. Quin interès té avui, especialment per a qui els eixuts formalismes lògics són matèria desconeguda, una tal investigació? Si parem atenció als dos primers mots del títol i en subratllem el segon, començarem a acostar-nos bastant a una resposta. Abans, però, deixeu-me avançar unes dades.
Primera. El 1920, Bertrand Russell, invitat per l’Institut d’Estudis Catalans, impartirà a Barcelona una sèrie de cinc lliçons sobre l’aplicació de l’atomisme lògic a la Física i a la Psicologia. També pronunciarà, d’altra banda, una conferència sobre la qüestió social i la situació política internacional. Fixant en aquesta data el primer desembarcament de la filosofia analítica a l’àrea cultural catalana, caldrà espera mig segle per tornar a veure en el nostre panorama cultural, ara a València, una segona aparició de la filosofia analítica que, tot mantenint continuïtat temporal, estiga a l’altura de les lliçons de Russell de 1920 —estic parlant del Primer Simposi Internacional de Lògica i Filosofia de la Ciència, de 1969.
Segona. Quan tractem d’omplir aquest buit cronològic toparem amb algunes de les figures més substancioses que la filosofia catalana ha donat en el segle XX: Joan Crexells, David Garcia Bacca, Josep Ferrater Mora, Manuel Sacristan. Tots quatre (i encara d’altres) encaminaran els seus interessos filosòfics, de vegades de manera absolutament prioritària, cap a aquest camp de coneixement. Ho faran en solitari, començant de zero, i la major part de vegades sense conèixer els treballs que prèviament havien produït els altres. La seua formació es farà al marge o en la perifèria de la Universitat.
Tercera. La recepció i conreu d’una disciplina com la Lògica matemàtica és un magnífic exemple de canvi de paradigma al si de les institucions que professen estudis filosòfics, fonamentalment la Universitat. Aquests canvis són fenòmens complexos i problemàtics, en els quals els factors extrateòrics (diguem-ne socials) pesen tant com els teòrics (o més encara).
Tenint present aquestes dades, va fent-se evident que l’elecció d’aquesta disciplina com a centre de la recerca no és una manera més o menys arbitrària d’acotar el camp d’investigació. Ni de bon tros. També va deixant-se intuir que l’objecte d’aquest treball no és tant una determinada disciplina filosòfica com el conjunt de processos socials, culturals i acadèmics que han acompanyat el seu conreu al nostre país.
En la «Història social de la filosofia catalana: les traduccions
» —
Quaderns de Filosofia i Ciència, 34 (2004)—
Xavier Serra ens presentava les diferents aventures editorials que s’havien interessat en la traducció al català de textos filosòfics durant la primera meitat del segle XX. La inspiració d’aquesta línia de treball l’havia trobada en la hipòtesi de Joan Fuster sobre les causes de la migrada producció filosòfica catalana. Aquestes causes serien dues: la manca de traduccions i la feblesa de la Universitat. Alguns dels resultats d’aquesta primera recerca, així com les investigacions fetes al voltant del treball de Josep Lluís Blasco (del qual sorgiria l’edició d’un recull dels seus articles més signifi-catius: J. L. Blasco:
La nau del coneixement,
Afers, Catarroja:2004, editat a cura del mateix Xavier Serra i de Jesús Alcolea, i amb un estudi introductori de tots dos), posaran en les mans de Serra aquesta nova línia d’investigació: un camp en el qual s’ha treballat poc i malament, que manté una coherència interna i que permet constatar, d’una manera ben concreta, el grau de feblesa de la institució universitària fins als anys seixanta.
Així, en el primer capítol d’aquest treball, se’ns oferirà un panorama dels estudis i de l’ensenyament de la Filosofia en les universitats espanyoles, especialment la seua configuració, després de la reforma universitària que, en 1900, de la mà del ministre Antonio García Alix, transformava les càtedres de Metafísica en càtedres de Lògica Fonamental. L’objectiu d’aquest capítol inicial és mostrar, d’una banda, el paradigma dominant en la Universitat del moment: la neoescolàstica, un corrent en què s’assenta la fonamentació de la doctrina de l’Església catòlica, i que considera la Lògica clàssica una disciplina perfecta i acabada. D’altra banda, ens presentarà el perfil acadèmic dels pocs catedràtics que professen la matèria: juntament amb l’anàlisi dels treballs produïts per aquest professorat, Serra ens ofereix el retrat que de la vida universitària fan els estudiants d’aleshores a través dels testimonis de Sagarra, Calvet i Pla.
L’estada a Barcelona de Bertrand Russell, en 1920, centra el segon capítol i fa entrar en escena la figura de Joan Crexells. Serra descriu les circumstàncies que acompanyen aquest esdeveniment, sense ometre l’estrident paper d’un Eugeni d’Ors a punt de ser expulsat de l’IEC. En aquest capítol trobarem els elements que aniran repetint-se en els següents: la presentació de les circumstàncies socials, polítiques i acadèmiques que dibuixen el context on es desenvolupa el treball dels personatges clau —Crexells, en aquest cas—; la descripció del procés de formació del protagonista, la seua carrera acadèmica; finalment, l’itinerari filosòfic que duu l’autor a interessar-se per la Lògica matemàtica.
Resulta ben interessant de veure el paper cabdal que juguen les institucions no universitàries en la formació dels filòsofs que protagonitzen la recepció d’aquesta disciplina. D’una banda, està el Seminari de Filosofia fundat per d’Ors, del qual és membre Joan Crexells, i en l’àmbit del qual realitza bona part dels seus estudis filosòfics. En el cas de David Garcia Bacca, a qui està dedicat el tercer capítol, la institució que hi ha darrere és l’orde dels claretians. Són les necessitats d’aquest orde, concretament, l’elaboració de manuals solvents de Física i Matemàtiques per als seus centres de formació, el que permet que David Garcia es trasllade a Munic, per perfeccionar els seus coneixements de Física i Matemàtica i amb la missió explícita d’actualitzar els materials didàctics de l’orde. Darrere d’aquesta voluntat de la institució religiosa de posar-se al dia científicament, plana de manera evident l’esperit de l’encíclica
Aeternis Patris Filius, que proposava un acostament a les ciències experimentals amb l’objectiu de reforçar de manera més eficaç els postulats metafísics de la neoescolàstica.
De resultes d’aquest període de formació a Alemanya, David Garcia entra en contacte amb els cercles acadèmics europeus que treballen en el camp de la Lògica matemàtica. La dedicació a aquesta matèria li permetrà, en 1934, de publicar el primer llibre sobre la matèria a l’Estat espanyol: Introducció a la logística, publicat per l’IEC. Abans ja havia publicat diversos articles a la revista
Criterion.
En el cas de Josep Ferrater Mora, és el món editorial de l’àmbit americà qui sostindrà el seu treball filosòfic. Serra exposa en el quart capítol la vasta trajectòria editorial d’aquest prolífic filòsof. Situa en la seua estada a Xile i el contacte amb els exiliats catalans del Grup andí els primers escrits filosòfics en català de Ferrater. A través de la correspondència que Ferrater manté amb Joan Oliver (membre del Grup andí), Serra va resseguint l’interès d’aquest autor per la Lògica matemàtica. Interès que el duu a publicar en 1957, juntament amb Hugues Leblanc, un dels manuals de Lògica matemàtica que més s’ha emprat en els àmbits de parla espanyola. Acostumat a publicar en anglès i en castellà, desprès de diferents projectes que no aconsegueixen materialitzar-se, Ferrater va perdent l’interès per publicar en català. El món editorial català ha deixat perdre una magnífica oportunitat.
En el capítol cinquè, en ocupar-se de la trajectòria de Manuel Sacristan, la Universitat comença a jugar un paper més central, encara que bastant agre. Són dues les fites fosques que marquen la relació de Sacristan amb la Universitat: la primera, les oposicions a la Càtedra de Lògica Fonamental de la Universitat de València, en 1962; la segona, el 1965, quan la Universitat de Barcelona no li renova el contracte de professor. Format en la tradició fenomenològica germànica, Sacristan es convenç que, en l’àmbit de la Filosofia de les Ciències experimentals, és la escola «logicista» qui té més coses a dir i qui realment ha obert un camp d’investigació fructífer. D’ací naix la seua voluntat de formar-se en l’àmbit de la Lògica matemàtica. En reconstruir aquesta evolució, Serra constata el desconeixement per part de Sacristan dels treballs que en l’àmbit de la Lògica havia realitzat, de Barcelona estant, David Garcia. D’altra banda, Serra ix al pas de l’estranyesa d’aquells que, coneixent la trajectòria de pensador marxista de Sacristan, se sorprenen del seu interès per la Lògica matemàtica: aquesta actitud sols pot ser a causa d’un profund desconeixement de la trajectòria intel·lectual del filòsof.
En el darrer capítol d’aquest estudi,
Serra se centra en el Departament de Lògica i Filosofia de la Ciència de la Universitat de València. Les oposicions de 1962 van situar en la càtedra d’aquest departament Manuel Garrido, i Sacristan va quedar fora. Com s’explica el resultat d’aquesta oposició? més encara quan Sacristan ha estat anys formant-se a l’Institut de Lògica Matemàtica i Investigació de Fonaments de la Universitat de Münster i posseeix un currículum molt més sòlid que els seus opositors? Aquestes oposicions han fet córrer molta tinta però, en opinió de Serra, la cosa està bastant clara. D’una banda, està la versió oficial: les actes de l’oposició. Segons aquestes l’heterodòxia, és a dir, l’enfocament de la matèria des dels pressupòsits de la Lògica matemàtica, de Sacristan i d’altre dels opositors, lligat a l’Opus dei i, per tant, políticament gens sospitós, fan optar al tribunal per l’ortodòxia (el fet de mantenir-se dins dels cànons de la Lògica clàssica) de Manuel Garrido. D’altra banda, està la realitat dels fets. Garrido és el candidat proposat per la «Universitat Central». Fi de la història.
El cas és que Garrido, a València, en una universitat en expansió, amb recursos per augmentar la seua plantilla docent i investigadora, abandona l’ortodòxia i va conformant tot un equip de joves professors àvids dels nous vents que es respiren en el món acadèmic europeu. El suport del nou catedràtic a la iniciativa dels joves professors és fonamental. En pocs anys, es compta amb una nòmina d’estudiosos que comencen a moure’s amb certa fermesa en els camp de la Lògica, la Filosofia de la ciència i en l’obra dels clàssics de la filosofia analítica. No quedaran exclosos aquells que s’orienten al camp del marxisme o d’altres escoles filosòfiques. El fet no deixa de ser singular. Amb l’organització dels Simposis Internacionals de Lògica i Filosofia de la Ciència, les figures capdavanteres d’aquestes àrees del coneixement comencen a visitar amb certa assiduïtat la Universitat de València. Després arribaran les desavinences internes, les crisis. La situació política és ben delicada i no tots els membres de la institució universitària assumeixen de la mateixa manera el seu compromís. El vessant acadèmic i el vessant social de la vida universitària entren en fricció: no podia ser d’altra manera.
El recorregut històric que
Xavier Serra ha fet seguint la recepció de la Lògica matemàtica ofereix una panorama dominat per la manca de continuïtat i escola en el conreu d’aquesta disciplina. Aquesta falta d’estabilitat sols podria haver estat resolta per una Universitat que acollís el seu conreu. Però aquesta institució era tan prima, i va estar tan estrangulada, que no va permetre que en el seu interior es donessen els moviments necessaris per obrir-se a les noves escoles fins ben avançat el segle.
La base documental que sosté aquesta inv
estigació, com no podia ser d’altra manera, és vastíssima. Serra en fa un ús ben rigorós, portant a col·lació documents preterits durant massa temps. I no cal oblidar la documentació que ha hagut de generar a través de les entrevistes fetes als protagonistes de l’eclosió de la Universitat de València. No obstant això, la redacció d’aquest treball s’allunya bastant del que podríem anomenar «literatura acadèmica». Com ja hem dit al principi, l’objecte d’aquesta investigació no és tant una disciplina acadèmica com la societat que l’ha acollida i conreada. Xavier Serra, amb un estil net, concís i lleuger, de vegades càustic, sovint sorneguer, va confegint un retrat de la peripècia cultural de les nostres institucions, que busca un públic no estrictament interessat en qüestions filosòfiques. L’eficàcia del seu estil literari ja ha estat provada en el seu volum de
Biografies parcials (
Afers, Catarroja:2009), una altra obra que es capbussa en la biografia d’alguns homenots de la nostra societat, la discreció dels quals no resta un gram al seu paper clau en la vida econòmica, social i cultural del país.
Josep Aguado
Afers, XXV:67 (2010), pp. 771-775
La política és moltes coses. Sobretot gestió. Però amb la gestió no en tindríem prou. Perquè la política vagi més enllà i esdevingui el marc que asseguri la convivència i el progrés social –és a dir, l’equitat–, cal que sigui, també, relat. Una narració de la vida. A la política catalana hi ha pocs polítics que ho hagin aconseguit. Dins del calaix de sastre que és el catalanisme, hi ha hagut molt de frau i molta xerrameca patriòtica, banyada d’un pessimisme crònic que cansa. Quan el relat de la política només recolza en la pena, en la narració de la derrota, més val deixar-ho estar, perquè no compleix un dels requisits bàsics: intentar transformar, encara que s’hagi d’ajustar al possible, la realitat. Tan sols els malalts segueixen aquells que defensen l’immobilisme dels pessimistes.
