Noves biografies parcials de Xavier Serra (sis personatges nascuts abans de la guerra)

A hores d’ara no sabria encara dir al lector quants volums tindran a la fi aquestes Biografies parcials ni en quin ordre aniran publicant-se els que encara falten per sortir. Sí que puc assegurar, però, que aquest que ara té a les mans és el primer en el pla de l’obra. I ho és per raons cronològiques evidents: tots els biografiats tenen una edat provecta. Han arribat a vells —i a vells lúcids. Nascuts abans de la Guerra del 1936-1939, les generacions que els precediren ja han passat avall. Com han passat avall, també, alguns dels seus coetanis il·lustres. Amb ells pertoca, doncs, d’inaugurar la sèrie.
En la literatura catalana el retrat és un gènere bastant desatès. Compta amb pocs precedents excelsos. I encara, la major part, sortits d’un únic autor: Josep Pla. Els quatre volums dels Homenots, els Retrats de passaport o les Tres biografies —de Pijoan, Pujols i Maragall— són obres excel·lents, que no cansen mai. La quantitat d’informació fidedigna que contenen sobre el període comprès entre el final del Vuit-cents i les primeres sis o set dècades del segle XX —informació de primera mà o sintetitzada— és molt considerable. I, malgrat totes les matisacions i correccions que hi calgui fer, aquells escrits continuaran sent imprescindibles per qualsevol que aspiri a fer-se una idea del que fou aquell període a Catalunya.
A més, Pla no tingué del país el concepte amputat i mesquí que ara s’estila. No separava Catalunya del País Valencià i de les Illes. En els Homenots, per exemple, donà entrada a Joan Fuster i els Retrats de passaport acaben amb l’escrit «Raimon com a poeta». Si no inclogué més valencians en aquestes obres —que apleguen, en canvi, una llustrosa nòmina de mallorquins— és perquè l’aportació valenciana al moviment polític i cultural català ha estat, fins fa poques dècades, insignificant.
És cert que algun altre nom hauria pogut ser honorablement encabit en la llista: l’erudit Manuel Sanchis Guarner, l’Enric Valor de les Rondalles, els banquers Villalonga i Reig... No el poeta Vicent Andrés Estellés. La importància de la poesia d’Estellés només pogué constatar-se a partir del 1971, i aquest període queia ja, vitalment, fora de l’abast de Pla. I en qualsevol cas, no se li’n pot fer retret. No escrigué, fins i tot, un retrat del novel·lista Blasco Ibáñez?
El País Valencià féu la seva eclosió —en tots els aspectes— en la dècada dels setanta del segle passat. Abans, fou un país impossible. Hi ha prou de mirar un catàleg de la producció bibliogràfica valenciana per a confirmar-ho. Els poemaris Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys, d’Estellés, La ciutat de València, de Sanchis Guarner, i El valencianisme polític, d’Alfons Cucó, van aparèixer l’any 1971. L’Obra completa d’Estellés començà a publicar-se el 1972. Abans? Abans trobaríem només els llibres de Fuster, algunes gramàtiques, alguns treballs de folklorisme, un gavadal de poemaris —la meitat dels quals deguts a la incontinència lírica de Josep Maria Bayarri...
A partir del 1971, ja fou una altra cosa. O si es vol, a partir del final de la dècada anterior: el 1969 sortiren els primers números de la revista Gorg i Vicenç Rosselló publicà en l’editorial l’Estel El litoral valencià. L’aparició d’una revista en català —tot i que a l’inici fou només un butlletí bibliogràfic— és un símptoma important. Com ho fou, també, la modesta revifalla editorial.
Els biografiats en aquest volum es veieren implicats en les vicissituds del moment. Intervingueren en la política —amb un escàs resultat— o contribuïren a l’embranzida cultural d’aquells anys. No eren ja joves. Havien viscut l’època anterior, que fou molt negra. Havien patit, d’infants, el funest desgavell de la Guerra Civil i el tràngol de la immediata postguerra. Les circumstàncies, inicialment, no els foren favorables. Així, per tal de donar un positiu rendiment, van haver d’esperar. Són biografies, aquestes, de llarg recorregut.
Josep Antoni Comes fou —a quaranta-sis anys— el primer director de la revista Saó; Isidor Balaguer tingué una intervenció remarcable en les negociacions polítiques que es produïren durant l’anomenada Transició i, després, en la reorganització del nacionalisme que seguí els primers desastres electorals; Josep Iborra, que a penes fa uns anys ha començat a publicar els seus assaigs, fou durant dècades el crític més acreditat i constant de la literatura vernacla; Pere Maria Orts, propietari fabulosament ric i historiador singularíssim, ha pogut aplegar, passat el temps, una col·lecció d’art molt considerable; Vicenç Rosselló i Germà Colón, en els camps acadèmics de la geografia i de la romanística, respectivament, han arribat a dalt de tot.
Curiosament, en les darreres dècades, arribat el moment de recollir el testimoni d’aquests i d’altres personatges conspicus, els escriptors valencians s’han decantat, amb una rara unanimitat, pel format de l’entrevista. Moda dels temps? Pressa per recopilar documents en un país on tot es deixa per a l’últim moment? Teòricament, l’entrevista dóna impressió d’objectivitat. L’artifici literari —també teòricament— queda reduït a la mínima expressió. Ara: l’entrevista —i sobretot l’entrevista llarga, voluminosa— és un subgènere desagraït, dificilíssim. Les seves convencions són molt estrictes, i jo no he tingut ganes de plegar-m’hi. He preferit l’antic procediment narratiu de la biografia.

Xavier Serra
Sueca, gener del 2011

Xavier Serra (Sueca, 1967) escriu habitualment sobre temes relacionats amb la filosofia, la literatura i l’art en les revistes Afers, Caràcters, L’Espill, Mirmanda o Quaderns de filosofia i ciència. Ha publicat en l’editorial Afers els llibres: Història social de la filosofia catalana i un volum anterior d’aquestes biografies titulat Biografies parcials. Els 70 al País Valencià, amb el qual encetava una sèrie de retrats literaris de personatges que han tingut una repercussió sobre l’economia, la política o la cultura del País Valencià en les darreres dècades.