Un nou número de la revista «Afers»: Valencians, mallorquins i catalans a les Corts de Cadis

Les Corts de Cadis i la Guerra del Francès o de la Independència no han estat contemplades com un tema prioritari en els interessos dels historiadors procedents dels territoris que conformaven històricament la Corona d’Aragó. Quan s’han complit dos segles de l’inici de les sessions de les Corts reunides a l’Illa de Lleó, és el moment de fer un balanç —tot el provisional i fragmentari que es vulgui— de la tasca duta a terme en aquells anys pels diputats que representaren els territoris de parla catalana a les Corts de Cadis i, en general, els representants de l’antiga Corona d’Aragó.
Es tracta de veure si dintre d’una conjuntura en la qual es construeix la Nació espanyola i el nacionalisme que d’aquella en deriva, sorgiren respostes diferenciades en funció dels territoris representats o si es pot esbrinar un primer moment de «consciència nacional» dissociada d’aquell nacionalisme espanyol homogeni que encetava la revolució liberal. Aquest s’havia elaborat amb un discurs potent com a eina ideològica enfront de l’invasor i com a barrera contra el «democratisme» i «filosofisme» que representaven en certa manera les tropes de l’exèrcit imperial napoleònic. La nova Nació era, a més d’espanyola, catòlica, un aspecte en el qual podríem trobar punts de coincidència entre les dues corrents en què se sol dividir els diputats, liberals i servils.
Per altra part, tractem d’indagar en quina proporció aquesta presa de «consciència nacional» —si és que n’hi hagué— dels representants dels territoris de la Corona d’Aragó responia a un model que mira el passat foral de forma nostàlgica o «pensa» una forma d’Estat divergent del postulat pel primer liberalisme d’arrel jacobina i formulació centralista. Els nou estudis que integren el present número aborden aquestes qüestions des de l’òptica de la història política, social o constitucional.
(...)
Fins ara teníem pocs estudis dedicats a analitzar la tasca parlamentària dels diputats catalans, mallorquins i valencians a les Corts gaditanes. L’explicació de l’escadussera producció rau en el fet que el debat constitucional escenificat a Cadis és el punt de partida de la «nació espanyola» i, per tant, la negació de les altres nacions que coexistien al si de la monarquia austriacista. Difuminades pel centralisme borbònic, primer, i després pel centralisme liberal, el constitucionalisme liberal era poc estimat pel nacionalisme perifèric. Alguns treballs, clàssics ja, van encetar una nova línia d’investigació sobre aquest període en la segona meitat del segle passat. L’antecedent, però, fou l’obra d’un liberal moderat com era Frederic Rahola, qui amb motiu del centenari de la Constitució gaditana publicava en 1912 Los diputados por Cataluña en las Cortes de Cádiz (Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona). En els primers anys cinquanta del segle passat un conjunt de treballs abordaven la Guerra del Francès a Catalunya i especialment a les terres de l’Anoia, ara reunits a Miscellanea Aqualatensia, revista del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, fundat en 1949 per iniciativa de Joan Mercader i Riba (on-line el conjunt de treballs sobre aquesta temàtica: http://www.raco.cat/index.php/MiscellaneaAqualatensia/article/view/133115/183073). Aquests treballs, però, se centraren més en la Guerra del Francès que no en la qüestió de la participació a les Corts de Cadis. És en aquesta línia on trobem els nombrosos treballs del professor Mercader, entre les quals destaquen la seua tesi doctoral defensada en 1946 sota el títol Barcelona durante la ocupación francesa, 1808-1814, una obra amb la qual obtingué el Premi Menéndez Pelayo de recerca històrica del mateix any, i La ideologia dels catalans de 1808 (1952). Des de 1912, l’estudi de la tasca parlamentària dels diputats catalans, valencians o mallorquins a penes donà fruits. En 1963 eixia a la llum un petit llibre de la col·lecció «Episodis de la Història», a càrrec d’Enric Jardí (Els catalans a les Corts de Cadis, Dalmau, Barcelona:1963), resultat d’un treball més ampli sobre Antoni Puigblanch que havia vist la llum en 1960 a l’editorial Aedos, dintre de la col·lecció «Biblioteca Biogràfica Catalana». Puigblanch no va ser diputat en aquell moment, però va residir a Cadis per raons personals, on va escriure i publicar una obra de gran influència en el debat sobre l’abolició del Sant Ofici, La Inquisición sin máscara (Cadis:1811-1813). En 1968, Manuel Ardit treia a la llum en la mateixa col·lecció Els valencians a les Corts de Cadis, que després amplià a la seua tesi Revolución liberal y revuelta campesina (Ariel, Barcelona:1977, cap. 3.3). Des d’aleshores la investigació sobre el tema va quedar en certa manera aturada. En 1985, Lluís Roura donava a la impremta la seua tesi L’Antic Règim a Mallorca. Abast de la commoció dels anys 1808-1814 (Conselleria d’Educació i Cultura, Palma), un treball que completava aquest panorama inicial, en què dedicava un capítol a analitzar la tasca dels diputats de les Illes. En 1996 un breu treball de Paloma Fernández en les actes del congrés sobre Els catalans a Espanya, 1760-1914 (Editorial Afers, 1996) analitzava la presència catalana a Cadis, el 1740-1849, centrada en la població estable vinculada fonamentalment al comerç i l’activitat industrial, però sense referències al període constituent.
Els darrers anys, contagiats en part pels fastos dels bicentenaris (1808, 1810, 1812), s’ha produït una renovació dels estudis dedicats a la qüestió de la participació dels diputats catalans, valencians i mallorquins a les Corts de Cadis i el seu paper en el procés constituent de la «nació espanyola». Els estudis —entre molts altres— de Josep Fontana, Maties Ramisa, Antoni Sánchez, Lluís Ferran Toledano, Lluís Roura, Antoni Moliner, Jordi Roca, Lluís Maria de Puig, Valentí Valenciano, Núria Sauch, Xavier Arbós, Germán Ramírez, M. Lluïsa Castillo, Emilio La Parra, Josep Ramon Segarra o Carme García configuren un nou context més favorable per estudiar aquest moment a la llum de la nova historiografia i les renovadores tesis dels historiadors socials, del dret i del constitucionalisme, on és inevitable trobar punts de confluència. Malgrat tot el que hem dit, els estudis recents se centren més en la Guerra del Francès i els múltiples aspectes lligats a aquesta que no en el fet concret que plantegem ací. Destaquem, per exemple, el monogràfic de la revista L’Avenç sobre «1808-1814: crisi i refundació nacional. La Constitució de Cadis» (núm. 290, 2004), així com també el que HMiC: història moderna i contemporània (núm. 6, 2008) dedica al tema; o el volum col·lectiu coordinat per Núria Sauch sobre La Guerra del Francès als territoris de parla catalana (Afers, Catarroja-Barcelona:2011), que recull les actes resultants de les jornades que van tenir lloc a la població del Bruc.
Per aquesta raó, l’estat de la qüestió no es tanca amb les nostres contribucions. Només tractem d’aportar una visió perifèrica i mediterrània de la «qüestió nacional» al debat constitucional iniciat a Cadis a la tardor de 1810, que és com dir l’inici del debat contemporani sobre el model d’Estat i la seua empremta en l’esdevenir de la construcció nacional al si de l’Estat espanyol actual.

Germán Ramírez Aledón
Afers, XXVI:68 (2011), pp. 9-15

Índex

Germán Ramírez Aledón
Valencians, mallorquins i catalans a les Corts de Cadis
Josep Ramon Segarra Estarelles
«La hidra del federalismo».
Les juntes provincials i l’articulació política d’un espai nacional
(1808-1809)
Joaquín Varela Suanzes-Carpegna
Nació, representació i articulació territorial de l’Estat
a les Corts de Cadis
Lluís Ferran Toledano Gonzàlez
El projecte català per a Espanya.
La classe dirigent catalana i el procés constitucional de Cadis
(1808-1814)
Germán Ramírez Aledón
Nacions i pobles a les Corts de Cadis.
La visió dels valencians, dels mallorquins i dels catalans
Antoni Sánchez i Carcelén
La revolució de paper.
Els diputats catalans i valencians a les Corts de Cadis
Lluís Roura i Aulinas
A qui representaven els diputats mallorquins a les Corts de Cadis
M. Lluïsa Castillo Bayo
F. Xavier Borull i Vilanova a les Corts de Cadis
Mariano Casas Gómez
L’aventura americana del pare Juan Rico
Postscriptum
Manuel Ardit
Un testimoniatge desconegut de la conspiració de Vidal (1819)
José Enrique Gargallo Gil
L’ALPI a través del segle XX (1910-1976).
A propòsit d’una publicació recent
Recensions
Frederic Aparisi, Josep Torró, Lluís Guia i Marín,
Telesforo M. Hernández, Daniel Giralt-Miracle,
Àngel Velasco, Jordi Riba
Ressenyes culturals
Bruno Pomara Saverino
Notes
Maximiliano Fuentes Codera
Resums / Abstracts / Publicacions rebudes
Il·lustració de la coberta
Boro Mañó