El segon lliurament de les Biografies parcials de Xavier Serra [Nascuts abans de la guerra, Editorial Afers] ens apropa sis personatges nascuts abans de la guerra civil de 1936 que tenen com a punt en comú d’haver mantingut la lleialtat a la llengua i la cultura del País i d’haver-se sumat, d’una o altra manera, als esforços de redreçament promoguts pel nou valencianisme, inspirat per Joan Fuster. Avui s’estén bastant la teoria que la inflexió fusteriana fou una errada estratègica de resultats catastròfics, i que millor hauria anat si s’hagués continuat amb els fils trenats per la síntesi regional autosatisfeta i els seus mites compensatoris (que el franquisme s’havia apropiat i estimulava). És a dir, si s’hagués continuat en pla d’exaltació de les glòries valencianes, sense el component autocrític i catàrtic de la impugnació encetada per Fuster. Una impugnació que trobà una enorme receptivitat entre les generacions ascendents dels anys seixanta, que ja trencaven amb el franquisme i que coincidien amb aquesta nova sensibilitat, que es proposava projectar seriosament una cultura i un País a l’alçada del temps. Calia per tant reinterpretar el passat, copsar les febleses de la trajectòria valenciana, identificar les greus mancances d’una societat en crisi latent (induïda per l’esgotament del model econòmic basat en l’agricultura intensiva exportadora), superar els enormes buits culturals, denunciar la marginació i el provincianisme, capgirar el desprestigi social de la llengua, i plantar cara. Tot plegat amb l’ambició de construir una societat moderna, europea, culta i activa. Que havia de comptar amb una base econòmica industrial sòlida, amb una estructura de classes homologable, i amb política pròpia. Tot el que no s’havia tingut en el passat.
Aquesta ambició de fer País i de construir una cultura moderna a partir dels materials llegats pel passat, convenientment elaborats, i en sintonia amb la dinàmica de les idees i les tendències polítiques contemporànies, és a dir, amb un desig irrefrenable de modernitat, va fer eclosió —com molt bé diu Xavier Serra— als anys setanta del se gle passat. «Abans, fou un país impossible», remarca. Des de l’esgotament de la Renaixença fins als anys trenta del segle XX, el País Valencià havia estat un desert cultural, d’on fugien els pocs autors una mica importants que hi apareixien. Ni Modernisme ni Noucentisme amb una mínima repercussió social. La República fou un parèntesi convuls i massa breu. I la llosa del franquisme dels anys més durs impedia obrir escletxes en aquella crosta provinciana... Hagué de passar molt de temps.
Testimonis i protagonistes d’un temps difícil i posteriorment artífexs dels esforços en el terreny de la cultura sobretot, i en part de la política, per capgirar aquell estat de coses, els biografiats d’aquest volum han estat molt ben triats. Cal remarcar que són personatges del tot singulars i diversos, de cap manera assimilables a una tendència o agrupament concret, i això dóna valor afegit i versemblança a la tria.
Doro Balaguer, pintor i polític, estigué en el nucli de l’intent de reconduir cap a posicions nacionals un partit que aglutinava molta energia social, el PCPV, que tingué un moment brillant i influent durant la Transició. Josep Antoni Comes és un capellà progressista, culte i activista, impulsor de la revista Saó, que ha agrupat el bo i millor del cristianisme progressista al País. Pere Maria Orts, bibliòfil, col·leccionista d’art, historiador, membre d’una nissaga benestant que es podria assimilar a una mena de noblesa menor, representa gairebé ell tot sol un estament social que, arrelat al País, hauria pogut fer molt per donar-li consistència. Josep Iborra, recentment traspassat, ha estat un personatge d’una erudició prodigiosa, crític literari, interlocutor de Fuster, un referent cultural de primera magnitud i un home eficaç i segur en el seu camp. Germà Colon és un filòleg eminent, que ha tingut una brillant trajectòria a l’estranger, per bé que ha exercit una influència constatable en els estudis de romanística al País i ha estat cabdal per situar científicament aquesta mena de qüestions. Finalment, Vicenç M. Rosselló, mallorquí, és un geògraf humanista de gran solvència acadèmica que ha mantingut sempre un compromís insubornable amb el País Valencià, fet de coneixement i de passió, i que es pot considerar el pare de l’escola geogràfica valenciana.
El context, la vida i les impressions de tots sis són explicats en aquestes pàgines amb la sagacitat narrativa i l’atenció pel matís significatiu que l’autor ja havia desplegat en el primer volum. Hi ha molta informació i molt de suggeriment en aquestes pàgines, un bon grapat de pistes i indicacions que ens adrecen de dret cap a temes essencials. Xavier Serra ha confirmat plenament les expectatives que havia generat el volum anterior. Ara comencem a disposar, finalment, d’una sèrie d’aproximacions solvents en l’aspecte biogràfic i literàriament impecables a personatges valencians que han contribuït a fer aquest País, malgrat tot i contra totes les inèrcies. Ara ja no serà tan fàcil esborrar aquesta pàgina, que encara s’està escrivint.
0 comentaris:
Publica un comentari