A l’estiu del 1995, tot just uns quants mesos abans de la seua mort, el meu pare treballava en dos llibres. L’un n’era el que ara teniu a les vostres mans [Nacionalisme, Afers]; la versió final portava data del 25 d’agost. L’altre serà publicat amb el títol Language and Solitude: Wittgenstein, Malinowski and the Habsburg Dilemma. Dels dos, Nacionalisme era el que més a prop es trobava de l’acabament; tan sols calia introduir citacions i referències que hi mancaven, esmenar uns quants errors tipogràfics i resoldre un parell de problemes estilístics.La versió més primerenca de la teoria del nacionalisme del meu pare aparegué com a capítol 7 del llibre Thought and Change (Weidenfeld and Nicolson, 1964). Com ell mateix recorda ací, l’estímul per a elaborar una teoria va ser conseqüència de la seua trobada amb Elie Kedourie, un dels seus col·legues a la London School of Economics, i de la lectura del llibre de Kedourie Nationalism (primera edició, 1960). Més endavant va reelaborar la seua teoria i la va ampliar amb l’extensió d’un llibre, que aparegué amb el títol de Nations and Nationalism (Blackwell, 1983). Fins a cert punt per a la seua sorpresa, aquest fou el seu llibre més venut i més traduït, més que l’exposició més completa de la seua posició filosòfica (Legitimation of Belief, Cambridge University Press, 1975) o que la seua anàlisi panoràmica de la història humana (Plough, Sword and Book, Collins Harvill, 1988). La difusió del llibre sobre el nacionalisme reflectia, avui es veu clarament, el renaixement de l’interès per aquesta qüestió a escala mundial. El tema del nacionalisme ocuparia cada vegada més el seu temps, sobretot quan es traslladà, després de jubilarse de la Universitat de Cambridge, a la Universitat Centreeuropea de Praga, on fundà el Centre per a l’Estudi del Nacionalisme. Alguns dels seus assaigs sobre pensadors nacionalistes i sobre altres teòrics del nacionalisme, la major part dels quals són d’aquest període, han estat recollits al volum Encounters with Nationalism (Blackwell, 1995). El present llibre arriba, doncs, a la fi de tota una vida de recerca i reflexió sobre el nacionalisme i les qüestions relacionades amb aquest. Ara bé, és ben lluny de recolzar-se merament en un seguit de lectures recloses en l’àmbit acadèmic.
Fou l’experiència personal del meu pare a la Praga de la seua joventut allò que el va convèncer que la teoria intel·lectualista de Kedourie sobre el nacionalisme era enganyadora. El nacionalisme no és, ni de bon tros, una teoria errònia que hom pot desaprovar i refusar: era i és una part indefugible del món modern. Praga era, als anys trenta, una ciutat multicultural i altament cosmopolita. Les dues cultures més importants, i que hi competien, eren la txeca i l’alemanya, i hi havia dues universitats, una de llengua alemanya i una altra de llengua txeca. Els seus pares, Rudolf Gellner i Anna Fantl, procedien de famílies jueves laiques. Parlava alemany amb els seus pares, txec amb la seua germana i els seus amics, i aprengué anglès des que l’inscriviren a l’Escola Anglesa de Praga. La germana major de Rudolf, Hedwig, era una sionista activa, però Rudolf, com molts jueus de Praga, tendia a identificar-se amb els txecs, tot i que el txec era una llengua que va haver d’aprendre ja d’adult, després de la creació de l’estat txecoslovac el 1918. A la fi dels anys trenta, quan l’amenaça nazi es va fer evident, Rudolf viatjà dues o tres vegades a Londres, ja que una altra de les seues germanes estava casada amb un anglès, per preparar la fugida de Praga de la família. El meu pare, la seua germana i la seua mare foren autoritzats a travessar Alemanya per ferrocarril a l’abril de 1939, després de la invasió nazi de Txecoslovàquia. El seu pare hagué de fugir amb un amic via Polònia i Suècia. No tots els seus parents aconseguiren fugir a temps.
Aquesta mena de circumstàncies van fer veure al meu pare la naturalesa contingent del nacionalisme, val a dir, que les nacions no són quelcom donat, sinó que són creades pels estats i pels nacionalistes. Sovint els individus han de triar entre diversos nacionalismes en competència. Al mateix temps va adonar-se, en contrast amb Kedourie, que el nacionalisme, d’una forma o altra, és el destí inevitable del món modern.
Una crítica que hom ha adreçat moltes vegades a la teoria del meu pare és que és «reduccionista» i que ignora o és incapaç de percebre els sentiments que genera el nacionalisme. Com a rèplica davant això, va escriure: «Jo sóc profundament sensible a l’encís del nacionalisme. Puc interpretar unes trenta cançons populars de Bohèmia (o que hom presentava així en la meua joventut) amb la meua harmònica. El meu amic més antic, el qual conec des dels tres o quatre anys i que és txec i patriota, no pot suportar escoltar les meues interpretacions perquè diu que ho faig amb massa sentiment, ‘plorant dintre l’harmònica’. No crec que hagués pogut escriure el llibre sobre el nacionalisme que vaig escriure sense ser capaç d’emocionar-me fins a les llàgrimes, amb l’ajuda d’alguna copa, amb les cançons populars, que d’altra banda es dóna el cas que és la meua forma preferida de música.»
És clar que aquesta preferència per les cançons populars txeques no el va fer tornar-se un nacionalista txec, i certament un element de la seua teoria del nacionalisme és que molt poques vegades els nacionalistes són capaços de comprendre les arrels del nacionalisme com a tal. La qüestió no és simplement de representar sentiments nacionalistes sinó d’explicar-los.
Entre els observadors del nacionalisme hi ha hagut, cosa fàcil d’entendre, una angoixa notable pel que fa als extrems violents a què aquest mena de vegades. Tot i ser plenament conscient d’aquests extrems, com palesa aquest llibre, el meu pare no va fer d’això el focus exclusiu de la seua atenció. En un debat amb Jacques Rupnik i altres, es va declarar lleugerament més optimista que molts altres autors: confiava en una «no santa aliança» entre consumisme i un nacionalisme moderat i no territorial. També remarcava que li agradaria molt veure una Europa federal capaç d’imposar la seua autoritat per tal de prevenir els desastres ecològics, el terrorisme i el tràfic de drogues i d’armes, però havia de ser una Europa que conservés el seu pluralisme cultural i territorial.
Aquest petit llibre és la seua darrera paraula sobre la qüestió del nacionalisme. Constitueix també la seua anàlisi més madura, per tal com hi incorpora les seues teories sobre les «zones de temps» i les etapes històriques, alhora que precisa la seua posició en relació amb la divisió que hom fa, convencionalment, en els debats sobre el nacionalisme entre primordialistes i modernistes. A més, es dóna el cas que la darrera vegada que vaig veure el meu pare fou el 24 d’octubre del 1995, en un debat amb Anthony Smith a la Universitat de Warwick, on va fer una divertida exposició de les seues idees sobre aquesta qüestió, resumida en el capítol 15 del present llibre, titulat «Tenen melic les nacions?».
0 comentaris:
Publica un comentari