Jordi Sebastià (Burjassot 1966) és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i bacharel en Llengua i Literatura Portugueses per la Universidade Aberta de Portugal. Ha treballat com a periodista, una tasca per la qual ha rebut alguns premis com ara el Laia González i el Ramon Barnils, i fa classes de periodisme a la Universitat de València. Ha publicat la novel·la Un assumpte de perifèria (1999). Des de les darreres eleccions del 20 de novembre de 2011 és alcalde de Burjassot per la coalició Compromís.Al seu llibre El parany cosmopolita. Una mirada a les arrels ideològiques de la globalització (Editorial Afers), explica com pocs conceptes polítics i filosòfics han estat utilitzats —i s’utilitzen—de manera més perversa que el de cosmopolitisme. És realment possible ser un «ciutadà del món»? De quin món? Cal reivindicar el cosmopolitisme en una societat com la nostra cada vegada més interrelacionada? L’assaig pretén esbrinar què vol dir exactament «ésser cosmopolita» i com els usos del terme han variat al llarg de la Història. Des del seu origen a la convulsa Grècia unificada sota la força d’Alexandre el Gran fins a la seua concreció a l’Europa il·lustrada, obnubilada per la prepotència de la raó —de la seua raó—, el cosmopolitisme s’ha convertit en la coartada per al procés de brutal imposició de les formes occidentals de moral i economia que avui coneixem amb el nom de «globalització». Però la majoria dels analistes i comunicadors, fins i tot molts del que condemnen aquest procés, continuen presentant el cosmopolitisme com una ideologia «oberta», «plural» i «respectuosa». El treball vol desemmascarar el parany conceptual que s’amaga sota la coberta amable del que en realitat és una forma més —potser la més eficaç i subtil— de totalitarisme.
* * *
Cosmopolitisme i globalització: una relació necessària
«Quan tota la terra ha estat tan universalment unida per un petit nombre de fils units com ara? Quan ha tingut hom més poder i més màquines per a commoure nacions senceres amb una sola pressió, amb un sol moviment del dit?» La citació podria ser assumida perfectament per qualsevol ciutadà contemporani, conscient de l’alt grau d’interrelació planetària i de concentració del poder en unes poques mans que caracteritza la política i l’economia d’aquest inici de segle. I tanmateix, pertany al llibre Encara una filosofia de la Història, que el filòsof alemany Johann Gottfried Herder va escriure l’any 1747.
A final del segle XVIII ja hi havia, doncs, qui pensava que el grau de connexió entre els diferents llocs i cultures del globus era grandíssim i que les possibilitats mecàniques i militars d’influir arreu del món des d’un sol punt eren infinites. Quasi tres segles després, les comunicacions i la informàtica —el fils de Herder convertits en Internet— han reforçat de manera imprevisible aquestes condicions i els fets històrics han provat que ja no hi ha llocs que puguen considerar-se aliens a una «trama mundial». I aquesta trama ha privilegiat el desenvolupament econòmic capitalista, l’ha estès arreu del planeta i ha interconnectat els processos de producció i l’economia financera; per tant, més que mai —i molt més que en l’època de Herder— ens trobem davant la perspectiva real i immediata d’un sol i gegantesc mercat. Aquest procés, els analistes de la fi del segle XX el van anomenar globalització.
Però la globalització, com demostren les paraules de Herder, no és
un procés nou. Fa molts segles que teòrics i pensadors, uns a favor i uns altres en contra, han escrit i raonat sobre les possibilitats d’un govern, d’una societat, d’una civilització o d’una economia mundials. Una visió merament economicista del procés o que es limite a analitzar-ne les darreres conseqüències serà sempre una visió parcial, incompleta i, per tant, falsa. L’objectiu d’aquest llibre és intentar esbrinar quines són les arrels ideològiques que han permès establir aquesta trama planetària, quina és la base d’idees que acompanya, valida i fa possible el complex procés d’occidentalització i homologació del planeta conegut com a globalització. La resposta no és en absolut senzilla, però una mirada històrica ens descobreix que hi ha un concepte clau i necessari per a dur endavant un procés com aquest, un concepte que acompanya sempre les ideologies universalistes: el cosmopolitisme, l’ideal de la «ciutadania del món».I què és en realitat el cosmopolitisme? L’ús del terme, no sols en els treballs d’investigació política o filosòfica sinó també —i sobretot— en la parla quotidiana i en els mitjans de comunicació, és extremadament confús. És habitual sentir dir d’algú que és molt cosmopolita perquè viatja molt i alhora que certa ciutat —evidentment immòbil— és cosmopolita perquè té un aire «obert i mundà». Trobem la paraula «cosmopolita» com a adjectiu per a qualificar determinats estils de moda o d’arquitectura, però també com a actitud política «integradora i plural» en clara oposició als «tancats nacionalismes».
La utilització equívoca i sovint frívola del terme ha contribuït a ocultar tot el pes ideològic que implica. En realitat, el cosmopolitisme és un concepte polític nascut a la Grècia clàssica —entre els segles V i IV aC— que s’ha convertit en un dels elements fonamentals —probablement en el més important i definidor— en la formació ideològica d’Occident. El cosmopolitisme és una idea complexa a partir de la qual es creen dos mites —en tant que representacions col·lectives— que tindran un paper clau en la formació de la cosmovisió moderna: per un costat, el mite de l’home sense cultura, l’individu per ell mateix en tant que persona individual i no en tant que creació social; i, per un altre, el mite de la gran família humana, la Humanitat abstracta que reuneix en ella tots els habitants del planeta. Sense aquests conceptes hauria estat impossible, entre altres coses, que Pau plantegés per primera vegada en la història l’existència d’una religió universal: el cristianisme. Després del que podríem anomenar la «revolució cosmopolita», revolució conceptual és clar, ja res no tornaria a ser igual. El que fins en aquells moments eren un mosaic de pobles i cultures amb paràmetres socials i culturals particulars, aparegueren de sobte als ulls d’Occident com diferents manifestacions d’una mateixa arrel comuna. Això feia possible que, per damunt de cada cultura, poguessen existir religions, formes polítiques, sistemes econòmics o costums pretesament «universals»; pretesament universals però absolutament occidentals perquè el cosmopolitisme és una invenció occidental exportada —a sang i foc— a la resta de la Humanitat.
Així doncs, i seguint en certa manera una línia idealista, la base d’aquest treball és que sense la creació, la maduració i la concreció del projecte cosmopolita no hauria estat possible allò que anomenem globalització. Malgrat el lloc crucial que la idea cosmopolita ocupa en el pensament occidental, no hi ha cap treball específic —almenys que jo conega— dedicat a seguir-ne l’evolució i el concepte ni tan sols no figura en els diccionaris de termes filosòfics que he pogut consultar. Per això, la primera part d’aquest llibre, «El cosmopolitisme: evolució d’un concepte polític», és una aproximació, un primer intent —sense pretensions d’exhaustió—, que repassa els orígens del concepte i la seua vinculació amb l’universalisme cristià i la ideologia il·lustrada, així com també les primeres reaccions anticosmopolites, les dels romàntics. Finalment, he inclòs una breu síntesi d’alguns aspectes del debat ideològic entre comunitaristes i liberals, que demostren que el cosmopolitisme i les seues implicacions —tot i que no sempre de manera explícita— formen el nucli de bona part de la reflexió filosoficopolítica contemporània. Potser algun lector troba excessivament llarga aquesta primera part «històrica», però la considere absolutament fonamental per a poder aclarir un concepte tan complex, i crec que resulta força útil per a comprendr- molts dels usos que rep al nostre entorn quotidià el terme cosmopolita. Qüestions tan aparentment banals i allunyades de la reflexió historicofilosòfica com l’estil dels «homes de món» no resulten gens innocents després d’haver repassat, ni que siga breument, el cosmopolitisme dels cínics grecs i dels il·lustrats francesos.
Com he indicat suara, el naixement del concepte de cosmopolitisme va tenir lloc a la Grècia clàssica, en un context molt determinat: precisament en el temps en què les ciutats estat perdien el seu poder real i se sotmetien, de grat o per força, a l’imperi macedònic d’Alexandre el Gran. Va ser només en aquell turbulent moment quan, per primera vegada en la història, algú va poder concebre la idea d’un «ciutadà del món», un individu desarrelat, aliè a qualsevol cultura concreta, i membre alhora d’una comunitat tan abstracta i indefinida com el món. Perdut l’ideal del ciutadà, naixia el de l’individu. Les aportacions dels estoics a aquest ideal serien recollides pel cristianisme, la primera religió que es va plantejar el repte de ser universal, i posades a prova en la «descoberta» d’Amèrica. L’aplicació a Amèrica dels preceptes universalistes del cristianisme revelaria ben aviat una de les característiques més evidents del concepte d’Humanitat inventat per Occident: la seua asimetria. Tots som humans però uns tenen la fe i la veritat, i el «deure» de portar-la a la resta dels germans «menors».
És amb la Il·lustració que es conforma de manera quasi definitiva la noció de cosmopolitisme que ha dirigit la política i l’economia occidentals des del segle XVIII. La fe va ser destronada per la raó, que es va convertir en el patrimoni més important de la Humanitat, un patrimoni que no era ni cultural ni biològic, sinó la pura essència de la qualitat d’humà. Però la divisió que marcà l’expansió cristiana continuà present: tots els éssers humans tenen la capacitat de raonar però els que primer ho han descobert, l’Occident, tenen l’obligació de despertar aquesta capacitat en la resta. Començà així la projecció de l’ideal occidental d’Humanita- sobre les altres cultures, assumit com un procés que seguia les lleis de la naturalesa i era per tant inevitable. De fet, la unió que el terme «Cosmòpolis» implicava entre la dimensió natural (cosmos) i social (polis) de l’ésser humà, va ser validada per les teories científiques que buscaven aplicar lleis exactes i atemporals també a l’esfera social.
Va ser amb Kant, com veurem després, que es va inaugurar la cosmopolítica, la idea de plantejar un model polític global per a tot el planeta. Els ideals del cosmopolitisme il·lustrat i la cosmopolítica, impulsats per la França revolucionària, van consolidar alguns conceptes que han marcat el procés històric modern i que resulten essencials per poder entendre la globalització. Així, es va implantar el mite del progrés continu, ajudat per les noves descobertes tècniques i científiques, i el de l’obligació que tenia Occident d’impulsar aquest mateix progrés i creixement arreu del món, de traure la resta de pobles de la seua situació inequívocament endarrerida. Per dur endavant aquest procés, la llibertat de comerç és una condició absolutament fonamental, i una ajuda insubstituïble per a harmonitzar i acostar els pobles cap a la necessària unitat planetària en el que va ser batejat per alguns autors com la «República Mercantil Universal». Des d’aquesta perspectiva, aquells pobles que romanen al marge, que no participen en l’ideal cosmopolita, són considerats perillosos i es jutja totalment lícit obligar-los a adaptar les formes polítiques i econòmiques que són «lògicament» humanes: les occidentals i, en aquell moment, les que ja anunciaven el capitalisme global. Occident tutelarà i dirigirà aquells països on les diferents potències van arribant en la cursa colonial i ho farà amb la tranquil·la consciència de complir una missió amb la Humanitat.
En conseqüència lògica amb aquesta perspectiva, la diversitat és percebuda com un enemic de Cosmòpolis, un element perillós que cal eliminar. No importa la capacitat real dels països «diferents» per a emprendre atacs militars contra Occident; com Kant manifesta, si no adopten les nostres formes polítiques, si no participen del nostre projecte —que és el de la Humanitat—, són perillosos i tenim tot el dret a intervenir-hi. No es deriva d’aquest argument el fet que països tan poc potents militarment com Afganistan o Somàlia hagen estat condemnats no fa gaire com a «països que posen en perill l’ordre mundial»? No avala l’argument kantià la modificació dels objectius de l’OTAN que, desapareguda l’amenaça comunista, apunta al Tercer Món com el major focus de perill per a l’estabilitat planetària? No és la «ingerència per causes humanitàries» una nova mostra de la «responsabilitat occidental» envers la resta de la Humanitat?
L’objectiu d’aquesta primera part és, doncs, posar al descobert les arrels ideològiques d’aquest procés tan aparentment contemporani com el de la globalització i intentar així donar una perspectiva global del fenomen, que va més enllà de la imposició d’un mercat planetari controlat per algunes grans empreses occidentals. De fet, cal fer aquesta revisió si es vol realitzar una crítica coherent a la globalització i proposar-ne un model alternatiu; perquè denunciar el poder de les multinacionals i les conseqüències socials o ecològiques de la falta de control sobre les seues accions, sense fer explícita la ideologia que ha acompanyat i fet possible aquesta situació, no deixa de ser una aproximació epidèrmica i molt poc satisfactòria des d’un punt de vista argumental.
Sense posar en qüestió les bases del cosmopolitisme il·lustrat, doncs, és impossible enfrontar-se realment a la globalització. En la segona part del llibre, «La humanitat érem nosaltres», tracte de fer evidents les contradiccions d’alguns analistes actuals (tan diversos com Ignacio Ramonet, Adela Cortina, Alain Finkielkraut, Jean-Claude Guillebaud o Guy Scarpetta) que intenten manifestar-se’n en contra alhora que es declaren seguidors de la tradició de les llums. De fet, en realitat molts dels principals teòrics del moviment antiglobalització no ataquen en absolut les arrels del procés sinó la forma i, en definitiva, el que voldrien és una altra globalització. No s’oposen a la uniformització planetària sinó al model escollit per a dur-la endavant. La majoria de les crítiques que condemnen els abusos i els perills de la globalització econòmica callen davant la uniformització cultural i política que l’acompanya, i moltes de les propostes pretesament alternatives repeteixen el mateix esquema paternalista occidental. En què difereix el comportament de moltes ONGs de la missió evangelitzadora dels cristians a les Amèriques o de la redempció civilitzadora dels colonitzadors? No es tracta sempre de «salvar el germà petit»?
Per acabar el llibre m’he decidit a incorporar un epíleg, «L’estil cosmopolita: la planetària província de l’home de món», en què relacione tot el pes conceptual del terme «cosmopolitisme» amb algun dels usos més aparentment frívols que se li donen sovint en els anomenats mitjans de comunicació de masses. L’ús positiu i obert que el terme «cosmopolita» té generalment en aquests mitjans és hereu directe de la prepotència amb què els il·lustrats van percebre el món, com un únic espai a la seua disposició gràcies a la llum de la raó. La idea de l’«home de món» entronca directament amb la «missió civilitzadora» a què es va consagrar Occident i que va convertir-se en la major màquina de violenta homologació cultural que mai no ha conegut la història. L’ideal del ciutadà del món no és aplicable més enllà d’una limitada elit occidental, mentre que per a la gran majoria dels humans no és més que una idea que els homologa però no els integra i, per contra, els desarrela i els aboca a una situació de completa alienació. El cosmopolitisme, sota la forma de la ideologia que vol alliberar l’individu de les seues «cadenes identitàries», és un factor clau en la descomposició de les societats modernes; mentre que, com a instrument conceptual per a agermanar la Humanitat, és en realitat la cobertura per a la destrucció del gran valor antropològic que representa la diversitat de les societats humanes. En definitiva és un parany; que al llarg de la història ja ha demostrat la seua mortífera eficàcia.
0 comentaris:
Publica un comentari