Futur i passat de la nació quebequesa

La nació quebequesa. Futur i passat (Editorial Afers), presenta tres tipus de reflexions sobre la societat quebequesa. Les primeres, extretes d’un llibre apare-gut en francès l’any 2000 [Genése des nations et cultures du Nouveau Monde, Boréal, Montreal:2000, 503 pp., cap. III: «Un vieux pays neuf? Formation et transformations de la culture et de la nation au Québec», pp. 77-182.], proposen una nova manera d’abordar les realitats del Quebec. En dues paraules, suggeresc considerar aquesta societat no només dintre de les seues relacions històriques amb França, en tant que hereva i dependent d’aquesta cultura europea, sinó també —i potser en major grau— com una col·lectivitat nova en tant que resultat d’una història que li és pròpia, d’una experiència de quatre segles en terra americana que ha conformat una cultura diferent, original. D’ara endavant, doncs, es tractaria de relativitzar la relació amb la mare pàtria francesa, donant-li molta més importància a les proximitats continentals i relacionant la trajectòria del Quebec amb les d’altres col·lectivitats del Nou Món. A una visió massa exclusivament vertical, caldria unir-ne d’alguna manera una de lateral.
Al meu entendre, aquest canvi de perspectives pot comportar beneficis importants. Per exemple, després del fracàs de les insurreccions de 1837-1838, que volgueren rompre el lligam colonial amb l’Imperi britànic, les elits canadenques franceses van haver de fer front a diverses temptatives d’assimilació per part dels anglòfons. Amb ànim de resistència, aquestes elits s’esmerçaren a demostrar la substància i la riquesa cultural de la seua nacionalitat. Un dels mitjans aplicats va consistir a fer valer el lligam d’ascendència que unia el Canadà francès a França. L’afirmació d’aquesta filiació feia de la cultura canadencofrancesa l’hereva i continuadora a Amèrica de la gran civilització francesa. Hi compartia, doncs, el patrimoni amb tota la seua riquesa i tot el seu prestigi. Aquesta estratègia va procurar de manera instantània a la jove nació dominada una autoritat i una legitimitat de la qual estava molt necessitada. Però aquests avantatges van tenir un cost, ja que la francofonia quebequesa es va instal·lar en una relació de profunda dependència envers França: des d’aleshores la regla ha estat el manlleu i la imitació. Aquesta relació tutelar, jeràrquica, és a l’origen d’una tradició literària i artística esquifida, desproveïda d’inventiva i de vigor. També ha comportat una doble antinòmia o distorsió: a) sota la forma d’una cultura important manllevada a Europa, segurament molt rica però que es mostrava inapta per a donar compte amb plenitud de l’experiència del Nou Món, alhora que inhibia la facultat d’explotar a fons tot el material simbòlic; i b) sota la forma d’una relació social discordant, d’una banda amb les elits àmpliament nodrides de referències franceses i, de l’altra, amb les classes populars immergides en la cultura del continent nord-americà.
Això ha produït per a la cultura canadencofrancesa i quebequesa importants contradiccions i falsificacions (en les ciències, en les arts i les lletres, en les representacions de si mateixa i dels altres...) que van començar a dissipar-se després de la Segona Guerra Mundial, i més encara amb la Revolució tranquil·la dels anys 1960-1970. És precisament en aquesta època quan la nació, fins aleshores canadenca francesa, comença a anomenar-se quebequesa. Aquest canvi responia a dues preocupacions principals. En primer lloc, mirava d’assenyalar la voluntat de pensar des d’aquell moment el futur de la francofonia canadenca a partir del territori i de l’Estat del Quebec. Això era reconèixer d’una manera més explícita la fi del gran somni canadenc nascut durant la segona meitat del segle XIX que volia convertir el Canadà en un Estat autènticament binacional al si del qual els francòfons podrien desenvolupar-se en el mateix grau que els anglòfons («d’un oceà a l’altre»). En segon lloc, la nova identitat quebequesa comportava una redefinició de doble relació amb França i amb Amèrica. En el futur, els canadencs francesos del Quebec demanaren reformar la vella relació tutelar establerta amb la cultura de França i proclamar la cultura pròpia com una francofonia específica, de tipus nord-americà. Al mateix temps s’anunciava una nova manera d’articulació conti-nental, expressada en allò que els intel·lectuals comencen a denominar l’americanitat quebequesa.
Aquests canvis de perspectives fan possible i necessària alhora una reflexió sobre aquesta nova nació sobre la qual cal pensar (o repensar) tant el futur com el passat. Això és el que he assajat de fer a les altres dues parts del llibre, extretes també d’un llibre recent, del qual pren el títol [La nation québécoise au futur et au passé, VLB, Montreal:1999, 160 pp.]. Es tractaria en primer lloc de redissenyar els marcs de la nació, oberta des d’ara a tots els habitants del Quebec. El redesplegament al voltant de l’Estat i del territori quebequès obligava, en efecte, a eixamplar el cercle de la pertinença i la identitat nacional més enllà dels ciutadans d’origen canadencofrancès per tal d’incloure els angloquebequesos, els autòctons i totes les altres comunitats culturals. Així mateix, és necessària una definició de l’estatut dels diferents grups ètnics constitutius d’aquesta societat i de la seua forma de pertinença i d’integració. Això menaria a elaborar propostes sobre els fonaments d’una eventual cultura nacional quebequesa i sobre el lloc que hauria d’ocupar-hi la llengua francesa. En suma, invita a repensar la realitat cultural del Quebec tenint en compte el pluralisme abans que no l’homogeneïtat ètnica amb tots els seus riscs de derives etnicistes.
En sentit contrari, si se’m permet, però seguint la mateixa lògica, caldria rectificar també la visió del passat d’aquesta societat. Evidentment, ja no és possible reduir-la a l’únic component canadencofrancès, com ho feia la historiografia tradicional. Però ¿com s’ha d’inserir-hi (o integrar-hi), d’una manera que no siga únicament oportunista i artificial, la memòria dels altres grups ètnics, amb llurs trajectòries específiques, de vegades marginalitzades o fins i tot oposades? En aquest cas, com també en moltes altres societats culturalment diversificades d’Occident i d’arreu, ens trobem davant una alternativa difícil de superar: es tracta d’un mosaic de la memòria, del fraccionament pur i simple, d’una memòria del mosaic, és a dir d’una forma de convergència si no d’integració que sabria aixecar el repte d’un veritable interculturalisme. Sense pretendre resoldre aquest dilema, he volgut avançar algunes propostes de compromís susceptibles de nodrir la reflexió sobre aquesta qüestió. Hom observarà que descarte deliberadament del debat una tercera opció que comença a seduir alguns intel·lectuals: l’aboli-ció pura i simple de la memòria nacional.
Al cap i a la fi, fullejant aquestes pàgines, hom hi veurà que estan imbuïdes de la preocupació de traure a la llum el pensament sobre el Quebec i proveir-lo fonamentalment d’una important dimensió comparativa. El lector també descobrirà de seguida que els problemes que s’hi aborden adquireixen un caràcter d’universalitat: l’aürt de les etnicitats i la recerca de noves formes de cohabitació són actualment a l’agenda de totes les societats democràtiques. En fi, més enllà d’aquestes consideracions, els lectors catalans, que també pertanyen a una minoria cultural i estan familiaritzats amb els infortunis lligats a aquesta condició, potser es reconeixeran pròxims si no emparentats amb els quebequesos, aquests catalans d’Amèrica.

Gérard Bouchard