Introducció a «Els orígens ètnics de les nacions», d’Anthony D. Smith

Els orígens ètnics de les nacions [edició catalana Editorial Afers] va sorgir de dues preocupacions. La primera es va originar en algunes converses amb el professor Hugh Seton-Watson, en els seus darrers anys, sobre les diferències entre les comunitats ètniques i les nacions. A tot arreu, grups d’éssers humans estaven reivindicant l’estatus de «nacions», fins i tot encara que fossen enormement diferents entre ells en termes de recursos econòmics i de població, de força militar i de força política, i de material cultural i de característiques. La reivindicació de ser una nació és, evidentment, la reivindicació d’igualtat en el tractament internacional, si més no en teoria; però una reivindicació d’aquesta mena, ¿es podia aprovar respecte dels nombrosos estats petits, subdesenvolupats i culturalment heterogenis d’Àsia i d’Àfrica, o respecte de les nombroses agrupacions «tribals» sense pes polític ni serveis culturals d’algunes parts del Tercer Món? Podia hom establir una jerarquia entre aquests grups (i, doncs, entre les seues reivindicacions)? Una categoria com aquesta o una agrupació d’éssers humans, ¿quan esdevenia una «nació» recognoscible? O, si no, ¿quan esdevenia almenys una comunitat ètnica?
La segona preocupació sorgí de la recent discussió sobre la formació de les nacions a Occident a principis de l’edat moderna, en l’obra d’historiadors com ara Seton-Watson, Tilly i Breuilly, i en la de sociòlegs com ara Nairn, Benedict Anderson i Gellner. En contrast amb una generació anterior d’estudiosos i de profans, per als quals la «nació» (però no pas la ideologia del nacionalisme) es podia trobar fins i tot en l’antiguitat, la nova fornada de científics socials i d’historiadors va declarar la nació com una creació completament moderna, amb poques arrels —si és que en tenia— en èpoques anteriors. Però el meu propi treball sobre el modern «revifament ètnic», particularment a Occident, havia suggerit que els vincles i sentiments ètnics havien fet un paper important en períodes més antics de la història. Una vegada més sorgí la qüestió: quina relació hi havia entre les identitats ètniques i les nacions? Era una relació merament cronològica, o també tipològica? Que potser hi havia una relació causal entre l’etnicitat i la formació de les nacions?
En un món d’estats en competència i d’aspirants a nacions, aquestes no són qüestions merament acadèmiques. Molts pobles estan ben preparats a sacrificar les seues vides perquè se’n reconeguen les identitats nacionals i per la restauració dels seus països «històrics». Els nous estats, sovint carregats fora mida i fràgils, frisen per establir les seues credencials «nacionals», especialment quan no tenen ni un bri d’etnicitat comuna. Les masses desarrelades i sense llar estan igualment ansioses per proclamar la seua lleialtat envers unitats políticament efectives a les quals poden sentir (o poden ser induïdes a sentir) que «pertanyen»; i ¿quina manera millor de suggerir i induir aquest sentiment de pertinença que «redescobrir» arrels ètniques submergides o perdudes en les boires d’un temps immemorial?
Està de moda entre els observadors occidentals —arrepapats amb seguretat en les seues pròpies identitats nacionals forjades amb sang, penes i treballs fa uns quants segles— de dir penjaments sobre els excessos retòrics i l’equivocada erudició dels intel·lectuals nacionalistes de l’Europa del segle XIX o de l’Àsia i l’Àfrica del segle XX. Els qui tenen una identitat que rarament es qüestiona, i que mai no han conegut ni l’exili ni la dominació imposada al seu país i a la seua cultura, tenen poca necessitat de rastrejar les seues «arrels» amb vista a establir una identitat recognoscible i única. La seua, però, és només una forma implícita i inarticulada del que en els altres llocs s’ha de cridar des de les teulades: «Nosaltres hi pertanyem, nosaltres tenim una identitat única, ho sabem pel nostre llinatge i per la història». No hi fa res que aquests siguen igualment «mites» i «memòries» plens d’enganys i de distorsions. La natura «autoevident» de la identitat nacional anglesa o francesa és feta de mites i memòries d’aquesta mena; amb ells, els anglesos i els francesos són nacions; sense ells, tot just són altres tantes poblacions lligades en un espai polític.
És clar, en el concepte de «nació» hi ha molt més que no mites i memòries. Però aquests constitueixen un sine qua non: no hi pot haver identitat sense memòria (ni que siga selectiva), no hi pot haver designi col·lectiu sense mite, i la identitat i el designi o el destí són elements necessaris del concepte mateix de nació. Però això és també veritat respecte del concepte de comunitat ètnica; aquesta també ha de tenir una identitat i un destí, i, per tant, mites i memòries. Llavors, ¿és la nació, senzillament, una comunitat ètnica ampliada?
Aquestes qüestions, les han focalitzades els treballs recents de John Armstrong, les anàlisis del qual sobre els elements de la identitat ètnica en l’islam i en la cristiandat medievals semblava que qüestionaven directament molts dels pressupòsits de la nova generació d’historiadors i de científics socials. En posar en relleu aquests mateixos elements de mite, símbol i memòria, ha estat capaç d’abastar el que indubtablement ha semblat que era el tret més desconcertant de la investigació sobre els fenòmens ètnics i nacionals: la solidesa i la insubstancialitat, curiosament simultànies, de les comunitats ètniques i de les nacions. Per moltes raons, és més fàcil de «copsar» el nacionalisme, el moviment ideològic, que no pas les nacions, les cultures organitzacionals. Fins i tot les comunitats ètniques, tan fàcils de reconèixer des de la distància, sembla que es dissolen davant el nostre esguard com més ens hi acostem i com més volem subjectar-les. Resulta temptador de concloure que l’«etnicitat» es troba en els ulls de l’observador, que tot això és «situacional», una qüestió de temps i de context, canviant, fugaç, il·lusòria...
És ací on pertoca de tenir en compte la perspectiva de la investigació, i això, al seu torn, depèn dels problemes que es prenen en consideració. El nostre objectiu, ací, és d’indagar sobre les bases i la genealogia de les nacions. Per fer-ho cal una perspectiva tan àmplia com llarga. Això, inevitablement, ens obliga a dotar les nacions i les comunitats ètniques d’una «solidesa» més estàtica que la que podria garantir una investigació sobre qualsevol moment en el temps. Per veure la relació entre les comunitats ètniques i les nacions en conjunt i «en relleu», hauré de tractar-les i tractar els seus elements constitutius com si estiguessen dotats d’una tangibilitat i d’una definició més precisa que el que permetrien les seues circumstàncies específiques. Però això és inevitable en una indagació sobre les semblances i les diferències entre les comunitats ètniques i les nacions, i sobre les maneres com l’etnicitat i les comunitats ètniques formen els models i el treball preliminar per a la construcció de les nacions.
En aquesta indagació, haurem d’allunyar-nos dels pressupòsits de les dues escoles principals de pensament sobre l’origen i la formació de les nacions. Si bé ja no podem considerar la nació com un fet donat de l’existència social, com una unitat «primordial» i natural d’associació humana fora del temps, tampoc no podem acceptar que siga un fenomen completament modern, siga el «tic nerviós del capitalisme» o siga la forma i cultura necessàries d’una societat industrial. Si bé les revolucions del capitalisme industrial, l’estat burocràtic i l’educació de masses secular representen una línia divisòria en la història humana comparable a la transició neolítica, no han esborrat ni han convertit en obsoletes moltes de les cultures i identitats formades en èpoques premodernes. Certament n’han transformat moltes; n’han destruït, amalgamat i revifat d’altres. El destí d’aquestes cultures i identitats ha depès tant de les seues propietats internes com de la desigual incidència de les revolucions modernes. Perquè els constituents d’aquestes identitats i cultures —els mites, memòries, símbols i valors— es poden adaptar sovint a noves circumstàncies tot acordant-hi nous significats i noves funcions. D’ací que esdevinga important d’indagar sobre l’«estat d’identitat cultural» d’una comunitat donada a vigílies de quedar exposada a les noves forces revolucionàries, per tal de localitzar les bases de la seua subsegüent evolució cap a una «nació» de ple dret.
Aquestes són les consideracions que han determinat tant el mètode com el format d’aquesta recerca. Si bé els factors «objectius» com ara el volum demogràfic, els recursos econòmics, els sistemes de comunicació i la centralització burocràtica fan un paper òbviament important en la creació de les condicions ambientals de les nacions (o, més sovint, dels estats, que llavors ajuden a emmotllar les nacions), ens diuen poc sobre les qualitats distintives i sobre el caràcter de la comunitat nacional que sorgeix. Per això hem de mirar factors més «subjectius»: no pas les dimensions més efímeres de la voluntat, l’actitud i fins i tot el sentiment col·lectius, sinó els atributs culturals més permanents de la memòria, el valor, el mite i el simbolisme. Perquè aquests queden sovint enregistrats i immortalitzats en les arts, les llengües, les ciències i les lleis de la comunitat, que tot i estar sotmeses a un desenvolupament més lent deixen la seua empremta en les percepcions de les successives generacions i formen les estructures i l’atmosfera de la comunitat a través de les tradicions distintives de què són dipositàries. Només una aproximació més «simbòlica», basada en la comparació històrica dels elements duradors constitutius de les comunitats ètniques i de les nacions, ens pot ajudar a construir una imatge general de les relacions històriques i sociològiques entre aquelles comunitats i nacions.
El capítol inicial, per tant, es dedica a esbossar amb més detall les forces i limitacions de les dues aproximacions rivals a l’etnicitat, la «primordialista» i la «instrumentalista», i les posicions —que se superposen— dels «perennialistes» i dels «modernistes» respecte dels orígens de les nacions; i es dedica a explicar per què cal rebutjar moltes de les seues pressuposicions i assumir una perspectiva i una posició diferents.
Tot seguit, el llibre està dividit en dues parts. La primera examina la natura i el paper de les comunitats ètniques o ètnies; la segona, la formació i les característiques de les nacions. El primer capítol de la primera part (capítol 2) analitza els trets fonamentals de les comunitats ètniques i en ressegueix les bases principals, econòmiques, culturals i polítiques. El capítol 3 explora diversos tipus de sentiments i moviments nacionals en les èpoques premodernes, i les situacions que típicament els fan sorgir. El capítol 4 argumenta, contra la pretensió «modernista», que una quantitat considerable de cultures d’elit s’han estès a altres estrats i regions de la comunitat, i suggereix una distinció entre comunitats «laterals» i comunitats «verticals» en termes de mobilització popular i tancament de la comunitat. El capítol 5 examina l’ampli tema de la supervivència ètnica: com i per què algunes ètnies van ser capaces de perpetuar les seues cultures, tot i que amb canvis, al llarg de segles, fins i tot mil·lennis, mentre que d’altres —algunes d’elles molt més fortes políticament— es van dissoldre i quasi caigueren en l’oblit. Ací se suggereix que, entre el complex de factors rellevants, les condicions religioses de salvació i els seus textos, litúrgies i clergats van ser elements vitals en la conservació de les formes ètniques entre moltes comunitats.
La supervivència de moltes comunitats ètniques fins a l’edat actual, enfortides per la seua fe en els textos i pels clergats, forma el rerefons de la formació de les nacions, que és objecte de consideració en la segona part. El primer capítol d’aquesta part (capítol 6) comença amb els trencaments radicals introduïts per les revolucions econòmiques, polítiques i culturals a Occident, i tot seguit explora els dos models i les dues trajectòries de formació de les nacions, la civicoterritorial i l’etnicogenealògica. La interacció entre aquests dos conceptes i trajectes es ressegueix a Europa i a Àsia, i s’il·lustra la influència creixent del model ètnic; s’hi troba que el concepte de nació és essencialment inestable i dualista. Els capítols 7 i 8 estudien detalladament aquest caràcter dual de la nació: el capítol 7 considera les nacions com a Gesellschaften, mobilitzades, activistes, seculars, territorialitzades, inclusives, basades en les masses populars. El capítol 8 mira cap a l’altra cara de la moneda: la nació a la recerca del seu passat. En necessitar una història i un destí per vèncer la mort i la futilitat, les comunitats com les nacions han de trobar història i destí en els cultes de la natura i en el passat heroic. Particularment la intel·lectualitat que retorna necessita un passat viu al qual puga re-entrar, i empra disciplines com ara l’arqueologia i la filologia per tal de reconstruir aquells espais poètics i èpoques daurades en què la «nació» pot i ha de localitzar-se a si mateixa. Els monuments de la natura i de la història, i el culte als herois, ajuden a mantenir a ratlla el «desencantament» i formen la nova nació a través dels «mapes» i «moralitats» ètnics que evoquen.
El capítol de cloenda estudia la qüestió de l’obertura i posa junts els elements de l’anàlisi tot assenyalant l’«antiguitat» interna de les nacions com a processos històrics que tenen continuïtat i requereixen un passat utilitzable. També subratlla la potència de l’etnicitat-en-general, tant la de comunitats ètniques particulars com la dels mosaics ètnics. Els mitjans poden haver canviat dramàticament, però hi ha una considerable continuïtat de fins entre les ètnies premodernes i les nacions modernes, tal com ho demostra la contínua rellevància d’un passat reinterpretat de la identitat ètnica en el manteniment de les nacions. No es pot crear cap ordre mundial que ignore les ubiqües aspiracions de les nacions a la recerca d’arrels en un passat ètnic, i no pot donar fruit cap estudi sobre les nacions i sobre el nacionalisme que ignore completament aquest passat.

Anthony D. Smith
London School of Economics