La naturalesa de la nació, segons Miroslav Hroch

La naturalesa de la nació (Editorial Afers) és per a mi una oportunitat interessant per a presentar al públic català una visió global de la meua investigació sobre les nacions i la seua formació. Aquesta investigació va tenir lloc en dos períodes més aviat distants en el temps: el primer, a les acaballes dels anys seixanta i a la primeria dels setanta; el segon, durant els noranta. Per fer entenedora aquesta evolució, m’agradaria d’afegir-hi alguns comentaris.
Quan, fa més de trenta anys, vaig començar a escriure Social Preconditions of National Revival in Europe (Cambridge University Press, Cambridge:1985), la meua intenció no era presentar una «teoria» nova del procés de formació de la nació, tal com alguns crítics van afirmar després. La meua intenció era de bon tros més modesta. Tan sols hi mirava de determinar quines circumstàncies socials afavorien l’expansió reeixida dels sentiments patriòtics entre la població general. Per descomptat, no imaginava que aquest llibre fos considerat després com un treball «que obria una nova era en l’anàlisi de la composició dels moviments d’alliberament nacional» (Eric Hobsbawm: Nations ans nationalism since 1780, Cambridge University Press, Cambridge:1990, p. 4). Si hi havia cap ambició més enllà del camp de la investigació empírica, era més pel que fa a la metodologia que no a la teoria. Vaig provar de demostrar la utilitat del mètode comparatiu en una època en què encara no era habitual i no estava de moda dins la historiografia europea. L’únic element teòric en aquesta aproximació era la tesi que les nacions no sols són úniques, sinó que també tenen un procés de formació que inclou trets generals comuns, els quals es poden descobrir i explicar per comparació. Com que no fa gaire ha aparegut la segona edició d’aquest llibre, hem inclòs la conclusió d’aquell text en aquesta selecció d’articles.
He optat per comparar només aquells casos que pertanyien a un dels dos tipus bàsics de processos de formació nacional, el que he denominat de les «nacions menors». Aquí, l’adjectiu «menor» té una connotació més aviat qualitativa que quantitativa. Avui dia, m’estime més caracteritzar aquest tipus com una evolució que va començar sota les condicions d’un grup ètnic no dominant i que va continuar com a moviment nacional envers una nova nació. Malgrat aquesta modificació terminològica, alguns autors han obviat que la meua base d’investigació estava limitada tipològicament i han malentès que les meues observacions i generalitzacions es referien també a l’altre tipus de procés de formació nacional, el que es va esdevenir sota les condicions de la nació estat. Tant en la meua primerenca investigació com en la més recent, no m’he ocupat d’aquest tipus de processos de formació nacional. En relació amb això, cal afegir que les meues investigacions diferien de la major part dels treballs publicats durant les dues darreres dècades, atès que no versaven sobre un «nacionalisme» nebulós i omnipresent, sinó sobre moviments nacionals com a tipus legítim de procés de formació de nacions.
Per il·lustrar alguns aspectes d’aquest debat, presente l’article «La naturalesa de la nació», en què vaig respondre a Ernest Gellner i vaig esmenar alguns dels seus malentesos sobre el meu treball. Els dos articles curts que apareixen tot seguit tenen un caire més informatiu: proven d’oferir una impressió de les condicions generals dels imperis multiètnics a l’Europa central i l’Europa de l’Est i dels diferents tipus de moviments nacionals per tot el continent.
Mentre que les meues investigacions dels anys seixanta donaven compte de qui eren els protagonistes i els partidaris dels moviments nacionals, la meua investigació comparativa durant els noranta intentava resoldre una altra qüestió important: què pretenien aquests protagonistes i com es poden descriure i interpretar les seues reivindicacions formulades «en nom» de la nació. El resultat d’aquesta investigació s’ha publicat en diversos articles i especialment en un llibre meu que s’acaba d’editar, In the National Interest (Charles University, Praga:2000). He triat dos articles sobre temes que, m’imagine, deuen interessar més els estudiosos catalans: el paper i la importància del programa lingüístic, i el problema de l’anomenada «autodeterminació»; és a dir, les formes i les variacions de les reivindicacions polítiques.
Els tres darrers articles curts mostren, abans de tot, reflexions metodològiques i cal entendre’ls com a projectes i base hipot-tica per a la futura investigació sobre alguns problemes recentment debatuts: en primer lloc, la polèmica qüestió de les minories i els seus drets i reivindicacions; en segon lloc, la interpretació del «nou nacionalisme» als països postcomunistes; i, finalment, la importància del «constructe» de la història nacional en els processos de formació nacional i en relació amb l’actual debat sobre la història europea.
Fet i fet, m’agradaria expressar el meu agraïment a l’Editorial Afers i a la Universitat de València per haver-me ofert l’avinentesa de presentar els resultats de les meues reflexions als especialistes i al públic general d’un país la història i la cultura del qual aprecie a bastament, encara que malauradament només haja gaudit d’un paper limitat en la meua recerca.

Miroslav Hroch