La teoria del nacionalisme a França (presentació)

La qüestió nacional és un tema apassionant. Cal pensar que en els darrers vint anys hi ha hagut un desenvolupament, quantitativament parlant, prodigiós. Seria més discutible afirmar que, des d’un punt de vista qualitatiu, les contribucions han estat de gran importància. Des del punt de vista de la història de les ciències socials és evident que l’estudi de la nació ha estat magre. Una afirmació un xic agosarada seria dir que els únics textos importants apareguts fins als anys seixanta van ésser La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia (1907) d’Otto Bauer i Marxisme i la qüestió nacional (1913) de Josif Stalin. Aquests textos són, si es vol, molt polítics, però evidentment el de Bauer és un estudi fonamental.
Aquest llibre que ofereixo al lector de llengua catalana com una primícia [La teoria del nacionalisme a França, Editorial Afers] recull una col·lecció de papers que he escrit en els últims deu anys i que s’han publicat en diferents revistes angleses. He de confessar que l’autor amb qui vaig començar el tractament de la problemàtica nacionalitària francesa —per utilitzar un terme ampli— fou Émile Durkheim. El fundador de la sociologia francesa, per no dir de la sociologia tout court, va cobrir un camp teòric molt ampli, però no es pot dir que el tema de la sociologia de la nació hi fos important. Això no vol dir que altres sociòlegs importants del seu temps, com ara Max Weber, fossin molt més actius sobre aquesta qüestió.
La Primera Guerra Mundial fou el marc que va determinar en gran part la contribució de Durkheim sobre el nacionalisme (contrastant la noble França amb la perversa Alemanya), així com també la del seu nebot i deixeble Marcel Mauss. És evident que la contribució d’aquests dos autors sobre el tema és, per a ésser correctes, limitada. Durkheim va elaborar essencialment uns escrits variats sobre el tema, però el més central fou un pamflet contra el nacionalisme alemany del 1915, i Mauss no va acabar mai el llibre (escrit cap al 1920) que potser hauria estat important, o «monumental», com va dir l’editor, atesa la categoria i precisió de l’escrit. De l’escola durkheimiana hi he afegit l’escrit de Maurice Halbwachs, que no es pot dir que tracti la qüestió nacional directament, però és una aportació fonamental al tema important de la memòria col·lectiva que, des dels anys 80 en endavant, ha tingut un impacte important a l’àmbit acadèmic mundial.
En el capítol sobre Mauss hi ha també un estudi sobre la contribució d’Arnold van Gennep al nacionalisme; es tracta d’un antropòleg contemporani, però no de l’escola durkheimiana. Cal insistir en el fet que la seva aportació al tema és superior, des d’un punt de vista com a mínim de pàgines, als treballs de Durkheim i de Mauss. Quantitativament es pot dir que van Gennep va publicar quatre articles sobre el nacionalisme i el primer volum d’una trilogia sobre el tema. També és cert que aquesta obra ha estat històricament poc comentada, però jo penso que no deixa d’ésser innovadora i interessant.
L’etapa següent dels meus escrits sobre el tema es refereix a autors més recents: Louis Dumont i Dominique Schnapper. Encara que se’ls pugui considerar noms coneguts i prestigiosos dins l’antropologia i la sociologia franceses respectivament, sóc relativament crític amb les seves visions nacionalistes. El cas de Dumont és, penso, d’un cert simplisme o, si es vol, idealisme històric, en tractar d’explicar l’aparició del nazisme alemany. Jo penso que no hi ha substitut possible a un tipus d’aproximació que no sigui la sociologia històrica. Pel que fa a Schnapper, el dominant encara que previsible és el marc únic que es projecta a l’hora de definir la nació, és a dir, cal veure la nació sempre com una nació estat. Com és evident, ni Escòcia, ni Catalunya, ni Flandes són nacions. Encara que pugui semblar agosarat, penso que les limitacions d’aquests dos autors brillants és precisament llur caràcter extremadament afrancesat.
Els capítols un i dos són molt recents i no han estat publicats encara en anglès. El que tracta de Lucien Lévy-Bruhl correspon a una conferència que vaig fer al Centre d’Estudis Durkheimians de la Universitat d’Oxford el mes de novembre de l’any 2001, i el que s’ocupa d’Ernest Renan és el resultat de la invitació-suggeriment de l’editor d’Afers a l’inici de l’any 2002 mentre em trobava a València impartint un curset a la Fundació Cañada Blanch. He de confessar que la recerca sobre Lévy-Bruhl respecte al nacionalisme alemany fou una sorpresa molt agradable. L’any 1890, i en el context negatiu de l’ocupació alemanya d’Alsàcia i Lorena vint anys abans, l’autor presenta una visió molt equilibrada del nacionalisme alemany des del seu inici fins al 1848. Pel que fa a Renan, és evident que mancava, en un llibre sobre el nacionalisme francès o fins i tot d’un abast més ampli, una referència a la seva obra cabdal sobre el tema: Qu’est-ce qu’une nation? De fet, el seu text ha marcat el desenvolupament dels estudis sobre el nacionalisme els últims anys. En cert sentit, és una obra breu, de fet una conferència, però té una gran envergadura i contundència. El fet que tingui limitacions és un punt que cal recalcar; el fet que hagi tingut un impacte recent ens mostra les limitacions del panorama present.
Un punt molt evident d’aquesta col·lecció de textos francesos és que gran part dels assaigs tenen a veure no amb la realitat nacional francesa, sinó fonamentalment amb la nacionalitat alemanya i el que es llegeix com el seu intent modern de dominar França. Que aquesta tensió històrica ha estat superada gràcies a la Unió Europea és un fet evident; el passat era, però, proble-màtic i és per això que l’interès dels científics socials d’aquells temps es va centrar en la problemàtica francoalemanya.
Per acabar aquesta introducció, voldria agrair amb tota cordialitat a l’Editorial Afers i a la Universitat de Vàlencia la seva generositat per publicar aquest llibre dins d’una col·lecció —«El món de les nacions»— que em sembla molt atractiva. La meva presència repetida al País Valencià els darrers anys, impartint classes i fent conferències, ha estat una experiència molt agradable i il·luminadora. Per a una persona que s’autodenomi-na «Anglo-Catalan», molt immersa al món acadèmic britànic però interessada pel nacionalisme dels Països Catalans, l’experiència nacional valenciana resulta fascinadora i prometedora. Finalment, potser hauria de dir que el tema nacional és una qüestió que m’interessa des de fa força anys. Al lector curiós, li pot interessar el llibre que vaig publicar en anglès ja fa uns anys: The God of Modernity. The Development of Nationalism in Western Europe (El dios de la modernidad. El desarrollo del nacionalismo en Europa occidental, Anagrama). Aquest any sortirà Primordial Foundations of National Identity. From Catalonia to Europe a l’editorial Berg d’Oxford (tr. cat., Empúries, 2003).

Josep R. Llobera