A finals de l’any 2005, quan una galeria de Madrid va exposar l’obra del pintor olotí Virgili Batlle Vallmajó, «Virgilio», ben poca gent tenia coneixement de la seva existència; ara, el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera li dedica una exposició. [El catàleg, Virgilio Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d'un pintor català exiliat a Tolosa, ha estat coeditat de les editorials Afers —País Valencià— i Mare Nostrum —Catalunya del Nord].Virgili Batlle Vallmajó era el novembre de 2005 Virgilio Vallmajó, perquè hi havia molt poca informació sobre la seva persona i sobre la seva obra. Aquest suplement Dominical del Diari de Girona li dedicava un reportatge que començava amb aquestes paraules: «Ni a les galeries d’art més antigues, ni al Museu Comarcal de la Garrotxa, ni a l’Ajuntament, ni a l’Arxiu comarcal. Aparentment, ningú no ha sentit a parlar mai a Olot de Virgilio Vallmajó, ni hi ha a la ciutat cap constància documental de la seva existència. Encara menys, per tant, es té coneixement de la seva obra artística, que aquests dies exposa la galeria d’art José de la Mano de Madrid, en la mostra comercial Virgilio Vallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica».
Sis anys després, la situació ha canviat radicalment. L’historiador de l’art Narcís Selles ha fet una intensa recerca sobre la vida i l’obra de Virgili Batlle Vallmajó, i el resultat n’ha estat l’exposició Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català, que fins el 15 de gener es pot visitar al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. A més de la mostra —que inclou una trentena d’obres, a més de fotografies i altres documents—, s’ha editat un extens catàleg en el qual Selles proporciona tota la informació que ha recopilat sobre el pintor olotí, la seva creació artística, i la seva relació amb altres artistes catalans que es van haver d’exiliar després de la Guerra civil. La seva conclusió és que «l’aportació plàstica de Batlle Vallmajó —que solia signar les seves obres amb el nom «Virgilio»—, constitueix una molt valuosa manifestació de la cultura artística de l’exili republicà a l’Estat francès. No tant per la quantitat d’obra realitzada —que no fou especialment abundant—, ni pel fet de testimoniar explícitament el suplici de l’èxode –les seves pintures, en general, no acostumen a denotar cap sentiment tràgic–, sinó per la pertinaç i cada cop més radical ruta estètica que va seguir, amb proposicions d’una notable audàcia formal ben allunyades de les vies llavors més fressades, i rebeca al tòpic que atribueix a la globalitat de la cultura de l’exili una fixació en moments pretèrits i certa malenconia malaltissa».
Seguint l’explicació que fa Selles —que ha fet entrevistes a persones que van conèixer el pintor, ha buscat documentació i ha estudiat tota mena de publicacions sobre ell—, «Virgili Batlle Vallmajó (o Vallmajor) va néixer al barri olotí del Pont, al carrer de Sant Cristòfol, el 13 de maig de 1915. Els seus pares eren Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa, provenien de Batet, petita localitat a tocar d’Olot (...), i tingueren quatre fills. Era una família de classe treballadora, per bé que relativament acomodada atès que el cap de casa feia d’encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca».
De la imatgeria a la paperera
Virgili Batlle va estudiar a les Escoles Pies però ben aviat va començar a treballar en un taller d’imatgeria religiosa —Can Castellanas—, «on devia aprendre els primers rudiments de l’ofici de pintar». Posteriorment «va canviar de feina i es va incorporar a una fàbrica tèxtil —Can Jombi— on va exercir activitats sindicals. Més endavant, va passar a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts, en què destacaria com a actiu militant llibertari». En paral·lel a la seva activitat professional, era soci de l’Orfeó Popular: «Va formar part del seu esbart dansaire, de l’equip de futbol i va acabar esdevenintne vicepresident amb només vint anys acabats de fer, la qual cosa evidencia el seu notable ascendent entre els membres de l’agrupació».
Narcís Selles ha trobat en la premsa de l’època diverses referències a Virgili Batlle, que tenen a veure amb la seva activitat a l’Orfeó: «D’una banda, apareix com a representant dels joves de la ciutat, al costat de Salvador Blanc i les seves respectives parelles, per ballar la sardana de Corpus. Aquesta atribució ens permet deduir una certa rellevància pública del personatge, que ve confirmada pel fet de ser objecte de diverses referències jocoses en la premsa humorística de la ciutat, i alhora suggereix una actitud personal no dogmàtica en relació a la religió (...). I d’altra banda, hem localitzat el seu nom en cròniques futbolístiques, primer com a jugador de l’equip de l’Orfeó i després de Joventut Obrera i del C.D. Montsacopa».
Després de constatar la intensa implicació de Virgili Batlle tant en la seva militància obrera com en les activitats de l’Orfeó Popular, Selles rebat textos biogràfics precedents sobre Virgili Batlle en els quals se sostè que de molt jove s’havia traslladat a Barcelona i a Madrid per reforçar la seva formació artística: «En bona part dels textos amb referents biogràfics escrits fins ara sobre el pintor, d’un interès variable però dotats d’una escassa fonamentació empírica, s’afirma que molt aviat va anar a viure a Barcelona i que després es va instal·lar a Madrid, on el va sorprendre l’esclat de la guerra, però les entrevistes que hem realitzat i les dades que hem exposat sobre les seves activitats a Olot, que abracen un marc temporal força ampli, semblen contradir algunes d’aquestes informacions. En tot cas, la hipotètica presència a les capitals catalana i espanyola no hau ria correspost a una estada prolongada, sinó com a molt a unes visites més o menys esporàdiques».
Arran de l’esclat de la guerra, Virgili Batlle «va ocupar un lloc capdavanter entre les forces locals que s’enfrontaren als grups afins a les tropes colpistes i va participar en la recollida d’armes que van impulsar diversos sectors populars entre alguns particulars, militars retirats i en les armeries de la ciutat. El fet que treballés a Sant Joan les Fonts, petit municipi de gran tradició industrial i obrera situat al costat d’Olot, va propiciar que s’incorporés al Comitè Antifeixista que hi havia a la població. Aquest grup estava dominat per la CNT-FAI i va ser un dels més radicals de la comarca en les seves accions i decisions». Segons Selles, «la radicalització que va experimentar Virgili en aquells moments sembla que està molt condicionada per l’estat d’alarma, el clima d’agitació i l’explosió de brutalitat que va generar l’acció militar contra la República legalment constituïda i la guerra civil que va seguir-la, ja que les dades que hem esmentat sobre ell corresponents als anys anteriors no suggereixen una personalitat extremista, sinó més aviat al contrari, malgrat la seva activa i compromesa militància obrera».
Batlle va marxar de voluntari al front d’Aragó, «possiblement amb la columna Los Aguiluchos, que va sortir de Barcelona a final d’agost (...). Uns mesos després, quan els joves del seu reemplaçament foren cridats a files, l’informe del Consell Municipal d’Olot cons tata que ell ja es trobava servint al cos de sapadors i minadors del Castillo Vicente Segura a la població de Vicién (Osca)». Posteriorment, va ser incorporat a la Divisió 2822, que aplegava membres de columnes anarcosin dicalistes, i que va combatre a Belchite i Fuentes del Ebro.
El periple francès
La tuberculosi va obligar Virgili Batlle a tornar a Olot, des d’on «sembla que va anar a un sanatori del Montseny i després a l’hospital de Girona, on va ingressar el 25 de febrer de 1938 per ser tractat de la malaltia i perquè li fessin el diagnòstic del seu estat. El Tribunal Mèdic va declarar-lo inútil per al servei, el 16 de març de 1938. Cap al final de la guerra, davant la imminència de l’arribada de l’exèrcit sublevat, va agafar el tren a Girona i es va refugiar a França». A partir d’aquí, Narcís Selles ha trobat contradiccions en les informacions sobre els passos que va seguir Virgili Batlle: per un costat, hi ha qui sosté que va passar pel camp de concentració d’Argelers i en va fugir cap a París, on hauria establert contacte amb Picasso, Jaume Sabartés i el seu entorn, «fins al punt de mantenir una estreta relació amb el pintor malagueny i el literat català». L’historiador afegeix, però, que aquesta versió «ha estat quüestionada per Enric Batlle, germà de Virgili, el qual afirma que aquest no va viure l’experiència concentracionària i que tampoc no va partir a París, sinó que un cop traspassada la frontera es va dirigir amb alguns altres refugiats a la ciutat occitana de Montalban, on a causa de la seva malaltia va ser acollit a l’hospital de la població, la responsable del qual tenia una actitud receptiva cap als exiliats republicans. En coherència amb aquesta explicació, es conserva l’informe d’un metge de l’esmentada institució, en què deixa constància de la seva dolència —amb l’eufemisme de bacil als bronquis— i alhora constata la seva millora durant el temps d’estada i tractament en el centre. També se li hi recomana un sojorn prolongat al camp».
«Fou precisament en aquest hospital de Montalban —continua Selles— on Virgili va conèixer la que, ben aviat, esdevindria la seva esposa, Jeanne Marcelle Daynès, monja de l’orde de Sant Vicenç de Paül, infermera i diplomada en farmàcia. Una persona molt cultivada que també pintava i tocava l’orgue a la capella de l’hospital; el seu pare, Marius Daynès, era músic. La intensitat de l’enamorament va portar la noia a abandonar els hàbits i casar-se amb el refugiat olotí, el qual d’aquesta manera es vinculava amb una família de l’aristocràcia local i d’adscripció reialista, per bé que econòmicament havia patit un fort sotrac i es trobava arruïnada, la qual cosa va obligar els dos joves a haver de treballar per poder viure».
Un cop casats, la parella es va traslladar a Tolosa, molt a prop de Montalban, i «per subsistir van muntar un taller de fusteria, Maison Batlle, que fabricava joguets. Virgili va dedicar bona part del seu temps a la pintura i, en els moments més greus de la malaltia, va comptar amb la col·laboració de la seva esposa, que era pintora aficionada i conreava un art de caire tradicional. El 1946 van tenir el seu primer i únic fill, Michel Batlle». Durant aquests anys, explica Narcís Selles, «Virgili va passar per alguns altres sanatoris, com el de Banys d’Arles, on hi havia establiments termals i s’hi havien creat diverses cases de salut per al tractament de la tuberculosi, i va viatjar per la costa catalana sota jurisdicció francesa, possiblement seguint suggeriments mèdics. També van tractarlo a l’hospital de Revel. La seva residència habitual continuava essent la capital occitana, al número 40 del Quai de Tounis, davant el riu Garona, on va morir el 29 d’agost de 1947».
La recerca de Narcís Selles no s’acaba amb la mort de Virgili Batlle, sinó que ofereix dades sobre la seva vidua i el seu fill: «Els anys 1948 i 1949, Marcelle i el seu fill Michel van passar una temporada a Olot, a casa dels pares de Virgili. Un cop retornats a França, la vídua va continuar rebent l’ajut del seu sogre, que hi envià diverses vegades l’altre fill, Enric, que passava la frontera de forma clandestina, per tal de tenir-ne cura. Finalment van decidir casar-se i l’oncle de Michel va passar a fer-li de pare».
Fotos: 1. Retrat de Virgili Batlle. Arxiu d’Imatges d’Olot. Fons C. Gotarde. 2. «Cases damunt paisatge» (1942). 3. «Retrat de dona» (1941). 4. Virgili Batlle i Jeanne Marcelle Daynès a Tolosa, el 1945. Fons E. Coll. 5. «Paisatge del Mediterrani» (1941). 6. «Composició» (1945).
0 comentaris:
Publica un comentari