Al llibre El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971) (Afers), l’historiador Carles Santacana (Barcelona, 1961) explica com la penetració social del catalanisme, la creació d’un sistema de partits polítics propi, alhora que la consecució d’espais institucionals com la Mancomunitat o la Generalitat, i la definició d’un espai cultural específic, van rebre un revés absolut a la fi de la guerra de 1936. Les proclames espanyolistes dels revoltats incloïen l’atac als programes catalanistes, però també al simple ús, fins i tot privat, de la llengua catalana. El llibre tracta de les reflexions que es van fer en alguns àmbits franquistes quan la retòrica oficial no podia continuar amagant que l’estratègia de la prohibició i la repressió sobre el catalanisme durant més de dues dècades no havia assolit el seu propòsit: esborrar la cultura política autòctona i el sentiment catalanista. De fet, mai durant el règim franquista no es va manifestar des dels àmbits oficials el fracàs d’aquella política, que va ser posada en evidència en el procés de transició democràtica. Els documents que es presenten al llibre són un testimoni clar d’aquesta percepció: es tracta en concret de diverses sessions que el Consejo Nacional del Movimiento —fins al 1967 Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista— va celebrar als anys seixanta i setanta, en què va dedicar part de la seva feina a tractar de la qüestió catalana. çes tracta d'uns materials expressament destruïts i desconeguts, que posen en relleu els neguits que, malgrat el discurs oficial, existien en nuclis rellevants de la classe política franquista respecte de Catalunya.* * *
El desenllaç de la guerra civil espanyola de 1936 va capgirar radicalment el
desenvolupament polític català del primer terç del segle XX. La penetració social del catalanisme, la creació d’un sistema de partits polítics propi, alhora que la consecució d’espais institucionals com la Mancomunitat (1914-1923) o la Generalitat (1931-1939), i la definició d’un espai cultural específic, van rebre un revés absolut. Arreu d’Espanya la guerra civil va ser una confrontació entre models identificats, bé amb l’ultraconservadorisme i els feixismes, bé amb diversos projectes reformistes o de revolucionarisme social. A Catalunya, aquesta dinàmica també hi era present, i s’hi desenvolupaven conflictes socials intensos, de manera que podríem parlar també d’una guerra civil catalana. Però això no obsta perquè entre els objectius explícits dels revoltats el juliol de 1936 hi havia també el de posar fi a l’experiència autonòmica catalana, i a les incipients o en projecte del País Basc i Galícia. En aquest sentit, és prou coneguda la pressió anticatalana que es va produir en el període bèl·lic entre les mateixes files franquistes. En aquell context les proclames espanyolistes dels revoltats incloïen l’atac als programes catalanistes, però també al simple ús, fins i tot privat, de la llengua catalana, que esdevenia incompatible amb la definició de la «Nova Espanya». En definiti-va, un clima polític tan visceralment anticatalà que resultava incòmode fins i tot als falangistes catalans. El primer acte polític quan l’exèrcit franquista va trepitjar territori català va ser l’anul·lació de l’Estatut d’autonomia de 1932, amb la qual cosa les províncies catalanes passaven a tenir «l’honor» de ser governades com totes les d’Espanya.
A partir d’aquí, la doctrina oficial, exposada a la premsa, als manuals escolars, a la ràdio, etcètera, repetida constantment durant quasi quaranta anys i practicada des de les institucions polítiques, afirmava que només hi havia una nació, que era Espanya, i una llengua oficial i permesa, la castellana. El catalanisme havia de ser perseguit radicalment, i la mateixa existència de Catalunya, ni que fos considerada una regió, amagada. La llengua catalana, òbviament, havia de ser proscrita. Tot allò que fes referència a Catalunya, com ara denominacions d’institucions oficials o també privades, havia de desaparèixer, des del Palau de la Música, que va perdre l’adjectiu «Catalana», fins a la Biblioteca de Catalunya, que va esdevenir Biblioteca Central. L’espanyolisme exacerbat, que eliminava també denominacions en altres idiomes perquè els considerava estrangeritzants, ho va ocupar tot i va represaliar tot allò que no s’ajustés a la nova pauta, que era la d’un ultranacionalisme espanyol unitarista i centralista, que estructurava territorialment l’estat a partir dels municipis i províncies, tots tallats pel mateix patró com a fragments de la indivisible nació espanyola. Però evidentment l’aplicació d’aquest espanyolisme unitarista no podia tenir les mateixes característiques a tot el territori de l’Estat espanyol. En alguns indrets apareixia com a quelcom quasi natural i consubstancial. En altres, en canvi, el programa espanyolista havia de fer-se lloc eliminant la cultura política hegemònica fins aleshores. Aquest era el cas de Catalunya, on segons l’òptica dels nous governants calia eliminar l’engany a què polítics i intellectuals catalanistes havien sotmès el poble. Alguns d’aquests fins i tot van fer contrició pública i van assenyalar que el catalanisme havia estat la «falsa ruta», com assegurava
Ferran Valls i Taberner, aleshores ja Fernando, a
La Vanguardia Española el 15 de febrer de 1939, en un article paradigmàtic. Per això apareixien constantment referències al que consideraven la veritable espanyolitat de Catalunya, que hauria estat amagada o silenciada pel catalanisme, el gran engany que haurien patit els catalans i l’enemic que calia combatre. Les referències més repetides aleshores eren les de
José Antonio Primo de Rivera, que considerava que la via per arribar a la gran unitat nacional era la formulació d’un gran projecte comú, la famosa «unidad de destino en lo universal».
És prou conegut fins a quin punt l’eliminació del nacionalisme català en la seva concepció més àmplia, plural i complexa formava part del projecte franquista, així com també quin va ser el nou discurs oficial. Pel que fa a la primera qüestió, diverses obres han aportat el gruix de la informació necessària sobre la taula, especialment les de
Josep Benet [
1],
Josep Maria Solé i
Joan Villarroya [
2], o
Francesc Ferrer i Gironès [
3], a més d’altres de més específiques. Josep Benet ha arribat a parlar d’intent de genocidi, i l’ha documentat abundantment. Solé i Villarroya han posat l’èmfasi en una àmplia cronologia de la repressió cultural. I Francesc Ferrer es refereix en exclusiva a les prohibicions sobre el català.
Pel que fa al discurs oficial, es repetirà constantment l’argument d’una Catalunya feliçment reincorporada a Espanya, a la qual hauria d’aportar les seves peculiaritats, així com també la constant referència al text
José Antonio y Cataluña, que fixava la posició falangista sobre el fet català. Molt sintèticament, Catalunya només es podria realitzar dins una unitat de destí universal, que era Espanya. Un dels més conspicus falangistes catalans,
José María Fontana Tarrats, no s’estarà de repetir-ho contínuament.
Tanmateix, la combinació d’un discurs espanyolista per a Catalunya, que reinterpretava i folkloritzava la història catalana, i la repressió sobre tot allò que escapés d’aquests límits, no va aconseguir de construir un discurs acceptat per la major part de la població, malgrat que disposava de tots els mitjans coercitius i propagandístics al seu abast. Tot i això, aquest fracàs evident no era impediment perquè el poder franquista, tant l’estatal com el local i el provincial, continuessin fent el mateix discurs triomfalista, però la realitat era més tossuda que no semblava.
La mateixa essència repressiva de la dictadura, i l’existència legal d’un únic discurs oficial, sense matisos almenys fins a 1966, ens fa difícil saber si aquest discurs era compartit per tota l’elit governant. Alhora, l’opacitat pròpia dels règims dictatorials també ens priva de copsar les discussions més o menys importants que es poguessin produir. És evident que per salvar aquestes dificultats s’ofereixen dues vies. L’una és la de les memòries i la font oral, útils tot i les dificultats metodològiques que presenten a l’historiador. L’altra és la documentació interna i reservada generada aleshores, ja sigui correspondència privada o documents oficials. Aquesta és la via que explorem en aquest llibre. Presentem les discussions produïdes al si d’un organisme oficial —el Consejo Nacional del Movimiento, CNM— sobre la política que calia practicar respecte de Catalunya, gràcies a la localització de la documentació interna i reservada que aquest òrgan de repr-sentació del partit únic va utilitzar en sengles informes i debats sobre la situació catalana, i que es pot consultar actualment a l’Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares. La importància de la documentació rau precisament en el seu caràcter intern i reservat, de manera que ens aporta algunes pistes interessants sobre la percepció que aleshores (sense el perill de les legitimacions a posteriori) tenien sobre el fet català persones rellevants del món oficial o paraoficial franquista.
El secretisme de l’activitat del CNM arribava fins i tot a les seves sessions plenàries, moltes de les quals se celebraven a porta tancada. Només era pública la informació que es facilitava a la premsa i la que es recollia al
Boletín Oficial del Movimiento, que publicava resolucions de la maquinària administrativa del CNM i escadusserament alguns petits textos doctrinals oficials. En canvi, no es publicava cap diari oficial de sessions, tot i que la premsa legal es referia moltes vegades al CNM com l’«alta cámara», una qualificació expressament confusa que produïa l’equívoc amb la denominació de cambra alta o senat. No obstant això, i per sort per als historiadors, les intervencions dels membres del CNM sí que es recopilaven en un diari de sessions mecanografiat, reservat als alts càrrecs del Movimiento, i que avui es pot consultar i permet saber què era el que es discutia a porta tancada.
Així, doncs, aquest llibre tracta de les reflexions que es van fer en alguns àmbits franquistes quan la retòrica oficial no podia continuar amagant que l’estratègia de la prohibició i la repressió sobre el catalanisme durant més de dues dècades no havia assolit el seu propòsit: esborrar la cultura política autòctona, en el sentit més ampli del terme, i el sentiment catalanista. De fet, mai durant el règim franquista no es va manifestar des dels àmbits oficials el fracàs d’aquella política, que va ser posada en evidència ràpidament en el procés de transició democràtica. En canvi, els documents que presentem són un testimoni clar d’aquesta percepció. Es tracta en concret de diverses sessions que el Consejo Nacional del Movimiento —fins al 1967 Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista— va celebrar als anys seixanta i setanta, en què va dedicar part de la seva feina a tractar de la qüestió catalana.
Fins ara, l’única menció explícita de l’existència d’aquests materials havia estat feta per
Josep Melià, que en va fer una petita referència i va deixar escrit el seu testimoniatge sobre la destrucció dels llibres que havien de recollir els treballs de 1962 [
4]. Més tard, Francesc Ferrer Gironès va utilitzar algunes notes de la convocatòria de 1971 per al seu llibre sobre la persecució del català. La referència de Melià va ser recollida posteriorment per
Josep M. Colomer [
5], que la féu constar com una de les poques notícies que es tenien dels debats que es van produir dins el règim per la qüestió catalana. L’afirmació de Melià que el llibre amb els estudis de 1962 havia estat destruït, ens la va confirmar personalment en una entrevista a Palma [
6], on el polifacètic intel·lectual mallorquí conserva un exemplar de la publicació que va salvar personalment de la destrucció, editat per Prensa Gráfica el 1964, amb 215 pàgines, i que recull els materials de les ponències tercera i quarta de la Primera Comissió; és a dir, les ponències sobre Catalunya i el País Basc.
Per tant, presentem uns materials expressament destruïts i desconeguts, que posen en relleu els neguits i les diverses percepcions que, malgrat el discurs oficial, existien en nuclis rellevants de la classe política franquista respecte de l’espanyolitat de Catalunya, i del reconeixement o la negació d’un fet regional català integrat en la nació espanyola. Una qüestió que reapareixia malgrat que oficialment el règim proclamava que el catalanisme polític havia estat enterrat el 1939.
D’acord amb la importància que hem concedit als documents del Consejo Nacional, hem organitzat el llibre en dues parts. La primera consisteix en la descripció i l’anàlisi general dels documents i del marc en el qual es produïen. La segona, com a annex documental, ofereix els textos íntegres de les conclusions a què van arribar les dues ponències, a més d’algun document o fragment que hem considerat especialment rellevant. Hem optat, doncs, per no oferir el conjunt de textos, de gran volum, ja que alguns tenen poc interès historiogràfic perquè mantenen els arguments del discurs oficialista que es repetia quotidianament en les publicacions oficials de l’època, i hem posat èmfasi en aquells que s’expressaven amb major espontaneïtat.
Cal remarcar, abans de continuar, un problema conceptual i terminològic. Els autors dels textos que analitzarem es refereixen moltes vegades de manera confusa i arbitrària a conceptes com regionalisme, catalanisme o separatisme. Alguns basen els seus arguments precisament a diferenciar significats diferents en cada paraula. Aleshores no hi ha cap problema. Però altres els usen gairebé com a sinònims, la qual cosa mostra la confusió dels mateixos autors. Tanmateix, per ser fidels al pensament dels autors hem seguit el criteri, quan resumim els seus arguments, d’utilitzar el seu vocabulari, malgrat que en algun cas pugui semblar incongruent.
Finalment, cal fer constar que la realització d’aquesta recerca va comptar al seu dia amb el suport del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, que dirigeix Josep Benet, imprescindible per a fer front a les diverses estades a Madrid. Un suport que, lògicament, cal agrair.
[1] J. Benet: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona:1995. // [2] J. M. Solé i Sabaté i J. Villarroya: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975), Curial, Barcelona:1993. // [3] F. Ferrer i Gironès: La persecució política de la llengua catalana, Edicions 62, Barcelona:1985. // [4] La primera vegada, a Informe sobre la lengua catalana, Magisterio Español, Madrid:1970, pp. 235-237, quan es queixava que «no sea dado a la publicidad el contenido de aquellos debates». Després de la mort de Franco, amb més claredat, a «La política oficial», Cataluña en la época franquista, Destino, Barcelona:1976, p. 7. // [5] J. M. Colomer: Espanyolisme i catalanisme. La idea de nació en el pensament polític català (1939-1979), L’Avenç, Barcelona:1984. // [6] Entrevista a Josep Melià (Palma de Mallorca, 4-XI-1993).
Ara mateix acabe de llegir l'última pàgina del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Crec que és de lectura imprescindible si volem entendre el fenomen de l'anticatalanisme al País Valencià i les repercussions que aquest ha tingut en una societat com la nostra. Ara bé, no voldria, però, deixar de fer alguna apreciació al treball de Flor. La primera és sobre la limitació territorial de l'estudi. Tal com demostra l'autor, el blaverisme és un moviment que gairebé gira al voltant del que ell anomena el hinterland de la ciutat de València. Això és cert, però també ho és, tal com ell mateix afirma, que l'anticatalanisme no ho és. Per això, m'haguera agradat una anàlisi més profunda sobre com es viu aquest fenomen en les terres valencianes del sud i del nord. Un estudi del provincianisme alacantí més exhaustiu hauria donat una visió més global del fenomen en si. Tot i que Flor esmenta el llibre d'Emili Rodríguez Alacant contra València —el qual també dóna per parlar una bona estona—, una ullada als treballs del professor Francisco Moreno sobre els partits polítics alacantins en la Transició o l'obra del catedràtic novelder Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda, podrien ser uns estudis interessants a tenir en compte. Sí és cert, però, que el fet d'identificar l'anticatalanisme sobretot amb el blaverisme, suposa centrar-se inexorablement en la política, societat i protagonistes del cap i casal, i això és veu molt clarament al llibre.
