Pròleg d'Enric Sòria al llibre de Joan Fuster: De viva veu. Entrevistes (1952-1992), edició i introducció d’Isidre Crespo, Editorial Afers. Entre els més coneguts dels entrevistadors, trobem gent com Vicent Ventura, Baltasar Porcel, Antonio Figueruelo, Joan Pérez Benlloch, Juan Pedro Quiñonero, Valerià Miralles, Montserrat Roig, Antonio Beneyto, Amadeu Fabregat, Jaime Millás, Manuel Muñoz, Lluís Busquets, Emili Marín, Vicent Cardona, Lluís Alpera, Vicent Martí, Miquel Alberola, Ignasi Mora, Vicent Partal, Antoni Serra, Vicent Sanchis, Raimon i Antoni Mollà...S’ha dit que Joan Fuster desconfiava de les entrevistes, i els entrevistadors, i que procurava evitar-les i evitar-nos. No li faltaven motius. El de l’entrevista és un gènere espinós. No solament perquè l’entrevistador, per regla general, entén el que vol entendre i, en les declaracions que se li fan, sol buscar més la notícia que els matisos. L’entrevista, fins i tot amb la millor de les intencions, es presta a l’equívoc. Simula la conversa, però en realitat és un interrogatori. Pot tenir, quan es produeix, la lleugeresa i la desimboltura de la paraula oral, però es publica en lletra impresa, o s’esventa per la ràdio o la televisió, i el que tenia una aparença de comentari privat es converteix en discurs públic. Joan Fuster distingia estrictament eixos dos àmbits, el privat i el públic, i era un cultivador exigent de la paraula escrita, un recercador constant, quasi a frec l’obsessió, de la claredat i la precisió. Devia considerar l’entrevista, aquest gènere híbrid, amb justificada malfiança. Al llarg d’aquest llibre hi expressa les seues reticències més d’una vegada. Els entrevistadors així ho van consignar.
Podríem pensar, doncs, que es va sotmetre poques vegades a eixes ordalies. Les dimensions mateixes del volum que tenen a les mans proven que això no és cert. I no podia ser d’una altra manera. Fuster va ser un escriptor en actiu durant quasi cinquanta anys. Va ser, a més, un escriptor famós, un intel·lectual polèmic, un personatge discutit que va despertar molt d’interès, bastants devocions i alguns odis. Tot i que insistia a dir que la seua vida era grisa i rutinària, Fuster es va moure prou amunt i avall durant molts anys, va intervenir en molts actes públics, va rebre molts homenatges, alguns de multitudinaris, i va patir dos atemptats. Fet i fet, no va passar gens desapercebut. D’altra banda, no era un home que tendira a rebutjar les ocasions de dir la seua, d’explicar-se i fer-se entendre, de dissipar malentesos o suggerir possibilitats. El mateix ofici que havia triat, el d’intel·lectual públic, compromès amb un temps i un lloc, l’impel·lia a participar en eixe joc esvarós, però també informatiu, de l’entrevista. Al capdavall, no deixava de ser una ocasió d’expressar les seues idees, de precisar, d’insinuar i d’aclarir. Potser amb resignació, s’hi va sotmetre. I ho va fer sense inhibicions. D’una manera plena. El Fuster de les entrevistes potser ens resulta una mica més pròxim que el dels seus llibres, més humà, més íntim —de vegades pot vorejar la confidència—; sovint és un Fuster casolà, en bata i sabatilles, que fuma o es pren un whisky mentre es pensa la resposta. Més pròxim sí, però no inferior ni diferent al dels seus llibres. La resposta, quan arribava, solia ser tan calculada, enginyosa i incisiva com qualsevol peça de prosa fusteriana. Si de cas amb l’encant afegit d’una mica de dring conversacional i prou. Oralment o per escrit, Fuster sempre procurà dir ni més ni menys que el que pensava, fins i tot a risc de semblar impertinent a molta gent. Com ell mateix va afirmar a Montserrat Roig: «A mi em van parir impertinent, i impertinent sóc, no puc evitar-ho.»
Potser convindrà, per a il·lustrar quins podien ser l’escenografia i el desenvolupament d’una entrevista amb Fuster, i qui sap si també per a desfer algun tòpic, que reconte ací la meua experiència com a entrevistador seu. Només el vaig entrevistar una vegada, molt poc abans que ell morira (però això, llavors, no ho podíem ni tan sols sospitar). Han passat deu anys i segurament alguns detalls se m’han tornat borrosos. Amb tot, hi ha ocasions que no es poden oblidar per molt de temps que passe —jo admirava i admire l’obra i la persona de Fuster— i aquella en va ser una.
El 1992 feia trenta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i, amb aquest motiu, s’havien preparat una sèrie d’actes commemoratius, una part dels quals acabaren sent pòstums. A començament d’any, Josep Gregori, l’editor de Bromera, va voler que li dedicàrem un número monogràfic de la revista L’Illa, que consistiria en una entrevista molt extensa. Fuster s’hi va mostrar d’acord. Ell i jo no havíem parlat gaires vegades. Només en una ocasió havíem sostingut una conversa d’hores, molt intensa, parlant de tot fins a les tantes. Amb tot, sabia que Fuster m’apreciava. La cordialitat entre els interlocutors és un factor convenient en una entrevista llarga, perquè llima el que té d’interrogatori artificiós. Potser assuaveix l’exigència del to, però pot permetre un major aprofundiment.
Vam anar a sa casa Heike van Lawick (amb qui Fuster tenia bona amistat) i jo el dia previst. Ella no havia d’intervenir en l’entrevista, però va voler assistir-hi. Era una vesprada freda de molta pluja. Feia fosc quan vam arribar a Sueca i els carrers estaven solitaris. Fuster ens va rebre, com de costum, en batí i sabatilles en aquella casa desarranjada, llauradora, ampla i folrada de llibres del carrer de sant Josep. Fuster va seure en una butaca justa. Darrere hi havia un llum i al costat, crec, una tauleta minúscula, que sostenia un cendrer. Hi havia llibres apilats per totes bandes al voltant del seient. El nostre amfitrió estava de bon humor. Ens va ensenyar què estava llegint abans que arribàrem: les obres teològiques de monsenyor Roca Cabanellas, un mallorquí que havia sigut arquebisbe de València. En efecte, tenia els volums, grossos, solemnes, just davall dels peus. Va dir que l’entretenien molt. La sala era àmplia i quasi despoblada de mobles. Tant que només un lector empedreït s’hi hauria pogut sentir a gust. Però ho estàvem.
Entretant, Josep Gregori hi havia arribat també; li va recordar que es tractava d’una entrevista per a un número d’homenatge, van parlar una mica d’edicions i va constatar que tot estava en ordre. Vam establir les regles del joc. Fuster digué que no calia que li enviàrem l’entrevista abans de publicar-la. Que se’n fiava. Només va suggerir, amb una llambregada sorneguera, que procuràrem no fer-li dir massa disbarats. Així i tot, vam insistir que li l’enviaríem. I així ho vam fer. Fuster només va retocar algun nom propi mal transcrit i crec que també completà alguna frase, deixada en blanc, que la cinta no havia enregistrat bé. Després, Gregori se’n va anar.
S’ha dit en alguna ocasió que Fuster tenia fòbia a les gravadores i que no consentia que enregistraren les seues entrevistes en cinta. Jo havia sentit aquest rumor i li vaig comentar que, durant una entrevista, m’estime molt més prestar atenció al que em diuen mentre maquine noves preguntes que perdre el temps prenent notetes celèriques que després no sabré desxifrar. No és solament una qüestió de comoditat. La cinta, si s’ha gravat correctament, és un recurs mnemotècnic infal·lible. No hi va presentar la més mínima objecció. Li vaig plantar la gravadora davall del nas i és cert que va llançar-li un mirada furtiva d’una desconfiança insondable, però no va fer cap comentari. Ni tan sols va grunyir. La vaig posar en marxa, tot parlant de qualsevol cosa, i ell es relaxà. Després d’una mica de conversa, vam començar amb les preguntes i les contestacions. Va aprofitar la pausa deguda a un canvi de cinta per a anar a la cuina a preparar-se un gin tònic prou rebaixat. Ens va assegurar, amb ironia còmplice, que havia deixat el whisky perquè el seu metge li havia prohibit l’alcohol. Cortesament, ens demanà si volíem res. Es va prendre el gin tònic a glops curts, amb fruïció manifesta. L’ambient era molt còmode.
Jo m’havia endut dues cintes d’una hora. Sempre m’ha agradat més que en sobre que no que en falte. Al llarg d’una entrevista pot haver-hi vacil·lacions, repeticions i rectificacions, meandres, temptejos en fals i camins que no porten enlloc. Poden succeir moltes coses. Hi ha gent que només contesta monosíl·labs fins a la tercera copa. De vegades s’arriba a una bona resposta (o a una pregunta ben perfilada) a través d’una escala tortuosa, plena d’esglaons intermedis que és millor no traslladar al paper. Només cal ser honrat i no tergiversar les paraules de l’entrevistat, ni el sentit amb què han sigut pronunciades. Però s’han de tornar llegibles, intel·ligibles per al lector anònim. L’entrevista com a tal és un producte al qual es dóna forma en el procés de la transcripció, de l’escriptura. No va ser així en el cas de Fuster, o no gaire. Vaig gravar, aproximadament, una hora i mitja de conversa, i no vaig poder transcriure-la sencera perquè, senzillament, no hauria cabut. Però les poques parts eliminades —menys d’una tercera part— no haurien desdit gens al costat de les altres. No hi va haver meandres, ni vacil·lacions, ni dubtes. Fuster captava la intenció de cada pregunta immediatament i no fugia d’estudi. Només em va haver de recordar, en un moment, que L’Illa era una revista de llibres i que ell no tenia intenció de parlar de política. En efecte, aquest era el tracte. En algunes ocasions, poques, tardava una mica a contestar. Fumava i reflexionava durant un moment; en d’altres, s’engrescava en la conversa, ràpid, sense hesitacions, com una fletxa. Tant en uns casos com en els altres, les respostes arribaven fluides, matisades, amb una claredat i una detallada precisió que la parla espontània rarament consent. Fuster parlava amb una gran vivacitat i, al mateix temps, el seu discurs tenia una estructuració interna sense fissures. Fins i tot quan recordava, l’acumulació d’anècdotes no li feia perdre mai el fil de l’argument. Tampoc no abandonava el to relaxat de la conversa. Hi havia les modulacions iròniques de la veu, els gestos, les mirades còmplices o admonitòries, les celles genuflexes, els «Home!» i els «Cristo!», que encetaven o puntuaven el discurs; la mica de teatre amb què Fuster es complaïa a subratllar, o a relativitzar, les seues paraules.
Vam començar parlant, ho havíem de fer, de Nosaltres, els valencians, que era el llibre celebrat per l’efemèride, de com l’havia escrit i de les repercussions que havia tingut; després, de la seua vida; de la literatura i l’assaig; de la llengua, la història i el país; de l’humanisme; del present i el probable futur de tot plegat. Quan l’entrevista va acabar, continuàrem xerrant una estona. Finalment, ens va acompanyar a la porta. Continuava plovent. Ens vam acomiadar i ens va dir que tornàrem quan fera més bon temps. En aquell moment, i durant el viatge de retorn a València, jo tenia una estranya sensació de plenitud, quasi eufòrica. No ens vam tornar a veure.
Una entrevista amb Joan Fuster podia ser això: una lliçó per a qui l’entrevistava. De saviesa i també d’humanitat. Crec que aquest que ara tenen a les mans és un gran llibre, un dels que més es pot acostar a mostrar-nos un Fuster en cos i ànima. De viva veu. Entrevistes (1952-1992) és una recopilació tan exhaustiva com s’ha pogut de totes les entrevistes que li van fer al llarg del temps en la premsa, la ràdio i la televisió. És fruit d’un intens i prolongat escorcoll a les hemeroteques i n’inclou una seixantena, de les més diverses mides, des de l’any 52 fins a molt poc abans de la mort de l’escriptor. Coneixent la primmirada erudició d’Isidre Crespo i la seua capacitat de treball, poques se’n deuen haver escapat. Només s’hi han exclòs aquelles entrevistes extenses i continuades al llarg de diverses sessions que van constituir un llibre propi, i que ja tenen el seu lloc a les prestatgeries, com les d’Antoni Mollà, Converses inacabades, i de Júlia Blasco, Converses filosòfiques, ambdues excel·lents.
Quaranta anys de preguntes i de contestacions donen molt de si. Podem apreciar-hi quin era el pensament de Fuster sobre una gran varietat de temes, i també la seua evolució, des d’un Fuster jove més literat i cautelós —en part a causa de la censura, i de l’ambient mateix, i en part perquè, de jove, la seua propensió cap al debat polític era menor— fins al Fuster madur, capficat pel seu país i pels vaivens celèrics i embullats de la política concreta, que de vegades l’afonaven en la perplexitat. Assistim a la gradual ensulsiada de les il·lusions que havia posat en l’evolució històrica del país (havia somiat, amb ingenuïtat assumida, «en una revolució que no trencara la porcellana») durant els últims anys del franquisme i la primera transició; a l’amargor pel triomf d’una dreta intoxicadora, brutal i exasperada en la batalla dels símbols i al carrer; al cansament i al desencant; a la confessió de l’estranyesa davant d’un món que se li anava fent aliè, però també al manteniment d’una esperança incòlume, en la gent del seu país, en primer lloc, i en l’ésser humà en general. Tot i que les complicades circumstàncies concretes del seu temps i el seu lloc obsediren cada vegada més el pensament de Fuster, aquest no deixà de projectar-se mai en el món, com no deixà d’interessar-se, i d’inquietar-se, per l’evolució de les més diverses literatures o pels canvis dràstics que es produïren en els afers internacionals durant els últims anys que va viure. Aquestes entrevistes són testimoni fefaent que la seua curiositat, com la seua cultura, fou sempre universal.
Finalment, en el joc de les preguntes i respostes, aquest llibre ens permet entreveure, en la mesura que això és mai possible, qui era Fuster com a persona; quina havia sigut la seua biografia i quins els seus costums, gustos, esperances i projectes. No és el menor dels seus atractius. En llegir-lo, és difícil no sentir simpatia per la veu que ací ens parla, ens fa broma, a voltes ens provoca, s’irrita o es confessa.
Fuster fou un gran conversador: ràpid, precís, irònic, sovint demolidor. La seua tertúlia dels dilluns amb els amics o les que mantenia fins a la matinada amb la gent que anava a visitar-lo a Sueca, són famoses. En Fuster, fins i tot en el més doctoral dels seues treballs històrics, hi ha sempre una rara simbiosi entre parla i prosa, com una naturalitat col·loquial de l’escriptura. La recíproca era igualment certa. Si la seua escriptura manté sempre alguna cosa de la proximitat dialogant, persuasiva, de la paraula pronunciada, el Fuster oral conservava també molta de la destresa i l’enginy incisiu de l’escriptor professional. Això, qui no ho va conèixer, ho va perdre. Com diu el vell adagi, verba volant, scripta manent; la paraula viva és intrínsecament evanescent. Només perdura fixada en text, i amb un text no es pot conversar. El Fuster oral, el gran esgrimista immediat del diví i de l’humà ha desaparegut, però en aquestes entrevistes perviu, d’alguna manera, un eco del que fou. Els qui no l’hagen conegut, se sorprendran de la precisió, la matisada exactitud —sovint amb citacions, exemples i dades— i la claredat de les respostes. Pel que fa a mi, puc dir que la transcripció de la seua entrevista, va ser la que menys em va costar de corregir, a l’hora de resoldre els habituals anacoluts, vacil·lacions, vaguetats o frases mal lligades, tan comuns en la llengua parlada, de totes les que he hagut de fer al llarg del temps. I n’he fet moltes. La majoria de les vegades, les paraules de Fuster podien passar de la boca a la impremta sense més intermediacions.
És clar que la transcripció d’un diàleg, per exacta que siga, té limitacions òbvies. S’ha esvaït el joc de les entonacions i els gestos, les mirades astutes, sornegueres, incrèdules, les pauses i les complicitats. Tot això, que de vegades deia més que les paraules, és irrecuperable. És evident també que una entrevista no pot tenir mai la gràcia desimbolta d’una conversa lliure —ell era ben conscient que tot el que diguera seria publicat, i a estones en feia broma—, però algunes, moltes, d’elles han sabut mantenir-ne l’essència, l’impuls mateix del diàleg viu. I això ja és molt. Almenys, jo he reconegut la seua veu —les seues inflexions, els «Cristo», les alçades de celles i arrufades de nas, el breu moment de reflexió, com si fera punteria, abans de disparar— en moltes d’aquestes pàgines. Sí, en la mesura que la lletra impresa pot reproduir-ho, Fuster parlava així.
Entre els entrevistadors hi ha el bo i millor dels periodistes i escriptors de tota una època. Entre els més coneguts, trobem gent com Vicent Ventura, Baltasar Porcel, Antonio Figueruelo, Joan Pérez Benlloch, Juan Pedro Quiñonero, Valerià Miralles, Montserrat Roig, Antonio Beneyto, Amadeu Fabregat, Jaime Millás, Manuel Muñoz, Lluís Busquets, Emili Marín, Vicent Cardona, Lluís Alpera, Vicent Martí, Miquel Alberola, Ignasi Mora, Vicent Partal, Antoni Serra, Vicent Sanchis, Raimon i Antoni Mollà. És una nòmina impressionant. Hi ha entrevistes llargues i curtes, profundes i de tràmit, amistoses i distants. N’hi ha de sorprenents, com la que va aparèixer en la revista El pensamiento navarro el 1966, i n’hi ha de delicioses, com la que li van fer els alumnes d’EGB de l’escola de Riola el 1982, on entendreix de veure amb quina bonhomia i senzillesa Fuster explica els seus punts de vista als seus joveníssims entrevistadors. En Fuster, darrere del polemista irreverent hi havia també un pedagog sensible i molt honest.
Si haguera de triar entre les entrevistes d’aquest llibre, m’ho posaria a mi mateix difícil. En destacaré, de tota manera, unes quantes: les dues de Baltasar Porcel i de Vicent Martí, i les de Vicent Sanchis, Montserrat Roig i Raimon. Totes elles són entrevistes molt extenses i permeten copsar amb plenitud la varietat de tons de la veu de l’assagista de Sueca. Als anys 60, molt abans de ser un novel·lista reconegut i un sempitern aspirant al Nobel, Baltasar Porcel va guanyar una justa celebritat com a entrevistador; un dels millors, sens dubte, que la premsa catalana ha tingut mai. Tot i que imita Josep Pla de molt a prop, la caracterització del paisatge de la Ribera i de la mateixa figura de Fuster que traça Porcel és extraordinària. En aquest Fuster nerviós, en exaltada ebullició intel·lectual, xerrant, judicant, discutint, recorrent el món amb el nas arrufat i «la mirada inquieta i insolent», com un ocell enrabiat, des de la taula de qualsevol cafeteria, Porcel demostra uns dots d’observador i de caricaturista intencionat dignes d’un mestre, capaç de perfilar un retrat colpidor i inoblidable amb uns pocs traços precisos.
Les entrevistes de Vicent Martí són, entre les que es van publicar en la premsa escrita, les que més s’acosten al dring natural de la conversa, no sempre fluida ni planera, com de fet són les converses reals. Ací penetrem fins a tal punt en la intimitat del diàleg, o de la discussió, que el lector, per moments, se sent una mica indiscret i tot. Les entrevistes de Martí voregen d’assolir aquella aspiració de tot entrevistador de veritat, que és atrapar i conservar per sempre la vida mateixa de la veu que el respon. Les de Montserrat Roig i de Raimon, fetes per a la televisió, tenen també aquesta frescor de l’expressió tal com ha sigut pronunciada, amb les vacil·lacions i les seguretats del moment. L’entrevista de Vicent Sanchis, feta molt poc abans de morir Fuster, repassa amb profunditat els seus temes de sempre i les seues perplexitats últimes. Ens en dóna un compendi memorable. Però, en realitat, totes les entrevistes, de la primera a l’última, són instructives i, moltes, emocionants.
A través d’elles coneixem la seua vida, almenys tal com ell volia recordar-la, i quines van ser les etapes decisives del seu aprenentatge d’escriptor; sabem quins eren els seus llibres preferits, què opinava de la literatura catalana i universal, de les diverses ideologies i dels canvis polítics i socials de què va ser testimoni. Apreciem l’atenció constant amb què va seguir els avatars del seu país, el desencant que li va produir la transició, la seua reacció davant dels atemptats que va patir i també el compromís indefectible amb la seua llengua i la confiança inalterada en el poble valencià. Esbrinem què pensava de la seua pròpia obra i de la recepció que havia tingut, i també quina era per a ell la part que més comptava: «Els meus assaigs són la mena de literatura que m’agradaria fer sense interrupció (...) el públic prefereix els pamflets i els devocionaris.» Què hi farem. Fuster era un escèptic en un país de fervorosos.
Quant a l’escepticisme, ell mateix ens en dóna una definició precisa, parlant amb Montserrat Roig: l’escepticisme no és la descreença; «l’escepticisme és un mètode, és posar a prova les teues idees permanentment, i les idees dels altres, és una desconfiança inicial, però no per a abolir un principi de veritat, sinó per depurar-lo.» Preguntat per quines eren, llavors, les seues creences, respon: «crec en la vida, en l’home, en el sentit clàssic del vell humanisme, és a dir, en la plenitud dels seus drets i llibertats».
Fuster ens parla també de la seua vida en el dia a dia: «Em passe les hores llegint i escrivint». Era veritat. Fuster ho llegia tot i va redactar milers i milers de planes. A casa tenia uns trenta-cinc mil llibres i, quan el graciós de torn preguntava si se’ls havia llegit tots, contestava: «Home, si només m’haguera llegit açò, no hauria pogut fer una sèrie de coses». A part de les aventures del pensament i la discussió, va descriure la seua com una vida bastant retirada, grisa i monòtona. S’alçava tard i es gitava també molt tard, eixia poc de casa, llegia i escrivia; de vegades venia algun amic i conversaven, en altres ocasions escoltava música o veia algun film per la televisió. Li agradaven els compositors italians dels segles XVII i XVIII, Mozart i part de Beethoven, i el cinema europeu dels anys 50 i 60, Bergman, Antonioni, Visconti, etc. (en algun article fa també l’encomi del cinema americà clàssic, i de la gran Garbo). En els moments de relaxació, com un luxe privat, li agradava llegir novel·les policíaques. La seua va ser, sens dubte, una vida d’escriptor.
En un altre lloc, reconeix que li agrada de viure la sensualitat del bon menjar casolà, la música i la beguda «que alegra el cor de l’home», també el tabac. Més endavant, es defineix com a «bastant volenterós, una mica estoic, relativament desconfiat, o irònic, poc decidit en certs moments, nerviós, sentimental a estones, impertinent de vegades, liberal, o sigui, enraonat, curiós de omni re scibili, amic dels meus amics, pacífic, tenaç», per acabar reconeixent que això d’autodefinir-se és difícil. A la pregunta del sentit de la seua obra, respon que no buscava adoctrinar, sinó que pretenia incitar a la reflexió. Fuster es va plantejar la literatura d’una forma que, desgraciadament, no sol ser gaire usual: com una qüestió d’honradesa i de coherència amb ell mateix i amb els seus lectors. I va lluitar per no defraudar-se:
«— Si em demanes de què puc penedir-me de la meva vida, et diré que no ho sé. Et diré que, de moment, estic content del que he fet: del que he escrit. No perquè sigui gran cosa, sobretot literàriament, sinó perquè respon a unes conviccions profundes i sostingudes, a través d’una evolució lògica. Tornaria a fer el que he fet, a dir el que he dit. Ara, amb l’experiència de l’edat, ho tornaria a fer i a dir amb més coneixement de causa, amb més habilitat, amb més obsessió... I amb més raó i amb més raons. Són les coses que es diuen quan un és vell i no renuncia al passat. Però són coses certes.»
I així ho va deixar dit, tal com escrivia: amb escepticisme, amb insolència, amb convenciment. Fuster, en aquestes entrevistes, entre la ironia i les conviccions de fons, ens va anar deixant el retrat complex, entranyable i profund d’un ésser humà sencer. Aquest llibre, per a alguns, serà una sorpresa. Per a molts, és un retrobament.
0 comentaris:
Publica un comentari