El Celler de la JNC. «Escola de patriotes». Els primers anys de la Joventut Nacionalista de Catalunya

No podem entendre la història de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) si no esmentem que la fundació d’aquesta organització politicojuvenil no hagués estat possible si un petit grup de joves amb inquietuds polítiques ideològicament properes a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), no haguessin creat les Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya (JCDC). L’enfortiment polític i de militància de les JCDC permeté la realització la creació de la JNC entre el 25-27 d’abril de 1980. La primera victòria electoral de Convergència i Unió (CiU), el 1980, significà l’obtenció del Govern de la Generalitat i accelerà el protagonisme polític de l’organització juvenil arreu de tot el territori català.

Durant aquests anys,
la JNC exposà noves propostes polítiques,
que no sempre foren ben vistes pel partit,
com la sol·licitud de l’autodeterminació,
la independència de Catalunya,
la reforma de la Constitució
o la fi del servei militar obligatori.

Les successives majories absolutes de CiU, entre el 1984 i el 1992, proporcionaren una situació privilegiada a la JNC respecte la resta de formacions politicojuvenils amb la presència de molts dels seus membres en institucions públiques i un augment del nombre de militants. Durant aquests anys, la JNC exposà noves propostes polítiques, que no sempre foren ben vistes pel partit, com la sol·licitud de l’autodeterminació, la independència de Catalunya, la reforma de la Constitució o la fi del servei militar obligatori. Precisament aquesta darrera ha estat la mostra més clara de la capacitat d’incidència de la JNC en el partit, quan el novembre del 2000, arran dels pactes polítics entre CiU i el Partit Popular, s’aconseguí la darrera assignació de destins.
A mitjan dels noranta i inicis del nou mil·lenni, la JNC treballà en tots aquells temes que impliquen els joves en qüestions socials, entre d’altres, com la millora de la situació dels joves amb discapacitats, l’atur juvenil, l’avortament, la llei de parelles de fet, la immigració o l’habitatge digne. Tanmateix, la JNC no deixà mai de plantejar altres qüestions de caire més nacional o la independència de Catalunya. L’augment de la capacitat de la JNC d’influir en CDC també coincidí amb la constant pèrdua de vots i de diputats de CiU. Aquest fet repercutí directament en els interessos polítics de la JNC, ja que els primers candidats de l’organització a les eleccions al Parlament no entraren directament de l’hemicicle català.
La unió del PSC-PSOE, ICV i ERC, a finals del 2003, per formar un nou Govern de la Generalitat posà punt i final a vint-i-tres anys de govern de CiU. La nova situació política a l’oposició féu que tant el partit com l’organització juvenil haguessin de replantejar bona part de l’activitat política.

Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes és un document històric que recull tres dècades d’existència de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), els joves de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). El llibre relata des de les primeres pancartes penjades a la carretera de Mataró fins pràcticament la conquesta de la Generalitat per part d’Artur Mas. L’obra recull l’evolució ideològica; les propostes polítiques i les accions reivindicatives amb el CATALONIA IS NOT SPAIN; el seu funcionament i l’estructura organitzativa; els congressos amb els seus entramats i les tensions internes; les relacions i desavinences amb CDC i CiU; la presència en el partit, en l’àmbit municipal, al Parlament i al Congrés, i en els diferents governs de la Generalitat presidits per la federació; les relacions amb altres entitats i amb organitzacions de l’Estat i d’Europa.

Josep Lluís Martín Berbois (Sabadell, 1978) és Doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i Professor d’Història de Catalunya i de la Policia a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. És estudiós de la història de Catalunya de finals del segle XIX i inicis del XX, en especial els temes del nacionalisme català, la Segona República i la Guerra Civil. Ha publicat diversos articles en nombrosos congressos i revistes especialitzades com L’Avenç, Revista de Catalunya, Els Marges, El Contemporani, Cercles, Serra d’Or, Afers o Lluc (Mallorca). I a nivell local com Arraona (Sabadell), Terme (Terrassa), Gausac (Sant Cugat), Valldaurex (Valldoreix) i Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers. També ha realitzat diversos llibres de temàtica sabadellenca: Joan Llonch o l’oasi d’un catalanista sabadellenc (2005), Institut Sallarès i Pla. Forja de joves empresaris tèxtils des de 1947 (2006), Cartes en temps de guerra. Epistolari entre Miquel Carreras i Costajussà i Joan Llonch i Salas (1936-1938) (2007) i La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945) (2008) i Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes (2011). Ha participat en diverses obres col·lectives com La Guerra Civil a Catalunya i La Transició a Catalunya tots ells editats per Edicions 62 i coordinats pels professors i historiadors Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. Ha coordinat en dues ocasions, 2007 i 2009, diferents cursos a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent relacionats amb el nacionalisme en el segle XX i la Setmana Tràgica.

La JNC intuí que per arribar a la Generalitat calia fer un front comú amb el partit, fet que li comportà una major llibertat política a l’hora de manifestar els seus postulats ideològics i d’enfrontar-se als seus rivals polítics. Durant aquests anys cal destacar la participació de la JNC en el posicionament polític de CiU en el procés de reforma de l’Estatut; ja que veié reflectides una gran part de les seves propostes i demandes polítiques amb el document que realitzà, “nou estatus per a Catalunya”, el 2003.
Cal, també, destacar de la història de la JNC el pas ideològic de la socialdemocràcia al liberalisme. La caiguda del mur de Berlín, la dissolució de la Unió Soviètica que donà pas a nous països independents a Europa, o la guerra ètnica dels Balcans foren una evident mostra de que el panorama polític europeu i mundial estava canviant. L’entrada a les organitzacions europees de l’IFRLY (1991) i el LYMEC (1992) i l’obtenció de la sotssecretaria general (1994), la secretaria general (1998) i la presidència (2000) del LYMEC acabà d’afermar el referent liberal en el si de l’organització juvenil.

Durant aquests 30 anys
la JNC ha estat una bona escola
per formar quadres polítics i joves nacionalistes
al mateix temps que ha actuat
com una “llebre ideològica”

Un altre àmbit on l’organització juvenil també dedicà molts esforços fou la refundació de la històrica Federació Nacional d’Estudiants Catalanistes (FNEC) el 1985. El predomini de la JNC s’esvaí quan un conjunt de formacions politicojuvenils i organitzacions associatives s’uniren perquè la JNC perdés el control de l’organització de la FNEC. La JNC creà el seu propi sindicat estudiantil, Estudiants Nacionalistes, però a les acaballes dels noranta acabà desapareixent. L’associacionisme juvenil fou un altre camp on la JNC tingué un paper destacat i en especial el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC). La presència de la JNC en aquest organisme, del qual fou membre fundador, fou més irregular i amb un protagonisme desigual. Les aliances entre les formacions juvenils d’altres partits amb organitzacions associatives ha comportat que la JNC hagi tingut un paper més irregular en el si del CNJC.
En definitiva, i de manera molt resumida, la JNC ha estat una bona escola per formar quadres polítics i joves nacionalistes, al mateix temps que ha actuat com una “llebre ideològica” que ha motivat el partit amb les seves propostes ideològiques que, com hem vist, en ocasions, s’han acabat duent a terme.

Josep Lluís Martín Berbois
Doctor en Història Contemporània per la UAB
i autor del llibre
Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de Patriotes
(Editorial Afers)
Cabotatge, 11 (2011), pp. 10-11