El regne sard a l’època moderna. Una història pròxima

L'editorial Afers, acaba de traure un nou volum d'història moderna a la seua col·lecció «Recerca i pensament» que, amb aquest llibre [Lluís Guia Marín: Sardenya, una història pròxima. El regne sard a l'època moderna, Afers, Catarroja-Barcelona, 400 pp.] arriba al número 64. L'autor, professor titular d’història moderna de la Universitat de València i Associato all’Istituto di Storia dell’Europa Mediterranea del Consiglio Nazionale delle Ricerche a Càller, ha dedicat molt de temps a investigar sobre el regne de Sardenya que ha estat una part integrant de la Corona d’Aragó. És precisament la «conformitat» jurídica, política, social, lingüística, etc. del regne insular amb la mare pàtria catalanoaragonesa el segell distintiu de la història sarda durant ben bé quatre segles. Per això avui, per a un historiador que estudia el País Valencià i Sardenya, es revelen tantes homogeneïtats que demanen una profunda anàlisi des de múltiples aspectes que van des dels problemes d’una situació política perifèrica fins a les mesures per contrarestar el comú perill turc, sense oblidar les similituds institucionals a l’àmbit reial i municipal. Això és el que fa Lluís Guia als capítols inicials del llibre. El tema central es refereix a l’etapa de la història sardohispànica que s’obre amb la mort de Carles II en 1700. És un capítol gairebé desconegut el que s’estén fins a la cessió diplomàtica del regne de Sardenya als ducs de Savoia en 1720. En aquest context, els treballs de Guia representen una novetat absoluta que ens reporta moltes qüestions capitals d’aquest període crucial de la història sarda, des de la definitiva crisi de la institució parlamentària fins a la màxima acceptació de les elits dels sobtats canvis dinàstics, des de la reaparició de les lògiques clientelars, que divideixen els clans de la noblesa sarda, fins a la tensa adequació de les magistratures del regne. Com diu Francesco Manconi al pròleg, «l’obra de Lluís Guia ha de ser rebuda amb gran interès per la comunitat científica internacional i amb una mica de complaença per part de la historiografia sarda a causa de l’atenció que els historiadors ibèrics demostren finalment per la història de Sardenya».
Lluís Guia Marín (València, 1950), doctor en Història, és professor titular d’història moderna de la Universitat de València i Associato all’Istituto di Storia dell’Europa Mediterranea del Consiglio Nazionale delle Ricerche a Càller. Ha estat degà de la Facultat de Geografia i Història, vicerector de la Universitat de València, i actualment és director del Departament d’Història Moderna. Els seus treballs de recerca s’han centrat en diverses vessants, entre les quals cal destacar l’estudi de les Corts Valencianes als segles XVI i XVII i la història de la delinqüència i el bandolerisme al País Valencià en època moderna. Als darrers anys ha realitzat nombroses estades de recerca a Nàpols i Càller, dedicant bona part de la seua producció a analitzar les analogies socials, polítiques i institucionals entre els diversos territoris de la Corona d’Aragó, amb una especial atenció a les repercussions que es produïren a Sardenya arran de la Guerra de Successió. És autor, entre d’altres obres, de Cortes Valencianas de Felipe IV. Cortes de 1645 (1984), Rebels i marginats en el segle XVII valencià (1994), Un destino imprevisto para Cerdeña: de los Habsburgo a los Saboya (2007), Corts i Parlaments de la Corona d’Aragó. Unes institucions emblemàtiques en una monarquia composta (2008) i In Memoriam de la Corona d’Aragó. Reformes i reacció a Sardenya en la segona meitat del segle XVIII (2011).

Miquel Rosselló