«Noves glòries a Espanya». Un estudi sobre l’articulació ideológica i política del blaverisme valencià, un regionalisme espanyolista i anticatalanista

“Per ofrenar noves glòries a Espanya

tots a una veu, germans, vingau.
¡Ja en el taller i en camp remoregen
càntics d’amor, himnes de pau!
Pas a la Regió
Que avança en marxa triomfal!”

Així comença l’himne oficial actual de la Comunitat Valenciana —lletra de Maximilià Thous i música del mestre Serrano Simeón, compost, en castellà, arran de l’Exposició Universal de 1909. Del seu primer vers —Noves glòries a Espanya— n’ha tret Vicent Flor el títol per al seu llibre sobre el paper de l’anticatalanisme en la construcció de la identitat valenciana en el període democràtic. [Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, pròleg de Salvador Cardús, Catarroja, Afers:2011].
L’himne de Thous i Serrano esdevenia l’oficial de la Comunitat (indistintament en la versió castellana i en la valenciana, de 1930, obvra del mateix Thous) el 1984, en la llei de 4 de desembre. La mateixa llei establia la senyera coronada amb la franja blava (que ja recollia l’estatut d’autonomia) i l’elm de Pere el Cerimoniós com a emblema. L’any 1982, l’estatut ja havia establert com a nom oficial el de Comunitat Valenciana i havia bandejat tota referècia a la catalanitat de la llengua dels valencians. Fora de l’elm —que no va ser mai discutit per ningú— es tractava d’una completa victòria simbólica del blaverisme, un moviment polític que es trobava aleshores en plena expansió però que no es remuntava més enllà de 1975/78 —cal avisar que, vist des del seu punt de vista, el terme blaver no és sinó un insult “pancatalanista”, que és, si fa no fa, com ha estat rebut aquest llibre.
El blaverisme havia nascut com una iniciativa de representants directes del franquisme però també d’altres sectors conservadors, combinat amb incipients mobilitzacions al carrer, que, a través de les institucions i de l’aparell comunicatiu heretat del franquisme, es configuren com “un grup de pressió i de desgast de l’emergent antifranquisme” fent servir com a mitjans “els insults, les amenaces, el sabotatge al Consell [del País Valencià, l'òrgan preautonòmic creat al març de 1978] i l’acció directa”, incloses agressions (p. 105-106). L’anticatalanisme i la demanda d’una autonomia regional basada en el tradicionalisme i el falangisme eren les seves banderes ideològiques.
Eren en aquells moments “quatre gats” però capaços ja de fer-se amb el control d’institucions com el Centro de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat. De 1978 a 1982 el fenomen esdevindrà un moviment de masses. A les entitats específicament i originàriament blaveres, com el Grup d’Acció Valencianista, s’hi afegí la majoria del centredreta, i, especialment, la UCD del cap i casal. La mobilització i la “pressió (amb violència física àdhuc) contra les autoritats democràtiques, els intel·lectuals i els militants ‘catalanistes’” no els permeté conquerir la Generalitat —el seu primer president, el 1982, serà el socialista Joan Lerma—, però sí la victòria en la lluita pels símbols de la nova autonomia, i, per tant, “una gran legitimació a partir del nou regionalisme banal que suposà les noves institucions autonòmiques” (p. 114). No faltaran en tots aquests anys prou atemptats mai no aclarits contra els “catalanistes” (enviament d’un paquet bomba a Sanchis Guarner [1978], contra Joan Fuster [1978], contra les conselleries de Transport i de Cultura [1979], contra Joan Fuster altre cop i per partida doble [1981], i repetidament contra la llibreria Tres i Quatre.
De 1982 a 1999 foren els anys d’Unió Valenciana, que integrà la major part del blaverisme i que obtingué una destacada representació institucional, amb Vicente González Lizondo com a figura líder i amb màxims de vora el 20% de l’electorat valencià en les eleccions de 1991. UV arribà a l’ajuntament de València el 1991 i a la Generalitat el 1995 —en tots dos casos sota l’hegemonia del PP—, alhora, però, que els seus resultats electorals es desinflaven. A partir de 1999 UV quedarà fora de les principals institucions i el PP heretarà en gran mesura el seu paper. Esdevindrà, així, la versió moderada del blaverisme, tot mantenint l’anticatalanisme. Grupuscles com Coalició Valenciana, el GAV o España 2000 constitueixen l’ala radical, protagonitzant rebentades d’actes culturals, boicots contra el cava català (2006), insults contra tot el que sembla català i denúncies de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —la “institució estatutària de caràcter públic creada per la Generalitat Valenciana i adscrita a Presidència” que té “per objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià” que en un dictamen de 9/2/2005 va sentenciarque la “llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra”(1). D’aquí que, en l’àmbit cultural, sosté Flor, mentre alguns grups blavers semblen acostar-se tímidament (de forma “interessadas” diu ell) a les normes d’accentuació universitàries, altres voldrien aprofundir en el secessionisme. Al mateix temps, sovintegen pintades, amenaces, atacs i agressions contra els “catalanistes”. De fet, l’acte de presentació del llibre de Flor a València el 5/7/2011 va ser objecte d’un intent de boicot per part de membres de CV i España 2000, tot trancant llibres, llençant cadires, boles de fum i velades (o no tan velades) amenaces de mort contra els assistents (2).

Els esforços de Flor s’han dirigit
a definir amb precisió
el discurs del blaverisme
—en una anàlisi
que aplega tant la ideologia explícita,
com tot allò implícit
o sobreentès,
i també les pràctiques socials i rituals.
Així se’l pot caracteritzar adequadament
i, estudiar, a partir d’aquí
les raons del seu èxit.

La impunitat amb què, en general, s’ha desenvolupat aquesta violència és, potser, l’aspecte més cridaner de tot plegat, però no el que atreu la major atenció per part de Flor. Els seus esforços s’han dirigit, d’acord amb tendències recents de la sociologia i la historiografia, a definir amb precisión el discurs del blaverisme —en una anàlisi que aplega tant la ideologia explícita, com tot allò implícit o sobreentès, i també les pràctiques socials i rituals (p 181). Així se’l pot caracteritzar adequadament i, estudiar, a partir d’aquí, les raons del seu èxit. El blaverisme apareix, des d’aquest punt de vista, com un moviment populista, anticatalanista, conservador, regionalista i essencialista. Populista —ho ha argumentat Flor en un llarg apartat (p. 213-244)— perquè respon a les característiques principals de tot moviment d’aquest tipus, o sigui, per la seva capacitat de mobilització no institucional (si bé també institucional quan en tingui la possibilitat), la retòrica emocional i maniquea fonamentada en el concepte de poble, i una potent vinculació afectiva amb un líder o cabdill, els més destacats dels quals seran Vicente González Lizondo i Rita Barberá. Amb això, Flor s’oposa, crec que encertadament, a la caracteritzacvió del blaverisme com a feixisme, un concepte que la historiografia política i dels conceptes tendeix a limitar a l’experiència europea de la primera meitat del segle XX —sense oblidar, tanmateix, que alguna minoria blavera sí que ho ha estat, d’obertament ultradretana o feixista (p. 254). I per descomptat, el blaverisme ha estat fonamentalment, un anticatalanisme. Oposant-se al fusterianisme que considerava que la catalanitat havia de ser el destí natural de la valencianitat, el blaverisme va convertir el “catalanisme” (i, sobretot, “l’imperialisme” que s’exercia suposadament sobre València) en l’orígen de tots els mals i els valencians que vulguen tenir alguna cosa a veure amb Catalunya en uns traïdors. Així, els valencians serien, “sobretot, no-catalans, i amb una personalitat diferenciadíssima” (p. 203). Contràriament, l’oposició radical entre la valencianitat i la catalanitat no es produiria amb l’espanyolitat. Al revés, la valencianitat seria la manera pròpia de ser espanyols: el blaverisme és, en general, un moviment regionalista alhora que “inequívocament espanyolistsa (...). Si s’exceptuen algunes minories (...) la gran majoria coparticipa d’un pronunciat i sovint explícit nacionalisme espanyol (...). La valencianitat només és possible des de l’espanyolitat” (p. 280) i la catalanofòbia exhibida tothora presetna característiques molt semblants, amb alguns matisos, al nacionalisme espanyol. Moviment conservador, també, si bé ni tota la dreta ha estat blavera ni tota l’esquerra li ha estat aliena.
A partir d’aquesta caracterització és possible analitzar les raons del seu èxit. Per descomptat, una de fonamental han estat els mitjans que, des dels inicis de la transició, ha tingut al seu abast, des de la premsa del Movimiento en un principi a la Generalitat prou més tard. Però a banda d’això hi hauria una altra raó fonamental. L’èxit del blaverisme rauria en gran mesura en la seva capacitat de connectar amb la identitat valenciana preexistent, elaborada de la Renaixença ençà i que afirmava la valencianitat com una variant de l’espanyolitat i, sovint, en contraposició a la catalanitat. A la dècada de 1960, homes com Almela i Vives, Ombuena o Adlert contraposarien les tesis fusteriantes a la “veritable” valencianitat, i s’iniciarien les primeres mobilitzacions o actes en defensa d’aquestes idees —no en va Joan Fuster fou cremat en efigie a les falles de 1963. S’estaven posant les arrels al blaverisme.
Lobra de Flor suposa una explicació de la influència decisiva que el blaverisme ha exercit des de la transició democràtica ençà. Ben documentada i sòlidament fonamentada des d’un punt de vista teòric, esdevindrà sens dubte un punt de referència imprescindible per a la historiografia contemporanista. Sens dubte, la seva aproximació més sincrònica que diacrònica permet posar l’emfasi en algunes qüestions mentre que altres queden, inevitablement, més desdibuixades. En surten reforçades, especialment, l’anàlisi de la coherència del discurs blaver i la hipòtesi del seu lligam amb la identitat valenciana anterior. En surt més desdibuixat l’evolució del discurs blaver i les diferències entre els molt diferents grupos que l’han usat —per exemple, el paper del PP en la dècada de 1990 o les diferències i similituds pel que fa a la llengua entre el blaverisme radical i aquest mateix PP. Al mateix temps, si de la identitat valenciana es tracta, sembla imprescindible una anàlisi detallada de l’esquerra majoritària.

L’èxit del blaverisme rauria
en gran mesura en la seva capacitat
de connectar amb la identitat valenciana preexistent,
elaborada de la Renaixença ençà
i que afirmava la valencianitat
com una variant d’espanyolitat
i sovint en contraposició a la catalanitat.

Tampoc l’anàlisi de les bases socials del blaversime en surt expecialment destacada. Flor insisteix, en una línia prou clàssica, en què el moviment respon a “un populisme característic de sectors amenaçats per la industrialització i una determinadas modernització” (p.131) en una definició que si potser és operativa per als anys 70 devia ser ràpidament superada en assolir la mobilització de masses dels anys 80’ i devia esdevenir àmpliament interclassista. Caldria veure si la seva base social era significativament diferent de la resta de la dreta valenciana i, en general, de la resta de la dreta espanyola. En aquest sentit, una anàlisi comparativa de la construcció de la política de masses a diverses autonomies espanyoles seria molt instructiu, i, entre altres qüestions crec que mostraria que el populisme no es limitaca a una part de la dreta valenciana.
En tot cas, amb aquest llibre ens queda encara més clara la importància fonamental del laboratori valencià per a comprendre la construcció d’identitats a l’Espanya contemporània. Aquestes no s’han simplement deduït de l’existència d’unes dades suposadament objectives —una llengua o una dinàmica històrica tinguda per enutra. Ben al contrari, llengua, costums o història són inserides en un altre projecte a partir de l’acció política. Heus aquí, en definitiva, la principal conclusió del llibre. La realitat social, Flor ho resumaix molt bé, “es construeix mitjançant diversos mecanismes: un d’ells, i particularment important, és per mitjà (...) de representacions compartides i de la comunicació sugnificativa d’aquestes (p. 180).

Genís Barnosell
L’Avenç, 376 (febrer 2012), pp. 62-64

(1) “Acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), adoptant en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprova el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’identitat del valencià!, web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, www.avl.gva.es, consultada el 14/1/2012).
(2) “L’extrema dreta ataca l’Fnac de València per impedir la presentació d’in llibre”, www-vilaweb.cat, 5/7/2011 ; “Sentandreu sale esposado de un acto en el que el GAV lanza libros y sillas”. Levante-emv.vom, 6/7/2011; “La ultraderecha boicotea la presentación de un libro sobre el anticatalnismo en Valencia”, El Mundo.es Comunidad Valenciana, 6/7/2011.