tag:blogger.com,1999:blog-66617050095528229232024-03-29T04:29:35.891+01:00editorial afersafers. fulls de recerca i pensament / el contemporani. arts, història, societat / mirmanda. revista de cultura / fonaments. prehistòria i món antic als països catalans / segle xx. revista catalana d'història || recerca i pensament / els llibres del contemporani / el món de les nacions / personatges / els llibres del pavelló de la república / mirmanda / biografies parcials / estudis locals / textos clàssics / catàlegs d'art / actes i congressosEditorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.comBlogger1743125tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-32033816613041419242024-03-28T11:13:00.002+01:002024-03-28T11:13:44.940+01:00«Cultura per als polítics», per Antoni Gómez<div style="text-align: left;"><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJKF05bIALSmyR5krUrAzPHSjKFNH4dlSJ23J_PiGyN4R8N3FAPAqZvdLExWC_lBW4h4nMA0V-M-CzzRjhB3lvnSOWe2yCA01dmtqdwPwZ5U1d61qbnKQjCfCPnCVT4MQ9qh3IM98CbkVYCUoQaOiFT4ejLJ0fmult_1OL7W9ejhDiSjqFeKXuga27H8E/s900/983fb56032c1ac1b726360eae9dd3d18_XL.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="438" data-original-width="900" height="156" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJKF05bIALSmyR5krUrAzPHSjKFNH4dlSJ23J_PiGyN4R8N3FAPAqZvdLExWC_lBW4h4nMA0V-M-CzzRjhB3lvnSOWe2yCA01dmtqdwPwZ5U1d61qbnKQjCfCPnCVT4MQ9qh3IM98CbkVYCUoQaOiFT4ejLJ0fmult_1OL7W9ejhDiSjqFeKXuga27H8E/s320/983fb56032c1ac1b726360eae9dd3d18_XL.jpg" width="320" /></a></div>Cultura per als polítics, no ja com una recomanació, sinó com una necessitat de primer ordre si tenim en compte la immensa claveguera en què han convertit el debat públic. La metàfora del fang sembla que s’ha quedat curta. Ara és necessari parlar de claveguera i aigües pútrides, rates, una olor insuportable de descomposició. Un gran fàstic, la veritat. El problema és l’exemple irresponsable que donen a les noves generacions. Aviats anem. Per descomptat, uns més que altres, sobretot aquells que fan de les mentides trumpistes i les desqualificacions una manera cretina i mesquina d’entendre la vida pública. Cal que llisquen més i s’asserenen. Per això els recomanaré algunes lectures, ara que venen les vacances de Pasqua, tot i que alguns odien i criminalitzen la cultura de manera obertament sectària, seguidors de Millán-Astray.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4Zf60yAeX6F4HMn_S7b_gbVzBSZjwc79EnttzEOOUPpLQuo3lSJTkGEEyn1IayIVmZo5ql2KOSgCt5qW0utwmHneDBBxGB_pYpa23ElOdbfbwQx-rxkQ6pFlnqlxkw6VVMGt3-IgQHs8KUSCwsPGTvVjlBbwlYdkTd8_NtW-8q7XhkpWZlGunZq1ND04/s2185/L-32-Ballester%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4Zf60yAeX6F4HMn_S7b_gbVzBSZjwc79EnttzEOOUPpLQuo3lSJTkGEEyn1IayIVmZo5ql2KOSgCt5qW0utwmHneDBBxGB_pYpa23ElOdbfbwQx-rxkQ6pFlnqlxkw6VVMGt3-IgQHs8KUSCwsPGTvVjlBbwlYdkTd8_NtW-8q7XhkpWZlGunZq1ND04/s320/L-32-Ballester%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">L’escriptor xativí <b>Toni Cucarella</b> ha tornat a la novel·la després d’alguns anys amb l’obra <i>Qui de casa se’n va</i> (Amsterdam). Celebrem el retorn de la seua prosa sarcàstica, tragicòmica, amb un domini del llenguatge que sempre demostra gran talent i geni creador. Alfaguara ha recopilat en dos volums els contes complets del gran mestre del gènere <b>Julio Cortázar</b>, un gran plaer retrobar-se de bell nou amb el mag argentí de les paraules. <b>Josep Ballester</b>, a l’<a href="http://www.editorialafers.cat">editorial Afers</a>, de l’incombustible <b>Vicent Olmos</b>, ha tret a la llum el diari de lectures <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/592-l-encantador-de-serps-9788418618765.html">L’encantador de serps</a></i>, les notes d’un gran lector que ha aprés la lliçó i la transmet als seus alumnes i als seus llibres, com escriu <b>Antoni Martí </b>al pròleg. També en <a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>, <b>Ricard Chulià</b> publica <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/593-pais-valencia-eixida-d-emergencia-9788418618789.html">País Valencià. Eixida d’emergència</a></i>, un assaig on denuncia, entre altres coses, i amb moltes dosis d’ironia, que els valencians som cambrers dels madrilenys i geriatres dels nord-europeus. Pensament crític i dissonant, sempre benvingut en temps de mediocritat i servitud. Edicions de la Ela Geminada ha traduït dos interessants relats de <b>Joseph Roth</b>, <i>Abril</i> i <i>El triomf de la bellesa</i>, amb traducció de <b>Ramon Monton</b> i epíleg d’Antoni Martí. Finalment, Nórdica Libros ha publicat <i>Señor Kafka</i>, un conjunt de contes de <b>Bohumil Hrabal</b>, el gran escriptor de Praga, inèdits en castellà, ambientats en els anys cinquanta i l’estalinisme xec de la postguerra.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJ9JiLLs8WSppamT4Rrz4uUMb_FAu0UB3MGI5SdPIChw_KKJNhudridQ5QG8sPN9pgRP2ZOAN6ycEIjGswkMuGK4iHU4HKlnnnErCevOhbQVhJgKMyZaP4K15gdjPbwiE3i_zsCnQUxkzyrrIgUuS7MepgzfKOxH0QNv9E6JVrfK0AZgJyRA856AAzr84/s2185/LC-50-Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJ9JiLLs8WSppamT4Rrz4uUMb_FAu0UB3MGI5SdPIChw_KKJNhudridQ5QG8sPN9pgRP2ZOAN6ycEIjGswkMuGK4iHU4HKlnnnErCevOhbQVhJgKMyZaP4K15gdjPbwiE3i_zsCnQUxkzyrrIgUuS7MepgzfKOxH0QNv9E6JVrfK0AZgJyRA856AAzr84/s320/LC-50-Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">També en poesia trobem novetats força interessants. Edicions del Buc, una aguerrida editorial de poesia gestionada per <b>Francesc Bononad</b>, <b>Rubén Luzón</b>, <b>Josep Martínez</b> i <b>Pau Sanchis</b>, ha publicat <i>Poemes de la filòsofa </i>de <b>Hannah Arendt</b>, amb traducció de <b>Lola Andrés</b> i <b>Anacleto Ferrer</b>, ja en segona edició. Magnífica iniciativa, enhorabona. Edicions de 1984 ha fet possible, per primera vegada en català, la publicació de <i>Fites</i>, de la malaurada poeta russa <b>Marina Tsvetàieva</b>, traduïts per <b>Laia Malo</b>. Poemes escrits entre 1916 i 1920 que abracen la revolució soviètica i els inicis de la deriva personal i familiar de l’extraordinària poeta. <i>La terra del foc. 40 anys del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi</i> (Lletra Impresa) és una edició commemorativa del feliç aniversari a cura de <b>Jordi Botella</b> i <b>Manel Rodríguez-Castelló </b>que prova el prestigi i la perfecta implicació en la vida cultural i cívica d’un premi literari amb quatre dècades d’existència.</div></div><div style="text-align: left;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Antoni Gónez</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2024/03/27/cultura-per-als-politics-100010854.html">Levante-EMV</a></i> (27-III-2024)</div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-65375497216267586782024-03-25T16:16:00.003+01:002024-03-25T16:16:16.642+01:00«Sobre ‘País Valencià. Eixida d’emergència’», per Jordi Marin i Monfort<div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiv-3_edt3N88Np0vExNTOKDXDNsIOKtenC0uY2a-BUFP3vH_5dUrRafyYNiSPXI3nyLaiXa24KWwhCrrankEe05e6_n6e7kr2-DzRffIh-hDnrxToU8IpxIEr9OeToBrU4RM3DsFTdq8gHi57tBS0Qi3heZaCbVRQu5OwunuayZNzjJV_6od8Nej3ou7c/s660/Ricard-Chulia_%20(Prats%20i%20Camps)5950-660x440.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="440" data-original-width="660" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiv-3_edt3N88Np0vExNTOKDXDNsIOKtenC0uY2a-BUFP3vH_5dUrRafyYNiSPXI3nyLaiXa24KWwhCrrankEe05e6_n6e7kr2-DzRffIh-hDnrxToU8IpxIEr9OeToBrU4RM3DsFTdq8gHi57tBS0Qi3heZaCbVRQu5OwunuayZNzjJV_6od8Nej3ou7c/s320/Ricard-Chulia_%20(Prats%20i%20Camps)5950-660x440.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Ricard Chulià<br />Foto: © Prats i Camps (Vilaweb)</b></td></tr></tbody></table>L’<a href="http://http.//www.editorialafers.cat">editorial Afers</a> és referent en assaig al País Valencià i qualsevol títol que publica és garantia de qualitat i en aquest cas no ha estat diferent. <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/593-pais-valencia-eixida-d-emergencia-9788418618789.html">País Valencià. Eixida d’emergència</a></i> és un assaig polític sobre la possibilitat d’un espai polític independentista al País Valencià. L’autor, <b>Ricard Chulià</b>, aborda la qüestió sense embuts i sense els prejudicis de què ha pecat l’esquerra nacionalista valenciana en massa ocasions.</div><div style="text-align: justify;">Chulià ha organitzat el llibre en dues parts que, al seu temps, es troben repletes d’epígrafs breus on de forma clara, desacomplexada i amb dosis d’ironia ben administrada ens va desgranant els motius i arguments que han dut el País Velncià a la situació en què es troba d’una banda i a la necessitat d’un espai sobiranista que cerque l’estat independent per l’altra.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Una ofrena ruïnosa<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh0WnzvuaHuLJpYd9TAMWt1tPu0DqeHuPaqCNQ2KKKZExUzsx4m4iqUy9ndqWg3kUjOK2cO553CM1q2zpc0Fnilad1kjcPzfI0nscxgOGTVWDVJI8kDFQd-vdJLxgUvKs6yZIZ4BXK6QysnFmGOFKNvpE6dmaFkE1toYjTTZ_YQg03O180_R8alyAx5Kh8/s2185/LC-50-Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh0WnzvuaHuLJpYd9TAMWt1tPu0DqeHuPaqCNQ2KKKZExUzsx4m4iqUy9ndqWg3kUjOK2cO553CM1q2zpc0Fnilad1kjcPzfI0nscxgOGTVWDVJI8kDFQd-vdJLxgUvKs6yZIZ4BXK6QysnFmGOFKNvpE6dmaFkE1toYjTTZ_YQg03O180_R8alyAx5Kh8/s320/LC-50-Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></b></div><div style="text-align: justify;">Comença l’assaig amb un bloc dedicat a enumerar tot de motius pels quals Espanya ha estat i és un negoci ruïnós per als valencians. Ser l’única autonomia que té un PIB per sota de la mitjana estatal que, a sobre, aporta diners en concepte de solidaritat interterritorial quan en principi n’hauria de rebre és el cas més escandalós de tots. I per si això fora poc, hem de patir la vergonya i humiliació de veure els nostres representants polítics cridant a cor que vols allò de <i>Per ofrenar noves glòries a Espanya</i>. Però no es tracta només de l’infrafinançament sinó també de l’incompliment reiterat de les inversions pressupostades que mai es transformen en obra executada al 100%. És a dir, a més de tenir poques inversions pressupostades en relació al nostre pes poblacional o en el PIB estatal, hem de suportar el fet que ni tan sols s’executen en la seua totalitat. Potser l’expressió aquella de cornuts i pagar el beure encara se’ns queda curta.</div><div style="text-align: justify;">En aquest punt l’assaig de Chulià ens recorda altres assaigs com el de <b>Germà Bel</b> (<i>Espanya, capital París</i> o <i>Anatomia d’un desengany</i>) o el de <b>Vicent Flor</b> (<i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/389-societat-anonima-9788416260072.html">Societat anònima</a></i>) i als que l’autor s’hi refereix de tant en tant.</div><div style="text-align: justify;">Si la vessant econòmica és un insult a la nostra dignitat, encara ho és més la submissió amb què la classe política opera, sempre a expenses dels designis que l’oracle madrileny indique. Tant és que l’oracle estiga al carrer Genova com al carrer Ferraz, en aquest aspecte no hi ha cap distinció.</div><div style="text-align: justify;">Tant en un nivell, l’econòmic, com en l’altre, el polític, Chulià aporta dades i ens refresca la memòria amb episodis passats que no fan més que certificar aquesta situació d’espoli i submissió a la metòpoli. La conclusió a la què arriba i que molts sentim com a pròpia és la de ser una colònia. I com a tal, només tenim un interès extractiu per a la metròpoli, Madrid. En aquest sentit l’autor l’encerta de ple en atribuir als valencians i valencianes el paper de cambrers dels espanyols i geriatres dels nord-europeus.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Cal una proposta sobiranista</b></div><div style="text-align: justify;">En un segon bloc i seguint el mateix format d’epígrafs breus, Chulià repassa el paper de les diferents formacions polítiques des de la transició. Totes tenen un denominador comú: la insignificància del País Valencià a Madrid. Insignificància que es veu agreujada per l’assimilació de les iniciatives nacionalistes per propostes polítiques d’àmbit estatal que no fan més que afegir aigua al vi i diluir completament les reivindicacions valencianes.</div><div style="text-align: justify;">Malgrat tot, Chulià aporta arguments per a justificar la necessitat d’un espai polític pròpiament valencià que defense sense complexos l’opció política d’aspirar a ser un estat sobirà, una república valenciana, que seria perfectament viable com ho són, per exemple, Finlàndia o Noruega amb una població similar a la nostra. Aquest esta sobirà tindria l’oportunitat d’establir els acords econòmics, culturals o d’infraestructures més adients per als nostres interessos. No cal dir que l’eix Barcelona-València (que ens connectaria amb Europa) tindria molta més vitalitat que ara, cosa que, d’altra banda, fa anys que demana la patronal valenciana i que va arribar a dir que això de mirar tant cap a Madrid no els hi eixia a compte.</div><div style="text-align: justify;">Personalment coincideixo amb Chulià amb aquesta visió tot i que, com ell també fa i n’és plenament conscient, som lluny, molt lluny, de l’objectiu. Però el cas és que dins el marc mental espanyol no hi encaixem perquè no ens hi volen, no ens hi veuen com a espanyols de veritat sinó com a espanyols assimilats. Hi ho serem més si renunciem gustosament a la nostra cultura i a la nostra manera d’entendre el món. Només podem ser espanyols deixant de ser valencians i, això, és impossible. Per tant, només ens deixen un camí, aspirar a ser plenament valencians en tots els àmbits de la nostra vida, també el de la autogestió política, com faria qualsevol país amb estat propi.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Jordi Marin i Monfort</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.jordimarin.cat/pais-valencia-eixida-demergencia/">El racó de la falsa</a></i> (25-III-2024)</div><div style="text-align: right;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-83285835201102338922024-03-22T16:33:00.001+01:002024-03-22T16:33:13.362+01:00«‘Liorna’, d’Ariel Serra», per Rosa Planas Ferrer<div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgXFlkZ7lPly9XpHlVpmOIPP9qBE2wqcK8DmJqyGBDR9NIowcOcmM8rqMAkDtH3lTvMJoFvsAWphARLryqGHwn2CjgO9asNO143SDYBYe4lP2awxqqDcjQcco4EmRidYXjtkG5WxULdxZx7PfrHwvZQmqLtWm2Kch8y2o5zOvWgHrV8RkKFSbSFSTgMvuU/s1024/1024px-Ignoto,_veduta_di_livorno,_xviii_secolo_02.jpeg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="683" data-original-width="1024" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgXFlkZ7lPly9XpHlVpmOIPP9qBE2wqcK8DmJqyGBDR9NIowcOcmM8rqMAkDtH3lTvMJoFvsAWphARLryqGHwn2CjgO9asNO143SDYBYe4lP2awxqqDcjQcco4EmRidYXjtkG5WxULdxZx7PfrHwvZQmqLtWm2Kch8y2o5zOvWgHrV8RkKFSbSFSTgMvuU/s320/1024px-Ignoto,_veduta_di_livorno,_xviii_secolo_02.jpeg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b><a href="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/aa/Ignoto%2C_veduta_di_livorno%2C_xviii_secolo_02.jpg">Liorna al segle XVIII (Museu de la ciutat)</a></b></td></tr></tbody></table>La literatura sobre els xuetes de Mallorca ha produït una quantitat de novel·les prou important, tot i que de desigual valor literari, que en el seu dia gaudiren d’una popularitat que influí en la manera com la societat conegué la història, influint també en el canvi de paradigma en la segregació que s’aplicava a l’illa. Els conversos del judaisme de Mallorca, a partir del segle XVI i especialment en el segle XVII són coneguts amb el malnom de «xuetes». El mot incidia sobre el grup dels conversos que residien en el barri de Palma conegut com el Segell, l’Argenteria i, fins i tot, com la «Xueteria». La paraula reconeixia el fet diferencial d’una comunitat apartada de la resta, tot i que per motius econòmics i comercials s’hi relacionava de manera quotidiana. Segregats, però al mateix temps amb una força espiritual i comercial, els xuetes iniciaren el seu ascens social tan aviat com pogueren, recuperant en poc temps gran part de tot allò que havien perdut en els seus enfrontaments amb la Inquisició.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjaVSsE538yisPqr-PW93rJpvwdzI0oMn_4WceX_VkoLTuuwqabYuY264bag4UsxZGEpm4SwGEqo0-o7fmOf-rVK8IST5XhYTPl28ZuqBMMRpMI4CgTKf-GBQUMuaByZrgdJcpdbIFldW1iFVRz5hIQQEwG40nV2qtQw6UcqsOtjosztZkEuE5UAELoNjA/s2539/N-09-Serra%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2539" data-original-width="1724" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjaVSsE538yisPqr-PW93rJpvwdzI0oMn_4WceX_VkoLTuuwqabYuY264bag4UsxZGEpm4SwGEqo0-o7fmOf-rVK8IST5XhYTPl28ZuqBMMRpMI4CgTKf-GBQUMuaByZrgdJcpdbIFldW1iFVRz5hIQQEwG40nV2qtQw6UcqsOtjosztZkEuE5UAELoNjA/s320/N-09-Serra%20co%CC%80pia.jpg" width="217" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">Les novel·les que han recreat els fets s’inicien en el segle XIX, a partir de la literatura realista. La primera que inaugura el gènere va ser <i>Jorge Aguiló o los misterios de Palma</i>, d’<b>Eduardo Infante Olivares</b>, publicada a Palma, en dos volums, l’any 1866. Amb tots els ingredients romàntics, la novel·la utilitzava informació de primera mà sobre la situació que vivien els xuetes en aquells anys. El personatge que dona títol a la novel·la és Jordi Aguiló Picó, àlies Cetre, un important i ric comerciant que es distingí per la seva ajuda als necessitats del barri del Segell. La novel·la no conta en el seu argument la història del grup, sinó les conseqüències de la segregació. En la mateixa línia trobam la segona novel·la, publicada a principis del segle XX, es tracta de <i>Los muertos mandan</i>, de <b>Vicente Blasco Ibáñez</b>, que va veure la llum l’any 1906. També parla de la vigència del prejudici i de les conseqüències que comporta per als xuetes. Blasco, un republicà idealista, fa una novel·la de tesi, on la preocupació de l’autor mostra unes illes endarrerides, on no ha entrat la modernitat.</div><div style="text-align: justify;">Aquestes obres, que en el seu moment conegueren l’èxit, provocaren polèmica, solien publicar-se en un temps en què també sovintejaven d’altres escrits sobre l’anomenada «qüestió xueta», que anaven des de pamflets periodístics fins a suposades obres sociològiques amb intenció reformadora. També n’hi havia en sentit contrari, que argumentaven a favor de mantenir les restriccions socials a les quals es veien sotmesos els xuetes quan intentaven trencar les barreres que els barraven el pas a determinats oficis, a l’exèrcit i a l’Església. La novel·la d’<b>Antoni Serra</b>, <i>Carrer de l’Argenteria, 36</i> (1988) continua incidint en les condicions dels xuetes moderns i al possible seguiment que en feren els nazis. Per acabar, no puc deixar de fer referència a <i>Dins el darrer blau</i> (1994) de <b>Carme Riera</b>, que toca els esdeveniments que situen els personatges que la novel·la d’<b>Ariel Serra</b> torna a la vida en el seu relat. La complicitat, l’intent de fugida i la fallida posterior, cronologia del temps que havia de conduir a l’execució de <b>Caterina Tarongí</b>, <b>Rafel Tarongí</b> i <b>Rafel Valls</b>, els principals protagonistes de la novel·la.</div><div style="text-align: justify;"><i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i> (<a href="http:/www.editorialafers.cat">ed. Afers</a>) és el nom de la novel·la de Serra, i el port de destinació dels xuetes mallorquins, lloc que visitaven amb assiduïtat els comerciants mallorquins i on aprenien a veure la vida lliure dels seus correligionaris. Liorna és un lloc d’esperança i el nom ocult de la llibertat. Aquesta és la idea i l’emoció que transmet el text de Serra, el batec que traspua tota l’aventura d’unes identitats a la recerca d’una geografia on poder expressar-se. L’aprofundiment en els caràcters dels protagonistes d’aquesta tragèdia és un dels aspectes més aconseguits d’aquesta novel·la, on el protagonista, Rafel Valls, confessa que els seus dos amors són dues terres: Mallorca i Israel. El sentiment que el mou és el somni d’una «terra on poder caminar sense amagar-se». Caterina Tarongí, el contrapunt femení, cerca en l’oració i en el valor com a forma sublim de la pregària, una sortida a la seva religiositat. Jove, inexperta i valenta, el retrat que en fa Serra és d’una subtilesa extraordinària.</div><div style="text-align: justify;">Cal destacar en el llibre el coneixement profund de la trama històrica, l’ordit dels personatges que segueix fil per randa la trajectòria cronològica dels conversos. Psicològicament, la seva personalitat literària reflecteix els dubtes i les condicions que visqueren. Això es fa palès en el retrat d’Onofre Cortès de Guillem, el seu caràcter feble i amarat de remordiments l’acompanya fins als darrers moments de la seva vida. D’altra banda, la riquesa ambiental que té la novel·la presenta tot un fresc de l’època i dels indrets de la ciutat de Mallorca, escenari del drama, amb tota mena de detalls que enriqueixen el relat. El coneixement de la religió jueva i dels rituals propis de la litúrgia de Pessah o Iom Kippur, afegeixen un additament valuós que es reforça amb la versemblança d’allò narrat. En definitiva, <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i> és més que una novel·la, al meu parer, és una de les millors recreacions històriques que s’han fet sobre els tràgics esdeveniments que tingueren lloc en el cor del criptojudaisme mallorquí. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Rosa Planas Ferrer</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/94681/liorna-dariel-serra">La Veu dels Llibres</a></i> (16-III-2024)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-33023593745113333722024-03-20T11:36:00.004+01:002024-03-20T11:36:19.729+01:00«Entrevista a Vicent Flor», per Pere Bosch i Cuenca<div><div style="text-align: center;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8b06OtpQQJVDfVvwXN_fFEOj_QSzgQM4JNqlmNwaayAT_4VXaf2hNV30M2828D_j9gXSfTajiXiLwM1nnFJnYHzCSpTz9DofBGtPjR22jHxjs_-rfOszgBM0kPd6w_-XSvelOiisp40iwQjSJhNwAx5fDq_DU1vqkBbQo8XbSL5cEPsKWSvbtv_YB7nM/s799/000000-Flor.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="644" data-original-width="799" height="258" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8b06OtpQQJVDfVvwXN_fFEOj_QSzgQM4JNqlmNwaayAT_4VXaf2hNV30M2828D_j9gXSfTajiXiLwM1nnFJnYHzCSpTz9DofBGtPjR22jHxjs_-rfOszgBM0kPd6w_-XSvelOiisp40iwQjSJhNwAx5fDq_DU1vqkBbQo8XbSL5cEPsKWSvbtv_YB7nM/s320/000000-Flor.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Vicent Flor | Foto: © Vicent Cuellar</b></td></tr></tbody></table>Autor de <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/549-noves-glories-a-espanya-anticatalanisme-i-identitat-valenciana-9788418618291.html">Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana</a></i> (<a href="http://www.editorialafers.cat">Ed. Afers</a>)</div><div style="text-align: center;">«Vox no és pròpiament un partit blaver, sinó unitarista»</div><div style="text-align: center;">L’exdirector de la Institució Alfons el Magnànim ha estat una de les víctimes de l’assalt del PP i Vox a les institucions.</div><div style="text-align: center;">Fa poc ha reeditat el llibre <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/549-noves-glories-a-espanya-anticatalanisme-i-identitat-valenciana-9788418618291.html">Noves glòries a Espanya</a></i>, un assaig clau per entendre l’evolució del blaverisme al País Valencià</div></div><div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Vicent Flo</b>r (1971) és sociòleg i escriptor. El 2011 va publicar <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/549-noves-glories-a-espanya-anticatalanisme-i-identitat-valenciana-9788418618291.html">Noves glòries a Espanya</a></i> (<a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>), un assaig clau per entendre el sorgiment i la influència del blaverisme al País Valencià i que es va reeditar el 2022. Fins fa poc era el director de la Institució Alfons el Magnànim, però la Diputació de València, en mans del PP, va decidir no renovar-li el contracte.</div></div><div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoo6BWt8nG9yjDkplrWvxLroYSdVP4izzPEF1LpVXq1e8vXfV3BQRzidlMg6N2v6aGHRJp7prczA4ClZLoxfW-F0SN3fFbJxFjqDbSZCvgPsjsaqZxpdpC3wwbZJCNWHqNJ_5ah5uyUmekRlm9I1pdaSJr6LctJzsnYMl1GapC51ZYL-UetaKF1IgY4f8/s2504/RP-110-Flor%20(2a.ed)%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2504" data-original-width="1594" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoo6BWt8nG9yjDkplrWvxLroYSdVP4izzPEF1LpVXq1e8vXfV3BQRzidlMg6N2v6aGHRJp7prczA4ClZLoxfW-F0SN3fFbJxFjqDbSZCvgPsjsaqZxpdpC3wwbZJCNWHqNJ_5ah5uyUmekRlm9I1pdaSJr6LctJzsnYMl1GapC51ZYL-UetaKF1IgY4f8/s320/RP-110-Flor%20(2a.ed)%20co%CC%80pia.jpg" width="204" /></a></div><b>—Fins fa poc era director de la Institució Alfons el Magnànim. Com valora l’assalt de Vox i el PP a les institucions culturals valencianes?</b></div><div style="text-align: justify;">La majoria dels gestors d’aquestes institucions havíem estat triats per un concurs públic, no havíem estat triats a dit. Malgrat tot, el PP i Vox, que volen portar una línia antivalenciana i anticatalana a les institucions, han pensat que calia fer canvis. De totes maneres, personalment tampoc anava a permetre que es censurés cap llibre o cap proposta que no vinguera des d’una valoració professional positiva.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Quina valoració fa del període que ha estat al capdavant de la institució?</b></div><div style="text-align: justify;">És la primera vegada en els 75 anys d’història del Magnànim que el català ha estat la llengua d’edició majoritària. Volíem recuperar la importància que tenien els autors valencians, donar-li un toc d’internacionalització amb la traducció de llibres importants, convertir-ho en un centre de debat i de reflexió a la ciutat de València, i també col·laborar i ser còmplices sobretot amb la indústria editorial valenciana. Hem editat més de 400 llibres. Estic satisfet d’haver retornat a la societat el que demana.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—No sé si té alguna pista de cap a on volen portar la institució...</b></div><div style="text-align: justify;">D’entrada, el que estem veient és que s’estan carregant molts gestors que havien revitalitzat algunes institucions que estaven deixades de la mà de Déu. En tot cas, fins allà on sé, no tenen un gran pla. El pla és a la contra: antivalencianisme, anticatalanisme i petita corrupció.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Quan va escriure el seu llibre <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/549-noves-glories-a-espanya-anticatalanisme-i-identitat-valenciana-9788418618291.html">Noves glòries a Espanya</a></i> no sé si s’imaginava que Vox entraria de ple a les institucions valencianes?</b></div><div style="text-align: justify;">De fet, va ser molt premonitori que la <a href="https://editorialafers.blogspot.com/2011/07/contra-els-llibres-noves-glories-velles.html">presentació a la llibreria FNAC</a> de València fos boicotejada per l’extrema dreta. Dissortadament, feia molt temps que denunciàvem que podia vindre el llop, però hi havia gent que no ho creia. Tenim una certa herència de la il·lustració i pensem ingènuament que la raó s’imposa per ella sola, i això després de la Segona Guerra Mundial no se pot pensar. Pensar que no podia tornar perquè els demòcrates som aparentment més llestos, era molt ingenu. I ara ho estem pagant.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Què representa de nou aquesta extrema dreta respecte al blaverisme tradicional?</b></div><div style="text-align: justify;">El blaverisme és un anticatalanisme regionalista valencià específic que sorgeix en la transició democràtica com una manera de presentar-se davant del poble valencià com els autòctons, com els autèntics valencianistes, mentre que els catalanistes són els traïdors o els que no defensen realment la dignitat valenciana. A mesura que s’ha produït el procés de substitució lingüística, més avançat a les àrees metropolitanes, sobretot a la de València, ja no és imprescindible un anticatalanisme regionalista valencià. És possible, i ho hem vist amb Ciutadans o ara amb Vox, un anticatalanisme explícitament unitarista i espanyolista. Vox és extrema dreta però no són idiotes. Ha agafat la bandera del blaverisme, però també la del secessionisme lingüístic donant suport a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que és secessionista. Però Vox no és pròpiament un partit blaver, en el sentit que ni tan sols és regionalista: és directament unitarista.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—El blaverisme és més fort que mai o té més poder que mai?</b></div><div style="text-align: justify;">Quan alguns vaticinaven que el blaverisme havia mort, jo feia la broma dient que si de cas havia mort d’èxit. Una part molt important de la construcció simbòlica de la Generalitat Valenciana està influïda pel blaverisme. Fins i tot el govern del Botànic a vegades ha governat amb molta por a les possibles reaccions anticatalanistes i així veiem com en huit anys no s’ha entrat a l’Institut Ramon Llull, no s’ha fet tot el possible per la reciprocitat dels canals televisius, com tenim un dèficit de construcció d’un espai comunicatiu català comú o com no hi ha relacions fluides entre la Generalitat catalana i la valenciana, ni tampoc una aliança estratègica en alguns temes cabdals en l’àmbit econòmic.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Resulta curiós que l’enemic del blaverisme sigui Catalunya i no pas Madrid, quan és allà on es produeix el maltractament...</b></div><div style="text-align: justify;">Ho explica Gramsci: si una part molt important de la classe treballadora no votara la dreta, només amb el vot de les classes altes no en faria prou. També cal dir que des de Madrid no s’ha estat neutral i també s’ha afavorit, directament o indirectament, l’anticatalanisme. L’acadèmia valenciana de cultura secessionista va rebre el títol de «real» per part de la monarquia espanyola, quan es tracta d’unes persones indocumentades que neguen la unitat de la llengua.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Com valora la reacció de la societat valenciana a la presència de l’extrema dreta a les institucions?</b></div><div style="text-align: justify;">El partit majoritari del Botànic té com a tradició desmobilitzar la societat civil perquè així no fa nosa quan està governant. Tot i això, hi ha una certa societat civil que protesta i crec que les mobilitzacions estan mostrant-los que no van a tindre-ho tan fàcil arrasar com seria el seu objectiu. Però d’alguna manera ells tenen clar que en cada territori pressionen en contra fins allà on poden. A les Illes Balears poden arribar menys que al País Valencià i a la Franja encara poden fer-ho molt més. És important que siguem conscients que ens trobem davant un adversari que sap adaptar-se a les diferents realitats de cada territori i que fa un anticatalanisme específic per a cadascun.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Pere Bosch i Cuenca</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2397306-vox-no-es-propiament-un-partit-blaver-sino-unitarista.html">El Punt Avui</a></i> (16-III-2024)</div></div><div style="text-align: right;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-36320463884121106482024-03-20T10:13:00.006+01:002024-03-20T10:18:48.296+01:00«Entrevista a Ricard Chulià», per Moisés Pérez<div style="text-align: left;"><div style="text-align: center;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEilcLFlKjkb1MWxhreVk3SnVUq1RWI0pVBjcc-R1CnYR2hD1HS9QVJKroVzh5BHfgqjARki3W03AWB1j2jGiM5I-aOPHRFio4LnPHOW7KERFPmDXnbK14kcFebtlC4OOh560npF9daOAccE98eJ_gxkw2yL_jPp_iokO_s70_qBRsWXDNOfpuWlZec791o/s750/18056.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="422" data-original-width="750" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEilcLFlKjkb1MWxhreVk3SnVUq1RWI0pVBjcc-R1CnYR2hD1HS9QVJKroVzh5BHfgqjARki3W03AWB1j2jGiM5I-aOPHRFio4LnPHOW7KERFPmDXnbK14kcFebtlC4OOh560npF9daOAccE98eJ_gxkw2yL_jPp_iokO_s70_qBRsWXDNOfpuWlZec791o/s320/18056.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Ricard Chulià | © El Temps</b></td></tr></tbody></table>«El País Valencià és viable, no ho és la Comunitat Valenciana d’Espanya»</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b style="font-weight: bold;">Ricard Chulià</b> (Torrent, 1983) s'ha significat com a una de les veus més conegudes del sector crític de Més, la formació majoritària i més nacionalista de Compromís. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i màster en Anàlisi Política per la Universitat Oberta de Catalunya, ha publicat l'assaig <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/593-pais-valencia-eixida-d-emergencia-9788418618789.html">País Valencià: eixida d'emergència</a></i> a l'editorial valenciana <a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>. L'entrevistem a Muro d'Alcoi (Comtat), a cavall entre els seus viatges d'anar i tornada a Elx (Baix Vinalopó) i Torrent (Horta).</div></div><div style="text-align: left;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Estem a tocar de l'antiga estació de tren de Muro d'Alcoi, d'una parada d'aquella línia que connectava per ferrocarril Alcoi. Aquesta ciutat, tot i la seua fortalesa industrial, ha estat víctima d'unes comunicacions deficients. És un exemple del cost per als valencians, com vostè sosté a l'obra País Valencià: eixida d'emergència, de ser espanyols?</b></div><div style="text-align: justify;">Totalment. De fet, no s'explica d'una altra manera la connectivitat que té Alcoi si no és des del punt de vista d'un Estat que patim i juga en contra nostra. La connexió per carretera, fins i tot, és des de fa molt poc de temps. No només no tenim al País Valencià les infraestructures que ens corresponen, sinó que, en alguns casos, es desenvolupen, com puga ser la carretera que connecta Alcoi, quan el seu moment de gran esplendor ja no està tan present.</div><div style="text-align: justify;">Al llibre, conte una anècdota molt reveladora. Uns amics estaven fent una escapadeta per Alcoi i Cocentaina, i havien d'agafar un avió de l'aeroport d'Alacant a l'endemà. Nosaltres vam preguntar-los i ens van dir: «Demà agafarem un bus a primera hora». I els vam contestar: «Esteu molt equivocats. No arribareu a agafar l'avió de tornada cap a Europa». Si ho penses des del punt de vista que Alcoi té un nucli de població molt important, així com atresora encara un dinamisme econòmic rellevant, no té cap lògica que no estiga connectat amb la capital de la seua demarcació, ni amb l'aeroport, el qual és el nucli de la nostra economia turistificada. Només s'explica tot plegat per la lògica d'un Estat que juga a la contra dels interessos dels valencians.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgDVGV5M0QfyOxMIFJARL313fP5QW2QfA9T5A7iP_Tq_U39PrOUYcilccYiGfnYBotr14Hu6kJdIToj1R5VqrkNJYlh_GKpj2PEYfSrn4SXhasAEys0p4-SoAPPs2ftuwapNVHUya0CT1YvZNNKvt9xrIsO5ZtCiiO40nCdsbXCW-fdQXSYVEUQgbYRROA/s1200/eixida-emergencia-pais-valencia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="860" data-original-width="1200" height="229" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgDVGV5M0QfyOxMIFJARL313fP5QW2QfA9T5A7iP_Tq_U39PrOUYcilccYiGfnYBotr14Hu6kJdIToj1R5VqrkNJYlh_GKpj2PEYfSrn4SXhasAEys0p4-SoAPPs2ftuwapNVHUya0CT1YvZNNKvt9xrIsO5ZtCiiO40nCdsbXCW-fdQXSYVEUQgbYRROA/s320/eixida-emergencia-pais-valencia.jpg" width="320" /></a></div><b>—Vostè engega el seu llibre amb una afirmació taxativa i ben controvertida: un País Valencià independent seria un país viable econòmicament. En què fonamenta aquesta consideració tan agosarada?</b></div><div style="text-align: justify;">En les dades econòmiques i socials que té en l'actualitat el País Valencià. Si el País Valencià fora un estat independent, estaria en el terç més alt de PIB per càpita i PIB nominal en termes absoluts. El País Valencià és viable. Sí que no ho és la Comunitat Valenciana del Regne d'Espanya perquè pateix una espoliació pràcticament colonial, la qual fa que l'autogovern dels valencians siga inexistent.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Encara va més lluny: sosté que milloraria en els rànquings econòmics i de benestar...</b></div><div style="text-align: justify;">No seria el paradís en la terra, però sí que viuríem raonablement millor perquè ens desfaríem d'un Estat que juga en contra nostra. Tindríem més recursos per a invertir-los en més professors, més metges o més personal d'assistència a les persones dependents i, a més a més, podríem decidir que Alcoi no hauria d'estar amb unes connexions tan deficients per tren.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Com es conjuga aquesta afirmació amb el fet que el País Valencià, en l'actualitat, està per sota de la mitjana autonòmica en renda per càpita?</b></div><div style="text-align: justify;">Som pobres, però, en realitat, estem empobrits. Hem baixat en els rànquings de renda per càpita dels territoris de l'Estat espanyol i no hem convergit amb la Unió Europea. Si poguérem escollir el nostre model econòmic, si poguérem deixar d'ocupar l'espai que se'ns ha adjudicat de doble perifèria espanyola i europea, d'una economia orientada exclusivament cap al turisme de masses, on som els cambrers dels madrilenys i els geriàtrics dels nord-europeus, tindríem millor qualitat de vida. No debades, no tindríem una economia exclusivament orientada cap a la precarietat, amb una mà d'obra intensiva d'un sòl ús, d'utilitzar i llençar. Tindríem els recursos que nosaltres mateixos generaríem i no aquells que es desvien a altres territoris que són més rics que nosaltres.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Bé, fora com fora, encara seríem perifèria europea...</b></div><div style="text-align: justify;">Sí, però com a mínim no seríem perifèria espanyola. Tindríem més recursos per decidir pel nostre compte.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Al vostre assaig, no sols afirmeu que els valencians paguen per ser espanyols. També assegura que ser espanyols perjudica la salut dels valencians. Com justifica aquesta apreciació?</b></div><div style="text-align: justify;">Ho faig arran d'una dada molt cridanera. Els madrilenys tenen una esperança de vida superior a la dels valencians. I aquesta escletxa s'ha eixamplat en els últims anys. Fa una dècada aquesta distància no era com l'actual, que és de dos anys.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Segons vostè, per tant, estar a l'Estat espanyol ens lligaria per sempre de mans i peus a ser els cambrers de Madrid i a viure pitjor.</b></div><div style="text-align: justify;">Sí, i ho sostinc pel projecte d'especialització econòmica que tenim assignat des de l'Estat espanyol. Estar a l'Estat espanyol ens agrade o no implica tenir aquesta assignació d'especialització econòmica. És el cost d'oportunitat de ser espanyols que tenim els valencians. I ho podem exemplificar amb casos com ara el corredor mediterrani. Si el problema dels valencians fora de centralisme, ja faria temps que el corredor mediterrani estaria fet. I m'explique: centralisme és el que hi ha a França, on et pots moure entre Marsella, Montpeller, Perpinyà, Tolosa i Bordeus. Ara bé, si connectes amb París, evidentment et pots moure molt millor. Això no passa en el nostre cas. El corredor mediterrani, si algun dia arriba a ser una realitat, ho farà amb un cost d'oportunitat que no podem pagar. L'endarreriment del corredor mediterrani durant quaranta anys és tota una generació de valencians que han perdut oportunitats.</div><div style="text-align: justify;">Si ho pensem des d'una lògica raonable, on Espanya fora un Estat en el qual tots els espanyols foren espanyols per igual, s'hauria construït el corredor mediterrani, ja que l'arc mediterrani acumula quasi la meitat de les exportacions, un terç de la població i més d'un terç del PIB estatal. Només s'entenen aquests endarreriments des de pensament de per què vols aquesta infraestructura quan hi ha assignada una especialització concreta del turisme de masses per aquests territoris.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Madrid, no debades, s'ha convertit en parada ineludible de qualsevol infraestructura. És part, d'una banda, del corredor mediterrani, però també del corredor atlàntic.</b></div><div style="text-align: justify;">Madrid és la gran capital, un gran forat negre, el projecte total d'Espanya. I en aquesta visió de l'Estat, l'única opció que se li ofereix al País Valencià és ser-ne un satèl·lit, les víctimes d'una aspiradora de recursos.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—La desconnexió ferroviària que radiografia del País Valencià és total. Torrevella aïllada, una deficient línia entre València i Alacant, sense enllaç per tren per anar-hi a l'aeroport de l'Altet-Miguel Hernández...</b></div><div style="text-align: justify;">La primera part del llibre no és un memorial de greuges, sinó una radiografia de com està dissenyat el sistema. Jo que visc a mitjan camí entre Elx i Torrent em trobe amb la realitat que hi ha més vols al dia entre València i Madrid que trens entre València i Elx. I aquest fet no té cap justificació si no és una acció planificada a escala estatal per a desvertebrar qualsevol territori que no vaja més enllà de l'aspiradora de recursos que és Madrid. L'exemple de l'Altet és escandalós: és un dels pocs aeroports europeus amb més trànsit que no està connectat per tren.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Aquesta situació de desconnexió per tren no podria ser anàloga a la que experimenten altres territoris de l'Estat espanyol sense la singularitat pròpia que ostenta el País Valencià? Aquests territoris també paguen per ser espanyols com els valencians?</b></div><div style="text-align: justify;">El projecte espanyol és el de cosir Madrid amb camins de ferro a les capitals de província. Des del primer que es posa en marxa el sistema radial espanyol, es diu que els camins reials que connecten amb Madrid van sufragats per l'Estat i la resta van a càrrec dels territoris. Això és un problema de centralisme, però el nostre escenari és diferent. No és comparable a cap altre.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Per què?</b></div><div style="text-align: justify;">Els valencians no som marginals dintre de l'Estat espanyol. Representem més d'un 10% en població i més o menys el mateix en termes de PIB. No som marginals perquè es done aquest escenari. Si nosaltres fórem castellans, el corredor mediterrani estaria fet. És la diferència entre una política centralista i una acció planificada per l'Estat. No s'ha d'oblidar que quan es denuncia la situació del tren a Extremadura és per la connexió amb Madrid, però no per l'enllaç entre les principals ciutats extremenyes. Hi ha un altre cas que ho exemplifica: la conurbació de les Marines i la Safor és el territori europeu de més població que no està connectat per tren, quan és, a més, una de les gallines d'ou del turisme.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Aquest greuge sobre el País Valencià, però, no s'ha traslladat en un malestar polític visible.</b></div><div style="text-align: justify;">S'ha de dir que els valencians no som tan meninfots o tan muelles. Els valencians hem estat nacionalitzats durant dos segles com a mínim, amb una dictadura totalitària pel camí, en el relat nacional espanyol. Hem integrat aquest relat. No deixa de ser un error del sistema, per exemple, aquesta conversa quan han passat tres segles des de la destrucció del nostre Estat i l'annexió del territori valencià a Castella. De fet, els valencians en els índexs de preferència de descentralització estaríem en una mena de segona divisió. Només per darrere dels territoris que juguen la Lliga de Campions en aquestes opinions com ara el País Basc, Navarra, Galícia o Catalunya.</div><div style="text-align: justify;">L'Estat té molt present la nostra singularitat i la nostra capacitat, i com a mostra hi ha una afirmació d'<b>Alfonso Guerra </b>a un dels seus llibres, on sosté que la independència de Catalunya provocaria posteriorment la marxa d'Espanya del País Basc, Galícia i, a continuació, cita el País Valencià. La paradoxa és que Espanya ens tracta més com a nació que no ho sentim nosaltres. Si no ho fórem, no s'explica la situació colonial que patim.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Malgrat brandar la independència com a la solució als problemes dels valencians, planteja una senda pragmàtica per construir nacionalment el País Valencià. Un dels elements que cita és el reforç de les comarques. I ho fa referenciant el sentiment comarcal del Baix Segura, una terra de frontera amb Múrcia.</b></div><div style="text-align: justify;">En el cas del Baix Segura, sempre s'afirma que és un dels reptes identitaris que té el País Valencià, perquè seria la comarca menys vinculada a la idea de valencianitat. La realitat és que és la comarca amb un sentiment comarcal més gran. Al Baix Segura, tot el món sent la seua comarca, la qual cosa no ocorre ni a comarques com ara la Safor. Al remat, si el Baix Segura no s'ha integrat a Múrcia és perquè encara estan lligats al País Valencià. El projecte de les elits espanyoles a la transició era el sud-est, no la Comunitat Autònoma Valenciana. Si no va reeixir aquest projecte, és un símptoma que, en realitat, no som tan dèbils com ens pensem. Si la província d'Alacant no va sumar-se a una autonomia junt amb Almeria, Albacete i Múrcia, és perquè hi hagué valencianisme polític.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—L'instrument actual del valencianisme polític és Compromís, qui va assolir l'èxit electoral gràcies a una combinació de base valencianista i lideratges mediàtics d'esquerres que van ampliar les bosses de vot tradicionals del nacionalisme valencià. Quina seria, a parer de vostè, l'estratègia per eixamplar electoralment el projecte?</b></div><div style="text-align: justify;">La consolidació del projecte implica crear un espai valencianista que no estiga supeditat a ningú. Ara com ara, concorrent a les eleccions amb Sumar, no s'està creant aquest espai polític valencià. Si veiem el resultat de les eleccions valencianes del 2023, on es va perdre la Generalitat Valenciana, observem que a les comarques en les quals el valencianisme va estar més fort, la suma dels partits governamentals continuava donant. Si homologues l'espai valencià a l'espanyol, al final tens els resultats espanyols.</div><div style="text-align: justify;">En aquell moment, de fet, tots els analistes coincidien. El Botànic ho havia fet raonablement bé. Si la gent votava en clau valenciana, el govern patiria desgast, però repetiria. Ara bé, si la gent votava com a una mena de primera volta de les estatals, amb el debat centrat en la figura de <b>Pedro Sánchez,</b> el Govern del Botànic cauria. L'únic fre a la contaminació estatal era el valencianisme, però aquest va homologar-se a l'esquerra espanyola. No debades, el debat d'aleshores era si <b>Yolanda Díaz</b> vindria al País Valencià a fer campanya per Podem o per Compromís.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Però el missatge de la campanya de Compromís era de remarcar la seua especificitat valenciana. El lema era «som de casa, som molt d'ací».</b></div><div style="text-align: justify;">La campanya en els mitjans de comunicació va centrar-se sobre què faria Yolanda Díaz. I nosaltres, des de Compromís, entràrem al joc. No vàrem tapar una escletxa per la qual es podia colar el debat estatal i es podien contaminar les eleccions valencianes. La paradoxa de Compromís era evident. Si a una marquesina apuntes que els nostres amos no estaven a Madrid, però al balcó de les Falles dus a <b>Íñigo Errejón</b>: quina imatge estàs donant al teu electorat? El missatge és contradictori. No debades, estaves actuant com la resta de partits espanyols.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—A les eleccions espanyoles, en canvi, Compromís tenia alguna alternativa que garantira la representació que no fora concórrer amb Sumar? El debat era profundament estatal, i el valencianisme històricament sempre ha tingut aquest dilema quan es presenta als comicis espanyols o europeus. Encara més, també estava present a les votacions valencianes fins a la conformació de Compromís.</b></div><div style="text-align: justify;">Compromís era una suma virtuosa. Per una banda, tenies un component que provenia de l'esquerra espanyola, però el qual entenia que l'acció política s'havia de desenvolupar al País Valencià; i per l'altra banda, un valencianisme que s'ancorava definitivament a l'esquerra després de diversos tombs. Podria haver-se presentat Compromís en solitari? Sí, però després d'estar escenificant durant dos anys el pacte amb Yolanda Díaz era molt difícil fer una altra cosa. Com a militant, la meua queixa era que no se'ns va preguntar a les bases si volíem recórrer aquest camí.</div><div style="text-align: justify;">Ara bé, negue que no hi haja espai. I com a mostra, tens els resultats del 2019. En aquella jornada electoral, hi havia l'urna de les eleccions valencianes i l'urna de les espanyoles. <b>Mònica Oltra</b> va multiplicar per tres els resultats de <b>Joan Baldoví</b>. Era l'exemple paradigmàtic d'un vot dual del qual som víctima. Ara bé, aquests resultats mostraven que en les pitjors circumstàncies possibles, amb una esquerra espanyola encara amb fortalesa, Compromís no pateix per obtenir el seu representant.</div><div style="text-align: justify;">La reflexió que varen fer en la direcció de Compromís era que no podíem tornar a presentar-nos sense un aliat estatal. Però l'anàlisi que fèiem altres era: nosaltres que fa anys pensàvem que mai veuríem un diputat valencianista al Congrés, de sobte, no havíem de patir per tindre'l. No era com en 2011 quan el PSOE i Esquerra Unida estaven molt tocades, perquè eren considerades com a partits antics. No patir per la representativitat en 2019 va ser un èxit absolut. Tenir 170.000 vots valencianistes consolidats és un sol des del qual es pot treballar amb un horitzó il·lusionant.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Insistisc. En els comicis espanyols de l'any passat s'hagueren pogut donar aquests resultats? L'escenari per a tota l'esquerra i, fins i tot, per al valencianisme no era el mateix, així com el debat estava profundament estatalitzat.</b></div><div style="text-align: justify;">Si durant els dos anys anteriors no hagueres engegat un procés de satel·lització a l'esquerra espanyola, no hagueres tingut cap problema. En el llibre, de fet, reconec que no tinc cap mena de complex de llençar aquesta mena de contrafactual per a provocar el debat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>-Acabem. Vostè menciona al seu assaig un exemple de candidatura profundament valencianista amb cert èxit electoral que trencaria els tòpics. Es tracta de la llista municipal de Compromís que va encapçalar el cantautor Pau Alabajos a Torrent.</b></div><div style="text-align: justify;">Compromís ha experimentat un descens de vots a les eleccions del 2019 i del 2023 en comparació amb els resultats del 2015. I ho hem fet quan el discurs valencianista s'ha diluït des d'aleshores. En 2015, per exemple, plantejàvem un concert econòmic responsable que va ser esborrat del programa en les següents votacions valencianes. Si realment el valencianisme fa perdre vots a Compromís, no ens haguera votat ningú a Torrent amb una capçalera com ara <b>Pau Alabajos</b>, qui està identificat clarament amb l'independentisme.</div><div style="text-align: justify;">Amb aquest candidat a Torrent, Compromís va obtenir uns bons resultats en una etapa marcada pel procés independentista català i amb el PP agitant les idees polítiques de Pau Alabajos, així com les seues actuacions com a cantautor a favor del procés català. A Torrent, no ens votaven per ser l'avantguarda del moviment d'alliberació nacional valencià, sinó perquè oferíem solucions als problemes de la ciutat. Ara bé, ho fèiem des de la coherència de no negar el que som. Ens votaven per la nostra política arrelada a Torrent, però no negàvem que érem independentistes. No tenia sentit mentir-li a l'elector sobre aquesta qüestió quan ja ho sap. Mai confiaran en tu si els menteixes en un fet tan evident. Al valencianisme, cal fer-lo créixer amb un projecte realista, és clar, però sempre des de la coherència amb el que som.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Moisés Pérez</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.eltemps.cat/article/60054/ricard-chulia-el-pais-valencia-es-viable-no-ho-es-la-comunitat-valenciana-despanya">El Temnps</a></i> (11-III-2024)</div><div style="text-align: right;"><br /></div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-51433684391139167802024-03-15T15:28:00.006+01:002024-03-15T15:28:30.422+01:00«L’obstinació de l’instant», per Ferran Garcia-Oliver<div><div style="text-align: right;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqhilWe6-R95VsalGfMgxey8sRcyjNh3kWurU-8B1jXAKopTaym036ZMwcwrqxcFhMozo4JxLGolPF4RpzMnqO7a0Gc125NdIiFWjSTx0YdzuTE74_SGqVuU8NZJFDNWRQUATxdVpUV58DcZJLpj25ifWkLU6wVjLchdqSQpM7Nc1fmt5AUGcgm-P9218/s1163/00000Archile%CC%81s.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1163" data-original-width="793" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqhilWe6-R95VsalGfMgxey8sRcyjNh3kWurU-8B1jXAKopTaym036ZMwcwrqxcFhMozo4JxLGolPF4RpzMnqO7a0Gc125NdIiFWjSTx0YdzuTE74_SGqVuU8NZJFDNWRQUATxdVpUV58DcZJLpj25ifWkLU6wVjLchdqSQpM7Nc1fmt5AUGcgm-P9218/s320/00000Archile%CC%81s.jpg" width="218" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Ferran Archilés Cardona</b></td></tr></tbody></table>Autoria: <b>Ferran Archilés Cardona</b></div><div style="text-align: right;">Títol: <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/561-ofici-de-moralista-9788418618550.html?search_query=Ferran+Archiles&results=61">Ofici de moralista</a></i></div><div style="text-align: right;">Editorial: <a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>, Catarroja-Barcelona-Palma, 2023</div><div style="text-align: right;">Pàgines: 305</div><div style="text-align: justify;"><br /></div></div><div><div style="text-align: justify;"><b>Michel Mourlet</b>, crític cinematogràfic francès, advertia que la importància d’un llibre aviat es mesuraria per la quantitat de silenci que l’envolta. <b>Ferran Archilés</b> invoca la cita en una de les entrades del seu dietari <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/561-ofici-de-moralista-9788418618550.html?search_query=Ferran+Archiles&results=61">Ofici de moralista</a></i>. Sovint assistim esbalaïts a la lloa d’obres d’una mediocritat aflictiva, obsequiades a més amb premis eximis, i al segrest, per contra, de llibres importants. Archilés hi afegeix que podria incloure’s en la confraria dels escriptors pagats amb el silenci. I raó no li’n falta, perquè el seu dietari anterior <i>Dues o tres pintes més tard. Notes disperses 2012-2014</i>, va passar amb molta, moltíssima, més pena que glòria, malgrat ser, al meu entendre, un dels millors dietaris manufacturats entre Salses i Guardamar els últims anys. Un artefacte literari que brilla i fins ataranta pel conjunt de les idees desplegades i els coneixements administrats, sense caure mai en el parany de l’erudició infatuada. Bé és veritat que <i>Dues o tres pintes més tard</i> no es mereixia l’edició amb què va veure la llum, sense el rastell d’un corrector, i d’un editor, com Déu mana. La correcció formal reforça la vàlua del contingut. Però aquests petits detalls, esmenables en una segona edició, no trauen la injusta minsa atenció que va rebre el llibre d’Archilés, amb el qual feu una entrada de cavall sicilià en el born de l’escriptura del jo.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdtk_8lJkxwjQkpO4GKABQmAyVQOGuQmfdC83wv8sN7pvZVJOBFinonEcVo2-VnA57mJjgVkB0d_yrPb89mtt3AAqq0YUSEzum0FYc4ih02jEq36v-4mw3ABzUTy-AkJ8ko_yF_62RT30rNc7VSuISt9eBtcr1ZvytPI3hj4kOkz-ieyNrS50U-q8JplE/s2421/L-27-Archile%CC%81s%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2421" data-original-width="1594" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdtk_8lJkxwjQkpO4GKABQmAyVQOGuQmfdC83wv8sN7pvZVJOBFinonEcVo2-VnA57mJjgVkB0d_yrPb89mtt3AAqq0YUSEzum0FYc4ih02jEq36v-4mw3ABzUTy-AkJ8ko_yF_62RT30rNc7VSuISt9eBtcr1ZvytPI3hj4kOkz-ieyNrS50U-q8JplE/s320/L-27-Archile%CC%81s%20co%CC%80pia.jpg" width="211" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">Ara, en l’<i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/561-ofici-de-moralista-9788418618550.html?search_query=Ferran+Archiles&results=61">Ofici de moralista</a></i>, la marca <a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a> garanteix la netedat final d’un «producte» també excel·lent. La llengua navega sola, sense furóncols, i la mateixa fotografia de la portada, del <b>Francesc Vera</b>, invita a la lectura. Aquest segon dietari segueix les mateixes pautes del primer, una col·lecció de notes, sense data precisa, però encabides entre el 2018 i el 2022. Són quatre anys sacsejats per la crisi econòmica mundial, la irrupció de la pandèmia, l’ascens de l’extrema dreta, l’esferificació de les socialdemocràcies i les seqüeles del referèndum català del 2017. Poca broma. Enmig d’aquest ball de bastons, que no convida a tirar coets d’alegria, Archilés desclou una veu serena, tocada ara per la melangia i adés per l’escepticisme, però lúcida, capaç de desbudellar paranys i fal·làcies del «sistema» que governa el món i les vides de cada un de nosaltres. Llavors l’ofici de moralista es barreja amb l’ofici d’historiador, que és on Archilés es guanya les garrofes, amb l’ull del bon professional que es passeja pel segle XX com qui es passeja per casa sense entropessar en cap cantó. A través de l’aforisme, el micropensament o la reflexió dilatada, i amb el suport d’una inflacionada cohort de cites d’autors eminents, Archilés «assaja» de buscar significats a les coses aparentment banals i a les coses indiscutiblement determinants de la seua, nostra, existència. Dic significats i no veritats, que és una recerca absolutament prescindible, fora de lloc, i més en l’assaig que, com mana el cànon, ha de ser guiat pel dubte i la temptativa. Tant o més que en la «política», és en l’art, la literatura i la música on Archilés escandalla possibles respostes i aclariments tant personals com col·lectius. Les conclusions solen ser compungides, i per això la cultura, i no sempre, li subministra refugis interins. El de Castelló de la Plana, ara veí de València, no fa més que continuar un itinerari desbrossat per <b>Joan Fuster</b>, explorat per <b>Pere Gimferrer</b>, continuat per <b>Enric Sòria</b> i ara mateix transitat per <b>Ramon Ramon</b>. <b>Josep Iborra</b> no hi compareix, però pertany a la nissaga. Hi ha, per descomptat més tributacions, com la del seu admirat <b>Miquel Pairolí</b> o, és clar, <b>Josep Pla</b>, entre molts altres. Però, si no m’enganye, és Fuster qui més hi ha al darrere dels seus impulsos escripturaris. Fuster és una referència intermitent, amb el qual s’amida en un combat d’alta tensió especular. Archilés somia amb un <i>Diccionari per a ociosos</i> de collita pròpia.</div><div style="text-align: justify;">Parlem molt o bastant de l’assaig, més del que llegim. Les xifres de vendes ho confirmen, és a dir, el silenci inquietant, en efecte, que l’envolta. I és una llàstima. L’assaig marca el to i els límits de qualsevol literatura amb cara i ulls. Dins de l’assaig prosperen els dietaris. N’hi ha que es decanten cap a la frontera de la narració, i n’hi ha que es decanten cap als exercicis del pensament. Diria que a hores d’ara, i ben particularment els dietaris, estan donant no sé si el més bo i millor de la literatura catalana, però sí almenys resultats òptims, amb els quals podem mirar sense complexos literatures més fortes i poderoses que la nostra. Ferran Archilés hi dona la talla, tot i que, un pèl imprudent, reparteix calbots al gremi d’escriptors i a la literatura que fabriquen arreu de la república literària catalana. Massa, gosaria afirmar. Les mancances són òbvies, i hi entren factors extraliteraris que pesen com una llosa. Saber on som vacuna contra el pessimisme. No és per tant. Ni tots els escriptors són neuròtics, ni suspicaços, ni necessàriament maldients del veí ni llepaculs de la crítica. Encara hi ha decència i, al capdavall, a tot arreu se’n fan, de bolets, que no és cap consol, però sí una circumstància per la qual no paga la pena encabotar-se.</div><div style="text-align: justify;">Archilés esborra l’espai. Passem sense solució de continuïtat de Roma a Montpeller o de Londres a Castelló. Amb el temps passa el mateix, una referència a penes audible. Anem avant i arrere en una navegació d’anotacions discontínues, transhumàncies i records sense brúixola. És estranya aquesta elecció en un historiador, però els quatre anys transcorreguts semblen descabdellar-se en una sola unitat temporal, ritmada tan sols per l’«obstinació de l’instant», la dèria d’anotar tots i cada un dels motius que l’empenyen a escriure la meditació en qüestió. Fa l’efecte que Archilés va com el caçador al darrere de l’animal, preparat per al tret, només que la seua arma és la llibreta de notes i allò que vol fer presa és aquest instant obstinat. ¿Tot és vàlid? ¿Tot té suficient grapa literària? En la literatura que circula entorn del jo menys és més.</div><div style="text-align: justify;">Ell és un pensador europeu, sense a penes adherències regionals, i ho dic en el sentit més fecundament il·lustrat del que és o se suposa que és Europa. ¿Per què, però, aquesta epifania dietarística en la literatura catalana que, per cert, espanta els editors per estrictes qüestions de mercat? ¿Serà, tal vegada, perquè, tenint el país que tenim, amb tantes crosses per anar anant, amb el dietari assagem conèixer-nos, en un precari equilibri entre el jo i el nosaltres col·lectiu, sota la volta globalitzada d’un món amenaçat per la galopant destrucció del medi natural, el populisme esvalotador i l’egoisme de l’<i>America first</i> o qualsevol altre primer estat en lliça? En <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/561-ofici-de-moralista-9788418618550.html?search_query=Ferran+Archiles&results=61">Ofici de moralista</a></i> ressonen aquestes pulsions, en exercicis successius d’honestedat i perplexitat intel·lectual. Ara bé, de tard en tard, el Ferran Archilés deixa per uns moments la greu reflexió circumstancial i, sense timidesa, s’endinsa en les seues intimitats o ens pinta un paisatge. Quan avarament ho fa, Archilés ens enlluerna amb una prosa de sòlida bellesa, que perfectament pot funcionar com un poema en prosa, si no és que en el seu origen ho és. <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/561-ofici-de-moralista-9788418618550.html?search_query=Ferran+Archiles&results=61">Ofici de moralista</a></i>, instantànies d’una vida, polida o veraç, «amb les costures al descobert».</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Ferran Garcia-Oliver</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://revistacaracters-uv.es/lobstinacio-de-linstant/">Caràcters</a></i>, 99 (febrer 2024)</div></div><div style="text-align: right;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-31297802210924459812024-03-15T12:15:00.003+01:002024-03-15T12:15:19.100+01:00«Nacionalisme cívic, nacionalisme ètnic», per Jesús Peris Llorca<div style="text-align: right;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgf1hz-dUpXhxumhzDFGhASZQhWkE6rURKtnLe5flV-ySMoe5X0GRrYEnxYUM8-c6U5qVvd5-m1-MGgV0noDznX3f-gfffbd_4_QopbNpCAgm0LXfl6shYn6L4oKKY71N_jvUL-QprWcH0t1Aj8oaRDNqbM5Xq0566NpDr5avwQCUfC2Q5o-ioC4yOANr8/s600/Craig-Calhoun-by-Ed-Telling-e1461782692514.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="399" data-original-width="600" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgf1hz-dUpXhxumhzDFGhASZQhWkE6rURKtnLe5flV-ySMoe5X0GRrYEnxYUM8-c6U5qVvd5-m1-MGgV0noDznX3f-gfffbd_4_QopbNpCAgm0LXfl6shYn6L4oKKY71N_jvUL-QprWcH0t1Aj8oaRDNqbM5Xq0566NpDr5avwQCUfC2Q5o-ioC4yOANr8/s320/Craig-Calhoun-by-Ed-Telling-e1461782692514.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Craig Calhoun</b></td></tr></tbody></table>Autoria: <b>Craig Calhoun</b>.</div><div style="text-align: right;">Traducció de <b>Gustau Muñoz</b>.</div><div style="text-align: right;">Epíleg de <b>Ferran Archilés</b></div><div style="text-align: right;">Títol: <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/biblioteca-de-pensament-critic/571-hans-kohn-i-la-idea-del-nacionalisme-9788418618611.html">Hans Kohn i la idea del nacionalisme</a></i></div><div style="text-align: right;"><a href="http://www.editorialafers.cat">Editorial: Afers</a>, Catarroja-Barcelona, 2023</div><div style="text-align: right;">Pàgines: 105</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’any 2005 l’editorial Transaction va reeditar <i>The idea of Nationalism,</i> l’obra de <b>Hans Kohn</b> publicada originalment en 1944 i que havia inaugurat els estudis moderns sobre el nacionalisme, si més no dels nacionalismes occidentals. L’acompanyava una extensa i matisada introducció de <b>Craig Calhoun</b> que contextualitzava el text i feia balanç de les seues aportacions conceptuals, de la seua trajectòria posterior i de la seua vigència. Aquest text és el que ha aparegut recentment com a llibre editat per l’<a href="http://www.editorialafers.cat">editorial Afers</a> en la seua col·lecció «<a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/74-biblioteca-de-pensament-critic">Biblioteca de pensament crític</a>». La traducció ha estat a càrrec de <b>Gustau Muñoz</b> i resulta impecable i llegidora, com no podia ser d’altra manera. A més a més, el xicotet volum es tanca amb un epíleg de <b>Ferran Archilés</b> que completa la reflexió des de casa nostra.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNQkbB10hlOTNHO1_SoTWECTXwCQgEq0UrrflM4tibpQ7kI4uX-yq4XkI34K0-rhV4JFwl5xjNeQo-HNz69jVxy9kd_Uty2EIZpoaDRvNL_BGI7SK3dsWHotyw2ZiETxOougLm8WftIBkAOUUOAnyG5CVL7R9txxON6_PsVs38EseAZteO_aINmaAvqqk/s2185/BPC-06-Calhoun%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNQkbB10hlOTNHO1_SoTWECTXwCQgEq0UrrflM4tibpQ7kI4uX-yq4XkI34K0-rhV4JFwl5xjNeQo-HNz69jVxy9kd_Uty2EIZpoaDRvNL_BGI7SK3dsWHotyw2ZiETxOougLm8WftIBkAOUUOAnyG5CVL7R9txxON6_PsVs38EseAZteO_aINmaAvqqk/s320/BPC-06-Calhoun%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">Hans Kohn, intel·lectual jueu nascut a Praga el 1891, havia arrelat el naixement del nacionalisme a l’evolució del liberalisme i del concepte de ciutadania. «No hi ha cap raó perquè individualitat i consciència nacional s’oposen» i, de fet, el reconeixement dels drets individuals i la configuració del nacionalisme modern són processos paral·lels. El considerava encertadament fill de la Il·lustració i element identitari fonamental en l’arribada de la burgesia al poder i en l’articulació d’una sobirania col·lectiva que reemplaçara l’antiga sobirania encarnada de manera unipersonal en el monarca. Així, com explica Calhoun, «la reconciliació de la llibertat individual, un sentiment compartit de comunitat i l’universalisme ètic, es troba al cor del nacionalisme». En aquest sentit el nacionalisme és un element alliberador i pensa que pot contribuir a una mena d’harmonia universal en la mesura que pose a dialogar i a col·laborar aquests subjectes col·lectius. Però al llarg de la seua vida va contemplar amb preocupació i angoixa l’apogeu d’altres nacionalismes que se situaven fora d’aquesta tradició il·lustrada, que s’empeltaven d’irracionalisme romàntic i que s’articulaven a partir d’identitats ètniques percebudes com a prèvies a la constitució de la nació, com a essencials i transhistòriques, com a violentes i excloents, com a agressives cap a dins, en la voluntat d’eliminar la diferència. I cap a fora, en la seua manera violenta de relacionar-se amb altres comunitats nacionals, en la seua voluntat de sotmetre-les.</div><div style="text-align: justify;">Aquesta doble cara del nacionalisme del segle xx la va conceptualitzar com a dues varietats completament diferents, oposades: el nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic. Aquesta distinció la vinculava a més amb àrees geogràfiques concretes i identificava els dos models amb nacionalismes concrets efectivament existents. El nacionalisme cívic era occidental i el trobava a França (i als Estats Units) i el nacionalisme ètnic era oriental i el trobava representat de manera exemplar pel nacionalisme alemany i per la seua radicalització perversa, el nacionalsocialisme. Aquesta distinció coneixeria una gran fortuna, no només en l’àmbit intel·lectual i acadèmic, i es convertiria en una eina fonamental per pensar els diferents nacionalismes contemporanis.</div><div style="text-align: justify;">És interessant saber que Hans Kohn s’havia format en l’incipient moviment sionista europeu amb la convicció que la identitat jueva es podia articular com el que després anomenaria nacionalisme cívic. Vinculat a l’anomenat sionisme cultural de Martin Buber entenia la identitat jueva basada en «lligams espirituals i culturals» i entenia que «havia de contribuir a allò que posteriorment analitzaria en termes d’avenç nacionalista liberal cap a la justícia global». Així, plantejava amb claredat la necessitat de conviure en pau amb la població de Palestina i s’allunyava del mite aquell que els venia tan bé de la terra sense poble per a un poble sense terra: «una solució territorial per als jueus no podia ser un Estat racialment o ètnicament configurat» i «probablement hauria de ser un Estat multicultural». Tant és així que ja en 1929 va escriure que «ens hem plantejat objectius que inevitablement, i com a tals, duen al conflicte amb els àrabs i respecte dels quals hem de dir que són raó —i una raó justificada— per a un aixecament nacional contra nosaltres». Aquestes reflexions resulten hui extremadament actuals i permeten posar el conflicte del present en perspectiva. De fet, la seua decepció davant l’evolució del sionisme, l’hegemonia de «les variants més etnonacionalistes», tindria alguna cosa a veure sense dubte en les seues posteriors reflexions, en la seua sostinguda voluntat de «síntesi dels valors del sionisme cultural i del liberalisme derivat de la Il·lustració».</div><div style="text-align: justify;">Els comentaris de Calhoun, que constitueixen un vertader estudi i una matisada revisió, contextualitzen adequadament les propostes de Kohn i rastregen la influència que tindrien com a punt de partida per als posteriors estudis sobre el nacionalisme. En fer-ho, assenyala els seus límits, però també la seua vigència i la seua utilitat per entendre els fenòmens nacionalistes tant del seu temps, com els posteriors i, també, dels presents, amb insospitades manifestacions ètniques de nacionalismes suposadament cívics. Craig Calhoun rescata la potencialitat alliberadora que el nacionalisme pot tindre per a Kohn i també la posició central que ocupa en el naixement i la consolidació dels projectes liberals. Però també deixa de considerar els dos elements del binomi com una taxonomia que permet classificar en termes inequívocs els nacionalismes realment existents i passa a pensar-los com a dos models abstractes, com dos conceptes purs entre els quals se situen els nacionalismes històrics, amb una barreja dels dos amb diverses predominances i hegemonies: «més que no oposar els dos tipus de nació, potser és millor preguntar-nos de quina manera funcionen i es relacionen entre si, en històries nacionals específiques, les dues dimensions de la solidaritat i la identitat i els dos tipus o modalitats d’adscripció i assoliment de drets».</div><div style="text-align: justify;">El llibre, per tant, amb la seua sintètica concisió, amb la seua agudesa, resulta extremadament pertinent i rellevant ara com ara per als estudis acadèmics, però no només. I per a això l’excel·lent epíleg de Ferran Archilés resulta un complement clarificador i que obre la seua aplicació al context valencià i espanyol. Així, ens ajuda a repensar i impugnar l’autosatisfacció dels nacionalistes que es veuen a ells mateixos com a nacionalistes cívics i creuen que els nacionalismes dolents són els altres, perquè ètnics només són els altres, vetlant així el propi essencialisme excloent, i, més encara, a percebre el perfil que amaga la falsa i autoproclamada invisibilitat de nacionalismes com l’espanyol, suposadament articulats des d’un concepte de patriotisme constitucional interessadament rebregat, que neguen amb ell no només la seua mateixa condició de nacionalisme sinó també els poderosos elements etnicistes i essencialistes que els travessen i els defineixen de fet. És més, la seua suposada exempció d’etnicisme els legitima per a oferir una versió cultural, no menys agressiva i amb un potent biaix supremacista.</div><div style="text-align: justify;">Una vegada més <a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a> edita un altre llibre excel·lent, oportú i necessari.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Jesús Peris Llorca</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://revistacaracters-uv.es/nacionalisme-civic-nacionalisme-etnic/">Caràcters</a></i>, 99 (febrer 2024)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-58275946461154226162024-03-15T11:52:00.006+01:002024-03-15T11:52:39.727+01:00«Contra l’exclusió», per Josep Manuel San Abdón<div style="text-align: left;"><div style="text-align: right;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjE1IG3qN_8osgs_lX7njT18_2pnQxeYIFPr1sOo6-Dz6A_u7vRsMk_aJtYsLzvyfRiS4VXPRSgC3fyA44cY-IQzTUhQRtNPSpaQiOC3E_CONHCFnCKrv9l7sZRhyg5m_Z799WeT-xXdBPIpDbjrF4lN-YkDqnUFqeTsiarbxQ2uZ4PyYV02yuG8vlfqxI/s1283/cccb_burhansonmez_0698.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1064" data-original-width="1283" height="265" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjE1IG3qN_8osgs_lX7njT18_2pnQxeYIFPr1sOo6-Dz6A_u7vRsMk_aJtYsLzvyfRiS4VXPRSgC3fyA44cY-IQzTUhQRtNPSpaQiOC3E_CONHCFnCKrv9l7sZRhyg5m_Z799WeT-xXdBPIpDbjrF4lN-YkDqnUFqeTsiarbxQ2uZ4PyYV02yuG8vlfqxI/s320/cccb_burhansonmez_0698.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Simona <span style="text-align: right;">Škrabec</span></b></td></tr></tbody></table>Autoria: <b>Simona Škrabec</b></div><div style="text-align: right;">Títol: <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/biblioteca-de-pensament-critic/570-el-desig-d-ordre-9788418618604.html">El desig d’ordre</a></i></div><div style="text-align: right;"><a href="jhttp://www.editorialafers.cat">Editorial: Afers</a>, Catarroja-Barcelona, 2023</div><div style="text-align: right;">Pàgines: 234</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest assaig parteix de la premissa que, al segle XXI, les humanitats han fet un gir important perquè hi ha un interès cada vegada més gran per aprofundir en la percepció de l’espai, ja que qualsevol localització del planeta és abastable. A partir d’aquest fet, l’autora escriu per documentar la capacitat de travessar fronteres i d’ignorar les classificacions apreses. L’objectiu del llibre serà iniciar una conversa a partir d’estímuls que ha anat trobant per tot arreu al llarg d’una dècada.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhqH0hrThk0CvA079Siwt6VpXVchzi6_vC-ppHJFZyOYpfym2IbWDS8OT8yvoAtdWV2FnxjlK8V40FEYBlLM3fdeYGbQN_ybAAocnEitHyD5q9brewJ53UINhuJMsU21WFSZWsYOToi3RH8A1zLQUHsc0gXhfk0E4zGmC2cBWK4_atNmGb1X613aUts0t4/s2185/BPC-05-Skrabec%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhqH0hrThk0CvA079Siwt6VpXVchzi6_vC-ppHJFZyOYpfym2IbWDS8OT8yvoAtdWV2FnxjlK8V40FEYBlLM3fdeYGbQN_ybAAocnEitHyD5q9brewJ53UINhuJMsU21WFSZWsYOToi3RH8A1zLQUHsc0gXhfk0E4zGmC2cBWK4_atNmGb1X613aUts0t4/s320/BPC-05-Skrabec%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">L’obra està estructurada en tres apartats, cadascun dels quals està encapçalat per un desig per assolir un món més amable, on la comunicació pogués ser espontània, sense els prejudicis heretats.</div><div style="text-align: justify;">El primer apartat porta per títol «Visibilitat», en el qual fa referència a la invisibilitat de les cultures petites, amb l’esperança que algun dia ens acostumem a veure-les com a part del món en què vivim. En aquest apartat se’ns parla de la importància de la traducció, que hem d’entendre com una situació de diàleg, i en un diàleg és bàsic que la relació entre els interlocutors no s’esborre, sinó que s’ha d’intensificar i fer-se visible. D’aquesta manera, es podria dir que la traducció hauria esdevingut una nova llengua del món. Però la traducció no consisteix en dir les mateixes coses amb paraules diferents, perquè aquesta és la trampa de l’imperialisme cultural, no ha de ser una traducció automàtica, sinó que ha de reflectir les diverses maneres de pensar i viure.</div><div style="text-align: justify;">En aquest capítol, trobem interessants reflexions sobre els fetitxismes amb què es mou el colonialisme, com per exemple negar a les persones la llengua pròpia. Sobre els drets lingüístics i sobre les llengües minoritzades i la seua relació amb el colonialisme, trobem moltes pàgines. Per donar veu als subalterns i resistir la dominació lingüística, la literatura té un paper fonamental. I conclou que la literatura és més imprescindible que mai perquè li correspon un paper catalitzador de sensibilitats.</div><div style="text-align: justify;">El segon apartat té com a títol «Impredictibilitat», i fa referència al llast més feixuc que tenen les societats amb dificultats estructurals, que estan condemnades per endavant des de la mirada externa, una mirada que les desvalora sense ni tant sols conèixer-les. El contacte amb la diferència crea tensions, però, al mateix temps, el contacte amb el desconegut és l’única manera de descobrir el que no sabem. D’aquesta manera els usos lingüístics en un territori bilingüe no han de ser un camp de batalla, sinó que s’ha de garantir el respecte mutu, ja que la cultura és la capacitat de mantenir el diàleg incessant amb la diferència.</div><div style="text-align: justify;">En aquest capítol també es tracta sobre la incertesa, sobre la funció de l’art, la llengua i l’opressió colonial, la llengua com a manera de pensar el món, com gestionar la diversitat en l’època de la globalització, la crítica al neoliberalisme, o la literatura com a element important per crear un lligam simbòlic per a cohesionar la societat.</div><div style="text-align: justify;">«Simetria» és el títol del tercer apartat. Diu l’autora que és el desig més necessari, perquè l’experiència de la asimetria és indestriable del fet d’ocupar una posició no dominant, i d’ací la necessitat urgent que es percep en totes les perifèries de reequilibrar la relació de forces. En aquest apartat, se’ns parla de la identitat com a reconeixement extern, o del relativisme postmodern en què no importa qui ets ni què defenses, on només l’antagonisme és l’explicació de tot. Una vegada més es parla sobre el paper important de la literatura, que en les comunitats marginades ha d’assumir la missió de trobar un llenguatge que puga expressar allò que la comunitat probablement voldria oblidar. I conclou que hem d’acabar amb la retòrica militar, amb la idea que només pot haver-hi un sol guanyador, i que el moment actual s’ha de caracteritzar per la comunicació i el desig de conèixer allò que és desconegut.</div><div style="text-align: justify;">El desig d’ordre és un llibre dens, amb un munt d’idees suggeridores que ens ajuden a pensar en la situació del món d’avui, on és indispensable el diàleg i acabar amb l’exclusió de les minories marginades.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Josep Manuel San Abdón</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://revistacaracters-uv.es/contra-lexclusio/">Caràcters</a></i>, 99 (febrer 2024)</div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-56162402568910725972024-03-14T12:46:00.002+01:002024-03-14T12:46:24.576+01:00«Una novel·la històrica sobre l’origen dels xuietes», per Bernat Joan I Marí<div style="text-align: left;"><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjz8Pd90zhrW_hLMSztJTeB5hMeDOKIA9Ch0lkHHu6N9-xH3ny_QjjZPbI9HoyIvHn9abTObeJoKaJoeTm7fzbOz8UNewmBVLa5ij0PNjt2n0-GWqtAV4DYZ1btr7guh9LordwUS-KZ4q2t6bVFbs0N-XXHOfgbFMrw0TJ5olG19NYYBP5IfKYiID5SlhU/s2539/N-09-Serra%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2539" data-original-width="1724" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjz8Pd90zhrW_hLMSztJTeB5hMeDOKIA9Ch0lkHHu6N9-xH3ny_QjjZPbI9HoyIvHn9abTObeJoKaJoeTm7fzbOz8UNewmBVLa5ij0PNjt2n0-GWqtAV4DYZ1btr7guh9LordwUS-KZ4q2t6bVFbs0N-XXHOfgbFMrw0TJ5olG19NYYBP5IfKYiID5SlhU/s320/N-09-Serra%20co%CC%80pia.jpg" width="217" /></a></div>Cremar jueus ha estat un dels esports nacionals de bona part d’Europa, durant segles foscos, i ha deixat una empemta, una petjada, una marca que encara es pot observar dels urals a Fisterra i del Cap Nord a Pantel·leria. En la seua novel·la <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i> (<a href="http://www.editorialafers.cat">ed. Afers</a>), <b>Ariel Serra</b>, cadaquessenc nacionalitzat israelià, casat amb mallorquina israeliana, <b>na Margalit</b>, ens mostra la Inquisició en plena acció, ja a finals del segle XVII, en una època fosca en molts aspectes, perseguint jueus a l’illa de Mallorca. La novel·la es basa en fets reals, i contribueix a desvetllar una part interessant de la memòria històrica de Mallorca. Llegint-la, he tengut la impressió que el fresc que se’ns hi presenta constitueix una metàfora gairebé exacta de la lluita entre la civilització i la barbàrie.<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_caKC7a1dMhmiQ-40_8fE3-4DCL2FhMKbzPf_NfG5q5Gqum2I3BZJxmjwy35TUDtRzqWKSoKlDK7iFMsQpDOcYCUwybDj4bOfSzTzfir41rd1i4dr3dKxdblkoaxxy4iJmkQNRQfudLwbs3fWbq_w03YA6Fl8Vt0_-hU-DBv7kWHMNrhRYFsRlm8Pqdw/s994/Captura%20de%20pantalla%202024-01-17%20a%20les%2016.16.02.png" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="960" data-original-width="994" height="309" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_caKC7a1dMhmiQ-40_8fE3-4DCL2FhMKbzPf_NfG5q5Gqum2I3BZJxmjwy35TUDtRzqWKSoKlDK7iFMsQpDOcYCUwybDj4bOfSzTzfir41rd1i4dr3dKxdblkoaxxy4iJmkQNRQfudLwbs3fWbq_w03YA6Fl8Vt0_-hU-DBv7kWHMNrhRYFsRlm8Pqdw/s320/Captura%20de%20pantalla%202024-01-17%20a%20les%2016.16.02.png" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Ariel Serra</b></td></tr></tbody></table></div><div style="text-align: justify;">A la part civilitzada, hi tenim una comunitat jueva (convertida per força al cristianisme) que pateix el fet d’haver abandonat la seua religió i el seu ethos per salvar la seua vida segons els seus principis i les seues aspiracions. A l’altra part, hi tenim una Inquisició que tenalla la societat amb principis tan macabres com la «neteja de sang», el dogmatisme més absolut i l’ànsia de poder sense límits ni discussions possibles.</div><div style="text-align: justify;">Al cantó civilitzat, s’hi mostra un anhel de llibertat religiosa. «No es pot creure allò que no es pot entendre», diu un dels mallorquins jueus que apareixen a la novel·la. I accepta discutis qualsevol cosa amb qui sigui, en un ambient de confiança i llibertat, que, al cap i a la fi, al final del segle XVII resultava del tot impossible. A l’altre costat, se’ns hi mostra un cap de la Inquisició d’origen basc, passat per Sardenya. Formalment, aleshores Sardenya encara formava part de la Corona Catalanoaragonesa, però havia estat espanyolitzada, en part per via inquisitorial, amb més contundència que no Catalunya, les Balears o, fins i tot, el País Valencià. Per això, els primers que parlen en castellà a la Mallorca del segle XVII vénen de Sardenya i no de Castella.</div><div style="text-align: justify;">A través de la novel·la és interessant de veure com la Inquisició utilitza els més desgraciats per embrutar-se les mans: hi apareixen un parell de capellans d’ascendència jueva, que esdevenen els més fanàtics inquisidors perquè ningú no en qüestioni les idees ni la fe. Al cap i a la fi, el seu fanatisme, com sol ocórrer, es fruit de la seua por. I és aquesta por la que fan servir els de dalt, els que no s’embruten les mans directament amb sang, perquè aquests individus esdevinguin uns autèntics botxis, aparentment sense cap tipus d’escrúpols.</div><div style="text-align: justify;">A la banda dels xiuetes (o xuetes), també hi tenim els que mantenen la dignitat (representats per na <b>Caterina Tarongí</b>, els seu germà <b>Felet</b> i en <b>Rafel Valls</b>, personatges històrics, tots tres cremats al castell de Bellver) i els que miren de distanciar-se’n tant com poden, sovent amb dolor del seu cor, només per l’instint primari de salvar la vida. Per aicò, quan cremen els tres protagonistes, hi ha d’altres xuietes a primera línia, mirant-se l’execució i donant a entendre que no només l’aproven sinó que l’aplaudeixen. «Hem de pensar en les nostres filles», diu a la seua dona un d’aquests personatges.</div><div style="text-align: justify;">Al llibre hi apareix clarament la doble opressió de la Mallorca de finals del XVII, que ja començava a prefigurar clarament el Decret de Nova Planta. D’una banda, s’hi mostra l’opressió esclafadora dels jueus a mans de la Inquisició espanyola. I, correlativament, ja hi apareix amb forá l’opressió nacional, d’uns castellans que saben que compten amb instruments per fer acotar el cap a qualsevol nació que caigui sota la seua òrbita.</div><div style="text-align: justify;"><i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i> constitueix un cant de llibertat, a través d’una novel·la històrica coral, basada en fets reals, sobre el patiment i l’enteresa, sobre la llibertat i aquells que volen ofegar-la, sobre persones condretes i desgraciats de diversa casta i condició. El llibre ha estat qualificat com «una mostra d’amor per la llengua catalana» (<b>Albert Rossich</b>), «un llibre sòlid, de guix humà i literari» (<b>Carles Duarte</b>) o una novel·la en què, davant la tragèdia, «hi ha una serenor i una pau que arriben al lector (<b>Nicole d’Amonville</b>).</div><div style="text-align: justify;">Acabada la lectura d’aquesta novel·la, en una conversa telefònica, l’autor em diu que l’any 1821 els mallorquins sortiren al carrer i cremaren la Casa Negra, el lloc on hi havia els locals, la presó i d’altres estàncies de la Inquisició a Ciutat de Mallorca. Tot el dolor acumulat, certament, havia de sortir d’alguna forma. El foc, finalment cremava l’origen de tanta cremadissa innocent.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Bernat Joan i Marí</div><div style="text-align: right;"><a href="https://www.diariodemallorca.es/bellver/2024/03/14/novella-historica-l-origen-dels-99444312.html">«Bellver en abril»,</a></div><div style="text-align: right;"><a href="https://www.diariodemallorca.es/bellver/2024/03/14/novella-historica-l-origen-dels-99444312.html">Suplement literari de Diario de Mallorca</a> (14-III-2024)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-45696083041445740682024-03-13T17:10:00.007+01:002024-03-15T11:47:17.615+01:00«Un bon totxo», per Ismael J. Sempere Mirón<div style="text-align: left;"><div style="text-align: right;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqr98NmCorfsIkN2MoZUabsAyTdNmnOJrAaWa7bBmBO8r4yebA_y5g4DIbuiEy0mk2av11wtyavq9Sswmft9ri7lTdoOwLbdJfNvkAdwsBItfod9u0lrqdxyEYpBAl8VfpIpieNStaxVgcBZjvOcNNFasI6bnMamI3jZh7usKzGbwnsCdmwdmqXt8Kspw/s2835/rossich.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2835" data-original-width="1890" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqr98NmCorfsIkN2MoZUabsAyTdNmnOJrAaWa7bBmBO8r4yebA_y5g4DIbuiEy0mk2av11wtyavq9Sswmft9ri7lTdoOwLbdJfNvkAdwsBItfod9u0lrqdxyEYpBAl8VfpIpieNStaxVgcBZjvOcNNFasI6bnMamI3jZh7usKzGbwnsCdmwdmqXt8Kspw/s320/rossich.jpg" width="213" /></a></div><br />Autoria: <b>Eulàlia Miralles</b>, <b>Marc Sogues</b> i <b>Pep Valsalobre </b>(eds.)</div><div style="text-align: right;">Títol: <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/actes-i-congressos/569-sou-lo-que-podeu-mostrar-que-haveu-begut-d-aquesta-font-homenatge-al-professor-albert-rossich-9788418618642.html">Sou lo que podeu mostrar que haveu begut d’aquesta font</a></i></div><div style="text-align: right;">Editorial:<a href="http://www.editorialafers.cat"> Afers</a>, Catarroja-Barcelona, 2023</div><div style="text-align: right;">Pàgines: 608</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan li posen al davant aquest volum de més de sis-centes pàgines, un es pregunta si hauria d’haver renunciat ja des de primera hora a ressenyar un llibre amb un títol tan llarg i tan poc comercial. Si quan un se n’adona que la cosa va de literatura catalana moderna encara no és massa tard, podrà fer alguna cosa: construir una mitja excusa, adduir una acumulació de feina imprevista, al·legar problemes de salut, potser d’un familiar… Però com veuen vostès, un ha fet tard. En efecte, ens trobem davant d’un totxo de cal Déu ja des del títol al qual, a més, se li ha de sumar el fet de ser un llibre col·lectiu (i com de col·lectiu: vora quaranta autors!) i la circumstància afegida de ser un llibre d’homenatge, és a dir, un llibre d’aquells en què un col·labora per compromís, perquè li han dit que estan preparant aquell llibre i que si fa el favor, i que com més serem, més riurem, i ell en el fons sap que ha de dir que no ara que (ell sí!) és a temps, però, i després què? (pensa ell) quan l’Albert veja que ell no hi és… En algun moment d’oci l’Albert mirarà l’índex per fer passar l’estona i potser trobarà a faltar aquell xic… com li deien? aquell que… i llavors pensarà que sí, que segur que li ho van demanar, que no poden haver-se’n oblidat. I serà just en aquell moment quan, esgotades les alternatives, el bo de l’Albert acabarà assumint que potser l’agraïment que li expressava el seu alumne en aquells correus era, més que vera admiració, un interès purament acadèmic i professional: supèrbia i avarícia.<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhjIC_R_JTcjUnB5QKsCog58RauuYTsTQkXTkrADVms3qNYbBNrJR7slkcdd_SoQ7-cNsAemY1sAn2eyaTNEFK3GAt0jhsh7cIMfFxOmDsPLUFhpj8suNcSwotBHZipasKpsHWzgZ9HlrX7ZUIDo0ztgPqvoH3wVSo8TZS86fu4I36ingrGPa9mzP6M9_0/s721/00000000-Rosich.jpg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="440" data-original-width="721" height="195" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhjIC_R_JTcjUnB5QKsCog58RauuYTsTQkXTkrADVms3qNYbBNrJR7slkcdd_SoQ7-cNsAemY1sAn2eyaTNEFK3GAt0jhsh7cIMfFxOmDsPLUFhpj8suNcSwotBHZipasKpsHWzgZ9HlrX7ZUIDo0ztgPqvoH3wVSo8TZS86fu4I36ingrGPa9mzP6M9_0/s320/00000000-Rosich.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Albert Rossich</b></td></tr></tbody></table></div><div style="text-align: justify;">Siga com siga, el llibre és aquí, i, escolta: vist així de prop no sembla tan amenaçant. Els editors han fet una bona feina i el llibre és còmode de portar i de llegir. El pròleg és breu, <i>laus Deo</i>, i diu exactament el que ha de dir, sense les exhibicions innecessàries a les quals ens han acostumat certs acadèmics: és un acostament a la figura de l’homenatjat que, a qui el llig, li fa ganes d’agrair-li la feina feta primerament, però també de conèixer-lo si no el coneix. Agraeix el lector l’esment a les seues classes magistrals publicades a la xarxa, perquè aleshores pot entrar i tafanejar per allà. Es troba llavors, sense haver passat el pròleg, veient i sentint el mestre <b>Rossich</b> parlar de les <i>Versions de la caputxeta vermella</i> (feu-me el favor de buscar-ho a Youtube), i comprèn l’admiració d’aquests companys i alumnes seus perquè sent i veu un savi humil, parlant amb senzillesa de coses senzilles i profundíssimes i hi percep, malgrat la virtualitat, la passió que mou el mestre a dir, a fer-nos entendre, a sembrar a dins nostre la llavoreta de la curiositat… a exercir-ne, vaja.</div><div style="text-align: justify;">És aquesta mateixa llavor, ho podem veure, la que ha fet germinar en els seus alumnes i companys, que ara li reten homenatge de la millor manera possible: brindant-li’n els fruits. Hi trobem en aquest volum reunides investigacions diverses en articles breus però sucosíssims al voltant dels àmbits d’interès de Rossich, principalment la literatura catalana de l’edat moderna, però també trobem investigacions com la d’<b>Antoni Ferrando</b>, centrada en el context cultural d’<b>Ausias March</b> o la de <b>Joan Mas i Vives</b>, al voltant de l’art de <b>Damià Huguet</b>, passant per les notes de <b>Maria Paredes Baulida</b> a una traducció d’<b>Antoni Febrer</b>. De temàtiques, n’hi ha per a tots els gustos i intensitats, des de l’amor impossible de <b>Constantí Llombart</b>, estudiat per <b>Rafael Roca</b>, fins a la caricatura política en les capses de llumins, tractada per <b>Albert Domènech i Alberdi</b>, o les aclaridores i inspiradores notes de <b>Jaume Coll Mariné</b> a un sonet de <b>Francesc Fontanella</b>.</div><div style="text-align: justify;">Ens trobem, doncs, davant d’un llibre important des d’una òptica filològica i literària, però també interessantíssim a ulls del lector curiós, que trobarà, en cada article, un petit brollador on abeurar-se en venir-li la set de saviesa.</div><div style="text-align: justify;">Finalment, trobem un epíleg en que la centralitat retorna a la figura del mestre, amb dues semblances breus (agraïm, de nou, la brevetat i concisió) al voltant de l’home Rossich signades per <b>Josep M. Fonalleras</b> i <b>Pep Valsalobre</b>, en què se’ns permet acostar-nos de nou a la figura del mestre des de la pell i la paraula dels qui honestament l’admiren, seguides d’una extensa bibliografia que recull les publicacions de Rossich des del 1972 fins a l’actualitat (en aquest cas, n’agraïm l’extensió: pel volum d’aportacions que implica i per poder tenir-les a un abast immediat).</div><div style="text-align: justify;">I així és com un arriba al final de la ressenya, i observa que té la necessitat de recomanar la lectura d’aquest totxo de més de sis-centes pàgines, perquè quasi sense adonar-se’n ha anat llegint, ara un article, ara un altre, ara sobre la poètica de <b>Josep Carner</b>, ara sobre la reescriptura catalana de <i>Vida y muerte de san Cayetano</i>, aquest magne volum d’homenatge a un mestre.</div><div style="text-align: justify;">I llavors un tanca el llibre i calladament celebra tanta saviesa com brosta d’aquests articles que ens ofrenen los que poden mostrar que han begut d’aquesta font: la font de saviesa, curiositat i passió que és el mestre </div><div style="text-align: right;"><br /></div><div style="text-align: right;">Ismael J. Sempere Mirón</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://revistacaracters-uv.es/un-bon-totxo/">Caràcters</a></i>, 99 (febrer 2024)</div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-25750840583845008072024-03-13T10:21:00.005+01:002024-03-13T10:21:30.185+01:00«Ni fet ni desfet», per Vicent Àlvarez<div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh86bIQ_mgJGZ0vw4xoN0f07CkaP4PD_Fe-WZfWHX0nAKeJ7DKv9oflNkxlkWfvSX03NDPhbsJgaYF_qTqeH5sTu1WecCe8KHfIuUB7tDJ7IfizKqlGmg5dPWkEAX5R6nDanGXBGiBaVYGudvMi0LdDbxrI31Lu4WfAcqME-4PrFGyomI7Ac3IctcQR8h4/s1024/Prats%20i%20Camps.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="684" data-original-width="1024" height="214" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh86bIQ_mgJGZ0vw4xoN0f07CkaP4PD_Fe-WZfWHX0nAKeJ7DKv9oflNkxlkWfvSX03NDPhbsJgaYF_qTqeH5sTu1WecCe8KHfIuUB7tDJ7IfizKqlGmg5dPWkEAX5R6nDanGXBGiBaVYGudvMi0LdDbxrI31Lu4WfAcqME-4PrFGyomI7Ac3IctcQR8h4/s320/Prats%20i%20Camps.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Natxo Escandell<br />Foto: © Prats i Camps (Vilaweb)</b></td></tr></tbody></table>El llibre de <b>Natxo Escandell</b> <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/582-ni-fet-ni-desfet-historia-del-nacionalisme-politic-valencia-1974-1998-9788418618703.html">Ni fet ni desfet, història del nacionalisme polític valencià (1974-1998)</a></i> [<a href="http://www.editorialafers.cat">ed. Afers</a>] és un exercici de reflexió que va més enllà de l'interès acadèmic o erudit.»</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El valencianisme, en tant que proposta de País Valencià, ha estat present des de fa dècades, i ho ha fet amb idees, propostes i decisions, fins i tot ha entrat al joc electoral. Tot això, ha generat una praxi, una història que cal considerar, i això és allò que fa el llibre de Natxo Escandell sota el títol <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/582-ni-fet-ni-desfet-historia-del-nacionalisme-politic-valencia-1974-1998-9788418618703.html">Ni fet ni desfet, història del nacionalisme polític valencià (1974-1998).</a></i> Una història que molts de nosaltres hem viscut activament. Per tant, la seua lectura és un exercici de reflexió que va més enllà de l’interès acadèmic o d’erudició, puix ens obliga a jutjar opcions que prenguérem, així com controvèrsies que van incidir en l’esdevenir, i que, en conseqüència, expliquen on ens trobem a hores d d’ara en tant que moviment. Per les noves generacions, com és cas de l’autor del llibre, aquest relat explica la deriva del valencianisme i, sobretot, posa de relleu alguns interrogants que tenim al davant.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQ_Am9s9zxTuSXGvYQFBeI1FZQLh8B2wzfAHerIlTJP8fO_rr6zuTytui8CjMXokUtvC2kEY56G0EJ1aaGCaaCzgRzEDm9x9kHF4l425bvKCbW0KH2PI2F5NlHJmOhmLxDMbXRAnO3dZ4afJFi4U79jZKF_ImUspPiYZC7lM0k66A8up1Br_YsmSjwK5A/s2504/RP-117-Escandell%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2504" data-original-width="1594" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQ_Am9s9zxTuSXGvYQFBeI1FZQLh8B2wzfAHerIlTJP8fO_rr6zuTytui8CjMXokUtvC2kEY56G0EJ1aaGCaaCzgRzEDm9x9kHF4l425bvKCbW0KH2PI2F5NlHJmOhmLxDMbXRAnO3dZ4afJFi4U79jZKF_ImUspPiYZC7lM0k66A8up1Br_YsmSjwK5A/s320/RP-117-Escandell%20co%CC%80pia.jpg" width="204" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">Com assenyala <b>Ferran Archiles</b>, prologuista del llibre, el nostre país «hi ha una definició d’identitat pendent i una qüestió territorial per tancar». Certament, no hem pogut o no hem sabut capgirar la situació i la nostra societat majoritàriament se situa en un regionalisme dins de la identitat espanyola. El valencianisme, que va irrompre als anys seixanta del passat segle, basat en les idees desenvolupades per Fuster, s’ha trobat aïllat, amb una societat que ha anat cap a la modernitat i la normalitat democràtica al ritme de la política d’Estat sense assumir en termes qualitatius el missatge que nosaltres li volíem transmetre.</div><div style="text-align: justify;">El llibre, doncs, és un testimoni d’un compromís i alhora, en certa manera també, de la feblesa de les principals opcions valencianistes seguidores del pensament fusterià. Cal recomanar la seua lectura, la del llibre, puix dels fracassos es poden treure lliçons. Els partits, i les persones protagonistes que apareixen al llibre, feren allò que ens mostra l’autor. Amb el pas del temps, però, cal esbrinar les causes i efectes de les fallides, recuperar el sentit crític i transformador del discurs de Fuster. Des de l’antecedent citat al llibre, que fou el Partit Socialista Valencià fins a Compromís, passant per la Unitat del Poble Valencià, el valencianisme va intentar incidir i guanyar espai, va haver-hi ambigüitats, renúncies, ampliació dels paradigmes socials, noves fórmules i debats. Escandell repara especialment en un tema de gran importància, es tracta del concepte o projecte de Països Catalans. En aquest punt, l’autor detalla com aquest marc d’identitat va anar passant cap a un espai cada vegada més residual, fins que deixà de ser un objectiu central. Ens trobem, doncs, amb un canvi oportunista o davant una adaptació a una realitat adversa? Les propostes ideològiques necessàriament passen pel sedàs històric i el de la seua accepció social, i aleshores de vegades els projectes s’ajornen, o acaben al calaix, per resultar inviables. Així, la història de les idees està plena d’exemples: el discurs igualitari de <b>Rousseau</b>, que es va anar ajornant i canviant, ara es formula termes de sexes, cosa que l’il·lustre senyor esmentat no havia pensat; també tenim el cas de <b>Marx</b>, el qual ha fet fallida en allò de la dictadura del proletariat. Per tant, també el paradigma fusterià no està exempt de revisions o ajornaments. Doncs bé, el títol del llibre ja ho assenyala: ni fet ni desfet.</div><div style="text-align: justify;">Lectura, doncs, més que recomanable. Si de cas, després de llegir-lo, parlem, fem debat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Vicent Àlvarez</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.diarilaveu.cat/opinio/ni-fet-ni-desfet-530637/">Diari La Veu del País Valencià</a></i> (8-III-2024)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-20520564281362452062024-03-11T15:49:00.005+01:002024-03-11T15:49:35.765+01:00«‘Estelles sota les ungles’»: l’escriptura a contrapèl de Josep J. Conill», per Enric Iborra<div style="text-align: left;"><div style="text-align: justify;"><b><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEguADwKfJi07IEQgDN63u_Dp-1gks2PGsOYL__nvbcqWxDwFcdkaxJhWEKSRGXLv4WZ7Nm1rtBW_yzrCyC-vYrBJ1ND1H4RjNPBZJrKHAw_gPsTirYtP3zAo-FpdnvOpmZrkHSEuaRi0PyccrhAMxfjs6q8ELG34z-QWMUoteGbq4cIKMQFnc-V44K7QfY/s640/154876543625347309514_47c60b16f5_z.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="473" data-original-width="640" height="237" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEguADwKfJi07IEQgDN63u_Dp-1gks2PGsOYL__nvbcqWxDwFcdkaxJhWEKSRGXLv4WZ7Nm1rtBW_yzrCyC-vYrBJ1ND1H4RjNPBZJrKHAw_gPsTirYtP3zAo-FpdnvOpmZrkHSEuaRi0PyccrhAMxfjs6q8ELG34z-QWMUoteGbq4cIKMQFnc-V44K7QfY/s320/154876543625347309514_47c60b16f5_z.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Josep J. Conill</b></td></tr></tbody></table>Josep J. Conill</b> acaba de publicar <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/581-estelles-sota-les-ungles-aforismes-i-notes-9788418618734.html">Estelles sota les ungles</a></i> (<a href="http://www.editorialafers.cat">Editorial Afers</a>), el seu tercer llibre d’aforismes després de<i> Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus</i> i de <i>Sic transit gloria, mindundi</i>. En la nota preliminar, molt densa, que ha escrit per a aquest nou llibre, Conill assenyala que l’aforista és un reincident, perquè «l’ambició de dir moltes coses amb molt poques paraules, obliga l’autor d’aforismes a polir els seus enunciats fins a dotar-los d’una duresa diamantina i alhora l’anima a reiterar el procediment». Tot intent, tot assaig, comporta la reiteració. Ara, contra l’assaig com a discurs desenvolupat, més o menys extens, l’aforisme se’n diferencia perquè un dels seus potencials «és que permet l’exploració sumària del ventall de possibilitats perverses que hi ha emboscat en qualsevol pensament». Cap bé sense pena: es tracta d’un gènere «la intrínseca versatilitat del qual i el seu taló d’Aquil·les deriven, precisament, de la seva extrema concisió».<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7vnMn9tz9U4_RwkfVZalRGqp83X8xpqfsVR3ow6GQSAK8jM2mst42Eeqaam1Yk2IXS8kDkELfKXxmDIzUNvOUOXapWvxkh4p0b6ZbRPOKp7g7yofwfiN9QB1kyakkZkQNrfByvgbnF6APuidJR6-8CaUTp5Wd-Jur1iMNAJT3W4yS2qI63O6PcBPAoDQ/s2185/L-31-Conill%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7vnMn9tz9U4_RwkfVZalRGqp83X8xpqfsVR3ow6GQSAK8jM2mst42Eeqaam1Yk2IXS8kDkELfKXxmDIzUNvOUOXapWvxkh4p0b6ZbRPOKp7g7yofwfiN9QB1kyakkZkQNrfByvgbnF6APuidJR6-8CaUTp5Wd-Jur1iMNAJT3W4yS2qI63O6PcBPAoDQ/s320/L-31-Conill%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">Com en els llibres anteriors, alguns dels aforismes d’<i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/581-estelles-sota-les-ungles-aforismes-i-notes-9788418618734.html">Estelles sota les ungles</a></i> estan dedicats a delimitar aquesta forma literària, si més no tal com la practica el seu autor. Contra la tendència a convertir l’aforisme en una màxima, de formulació terminal, per a Conill «l’aforisme és l’única modalitat d’escriptura que es refusa a ser considerada com a obra conclosa». A diferència d’altres gèneres, «esquiva de manera radical l’autoengany de comprometre’s en excés amb si mateix». L’aforisme no conclou, sinó que «desemboca en un cingle». No és cap art de trobar l’expressió feliç, sinó un «art de percaçar la paradoxa». En més d’una ocasió Conill l’allarga o el transforma en una reflexió o en una observació més desenvolupada. De fet, el llibre porta com a subtítol Aforismes i notes. No sempre és fàcil diferenciar els uns de les altres.</div><div style="text-align: justify;">Conill ha renunciat ara a agrupar-los en blocs temàtics, com si fos una mena d’enciclopèdia personal, com havia fet en els dos reculls anteriors. Citant <b>Lichtenberg</b>, constata que un llibre d’aforismes és impossible d’escriure. És una de les paradoxes que planteja aquest gènere. Els llibres d’aforismes, com a molt, es deixen recopilar. D’altra banda, un llibre d’aforismes és impossible de llegir. Es pot llegir, sí, fins a l’última pàgina, però «el sentit del text s’hi fragmenta en tal quantitat d’unitats discretes que al lector li resulta impossible abastar-lo sencer». El lector es veu obligat a trobar una estratègia i un tempo de lectura que li resulten còmodes, i detectar uns fils conductors que relliguen els fragments, fent violència, si cal, a l’autosuficiència real o aparent de cada aforisme. Ara, més que la insistència en una sèrie de motius temàtics, és el to i l’actitud de l’autor els que donen unitat en últim terme. En aquest llibre tots dos estan suggerits pel seu títol, extret al seu torn d’aquest aforisme: «Els seus aforismes són estelles clavades sota les ungles brutes de la moral.» En uns altres passos podem trobar-ne formulacions semblants, com ara quan Conill equipara l’aforisme a «l’escriptura com a forma de sabotatge». En la nota preliminar, constata que «dec pertànyer a aquella mena d’escriptors que no saben fer la seva feina sense sucar la ploma en àcid sulfúric», afirma que «un bon aforisme és l’equivalent verbal d’un cop de fuet» i que la fuetada verbal constitueix l’expressió paradigmàtica d’una dialèctica corrosiva.</div><div style="text-align: justify;">Conill practica, en definitiva, una escriptura a contrapèl d’un sentit comú que, com diu ell mateix, és més impartit que no compartit. Aquesta escriptura respon a una actitud no gens indulgent amb els altres ni amb ell mateix (en alguns dels aforismes en què fa servir la tercera persona, resulta evident que és d’ell de qui parla). A contrapèl, sense indulgència ni complaença de cap mena, la voluntat de lucidesa, que Conill diferencia de la raó, de la intel·ligència i de l’astúcia, marca el to d’aquest llibre.</div><div style="text-align: justify;">Una de les víctimes d’aquesta falta d’indulgència és la correcció política predominant. Llegiu, per exemple, aquesta càrrega de fons contra la pedagogia i els pedagogs: «En contrast amb la veritat, que és instructiva per se, la superxeria acostuma a disfressar-se de pedagogia.» En un altre pas, l’autor remarca amb sarcasme la paradoxa, només aparent, de «la dificultat de fer-se entendre dels esperits pedagògics». El mateix concepte de correcció política no s’escapa de la seua malícia, quan denuncia que «un cert discurs que fa bandera de la correcció política empra el terme “diversitat” com a equivalent de “discapacitat”». Al nostre món literari també li toca el rebre en més d’una ocasió: «la miserable cerimònia de les presentacions», «la tirania proliferant de la ficció», els llibres dolents que «fan fora de la circulació els que paguen la pena», el «carnaval de bombos mutus» en què, en ambients literaris reduïts, es converteix el sistema literari sencer, o la classificació dels escriptors i els artistes «entre aquells que tenen alguna cosa a dir i aquells que volen cridar l’atenció». Digueu-me malpensat, si voleu, però em sembla que ningú no es donarà per al·ludit. Millor dissimular, i despatxar l’autor i el seu llibre amb un elogi formulari.</div><div style="text-align: justify;">Encara que un llibre d’aforismes és impossible de llegir, he llegit Estelles sota les ungles gairebé d’una tirada. Això sí, llapis en mà. Després, hi he tornat, fixant-me en els que havia marcat i en altres que rellegia amb un tempo més reposat, botant endavant i endarrere. De tant en tant, alguns m’obligaven a aturar-me i a fixar l’atenció una estona, com ara aquests: «Els conceptes entre cometes són com els eriçons, que no hi ha qui els abraci.» «L’únic mètode de contradicció eficaç és aquell que fa recurs al silenci, perquè és l’únic que no atorga res a l’adversari.» «La virtut, en el dèbil, mai no deixa de manifestar-se com una debilitat.» I aquesta formulació memorable sobre el drama, que no el mite, del bilingüisme: «Declaració de principis del bilingüe (en homenatge a <b>Rufus T. Firefly</b>): “Aquesta és la meva llengua; si no li agrada, en tinc una altra”.»</div><div style="text-align: justify;">Estelles sota les ungles té una qualitat i un interès que no decauen en cap moment, cosa ben difícil en aquest gènere. És molt superior, crec, a qualsevol recull d’aforismes publicat en català durant aquests últims anys.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Enric Iborra</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://laserpblanca.blogspot.com/2024/03/estelles-sota-les-ungles-lescriptura.html">La serp blanca</a></i> (7-III-2024)</div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-50560407868636429322024-03-11T11:22:00.004+01:002024-03-11T11:22:27.091+01:00«‘Liorna’ d’Ariel Serra. El bon equilibri del pas», per Ponç Puigdevall<div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiNp1csU-qK0t6VJiS3eKvgHAJLO78W7AaRI4EuMmW4wZx5F70qBZWgJyYTADSIQJwsCQkyyUs8Lt4Hmh9mJw2-dIaIqkiikJmFKLm4T9oPLs4djz4Pl_tMjQcwMZHBotvn10_bLjiVCvGBsd0yWu15U6ECcxTli3RDHVEhfC_DPL-L0zKFmP6StZoWMQ8/s994/Captura%20de%20pantalla%202024-01-17%20a%20les%2016.16.02.png" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="960" data-original-width="994" height="309" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiNp1csU-qK0t6VJiS3eKvgHAJLO78W7AaRI4EuMmW4wZx5F70qBZWgJyYTADSIQJwsCQkyyUs8Lt4Hmh9mJw2-dIaIqkiikJmFKLm4T9oPLs4djz4Pl_tMjQcwMZHBotvn10_bLjiVCvGBsd0yWu15U6ECcxTli3RDHVEhfC_DPL-L0zKFmP6StZoWMQ8/s320/Captura%20de%20pantalla%202024-01-17%20a%20les%2016.16.02.png" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Ariel Serra</b></td></tr></tbody></table>A <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i>, <b>Ariel Serra</b> narra uns fets històrics esdevinguts entre el 1687 i el 1691 a Mallorca, quan un grup de jueus conversos intenten fugir amb una goleta cap a la Toscana</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’obertura de <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i> [<a href="http://www.editorialafers.cat">ed. Afers</a>] fa una mica d’angúnia: abans que comenci a clarejar, hi ha un home que camina, a poc a poc i descalç, per un passadís fosc i brut mirant que no el senti el carceller. S’ha escapat de la cel·la, i porta agafada amb totes dues mans la bacina de rentar-se amb un bocí de sabó, un pitxer d’aram petit ple de vi i oli, un càntir amb aigua recollida de la pluja; amb el braç dret, a més, abraça un escambell de tres potes, amb travessers; també du el tros de vidre d’una finestra que li va proporcionar un altre pres, un tros de vidre tallant en forma de daga. Una vegada arribat sota l’obertura del sòtil del corredor, des d’on pot contemplar la lluna plena, amb molt de compte diposita la bacina, el pitxer, el càntir i l’escambell sobre les pedres del terra —els raigs de la lluna sembla que hi juguin a fer la rateta—, acluca els ulls i repassa mentalment els passos de l’operació que ha de realitzar. Llavors «s’abaixa calmadament els calçons, es renta les parts i les mans» i, tot seguit, «se sosté el membre de la generació amb la mà esquerra i, amb el vidre en forma de ganivet ara ben agafat amb quatre dits de la mà dreta, comença a extirpar-ne la pell baldera». Aquest primer tall gairebé no el sent, però molt diferents de sofrir són els que venen després —no pot ni contenir els xiscles—, sabedor que ja que s’hi ha posat ha de continuar fins al final, fins que no hagi acabat de tallar la circumferència de l’arrel del prepuci, sabedor que els dolors de la circumcisió l’hi han de durar, almenys, tres dies i tres nits.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtWWKj9WN-4y-R5tIctM3Y6HUfohDjlFKPKtYnh7Jbn7ekAeJ2xkv7G19p3QBGvXiiirq7X4J5TqMURdTht0a-_G-XJs1nqZ4x4zjgHEzrDTyTYPfbnwhh8t_xK1B0XKT2tnyG7EE8aLvgjwd7vAGEyGgwmxpqAI7fOyDNTYqTgUH8Nvw8AYq1s7Aj8Wc/s2539/N-09-Serra%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2539" data-original-width="1724" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtWWKj9WN-4y-R5tIctM3Y6HUfohDjlFKPKtYnh7Jbn7ekAeJ2xkv7G19p3QBGvXiiirq7X4J5TqMURdTht0a-_G-XJs1nqZ4x4zjgHEzrDTyTYPfbnwhh8t_xK1B0XKT2tnyG7EE8aLvgjwd7vAGEyGgwmxpqAI7fOyDNTYqTgUH8Nvw8AYq1s7Aj8Wc/s320/N-09-Serra%20co%CC%80pia.jpg" width="217" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">Aquest home es diu Rafel Tarongí, i, juntament amb la seva germana Caterina i Rafel Valls, anomenat el rabí, morirà cremat viu a la foguera, acusat de seguir la religió jueva. Els altres trenta-set detinguts per la Inquisició, com que abjuren de la seva fe, arriben a la pira que ja són cadàvers. A <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i>, Ariel Serra (Cadaqués, 1959) narra uns fets històrics esdevinguts entre el 1687 i el 1691 a l’illa de Mallorca, quan un grup de jueus conversos, acorralats per les denúncies d’un xafarder malintencionat —un traïdor, de fet—, intenten fugir embarcant-se en una goleta que els ha de dur a Liorna, a la Toscana, una ciutat on es «pot anar pel carrer, i tothom hi respecta la nació, tothom hi estima Israel». Les maniobres clandestines que van haver de fer al call durant els preparatius van anar prou bé, però ningú comptava que l’atzar mostraria doblement la seva cara malvada: el dia previst per escapar de Mallorca, les condicions meteorològiques adverses van impedir salpar, i,quan tothom va ser de nou a casa seva, l’escàndol públic de la parenta boja d’una de les famílies que havia de partir va delatar els fugitius davant d’una ronda d’agutzils. No són uns episodis nous per al lector que conegui Dins el darrer blau, una novel·la escrita com si fos una rondalla molt conscientment literària on <b>Carme Riera</b> narrava també les mateixes aventures, les mateixes tragèdies.</div><div style="text-align: justify;">Ariel Serra es deu cenyir més, segurament, a la realitat dels fets —manté el nom verdader dels seus protagonistes, i no sembla que hi incorpori personatges ficticis—, però faria malament el lector que a <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i> hi busqués únicament informar-se d’un trauma històric, o que s’encapritxés a trobar en les infortunades peripècies del grup de víctimes una mena d’al·legoria o símbol de la discriminació racial, de la intolerància, de la cara salvatge de l’Europa negra d’avui. És cert que <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i> fa molta angúnia perquè tot l’anterior hi batega feroçment des del primer instant, i això es contagia a la sensació de vida i temps quotidià que avança tranquil·lament sense pausa —pot ser que a vegades massa a poc a poc—, però no ho és menys que l’autèntica vocació del llibre és ser, per damunt de tot —com si s’estigués en un territori màgic, inclús l’illa de Mallorca hi té la seva veu pròpia, en primera persona—, una novel·la. I, com a tal, el lector queda de seguida seduït per la manera amb què es relacionen i es belluguen els personatges, per l’habilitat amb què Ariel Serra els individualitza, pel ritme d’una prosa llampant que, com en Rafel Valls, vol «caminar com un home decidit, i que la seva còrpora no li desfés el bon equilibri del pas»: és el que aconsegueix Ariel Serra frase rere frase, passatge rere passatge, al llarg de Liorna, una novel·la èpica, costumista i sensatament emotiva.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Ponç Puigdevall</div><div style="text-align: right;"><a href="https://elpais.com/quadern/2024-03-02/el-bon-equilibri-del-pas.html">«Quadern», <i>El País</i></a> (2-III-2024)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-37177943869507505012024-03-07T11:58:00.000+01:002024-03-07T11:58:05.352+01:00«Entrevista a Ricard Chulià», per Esperança Camps Barber<div><div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCMDwW1oGeyN0b1KyUlwLEiAElXwAbVMHVC9i0bBBP_oDDp-D2UTAVeNz7wqc5FWGXyCK08Bs5CGzI0IuoLaRVrhojAQnZHcfU63MTQvXG4y_B55-PRM9DQlDWlymIBKFsl2h2PKER0a7_Pfpy2wYKP3VClVLhlRJHLZykelTjyeO2n21s8khvNa0SsOM/s660/Ricard-Chulia_2024_FotoPRATSiCAMPS-4-02145934-660x440.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="440" data-original-width="660" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCMDwW1oGeyN0b1KyUlwLEiAElXwAbVMHVC9i0bBBP_oDDp-D2UTAVeNz7wqc5FWGXyCK08Bs5CGzI0IuoLaRVrhojAQnZHcfU63MTQvXG4y_B55-PRM9DQlDWlymIBKFsl2h2PKER0a7_Pfpy2wYKP3VClVLhlRJHLZykelTjyeO2n21s8khvNa0SsOM/s320/Ricard-Chulia_2024_FotoPRATSiCAMPS-4-02145934-660x440.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Ricard Chulià<br />Foto: © Prats i Camps (Vilaweb)</b></td></tr></tbody></table>«Un País Valencià independent és viable». Entrevista a l’autor de <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/593-pais-valencia-eixida-d-emergencia-9788418618789.html">País Valencià. Eixida d’emergència</a></i>, que defensa la tesi que pertànyer a l’estat espanyol és molt perjudicial per al País Valencià i en defensa la sortida.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El filòleg i analista polític <b>Ricard Chulià</b> (Torrent, 1983) acaba de publicar <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/593-pais-valencia-eixida-d-emergencia-9788418618789.html">País Valencià. Eixida d’emergència</a></i> (<a href="http://www.editorialafers.cat">Editorial Afers</a>). El pròleg és de <b>Josep Escribano</b>, president del Tempir. És un assaig sobre els perjudicis que té per al País Valencià la pertinença a l’estat espanyol. Chulià es basa en dades i xifres que demostren que l’infrafinançament i la manca d’inversions perjudiquen la qualitat de vida dels valencians.</div><div style="text-align: justify;">És per això que assenyala la porta d’eixida, diu que és possible i explica com seria la vida dels valencians sense pertànyer a Espanya. «Sense Espanya, el País Valencià serià un país viable», i argumenta el què i el com de la partença del País Valencià de l’estat espanyol.</div><div style="text-align: justify;">En aquesta entrevista, Ricard Chulià, que és militant d’un corrent crític de Més Compromís, també exposa quines són, a parer seu, les errades que el partit ha comès aquests darrers anys i en critica, per exemple, la manca de democràcia interna.</div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwSfyB3tATk3BZRO-mTxCOk14oXS9NzOCstJ4Ka0o7xZIRp_kkQiUgsaijneOYJId9ANbSHlinLvsz0ioaJhHzujnm9g6rRjM_f-f-DMrAfBq3kNiiIWfkNV3JhM39BW9rfGLMCJzik8d-w3AmftYS4iuu51lQ1jzIsuZJLqcatmgyqpC00ld-UFT5nMA/s2185/LC-50-Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwSfyB3tATk3BZRO-mTxCOk14oXS9NzOCstJ4Ka0o7xZIRp_kkQiUgsaijneOYJId9ANbSHlinLvsz0ioaJhHzujnm9g6rRjM_f-f-DMrAfBq3kNiiIWfkNV3JhM39BW9rfGLMCJzik8d-w3AmftYS4iuu51lQ1jzIsuZJLqcatmgyqpC00ld-UFT5nMA/s320/LC-50-Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div><b>—Heu fet una mena de memorial de greuges, una llista amb tots els mals de què els valencians han de morir. La intenció és acabar de convèncer qui encara no estiga convençut que cal sortir de l’estat espanyol?</b></div><div style="text-align: justify;">—Exacte. Passa que no és exactament un memorial de greuges, perquè els greuges tenen solució. La meua tesi és dir que quan <b>Ximo Puig</b> diu: «Espanya no funciona amb els valencians», jo dic, i tant que funciona amb els valencians. La qüestió és, els valencians, com a poble, ho volem? Més enllà de qüestions identitàries, ètniques o nacionals. I, per tant, del meu punt de vista hem d’agafar l’eixida d’emergència.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Dieu que si el País Valencià fos independent seria viable per si sol. Amb quines bases?</b></div><div style="text-align: justify;">—En el segle XXI, seria viable. Seríem al primer terç dels estats més poblats, al primer terç d’estats amb un PIB nominal més alt, i al primer terç dels dos-cents estats del món quant a PIB per càpita. No hi hauria cap problema. Però passa que dins Espanya, pel lloc que ens toca, vivim pitjor. La qüestió és si estem disposats a pagar per ser espanyols o no.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—El País Valencià seria viable tot sol o confederat?</b></div><div style="text-align: justify;">—Seria un estat viable per si mateix i seria viable confederat amb uns altres estats.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Països Catalans?</b></div><div style="text-align: justify;">—Si així ho decideixen els valencians. La qüestió és que el llibre parteix del País Valencià com a subjecte de sobirania i com a estat viable. A partir d’ací, si els Països Catalans són decisió dels valencians, catalans i illencs, perfecte.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Al títol del llibre jugueu amb la polisèmia del sintagma «eixida d’emergència». L’assenyaleu i dieu que l’eixida és urgentíssima.</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí, i a més agafa la metàfora de <b>Walter Benjamin</b>, que diu que la revolució no és el progrés de la història, sinó el fre d’emergència per a evitar-ne el desastre. Aleshores, l’eixida d’emergència és aquesta metàfora del lloc que els valencians tenim dins Espanya i l’eixida d’emergència és perquè en volem eixir, perquè no hi estem a gust.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Al llibre dieu que per a arribar-hi, primer cal assenyalar Ítaca. Què és?</b></div><div style="text-align: justify;">—La independència. Una república valenciana independent.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—A Ítaca l’han cantada molt, li han fet versos. La República Valenciana, com us la imagineu?</b></div><div style="text-align: justify;">—La imagine millor en el sentit que ara arrosseguem unes dependències que són un problema. No tenim el nivell de serveis amb relació a tot allò que generem. O siga, tenim una bona sanitat perquè som al primer món, per exemple, però som la perifèria de la perifèria. No tenim la sanitat que ens correspondria amb allò que generem. La imagine d’una manera desapassionada. Senzillament, viuríem millor.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Governada amb quin sistema?</b></div><div style="text-align: justify;">—L’hauríem de triar entre tots. No podem aspirar a ser una democràcia avançada perquè tenim un llast que ens ho impedeix. Per exemple, una idea de nació excloent i exclusiva que manté que el poder no pot ser compartit sinó, centralitzat. I això lliga amb una monarquia que fa que la democràcia sempre siga sota sospita. Si bases la teua idea de nació a impedir que els pobles es puguen expressar, la democràcia acaba essent una idea sospitosa. No et serveix traure les porres contra els desitjos democràtics del poble català i pensar que això no afectarà la teua qualitat democràtica.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Fins ara, li ha eixit barat a Espanya haver tret les porres?</b></div><div style="text-align: justify;">—Depèn. Aquesta és una de les coses que també plantege en el llibre. És a dir, una idea d’unitat basada en el sotmetiment, o una idea d’unitat basada en la lliure voluntat. Al llibre descric la societat que tenim els valencians, aquests són els indicadors i la pregunta que ens hem de fer és si això és així perquè és inexpugnable, perquè ni tan sols es pot posar en dubte perquè a l’altra banda hi ha les armes, les porres i la força bruta que ho impedeix. La qüestió és fer una anàlisi en llibertat que ara com ara no ens pot impedir ningú. I d’aquest punt de vista també explique que Catalunya no és Espanya, sinó que Catalunya és d’Espanya. L’octubre del 2017 va ser un punt d’inflexió que la resta de pobles que estem dins l’estat espanyol hem d’analitzar de la mateixa manera perquè nosaltres també som en eixa lluita.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Catalunya és propietat d’Espanya?</b></div><div style="text-align: justify;">—D’ençà de fa més de deu anys, les tries democràtiques que fa el poble català no són respectades per l’estat espanyol de manera continuada. No parle només del referèndum, sinó per presidents a l’exili, inhabilitats com <b>Quim Torra</b>. <b>Jordi Sánchez</b> es presenta i li ho impedeixen. A <b>Jordi Turull</b> li impedeixen la investidura… És una constatació històrica. Tots els presidents de la Generalitat que no han pertangut a forces polítiques espanyoles han estat represaliats. Des de <b>Prat de la Riba</b>. <b>Pere Aragonès</b> és l’únic que no hi ha estat fins ara.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Per als valencians, és més còmode restar dins l’estat espanyol encara que ens isca més car?</b></div><div style="text-align: justify;">—Pense que no. És molt més incòmode mantenir-se dins Espanya. Si mirem tots els índexs de manera freda, ens hi duen. No és cap coincidència de l’atzar que siguem el territori més mal finançat quan som per davant de la mitjana de renda per càpita. O que siguem el territori que menys inversió per habitant rep de l’estat. Això significa menys metges, menys professors que no ens correspondria si gestionàrem i executàrem els nostres recursos.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Al llibre definiu els valencians com els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels europeus.</b></div><div style="text-align: justify;">—L’espai que tenim assignat com a perifèria dins la Unió Europea i perifèria dins Espanya és el de l’especialització econòmica en turisme de masses. Som els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels nord-europeus. Això significa un monocultiu del turisme que ens duu a la precarització de tota l’economia. I si mirem el mapa de la renda per càpita, del risc d’exclusió, de pobresa, i mirem les comarques en què passa això, la correlació amb la major especialització turística és lineal i absoluta. La pregunta que ens hauríem de fer és si volem que el nostre futur siga continuar fent de cambrers per als madrilenys i de geriatres per als nord-europeus.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Al llibre hi ha frases contundents com ara «els valencians no pintem fava».</b></div><div style="text-align: justify;">—És així. A Espanya no pintem fava. I no és d’ara, és una constància històrica. D’ençà que a l’estat espanyol hi ha consell de ministres, deu fer uns dos-cents anys, no hi ha hagut ni mitja legislatura governada per un valencià. L’últim que va arribar a primer ministre efectiu va ser en la Segona República, Ricardo Sámper, i no hi va fer ni dos anys.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Defenseu que una de les primeres coses per a aconseguir la independència és anomenar el país pel seu nom, però el nom «País Valencià» ha vist èpoques millors, perquè fins i tot Compromís l’amaga sempre que pot.</b></div><div style="text-align: justify;">—És absurd. Amagar el nostre projecte és contraproduent. Quin sentit té votar un partit que no saps exactament quin projecte t’ofereix? La qüestió més important és què hi ha dins aquest nom. El País Valencià té un contingut d’emancipació, d’alliberament, de trencar amb la idea de província espanyola, d’autorepresentació que ens és útil. Si aquest nom fos «València», també seria útil. Amagar el nom és absurd i, internament, també faig aquestes crítiques.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—A pesar del que puga semblar, defenseu que el nacionalisme polític valencià no ha fracassat.</b></div><div style="text-align: justify;">—Aquesta setmana mateix hem tingut una enquesta per saber com se senten els valencians. Aquells que ens identifiquem com a solament valencians, que seria el meu cas, som un 2%. Els més valencians que espanyols arribaríem al 8%. I només espanyols són el 17% o el 18%. Això són sentiments, no és un projecte polític, però si ho mires fredament, encara som molts tres-cents anys després de la destrucció del nostre estat, després de quaranta anys del règim del 1978, després de quaranta anys de dictadura. Després de tot això, que continuem existint els valencians culturalment i lingüísticament i també políticament és un error del sistema. Que nosaltres existim és un problema greu per a ells. De fet, <b>Alfonso Guerra</b> diu en un llibre que el perill no solament és la independència de Catalunya, sinó que després hi anirà el País Basc i en acabat el País Valencià. Ens posa entre els alumnes avantatjats seguidors de l’exemple, per ell, perniciós, de Catalunya.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Al llibre feu un repàs de tots els presidents de la Generalitat, una mena de galeria de ciutadans il·lustres… Què hi veieu?</b></div><div style="text-align: justify;">—La conseqüència lògica del sistema. Tenim els delegats colonials que ens corresponen en cada moment. Com a reflexió una mica provocadora, puc dir que l’únic president que ha actuat com a president de l’autonomia, i no dic que actuara amb una idea de país coherent i sòlida, sinó, simplement amb una idea d’autonomia, és el president Albinyana. Va arribar com a president d’una pre-autonomia i la va convertir en autonomia. Tots els altres no han servit la lògica del càrrec, sinó la lògica del sistema de partits espanyol.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Si en aquesta galeria, posem per cas, hi hagués la fotografia de Mónica Oltra, ara hi hauria la de Mazón?</b></div><div style="text-align: justify;">—És difícil de fer aquesta política ficció, però si mirem les eleccions del 2023, que va perdre el Botànic, veiem que a les comarques on resistia el vot d’esquerra, entès com el vot de la coalició governamental, el vot que resistia i sumava era el del valencianisme polític. Quina diferència hi ha entre la Ribera Baixa i el Baix Segura? Com més autocentrament polític, menys ens afecta la política que ve d’Espanya, que en aquest moment és en una reacció completa. Perquè, al final, el valencianisme és l’única força que pot crear una lògica autònoma de partits per evitar que seguim la mateixa lògica de partits espanyols. Per això utilitze la metàfora que el valencianisme és el millor mur que podem alçar contra el feixisme. Com més políticament valencià fem el país, menys ens contaminarem d’aquesta reacció que ve d’Europa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—El fet de llevar Mónica Oltra de circulació és un símptoma d’aquella por d’Alfonso Guerra?</b></div><div style="text-align: justify;">—No en tinc cap dubte. En el llibre faig un exercici que és una mena de provocació i analitze què veia l’estat espanyol en <b>Mónica Oltra</b> com a personatge polític i què interpretava l’electorat valencià davant la proposta política que representava Mónica Oltra. Evidentment, ella no compartia el meu full de ruta, per exemple, però sí que creava i construïa el País Valencià políticament perquè Compromís era una manifestació electoralment i políticament valenciana. En Mónica Oltra Espanya veia el mateix problema que en <b>Oriol Junqueras</b>. Una qüestió de trencament social i una qüestió de trencament nacional. Espanya la veia com una amenaça encara que ella no n’haguera fet mai qüestió ni fes mai unes qüestions rupturistes amb el País Valencià com a subjecte independent. Li van aplicar la lawfare per llevar-se-la de damunt.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Sou militant de Compromís i formeu part del corrent Bloc i País. Vau ser molt crític amb la decisió que la coalició anàs amb Sumar a les eleccions del 23 de juliol. Considereu que els resultats són un fracàs?</b></div><div style="text-align: justify;">—Totalment. És claríssim. Anar amb Sumar no era útil i no era necessari. Compromís ja construïa un espai polític propi i no necessitava aliar-se amb cap altre espai que fos contradictori amb ells. I d’aquest punt de vista, hi ha dos fracassos. D’una banda, hi ha el fracàs valencianista, en el sentit que els diputats que han aconseguit són diputats dins un grup parlamentari espanyol, com els del PSOE, els del PP i els de Vox. No construeixen un espai polític valencià. I després, si l’objectiu d’aquesta unitat de l’esquerra era frenar la dreta, no és útil, tampoc. El 2015 va haver-hi un canvi a la Generalitat que va donar un balanç molt gros a favor de les forces progressistes. Uns mesos més tard, hi va haver les eleccions espanyoles i Compromís es va aliar amb Podem. Doncs bé, si els resultats d’aquelles eleccions hagueren estat només dos mesos abans, no hi hauria hagut canvi el 2015 a la Generalitat. Com a valencians, no ens interessa la unitat de l’esquerra en clau espanyola perquè no ens interessa formar part d’un sistema polític com l’espanyol.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—D’ací a uns quants mesos, Més Compromís farà un congrés, el vostre corrent serà capaç d’articular una candidatura diferent de l’oficial?</b></div><div style="text-align: justify;">—Sens dubte que sí. Ho treballem perquè el partit necessita un canvi a tots els nivells. La necessitat és clamorosa, del meu punt de vista. És que ens han fet votar un paracaigudista madrileny a Alacant! Considere que hem passat el mínim del mínim del mínim. Fa molt de temps que hem passat totes les línies roges mínimes d’un partit valencianista. Hem arribat a l’extrem que si fa vint anys entre a militar en el valencianisme polític ja no és per fer polítiques diferents o per ajudar a construir un espai polític, és perquè no hi haja espais polítics que et facen votar paracaigudistes. El mínim és que els teus representants siguen de la terra o hi visquen. A més, hi ha una falta de democràcia interna molt forta dins el partit. Per exemple, ara anem cap a unes eleccions europees i no podem decidir amb quina candidatura anirà Compromís. Una gent que ens hem organitzat hem arreplegat el 10% de les signatures i ha quedat en no res.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—L’argument principal de la direcció és que anant amb uns altres s’eixampla la base de votants.</b></div><div style="text-align: justify;">—Els nombres no els donen la raó, perquè els resultats del 2015 els van fer grans i es van assolir amb la proposta política més valencianista que ha presentat mai Compromís. D’aleshores ençà només s’ha aigualit el discurs valencianista i els resultats han anat baixant. La gent prefereix l’original a la còpia. Si tu et penses que transformant-te en esquerra espanyola et votarà l’esquerra espanyola, no passarà, perquè l’oferta original d’esquerra espanyola existeix.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Canviar el nom de «valencianisme polític» per «catalanisme» és una barrera?</b></div><div style="text-align: justify;">—Pense que el País Valencià no és el mateix ara que el de la transició. L’anticatalanisme és més part d’unes elits espanyolistes molt furibundes que tenen un programa polític molt concret. Per exemple, quan parlem del problema del corredor mediterrani, parlem de la desvertebració i que és més fàcil anar d’Oriola a Madrid que d’Oriola a València. Hi ha més vols de València a Madrid que trens de València a Elx. Aquest és el projecte d’Espanya. Els valencians, tot i haver estat colonitzats per l’espanyolisme, no veuen cap amenaça ni cap problema amb Catalunya. No té cap sentit que els presidents de les dues Generalitats, no ja des d’un, punt de vista sobiranista, sinó des del punt de vista de comunitats autònomes espanyoles no tinguen una aliança preferent quan tots els indicadors ens diuen que l’han de tenir. El tema de la llengua pense que la gent el té plenament assumit. És ridícul que un president de la Generalitat tinga més relació amb el governador de Florida que amb el president de la Generalitat de Catalunya.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Dins Compromís hi ha anticatalanisme?</b></div><div style="text-align: justify;">—Diria que no. Hi ha molt de tacticisme electoral perquè pensa que és contraproduent. Tacticisme que pensa que hem d’amagar el valencianisme perquè, si no, la gent no ens vota. Això és un pensament acomplexat que s’ha instal·lat molt dins Compromís en els darrers anys. Durant l’octubre català, durant la repressió, el BNG, per exemple, no es va amagar mai. Nosaltres no ens hauríem d’haver amagat. No dic que tot l’electorat de Compromís compartesca una idea de nacionalisme valencià fort, d’independentisme, és clar que no. Però sí que no comparteix que l’intentes enganyar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—La direcció de Compromís ha llegit el vostre llibre o el llegirà?</b></div><div style="text-align: justify;">—M’han dit que el llegiran i ho agraesc. I tant de bo que refem el rumb i ens retrobem.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Esperança Camps Barber</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/ricard-chulia-un-pais-valencia-independent-es-viable/">Vilaweb</a></i> (2-III-2024)</div></div><div style="text-align: right;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-84775716504134088222024-03-06T16:51:00.003+01:002024-03-06T16:51:35.781+01:00Entrevista a Natxo Escandell», per José Luis García Nieves<div><div style="text-align: justify;"><b><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhQklKopfiGUNQsEQbuUv9_PkdbD0VL0DQr_g9BnU4BOL0X7QlUmp8YVBs0hZXb6Oes8ajI9ALf_sLlZKvFInm6wcx5mMIfhhWTjgvtZtSsUW_gap8RSuoLZNve47E6pzXGoSMt9HrT2e_c9TCyBQqS4aPYHaZ_JYzydQCMR9SCu5mpAljMJJ_ZAcW2kFU/s1210/Escandell.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1210" data-original-width="672" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhQklKopfiGUNQsEQbuUv9_PkdbD0VL0DQr_g9BnU4BOL0X7QlUmp8YVBs0hZXb6Oes8ajI9ALf_sLlZKvFInm6wcx5mMIfhhWTjgvtZtSsUW_gap8RSuoLZNve47E6pzXGoSMt9HrT2e_c9TCyBQqS4aPYHaZ_JYzydQCMR9SCu5mpAljMJJ_ZAcW2kFU/s320/Escandell.jpg" width="178" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Natxo Escandell<br />Foto: Francisco Calabuig<br />Levante-EMV</b></td></tr></tbody></table>Natxo Escandell</b>, doctor en historia. El nacionalismo valenciano era una historia a contar. Lo hace Natxo Escandell (Carcaixent, 1988), autor del ensayo <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/582-ni-fet-ni-desfet-historia-del-nacionalisme-politic-valencia-1974-1998-9788418618703.html">Ni fet ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1998)</a></i> (<a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>, 2024).</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Ni fet ni desfet. ¿Quién ha hecho más por «desfer-lo»: la influencia de España o la catalana?</b></div><div style="text-align: justify;">Yo creo que la española. Desde los años 70 y 80, en Cataluña, a excepción de <b>Pujol</b> en algunos momentos, se abandona la idea de los Països Catalans. El problema ha sido la relación con España. Es España la que crea la Comunitat Valenciana y, por tanto, anula la idea de País Valencià.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCpz9iIoQTJfoa8tKYMtNGWDyF2g1QRjGH_D2bpNqKZmnXCpupaTgYE80EoOOf62v1XzT4jWHAj97zfqJN_6Zx8Amt-KawklE3-G4o040QjF5XnezGoBfcap9loYm9uEbmoKMU7BXD0dRkEdUSguiUVLljPqQJwXEdTaOkBmtIlic1ZtDu6A8FBCvJC0o/s2504/RP-117-Escandell%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2504" data-original-width="1594" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCpz9iIoQTJfoa8tKYMtNGWDyF2g1QRjGH_D2bpNqKZmnXCpupaTgYE80EoOOf62v1XzT4jWHAj97zfqJN_6Zx8Amt-KawklE3-G4o040QjF5XnezGoBfcap9loYm9uEbmoKMU7BXD0dRkEdUSguiUVLljPqQJwXEdTaOkBmtIlic1ZtDu6A8FBCvJC0o/s320/RP-117-Escandell%20co%CC%80pia.jpg" width="204" /></a></div><b>—Usted sitúa en 1977-78 el momento que pudo ser fundacional de la construcción nacional valenciana. Pero leyéndole da la sensación de que había más manifestantes que votantes. ¿Cuando «se jodió» la idea del País Velencià?</b></div><div style="text-align: justify;">El consenso podría haber sido a partir del 77-78, sobre todo alrededor de alguna concepción valenciana en la Unión Democrática del País Valencià o en el PSPV. Pero la UDPV desaparece del marco político, y al PSPV le realizan una especie de OPA en el PSOE. En el momento en que se hubiese podido dotar de un corpus y de una fuerza social, hubo ciertos elementos desestabilizadores tanto del Estado como de les medios de comunicación. El PSOE, con su baño de valencianía, ya tuvo suficiente. Ya tenía un valencianismo «bien entendido», además de que la «Batalla de Valencia» y el conocido como «blaverismo» también fue una de los problemas enormes que no existió en otro territorio español.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Siguiendo su relato, la historia del valencianismo parece una batalla teórica de élites. ¿Sobraron convicciones y faltó sentido estratégico?</b></div><div style="text-align: justify;">El nacionalismo valenciano ha pasado más tiempo hablando de él que haciéndolo. Las derivas son más que evidentes. No es casualidad que a finales de los 80, con la Guerra fría terminando, esa nueva teorización de la izquierda del PSOE también impregna el valencianismo político. En los años 90, con un sistema neoliberal ya asentado, eso también acota los márgenes del valencianismo político, que pasa de ser un partido más a la izquierda a uno progresista que directamente obvia la idea de pancatalanismo. El valencianismo político, no bebe tanto de la teorización por parte de la tercera vía, de <b>Joan Francesc Mira</b>, de <b>Joan Fuster</b>, de <b>Josep Guia</b>... Claro que tiene su peso, pero el valencianismo político, sus cambios de estrategia y derivas, beben de la necesidad de poder mantenerse a flote.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Un contrafactual: ¿cómo cree que hubiera ido todo sin Fuster?</b></div><div style="text-align: justify;">Yo creo que hubiese existido una especie de regionalismo mal entendido y un regionalismo bien entendido, pero nunca un planteamiento de unos horizontes nacionales diferenciados de los que Fuster planteó. Sin Fuster no habría un País Valencià. [...] Hacer historia-ficción es un poco problemático. De no existir Fuster seguramente ni el Partido Socialista actual seróa como es, ni la izquierda del Partido Socialista, ni tampoco la derecha valenciana que tenemos. Sin Fuster incluso igual no hubiese habiao un blaverismo.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—En el 87, el nacionalismo (UPV) llega por primera vez a las Corts, en alianza con IU. El esquema que se repite en 2011. ¿«El país serà d’esquerres o no serà»?</b></div><div style="text-align: justify;">En el valencianismo político, cuando hay que poner encima de la mesa si «izquierda-derecha» o «más o menos España» siempre ganará la cuestión de la ideología. Eso pasará en el 87, pasará en el 2011, aunque sí que es cierto que por el medio hay un cambio. En el 94, se pacta con CiU para las europeas. Por tanto, hay una fluctuación. Creo que responde más a la necesidad [sumar votos para llegar a les Corts]. Eso pasó en el 87, pasó en el 2011, lo que hace parecer que nunca se puede llegar por sí mismo. Hasta que ha llegado el 2015. Ahí sí que cambió por completo la historia.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Compromís vuelve a ese dilema: ir con Sumar a las europeas o defendes la marca propia.</b></div><div style="text-align: justify;">El el 87 y en el 2011 aquel giro hacia el españolismo de izquierdas sí que tuvo sus frutos. Si no fuese por esos pactos, seguramente no existiría Compromís. El problema más grande que se encuentra en Compromís está en autodefinirme como entidad propia. De hecho, lo mejor que le podría pasar sería que su marca llegase a calar tanto que estuviese en el debate día a día. Si Compromís consigue que <b>Ayuso</b> los critique, seguramente eso dará más votos incluso que Sumar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Bildu y el BNG viven un buen momento, pero parece que pesa más el eje ideológico. ¿Va el soberanismo de baja tras el «procés»?</b></div><div style="text-align: justify;">Allá donde el soberanismo aumenta e incluso se sitúa por encima del PSOE no es tanto por una cuestión de identidad, sino por una cuestión de esperanza y cambio, algo que en Valencia ya se vivió. La diferencia más importante es que tanto el BNG como Bildu pueden hacer un discurso de clase porque el concepto «nación» ya lo tienen claro. Compromís, no. El votante de Bildu y del BNG ya sabe qué es Bildu y BNG. En cambio, el votante de Compromís sabe que está «a la izquierda de», pero nacionalmente no sabe en qué posicionamiento se encuentra.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—¿Y Compromís lo sabe?</b></div><div style="text-align: justify;">Yo también me hago esa pregunta. En octubre tiene el Congreso y espèro que haya una definición más clara de cuál es el territorio de la adscripción. No solo es decir que tu territorio es el País Valencià, sino cómo lo concibes tú y qué aspiraciones tienes para ese territorio. Bildu y el BNG lo tienen claro. Compromís lo tiene que decidir.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—¿Por qué nunca una CiU valenciana? ¿no hay mercado?</b></div><div style="text-align: justify;">Sí que lo hay. Y clarísimamente creo que el País Valencià puede ser también de derechas, parafraseando a Fuster. Hoy la idea de País Valencià es una idea ligada sobre todo a las izquierdas. Pero el País Valencià puede, debe tener una identidad valenciana ligada a un conservadurismo, a las élites empresariales. Si se quiere poner directamente encima de la mesa el territorio valenciano como problema y como necesidad de soluciones, se consigue con partidos de adscripción valenciana tanto de izquierda como de derecha. Como no ha existido hasta la fecha, el Partido Popular supo valencianizarse mínimamente con los coletazos finales de Unió Valenciana. Y esa valencianización —regionalista y banal, sí— a la sociedad le venia bien. De hecho, eso demuestra que la gente pide cierta valencianización de la política. Si existiese un partido de derechas valenciano o valencianista, podría abrirse paso. Todo esto dependerá de si la derecha española en el País Valencià sabe gestionar esa identitdad valenciana. <b>Camps</b> la gestionó muy bien para su electorado. No ser votante del PP significaba directamente no ser buen valenciano. Si eso no lo hace la derecha actual, debería haber una derecha empresarial —y familias conservadoras y pudientes existen—, más que interesadas. [...] Si el PP se homogeniza con una identidad única y central de España, como aprece ser que está haciendo, puede ser quw a partir de ahí surjan otras necesidades.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">José Luis García Nieves</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2024/03/04/natxo-escandell-pais-valencia-nacionalismo-compromis-upv-joan-fuster-98745618.html">Levante-EMV</a></i> (4-III-2024)</div></div><div style="text-align: right;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-11721443871577307012024-03-06T09:34:00.001+01:002024-03-06T09:34:02.873+01:00«Ànimes que cremen», per Edgar Tello<div style="text-align: left;"><div style="text-align: justify;"><b><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhaqlpdNV3P0T3ExA54QUc0kWqwG004Yn0vV8helPXkWdxJE6l3HS5yazaWdSO77nLoWZWe9RPaMDPWE3TLAaAXsJjq7jKKN4KaMdwVrP-auhhDA-lCnQYTz0MLu9x2fbQqiFDrYBMu-6d4qUPdY8TLRfLhzmqc6S7LzJVVyM0G_JtSuOYk76Y_GlPhpR8/s994/Captura%20de%20pantalla%202024-01-17%20a%20les%2016.16.02%20co%CC%80pia.png" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="960" data-original-width="994" height="309" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhaqlpdNV3P0T3ExA54QUc0kWqwG004Yn0vV8helPXkWdxJE6l3HS5yazaWdSO77nLoWZWe9RPaMDPWE3TLAaAXsJjq7jKKN4KaMdwVrP-auhhDA-lCnQYTz0MLu9x2fbQqiFDrYBMu-6d4qUPdY8TLRfLhzmqc6S7LzJVVyM0G_JtSuOYk76Y_GlPhpR8/s320/Captura%20de%20pantalla%202024-01-17%20a%20les%2016.16.02%20co%CC%80pia.png" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Ariel Serra</b></td></tr></tbody></table>Ariel Serra</b> publica <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i> (<a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>), una novel·la amb caliu d’història clàssica que retrata el procés inquisitorial que tingué lloc a Mallorca a les acaballes del segle XVII.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">«A Liorna, qui hi va no torna» és l’expressió mallorquina que serveix per a enviar algú tant a pastar fang com a la Terra Promesa. La novel·la d’<b>Ariel Serra</b>, publicada per <a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>, ens inicia de forma poc sorprenent, tractant-se d’un llibre ben jueu, amb el protagonista tallant-se a pèl el prepuci, sota la llum de la lluna. Basada en els fets de la conversió forçosa i la història dels escarments als xuetes, a les darreries del segle XVII, la narració va descabdellant la vida d’en Felet, de l’Onofre i d’en Vicenç, entre d’altres. Que ningú no pensi en <b>Philip Roth</b>, perquè la novel·la no va per aquí. Crida l’atenció, en primer lloc, la prosa «amb musiqueta» que (ens) redescobreix, als ciutadans embromats dels argots psico-afectius, tot un univers lèxic: «una vaileta esquiterella, tota ulls foscos com l’atzabeja». Les virtuts dels adjectius picarols i les troballes vocabulàries no són suficients, cal dir-ho, per a empeltar-li passió al text.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUz8AG2NfMMoBLwmkwXIDHql8DoX-DGYg842SnQR16jJz_oCZmIVmZ2643PfC8KZf7O4IKhqW1RfjwGNVoKGib64A9s_S2uLhnO-5Kxbv_IprtA-YQvQDVXP_qnkuz99tOPi-Uzz8auCWfmNgXy4y6VaaFyUjl3BbJPSu9HMxScdLIT-POUBqLW15faZ4/s2551/Sin%20ti%CC%81tulo-1.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2551" data-original-width="1736" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUz8AG2NfMMoBLwmkwXIDHql8DoX-DGYg842SnQR16jJz_oCZmIVmZ2643PfC8KZf7O4IKhqW1RfjwGNVoKGib64A9s_S2uLhnO-5Kxbv_IprtA-YQvQDVXP_qnkuz99tOPi-Uzz8auCWfmNgXy4y6VaaFyUjl3BbJPSu9HMxScdLIT-POUBqLW15faZ4/s320/Sin%20ti%CC%81tulo-1.jpg" width="218" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">Per a servidor interessa més l’amplitud d’un món, el jueu, exposat en la concepció del temps inicial —els anys embolismals, de tretze mesos— i de temes coneguts: el valor de l’estudi i del valor en la iniciació del coneixement, de vegades amb el gust per l’hermetisme en la dificultat; de les ànimes cremant amb el desig de transcendència, així com la necessitat de l’esforç, del treball i de l’estalvi, per anar a raure a la idea que «allò que és del comú no és de ningú» i que «tothom ensella el seu ase», en el sentit que tothom té les seves manies i curolles i no sap, després, com desfer-se’n. Els atacs al catolicisme i les seves ganes d’uniformització de la ideologia anuncien una biopolítica que no té sentit d’un final. Per desgràcia, el dia que s’esvaeixi la confrontació i el record jueus, la història quedarà sentenciada a fondre’s en una condemna sempre present, alegrement acceptada arreu. Els moments de violència són el condiment òptim d’aquesta rancúnia, fruit de la persecució, humiliació i tragèdia: «el cremaren viu, i la por forta nostra d’ara va començar» se’ns explica d’un pobre noi de setze anys, a la cremadissa del qual, van fer-hi anar la resta de vailets, per tal que servís d’avís.</div><div style="text-align: justify;">La frase «les coses importants eren les vides dels altres, i ell n’era un estantol innecessari» transmet bé la imatge d’anihilació dels personatges conversos, que protagonitzen coralment la trama. Un bon avís des de la ficció cap aquells que no van aconseguir de fugir del món fastigosament hipòcrita deixat pels cristians. La marca del rèprobe i l’obligació del record eren la identitat dels xuetes. Comencen a fugir, doncs, fins i tot «d’ells mateixos. De les seves pròpies consciències», sense saber que «allà on anessin, es tornarien a trobar amb ells mateixos».</div><div style="text-align: justify;">No fora difícil llegir aquesta dada com a metàfora del catalanisme sotmès pels castellans, però potser seria anar un pèl més enllà del necessari: «Mallorca està podrida. Barcelona, ciutat semita, ha de ser destruïda, com Cartago o Jerusalem». Bíblicament, «si una cosa no es pot entendre, és millor que ens dediquem a preparar bons àpats», perquè també hi va haver castellans judaïtzants a Mallorca que van ser cremats vius, se’ns explica —com el cas d’Alonso Lopes de tretze anys. Per bé que la «diferència entre els jueus i l’altra gent» és que els primers estan obligats a ensenyar els fills a llegir i a escriure; i aquest fet, en un món on la cultura comença a ser impermeable a la classe mitjana, ja fa semblar fatu, davant la mirada de la resta, aquests descreguts de Jesús.</div><div style="text-align: justify;">En la memòria, tan desprestigiada avui a la pedagogia, hi ha la redempció, segons ens recorda en <b>Baal Xem Tov</b>. Quan aquesta bafanada de lleis i tradicions es fa insuportable, podríem dir, s’enceta l’etern antisemitisme —disfressat del verinós bonisme inquisitorial— que s’estén com la pesta i que afecta els protagonistes, amb la pobra Caterina Tarongí al capdavant. Així, a base de tortura, foguera i presó, la visió dels jueus es va agrint, i tant a Girona, com a Mallorca, «gent porca», aquests cristians que no es renten mai les mans, «perquè se suposa que tothora ja les duen netes» estenen la seva pau perpètua. </div><div style="text-align: justify;">Amb un caliu d’història clàssica, i frases talmúdiques i ben temperades, la lectura es fa agradosa, malgrat certa manca d’astúcia dramàtica: els judicis inquisitorials, tot i ser ben narrats, són previsibles i repetitius. Cal destacar uns capítols tercer i sisè, sublims, escrits en estat de gràcia poètica. Les descripcions de patíbuls, fogueres inquisitorials i algutzirs i botxins morbosos fan esglaiar, tal com es pretén. El llibre d’Ariel Serra vaivereja la pretensió habitual en el gènere històric, però el salva en la qualitat dels seus monòlegs, i la perícia —i malícia erma— dels diàlegs. Si el lector vol escollir novel·les amb temàtiques semblants des d’una òptica contemporània més irònica pot optar pel <b>Yishai Sarid</b> o en <b>Joshua Cohen</b>. Això sí, no gaudiran d’aquesta cura històrica, ni de l’escriptura excelsa de Serra: «nedava davall les barques, entre algars i clopers de pedralots coberts de petxines, de croïsses irisades i lluents».</div><div style="text-align: justify;">Ja se sap, qui no vulgui el pa àzim i les xulles, seques, oloroses, nutritives, de <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i>, que s’oblidi de recordar, que es renti les mans malgrat tot, i així potser viurà més feliç. Xalom.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Edgar Tello</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.nuvol.com/llibres/animes-que-cremen-367580">Núvol</a></i> (29-II-2024)</div><div style="text-align: right;"><br /></div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-85956078716384510282024-03-05T17:07:00.005+01:002024-03-05T17:07:36.060+01:00«Entrevista a Natxo Escandell», per Moisès Pérez<div style="text-align: left;"><div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh6Ayy0_sYNGiupMMV4irZsDlQZf9XYGFlL-J4zj4Bx_wMLeh50NiWpj9Q2Hh471ac9i01xDKiWAf3H6kO86jzP3Mpg_gww1GtEjlxf_uTcnNspDjzACMWQe7QK_UvNHFQSpLfJ-KoiVaShPBPdLhIb05Pwc5oLEFU1RHDW69UyC4SJQXBcKvcsFlOwgLM/s1329/Captura%20de%20pantalla%202024-03-05%20a%20les%2017.04.52.png" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1329" data-original-width="613" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh6Ayy0_sYNGiupMMV4irZsDlQZf9XYGFlL-J4zj4Bx_wMLeh50NiWpj9Q2Hh471ac9i01xDKiWAf3H6kO86jzP3Mpg_gww1GtEjlxf_uTcnNspDjzACMWQe7QK_UvNHFQSpLfJ-KoiVaShPBPdLhIb05Pwc5oLEFU1RHDW69UyC4SJQXBcKvcsFlOwgLM/s320/Captura%20de%20pantalla%202024-03-05%20a%20les%2017.04.52.png" width="148" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Natxo Escandell<br />Foto: <i>El Temps</i></b></td></tr></tbody></table></div><div style="text-align: center;"><b>«Indefinició i supervivència defineixen el valencianisme dels 80 i 90»</b></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'historiador <b>Natxo Escandell</b> (Carcaixent, 1988) ha llençat l'obra <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/582-ni-fet-ni-desfet-historia-del-nacionalisme-politic-valencia-1974-1998-9788418618703.html">Ni fet, ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1998)</a></i>, publicada per l'<a href="http://www.editorialafers.cat">Editorial Afers</a>. Es tracta d'una adaptació de la seua tesi, que radiografia l'evolució ideològica del nacionalisme valencià.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Acaba de publicar l'obra <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/582-ni-fet-ni-desfet-historia-del-nacionalisme-politic-valencia-1974-1998-9788418618703.html">Ni fet, ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1998)</a></i>, que és una adaptació de la seua tesi. L'assaig arranca amb la història dels dos primers partits nacionalistes valencians: el PSPV i la UDPV. Ambdós, però, fracassen electoralment. Per què?</b></div><div style="text-align: justify;">La falta d'èxit electoral es va produir —s'ha de recordar— a pesar que les dades sociològiques i les investigacions demoscòpiques fetes des de Madrid afirmaven que, almenys, un dels dos partits traurien algun representant a les eleccions de 1977. En aquell moment, el PSPV i la UDPV van trobar-se amb diversos problemes per reeixir electoralment. Tot i que el blaverisme encara no era un actor actiu, s'estava dissenyant ja una Espanya en la qual el País Valencià no tenia massa pes. O dit d'una altra manera: a llarg termini, es buscava apartar qualsevol partit polític valencià amb una identitat que nos fora l'espanyola. El possible votant de la UDPV, a més, acabaria optant per la papereta de la UCD, així com el possible elector del PSPV va descantar-se pel PSOE. Van preferir les opcions majoritàries espanyoles. No debades, entre el PSPV i la UDPV solament van assolir el 4% dels vots.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh2xXvYVCewbEPnXpSa88qYguaGFO14VZL1vYlLIk5UQY6aiMuAns_FkSn4MtRjbuYOUSLOCO4k1011cRI_CS9HM0QtUuUQ0ZJ3Ikih9OXoiNIa2PO9bOl2WAm8GepnBnJ2CSYL6AwTaAzY9XHn5zMcKaezOeXAXdc1qEwABLecTU5I1ZRlNaqdDZcGNus/s2504/RP-117-Escandell%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2504" data-original-width="1594" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh2xXvYVCewbEPnXpSa88qYguaGFO14VZL1vYlLIk5UQY6aiMuAns_FkSn4MtRjbuYOUSLOCO4k1011cRI_CS9HM0QtUuUQ0ZJ3Ikih9OXoiNIa2PO9bOl2WAm8GepnBnJ2CSYL6AwTaAzY9XHn5zMcKaezOeXAXdc1qEwABLecTU5I1ZRlNaqdDZcGNus/s320/RP-117-Escandell%20co%CC%80pia.jpg" width="204" /></a></div><b>—La falta d'èxit del PSPV, posteriorment integrat al PSOE, i de la UDPV va comportar un període de travessia pel desert per al nacionalisme polític valencià. Van sorgir partits com el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), impulsat per Francesc de Paula Burguera, o Esquerra Unida, la qual no tenia res a veure amb la federació valenciana d'IU. Tanmateix, tampoc van tenir massa penetració social.</b></div><div style="text-align: justify;">El pitjor període per al valencianisme polític és, precisament, des de l'any 1978 fins al 1981 o 1982. Al final, es tracta de la cronologia de la mal anomenada Batalla de València, la qual jo denomine «setge a València». És cert que després va haver-hi travessies pel desert, però aquesta època va comportar que el valencianisme obtinguera els seus pitjors resultats electorals i no tinguera gaire incidència social i política. Hi havia comptades alcaldies, com ara a la Font del Carròs. De fet, el PNPV només tenia nou regidors. Ni Esquerra Unida, ni l'Agrupació d'Esquerres del País Valencià, una altra de les formacions nacionalistes del moment, tampoc tenien representació. Com a molt, hi havia cert nacionalisme en col·lectius locals de Castelló de la Plana o d'Algemesí. A partir de 1982, ja hi ha un corpus jurídic al qual agafar-se. Una altra cosa és, però, que hi agradarà. Ara, ja existia un marc autonòmic, i aquest fet permetia el creixement del valencianisme.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Quins factors externs i interns expliquen aquesta debilitat del nacionalisme polític valencià?</b></div><div style="text-align: justify;">Hi ha un factor extern que sempre s'ha plantejat: la imposició d'una tanca electoral del 5% i no del 3%. La realitat, però, ens assenyala que, fins i tot, amb una tanca del 3% no sempre s'hauria aconseguit representació. Ara bé, és cert que en 1983, en les primeres eleccions valencianes, se supera el 3% i, en conseqüència, s'hauria comptat amb representació a les Corts Valencianes. És possible que aquesta fita haguera canviat el comportament posterior. A la tanca del 5%, cal sumar-li altres factors externs com ara la mal denominada Batalla de València, el paper dels mitjans de comunicació, les OPES dels partits estatals o el marc constitucional, que prohibia la federació de territoris. En el cas del PSPV, per exemple, va restar-li atractiu electoral quan el PSOE va abraçar una certa valenciania sociocultural que als votants ja els anava bé.</div><div style="text-align: justify;">En termes interns, les raons serien la incapacitat per a definir un projecte, així com les batalles orgàniques per les diferents formes d'entendre el valencianisme. Més Catalunya? Més País Valencià? Més verda? Més esquerra? Més tercera via? Aquests debats a escala interna van mostrar-se clarament ja amb la fundació de la Unitat del Poble Valencià (UPV). També n'afegiria un altre: la qüestió econòmica. Si no obtens representació, rarament pots aconseguir recursos econòmics que són importants per mantenir les estructures del partit i per fer campanyes amb les quals arribar a la gent.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Aquesta debilitat del valencianisme polític contrasta no sols amb Catalunya i el País Basc, sinó també amb el nacionalisme gallec o el canari.</b></div><div style="text-align: justify;">El País Valencià no es pot comparar amb Catalunya i el País Basc, però tampoc pot comparar-se amb Galícia, ni amb les Illes Canàries. A Galícia, per exemple, no va haver-hi un litigi pel nom, ni per la llengua, ni per la bandera, ni per l'himne. El País Valencià és una rara avis.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—L'emmirallament que va haver-hi, en el seu moment, amb el BNG, per tant, era trampós atesa la singularitat valenciana.</b></div><div style="text-align: justify;">Era un horitzó que calia tenir, tot i que se sabia que arribar-hi era prou impossible. És cert, però, que en els anys vuitanta el nacionalisme polític gallec i valencià eren similars en resultats i en raonaments. Tanmateix, cal tenir present que les hegemonies canvien posteriorment. Al País Valencià, va haver-hi un debat sobre la nació que a Galícia no va existir mai. La nació gallega per al nacionalisme gallec estava clara. Al País Valencià, en canvi, no estava clara. De fet, va haver-hi una discussió que va comportar fractures i desencants.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—El nacionalisme valencià, però, acaba agrupant-se a la UPV, qui evoluciona de coalició electoral entre diferents formacions valencianistes en partit polític l'any 1984. Sobta com la UPV rebutja una aliança als comicis espanyols amb Izquierda Unida, però n'acaba pactant en les valencianes de 1987. De fet, això provoca un miratge electoral: assoleixen representació a les Corts Valencianes per primera vegada.</b></div><div style="text-align: justify;">Aquesta aliança naix perquè ja es veuen l'aigua al coll. El fracàs a les eleccions estatals de 1986, quan es presenten en solitari, impulsa aquesta coalició a les valencianes del 1987. S'imposa el discurs que «estàs en política per a fer-la», per a participar de la política institucional, encara que siga a l'oposició, i es tem que un nou fracàs electoral desacreditara l'instrument polític de la UPV. De fet, és molt curiós com s'assumeix que aconseguir representació és l'objectiu prioritari i s'accepta una aliança amb IU que mesos abans s'havia rebutjat per a les estatals. El pacte amb IU, però, no es produeix sense litigis interns i s'accepta perquè IU reconeix que UPV tindrà independència dintre del grup parlamentari. Al cap de pocs mesos, UPV se'n passarà al grup mixt perquè la relació parlamentària amb IU no encaixa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Aquest pacte amb IU inicia, en certa manera, un període d'indefinició i, fins i tot, de tombs a la UPV. Si primer pacten amb IU, posteriorment ho faran a les europees amb CIU. S'autodefineixen en un determinat moment com a verds i nacionalment tracten de virar cap a un nacionalisme estrictament valencià, però encara està present la idea dels Països Catalans.</b></div><div style="text-align: justify;">Si s'hagueren tancat en un marc, és possible que encara els haguera votat menys gent. Aquesta indefinició es pot interpretar com a un intent d'inici de la casa comuna. Sí que és cert que els litigis interns van provocar l'escissió als inicis dels noranta del Partit Valencià Nacionalista (PVN), però és molt interessant veure com en 1987 pactes amb l'esquerra espanyola i set anys més tard ho fas amb la dreta catalana, quan en l'any 1987 negues la teua espanyolitat i després negues la teua catalanitat. La indefinició, com has apuntat, i la supervivència seria els dos trets que defineixen el valencianisme polític de la dècada dels vuitanta i noranta.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—A partir dels anys noranta, de fet, la UPV inicia un gir ideològic. S'abandona progressivament la base fusteriana per abraçar les coordenades de la tercera via, en línia amb les obres de l'intel·lectual Joan Francesc Mira. Tot esperonat per l'escissió del PVN de Pepa Chesa.</b></div><div style="text-align: justify;">Avui dia, continue preguntant-me si el PVN buscava omplir un espai electoral o pretenia la redefinició de la UPV. No debades, el PVN aconsegueix aquesta redefinició que provoca la unió d'aquestes dues formacions, la qual es materialitza amb el naixement del Bloc Nacionalista Valencià l'any 1998. La UPV tenia tots els incentius, a més, per fer aquest gir. A Catalunya, per exemple, no hi havia massa entusiasme amb la idea de Països Catalans. L'excepció era ERC, qui va fomentar la seua implantació al País Valencià i a les Illes Balears arran de l'entrada en la direcció d'Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira. L'impuls d'ERPV acota el marge d'actuació de la UPV. A més, la societat valenciana ja havia mostrat la seua adscripció nacional, que no era una altra que Espanya. Era molt complicat no només lluitar contra aquest marc sociològic, sinó també contra el marc polític i administratiu present.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—També hi havia un cert ambient que ho propiciava. Les joventuts d'Unió Valenciana tenien uns posicionaments nacionalistes que s'allunyaven del conservadorisme i el regionalisme de l'organització adulta; s'havia impulsat l'anomenada Convergència Valenciana de Rafael Blasco; hi havia un debat intel·lectual agitat per les obres i el nou pensament de Mira...</b></div><div style="text-align: justify;">De fet, el que més marca al nacionalisme polític valencià durant els anys noranta no és tant la teoria com la praxi. La gent s'havia llegit la reflexió de <i>Document 88</i> de la UPV o l'obra <i>De Impura Natione</i>, de <b>Damià Mollà</b> i <b>Eduard Mira</b> (Edicions Tres i Quatre, 1986), però si algú va redefinir l'orientació identitària van ser els seus ideòlegs interns, com ara <b>Josep Lluís Blasco</b>. L'únic que va influir de manera externa va ser Mira. La literatura s'ha emprat com a reforç per a posicionar-se, però, al final, va haver-hi una redefinició motivada per qüestions electorals i de supervivència.</div><div style="text-align: justify;">És cert que el valencianisme és molt diferent del concepte de valenciania. Per dir-ho clarament: Unió Valenciana no feia valencianisme, sinó que feia valenciania i regionalisme. Es tracta d'una pràctica que el PP va saber incorporar i que li va donar rèdits electorals. Ara bé, això no era valencianisme. Tanmateix, si tots els partits estaven virant, si el PSOE també estava assumint un cert valencianisme a escala cultural, la UPV també estava obligada a girar, a buscar el seu espai.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Com es forja la reconciliació del valencianisme polític? No només entre la UPV i el PVN, sinó també amb la resta de partits nacionalistes d'àmbit local que existien al País Valencià.</b></div><div style="text-align: justify;">El PNV assumeix des del principi de la seua creació que no es presentarà a les eleccions valencianes, ni tampoc a les estatals. De fet, concreta que el seu espai d'actuació serà municipalista i es concentrarà a les comarques de la Marina, la Ribera Baixa o la Safor, és a dir, als indrets que l'Assemblea d'Almussafes, germen d'aquest partit, tenia. No hi havia litigis entre el PNV i la UPV, i, per tant, la seua confluència posterior no era un fet complicat. El trencament es produeix perquè uns es volen moure en una determinada direcció i els altres en una d'alternativa. Quan la UPV fa el seu gir ideològic, les postures entre ambdós partits s'apropen.</div><div style="text-align: justify;">En el cas dels partits xicotets, nacionalistes i de caràcter local, es tractava de gent provinent de la desaparició de la UDPV i de l'entrada del PSPV al PSOE. De fet, s'ha de recordar que si un 78% de la militància del PSPV va donar el seu vot favorable a l'ingrés al PSOE, només un 31% dels afiliats van donar-se d'alta al PSOE. Hi ha partits amb discurs nacionalista que s'hi van incorporar a la UPV, com ara l'Esquerra Independent de Castellà, i altres que van ingressar al Bloc i que tenien un bagatge previ a la UPV, com ara Nacionalistes d'Alcoi.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Es donaven, per tant, tots els factors per al posterior naixement del Bloc Nacionalista Valencià.</b></div><div style="text-align: justify;">Sí, tot i que tots els actors implicats van haver de fer cessions. S'estava en un moment polític d'hegemonia del PP, qui s'havia beneficiat d'absorbir els nuclis d'Unió Valenciana i de la seua pàtina de valenciania. En aquell context, a més, el PSPV-PSOE cau electoralment i els estudis sociològics apunten a una dretanització de la societat. Per tant, el valencianisme no té més remei que unir esforços, amb tots els implicats assumint renúncies. Si el PVN accepta el seu pes menor dintre de l'estructura del Bloc Nacionalista Valencià, la UPV obvia definitivament el marc pancatalanista per construir la casa comuna del valencianisme.</div><div style="text-align: justify;">S'ha de tenir en compte que aquest procés, com hem parlat abans, coincideix amb el gir del pensament de Mira. No debades, hi ha converses entre Mira i militants tant de la UPV com del PVN, els quals constaten que l'intel·lectual està treballant en el mateix sentit que tindrà el nou projecte del valencianisme. Per dir-ho clar: es donen tots els factors culturals, acadèmics, polítics i socials per refundar-se en el Bloc Nacionalista Valencià.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Quan es produeix la data de defunció de l'adscripció del valencianisme al fusterianisme?</b></div><div style="text-align: justify;">És una mort lenta. A partir de 1989, es produeix una reducció considerable de l'ús dels termes «nació completa», «Països Catalans» o «unitat política». L'únic que no deixa de parlar en aquestes termes és Josep Lluís Blasco. No obvien el marc fusterià fins a l'any 1994. La data de defunció, el soterrament, seria l'any 1996, al congrés de la UPV a l'Eliana, on desapareix tota referència als Països Catalans.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Paral·lelament a la mort lenta que vostè descriu, hi ha també una acceptació de la simbologia oficial valenciana. S'assumeix el marc simbòlic imposat durant la Batalla de València.</b></div><div style="text-align: justify;">Va ser difícil de tragar, però fàcil de digerir. Va pensar-se que si la nova autonomia creava una identitat col·lectiva valenciana, encara que no fora en el marc simbòlic que el nacionalisme polític havia defensat fins aleshores, hi havia l'oportunitat de construir a partir d'aquesta base. També no s'ha de menystenir que el valencianisme va ser sotmès a una violència que va limitar el seu camp d'actuació. Era complicat assumir aquest marc perquè era una derrota, però és que ja havien estat derrotats. La violència del setge a València junt amb els efectes de limitació de les aspiracions d'autogovern que va provocar el 23-F són dos factors que s'han de tenir en compte en aquest procés.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Aquells debats de la UPV sobre si aliar-se o no amb l'esquerra espanyola semblen un <i>déjà-vu</i> de l'actual dinàmica a Compromís, per exemple, a les europees.</b></div><div style="text-align: justify;">La UPV, als anys noranta, va protagonitzar episodis curiosos, amb militants que es presentaven a diferents llistes en els comicis europeus. Aquestes experiències passades et fan veure que els debats actuals no són nous al valencianisme polític. No sé fins a quin punt concórrer amb un partit espanyolista, com ho és Sumar, quan hi ha altres opcions que lluiten pel mateix que tu, no és deixar de banda als teus aliats naturals, als partits d'un territori amb una identitat pròpia.</div><div style="text-align: justify;">Per a mi, és més estrany aliar-te amb l'esquerra espanyola en l'actualitat que no en els anys vuitanta. En aquell moment, no tenies capacitat de créixer i d'obtenir representació si no feies aquesta mena de pactes. Ara, en canvi, ja tens representació. Una altra cosa és que tingues por a perdre el pes que atresores. En aquests moments, s'estan donant totes les condicions polítiques perquè el valencianisme cree una marca pròpia sense haver d'anar amb ningú. I si has d'anar amb algú, has de ser conscient que no només tens la porta de l'esquerra madrilenya a l'esquerra del PSOE. Hi ha altres portes perquè hi ha més partits amb la teua naturalesa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Aquesta discussió, a més, coincideix amb els resultats de les eleccions gallegues i amb els recels que genera la intenció de Sumar d'implantar-se al País Valencià.</b></div><div style="text-align: justify;">Madrid està demostrant la seua necessitat imperiosa per fer que tots els seus tentacles arriben a tots els territoris. Madrid hauria d'assumir que totes les formacions estatals no han d'estar a tots els territoris. I més si hi ha una força similar a la teua, amb reputació social i cívica i amb arrelament al territori. Si açò va de millorar la vida de les persones, no hauria d'haver-hi cap problema en evitar escenaris com el que s'ha produït a Galícia amb Sumar. Tanmateix, sembla que l'esquerra espanyola, és a dir, Sumar, ha assumit que Madrid és Espanya. Hi ha molta gent que ha picat pedra durant quaranta anys en un territori per després arribar a taula parada.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—A l'epíleg del llibre, fas quatre pinzellades sobre la transformació del valencianisme i narres l'èxit electoral que ha tingut Compromís. Com definiries l'evolució ideològica que ha afrontat el nacionalisme polític valencià fins a assolir els seus millors resultats a les urnes?</b></div><div style="text-align: justify;">No llegir-se a Joan Fuster no és un problema, però que cada vegada hi haja més gent que no s'ha llegit a Joan Fuster sí que serà un problema. Haver abraçat aquesta tercera via progressista, al marge de fílies i fòbies, li ha repercutit positivament al valencianisme a tots els nivells. Compromís s'ha centrat molt a crear un ampli espectre electoral, on diferents col·lectius es poden sentir representants en detriment d'una part del seu electorat, que era aquell que t'havia fet néixer i créixer. Això ha provocat que aquest sector dels teus electors puga estar descontent.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Per Moisés Pérez</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.eltemps.cat/article/59934/natxo-escandell-indefinicio-i-supervivencia-defineixen-el-valencianisme-dels-80-i-90">El Temps</a></i> (25-II-2024)</div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-40521731200898349402024-03-04T10:14:00.003+01:002024-03-04T10:14:29.009+01:00«Grandesa en sabatilles», per Joan Garí<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgW9cCc9LXB9kcAHzCMmA-nGdhvp4i_WcwNvtipC4zFul5ld1Vic_SILxDEWP_m7bPQANDp9q-qmnCIfrtNzZiQoZAULmK9bqUzSCJ8oH8II93ZBKOqIUV-PjR8k-eNS9yTZqa4zir04xNCu0fwmm_OyCndBDwzAgY9Baqh5RdhCIG4ojAfQsH17TXq9ts/s1668/0000000000000000.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1238" data-original-width="1668" height="238" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgW9cCc9LXB9kcAHzCMmA-nGdhvp4i_WcwNvtipC4zFul5ld1Vic_SILxDEWP_m7bPQANDp9q-qmnCIfrtNzZiQoZAULmK9bqUzSCJ8oH8II93ZBKOqIUV-PjR8k-eNS9yTZqa4zir04xNCu0fwmm_OyCndBDwzAgY9Baqh5RdhCIG4ojAfQsH17TXq9ts/s320/0000000000000000.jpg" width="320" /></a></div>Sent pel senyor <b>Vicent Olmos</b>, de Catarroja, una admiració extraordinàriament profunda. Des que va crear l’<a href="http://www.editorialafers.cat">editorial Afers</a>, en 1984, hi ha dut a terme una tasca minuciosa de publicació de bona cosa de l<i>ong-sellers</i> en la nostra llengua. D’alguna manera, ha suplit una activitat que se suposaria més pròpia d’una institució pública, però aquest país és així: les coses essencials s’han de fer des del sector privat, mentre el sector públic es dedica a «sus labores». Contraexemple: la tasca que ha dut a terme <b>Vicent Flor</b> al Magnànim fins ara mateix. No podia deixar de dir-ho.</div><div style="text-align: justify;">No m’estiraré massa a lloar la biografia d’Olmos, tanmateix. Com em deu una paella (i un arròs a la vora de l’Albufera no es pot negligir ni passar per alt), simplement diré que m’he alegrat molt quan les últimes fornades de la col·lecció <a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/38-literatures">Literatures</a> s’han dedicat a dietaris i llibres d’aforismes. Ell sí que sap com fer-me feliç! (però fins i tot les persones felices, Vicent, necessitem un bon dinar de tant en tant —o precisament per això és que som felices!).</div><div style="text-align: justify;">Fa poc m’han arribat els dos últims exemples del que glosse: el recull d’aforismes <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/581-estelles-sota-les-ungles-aforismes-i-notes-9788418618734.html">Estelles sota les ungles</a></i>, de <b>Josep J. Conill</b> i el recull de proses literàries <a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/592-l-encantador-de-serps-9788418618765.html">L’encantador de serps</a>, de <b>Josep Ballester</b>. Amb permís del lector, en parlaré una mica.</div><div style="text-align: justify;">La literatura apodíctica m’agrada especialment. En soc lector i creador, per això puc dir amb coneixement de causa que probablement és un dels gèneres literaris on és més dificultós quedar raonablement satisfet. Un bon aforisme no ha de tindre més d’una o dues frases. Ha de ser un colp de puny, una ràfega, un llamp. I ha de deixar el lector estabornit, ullprés i meravellat. No hi ha cap altre camí: triomfar o morir. És per tot això que molt pocs escriptors s’atreveixen a dedicar-se a l’àmbit de la sentència —i, en contrapartida, els seus lectors cabrien perfectament en un autobús de línia.</div><div style="text-align: justify;">Josep J. Conill és probablement l’aforista més profund en llengua catalana, i un dels més feréstecs. Trafica amb dinamita i ho sap. Les seues màximes ixen a raig, com una metralladora, amb un peu en la filosofia i un altre en la poesia. Ell es considera un sociòleg (o, en el seu idiolecte, un «desil·lusionista»), però el que fa és una mena d’assagisme de la crueltat (un poc com el teatre que preconitzava <b>Antonin Artaud</b>: «Potser el món és un gran teatre, però l’obra que s’hi representa no passa de ser una vulgar estafa piramidal», diu Conill).</div><div style="text-align: justify;">Hi ha molt bones frases en <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/581-estelles-sota-les-ungles-aforismes-i-notes-9788418618734.html">Estelles sota les ungles</a></i>. Però no hi vull ser prolix. Faré cas al mateix Conill: «Observa amb pànic la difusió d’un creixent esperit gremial entre els autors d’aforismes, similar en molts sentits al dels poetes, que amenaça de provocar la ruïna del gènere a força de complicitats i elogis recíprocs. L’autor d’aforismes no pot esdevenir còmplice ni dels seus mots —no diré ja dels d’un altre».</div><div style="text-align: justify;">Per a conjurar el perill de reciporcitat (la «fraternitat porcina» (sic) dels minoritaris), és millor callar. Llegiu Conill, i gaudiu d’«aquesta ridícula modalitat de grandesa en sabatilles».</div><div style="text-align: justify;">Josep Ballester no està dotat per a la sentència (fer un bon aforisme, això crec que ja ho he deixat clar, és extraordinàriament difícil), però a canvi és un erudit formidable. La seua perquisició literària es passeja amb interés per les pàgines de <b>Nabokov</b>, <b>Henry James</b>, les <b>germanes Brontë</b>, <b>Josep Palàcios</b>, <b>Josep Maria de Sagarra</b>, <b>Rabelais</b>, <b>Simenon</b>, <b>Fuster</b>, <b>Malcolm Lowry</b>… Ballester ens ha proporcionat, al llarg dels anys, lectures memorables, com ara el poemari <i>Tatuatges</i> o la novel·la <i>El col·leccionista de fades</i>, una superba exploració de l’ànima secreta d’un pederasta especular molt cèlebre.</div><div style="text-align: justify;"><i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/592-l-encantador-de-serps-9788418618765.html">L’encantador de serps</a></i> és un petit tractat de literatura universal on l’autor aspira a una màxima dignitat: que els seus textos pogueren arribar a ser considerats «tebeos per a intel·lectuals», en el sentit que va donar a aquesta expressió Joan Fuster.</div><div style="text-align: justify;">I amb aquestes cosetes el senyor Olmos ens va entretenint. Però la paella…</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Joan Garí</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.diarilaveu.cat/opinio/grandesa-en-sabatilles-529108/">Diari La Veu del País Valencià</a></i> (28-II-2024)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-89338333580117138382024-02-29T10:15:00.004+01:002024-02-29T10:15:31.429+01:00«Estelles sota les ungles», per Manel Alonso<div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQybw45_37qzbPmHmilHejIyGTRD55VMUyr1sQI1PTxTCR2EsS2u9VpwwZbkqgoqgSP0kvCQP4JZufjsKvQSgmhcv3Kv0W7qIfU1wlEdYdPaVhulwrIPHRJVzEqP1zC9lY5RmDevOwccfm9WrTx6wBzoCFim2CuhgTu1am3ts4uOsOYvvCtpIeJg0cTec/s784/conill.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="618" data-original-width="784" height="252" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjQybw45_37qzbPmHmilHejIyGTRD55VMUyr1sQI1PTxTCR2EsS2u9VpwwZbkqgoqgSP0kvCQP4JZufjsKvQSgmhcv3Kv0W7qIfU1wlEdYdPaVhulwrIPHRJVzEqP1zC9lY5RmDevOwccfm9WrTx6wBzoCFim2CuhgTu1am3ts4uOsOYvvCtpIeJg0cTec/s320/conill.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Josep J. Conill</b></td></tr></tbody></table>El sociòleg, assagista i poeta de la ciutat de Castelló de la Plana <b>Josep J. Conill</b> ha publicat aquest mes de febrer un recull d’aforismes, dins de l’<a href="http://www.editorialafers.cat">editorial Afers</a>, agrupats sota el títol <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/581-estelles-sota-les-ungles-aforismes-i-notes-9788418618734.html">Estelles sota les ungles</a></i>.</div><div style="text-align: justify;">Un, com a espectador del moviment lector, té la sensació que en aquest país els aforismes se citen més que es lligen, convertint d’aquesta manera l’edició de reculls en un risc empresarial. Per aquesta i per altres raons, com ara l’important aposta per la qualitat, és d’agrair la tasca que fa l’<a href="http://www.editorialafers.cat">editorial Afers</a>.</div><div style="text-align: justify;">Les estelles en el cos incomoden, torturen i ens obliguen d’una manera o altra a actuar per tal d’apaivagar el dolor que ens causen. Les estelles de Josep J. Conill són clarament metafòriques, però no per això inofensives, són situacions i idees que l’han incomodat intel·lectualment, i contra les quals s’ha vist obligat a plantejar una estratègia per a construir una resposta o un contraatac.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiv_vZvwvhe5wll6CBtF_jcLnhP_i0ZxdeMA4gtsHGry4v956B5Pf6wFATL2vHkmImw4Hmxepn5SLXe2ozcm1VmW14QjtCIBhqfc85GR6QXHkOUUFPTB7k0SsaNWgiW5DwIGIFW83fQLFmcblSQHitDBR5VfrIjZT2rCqXyJZkDq9HxMlXDIQsg94gsWB8/s2185/conill%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiv_vZvwvhe5wll6CBtF_jcLnhP_i0ZxdeMA4gtsHGry4v956B5Pf6wFATL2vHkmImw4Hmxepn5SLXe2ozcm1VmW14QjtCIBhqfc85GR6QXHkOUUFPTB7k0SsaNWgiW5DwIGIFW83fQLFmcblSQHitDBR5VfrIjZT2rCqXyJZkDq9HxMlXDIQsg94gsWB8/s320/conill%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">L’aforisme per a Josep J. Conill és una invitació a eixir de la nostra zona de confort i enfrontar-nos amb intel·ligència a una realitat que no ens agrada i ens deixa sovint perplexos. No trobarem en Estelles sota les ungles un autor complaent i complagut, sinó un escriptor amb ganes d’alterar la comoditat del lector, de llançar obusos per tal de sacsejar els fonaments sobre els quals s’han construït les grans veritats que sostenen els discursos socials.</div><div style="text-align: justify;">La seua és una posició de crítica permanent, una aposta per l’heterodòxia davant d’un món que tendix a santificar els dogmes.</div><div style="text-align: justify;">Josep J Conill és un escriptor que domina a la perfecció la claredat expositiva, els jocs del llenguatge, que modela amb traça la intensitat àcida de l’humor, del sarcasme i de la ironia, acoblant-los als seus interessos. Sap jugar amb l’energia del lirisme i és conscient que un aforisme que no encerta en la diana és una excrescència del tedi.</div><div style="text-align: justify;">En <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/581-estelles-sota-les-ungles-aforismes-i-notes-9788418618734.html">Estelles sota les ungles</a></i> trobem vertaderes troballes poètiques: «La justícia poètica, que poques vegades s’aplica als poetes!»; acudits: «El botxí humanista, partidari de l’execució personalitzada»; drama: «Per què hauria de tenir la història un desenllaç feliç si tots aquells que la protagonitzen tenen un destí irremeiablement tràgic?»; l’estocada verbal: «L’esperit olímpic és la variant biopolítica de la comunió nacionalista»; el sarcasme: «Gent que porten dins un llibre imprès, però no es rebaixen a manuscriure’l»; jocs del llenguatge: «Plaer amagat és plaer cobejat».</div><div style="text-align: justify;">Un llibre que, si volem dormir tranquil·lament, no podem tindre en la tauleta de nit, sinó en aquell espai que ens reservem per a la reflexió. Que no en tenen cap? Doncs eixe és el seu problema.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Manel Alonso</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://diarigran.cat/2024/02/26/estelles-sota-les-ungles/">Diari Gran del Sobiranisme</a></i> (26-II-2024)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-67629384275890017722024-02-29T09:53:00.002+01:002024-02-29T09:53:11.786+01:00«Entrevista a Natxo Escandell», per Esperança Camps<div style="text-align: justify;"><b><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYAOwxxZjxpy2TGERtoCXDiEuerdrV9FeHj54CPnVACZLASzwzlOSQenlLhyToVActrGwg3Le2KmJz5bquAZXgsLG3Ut2NlB3fDwD0bSLM9PwoDIxrRXgCnsfa0jmTQ6yIEnBqYqTnN5pFSYzzU62uLXTGYqeikgNAzbjhbj6b2IFVOg4_n679_CMUgp0/s1236/Natxo-Escandell_2024_FotoPRATSiCAMPS-1-16174914-1236x824.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="824" data-original-width="1236" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYAOwxxZjxpy2TGERtoCXDiEuerdrV9FeHj54CPnVACZLASzwzlOSQenlLhyToVActrGwg3Le2KmJz5bquAZXgsLG3Ut2NlB3fDwD0bSLM9PwoDIxrRXgCnsfa0jmTQ6yIEnBqYqTnN5pFSYzzU62uLXTGYqeikgNAzbjhbj6b2IFVOg4_n679_CMUgp0/s320/Natxo-Escandell_2024_FotoPRATSiCAMPS-1-16174914-1236x824.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Natxo Escandell | Foto: © Prats i Camps</b></td></tr></tbody></table>Natxo Escandell</b>: «Un dels problemes més grans del valencianisme polític és com ens relacionem amb Catalunya.» Entrevista al doctor en història, que acaba de publicar el llibre <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/582-ni-fet-ni-desfet-historia-del-nacionalisme-politic-valencia-1974-1998-9788418618703.html">Ni fet ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1998)</a></i>.</div><div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El doctor en història Natxo Escandell (Carcaixent, 1988) acaba de publicar <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/582-ni-fet-ni-desfet-historia-del-nacionalisme-politic-valencia-1974-1998-9788418618703.html">Ni fet ni desfet, història del nacionalisme polític valencià (1974-1978)</a></i> (<a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>). El títol l’ha manllevat d’una resposta de <b>Joan Francesc Mira</b> quan el 2017 <a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-francesc-mira-amb-una-catalunya-indepedent-a-la-curta-els-valencians-es-posarien-nerviosos-i-a-la-llarga-seria-positiu/">VilaWeb</a> l’entrevistava i li demanava una definició del País Valencià. Aquesta resposta poc concloent va animar Escandell a continuar estudiant el nacionalisme polític valencià, objecte de la tesi doctoral.</div><div style="text-align: justify;">El llibre és un repàs exhaustiu de tots els grups i moviments que, abans de la mort de Franco, ja es movien per donar forma allò que l’any 1984 va ser la Unitat del Poble Valencià, que més endavant va ser el Bloc Nacionalista Valencià i ara és Més Compromís. Escandell estudia tots aquests canvis i l’evolució d’un ideari que cada volta s’allunya més de reivindicar els Països Catalans i es manté en un vaivé entre el valencianisme i la valenciania.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBsf7d0Kx-wuCCqqv0SG3_x9j-KoJzpfUICWlAEgs2Bcf4olK4OjKb9PEnR3TAdtHMK_aQTRp23Ra8-0MmRjesT179QfEbFE7Ey1IwVfQ55m2sZRFVShXuNchYShkMILA7EcaGx7NEpMjFRQXm15b2FpDvhcsmZrnu6SKIindPL6P1uGvC995MbaIt_nw/s2504/RP-117-Escandell%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2504" data-original-width="1594" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBsf7d0Kx-wuCCqqv0SG3_x9j-KoJzpfUICWlAEgs2Bcf4olK4OjKb9PEnR3TAdtHMK_aQTRp23Ra8-0MmRjesT179QfEbFE7Ey1IwVfQ55m2sZRFVShXuNchYShkMILA7EcaGx7NEpMjFRQXm15b2FpDvhcsmZrnu6SKIindPL6P1uGvC995MbaIt_nw/s320/RP-117-Escandell%20co%CC%80pia.jpg" width="204" /></a></div><b>—Què és el valencianisme polític?</b></div><div style="text-align: justify;">—És un potatge. No se sap ben bé. Crec que per molt que l’estudiem i l’analitzem, no trobarem mai què és el valencianisme i encara menys el valencianisme polític. Hi ha moltes maneres d’entendre’l i crec que això enriqueix el debat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—El llibre és la vostra tesi doctoral. Quina és la hipòtesi de què partiu?</b></div><div style="text-align: justify;">—La tesi parteix de la idea que el valencianisme polític o el nacionalisme polític valencià va tenir un moment esplèndid per a triomfar o, almenys, assentar-se, però factors externs, com ara la transició i tot allò que va implicar, i també factors interns, van dificultar que el valencianisme polític reeixira.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Estudieu els orígens del valencianisme polític i acabeu l’any 1998, quan es crea el Bloc Nacionalista Valencià. Són anys en què no ha tocat poder. Però l’estudi el feu quan el Bloc, després Més Compromís, ha dirigit institucions i ha tingut unes quotes de poder molt importants. Això ha influït en la vostra anàlisi?</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí. Comence a escriure a partir del 2013 o 2014. Sense els moviments socials derivats del 15-M i sense l’auge de Compromís, dubte que hagués fet la tesi i el llibre. Quan comence, el valencianisme polític encara no ha assolit les màximes quotes de poder que arribarà a tenir, però ja s’intueix el pes que tindrà. No solament per ells, sinó perquè el bipartidisme s’ensorrava. No parle del valencianisme polític des del present, però el present influeix en el fet que en parle.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Una de les constatacions del vostre estudi és que històricament la majoria dels valencians senten com a seua la identitat espanyola i, en tot cas, la regional valenciana. En cap moment hi ha hagut la possibilitat de capgirar aquesta realitat?</b></div><div style="text-align: justify;">—Crec que qui ho van capgirar van ser ells. És a dir, en els anys del postfranquisme, des de la mort del dictador fins el 1977 o 1978, sí que hi havia una possibilitat. La gent sí que es percebia a si mateixa no com a valenciana amb una identitat com la que s’analitza en el llibre, però sí amb una protoidentitat valenciana que elaborada en un sistema democràtic com el que es creava en eixe moment, segurament hauria pogut eixir d’alguna manera. El que passa és que el blaverisme i la dreta van fer molt bé la seua feina. Són professionals i aconseguiren dividir la població valenciana. Sociològicament, el País Valencià, excepte en un inici en què semblava que hi havia una certa esperança d’alguna cosa nova, sempre ha sigut espanyol.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Llegint el vostre llibre podem entendre que totes les coses que es podien fer malament durant la transició es van fer malament.</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—I això inclou també les primeres passes del nacionalisme?</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí i no. Sí, perquè una de les meues hipòtesis és que el valencianisme estava molt més avançat del que la societat estava preparada per a assumir. I, en canvi, ara, la societat pot assumir un valencianisme diferent del que hi ha. Trobe que es cometen moltíssimes errades. Però en les dinàmiques habituals dels processos de transició vas a cegues. No saps quines derives jurídiques prendrà l’estat, com es conformarà, ni quina cabuda tindràs tu en aquest sistema quan, precisament, ets contrari que es cree.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—En quin moment la idea de Països Catalans de Joan Fuster comença a no ser còmoda?</b></div><div style="text-align: justify;">—Jo diria que a finals dels anys vuitanta. Hi ha textos que plantegen que el fusterianisme ortodox no és la via que ha de prendre la Unió Democràtica del País Valencià o el Partit Nacionalista del País Valencià de <b>[Francesc de Paula] Burguera</b>. Ells són els primers que marquen el fet. No l’obliden, simplement, no el tracten. Segurament, del punt de vista personal, hi hauria certa connivència, però a la praxi, no. I ja en la formació de l’Agrupament, Esquerra Unida i la Unitat del Poble Valencià, el marc dels Països Catalans comença a obviar-se a partir de l’any 1987 o 1989. Per una qüestió electoral es fa una coalició amb Esquerra Unida i les posicions esquerranes prenen més importància. També veient les enquestes sociològiques i els resultats electorals, l’única manera de sobreviure electoralment era canviar la praxi. I els Països Catalans s’obvien i, fins i tot, es neguen.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Sempre va prevaler l’eix esquerra-dreta per sobre de l’espanyolisme-valencianisme?</b></div><div style="text-align: justify;">—Al País Valencià, sí. La qüestió nacional o d’identitat no és que no fora present en la UPV, sinó que a més no interessava. La identitat del País Valencià estava clara i era la «Comunidad Valenciana» En el llibre plantege si hi havia una escletxa per la qual poder entrar en el joc polític. Sincerament, trobe que en els anys vuitanta i noranta, l’escletxa el valencianisme polític era inviable.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Manuel Broseta, Emilio Attard, Fernando Abril Martorell… Són noms que van marcar la transició valenciana, venien del règim i van guanyar.</b></div><div style="text-align: justify;">—Venien del règim i formaven part del sistema postfranquista que es creava. Controlaven el discurs. Una cosa que ha passat al valencianisme polític és anar sempre a contrapeu, sempre una passa per darrere d’allò que es diu i allò que es fa. Moltes de les crítiques que detecte i que estudie en el llibre no són crítiques a projectes de futur, sinó a projectes existents. Ha faltat una idea de País Valencià que no s’alimentara de la idea de Comunitat. És documentada en la correspondència de l’ambaixada britànica la necessitat de crear un obstacle deliberat «si no volem que el País Valencià siga una nova Catalunya«. En el document es diu que un diplomàtic britànic s’ha reunit amb un polític de la UCD a Vitòria. No en diu el nom, però, casualment, aquella setmana <b>Abril Martorell</b> era a Vitòria.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—El pecat original del primer nacionalisme valencià, quin va ser?</b></div><div style="text-align: justify;">—Fugir d’estudi. La poca autocrítica que van fer als inicis i al llarg de tot el recorregut fins a finals del segle XX. Derrota darrere derrota, la culpa era del 5%, però tu no arribaves ni al 2%, pràcticament. Per tant, si no tenies representació era perquè no tenies ni un 2% dels vots. Es va fer crítica de les persones i qui controlava el partit. Són famílies, directament. A més, crec que el problema més gran que va tenir el valencianisme és que s’aprovaren unes institucions que el valencianisme defensava, però no en la forma que el valencianisme desitjava. Allò va provocar la desconnexió total. Si demanem un estatut, quan el tens, quina crítica en faràs? Ja el tens, és el que volies. El valencianisme no va fer eixa autocrítica ideològica quan era més que necessària.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Heu parlat de personalismes. En alguns texts que recolliu al llibre es veu a la clara com van influir en la seguida dels partits o agrupacions que s’anaven creant.</b></div><div style="text-align: justify;">—No és solament un problema del nacionalisme polític valencià. Les taifes són a totes les formacions polítiques. Per ser tan menut com era, hi havia moltes faccions. Són qüestions personals i territorials que van més enllà de les ideològiques.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Si el PSPV no s’hagués integrat en el PSOE, parlaríem d’una altra història?</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí. És difícil fer història ficció, però parlaríem d’una situació més semblant a les Illes o a Galícia. A tot l’estat, els únics partits socialistes que no entren dins el PSOE són Galícia i les Illes. El nacionalisme polític, fins a finals del segle XX, continuava essent el partit socialista, en aquests territoris. Ací, entren en el PSOE. Una dada interessant: tot i que pràcticament el 80% de tot el PSPV votara a favor d’entrar al PSOE, únicament un terç de la militància continua militant-hi. La resta es dóna de baixa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—La creació de la Unitat del Poble Valencià, la UPV, era la millor fita a què es podia aspirar?</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí. La UPV es crea en el moment en què es tenen menys esperances que allò passe. I va ser un èxit a l’àmbit intern. Unir tres formacions nacionalistes com el PNV, Esquerra Unida i l’Agrupament d’Esquerres i molts col·lectius locals per fer una plataforma única, primer com a coalició i el 1984 com a partir, va ser un èxit si es té en compte d’on es venia. Hi havia molta il·lusió. Moltes esperances dipositades.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Què en resta ara, a Més Compromís, de l’ideari d’aquella UPV?</b></div><div style="text-align: justify;">—Queden les pràctiques internes i les formes de treball. Més o menys, l’estructura del partit. Però quant a identitat, quina és la nació, no en queda res. Discursivament, l’actual Més Compromís no beu gens dels inicis de la UPV.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—En algun moment del llibre feu referència a la valencianització del discurs de la pancatalanitat.</b></div><div style="text-align: justify;">—Avui, el marc conjunt amb Catalunya i les Balears s’obvia per complet. Des de l’any 1998, quan es crea el Bloc, és la primera vegada que ja deixen per escrit que els Països Catalans són una comunitat cultural i lingüística, però no és un fet polític.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Tots els conflictes que hi ha hagut o hi ha dins el nacionalisme valencià vénen més per la relació amb el Principat que per la relació amb Espanya?</b></div><div style="text-align: justify;">—Buf. Sí, crec que molts dels problemes que s’assumeixen dins la UPV no tenen tant a veure amb la relació amb Espanya com amb Catalunya. Amb Espanya era clara. El problema més gran el tenien amb eixa idea del germà major que és Catalunya. Un dels problemes més grans que ha tingut el valencianisme polític és com ens relacionem amb Catalunya, i és un tema que avui encara no s’ha resolt i no sé si és damunt la taula. Haurien de començar a plantejar-se quins lligams es poden enfortir i quins no. Amb Catalunya i amb les Illes. Estadísticament, s’ha comprovat que això no dóna vots. A més, Catalunya, d’uns anys ençà, té una altra realitat més problemàtica per al País Valencià. Per al valencianisme polític és problemàtic arrimar-se a Catalunya.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Té un complex, el valencianisme polític?</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí. Crec que és un complex de ser el germà menut, i això en les discussions ha fet que callara i que acotara el cap per no molestar els uns o els altres. Per això s’ha pres la decisió d’obviar el problema. Pensen que la relació amb Catalunya sempre serà cordial, que són referents en qüestions ideològiques en termes nacionals, però no els poden veure junts. I crec que s’haurien de començar a establir lligams amb Catalunya perquè no sabem què passarà en el futur. Pots tenir relacions amb Múrcia, però si en tens amb Catalunya tens l’etiqueta de ser una cosa que, segurament, ni ets, ni vols ser o ni ho desitges.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Sense el procés d’independència del Principat, el descafeïnament del nacionalisme valencià hauria estat tan evident?</b></div><div style="text-align: justify;">—Trobe que, a Més Compromís, el procés d’independència l’ha afectat negativament. Una altra cosa és què opinem respecte del procés d’independència o respecte del posicionament de Compromís. Hi ha eixe complex d’inferioritat i eixa por de dir el que pensem per por que ens diguen que som certes coses. I no entenc quina por de dir-ho quan la teua formació naix d’eixos posicionaments.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—La tan anomenada tercera via és una eixida bona o un carreró sense sortida?</b></div><div style="text-align: justify;">—Electoralment ha tingut sortida. S’ha d’admetre que eixe canvi en el discurs, eixa «joanfrancescmirització» del partit ha donat resultats. Jo sempre pregunte, sense la tercera via, hauria existit Compromís? O hi hauria hagut un primer i un segon Botànic? Jo ho dubte. Encara que siga una tercera via progressista, o una quarta via, de què parlen alguns, dubte que el Bloc haguera tingut quotes de poder. L’assimilació de la tercera via des de postures social-demòcrates, no tan esquerranes ni tan fusterianes, ha tingut un resultat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Doneu molta importància als resultats electorals. És la pura necessitat de supervivència electoral que ha marcat els viratges ideològics?</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí. Hi ha un fet que sovint oblidem, que és la necessitat de poder fer front als préstecs. La qüestió econòmica és molt important, no només en la UPV, és essencial per a entendre les derives de qualsevol partit en una democràcia occidental. La maquinària d’un partit té unes despeses i s’hi ha de fer front. En el moment en què tens i deixes de tenir, passes a tenir deutes.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—I és quan veus una reunió de Ciutadans en un McDonald’s.</b></div><div style="text-align: justify;">—Exactament és això. Una de les coses que ha permès de sobreviure el valencianisme polític és l’ajuda de famílies de tradició valencianista que ha cedit els seus locals per muntar-hi les seus.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Ara a Més Compromís hi ha un cert canvi generacional, això afebleix o pot ajudar a reprendre la idea de Països Catalans i de país sencer?</b></div><div style="text-align: justify;">—Es poden donar totes dues circumstàncies. Si la gent que entra és pròxima a la gent que ho deixa, segurament continuaran les mateixes dinàmiques. Passa que aquesta gent començà a militar quan la idea de Països Catalans ja no hi era. Per tant, no ens hem d’adaptar a allò que pensàvem, sinó que hem de construir uns nous lligams amb Catalunya, una cosa nova. Dubte molt que la nova generació de líders de Més Compromís vulga eixir-se dels marges establerts. És necessària una renovació, però és necessari que ens plantegem si hi ha uns altres camins que podríem investigar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Arran dels resultats del 28 de maig, una de les anàlisis que va fer Més Compromís era que els seus votants havien restat a casa per un excés de puresa, diguem-ne.</b></div><div style="text-align: justify;">—El valencianisme polític ha estat una desil·lusió per a una part del possible votant. També és cert que això no és culpa únicament de la formació, sinó de les il·lusions de la ciutadania. Molta gent es queda a casa legítimament. Pel simple fet que l’esquerra del PSOE ja existeix; tu te n’has de desmarcar. Si et vas convertint en la crossa permanent de la social-democràcia espanyola, quina diferència hi ha entre tu i un altre? Perdre eixa essència que et va fer nàixer és comprovat que no és la millor tàctica.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Per fer el llibre heu parlat amb personatges que podríem anomenar històrics del nacionalisme polític. Alguns amb molts anys de trajectòria. Com els heu vist? Han fet autocrítica, per exemple?</b></div><div style="text-align: justify;">—Trobe que assumeixen que era el millor que es podia fer en eixe moment. És una màxima que s’ha anat repetint. Admeten que no eren professionals, que no sabien fer les coses i això és el millor que van saber fer. Sabent que hi havia unes altres possibilitats, però es va decidir això. De crítiques, n’he trobades moltes. D’autocrítiques, em costaria, però també n’he trobades. Pràcticament tots els entrevistats acaben amb la idea que van fer el que van poder.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Heu fet aquest llibre amb un posicionament polític obert: militant del Bloc i regidor a Carcaixent. Què heu descobert, fent-lo?</b></div><div style="text-align: justify;">—He descobert fins al punt de deixar de ser regidor, vaig deixar de ser militant i vaig deixar d’anar a llistes. Ja sabia, ja podia intuir, què hi havia. Ara no milite i no simpatitze en alguns aspectes. Al final, milites amb les idees i no amb les persones o amb els colors. Moltes de les coses que he desitjat o no s’han complit o s’han dut a terme d’una manera errònia, pel fet o per les formes. A l’estudi he intentat de ser tan objectiu com fora possible. Trobe que s’han comès moltes errades, però també pense que sense allò que es va crear a partir del 2007, 2008, 2010, ara no faríem aquesta entrevista.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—A la introducció feu referència a una entrevista de VilaWeb a Joan Francesc Mira i a la pregunta «què és el País Valencià?». Ell no ho acabava de definir del tot. Ara, Natxo Escandell pot definir-ho?</b></div><div style="text-align: justify;">—[Riu] Crec que no. Crec que la millor definició, i per això el llibre es diu així, és la que va fer Mira. És un vol i dol, un sí, però no... El valencianisme polític va fent-se, però crec que no el podran desfer perquè és molt més sòlid que fa quaranta anys. En termes de Mira, crec que encara es crea, que hi ha moltes coses que no s’han tocat o perquè no es vol o perquè no ha arribat el moment. Però també és cert que el valencianisme polític o la identitat valenciana són aspectes porosos. Qui més present té a Fuster ara és la dreta, que sempre parla de Fuster. En canvi, l’esquerra, l’obvia. El terme País Valencià mateix és d’esquerres.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Per tant, Fuster tenia raó?</b></div><div style="text-align: justify;">—Sí. Que ens caldria una altra identitat més conservadora, més lligada a les classes dominants i a l’empresariat? Sí. Fent el llibre m’he adonat que el marc nacional només serà damunt la taula quan hi haja un eix nacional fort. I ara la dreta no el trau. Les classes econòmicament potents eren espanyoles.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>—Voleu afegir res?</b></div><div style="text-align: justify;">—Una cosa que m’agrada destacar del llibre és que molta gent hem assumit que el problema valencià ve de la batalla de València, que no és una batalla, que és un setge, ací va morir gent… Això ho assumim com una política que venia de dalt, però objectivament, és establert que s’ha de crear un conflicte. Això fa pensar que el País Valencià era molt important en el seu moment, el descafeïnen perquè no ho siga. I això hauria d’embravir molta gent i pensar que hi ha una possibilitat de fer alguna cosa. Abans, podíem ser, teníem una maquinària darrere que ens va fer la vida impossible, però ara s’ha demostrat que si es fa alguna cosa, segurament podria reeixir. El valencianisme polític haurà de picar molta pedra i ser, en moltes ocasions, extraparlamentari o fora de les institucions. Però això hauria de generar un debat per a entendre d’on es ve i cap a on es va. Més Compromís hauria de liderar moltes coses. No solament un finançament just, sinó un finançament propi. I ací, segurament, podríem tenir de cara una part de l’empresariat. Que això seria anar en contra de qüestions jurídiques? És clar, però és que d’això es tracta. Si assumeixes el marc establert, quin sentit té que lluites contra el marc si ja saps que no hi podràs fer res? El que et demanem és que lluites contra el marc establert.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Esperança Camps</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/natxo-escandell/">Vilaweb</a></i> (23-II-2024)</div></div><div style="text-align: right;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-40870528323042339272024-02-28T17:14:00.001+01:002024-02-28T17:16:07.067+01:00«‘Liorna’ d’Ariel Serra», per Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo<div style="text-align: left;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhholrHvF8twwI2VdWF0-Lb7Aj5c7QKLowuWmiqyu8P_mWXmDFJTO0bbx691lQOV0-SRuiiyEZg-RFn3PFgLdeLJuG7_LckbeWNSufNocoQBasgRNvitCrbywEVhq6Ge6z_HzwCIX4gBKJErFLrDwOVAoEF19sAb2c0hvLSbBz_BbrwYnFplcWaxXOcDyI/s2539/ariel%20serra%20co%CC%80pia.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2539" data-original-width="1724" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhholrHvF8twwI2VdWF0-Lb7Aj5c7QKLowuWmiqyu8P_mWXmDFJTO0bbx691lQOV0-SRuiiyEZg-RFn3PFgLdeLJuG7_LckbeWNSufNocoQBasgRNvitCrbywEVhq6Ge6z_HzwCIX4gBKJErFLrDwOVAoEF19sAb2c0hvLSbBz_BbrwYnFplcWaxXOcDyI/s320/ariel%20serra%20co%CC%80pia.jpg" width="217" /></a></div><div style="text-align: right;">— Per què la cremen?</div><div style="text-align: right;">— Perquè vós calleu</div><div style="text-align: right;"><br /></div><div style="text-align: right;"><b>Ariel Serra</b> <span style="color: red;">(1)</span>, <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Si hi ha un crit a la història de Mallorca que, 333 anys després d’emès, dura i perdura, que ressona potent, poderós, imponent i competent, un gemec que ha esdevingut un clam que encara ara corprèn a qualsevol persona sensible i condreta d’ànima, és «<i>Felet, no et dons!</i>», la valenta invocació de Caterina Tarongí al seu germà petit, Rafel Benet, a qui exhortà camí del patíbul a suportar la tortura per tal de dignificar les seves morts, víctimes d’un crim d’estat, un sàdic assassinat programat, atiat i executat per l’Església catòlica i beneït per la noblesa i la monarquia del rei Carles II, «<i>l’embambat</i>». El crit, inscrit a l’imaginari dels qui volen servar i servir la memòria del nostre poble, és una icona viva que convida a no transigir, a no retre la lluita en defensa dels ideals. Un crit, en definitiva, per a la més tenaç i imprescindible resistència.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Els fets</b></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">L’Església que va causar aquelles víctimes</div><div style="text-align: right;">encara és viva i poderosa a Mallorca</div><div style="text-align: right;"><br /></div><div style="text-align: right;"><b>Gabriel Alomar</b> a <i>La campana de Gràcia</i> (4-X-1913)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’any 1677, la Inquisició va fer tancar Pere Onofre Cortès, Moixina, propietari d’un hort on s’havien reunit dotzenes d’observants per celebrar «<i>el dia del perdó</i>». En menys d’un any foren detingudes 237 persones. A canvi d’aportar dos milions de lliures, varen ser «<i>reconciliades</i>», un eufemisme per dir que eren readmeses a «<i>l’única religió vertadera</i>». L’hort va ser devastat i sembrat de sal <span style="color: red;">(2)</span>. Els anys següents, aquelles persones se varen sentir vigilades i moltes d’elles, atemorides, exhibiren, amb ostentació pública, la ingesta de carn de porc i una beata assistència als oficis religiosos, dos fets que, paradoxalment, afegirien l’acusació d’hipocresia.</div><div style="text-align: justify;">El 7 de març de 1688, tres dotzenes dels processats la dècada anterior s’embarcaren en un vaixell anglès, però el temporal va impedir sortir del port de Palma. En retornar a les seves cases, gairebé tots foren detinguts, entre d’altres els germans Caterina i Rafel Tarongí, de 42 i 18 anys, i Rafel Valls de 48. La Inquisició inicià un procés que durà més de tres anys i que condemnà 88 persones. Entre els mesos de maig i juliol de 1691 es practicaren tres actes de fe <span style="color: red;">(3)</span>. Les execucions, instant el poble a assistir-hi des de totes les parròquies de l’illa a repic de campanes, es feren a l’esplanada de damunt la badia de Palma, als peus del castell de Bellver <span style="color: red;">(4)</span>.</div><div style="text-align: justify;">El mateix any dels fets, Francesc Guerau, un dels més actius promotors dels crims, va publicar «<i>La Fe triunfante</i>», on s’atribueix potestats que, segons la seva doctrina, pertanyen exclusivament a Déu <span style="color: red;">(5)</span>. La perversió i el sadisme del relat són una manifestació d’odi que, a més, mostra unes contradiccions que delaten la falsa acusació de judaisme <span style="color: red;">(6)</span>.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>La novel·la</b></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">No res de noble en la viltat traspua</div><div style="text-align: right;"><br /></div><div style="text-align: right;"><b>Josep Carner</b>, <i>Nabí</i> (cant primer)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sobre el tràgic episodi, Ariel Serra (Cadaquès 1959) ha escrit «<i>una novel·la extraordinària en tot sentit</i>» (<b>Nicole d’Amonville</b>), «<i>una mostra d’amor per la llengua catalana</i>» (<b>Albert Rossich</b>), «<i>un llibre sòlid de gruix humà i literari</i>» (<b>Carles Duarte</b>), «<i>una història que caldria ser d’ensenyament obligatori</i>» (<b>Rosa Planas</b>). L’obra es divideix en dues parts, cadascuna de cinc capítols encapçalats amb un nom. Les 410 pàgines es fan mengívoles i gustoses gràcies a un llenguatge pulcre i amè, elaborat amb una magistral destresa i en ús d’un vocabulari riquíssim. La caràtula del llibre, prou evocadora i suggestiva, ens mostra la badia de Palma, amb un vaixell de tres pals davant la Seu i Bellver i, de fons, la Serra sobrevolada entre niguls per les tres figures principals: els germans Rafel i Caterina Tarongí, ella amb mantellina blanca, i Rafel Valls, amb la barretina vermella, vigent encara a Eivissa i altres territoris de la nació catalana.</div><div style="text-align: justify;">La narració ens arriba, des d’una polifonia de veus i de cors encadenats, amb una narradora principal: l’illa de Mallorca. Així, amb ulls de dona, el relat ens farà les més acurades descripcions. No només ens obriran les ments, els laments i els sentiments de les víctimes, sinó també els arguments i els pensaments dels assassins. Tots ells, morts i botxins, es mostren embolicats dins de l’univers que compartien. El relat ens transporta al moment històric i permet aprendre del vestuari, de la cuina, dels costums... tot un petit tractat d’antropologia social. L’autor fa ús de frases fetes (sovint poètiques i sempre enginyoses), refranys, dites, adagis... cultura popular destil·lada. Anomena els noms dels arbres, de les fruites, dels menjars, de les robes, dels atuells, dels oficis, de les feines de la casa («<i>les dones són la casa</i>»)... </div><div style="text-align: justify;">Tots els personatges estan ben definits físicament i psicològica. No només els 10 que donen nom als capítols i, més concretament, Caterina, Felet i Rafel, les tres figures principals de l’endemesa. Tanmateix el protagonista de l’obra, el gran protagonista, és el poble de Mallorca. En un segon pla, apareix el vicari de la Seu. Bé sap ell que és un engranatge més de l’estructura de la casa negra, que és prescindible i que, si gosa discrepar, serà substituït per qualsevol capaç de dir amén i tot m’ho bec. Un altre individu determinant és José Hualte Álvarez, inquisidor titular de Mallorca, com ho havia estat a Sardenya i com ho seria a Barcelona. Hualte arribà amb la lliçó apresa i amb instruccions clares: calia un càstig exemplar per escarmentar el poble. </div><div style="text-align: justify;">Calia la implicació del poble i construïren un argumentari assumible per escampar des de les trones. La vertadera raó, era (igual que ara) sotmetre la població de l’illa. Barcelona, per als inquisidors, era el cau del dimoni i Mallorca se n’havia de separar. Les ordres? Extingir els enemics de la fe, extirpar el mal i, sobretot, escarmentar el poble. Un altre dels inductors, Francesc Guerau, es disfressaria de cirurgià de Déu. Ariel Serra n’extreu les intencions, ens fa obrir els ulls i ens instrueix. Diu que la victòria és quieta i silent, que els xuetes són un invent de la Inquisició, que els cremaren a toc de xeremia...</div><div style="text-align: justify;">Els diàlegs són àgils, vius, intel·ligents. Permeten resoldre els enigmes i els misteris que va inventar la Inquisició, com a cortina de fum, per entabanar la gent. El diàleg de les pàgines 365 i 366, entre una nina i sa mare, permetria fer una tesi doctoral. Amb les preguntes que fa la petita n’hi ha prou per esbucar el sinistre muntatge de la persecució i desfer la farsa.</div><div style="text-align: justify;">És un simplisme qualificar el relat de novel·la històrica, perquè la tràgica peripècia s’ajusta als fets documentats. Hi ha imaginació i recreació, però amb una invenció continguda que dota l’obra d’absoluta versemblança i l’adapta a la gent i als esdeveniments. D’aquesta manera, deixa sense efecte possibles sorpreses efectistes d’artifici i prescindeix de canvis de guió. Pausadament, planerament, sense edulcorar la memòria, sense afegir un gram de sadisme, amb una senzillesa que abelleix la narració, la novel·la enalteix l’exemplar conducta de les tres víctimes principals de la planificada matança sense necessitat d’haver d’enlairar el dit acusador contra els responsables. Els fets canten santa clara!</div><div style="text-align: justify;">Cal recordar que la malifeta que repassa «<i>Liorna</i>» ha proveït la literatura catalana d’altres títols que han tractat, amb sort diversa i més d’un desencert, el luctuós episodi. Amb els precedents, què ens aporta el nou llibre? Al meu entendre, de tot quant s’ha publicat fins ara, mai no s’havien relatat els fets amb tant de rigor. L’autor ha esbaldregat els tòpics i ha desllorigat la responsabilitat d’uns crims abjectes que, de manera perversa, tant els nobles com l’Església varen encolomar al poble. «<i>Liorna</i>» ens fa present d’un raig i roll d’aspectes que no havien estat tractats amb una mirada tan respectuosa amb la història. «<i>Liorna</i>» informa al món de l’opressió dels mallorquins (podem dir dels catalans) i fa vots per a l’alliberament. Brinda un relat literari, bell i rigorós, despullat de l’adoctrinament dels qui justifiquen els crims, amb l’excusa de mal pagador de «<i>contextualitzar la història</i>». És una narració apassionant, però no apassionada, allunyada del discurs dominant que encara ara perdura gràcies a la complicitat d’autors i autores aquiescents amb la perversa malvestat <span style="color: red;">(8)</span>. «<i>Liorna</i>» està escrita sense tòpics, avorreix del fanatisme de qualificar de fonamentalistes les víctimes i de reduir els qualificatius a la intolerància. «<i>Liorna</i>» abomina de definir els botxins com a pacificadors, d’imputar els crims a la ciutadania i de presentar els instructors de la ignomínia (recordem que la Inquisició era un ens monàrquic i religiós) com a àrbitres benèvols. Bé que ho han intentat sempre això de penjar les gramalletes i els sambenets al coll del poble! Assignar a les classes populars les culpes d’una matança planificada des dels mecanismes de poder és un atemptat contra la veritat; una falsificació de la història de Mallorca. </div><div style="text-align: justify;">Si una qualitat sobresurt i es manté sense rebaixes al llarg de la lectura és la tendresa que sura per damunt de la justícia i de la injustícia, una dolça tendresa que amara el destí de les persones acuitades. Detingudes després d’un intent d’embarcar-se (cap a Anglaterra? cap a Liorna?) que frustrà una tempesta, la voluntat d’abandonar Mallorca va servir per afegir una nova imputació. La pregunta clau que els inquisidors no volien que la gent es fes era: com així volien fugir? És evident que tenien pànic, que se sentien vigilats, que veien venir una imminent onada repressiva. Feia pocs anys que havien estat «<i>reconciliats</i>», un vocable cínic i sinistre de subjugació per denominar als qui s’havien aquietat a donar els seus bens a l’Església i a declarar-se culpables davant del tribunal de la por. </div><div style="text-align: justify;">Entre moltes més aportacions, «Liorna» desemmascara la torna d’aquella barrabassada. Els actes de fe de 1691 varen circumscriure els llinatges dels jueus conversos a només 15. La dràstica reducció pretenia, d’una banda, focalitzar la criminalització al voltant d’un grup petit, fàcilment identificable i carregar-hi a sobre la burla i l’escarni durant segles i, d’altra banda, volia esvair de la llista negra molts de llinatges per alliberar de l’estigma alguns nobles endeutats amb els qui eren objecte de confiscacions, canonges i gent poderosa, entre d’altres el cognom de Francesc Guerau, «calificador del Santo Oficio», atiador dels crims i autor de «<i>La fe triunfante</i>» <span style="color: red;">(9)</span>. Altres objectius enllaçats amb la massacre foren confiscar els bens de tots els encausats, subjugar i humiliar públicament els conversos, escalivar qualsevol dissidència, treure del cap i escamnar la més petita idea de revolta i enfortir el poder de l’Església i de la noblesa. Amb tot, què pretenia un acte tan terrorífic? La resposta rau a la pregunta: aterrir! Sembrar de por Mallorca. I tanmateix, els qui volien esborrar els noms dels assassinats de la memòria col·lectiva, no se’n sortiren <span style="color: red;">(10)</span>. Liorna d’Ariel Serra ens ho ha deixat caure sense aparent esforç i n’ha servat testimoni per a sempre més.</div><div style="text-align: justify;">Als escèptics, als agnòstics i als descreguts com jo no ens fa nosa el conjur que plana, desfila i s’enfila com a prec a l’infinit, gairebé un exorcisme, amb una oració desconeguda pels coetanis. «<i>Xemà Israel</i>» esdevé una argúcia poètica, una astúcia literària, una polissonada que l’autor converteix en recurs per donar sentit al martiri de les víctimes i, alhora, dotar la vida dels altres d’una raó de ser. </div><div style="text-align: justify;">Les 410 pàgines donen per molt més. M’he hagut de contenir per no fer cinc cèntims de la ciutat que dona títol al llibre, cau d’exili salvador com a terra promesa, dels detalls de la conspiració, dels processos inquisitorials coetanis a altres indrets... Sé, n’estic convençut, que amb tantes d’arestes com mostra la novel·la, brollaran més comentaris que enriquiran nous aspectes per incitar la lectura. De moment, s’escau una entusiasta benvinguda i una sincera i sencera recomanació. Els amics de la història, els qui estimen la Terra, els amants de la bona literatura tenen a l’abast una novel·la excel·lent: «<a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">LIORNA</a>»!</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.ploma.cat/post/liorna-d-ariel-serra">Ploma.cat</a></i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">—</div><div style="text-align: justify;"><b>Notes</b></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(1)</span><span style="white-space: pre;"> </span>A Mallorca i a Eivissa, on va viure fa més de 20 anys, era conegut com Àngel Serra</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(2)</span><span style="white-space: pre;"> </span>En aquell lloc, prop d’on ara és el Parc de les Estacions, es va erigir una columna amb aquesta inscripció: «<i>Año 1679 fue derribado, arado y sembrado de sal este huerto de orden de la Inquisición por enseñarse en la ley de Moisés, nadie la quite, ni rompa esta columna en tiempo alguno, pena de excomunión mayor</i>». L’any 1812, quan s’abolí la Inquisició, Bartomeu Valentí Fortesa, descendent d’en Moixina, ho celebrà. L’any 1820 va cremar la placa i la va tirar dins d’un pou.</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(3)</span><span style="white-space: pre;"> </span>«<i>Sa Cremadissa</i>», com seria recordada la matança, es va repartir entre els dies 1 de maig (14 dones i 7 homes), 6 de maig (9 dones i 5 homes) i 2 de juliol de 1691 (dues dones cremades). En total, 37 persones (25 dones i 12 homes). A 34, les mataren al garrot abans de ser cremades. Les altres tres, després de patir tortures, foren cremades vives</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(4)</span><span style="white-space: pre;"> </span>El setembre de 2018 es va inaugurar un memorial en el lloc de la infàmia, a l’actual plaça Gomila</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(5)</span><span style="white-space: pre;"> </span>No s’empatxarà d’assegurar d’atribuir-se la competència de salvar o condemnar les ànimes: «<i>murieron abrasados vivos para arder para siempre en el infierno</i>»</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(6)</span><span style="white-space: pre;"> </span>Francesc Guerau reconeix que, tres segles després de la conversió forçada dels jueus mallorquins al cristianisme, cap dels processats no sabia res de judaisme</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(7)</span><span style="white-space: pre;"> </span>Fins a 1578 els titulars del tribunal de la inquisició a Mallorca eren naturals d’Aragó (gairebé tots catalans i mallorquins). Des d’aleshores i fins a 1720, entre els 22 responsables, només hi ha un sol català i abunden els castellans. Hualte era navarrès</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(8)</span><span style="white-space: pre;"> </span>El paradigma de les falsificacions és la novel·la de tesi Dins el darrer blau. Com va escriure l’eminent <b>Lleonard Muntaner</b>: «<i>Carregar sobre les espatlles del poble de Mallorca la responsabilitat de l'antixuetisme és ingenuïtat i ximpleria. Aquesta és la versió que manipulen els indocumentats. L'escriptora Carme Riera pensa que ens pot escometre amb una allau de desbarats. L'antixuetisme té com a màxim responsable el poder polític, econòmic o de prestigi- aleshores en mans dels grups hegemònics: els botifarres i la clerecia</i>». Vg. https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/11/09/227424/un-sambenet-rebotat.html</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(9)</span><span style="white-space: pre;"> </span>Els registres de les conversions dels s. XIV, XV i XVI relacionen més de 330 llinatges</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: red;">(10)</span><span style="white-space: pre;"> </span>El batle Pere Oliver i Domenge, l’agost de 1931 va donar el nom de Caterina Tarongí a un carrer de Felanitx. El març de 1938, arran de la insurrecció feixista, el nom va ser canviat i no s’ha reposat. A Palma se li va dedicar un carrer a La Vileta l’any 2018</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-25378146414676665232024-02-28T16:27:00.000+01:002024-02-28T16:27:01.583+01:00«Estelles sota les ungles», per Manel Rodríguez-Castelló<div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUkD-i9mRkNAmVK0AydzCoUi2kbkd6hW0SiIuMjLPyf9vang2UI6yCjvYdwqWTsEs_1Hux3WKincaWHvGE_KcpwMpfHYAsaoYfqcACN4fW-6GRrxsVrFI1-PSetjZzxOXKChBcZiZJHuohyphenhyphenGIxK9Pl0dvykgxFcIy5w-Dmjbkd6CTZdt7rMdHsFsqFCEI/s640/154876543625347309514_47c60b16f5_z.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="473" data-original-width="640" height="237" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUkD-i9mRkNAmVK0AydzCoUi2kbkd6hW0SiIuMjLPyf9vang2UI6yCjvYdwqWTsEs_1Hux3WKincaWHvGE_KcpwMpfHYAsaoYfqcACN4fW-6GRrxsVrFI1-PSetjZzxOXKChBcZiZJHuohyphenhyphenGIxK9Pl0dvykgxFcIy5w-Dmjbkd6CTZdt7rMdHsFsqFCEI/s320/154876543625347309514_47c60b16f5_z.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Josep J. Conill</b></td></tr></tbody></table>«<b>Josep J. Conill</b> i altres ocults o ocultats, contra vent i marea i aliens a suborns, planten cara a les paraules, apunten els dards, escarboten amb les ungles si cal.»</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així ha titulat Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) l’últim aplec d’aforismes, publicat per la benemèrita <a href="http://www.editorialafers.cat">Editorial Afers</a>. Pertanyent al molt noble i inveterat club dels escriptors ocults (o ocultats), Josep J. Conill s’ha dedicat a la sociologia del llenguatge, la crítica cultural i literària i la creació més estrictament literària en forma de reculls d’aforismes i poesia. I s’ha guanyat la vida fent classes a Secundària. Va començar a publicar a finals dels setanta en una de les revistes guerrilleres amb què els joves de l’anomenada transició començaven a traure el cap i engreixar els mecanismes d’una llengua rovellada per segles de persecució i menyspreu. Ens referim a <i>Llombriu. Quaderns de literatura</i>, gestat i escampat des de Benicarló, la Plana i València sota el comandament de <b>Josep M. San Abdón</b> i <b>Rafael F. Molina</b>, equip que més tard completaria <b>Lluís Roda</b>. <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEid9ikjHx3_0bAgo8EsAcbzOP04vdyl59nZJ-SfRedZJ8_j6EPf-j5boP2y0SmGo2kg6Aq0xOmO0Ar6OqGHlPjUZRhyphenhyphenfCuqvTStgX8pbrwivvfZxwbrV4yiR2zFUML0ujF09BMbMivLF5QKjIlKZwYhEC4Uz0rixPdciY0uETw-yfLbuJhkQ1i9im1jXy0/s2185/conill%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEid9ikjHx3_0bAgo8EsAcbzOP04vdyl59nZJ-SfRedZJ8_j6EPf-j5boP2y0SmGo2kg6Aq0xOmO0Ar6OqGHlPjUZRhyphenhyphenfCuqvTStgX8pbrwivvfZxwbrV4yiR2zFUML0ujF09BMbMivLF5QKjIlKZwYhEC4Uz0rixPdciY0uETw-yfLbuJhkQ1i9im1jXy0/s320/conill%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;"><i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/581-estelles-sota-les-ungles-aforismes-i-notes-9788418618734.html">Estelles sota les ungles</a></i> ve precedit de dos llibres d’aforismes, <i>Submarins de butxaca</i> (2008) i <i>Sic transit gloria, mindundi</i> (2015), els assaigs de sociolingüística <i>Del conflicte lingüístic a l’autogestió</i> (2007) i <i>Entre Calimero i Superman: una política lingüística per al català</i> (2012), i els poemaris <i>Despossessió</i> (2002), <i>La nit en blanc</i> (2011) i <i>Signes antipersona</i> (2016). Una no gens negligible quantitat de papers d’alta volada i una passió literària a prova de bombes d’ocultació fan més sagnants les mancances que la cultura dels valencians presenta encara, per la por dels uns i la pena dels altres, que adorant un parell de déus es pensen que es poden permetre el luxe suïcida d’ignorar la resta del panteó. Al capdavall una cultura no sobreviu només amb símbols i festives celebracions, sinó que es construeix dia a dia, a peu d’obra, corregint i augmentant el llegat rebut, obrint nous finestrals a la llum. En aquest sentit em sembla impagable la tasca de gent com Josep J. Conill, i la d’altres ocults o ocultats que contra vent i marea i aliens a suborns, aplaudiments i ensabonades, planten cara a les paraules, apunten els dards, escarboten amb les ungles si cal.</div><div style="text-align: justify;">Per molt que el que en resulte siga això, clavar-se estelles sota les ungles, que tal vegada és el preu de la lucidesa que un escriptor ha de buscar i acaba pagant. Perquè lluny de voler remeiar els mals que assetgen la condició humana, la humil funció d’una literatura arrelada i compromesa no pot ser altra que procurar una certa claror als qui no s’hi veuen, denunciar les mordasses, combatre les morals que ens volen sumbmisos i alienats. El títol del llibre prové d’un dels aforismes del llibre, que es completa així: «Els seus aforismes són estelles clavades sota les ungles brutes de la moral». Amo d’una prosa implacable i impecable, el ventall de temes que es despleguen al llarg de les quasi dues-centes pàgines de l’obra apama bé les preocupacions personals i els punts candents de la contemporaneïtat col·lectiva. El llibre dedica especial atenció a la pròpia condició d’escriptor, a les aproximacions a una definició del fenomen literari, a la naturalesa de l’aforisme («L’aforisme ideal és aquell joc de llenguatge consistent a desencadenar convulsions semàntiques a l’interior d’un enunciat tan atapeït com la cabina dels Marx», «L’aforisme com a literatura a dieta, per tal d’evitar acabar embafat per l’escriptura»), a l’envelliment («laboriós procés de començar a exiliar-se d’un mateix»), a la filosofia, la religió i la ciència («El propòsit de les religions és donar el món per acabat; la tasca de la ciència, inaugurar-lo cada matí»), al llenguatge, als processos alienadors del capitalisme («El turista, a diferència del viatger, no sol ser sinó un cul de mal seient armat amb una càmera fotogràfica»), a la política i a l’Estat («Invocar la llei per a reprimir la dissidència és la coartada que esgrimeix l’Estat de dret quan perd tota legitimitat i s’aferra desesperadament al dret del més fort»), els conflictes socials («No hi ha cap situació d’opressió nacional o de classe que no es pugui legitimar jurídicament mitjançant el corresponent imperialisme de la llei»), el feminisme («Cada dia esdevé més evident que el nou home és la dona»), el feixisme («Per a una definició de feixisme: política de les baixes passions») i, en fi, un univers d’elements ben travats que només el temps i el rigor poden acabar d’organitzar. I on esclaten sovint les supernoves de la pura poesia: «Quan copulen dos àngels s’accelera el batec silenciós de l’instant». Fet i fet, un llibre ple de saviesa, mordaç i radical, que dona pistes molt valuoses sobre moltes de les misèries que defineixen el nostre temps i algunes de les claus que ens permeten obrir-nos a la comprensió de la complexa, esmunyedissa i terrible condició humana. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Manel Rodríguez Castelló</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://www.diarilaveu.cat/opinio/estelles-sota-les-ungles-528334/">Diari La Veu del País Valencià</a></i> (23-II-2024)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-88927925150915128852024-02-28T09:32:00.000+01:002024-02-28T09:32:03.986+01:00«Llibres d’Afers: el reclam de la qualitat», per Gustau Muñoz<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKKvdHhDKg3GkJ6EDdMMd24NXXBD6vVUEIlSCmsa7mnMUsm0uFVCukLoRS5M9Mql2ljfb4zaaV4a5STGHgbazw0U8_mko5uAgm9sStQEKXjRhidvqFRc6XrT2ffEpYIeBvFDq3khB1HldS0I2jR6l86EvGmwjEp0S4x9ZBCqzohqWalcf-KLZQweYdyGE/s1070/image003.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="336" data-original-width="1070" height="100" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKKvdHhDKg3GkJ6EDdMMd24NXXBD6vVUEIlSCmsa7mnMUsm0uFVCukLoRS5M9Mql2ljfb4zaaV4a5STGHgbazw0U8_mko5uAgm9sStQEKXjRhidvqFRc6XrT2ffEpYIeBvFDq3khB1HldS0I2jR6l86EvGmwjEp0S4x9ZBCqzohqWalcf-KLZQweYdyGE/s320/image003.jpg" width="320" /></a></div>La darrera tongada de llibres de l’<a href="http://www.editorialafers.cat">Editorial Afers</a> mereix atenció. Sol passar, perquè Afers ha aconseguit una cosa bastant difícil en el complex món editorial, només a l’abast pocs segells, que és generar interès —entre determinats cercles de lectors, si més no— per les seues novetats pel fet de venir de la mà d’una editorial que suscita confiança. Com s’aconsegueix, això? Complicat, però em sembla que l’única recepta segura és una trajectòria de qualitat i coherència, sense errades greus. Seria el cas, per exemple, d’editorials com Acantilado o Galàxia Gutenberg, amb molt més recursos i mercat potencial que l’editorial de Catarroja. Quan anuncien les seues novetats, ja generen expectativa.</div><div class="separator" style="clear: both;">Traure el màxim profit dels mitjans —limitats— a l’abast és el secret de l’ànima d’Afers, <b>Vicent Olmos</b>. I unes quantes coses més, és clar. Per dir-ne les més importants: mirada editorial decantada, coneixement del panorama cultural, intuïció editorial, molta feina, i passió per l’ofici, sense la qual res no seria possible. De vegades pense que Vicent Olmos és un editor tan apassionat i obstinat com <b>Pepe Martínez Guerricabeitia</b> (l’artífex de Ruedo Ibérico, originari de Villar del Arzobispo, a menys de 40 minuts de València), salvant totes les distàncies. Viure per a editar...</div><div class="separator" style="clear: both;">La darrera tongada de novetats d’Afers —he apuntat d’entrada— inclou un seguit de títols que criden l’atenció i desperten interès. Vegem-ho. Per exemple, <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/582-ni-fet-ni-desfet-historia-del-nacionalisme-politic-valencia-1974-1998-9788418618703.html">Ni fet ni desfet</a></i>, una síntesi competent de la història del valencianisme polític entre 1974 i 1998, obra de l’historiador <b>Natxo Escandell</b>. Calia, aquest llibre. Des del clàssic <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/41-el-valencianisme-politic-1874-1939-9788486574730.html?search_query=Alfons+Cuco&results=32">El valencianisme polític</a></i>, d’<b>Alfons Cucó</b>, no s’havia publicat cap síntesi —amb aquest nivell d’exigència i detall, car és el producte d’una tesi doctoral— dels desenvolupaments posteriors del valencianisme polític. Recordem que la primera edició del llibre de Cucó —recuperat també per Afers el 1999— era del 1971 i acabava en l’època de la República. De fet, la primera edició (a l’editorial Garbí) omplia el període 1874-1936. La del 1999 incloïa un capítol sobre la guerra civil 1936-1939. Escandell estudia fil per randa els esforços organitzatius del valencianisme en un període concret: durant la transició, l’època de la Unitat del Poble Valencià (UPV) i la posterior transformació en Bloc Nacionalista Valencià. Hi ha diversos treballs d’interès, sí, però en resta, encara, un buit entre el 1962 i el 1974: la història del PSV, Germania Socialista (analitzada per <b>Xavier Ferré</b>), tot això, una problemàtica oberta i no tan fàcil de delimitar. Natxo Escandell ha fet una bona aportació informativa. Al final, en l’epíleg, apunta aspectes posteriors al seu període d’estudi, la formació de Compromís, que va trencar barreres socials i va fer del valencianisme, per primera vegada, un actor protagonista en l’escena política, força política representativa i també de govern. Del màxim interès, aquest llibre, sobretot ara que de nou el valencianisme s’ha de repensar per tal d’encarar amb garanties un futur ambiciós. Per tal de mantenir la força i la representativitat social assolides, sense trair-se, amb eficàcia i sense perdre’s en conflictes marginals i al capdavall estèrils.</div><div class="separator" style="clear: both;">Un altre assaig històric que a mi personalment m’ha interessat molt és <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/576-el-segon-reich-i-catalunya-alemanya-vista-des-de-la-cultura-i-la-politica-catalanes-entre-1890-i-1914-9788418618680.html">El segon Reich i Catalunya</a></i>, de <b>Xavier Fleck</b>. Dedica un espai esclaridor a les nomenclatures, però finalment diria que no m’agrada el títol (fa evocar el Tercer Reich, quan el Reich alemany en què es centra l’estudi no es deia ‘segon’ de cap manera). El nucli del llibre és la relació amb Alemanya, vista des de Catalunya entre finals del segle XIX i 1914. Quines traces ha deixat en la bibliografia? Quina influència tingué Alemanya a través dels estudiants que hi anaren entre 1907 i 1914, becats per la Diputació de Barcelona o la Junta d’Ampliació d’Estudis? Com va irradiar la cultura i la política alemanyes —institucions, universitats, progrés científic, concepció nacional— a través dels contactes i sobretot a través de figures clau com <b>Joan Maragall</b>, <b>Eugeni d’Ors</b>, <b>Enric Prat de la Riba</b> i <b>Manuel de Montoliu</b>? Una recerca apassionant i a estones amb besllums contra-factuals. Perquè la desfeta d’Alemanya el 1918 i la posterior i malaurada República de Weimar, l’infame Tractat de Versalles i l’ascens del nazisme anul·laren una història que hauria pogut ser. I que no fou. Alemanya era la potència industrial ascendent i el centre de gravetat en termes culturals i científics d’Europa abans de la Primera Guerra Mundial. Posteriorment es va autodestruir, amb grans ajudes exteriors, per descomptat. Res no fou ja igual. La francofília catalana, molt radical i efectiva, és proverbial. Tot i que França arrasa allà on arriba. Però Alemanya també va exercir una gran influència. Ací trobareu les claus d’una història en bona part amagada. Un llibre important.</div><div class="separator" style="clear: both;">La història és marca de la casa en el cas d’Afers. A més de la revista del mateix nom, que va camí dels 100 números, la col·lecció <a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/25-recerca-i-pensament">Recerca i Pensament</a> ha publicat uns 120 títols, la major part de caire historiogràfic. El que fa 116 és corprenedor: <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/recerca-i-pensament/578-el-camp-dels-catalans-agde-en-el-sistema-concentracionari-frances-1939-1940-9788418618727.html">El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940)</a></i>, de <b>Laia Arañó Vega</b>. Ens projecta de ple a un moment dramàtic, l’èxode dels republicans l’any 1939 cap a França davant l’ofensiva franquista. Ara que contemplem de lluny els terribles estralls de les guerres i el drama dels refugiats, ja va bé recordar que això també ens va passar. «Segons les autoritats [franceses], uns 261.400 homes de l’exèrcit republicà van creuar la frontera a partir del 6 de febrer de 1939.» França va obrir la frontera —després de dubtar-ne— i hagué d’acollir una allau humana de grans dimensions. El llibre es centra en un dels camps d’internament organitzats per acollir-los i l’estudia amb detall esclaridor: ubicació, construcció, organització, composició i perfil dels internats, vida quotidiana, i finalment les eixides del camp i el seu tancament. Les eixides eren totes problemàtiques: retorn a Espanya, enllistament en la Legió Estrangera o en batallons de treball, exili cap Amèrica. Com sabem, molts continuaren la lluita contra el feixisme i alguns acabaren als camps de concentració nazis, que eren tota una altra cosa. Un llibre ben construït, rigorós, acadèmic i tanmateix de lectura fàcil i fluïda. Reconstrueix amb solvència el sistema concentracionari francès en aquella conjuntura i el context polític i històric que determinà la duresa de les opcions a què hagué d’enfrontar-se un contingent humà de tan grans proporcions.</div><div class="separator" style="clear: both;">Però no tot és història. També la literatura ocupa un cert espai en els llibres d’Afers. Entre els darrers títols, una novel·la, un volum d’aforismes i un recull d’anotacions literàries. <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/577-liorna-9788418618697.html">Liorna</a></i>, d’<b>Ariel Serra</b>, és una novel·la extensa que pren com a punt de partida un procés inquisitorial anti-jueu a la Mallorca de finals del segle XVII. Una reconstrucció notable dels patiments determinats per la persecució i la seua vivència íntima, amb diàlegs ben travats. La matèria del llibre encara cou i perviu al subconscient col·lectiu en més d’un sentit. Les novel·les històriques ben resoltes, per cert, tenen públic assegurat. Un dels èxits recents en aquest camp ha estat <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/narrativa/554-la-pensio-d-alemanys-9788418618482.html">La pensió dels alemanys</a></i>, de <b>Montserrat Corretger</b>, publicada l’any passat per Afers. Per la seua banda, el sociòleg i escriptor <b>Josep J. Conill</b> lliura un nou volum d’aforismes: <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/581-estelles-sota-les-ungles-aforismes-i-notes-9788418618734.html">Estelles sota les ungles</a></i>. Espetecs brillants ací i allà, frases penetrants, fragments subtils que mouen a la reflexió. I pulcritud formal. Se’n pot demanar més? L’aforisme és un gènere molt difícil de practicar amb una certa consistència, és a dir, sense caure en la banalitat, la poca substància o la «greguería» o pirotècnia verbal. També és de comentari complicat, atesos la dispersió i el gust inherent per la paradoxa.... La seua divisa podria ser: «No feu cas dels aforismes. D’aquest, tampoc». Finalment, <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/592-l-encantador-de-serps-9788418618765.html">L’encantador de serps</a></i>, de <b>Josep Ballester,</b> un conjunt d’anotacions sobre autors i lectures en clau assagística o més aviat dietarística —de dietari literari, per a ser més precisos— amb un pròleg de <b>Joan F. Mira</b> i un epíleg d’<b>Antoni Martí</b> <b>Monterde</b>. La primera edició havia estat publicada per l’editorial Moll, de Mallorca. Interessant.</div><div class="separator" style="clear: both;">La paleta de l’<a href="http://www.editorialafers.cat">editorial Afers</a> és més àmplia encara i es completa, entre més coses, amb intervencions de caire sociopolític, com ara el volum de pròxima aparició País Valencià. <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/593-pais-valencia-eixida-d-emergencia-9788418618789.html">Eixida d’emergència</a></i> de <b>Ricard Chulià</b>, que ha creat expectativa. I també amb una experiència editorial singular, la «<a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/74-biblioteca-de-pensament-critic">Biblioteca de Pensament Crític</a>», de la qual se n’han anunciat dues novetats d’aparició immediata: <i>Discurs contrafeminista</i>, de <b>Mercè Rius</b>, i <i>Lucien Goldmann. La formació d’un intel·lectual europeu</i>, de <b>Mitchell Cohen.</b> Que s’afegeixen a títols anteriors d’<b>Enzo Traverso</b>, <b>Albert O. Hirschman</b>, <b>Edgar Morin</b>, <b>Theodor W. Adorno</b>, <b>Craig Calhoun</b> i <b>Simona Skrabec</b>. I en la qual apareixeran, més endavant, textos de <b>Serge Moscovici</b> i d’<b>Ernest Garcia</b>. Llibres per a ser llegits...</div><div class="separator" style="clear: both;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: right;">Gustau Muñoz</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: right;"><a href="https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/notes-de-lectura/llibres-d-afers-reclam-qualitat_132_10939594.html"><i>eldiario.es</i></a> (20-II-2024)</div><div><br /></div></div><br />Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-61910028498427076182024-02-20T08:00:00.005+01:002024-02-20T08:00:49.565+01:00«Literatura, segons Josep Ballester», per Manel Alonso<div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjishvSCw41hiC_wyLrmV3d5ArzOU9PPFLthFhbZG_JltpXfS6hp9KuH1KHq3olo-W5T1bDd-BBXDUT1yR4MHXXEGiFGbP7vD60w0dqSlg4aXbRj48nywkq6ugSnRVWg55KWgZD_5mATSPh0nh7qoLPO14zgFumKg3na4VrV_G8kjL3_jKCckKFYypxWys/s2198/Josep%20Ballester%20(solapa)%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1466" data-original-width="2198" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjishvSCw41hiC_wyLrmV3d5ArzOU9PPFLthFhbZG_JltpXfS6hp9KuH1KHq3olo-W5T1bDd-BBXDUT1yR4MHXXEGiFGbP7vD60w0dqSlg4aXbRj48nywkq6ugSnRVWg55KWgZD_5mATSPh0nh7qoLPO14zgFumKg3na4VrV_G8kjL3_jKCckKFYypxWys/s320/Josep%20Ballester%20(solapa)%20co%CC%80pia.jpg" width="320" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Josep Ballester</b></td></tr></tbody></table>L’escriptor d’Alzira (Ribera Alta) <b>Josep Ballester</b> reedita, dins d’<a href="http://www.editorialafers.cat">Afers</a>, revisat i amb un pròleg de <b>Joan Francesc Mira</b> i un epíleg d’<b>Antoni Martí Monterde</b>, <i><a href="https://editorialafers.cat/botiga/ca/literatures/592-l-encantador-de-serps-9788418618765.html">L’encantador de serps</a></i>. Un llibre que va publicar l’any 2009 l’editorial Moll de Mallorca.</div><div style="text-align: justify;">L’encantador de serps es pot llegir com un dietari, perquè té molts dels elements d’un dietari, però en realitat és un recull de reflexions, de temptejos i fins i tot de divagacions amb un aire marcadament assagístic, encara que en alguns moments es puga acostar a la narrativa curta.</div><div style="text-align: justify;">Aquest llibre ens oferix una literatura fragmentària, textos de diversa extensió que tenen en comú la veu narrativa d’aquell que els exposa i la seua mirada. En el llibre trobem una quantitat important d’aforismes: «Passeja per la literatura com un turista», i extractes de converses captades al vol que són una mostra palpable de la realitat sociolingüística del país, així com reflexions incisives sobre qüestions diverses com ara els premis literaris. Però el gruix del llibre és una mirada personal i aguda sobre diversos autors internacionals, com ara <b>Philip Larkin</b>, <b>Henry James</b>, <b>Vladimir Nabokov</b>, <b>Walter Benjamin</b>, <b>Cesare Pavese</b>, <b>Dario Fo</b>, <b>Truman Capote</b>… o autors de la nostra tradició literària com <b>Joan Fuster</b>, <b>Maria Beneyto</b>, <b>Josep Maria de Sagarra</b>, <b>Joan Perucho</b>, <b>Nèstor Lujan</b>…<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgb-v58OV34YLnGrcaSP8xiw9BrHLl7_aWagfGeCVPaXFk2JZDmMvFuoKbpHECWN6PZ3IS4FVgr4ldqo451sX8wRUs3JXa6RJg741IxMwNCt1Ubwj4pq-EVCYxtvdSYptzv5m7XTroApVhMfuAcMnRsuMZwj2UN7cTs-k4O-I0iRLWPcqMf1_JIItX_UZI/s2185/L-32-Ballester%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgb-v58OV34YLnGrcaSP8xiw9BrHLl7_aWagfGeCVPaXFk2JZDmMvFuoKbpHECWN6PZ3IS4FVgr4ldqo451sX8wRUs3JXa6RJg741IxMwNCt1Ubwj4pq-EVCYxtvdSYptzv5m7XTroApVhMfuAcMnRsuMZwj2UN7cTs-k4O-I0iRLWPcqMf1_JIItX_UZI/s320/L-32-Ballester%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">No, no és Josep Ballester un turista ocasional que es passeja pels diversos i tortuosos paisatges de la literatura. És un lector sagaç, àvid, un crític incisiu amb una opinió clara i fonamentada sobre allò que escriu. «L’escriptor X ha assajat totes les formes de no interessar-me». Ballester té un lèxic ric, una prosa àgil i una voluntat clara de fer-se llegir, això sí, sense haver de fer concessions banals.</div><div style="text-align: justify;">Josep Ballester, un dels poetes valencians més interessants de la seua generació, domina l’exposició concisa dels textos breus, dotant-los d’una fina ironia que els convertix en petites agulles que punxen i desperten el lector de la seua letargia «—Vosté diu el que pensa. // —El que m’agradaria, en realitat, és pensar el que dic». D’altra banda, el narrador i assagista que també és ens obri a unes reflexions sobre l’obra i la vida d’alguns autors de gran interés i d’una gran bellesa expositiva.</div><div style="text-align: justify;">L’encantador de serps és un llibre sobre literatura, que no és gens ni mica avorrit, sinó tot el contrari, i a pesar de la seguretat amb què estan exposades les seues opinions, és un llibre obert a la conversa plàcida amb el lector.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: right;">Manel Alonso</div><div style="text-align: right;"><i><a href="https://diarigran.cat/2024/02/19/lencantador-de-serps/">Diari Gran del Sobiranisme</a></i> (19-II-2024)</div><div style="text-align: right;"><br /></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6661705009552822923.post-8225677796628081272024-02-19T12:22:00.002+01:002024-02-19T12:22:18.199+01:00«Ricard Chulià ens proposa una eixida d’emergència per capgirar el desànim», per Josep Escribano<div style="text-align: left;"><div style="text-align: justify;"><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinNVioKApmX84W7JnrucDZOkMYOnr3RNV_tzwgWjyZwdNkym3SZ7RlOvJuCEVKGDVA96ufFyLiPloxtNIuPvFzjaNlXApka_wg4ZwxqpLHmlMcfFBKYPyTNeeiPBeDMOUEiWasLloF6YkF0XXscjnUv9GiWwhAONIoh4RmVMgXcP2mNDa6ayHQBguOyfo/s1600/Foto%20Ricard%20Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><b><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1059" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinNVioKApmX84W7JnrucDZOkMYOnr3RNV_tzwgWjyZwdNkym3SZ7RlOvJuCEVKGDVA96ufFyLiPloxtNIuPvFzjaNlXApka_wg4ZwxqpLHmlMcfFBKYPyTNeeiPBeDMOUEiWasLloF6YkF0XXscjnUv9GiWwhAONIoh4RmVMgXcP2mNDa6ayHQBguOyfo/s320/Foto%20Ricard%20Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" width="212" /></b></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><b>Ricard Chulià</b></td></tr></tbody></table>Pulsió de canvi. En efecte, els partits del Botànic no constataven una autèntica pulsió de canvi en la societat valenciana perquè hi haguera un relleu al Palau de la Generalitat. I amb aquesta premissa afrontaven amb calma neguitosa les eleccions autonòmiques a fi de revalidar l’acord que tenien i governar una tercera legislatura. Però la veritat és que, vist de fora estant, aquesta tercera revalidació es feia gradualment impossible.</div><div style="text-align: justify;">Així, mentre el Botànic, i molt especialment Compromís, es parapetava en la defensa d’una gestió exemplar (o a tot estirar, correcta), de manera general, al capdavant de l’administració de la Generalitat Valenciana, el valencianisme de base veia frustrades a poc a poc les ànsies de transformació d’un país en els més diversos àmbits (sobretot el lingüístic i nacional) després de més de vint anys de govern de la dreta extrema i corrupta del PP. Exercir una gestió sense consciència ni voluntat nacional de transformar, sense molestar, de manera que resultara més o menys plàcida (mai no ho seria per a les elits econòmiques i socials valencianes disposades a ofrenar el que calguera a Madrid o a expiar- la seua fosca consciència de valencianitat) no podria dur enlloc. Perquè gestionar per gestionar, doncs, acabà per sepultar els desitjos de renovació d’un tercer mandat.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhySoLBb1wH0m7hDvHDu6payZgDCf4fDnfNvCtyF5vkUsCKP3RILrrnrubmX_Q7h09c7jagYsGNe9AIUPSqzw1n2WpPfrer1fsegXyGxXa5nq0Xl9WIunknUlGbtSp7YjK6xpKjrUjkOh66K-E03FtpisB1dvTytYUb3YYEEmEyMJYfXuHFsf4c7biDcGk/s2185/LC-50-Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2185" data-original-width="1417" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhySoLBb1wH0m7hDvHDu6payZgDCf4fDnfNvCtyF5vkUsCKP3RILrrnrubmX_Q7h09c7jagYsGNe9AIUPSqzw1n2WpPfrer1fsegXyGxXa5nq0Xl9WIunknUlGbtSp7YjK6xpKjrUjkOh66K-E03FtpisB1dvTytYUb3YYEEmEyMJYfXuHFsf4c7biDcGk/s320/LC-50-Chulia%CC%80%20co%CC%80pia.jpg" width="208" /></a></div></div><div style="text-align: justify;">En definitiva, tot es reduí a «autonomisme per autonomisme» o a un «autonomisme millor entés», és a dir, pur regionalisme, davant del que també practicava el PP en altres temps i davant d’un estat que mai responia favorablement a les demandes polítiques valencianes en serveis, mitjans de transport, benestar social, finançament, deute històric, dret foral..., mentre governava el mateix partit polític a Madrid i València; fins i tot, quan Compromís era peça fonamental per al manteniment del Botànic i disposava de la clau necessària per a fer o desfer pressupostàriament el govern de <b>Pedro Sánchez</b>. </div><div style="text-align: justify;">Però clar, quan es governa sobre un model econòmic i social tan ben consolidat pel PP en dècades precedents i no es té la voluntat de metamorfosar-lo, sinó de continuar l’estela deixada amb certs retocs de sostenibi-litat mediambiental, de canvi del paradigma de mobilitat urbana i una exigua taxa turística, tard o d’hora el PP havia de tornar al poder i, si cal —com ha succeït—, de la mà de Vox. Tots dos arriben a la Generalitat Valenciana perquè eixe model, en essència base de la seua tornada, entre altres motius, respon a una ideologia que ha afaiçonat en el passat i afaiçona a hores d’ara grans capes de la nostra població, pensament que no s’ha volgut alterar per manca de voluntat política. I tot amb renúncia botànica implícita de fer d’À Punt una radiotelevisió low cost i sense projecte, cap de llança d’una nova política mediàtica i de comunicació audiovisual de masses. Adeu a contrarestar la dieta mediàtica madrilenya.</div><div style="text-align: justify;">De fet, la desindustrialització i la desprotecció del camp valencià han continuat sense cap topall durant aquests darrers huit anys. La nova fàbrica de bateries de cotxe a Sagunt s’ha convertit en la nova Ford de la dècada dels vint d’aquest segle sense mirar de consolidar el teixit industrial comarcal que arrelava la població al territori, sobretot en zones altament despoblades com les comarques interiors de l’extrem nord del país o les comarques centrals, per exemple. Si les ajudes públiques a aquestes macroempreses s’hagueren destinat al teixit productiu local, hui parlaríem d’una situació industrial diferent a casa nostra.</div><div style="text-align: justify;">El turisme, eterna gallina d’ous d’or, tampoc ha tingut fre com a monocultiu, i els polítics han obviat conscientment un axioma estremidor perquè la societat no n’és conscient majoritàriament: «com més turisme, més pobresa». Oimés, quan patim una situació de sequera (el canvi climàtic s’accelera) i la població es concentra en les grans ciutats de manera que atrauen mà d’obra immigrant, que reben salaris baixos per la faena feta i tenen problemes per a llogar o trobar casa. El mateix problema d’habitatge tenen els oriünds valencians per motius semblants (el cost salarial) i per l’allau de colònies de turistes noruecs, britànics, russos, suecs, que poden comprar finca ací amb un poder adquisitiu molt més elevat que el de la població local, atrets pel sol, la qualitat de vida i la sanitat. Si el futur no varia, continuarem sent —molt més encara— un país de cambrers i geriatres de la gent del nord d’Europa, tal com denuncia Ricard Chulià encertadament en aquest llibre.</div><div style="text-align: justify;">Aquest panorama, però, s’ha complicat de manera insuportable amb l’ascens al poder de la dreta extrema i l’extrema dreta a gairebé totes les institucions principals del País Valencià. Aquest nou govern, després del parèntesi botànic, ha comportat una baixada d’impostos en un territori totalment infrafinançat i on la seua gestió del dia a dia —aquella que se centra en els seus negocis d’afavoriment empresarial d’amistats i elits— s’amaga darrere de tota una parafernàlia pirotècnica que posa en el punt de mira la llengua pròpia i la cultura valenciana. En altres paraules, som davant de l’exercici pudent d’una valencianofòbia adobada de censura, persecució ideològica, prohibicions, estigmatització del contrari, etc., com a marca d’un govern que corromp paraules com «llibertat» en el seu benefici propi. No hi ha més concepte de col·lectivitat valenciana que la que ells imposen i entenen com a únicament correcta, sana, vertadera i lleial amb Espanya.</div><div style="text-align: justify;">En conseqüència, arribats a aquest punt de desencís, encara que també de desorientació en estrats de la població molt valencianistes, o sensiblement valencianistes o proclius, o que hi poden simpatitzar, s’imposa la necessitat d’un colp de timó, d’una autèntica «eixida d’emergència», perquè el turisme no supose la dissolució del nostre país ni avance la desertització lingüística sense aturador a mans del govern de <b>Mazón</b>, ni perquè torne a repetir-se la pusil·lanimitat econòmica i lingüís-tica botànica.</div><div style="text-align: justify;">Efectivament, aquesta eixida d’emergència nacional imposa de manera indefectible la necessitat d’un nou paradigma, d’un nou discurs o relat, que siga creïble, realista, assumible, sense por del canvi o de la transformació que calga fer, i que capte la mirada honesta i digna, així com el respecte, de la gent. Però un nou relat sense renovació de lideratges i de responsabilitats no té perspectives de futur. Ens calen totes tres coses: relat, renovació de lideratges i assumpció de responsabilitats. Això si volem una mínima possibilitat de viabilitat nacional per al País Valencià en un estat irreformable que sempre va i anirà a la nostra contra.</div><div style="text-align: justify;">Ricard Chulià, amb País Valencià, eixida d’emergència, posa fil a l’agulla a l’hora d’oferir-nos una anàlisi amb perspectiva dels motius o de les causes que han provocat que el País Valencià haja entrat a hores d’ara en un atzucac, o en una mena de déjà-vu, sense perspectiva de sortida i que pot acabar per enfonsar-nos com a nació. I ho fa de manera contundent, com ell acostuma a ser a les xarxes i en els seus articles: net i cru, sense embuts ni subterfugis, però ponderat a l’hora de sospesar perspectives i vies d’acció i actuació. Que ningú hi cerque el canvi revolucionari sinó l’evolució racional des d’una visió valencianista, la de Chulià, de com haurien d’haver progressat les coses amb unes altres polítiques i actituds. És una anàlisi que bé val el qualificatiu de proposta de «nou relat» per a un nou temps o de «manual de supervivència» per al valencianisme o iniciats.</div><div style="text-align: justify;">Efectivament, d’una banda, és una nova proposta de relat superador de les formes de governar i de fer durant el Botànic més enllà de la retòrica buida del «sobiranisme» del valencianisme actual i una esquerra valenciana general més interessada en l’estètica de les formes que aprofundir fins a la base en la resolució dels problemes. D’una altra, traça ideològicament estratègies i actuacions per fer front als nous llogaters del Consell de la Generalitat Valenciana des d’un valencianisme que és fidel a si mateix. Compte, però! És molt significatiu que aquest relat s’ha concebut amb la sensibilitat i la visió del sud, de l’extrem sud del país, cosa que no és habitual entre les anàlisis valencianocèntriques a què estem acostumats.</div><div style="text-align: justify;">I és un manual que respon les qüestions, les incerteses, els dubtes, les possibilitats, etc., que poden sorgir en el lector a mesura que aprofundeix en la lectura del llibre. Això sí, una lectura que no dona treva per incisiva en el relat que fa: ara és didàctica, ara és denunciadora i ara és motivadora en les solucions que proposa. De fet, com tot manual, els subtítols de cada una de les dues parts en què es divideix el llibre —subtítols que es mouen entre la ironia, l’humor o la fermesa de l’afirmació— guien perfectament el lector en aquest viatge per la història nacional recent del País Valencià.</div><div style="text-align: justify;">L’anàlisi polièdrica de <b>Ricard Chulià</b> —que abraça les perspectives econòmica, social, política, sociolingüística, cultural, mediambiental, etc., així com les seues derivades en altres camps i les conseqüències— naix de qui té un coneixement profund de la realitat valenciana, fruit de la seua curiositat intel·lectual, experiència vital (fins i tot viatgera) i formació filològica i política, i ho fa sempre des de la prospecció d’aquesta realitat amb la idea d’alertar-nos que tal vegada eixe no és el camí a seguir, perquè n’hi ha d’altres a recórrer; i, en definitiva, vol despertar-nos de la somnolència desmobilitzadora que el Botànic ha provocat en la societat civil. I dic desmobilitzadora perquè apel·lar electoralment a la por del retorn del PP al poder (ara en companyia de Vox) desactiva tota crítica envers els qui ens governaven i desballesta la societat civil, cosa que el nostre autor ha denunciat milers i milers de vegades. Bona prova n’és la fustigació, si podem dir-ho, que ha exercit contra tota actitud panxacontentista de l’esquerra valenciana en general i acomboiadora del valencianisme polític que ens ha manat.</div><div style="text-align: justify;">De la lectura d’aquest llibre, destacaria una idea que sura per les seues pàgines: tenir poder és fer por. La dreta sempre ho ha tingut clar, i ho podem comprovar ara mateix en la política incendiària en termes identitaris i culturals que realitza, per exemple. L’esquerra, per contra, sempre ha estat més melindrosa per no gosar molestar sectors de la (ultra)dreta i a l’hora d’eixamplar una base electoral, però sense tenir cura de la pròpia. Això sí, alguns han intentat ampliar base a costa de la dels altres avançant eleccions autonòmiques en el cas del PSPV-PSOE o dissolent l’exBLOC (ara Més Compromís) i aigualint el to identitari lingüisticonacional en el seu discurs, de manera que l’han comprat a IdPV.</div><div style="text-align: justify;">A més a més, quan Chulià hi denuncia el tractament colonial que rebem o el sistema radial de transport, realment assenyala com d’hàbils i competents són els governs estatals a l’hora d’exercir el poder en perjudici d’aquella Espanya perifèrica que per molt mesella que actue amb Madrid mai serà considerada autènticament espanyola. Aquesta forma d’exercir el poder, sense por, és la que necessitem que s’irradie des del cap i casal del país i no exercir-lo (o vendre’l) amb càrrec dels pressupostos per a l’obtenció de la quota més gran de pantalla en televisió i en xarxes socials, així com en la premsa escrita, que canviarà de bàndol quan canvie el pagador publicitari que habita el Palau de la Generalitat Valenciana.</div><div style="text-align: justify;">Per tant, per a Chulià, si volem un poder polític valencià, una agenda valenciana real, no hi ha més camí que encarar el conflicte perquè hi haja la transformació econòmica, social, cultural, política, lingüística, mediambiental... que ens cal. Altrament, com he dit adés, caurem en el parany del «gestionar per gestionar» bé, això sí, gestionar la misèria heretada sense recursos ni finançament, tal com ha succeït, i viure de denunciar l’època de corrupció de la dreta. I ja se sap que qui dia passa, any empeny.</div><div style="text-align: justify;">Tanmateix, no hem de perdre de vista —i Chulià ens ho remarca sempre— que la simple gestió ens fa retrocedir com en les últimes eleccions autonòmiques de 2023 al País Valencià. I ja sabem que retrocedir, governar amb por, fa que la voluntat destructora i piconadora de PP-Vox siga molt més intensa tal com ara ocorre. En altres paraules, dona més ales als partits contraris perquè el Botànic els ha deixat un camí més fàcil de transitar sense resistències, el camí de la nostra desaparició nacional per inanició, sense voler obrir els ulls a la realitat, convençuts i pagats de si mateixos que el que han fet en les seues dues legislatures era el que tocava fer.</div><div style="text-align: justify;">Clar i ras! Aquest llibre està escrit per a preparar un nou embat contra les polítiques dels partits estatals que ens anorreen com a poble i per a capgirar el desànim valencianista de base. Això sí, és preparar una nova escomesa amb els deures més ben fets si volem tenir una nova oportunitat de supervivència en el tauler d’escacs estatal i en el nostre propi nacional. Així doncs, la pulsió de canvi, de què parlava al principi, hi és, però en una altra banda. Eixa pulsió (lingüística, cultural, nacional, mediambiental, econòmica, social, etc.) continua existint (o malvivint) dins del valencianisme. És la que va expulsar el PP del Consell, perquè el PSPV-PSOE a soles no podia. És una pulsió que espera que li donen una oportunitat real —que no ha tingut fins ara— de ser motor de canvi. País Valencià, eixida d’emergència tracta que eixa pulsió no es convertisca en una flama que s’esmorteïsca a poc a poc, atrapada en sumes impossibles i flirtejos errats. A l’inrevés, vol reviscolar-la, perquè Ricard Chulià sap (i ens ho demostra ací) que aquesta pulsió és la que cal treballar, aprofundir i ampliar. </div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: right;">Josep Escribano</div><div style="text-align: right;">Pròleg al llibre <i>País Valencià, eixida d’emergència</i> (Afers), pp. 9-16.</div><div style="text-align: justify;"> </div></div>Editorial Afershttp://www.blogger.com/profile/05143269275966524882noreply@blogger.com1