editorial afers

El sociólogo valenciano Vicent Flor presenta en Almussafes su obra «Noves glòries a Espanya»

2012-01-28T10:34:00.005+01:00

A las 19.30 horas de hoy viernes día 27, la Biblioteca Pública de Almussafes ha acogido el acto de presentación del libro Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, del autor valenciano Vicent Flor. La editorial Afers publica este ensayo, que nace de la tesis doctoral de este licenciado en Ciencias Políticas y doctor en Sociología. El propio alcalde de Almussafes e historiador, Albert Girona y el editor e historiador Vicent Olmos han acompañado al autor, cuya obra ha introducido el gestor cultural, Jose María Bullón.

* * *

Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana es el título de la investigación sociológica, redactada por el licenciado en Ciencias Políticas, conservador de museo y profesor de Sociología de la Universidad de Valencia y de la UNED Vicent Flor (Valencia, 1971).
Este volumen, publicado por la editorial Afers en abril de 2011, es un riguroso trabajo de campo que aproxima a la sociedad valenciana del último cuarto del siglo XX y principios del XXI, a través de la mirada particular del anticatalanismo, como elemento fundamental en la construcción de la actual identidad política de la sociedad valenciana.
El autor ha presentado en Almussafes esta obra de análisis sociológico que facilita una valiosa información a estudiosos, docentes y sociedad en general, puesto que centra su foco principal en el movimiento político denominado «blaverismo», al que disecciona y sintetiza con una precisión de cirujano y con una base crítica innovadora.
El presidente de la corporación, a la par que historiador e investigador, ha sido el encargado de ensalzar la relevancia del citado ensayo, un estudio científico dotado de una gran intensidad documental, descriptiva, analítica y argumentativa. «Esta obra demuestra como el movimiento ideológico identitario de base anti-catalanista denominado “blaverismo” ha acabado afectando las relaciones entre los valencianos y los catalanes —que históricamente nunca habían estado enfrentados— durante las últimas tres décadas», ha argumentado Girona en su intervención. Y ha añadido: «Se trata de una mirada sociológica que intenta descubrir el problema de la identidad valenciana actual, partiendo de una investigación pulcra y exhaustiva».
Con la presentación pública de Noves glòries a Espanya, la Biblioteca Pública Municipal inicia el programa de actividades de animación y promoción de la lectura del año 2012.

El Periòdic (27-I-2012)
Fotografia: d'esquerra a dreta:
Albert Girona, Vicent Flor, Vicent Olmos i José María Bullón

Món real i espai imaginari

2012-01-25T18:30:00.007+01:00

L'Editorial Afers acaba de publicar un llibre que reflexiona sobre l'Edat Mitjana. Es tracta de L'Edat Mitjana. Món real i espai imaginat, que ha coordinat el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Lleida, Flocel Sanaté i recull les aportacions de gairebé una vintena d'historiadors.

* * *

No hi ha període històric més recordat que l’Edat Mitjana. El terme «medieval» defineix videojocs, restaurants o actituds polítiques, i aporta arguments per a fonamentar i cohesionar identitats o per a contraposar-les. De fet, les llengües que parlem i les pàtries que sentim hi arrelen. Convé, doncs, que ens preguntem què va ser realment aquesta etapa en la història de la humanitat i, també, quin ús se n’ha fet i se’n fa. L’Edat Mitjana: món real i espai imaginat penetra, en una primera part, en la realitat medieval, atenent quins foren els eixos que la dotaren d’una identitat específica. I, en una segona part, es capbussa en la memòria d’aquest període, resseguint com els arguments basats, de manera real o suposada, en l’Edat Mitjana han fonamentat discursos ideològics, formes estètiques i tota mena d’evocacions des de la sortida de l’Edat Mitjana fins avui dia. Cap altre període històric no ha estat tan contundentment un espai d’identitat i un territori de memòria. Prestigiosos historiadors especialitzats en diferents períodes de la història, filòlegs atents a la llengua i a la literatura i historiadors de l’art i del pensament apleguen els seus textos en la present publicació, per tal d’ajudar, als homes i a les dones del segle XXI, a discernir entre el món real i l’espai recreat que s’apleguen sota l’etiqueta de «medieval».
El Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals Espai, Poder i Cultura, ha desenvolupat a la Universitat de Lleida, durant la primera dècada del segle XXI, un fecund marc d’investigació i debat entorn de l’Edat Mitjana i la seva petja fins avui dia. Els projectes de recerca i les reunions científiques engegades han congregat reconegudes personalitats per a contribuir a resoldre qüestions com ara discernir entre la realitat i la ficció que reiteradament ens sotgen en l’evocació de l’Edat Mitjana. En aquest marc, Julián Acebrón, Jaume Aurell, Joan Josep Busqueta, Àngel Casals, Agustí Colomines, Salvador Claramunt, Josep Maria Domingo, Francesc Fontbona, Paul Freedman, Albert Ghanime, Josep Hernando, Alberto Luque, Isabel Montoya, Antoni Passola, Alfons Puigarnau, Xavier Terrado i Flocel Sabaté configuren, sota la coordinació d’aquest darrer, un equip plural i interdisciplinari que aporta aquí la seva reflexió sobre L’Edat Mitjana: món real i espai imaginat.

Miquel Rosselló

L’hôpital qui soignait les républicains espagnols

2012-01-11T17:02:00.011+01:00

À partir de 1944, les réfugiés antifranquistes disposaient à Toulouse d’un hôpital, rue de Varsovie. Les soins étaient gratuits et dispensés par des médecins eux aussi espagnols. L’Hôpital Varsovie (1944-1950), ouvrage collectif coordonné par Alvar Martinez Vidal. Éditions Loubatières. [Traduit du catalan, Exili, medicina i filantropía. L'Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc (1944-1950). Editorial Afers].

Près d’un demi-million d’antifranquistes franchissent les Pyrénées en 1938 et 1939 lorsque s’effondre la République espagnole. Les autorités françaises parquent dans de sordides camps d’internement ces réfugiés, dont beaucoup participeront ensuite à la Résistance, à la Libération. Beaucoup aussi seront déportés.
Pour cette population, dont l’état sanitaire est déplorable, est créé un hôpital, à Toulouse, dans un petit château désaffecté de la rue Varsovie. Médecins et chirurgiens sont eux-mêmes des républicains espagnols, communistes pour la plupart. L’établissement voit le jour en octobre 1944 alors que va être déclenchée dans le val d’Aran la Reconquista de España, opération militaire qui vise à débarrasser l’Espagne de la dictature franquiste. L’opération, mal préparée, tourne vite au désastre et l’hôpital Varsovie sert de base arrière pour les guérilleros blessés.
À « Varsovie », tous les antifranquistes espagnols, combattants ou civils, reçoivent des soins. Des soins gratuits. C’est aussi un centre de formation du personnel soignant. « Nos idéaux s’opposent à une médecine commerciale », explique le Dr Josep Bonifaci. Le chirurgien est une femme, Maria Gomez, ce qui est très rare à l’époque. L’établissement, reconnu par la Sécurité sociale, fonctionne grâce à l’aide matérielle du PCF et à des collectes effectuées aux États-Unis par des organisations antifascistes. Outre-Atlantique, la solidarité est coordonnée par le réputé physiologiste Walter B. Cannon. En juin 1950, Paul Éluard vient apporter son soutien à cette initiative.
L’hôpital est devenu une enclave sanitaire espagnole en territoire français. Mais, le 7 septembre 1950, les organisations communistes étrangères sont interdites en France et la police arrête tous les médecins espagnols, accusés d’être des agents au service de Moscou. Le jour même, des confrères français, communistes eux aussi, avec à leur tête le Pr Joseph Ducuing, visitent les malades et prennent la direction de l’hôpital pour l’empêcher de disparaître.
Cet intéressant ouvrage rend compte de l’utopie sanitaire et politique de médecins espagnols, devenue réalité pendant six ans. Les auteurs ont sans doute sous-estimé le rôle des guérilleros dans la création de cet étonnant hôpital, mais on saluera néanmoins leur très complet travail d’histoire. Un DVD, joint au livre, propose le documentaire Spain in Exile (1946) dont une séquence concerne l’hôpital Varsovie.
Aujourd’hui, l’établissement existe toujours, modernisé, agrandi et ouvert à tous. Il participe, sous le nom d’hôpital Joseph-Ducuing, au service public de santé.

Bruno Vincens
L’Humanité (7-IX-2011)

«L’Hospital Varsòvia. Exili, medicina i filantropia» traducido al francés

2012-01-11T16:31:00.010+01:00

L'Hôpital Varsovie. Exil, Médecine et Résistance (1944-1950) en edición francesa, es el fruto de la traducción realizada por Janine Garipuy del libro Exili, medicina i filantropía. L'Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc (1944-1950), publicado en catalán el año 2010 por la editorial Afers.

Coordinada por Alvar Martínez Vidal, profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona, en el área de Historia de la Ciencia y ligado al Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero (CSIC-Universidad de Valencia). Con una larga trayectoria docente e investigadora en varias universidades españolas este investigador participa en el proyecto «Médicos en el exilio», iniciado en 2006 y dirigido por Alfons Zarzoso con la finalidad de mejorar el conocimiento del intento de reconstitución de la Escuela Médica Catalana, primero en el sur de Francia y después en América. En esta línea temática podemos destacar su contribución con publicaciones anteriores como «L'obsessió del retorn. L'exili mèdic català a França» en Mètode 61 (2009) y el capítulo «Entre el éxodo y la diáspora: Albert Folch Pi, Joaquín D'Harcourt y la tentativa de reconstitución de la escuela biológica catalana en Francia (1939-1941)» en el libro El exilio científico republicano, de Josep L. Barona (2010).

Esta obra, realizada gracias a la reinterpretación de trabajos anteriores y de la identificación de nueva documentación se pudo realizar gracias a la colaboración del Memorial Democrático de Cataluña y el Museo de Historia de la Medicina de Cataluña, con el objetivo de mejorar el conocimiento del devenir de los exiliados españoles tras la guerra civil. Cuenta con las aportaciones de un grupo de colaboradores, compuestos por Alfons Zarzoso Orellana, Sebastian Faber, Jordi Guixé i Coromines, Empar Pons Barrachina y Antoni Adam Donat.

El libro se encuentra estructurado en cinco capítulos que intenta cubrir los aspectos más importantes de la etapa española del hospital. Aborda los orígenes del centro como hospital de sangre de los heridos en la Operación Reconquista en 1944. La presencia de una gran cantidad de refugiados necesitados de cuidados sanitarios y el fracaso de las operaciones militares contribuyen a la transformación en centro civil. Un amplio número de instituciones internacionales apoyaron económicamente el proyecto, contribuyendo a su mantenimiento y a la progresiva ampliación del centro, dotándolo de equipos modernos. El hospital se constituye como un modelo de hospital republicano, con vistas a la implantación del mismo al retornar el régimen democrático a España, por lo que se potencia la formación del personal y la realización de sesiones clínicas. En junio de 1948 se publica el primer número de la revista trimestral Anales del Hospital Varsovia, que recogía todas las actividades realizadas por el centro como son la labor de investigación y la realización de campañas de salud pública sobre la población exiliada y era un medio de propaganda del ideario de la dirección del hospital. Analiza las tensiones y disputas por hacerse con el control del centro, la persecución anticomunista a la que se vio sometido, primero sobre sus apoyos internacionales en EEUU, por parte del Comité de Actividades Anti-Americanas de la Cámara de Representantes, y después sobre el propio centro, que acabó el 7 de septiembre de 1950, con el arresto y la deportación de todo el personal que trabajaba en el mismo. Finalmente sería el Partido Comunista Francés y un equipo de médicos franceses quienes se harían cargo del proyecto manteniéndolo vivo hasta nuestros días como centro hospitalario con el nombre de Hospital Joseph Ducuing.

El libro cuenta además en la sección central con una selección de documentación fotográfica tanto del centro, como de las personas implicadas en el proyecto y adjunto, un DVD que contiene la película Spain in Exile en inglés, subtitulada en catalán, francés y español que contiene aproximadamente dos minutos de imágenes rodadas en el Hospital Varsovia, testimonio gráfico del exilio español, encargado al cineasta Paul V. Falkenberg en 1946, destinado a mostrar el sufrimiento del pueblo español en el exilio y como reclamo para recaudar los fondos que sustentaban la ayuda enviada. También contiene una recopilación de las revistas Anales del Hospital Varsovia, un total de nueve números editados entre 1948 y 1950, que no podían encontrarse compilados en ningún archivo ni biblioteca, la labor de digitalización y difusión de Alvar Martínez pone a la disposición de los investigadores este material científico y periodístico que contribuye a la difusión de la labor de la ciencia española en el exilio.

Para la historia de las instituciones hospitalarias y de la sanidad, tanto española como francesa, estamos ante una obra singular, que no solo recopila estudios anteriores, sino que añade información sobre la vida de este moderno centro hospitalario español en Francia. Valoro de forma muy positiva el escepticismo mostrado a trabajos anteriores como el de D. Pike, que plantea un discurso excesivamente anticomunista, sobrevalorando el peso de las informaciones aportadas por los documentos conservados de la policía francesa que tachaban al centro y al personal de quinta columna del comunismo internacional en el período de inicio de la guerra fría entre los bloques americano y soviético. Se echa en falta, a mi parecer, una edición española del libro, para hacer accesible, no solo al investigador interesado, sino también al público general, la importante labor que realizaron los profesionales sanitarios españoles en el exilio. Sin embargo, como afirma en el epílogo, no se trata de un trabajo definitivo, preconizando un futuro halagüeño, hace una síntesis de las líneas de investigaciones abiertas para trabajar en el futuro, que pueden ayudar a esclarecer muchos de los interrogantes que quedan sobre el pasado del centro hospitalario.

Pablo Molanes Pérez

Temperamentum, 14 (2011)

Extremismos consentidos

2012-01-11T12:11:00.003+01:00

La mitad de los españoles cree que hay «demasiados» inmigrantes y que la mayoría son «ilegales». Lo afirma la última encuesta del BBVA, reflejo de opiniones sobre las supuestas ventajas que los recién llegados obtienen frente a las poblaciones autóctonas, entre las que hay segundas y terceras generaciones residentes que ya son españoles de pleno derecho. Además del reiterado discurso sobre la vinculación de la inmigración con criminalidad y desempleo y la supuesta pérdida de la estabilidad e identidad nacional ante la diversidad cultural. En definitiva, mensajes irresponsables que no se corresponden con la realidad de nuestro país y que pueden promover actos criminales.
En Europa, Lieja, Turín y Florencia acaban de padecer el horror del racismo y la intolerancia. De nuevo, delitos de odio, como el sucedido el verano pasado en Utoya o como los 4.000 anuales que denuncia Movimiento contra la Intolerancia en nuestro país, destacando la Comunitat Valenciana, Cataluña y Madrid. Ahora, el poder de estas ideas no constituye un fenómeno aislado, sino una nueva ideología del siglo XXI: la nueva extrema derecha, que ya ha entrado en la democracia con permiso de aquellos que creían que las radicalizaciones ideológicas no eran posibles tras la barbarie del nazismo. Una política donde es más sencillo acusar al inmigrante musulmán de las transformaciones sociales y la crisis que explicar el impacto de la economía neoliberal, la especulación financiera y la globalización de la producción y el consumo. El diálogo se sustituye por limitar sus derechos o expulsarlos. Es decir, un discurso del odio que agita la bandera del miedo social en tiempos complicados.
¿Cómo es posible que el grupo popular en las Corts Valencianes haya rechazado condenar el ataque de un grupo de extrema derecha en la presentación de un libro sobre anticatalanismo? El sociólogo Vicent Flor soportó hace unos meses que el presidente de España 2000, José Luis Roberto, y el ex de la extinguida Coalición Valenciana, Juan García Sentandreu, junto con sus cachorros, boicotearan la presentación de su obra [Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Editorial Afers]. Sin embargo, se trata de un lamentable gesto político que nos aleja de conseguir la unidad democrática, necesaria para erradicar cualquier tipo de violencia y extremismo en nuestra sociedad.
Precisamente, este extremismo político junto con la intolerancia social y el racismo cultural están creciendo a pasos agigantados en todos los países de la Unión Europea. España todavía se ha salvado, pero ciertas actitudes dejan la puerta abierta para que se vayan colando en nuestro sistema político, aquel con el que quieren acabar. Y es aquí donde radica el núcleo del problema, tanto la permisividad implícita de nuestras instituciones, ya que con su silencio contribuye a esta situación, como la explícita, escenificada en el parlamento valenciano.
No podemos mirar hacia otro lado ante estas amenazas porque el extremismo violento no es patrimonio exclusivo de la derecha ni de la izquierda. Al igual que sostenía Josep Maria Felip en este diario el pasado 17 de diciembre, «apelemos a la unidad democrática, que es la que a menudo nos falla para consolidarnos como sociedad libre e igualitaria, y más aún, es la mejor defensa ante un radicalismo que no se detiene ante los límites éticos del Estado liberal y democrático».

Anna I. López
Levante-EMV (11-I-2012)

Afers i Mirmanda observen les fronteres...!

2012-01-10T11:50:00.002+01:00

Untitled from mirmanda on Vimeo.

Afers & Mirmanda: Observar les fronteres, veure el món / L'afrontera. De la dominació a l'art de transgredir (2011). Un projecte en català des del Nord («Mirmanda») portat a la pràctica amb una editorial del País Valencià (Afers»): junts han tirat endavant la col·lecció que s'enceta amb els dos llibres que es presenten en aquest vídeo...!!!

Doro Balaguer. Pintura, política, vida

2012-01-09T09:09:00.007+01:00

Esta exposición, comisariada por Francesc P. Moragon, cuenta con la colaboración de la Universitat de Valencia, el Ministerio de Cultura i la Fundació Valencianista. [El catálogo de la exposición ha sido editado por Afers].

Con el título Doro Balaguer: Pintura, Política Vida, la Fundación Chirivella Soriano ofrece una exposición antológica de la carrera pictórica de Isidoro Balaguer Sanchis (Valencia, 1931), con 42 obras, un documental de 35 minutos y una documenta política producidos por la Universitat de Valencia. «Es su primera exposición, lo cual no deja ser un hecho extraño, dado que Balaguer es un pintor fundamental en el Grupo Parpalló y, por tanto, en los orígenes de la modernidad pictórica en Valencia. A los 80 años, su ciudad y país le hacen justicia. Explicar la vida de Doro Balaguer, a través de su pintura, su actividad política y cívica», explica Francesc Pérez Moragon, comisario de la exposición.
Según explica Moragon, «Balaguer estudió Bellas Artes en Valencia (1946-52), una ciudad dominada en la posguerra por una completa atonía y una resistencia indocumentada hacia cualquier influencia exterior. Para los alumnos, las consecuencias de aquel penoso ambiente eran, además de la carencia de conocimientos o el alejamiento de las corrientes artísticas de su tiempo, o bien el chasco y la pérdida de interés por las artes plásticas, o bien una actitud de revuelta que no se podía formular con claridad y que buscaba nuevos lenguajes creativos sin referentes en el profesorado, en la crítica oficial… Sólo quienes tenían la posibilidad, la suerte o capacidad de decisión para irse podían tener la esperanza de vencer aquel ambiente mortecino y conservador de una tradición pictórica que ya había muerto hacía muchos años».
Doro Balaguer vivió estas incertidumbres. Así, primero marchó a Madrid, buscando profesionalizarse como pintor, y después a París. «Y París –según Moragon– representó la abstracción, como una forma de pintar absolutamente opuesta al realismo y al figurativismo, a aquello que se consideraba deseable y correcto para un pintor, en la Valencia de aquel tiempo. Museos, exposiciones, lecturas: todo era distinto. Desde allí, sin perder la relación con Valencia, se vinculó con los pequeños grupos de artistas renovadores que había y de manera especial con el Grup Parpalló, iniciado hacia el 1956. Con algunos miembros de este grupo, como Eusebi Sempere, coincidió en París».
Y en París, «Balaguer vio que un artista, un intelectual, se tenía que comprometer. No sólo con su oficio, sino con la gente. En definitiva, se comprometió con una idea de libertad y de antifranquismo e ingresó en el Partido Comunista de España. Este compromiso supuso un vuelco en su vida. En un viaje A Valencia, para estar con la familia en Navidad, fue detenido y encarcelado, después de una estancia nada amable en unas dependencias policiales. Al salir de prisión, quedó privado de pasaporte y, por lo tanto, de la posibilidad de volver en París, donde quedaron, y se perdieron, cuadros, apuntes, materiales que tenía. Esto, unido a la necesidad de ganarse la vida y de hacerse cargo de la pequeña empresa familiar, lo indujeron a dejar la pintura hacia el 1964. Actividad que sólo retomaría cuando su jubilación», según explica Moragon.
Paralelamente, retomó la actividad política clandestina y se mantuvo vinculado a los pequeños grupos que, desde Valencia, desarrollaban un pensamiento crítico, vinculado a las reivindicaciones de la lengua y la cultura catalana, de la democracia y de la incorporación del estado español a Europa, con personalidades como el ensayista Joan Fuster y el periodista socialdemócrata Vicent Ventura. En representación del Partido Comunista de España participó en plataformas unitarias de las fuerzas democráticas en los últimos tiempos del franquismo y durante la Transición. Aun así, disconforme con la política del PCE, lo abandonó y participó en otros grupos, como por ejemplo la Unitat del Poble Valencià, hasta que se desvinculó de la política activa.
También en la Transición se produjo el regreso parcial a Valencia, su ciudad, del pintor y fotomontador Josep Renau, que había sido director general de Bellas artes durante la guerra de España. Balaguer intervino activamente en la constitución y la marcha inicial de la Fundación Josep Renau, destinada a promover el conocimiento de la obra de este artista. Publicó la compilación de textos sobre él, Renau, pintura y política (1994).
En definitiva, con esta exposición nos acercamos a Doro Balaguer a través de sus obras, sus publicaciones y sus avatares personales. El catálogo de la exposición ha sido editado por Editorial Afers.

Fundació Chirivella Soriano

D’un escèptic en un país de fervorosos

2012-01-05T15:59:00.009+01:00

Pròleg d'Enric Sòria al llibre de Joan Fuster: De viva veu. Entrevistes (1952-1992), edició i introducció d’Isidre Crespo, Editorial Afers. Entre els més coneguts dels entrevistadors, trobem gent com Vicent Ventura, Baltasar Porcel, Antonio Figueruelo, Joan Pérez Benlloch, Juan Pedro Quiñonero, Valerià Miralles, Montserrat Roig, Antonio Beneyto, Amadeu Fabregat, Jaime Millás, Manuel Muñoz, Lluís Busquets, Emili Marín, Vicent Cardona, Lluís Alpera, Vicent Martí, Miquel Alberola, Ignasi Mora, Vicent Partal, Antoni Serra, Vicent Sanchis, Raimon i Antoni Mollà...

S’ha dit que Joan Fuster desconfiava de les entrevistes, i els entrevistadors, i que procurava evitar-les i evitar-nos. No li faltaven motius. El de l’entrevista és un gènere espinós. No solament perquè l’entrevistador, per regla general, entén el que vol entendre i, en les declaracions que se li fan, sol buscar més la notícia que els matisos. L’entrevista, fins i tot amb la millor de les intencions, es presta a l’equívoc. Simula la conversa, però en realitat és un interrogatori. Pot tenir, quan es produeix, la lleugeresa i la desimboltura de la paraula oral, però es publica en lletra impresa, o s’esventa per la ràdio o la televisió, i el que tenia una aparença de comentari privat es converteix en discurs públic. Joan Fuster distingia estrictament eixos dos àmbits, el privat i el públic, i era un cultivador exigent de la paraula escrita, un recercador constant, quasi a frec l’obsessió, de la claredat i la precisió. Devia considerar l’entrevista, aquest gènere híbrid, amb justificada malfiança. Al llarg d’aquest llibre hi expressa les seues reticències més d’una vegada. Els entrevistadors així ho van consignar.
Podríem pensar, doncs, que es va sotmetre poques vegades a eixes ordalies. Les dimensions mateixes del volum que tenen a les mans proven que això no és cert. I no podia ser d’una altra manera. Fuster va ser un escriptor en actiu durant quasi cinquanta anys. Va ser, a més, un escriptor famós, un intel·lectual polèmic, un personatge discutit que va despertar molt d’interès, bastants devocions i alguns odis. Tot i que insistia a dir que la seua vida era grisa i rutinària, Fuster es va moure prou amunt i avall durant molts anys, va intervenir en molts actes públics, va rebre molts homenatges, alguns de multitudinaris, i va patir dos atemptats. Fet i fet, no va passar gens desapercebut. D’altra banda, no era un home que tendira a rebutjar les ocasions de dir la seua, d’explicar-se i fer-se entendre, de dissipar malentesos o suggerir possibilitats. El mateix ofici que havia triat, el d’intel·lectual públic, compromès amb un temps i un lloc, l’impel·lia a participar en eixe joc esvarós, però també informatiu, de l’entrevista. Al capdavall, no deixava de ser una ocasió d’expressar les seues idees, de precisar, d’insinuar i d’aclarir. Potser amb resignació, s’hi va sotmetre. I ho va fer sense inhibicions. D’una manera plena. El Fuster de les entrevistes potser ens resulta una mica més pròxim que el dels seus llibres, més humà, més íntim —de vegades pot vorejar la confidència—; sovint és un Fuster casolà, en bata i sabatilles, que fuma o es pren un whisky mentre es pensa la resposta. Més pròxim sí, però no inferior ni diferent al dels seus llibres. La resposta, quan arribava, solia ser tan calculada, enginyosa i incisiva com qualsevol peça de prosa fusteriana. Si de cas amb l’encant afegit d’una mica de dring conversacional i prou. Oralment o per escrit, Fuster sempre procurà dir ni més ni menys que el que pensava, fins i tot a risc de semblar impertinent a molta gent. Com ell mateix va afirmar a Montserrat Roig: «A mi em van parir impertinent, i impertinent sóc, no puc evitar-ho.»
Potser convindrà, per a il·lustrar quins podien ser l’escenografia i el desenvolupament d’una entrevista amb Fuster, i qui sap si també per a desfer algun tòpic, que reconte ací la meua experiència com a entrevistador seu. Només el vaig entrevistar una vegada, molt poc abans que ell morira (però això, llavors, no ho podíem ni tan sols sospitar). Han passat deu anys i segurament alguns detalls se m’han tornat borrosos. Amb tot, hi ha ocasions que no es poden oblidar per molt de temps que passe —jo admirava i admire l’obra i la persona de Fuster— i aquella en va ser una.
El 1992 feia trenta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i, amb aquest motiu, s’havien preparat una sèrie d’actes commemoratius, una part dels quals acabaren sent pòstums. A començament d’any, Josep Gregori, l’editor de Bromera, va voler que li dedicàrem un número monogràfic de la revista L’Illa, que consistiria en una entrevista molt extensa. Fuster s’hi va mostrar d’acord. Ell i jo no havíem parlat gaires vegades. Només en una ocasió havíem sostingut una conversa d’hores, molt intensa, parlant de tot fins a les tantes. Amb tot, sabia que Fuster m’apreciava. La cordialitat entre els interlocutors és un factor convenient en una entrevista llarga, perquè llima el que té d’interrogatori artificiós. Potser assuaveix l’exigència del to, però pot permetre un major aprofundiment.
Vam anar a sa casa Heike van Lawick (amb qui Fuster tenia bona amistat) i jo el dia previst. Ella no havia d’intervenir en l’entrevista, però va voler assistir-hi. Era una vesprada freda de molta pluja. Feia fosc quan vam arribar a Sueca i els carrers estaven solitaris. Fuster ens va rebre, com de costum, en batí i sabatilles en aquella casa desarranjada, llauradora, ampla i folrada de llibres del carrer de sant Josep. Fuster va seure en una butaca justa. Darrere hi havia un llum i al costat, crec, una tauleta minúscula, que sostenia un cendrer. Hi havia llibres apilats per totes bandes al voltant del seient. El nostre amfitrió estava de bon humor. Ens va ensenyar què estava llegint abans que arribàrem: les obres teològiques de monsenyor Roca Cabanellas, un mallorquí que havia sigut arquebisbe de València. En efecte, tenia els volums, grossos, solemnes, just davall dels peus. Va dir que l’entretenien molt. La sala era àmplia i quasi despoblada de mobles. Tant que només un lector empedreït s’hi hauria pogut sentir a gust. Però ho estàvem.
Entretant, Josep Gregori hi havia arribat també; li va recordar que es tractava d’una entrevista per a un número d’homenatge, van parlar una mica d’edicions i va constatar que tot estava en ordre. Vam establir les regles del joc. Fuster digué que no calia que li enviàrem l’entrevista abans de publicar-la. Que se’n fiava. Només va suggerir, amb una llambregada sorneguera, que procuràrem no fer-li dir massa disbarats. Així i tot, vam insistir que li l’enviaríem. I així ho vam fer. Fuster només va retocar algun nom propi mal transcrit i crec que també completà alguna frase, deixada en blanc, que la cinta no havia enregistrat bé. Després, Gregori se’n va anar.
S’ha dit en alguna ocasió que Fuster tenia fòbia a les gravadores i que no consentia que enregistraren les seues entrevistes en cinta. Jo havia sentit aquest rumor i li vaig comentar que, durant una entrevista, m’estime molt més prestar atenció al que em diuen mentre maquine noves preguntes que perdre el temps prenent notetes celèriques que després no sabré desxifrar. No és solament una qüestió de comoditat. La cinta, si s’ha gravat correctament, és un recurs mnemotècnic infal·lible. No hi va presentar la més mínima objecció. Li vaig plantar la gravadora davall del nas i és cert que va llançar-li un mirada furtiva d’una desconfiança insondable, però no va fer cap comentari. Ni tan sols va grunyir. La vaig posar en marxa, tot parlant de qualsevol cosa, i ell es relaxà. Després d’una mica de conversa, vam començar amb les preguntes i les contestacions. Va aprofitar la pausa deguda a un canvi de cinta per a anar a la cuina a preparar-se un gin tònic prou rebaixat. Ens va assegurar, amb ironia còmplice, que havia deixat el whisky perquè el seu metge li havia prohibit l’alcohol. Cortesament, ens demanà si volíem res. Es va prendre el gin tònic a glops curts, amb fruïció manifesta. L’ambient era molt còmode.
Jo m’havia endut dues cintes d’una hora. Sempre m’ha agradat més que en sobre que no que en falte. Al llarg d’una entrevista pot haver-hi vacil·lacions, repeticions i rectificacions, meandres, temptejos en fals i camins que no porten enlloc. Poden succeir moltes coses. Hi ha gent que només contesta monosíl·labs fins a la tercera copa. De vegades s’arriba a una bona resposta (o a una pregunta ben perfilada) a través d’una escala tortuosa, plena d’esglaons intermedis que és millor no traslladar al paper. Només cal ser honrat i no tergiversar les paraules de l’entrevistat, ni el sentit amb què han sigut pronunciades. Però s’han de tornar llegibles, intel·ligibles per al lector anònim. L’entrevista com a tal és un producte al qual es dóna forma en el procés de la transcripció, de l’escriptura. No va ser així en el cas de Fuster, o no gaire. Vaig gravar, aproximadament, una hora i mitja de conversa, i no vaig poder transcriure-la sencera perquè, senzillament, no hauria cabut. Però les poques parts eliminades —menys d’una tercera part— no haurien desdit gens al costat de les altres. No hi va haver meandres, ni vacil·lacions, ni dubtes. Fuster captava la intenció de cada pregunta immediatament i no fugia d’estudi. Només em va haver de recordar, en un moment, que L’Illa era una revista de llibres i que ell no tenia intenció de parlar de política. En efecte, aquest era el tracte. En algunes ocasions, poques, tardava una mica a contestar. Fumava i reflexionava durant un moment; en d’altres, s’engrescava en la conversa, ràpid, sense hesitacions, com una fletxa. Tant en uns casos com en els altres, les respostes arribaven fluides, matisades, amb una claredat i una detallada precisió que la parla espontània rarament consent. Fuster parlava amb una gran vivacitat i, al mateix temps, el seu discurs tenia una estructuració interna sense fissures. Fins i tot quan recordava, l’acumulació d’anècdotes no li feia perdre mai el fil de l’argument. Tampoc no abandonava el to relaxat de la conversa. Hi havia les modulacions iròniques de la veu, els gestos, les mirades còmplices o admonitòries, les celles genuflexes, els «Home!» i els «Cristo!», que encetaven o puntuaven el discurs; la mica de teatre amb què Fuster es complaïa a subratllar, o a relativitzar, les seues paraules.
Vam començar parlant, ho havíem de fer, de Nosaltres, els valencians, que era el llibre celebrat per l’efemèride, de com l’havia escrit i de les repercussions que havia tingut; després, de la seua vida; de la literatura i l’assaig; de la llengua, la història i el país; de l’humanisme; del present i el probable futur de tot plegat. Quan l’entrevista va acabar, continuàrem xerrant una estona. Finalment, ens va acompanyar a la porta. Continuava plovent. Ens vam acomiadar i ens va dir que tornàrem quan fera més bon temps. En aquell moment, i durant el viatge de retorn a València, jo tenia una estranya sensació de plenitud, quasi eufòrica. No ens vam tornar a veure.
Una entrevista amb Joan Fuster podia ser això: una lliçó per a qui l’entrevistava. De saviesa i també d’humanitat. Crec que aquest que ara tenen a les mans és un gran llibre, un dels que més es pot acostar a mostrar-nos un Fuster en cos i ànima. De viva veu. Entrevistes (1952-1992) és una recopilació tan exhaustiva com s’ha pogut de totes les entrevistes que li van fer al llarg del temps en la premsa, la ràdio i la televisió. És fruit d’un intens i prolongat escorcoll a les hemeroteques i n’inclou una seixantena, de les més diverses mides, des de l’any 52 fins a molt poc abans de la mort de l’escriptor. Coneixent la primmirada erudició d’Isidre Crespo i la seua capacitat de treball, poques se’n deuen haver escapat. Només s’hi han exclòs aquelles entrevistes extenses i continuades al llarg de diverses sessions que van constituir un llibre propi, i que ja tenen el seu lloc a les prestatgeries, com les d’Antoni Mollà, Converses inacabades, i de Júlia Blasco, Converses filosòfiques, ambdues excel·lents.
Quaranta anys de preguntes i de contestacions donen molt de si. Podem apreciar-hi quin era el pensament de Fuster sobre una gran varietat de temes, i també la seua evolució, des d’un Fuster jove més literat i cautelós —en part a causa de la censura, i de l’ambient mateix, i en part perquè, de jove, la seua propensió cap al debat polític era menor— fins al Fuster madur, capficat pel seu país i pels vaivens celèrics i embullats de la política concreta, que de vegades l’afonaven en la perplexitat. Assistim a la gradual ensulsiada de les il·lusions que havia posat en l’evolució històrica del país (havia somiat, amb ingenuïtat assumida, «en una revolució que no trencara la porcellana») durant els últims anys del franquisme i la primera transició; a l’amargor pel triomf d’una dreta intoxicadora, brutal i exasperada en la batalla dels símbols i al carrer; al cansament i al desencant; a la confessió de l’estranyesa davant d’un món que se li anava fent aliè, però també al manteniment d’una esperança incòlume, en la gent del seu país, en primer lloc, i en l’ésser humà en general. Tot i que les complicades circumstàncies concretes del seu temps i el seu lloc obsediren cada vegada més el pensament de Fuster, aquest no deixà de projectar-se mai en el món, com no deixà d’interessar-se, i d’inquietar-se, per l’evolució de les més diverses literatures o pels canvis dràstics que es produïren en els afers internacionals durant els últims anys que va viure. Aquestes entrevistes són testimoni fefaent que la seua curiositat, com la seua cultura, fou sempre universal.
Finalment, en el joc de les preguntes i respostes, aquest llibre ens permet entreveure, en la mesura que això és mai possible, qui era Fuster com a persona; quina havia sigut la seua biografia i quins els seus costums, gustos, esperances i projectes. No és el menor dels seus atractius. En llegir-lo, és difícil no sentir simpatia per la veu que ací ens parla, ens fa broma, a voltes ens provoca, s’irrita o es confessa.
Fuster fou un gran conversador: ràpid, precís, irònic, sovint demolidor. La seua tertúlia dels dilluns amb els amics o les que mantenia fins a la matinada amb la gent que anava a visitar-lo a Sueca, són famoses. En Fuster, fins i tot en el més doctoral dels seues treballs històrics, hi ha sempre una rara simbiosi entre parla i prosa, com una naturalitat col·loquial de l’escriptura. La recíproca era igualment certa. Si la seua escriptura manté sempre alguna cosa de la proximitat dialogant, persuasiva, de la paraula pronunciada, el Fuster oral conservava també molta de la destresa i l’enginy incisiu de l’escriptor professional. Això, qui no ho va conèixer, ho va perdre. Com diu el vell adagi, verba volant, scripta manent; la paraula viva és intrínsecament evanescent. Només perdura fixada en text, i amb un text no es pot conversar. El Fuster oral, el gran esgrimista immediat del diví i de l’humà ha desaparegut, però en aquestes entrevistes perviu, d’alguna manera, un eco del que fou. Els qui no l’hagen conegut, se sorprendran de la precisió, la matisada exactitud —sovint amb citacions, exemples i dades— i la claredat de les respostes. Pel que fa a mi, puc dir que la transcripció de la seua entrevista, va ser la que menys em va costar de corregir, a l’hora de resoldre els habituals anacoluts, vacil·lacions, vaguetats o frases mal lligades, tan comuns en la llengua parlada, de totes les que he hagut de fer al llarg del temps. I n’he fet moltes. La majoria de les vegades, les paraules de Fuster podien passar de la boca a la impremta sense més intermediacions.
És clar que la transcripció d’un diàleg, per exacta que siga, té limitacions òbvies. S’ha esvaït el joc de les entonacions i els gestos, les mirades astutes, sornegueres, incrèdules, les pauses i les complicitats. Tot això, que de vegades deia més que les paraules, és irrecuperable. És evident també que una entrevista no pot tenir mai la gràcia desimbolta d’una conversa lliure —ell era ben conscient que tot el que diguera seria publicat, i a estones en feia broma—, però algunes, moltes, d’elles han sabut mantenir-ne l’essència, l’impuls mateix del diàleg viu. I això ja és molt. Almenys, jo he reconegut la seua veu —les seues inflexions, els «Cristo», les alçades de celles i arrufades de nas, el breu moment de reflexió, com si fera punteria, abans de disparar— en moltes d’aquestes pàgines. Sí, en la mesura que la lletra impresa pot reproduir-ho, Fuster parlava així.
Entre els entrevistadors hi ha el bo i millor dels periodistes i escriptors de tota una època. Entre els més coneguts, trobem gent com Vicent Ventura, Baltasar Porcel, Antonio Figueruelo, Joan Pérez Benlloch, Juan Pedro Quiñonero, Valerià Miralles, Montserrat Roig, Antonio Beneyto, Amadeu Fabregat, Jaime Millás, Manuel Muñoz, Lluís Busquets, Emili Marín, Vicent Cardona, Lluís Alpera, Vicent Martí, Miquel Alberola, Ignasi Mora, Vicent Partal, Antoni Serra, Vicent Sanchis, Raimon i Antoni Mollà. És una nòmina impressionant. Hi ha entrevistes llargues i curtes, profundes i de tràmit, amistoses i distants. N’hi ha de sorprenents, com la que va aparèixer en la revista El pensamiento navarro el 1966, i n’hi ha de delicioses, com la que li van fer els alumnes d’EGB de l’escola de Riola el 1982, on entendreix de veure amb quina bonhomia i senzillesa Fuster explica els seus punts de vista als seus joveníssims entrevistadors. En Fuster, darrere del polemista irreverent hi havia també un pedagog sensible i molt honest.
Si haguera de triar entre les entrevistes d’aquest llibre, m’ho posaria a mi mateix difícil. En destacaré, de tota manera, unes quantes: les dues de Baltasar Porcel i de Vicent Martí, i les de Vicent Sanchis, Montserrat Roig i Raimon. Totes elles són entrevistes molt extenses i permeten copsar amb plenitud la varietat de tons de la veu de l’assagista de Sueca. Als anys 60, molt abans de ser un novel·lista reconegut i un sempitern aspirant al Nobel, Baltasar Porcel va guanyar una justa celebritat com a entrevistador; un dels millors, sens dubte, que la premsa catalana ha tingut mai. Tot i que imita Josep Pla de molt a prop, la caracterització del paisatge de la Ribera i de la mateixa figura de Fuster que traça Porcel és extraordinària. En aquest Fuster nerviós, en exaltada ebullició intel·lectual, xerrant, judicant, discutint, recorrent el món amb el nas arrufat i «la mirada inquieta i insolent», com un ocell enrabiat, des de la taula de qualsevol cafeteria, Porcel demostra uns dots d’observador i de caricaturista intencionat dignes d’un mestre, capaç de perfilar un retrat colpidor i inoblidable amb uns pocs traços precisos.
Les entrevistes de Vicent Martí són, entre les que es van publicar en la premsa escrita, les que més s’acosten al dring natural de la conversa, no sempre fluida ni planera, com de fet són les converses reals. Ací penetrem fins a tal punt en la intimitat del diàleg, o de la discussió, que el lector, per moments, se sent una mica indiscret i tot. Les entrevistes de Martí voregen d’assolir aquella aspiració de tot entrevistador de veritat, que és atrapar i conservar per sempre la vida mateixa de la veu que el respon. Les de Montserrat Roig i de Raimon, fetes per a la televisió, tenen també aquesta frescor de l’expressió tal com ha sigut pronunciada, amb les vacil·lacions i les seguretats del moment. L’entrevista de Vicent Sanchis, feta molt poc abans de morir Fuster, repassa amb profunditat els seus temes de sempre i les seues perplexitats últimes. Ens en dóna un compendi memorable. Però, en realitat, totes les entrevistes, de la primera a l’última, són instructives i, moltes, emocionants.
A través d’elles coneixem la seua vida, almenys tal com ell volia recordar-la, i quines van ser les etapes decisives del seu aprenentatge d’escriptor; sabem quins eren els seus llibres preferits, què opinava de la literatura catalana i universal, de les diverses ideologies i dels canvis polítics i socials de què va ser testimoni. Apreciem l’atenció constant amb què va seguir els avatars del seu país, el desencant que li va produir la transició, la seua reacció davant dels atemptats que va patir i també el compromís indefectible amb la seua llengua i la confiança inalterada en el poble valencià. Esbrinem què pensava de la seua pròpia obra i de la recepció que havia tingut, i també quina era per a ell la part que més comptava: «Els meus assaigs són la mena de literatura que m’agradaria fer sense interrupció (...) el públic prefereix els pamflets i els devocionaris.» Què hi farem. Fuster era un escèptic en un país de fervorosos.
Quant a l’escepticisme, ell mateix ens en dóna una definició precisa, parlant amb Montserrat Roig: l’escepticisme no és la descreença; «l’escepticisme és un mètode, és posar a prova les teues idees permanentment, i les idees dels altres, és una desconfiança inicial, però no per a abolir un principi de veritat, sinó per depurar-lo.» Preguntat per quines eren, llavors, les seues creences, respon: «crec en la vida, en l’home, en el sentit clàssic del vell humanisme, és a dir, en la plenitud dels seus drets i llibertats».
Fuster ens parla també de la seua vida en el dia a dia: «Em passe les hores llegint i escrivint». Era veritat. Fuster ho llegia tot i va redactar milers i milers de planes. A casa tenia uns trenta-cinc mil llibres i, quan el graciós de torn preguntava si se’ls havia llegit tots, contestava: «Home, si només m’haguera llegit açò, no hauria pogut fer una sèrie de coses». A part de les aventures del pensament i la discussió, va descriure la seua com una vida bastant retirada, grisa i monòtona. S’alçava tard i es gitava també molt tard, eixia poc de casa, llegia i escrivia; de vegades venia algun amic i conversaven, en altres ocasions escoltava música o veia algun film per la televisió. Li agradaven els compositors italians dels segles XVII i XVIII, Mozart i part de Beethoven, i el cinema europeu dels anys 50 i 60, Bergman, Antonioni, Visconti, etc. (en algun article fa també l’encomi del cinema americà clàssic, i de la gran Garbo). En els moments de relaxació, com un luxe privat, li agradava llegir novel·les policíaques. La seua va ser, sens dubte, una vida d’escriptor.
En un altre lloc, reconeix que li agrada de viure la sensualitat del bon menjar casolà, la música i la beguda «que alegra el cor de l’home», també el tabac. Més endavant, es defineix com a «bastant volenterós, una mica estoic, relativament desconfiat, o irònic, poc decidit en certs moments, nerviós, sentimental a estones, impertinent de vegades, liberal, o sigui, enraonat, curiós de omni re scibili, amic dels meus amics, pacífic, tenaç», per acabar reconeixent que això d’autodefinir-se és difícil. A la pregunta del sentit de la seua obra, respon que no buscava adoctrinar, sinó que pretenia incitar a la reflexió. Fuster es va plantejar la literatura d’una forma que, desgraciadament, no sol ser gaire usual: com una qüestió d’honradesa i de coherència amb ell mateix i amb els seus lectors. I va lluitar per no defraudar-se:
«— Si em demanes de què puc penedir-me de la meva vida, et diré que no ho sé. Et diré que, de moment, estic content del que he fet: del que he escrit. No perquè sigui gran cosa, sobretot literàriament, sinó perquè respon a unes conviccions profundes i sostingudes, a través d’una evolució lògica. Tornaria a fer el que he fet, a dir el que he dit. Ara, amb l’experiència de l’edat, ho tornaria a fer i a dir amb més coneixement de causa, amb més habilitat, amb més obsessió... I amb més raó i amb més raons. Són les coses que es diuen quan un és vell i no renuncia al passat. Però són coses certes.»
I així ho va deixar dit, tal com escrivia: amb escepticisme, amb insolència, amb convenciment. Fuster, en aquestes entrevistes, entre la ironia i les conviccions de fons, ens va anar deixant el retrat complex, entranyable i profund d’un ésser humà sencer. Aquest llibre, per a alguns, serà una sorpresa. Per a molts, és un retrobament.

Enric Sòria

El Celler de la JNC. «Escola de patriotes». Els primers anys de la Joventut Nacionalista de Catalunya

2012-01-02T13:39:00.005+01:00

No podem entendre la història de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) si no esmentem que la fundació d’aquesta organització politicojuvenil no hagués estat possible si un petit grup de joves amb inquietuds polítiques ideològicament properes a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), no haguessin creat les Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya (JCDC). L’enfortiment polític i de militància de les JCDC permeté la realització la creació de la JNC entre el 25-27 d’abril de 1980. La primera victòria electoral de Convergència i Unió (CiU), el 1980, significà l’obtenció del Govern de la Generalitat i accelerà el protagonisme polític de l’organització juvenil arreu de tot el territori català.

Durant aquests anys,
la JNC exposà noves propostes polítiques,
que no sempre foren ben vistes pel partit,
com la sol·licitud de l’autodeterminació,
la independència de Catalunya,
la reforma de la Constitució
o la fi del servei militar obligatori.

Les successives majories absolutes de CiU, entre el 1984 i el 1992, proporcionaren una situació privilegiada a la JNC respecte la resta de formacions politicojuvenils amb la presència de molts dels seus membres en institucions públiques i un augment del nombre de militants. Durant aquests anys, la JNC exposà noves propostes polítiques, que no sempre foren ben vistes pel partit, com la sol·licitud de l’autodeterminació, la independència de Catalunya, la reforma de la Constitució o la fi del servei militar obligatori. Precisament aquesta darrera ha estat la mostra més clara de la capacitat d’incidència de la JNC en el partit, quan el novembre del 2000, arran dels pactes polítics entre CiU i el Partit Popular, s’aconseguí la darrera assignació de destins.
A mitjan dels noranta i inicis del nou mil·lenni, la JNC treballà en tots aquells temes que impliquen els joves en qüestions socials, entre d’altres, com la millora de la situació dels joves amb discapacitats, l’atur juvenil, l’avortament, la llei de parelles de fet, la immigració o l’habitatge digne. Tanmateix, la JNC no deixà mai de plantejar altres qüestions de caire més nacional o la independència de Catalunya. L’augment de la capacitat de la JNC d’influir en CDC també coincidí amb la constant pèrdua de vots i de diputats de CiU. Aquest fet repercutí directament en els interessos polítics de la JNC, ja que els primers candidats de l’organització a les eleccions al Parlament no entraren directament de l’hemicicle català.
La unió del PSC-PSOE, ICV i ERC, a finals del 2003, per formar un nou Govern de la Generalitat posà punt i final a vint-i-tres anys de govern de CiU. La nova situació política a l’oposició féu que tant el partit com l’organització juvenil haguessin de replantejar bona part de l’activitat política.

Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes és un document històric que recull tres dècades d’existència de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), els joves de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). El llibre relata des de les primeres pancartes penjades a la carretera de Mataró fins pràcticament la conquesta de la Generalitat per part d’Artur Mas. L’obra recull l’evolució ideològica; les propostes polítiques i les accions reivindicatives amb el CATALONIA IS NOT SPAIN; el seu funcionament i l’estructura organitzativa; els congressos amb els seus entramats i les tensions internes; les relacions i desavinences amb CDC i CiU; la presència en el partit, en l’àmbit municipal, al Parlament i al Congrés, i en els diferents governs de la Generalitat presidits per la federació; les relacions amb altres entitats i amb organitzacions de l’Estat i d’Europa.

Josep Lluís Martín Berbois (Sabadell, 1978) és Doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i Professor d’Història de Catalunya i de la Policia a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. És estudiós de la història de Catalunya de finals del segle XIX i inicis del XX, en especial els temes del nacionalisme català, la Segona República i la Guerra Civil. Ha publicat diversos articles en nombrosos congressos i revistes especialitzades com L’Avenç, Revista de Catalunya, Els Marges, El Contemporani, Cercles, Serra d’Or, Afers o Lluc (Mallorca). I a nivell local com Arraona (Sabadell), Terme (Terrassa), Gausac (Sant Cugat), Valldaurex (Valldoreix) i Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers. També ha realitzat diversos llibres de temàtica sabadellenca: Joan Llonch o l’oasi d’un catalanista sabadellenc (2005), Institut Sallarès i Pla. Forja de joves empresaris tèxtils des de 1947 (2006), Cartes en temps de guerra. Epistolari entre Miquel Carreras i Costajussà i Joan Llonch i Salas (1936-1938) (2007) i La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945) (2008) i Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes (2011). Ha participat en diverses obres col·lectives com La Guerra Civil a Catalunya i La Transició a Catalunya tots ells editats per Edicions 62 i coordinats pels professors i historiadors Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. Ha coordinat en dues ocasions, 2007 i 2009, diferents cursos a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent relacionats amb el nacionalisme en el segle XX i la Setmana Tràgica.

La JNC intuí que per arribar a la Generalitat calia fer un front comú amb el partit, fet que li comportà una major llibertat política a l’hora de manifestar els seus postulats ideològics i d’enfrontar-se als seus rivals polítics. Durant aquests anys cal destacar la participació de la JNC en el posicionament polític de CiU en el procés de reforma de l’Estatut; ja que veié reflectides una gran part de les seves propostes i demandes polítiques amb el document que realitzà, “nou estatus per a Catalunya”, el 2003.
Cal, també, destacar de la història de la JNC el pas ideològic de la socialdemocràcia al liberalisme. La caiguda del mur de Berlín, la dissolució de la Unió Soviètica que donà pas a nous països independents a Europa, o la guerra ètnica dels Balcans foren una evident mostra de que el panorama polític europeu i mundial estava canviant. L’entrada a les organitzacions europees de l’IFRLY (1991) i el LYMEC (1992) i l’obtenció de la sotssecretaria general (1994), la secretaria general (1998) i la presidència (2000) del LYMEC acabà d’afermar el referent liberal en el si de l’organització juvenil.

Durant aquests 30 anys
la JNC ha estat una bona escola
per formar quadres polítics i joves nacionalistes
al mateix temps que ha actuat
com una “llebre ideològica”

Un altre àmbit on l’organització juvenil també dedicà molts esforços fou la refundació de la històrica Federació Nacional d’Estudiants Catalanistes (FNEC) el 1985. El predomini de la JNC s’esvaí quan un conjunt de formacions politicojuvenils i organitzacions associatives s’uniren perquè la JNC perdés el control de l’organització de la FNEC. La JNC creà el seu propi sindicat estudiantil, Estudiants Nacionalistes, però a les acaballes dels noranta acabà desapareixent. L’associacionisme juvenil fou un altre camp on la JNC tingué un paper destacat i en especial el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC). La presència de la JNC en aquest organisme, del qual fou membre fundador, fou més irregular i amb un protagonisme desigual. Les aliances entre les formacions juvenils d’altres partits amb organitzacions associatives ha comportat que la JNC hagi tingut un paper més irregular en el si del CNJC.
En definitiva, i de manera molt resumida, la JNC ha estat una bona escola per formar quadres polítics i joves nacionalistes, al mateix temps que ha actuat com una “llebre ideològica” que ha motivat el partit amb les seves propostes ideològiques que, com hem vist, en ocasions, s’han acabat duent a terme.

Josep Lluís Martín Berbois
Doctor en Història Contemporània per la UAB
i autor del llibre
Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de Patriotes
(Editorial Afers)
Cabotatge, 11 (2011), pp. 10-11

Una lectura imprescindible: "Noves glòries a Espanya"

2011-12-21T08:25:00.003+01:00

Ara mateix acabe de llegir l'última pàgina del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Crec que és de lectura imprescindible si volem entendre el fenomen de l'anticatalanisme al País Valencià i les repercussions que aquest ha tingut en una societat com la nostra. Ara bé, no voldria, però, deixar de fer alguna apreciació al treball de Flor. La primera és sobre la limitació territorial de l'estudi. Tal com demostra l'autor, el blaverisme és un moviment que gairebé gira al voltant del que ell anomena el hinterland de la ciutat de València. Això és cert, però també ho és, tal com ell mateix afirma, que l'anticatalanisme no ho és. Per això, m'haguera agradat una anàlisi més profunda sobre com es viu aquest fenomen en les terres valencianes del sud i del nord. Un estudi del provincianisme alacantí més exhaustiu hauria donat una visió més global del fenomen en si. Tot i que Flor esmenta el llibre d'Emili Rodríguez Alacant contra València —el qual també dóna per parlar una bona estona—, una ullada als treballs del professor Francisco Moreno sobre els partits polítics alacantins en la Transició o l'obra del catedràtic novelder Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda, podrien ser uns estudis interessants a tenir en compte. Sí és cert, però, que el fet d'identificar l'anticatalanisme sobretot amb el blaverisme, suposa centrar-se inexorablement en la política, societat i protagonistes del cap i casal, i això és veu molt clarament al llibre.
Una de les sensacions que em queda, també, és que el blaverisme és un moviment clarament creat a la contra. Però de qui? Doncs de la persona segurament més influent, per activa o per passiva, en la política identitària valenciana els darrers 50 anys d'història: Joan Fuster. El venerat, estimat o defenestrat escriptor de Sueca, es converteix des del meu punt de vista en l'element clau que justifica l'existència del blaverisme. Que el suecà siga el personatge no entrevistat per a l'estudi més citat del llibre —fins a 34 vegades— ho demostra. L'estudi de Flor em deixa la sensació que sense Fuster, el blaverisme no seria més que anticatalanisme, és a dir, el clàssic odi anticatalà que impregna l'espanyolisme des de finals del XIX —per no dir abans— i que ja va ser present —com demostra Ferran Archilés (2002)— en el mateix blasquisme. Fins i tot, dóna la sensació que l'antifusterianisme és el que converteix a ulls de diferents sectors de la societat valenciana el blaverisme en "valencianisme".
Finalment no voldria deixar de dir la meua pel que fa a l'aspecte que més controvèrsia ha suposat: la vinculació entre feixisme i blaverisme. En aquest sentit, haig de dir que coincidisc molt amb la crítica que ja va fer mesos enrere l'amic Jordi Muñoz. Flor, crec, trau excessiva importància a la relació existent, des dels mateixos orígens del blaverisme com a moviment, amb el feixisme. És més, crec que s'oblida bastant de les connexions actuals. I això no vol dir que tots els blavers siguen feixistes ni molt menys que el pensament blaver que ha acabat impregnant entre importants capes de la societat valenciana ho siguen. No. Però sí que és cert que la relació existent entre blavers i feixistes, la retroalimentació constant entre uns i altres i el fet que moltes voltes van de la mà, mereix donar al tema una importància major de la que li dóna Flor. Segurament, la interpretació que fa Vicent Flor —com la que puc fer jo— parteix també de la vivència personal i de com hem après, entès i incorporat la identitat valenciana al nostre ser. La diferent visió que es té del blaverisme a l'Horta respecte a la que podem tenir per terres del Vinalopó, la importància del moviment blaver mateix en cadascuna de les comarques valencianes o la nostra relació personal amb persones de discurs blaver, condiciona de ple tota anàlisi que fem sobre el tema. I crec, sincerament, que d'això aquest llibre tampoc se n'escapa.
Siga com siga, i amb això em reafirme, el llibre de Vicent Flor és d'obligada lectura per l'actualitat del tema que aborda i per la necessitat que té una anàlisi seriosa sobre un moviment que ha condicionat els darrers 30 anys d'història del País Valencià i les seues relacions amb la resta dels Països Catalans. Un llibre que han de llegir els valencians, però també els catalans per a deixar de caure en la clàssica postura de perplexitat que prenen quan els expliques que eres valencià i no els odies per aquest fet. Per tot això i molt més ja sabeu a què podeu dedicar les properes vacances de Nadal.

Toni Rico

Acaba de sortir el número 4 de la revista «Segle XX»

2011-12-19T17:49:00.004+01:00

Acaba de sortir el número 4 de la revista Segle XX. Revista Catalana d'Història, editada per Afers i la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya. La revista s'edita anualment i va començar l'any 2008. A més dels articles que conformen la secció «Recerques i assaigs», el volum inclou un debat sobre els processos de nacionalització a Espanya amb una anàlisi crítica i algunes noves propostes d'interpretació. El sumari del lliurament d'enguany és el següent:

Índex

Recerques i assaigs

Raanan Rein
L’apropiació de la memòria dels voluntaris jueus de la Guerra Civil espanyola
per l’establishment sionista

Soledad Fox Maura
Missió impossible: l’ambaixada republicana a Washington (1936-1949)

Noemí Alonso
Els moviments veïnals a Roma durant el cicle de protesta italià (1968-1976)

César Lorenzo Ruiz
De campus universitari a temple de la marginalitat.
El canvi social a les presons espanyoles durant la transició política

Miquel de Toro
Holocaust, historiografia i identitat nacional a Alemanya (1945-1990)

Debats
Els processos de nacionalització a Espanya: anàlisi crítica i noves propostes d’intepretació

Fernando Molina i Miguel Cabo
«Donde da la vuelta el aire»: reflexions sobre la nacionalització a Espanya

Alejandro Quiroga
Les tres esferes. Cap a un model de la nacionalització a Espanya

Fernando Molina i Miguel Cabo
Historiografia i nacionalització a Espanya. Reflexions finals

Ressenyes i notes de lectura

Jordi Gràcia, Claudio Natoli, Jaume Barrull, Dianella Gagliani, Antonio Fco. Canales, Gonzalo Álvarez Chillida, Rafael Cruz, José Luis Martín Ramos, Gloria Nielfa, Ana Cabana, Rubèn Doll-Petit, Paola Lo Cascio, Jesús de Felipe Redondo, Gabriele Ranzato, Claudia Cabrero, Anna Caballé, Ángela Cenarro, Carles Santacana, Imma Boj, Lluís Úbeda.

El parany cosmopolita. Entre el cosmopolitisme i la globalització

2011-12-18T16:28:00.005+01:00

Jordi Sebastià (Burjassot 1966) és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i bacharel en Llengua i Literatura Portugueses per la Universidade Aberta de Portugal. Ha treballat com a periodista, una tasca per la qual ha rebut alguns premis com ara el Laia González i el Ramon Barnils, i fa classes de periodisme a la Universitat de València. Ha publicat la novel·la Un assumpte de perifèria (1999). Des de les darreres eleccions del 20 de novembre de 2011 és alcalde de Burjassot per la coalició Compromís.
Al seu llibre El parany cosmopolita. Una mirada a les arrels ideològiques de la globalització (Editorial Afers), explica com pocs conceptes polítics i filosòfics han estat utilitzats —i s’utilitzen—de manera més perversa que el de cosmopolitisme. És realment possible ser un «ciutadà del món»? De quin món? Cal reivindicar el cosmopolitisme en una societat com la nostra cada vegada més interrelacionada? L’assaig pretén esbrinar què vol dir exactament «ésser cosmopolita» i com els usos del terme han variat al llarg de la Història. Des del seu origen a la convulsa Grècia unificada sota la força d’Alexandre el Gran fins a la seua concreció a l’Europa il·lustrada, obnubilada per la prepotència de la raó —de la seua raó—, el cosmopolitisme s’ha convertit en la coartada per al procés de brutal imposició de les formes occidentals de moral i economia que avui coneixem amb el nom de «globalització». Però la majoria dels analistes i comunicadors, fins i tot molts del que condemnen aquest procés, continuen presentant el cosmopolitisme com una ideologia «oberta», «plural» i «respectuosa». El treball vol desemmascarar el parany conceptual que s’amaga sota la coberta amable del que en realitat és una forma més —potser la més eficaç i subtil— de totalitarisme.

* * *

Cosmopolitisme i globalització: una relació necessària

«Quan tota la terra ha estat tan universalment unida per un petit nombre de fils units com ara? Quan ha tingut hom més poder i més màquines per a commoure nacions senceres amb una sola pressió, amb un sol moviment del dit?» La citació podria ser assumida perfectament per qualsevol ciutadà contemporani, conscient de l’alt grau d’interrelació planetària i de concentració del poder en unes poques mans que caracteritza la política i l’economia d’aquest inici de segle. I tanmateix, pertany al llibre Encara una filosofia de la Història, que el filòsof alemany Johann Gottfried Herder va escriure l’any 1747.
A final del segle XVIII ja hi havia, doncs, qui pensava que el grau de connexió entre els diferents llocs i cultures del globus era grandíssim i que les possibilitats mecàniques i militars d’influir arreu del món des d’un sol punt eren infinites. Quasi tres segles després, les comunicacions i la informàtica —el fils de Herder convertits en Internet— han reforçat de manera imprevisible aquestes condicions i els fets històrics han provat que ja no hi ha llocs que puguen considerar-se aliens a una «trama mundial». I aquesta trama ha privilegiat el desenvolupament econòmic capitalista, l’ha estès arreu del planeta i ha interconnectat els processos de producció i l’economia financera; per tant, més que mai —i molt més que en l’època de Herder— ens trobem davant la perspectiva real i immediata d’un sol i gegantesc mercat. Aquest procés, els analistes de la fi del segle XX el van anomenar globalització.
Però la globalització, com demostren les paraules de Herder, no és un procés nou. Fa molts segles que teòrics i pensadors, uns a favor i uns altres en contra, han escrit i raonat sobre les possibilitats d’un govern, d’una societat, d’una civilització o d’una economia mundials. Una visió merament economicista del procés o que es limite a analitzar-ne les darreres conseqüències serà sempre una visió parcial, incompleta i, per tant, falsa. L’objectiu d’aquest llibre és intentar esbrinar quines són les arrels ideològiques que han permès establir aquesta trama planetària, quina és la base d’idees que acompanya, valida i fa possible el complex procés d’occidentalització i homologació del planeta conegut com a globalització. La resposta no és en absolut senzilla, però una mirada històrica ens descobreix que hi ha un concepte clau i necessari per a dur endavant un procés com aquest, un concepte que acompanya sempre les ideologies universalistes: el cosmopolitisme, l’ideal de la «ciutadania del món».
I què és en realitat el cosmopolitisme? L’ús del terme, no sols en els treballs d’investigació política o filosòfica sinó també —i sobretot— en la parla quotidiana i en els mitjans de comunicació, és extremadament confús. És habitual sentir dir d’algú que és molt cosmopolita perquè viatja molt i alhora que certa ciutat —evidentment immòbil— és cosmopolita perquè té un aire «obert i mundà». Trobem la paraula «cosmopolita» com a adjectiu per a qualificar determinats estils de moda o d’arquitectura, però també com a actitud política «integradora i plural» en clara oposició als «tancats nacionalismes».
La utilització equívoca i sovint frívola del terme ha contribuït a ocultar tot el pes ideològic que implica. En realitat, el cosmopolitisme és un concepte polític nascut a la Grècia clàssica —entre els segles V i IV aC— que s’ha convertit en un dels elements fonamentals —probablement en el més important i definidor— en la formació ideològica d’Occident. El cosmopolitisme és una idea complexa a partir de la qual es creen dos mites —en tant que representacions col·lectives— que tindran un paper clau en la formació de la cosmovisió moderna: per un costat, el mite de l’home sense cultura, l’individu per ell mateix en tant que persona individual i no en tant que creació social; i, per un altre, el mite de la gran família humana, la Humanitat abstracta que reuneix en ella tots els habitants del planeta. Sense aquests conceptes hauria estat impossible, entre altres coses, que Pau plantegés per primera vegada en la història l’existència d’una religió universal: el cristianisme. Després del que podríem anomenar la «revolució cosmopolita», revolució conceptual és clar, ja res no tornaria a ser igual. El que fins en aquells moments eren un mosaic de pobles i cultures amb paràmetres socials i culturals particulars, aparegueren de sobte als ulls d’Occident com diferents manifestacions d’una mateixa arrel comuna. Això feia possible que, per damunt de cada cultura, poguessen existir religions, formes polítiques, sistemes econòmics o costums pretesament «universals»; pretesament universals però absolutament occidentals perquè el cosmopolitisme és una invenció occidental exportada —a sang i foc— a la resta de la Humanitat.
Així doncs, i seguint en certa manera una línia idealista, la base d’aquest treball és que sense la creació, la maduració i la concreció del projecte cosmopolita no hauria estat possible allò que anomenem globalització. Malgrat el lloc crucial que la idea cosmopolita ocupa en el pensament occidental, no hi ha cap treball específic —almenys que jo conega— dedicat a seguir-ne l’evolució i el concepte ni tan sols no figura en els diccionaris de termes filosòfics que he pogut consultar. Per això, la primera part d’aquest llibre, «El cosmopolitisme: evolució d’un concepte polític», és una aproximació, un primer intent —sense pretensions d’exhaustió—, que repassa els orígens del concepte i la seua vinculació amb l’universalisme cristià i la ideologia il·lustrada, així com també les primeres reaccions anticosmopolites, les dels romàntics. Finalment, he inclòs una breu síntesi d’alguns aspectes del debat ideològic entre comunitaristes i liberals, que demostren que el cosmopolitisme i les seues implicacions —tot i que no sempre de manera explícita— formen el nucli de bona part de la reflexió filosoficopolítica contemporània. Potser algun lector troba excessivament llarga aquesta primera part «històrica», però la considere absolutament fonamental per a poder aclarir un concepte tan complex, i crec que resulta força útil per a comprendr- molts dels usos que rep al nostre entorn quotidià el terme cosmopolita. Qüestions tan aparentment banals i allunyades de la reflexió historicofilosòfica com l’estil dels «homes de món» no resulten gens innocents després d’haver repassat, ni que siga breument, el cosmopolitisme dels cínics grecs i dels il·lustrats francesos.
Com he indicat suara, el naixement del concepte de cosmopolitisme va tenir lloc a la Grècia clàssica, en un context molt determinat: precisament en el temps en què les ciutats estat perdien el seu poder real i se sotmetien, de grat o per força, a l’imperi macedònic d’Alexandre el Gran. Va ser només en aquell turbulent moment quan, per primera vegada en la història, algú va poder concebre la idea d’un «ciutadà del món», un individu desarrelat, aliè a qualsevol cultura concreta, i membre alhora d’una comunitat tan abstracta i indefinida com el món. Perdut l’ideal del ciutadà, naixia el de l’individu. Les aportacions dels estoics a aquest ideal serien recollides pel cristianisme, la primera religió que es va plantejar el repte de ser universal, i posades a prova en la «descoberta» d’Amèrica. L’aplicació a Amèrica dels preceptes universalistes del cristianisme revelaria ben aviat una de les característiques més evidents del concepte d’Humanitat inventat per Occident: la seua asimetria. Tots som humans però uns tenen la fe i la veritat, i el «deure» de portar-la a la resta dels germans «menors».
És amb la Il·lustració que es conforma de manera quasi definitiva la noció de cosmopolitisme que ha dirigit la política i l’economia occidentals des del segle XVIII. La fe va ser destronada per la raó, que es va convertir en el patrimoni més important de la Humanitat, un patrimoni que no era ni cultural ni biològic, sinó la pura essència de la qualitat d’humà. Però la divisió que marcà l’expansió cristiana continuà present: tots els éssers humans tenen la capacitat de raonar però els que primer ho han descobert, l’Occident, tenen l’obligació de despertar aquesta capacitat en la resta. Començà així la projecció de l’ideal occidental d’Humanita- sobre les altres cultures, assumit com un procés que seguia les lleis de la naturalesa i era per tant inevitable. De fet, la unió que el terme «Cosmòpolis» implicava entre la dimensió natural (cosmos) i social (polis) de l’ésser humà, va ser validada per les teories científiques que buscaven aplicar lleis exactes i atemporals també a l’esfera social.
Va ser amb Kant, com veurem després, que es va inaugurar la cosmopolítica, la idea de plantejar un model polític global per a tot el planeta. Els ideals del cosmopolitisme il·lustrat i la cosmopolítica, impulsats per la França revolucionària, van consolidar alguns conceptes que han marcat el procés històric modern i que resulten essencials per poder entendre la globalització. Així, es va implantar el mite del progrés continu, ajudat per les noves descobertes tècniques i científiques, i el de l’obligació que tenia Occident d’impulsar aquest mateix progrés i creixement arreu del món, de traure la resta de pobles de la seua situació inequívocament endarrerida. Per dur endavant aquest procés, la llibertat de comerç és una condició absolutament fonamental, i una ajuda insubstituïble per a harmonitzar i acostar els pobles cap a la necessària unitat planetària en el que va ser batejat per alguns autors com la «República Mercantil Universal». Des d’aquesta perspectiva, aquells pobles que romanen al marge, que no participen en l’ideal cosmopolita, són considerats perillosos i es jutja totalment lícit obligar-los a adaptar les formes polítiques i econòmiques que són «lògicament» humanes: les occidentals i, en aquell moment, les que ja anunciaven el capitalisme global. Occident tutelarà i dirigirà aquells països on les diferents potències van arribant en la cursa colonial i ho farà amb la tranquil·la consciència de complir una missió amb la Humanitat.
En conseqüència lògica amb aquesta perspectiva, la diversitat és percebuda com un enemic de Cosmòpolis, un element perillós que cal eliminar. No importa la capacitat real dels països «diferents» per a emprendre atacs militars contra Occident; com Kant manifesta, si no adopten les nostres formes polítiques, si no participen del nostre projecte —que és el de la Humanitat—, són perillosos i tenim tot el dret a intervenir-hi. No es deriva d’aquest argument el fet que països tan poc potents militarment com Afganistan o Somàlia hagen estat condemnats no fa gaire com a «països que posen en perill l’ordre mundial»? No avala l’argument kantià la modificació dels objectius de l’OTAN que, desapareguda l’amenaça comunista, apunta al Tercer Món com el major focus de perill per a l’estabilitat planetària? No és la «ingerència per causes humanitàries» una nova mostra de la «responsabilitat occidental» envers la resta de la Humanitat?
L’objectiu d’aquesta primera part és, doncs, posar al descobert les arrels ideològiques d’aquest procés tan aparentment contemporani com el de la globalització i intentar així donar una perspectiva global del fenomen, que va més enllà de la imposició d’un mercat planetari controlat per algunes grans empreses occidentals. De fet, cal fer aquesta revisió si es vol realitzar una crítica coherent a la globalització i proposar-ne un model alternatiu; perquè denunciar el poder de les multinacionals i les conseqüències socials o ecològiques de la falta de control sobre les seues accions, sense fer explícita la ideologia que ha acompanyat i fet possible aquesta situació, no deixa de ser una aproximació epidèrmica i molt poc satisfactòria des d’un punt de vista argumental.
Sense posar en qüestió les bases del cosmopolitisme il·lustrat, doncs, és impossible enfrontar-se realment a la globalització. En la segona part del llibre, «La humanitat érem nosaltres», tracte de fer evidents les contradiccions d’alguns analistes actuals (tan diversos com Ignacio Ramonet, Adela Cortina, Alain Finkielkraut, Jean-Claude Guillebaud o Guy Scarpetta) que intenten manifestar-se’n en contra alhora que es declaren seguidors de la tradició de les llums. De fet, en realitat molts dels principals teòrics del moviment antiglobalització no ataquen en absolut les arrels del procés sinó la forma i, en definitiva, el que voldrien és una altra globalització. No s’oposen a la uniformització planetària sinó al model escollit per a dur-la endavant. La majoria de les crítiques que condemnen els abusos i els perills de la globalització econòmica callen davant la uniformització cultural i política que l’acompanya, i moltes de les propostes pretesament alternatives repeteixen el mateix esquema paternalista occidental. En què difereix el comportament de moltes ONGs de la missió evangelitzadora dels cristians a les Amèriques o de la redempció civilitzadora dels colonitzadors? No es tracta sempre de «salvar el germà petit»?
Per acabar el llibre m’he decidit a incorporar un epíleg, «L’estil cosmopolita: la planetària província de l’home de món», en què relacione tot el pes conceptual del terme «cosmopolitisme» amb algun dels usos més aparentment frívols que se li donen sovint en els anomenats mitjans de comunicació de masses. L’ús positiu i obert que el terme «cosmopolita» té generalment en aquests mitjans és hereu directe de la prepotència amb què els il·lustrats van percebre el món, com un únic espai a la seua disposició gràcies a la llum de la raó. La idea de l’«home de món» entronca directament amb la «missió civilitzadora» a què es va consagrar Occident i que va convertir-se en la major màquina de violenta homologació cultural que mai no ha conegut la història. L’ideal del ciutadà del món no és aplicable més enllà d’una limitada elit occidental, mentre que per a la gran majoria dels humans no és més que una idea que els homologa però no els integra i, per contra, els desarrela i els aboca a una situació de completa alienació. El cosmopolitisme, sota la forma de la ideologia que vol alliberar l’individu de les seues «cadenes identitàries», és un factor clau en la descomposició de les societats modernes; mentre que, com a instrument conceptual per a agermanar la Humanitat, és en realitat la cobertura per a la destrucció del gran valor antropològic que representa la diversitat de les societats humanes. En definitiva és un parany; que al llarg de la història ja ha demostrat la seua mortífera eficàcia.

Jordi Sebastià

“El franquisme i els catalans”. Introducció de Carles Santacana

2011-12-18T10:30:00.006+01:00

Al llibre El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971) (Afers), l’historiador Carles Santacana (Barcelona, 1961) explica com la penetració social del catalanisme, la creació d’un sistema de partits polítics propi, alhora que la consecució d’espais institucionals com la Mancomunitat o la Generalitat, i la definició d’un espai cultural específic, van rebre un revés absolut a la fi de la guerra de 1936. Les proclames espanyolistes dels revoltats incloïen l’atac als programes catalanistes, però també al simple ús, fins i tot privat, de la llengua catalana. El llibre tracta de les reflexions que es van fer en alguns àmbits franquistes quan la retòrica oficial no podia continuar amagant que l’estratègia de la prohibició i la repressió sobre el catalanisme durant més de dues dècades no havia assolit el seu propòsit: esborrar la cultura política autòctona i el sentiment catalanista. De fet, mai durant el règim franquista no es va manifestar des dels àmbits oficials el fracàs d’aquella política, que va ser posada en evidència en el procés de transició democràtica. Els documents que es presenten al llibre són un testimoni clar d’aquesta percepció: es tracta en concret de diverses sessions que el Consejo Nacional del Movimiento —fins al 1967 Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista— va celebrar als anys seixanta i setanta, en què va dedicar part de la seva feina a tractar de la qüestió catalana. çes tracta d'uns materials expressament destruïts i desconeguts, que posen en relleu els neguits que, malgrat el discurs oficial, existien en nuclis rellevants de la classe política franquista respecte de Catalunya.

* * *

El desenllaç de la guerra civil espanyola de 1936 va capgirar radicalment el desenvolupament polític català del primer terç del segle XX. La penetració social del catalanisme, la creació d’un sistema de partits polítics propi, alhora que la consecució d’espais institucionals com la Mancomunitat (1914-1923) o la Generalitat (1931-1939), i la definició d’un espai cultural específic, van rebre un revés absolut. Arreu d’Espanya la guerra civil va ser una confrontació entre models identificats, bé amb l’ultraconservadorisme i els feixismes, bé amb diversos projectes reformistes o de revolucionarisme social. A Catalunya, aquesta dinàmica també hi era present, i s’hi desenvolupaven conflictes socials intensos, de manera que podríem parlar també d’una guerra civil catalana. Però això no obsta perquè entre els objectius explícits dels revoltats el juliol de 1936 hi havia també el de posar fi a l’experiència autonòmica catalana, i a les incipients o en projecte del País Basc i Galícia. En aquest sentit, és prou coneguda la pressió anticatalana que es va produir en el període bèl·lic entre les mateixes files franquistes. En aquell context les proclames espanyolistes dels revoltats incloïen l’atac als programes catalanistes, però també al simple ús, fins i tot privat, de la llengua catalana, que esdevenia incompatible amb la definició de la «Nova Espanya». En definiti-va, un clima polític tan visceralment anticatalà que resultava incòmode fins i tot als falangistes catalans. El primer acte polític quan l’exèrcit franquista va trepitjar territori català va ser l’anul·lació de l’Estatut d’autonomia de 1932, amb la qual cosa les províncies catalanes passaven a tenir «l’honor» de ser governades com totes les d’Espanya.
A partir d’aquí, la doctrina oficial, exposada a la premsa, als manuals escolars, a la ràdio, etcètera, repetida constantment durant quasi quaranta anys i practicada des de les institucions polítiques, afirmava que només hi havia una nació, que era Espanya, i una llengua oficial i permesa, la castellana. El catalanisme havia de ser perseguit radicalment, i la mateixa existència de Catalunya, ni que fos considerada una regió, amagada. La llengua catalana, òbviament, havia de ser proscrita. Tot allò que fes referència a Catalunya, com ara denominacions d’institucions oficials o també privades, havia de desaparèixer, des del Palau de la Música, que va perdre l’adjectiu «Catalana», fins a la Biblioteca de Catalunya, que va esdevenir Biblioteca Central. L’espanyolisme exacerbat, que eliminava també denominacions en altres idiomes perquè els considerava estrangeritzants, ho va ocupar tot i va represaliar tot allò que no s’ajustés a la nova pauta, que era la d’un ultranacionalisme espanyol unitarista i centralista, que estructurava territorialment l’estat a partir dels municipis i províncies, tots tallats pel mateix patró com a fragments de la indivisible nació espanyola. Però evidentment l’aplicació d’aquest espanyolisme unitarista no podia tenir les mateixes característiques a tot el territori de l’Estat espanyol. En alguns indrets apareixia com a quelcom quasi natural i consubstancial. En altres, en canvi, el programa espanyolista havia de fer-se lloc eliminant la cultura política hegemònica fins aleshores. Aquest era el cas de Catalunya, on segons l’òptica dels nous governants calia eliminar l’engany a què polítics i intellectuals catalanistes havien sotmès el poble. Alguns d’aquests fins i tot van fer contrició pública i van assenyalar que el catalanisme havia estat la «falsa ruta», com assegurava Ferran Valls i Taberner, aleshores ja Fernando, a La Vanguardia Española el 15 de febrer de 1939, en un article paradigmàtic. Per això apareixien constantment referències al que consideraven la veritable espanyolitat de Catalunya, que hauria estat amagada o silenciada pel catalanisme, el gran engany que haurien patit els catalans i l’enemic que calia combatre. Les referències més repetides aleshores eren les de José Antonio Primo de Rivera, que considerava que la via per arribar a la gran unitat nacional era la formulació d’un gran projecte comú, la famosa «unidad de destino en lo universal».
És prou conegut fins a quin punt l’eliminació del nacionalisme català en la seva concepció més àmplia, plural i complexa formava part del projecte franquista, així com també quin va ser el nou discurs oficial. Pel que fa a la primera qüestió, diverses obres han aportat el gruix de la informació necessària sobre la taula, especialment les de Josep Benet [1], Josep Maria Solé i Joan Villarroya [2], o Francesc Ferrer i Gironès [3], a més d’altres de més específiques. Josep Benet ha arribat a parlar d’intent de genocidi, i l’ha documentat abundantment. Solé i Villarroya han posat l’èmfasi en una àmplia cronologia de la repressió cultural. I Francesc Ferrer es refereix en exclusiva a les prohibicions sobre el català.
Pel que fa al discurs oficial, es repetirà constantment l’argument d’una Catalunya feliçment reincorporada a Espanya, a la qual hauria d’aportar les seves peculiaritats, així com també la constant referència al text José Antonio y Cataluña, que fixava la posició falangista sobre el fet català. Molt sintèticament, Catalunya només es podria realitzar dins una unitat de destí universal, que era Espanya. Un dels més conspicus falangistes catalans, José María Fontana Tarrats, no s’estarà de repetir-ho contínuament.
Tanmateix, la combinació d’un discurs espanyolista per a Catalunya, que reinterpretava i folkloritzava la història catalana, i la repressió sobre tot allò que escapés d’aquests límits, no va aconseguir de construir un discurs acceptat per la major part de la població, malgrat que disposava de tots els mitjans coercitius i propagandístics al seu abast. Tot i això, aquest fracàs evident no era impediment perquè el poder franquista, tant l’estatal com el local i el provincial, continuessin fent el mateix discurs triomfalista, però la realitat era més tossuda que no semblava.
La mateixa essència repressiva de la dictadura, i l’existència legal d’un únic discurs oficial, sense matisos almenys fins a 1966, ens fa difícil saber si aquest discurs era compartit per tota l’elit governant. Alhora, l’opacitat pròpia dels règims dictatorials també ens priva de copsar les discussions més o menys importants que es poguessin produir. És evident que per salvar aquestes dificultats s’ofereixen dues vies. L’una és la de les memòries i la font oral, útils tot i les dificultats metodològiques que presenten a l’historiador. L’altra és la documentació interna i reservada generada aleshores, ja sigui correspondència privada o documents oficials. Aquesta és la via que explorem en aquest llibre. Presentem les discussions produïdes al si d’un organisme oficial —el Consejo Nacional del Movimiento, CNM— sobre la política que calia practicar respecte de Catalunya, gràcies a la localització de la documentació interna i reservada que aquest òrgan de repr-sentació del partit únic va utilitzar en sengles informes i debats sobre la situació catalana, i que es pot consultar actualment a l’Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares. La importància de la documentació rau precisament en el seu caràcter intern i reservat, de manera que ens aporta algunes pistes interessants sobre la percepció que aleshores (sense el perill de les legitimacions a posteriori) tenien sobre el fet català persones rellevants del món oficial o paraoficial franquista.
El secretisme de l’activitat del CNM arribava fins i tot a les seves sessions plenàries, moltes de les quals se celebraven a porta tancada. Només era pública la informació que es facilitava a la premsa i la que es recollia al Boletín Oficial del Movimiento, que publicava resolucions de la maquinària administrativa del CNM i escadusserament alguns petits textos doctrinals oficials. En canvi, no es publicava cap diari oficial de sessions, tot i que la premsa legal es referia moltes vegades al CNM com l’«alta cámara», una qualificació expressament confusa que produïa l’equívoc amb la denominació de cambra alta o senat. No obstant això, i per sort per als historiadors, les intervencions dels membres del CNM sí que es recopilaven en un diari de sessions mecanografiat, reservat als alts càrrecs del Movimiento, i que avui es pot consultar i permet saber què era el que es discutia a porta tancada.
Així, doncs, aquest llibre tracta de les reflexions que es van fer en alguns àmbits franquistes quan la retòrica oficial no podia continuar amagant que l’estratègia de la prohibició i la repressió sobre el catalanisme durant més de dues dècades no havia assolit el seu propòsit: esborrar la cultura política autòctona, en el sentit més ampli del terme, i el sentiment catalanista. De fet, mai durant el règim franquista no es va manifestar des dels àmbits oficials el fracàs d’aquella política, que va ser posada en evidència ràpidament en el procés de transició democràtica. En canvi, els documents que presentem són un testimoni clar d’aquesta percepció. Es tracta en concret de diverses sessions que el Consejo Nacional del Movimiento —fins al 1967 Consejo Nacional de Falange Española Tradicionalista— va celebrar als anys seixanta i setanta, en què va dedicar part de la seva feina a tractar de la qüestió catalana.
Fins ara, l’única menció explícita de l’existència d’aquests materials havia estat feta per Josep Melià, que en va fer una petita referència i va deixar escrit el seu testimoniatge sobre la destrucció dels llibres que havien de recollir els treballs de 1962 [4]. Més tard, Francesc Ferrer Gironès va utilitzar algunes notes de la convocatòria de 1971 per al seu llibre sobre la persecució del català. La referència de Melià va ser recollida posteriorment per Josep M. Colomer [5], que la féu constar com una de les poques notícies que es tenien dels debats que es van produir dins el règim per la qüestió catalana. L’afirmació de Melià que el llibre amb els estudis de 1962 havia estat destruït, ens la va confirmar personalment en una entrevista a Palma [6], on el polifacètic intel·lectual mallorquí conserva un exemplar de la publicació que va salvar personalment de la destrucció, editat per Prensa Gráfica el 1964, amb 215 pàgines, i que recull els materials de les ponències tercera i quarta de la Primera Comissió; és a dir, les ponències sobre Catalunya i el País Basc.
Per tant, presentem uns materials expressament destruïts i desconeguts, que posen en relleu els neguits i les diverses percepcions que, malgrat el discurs oficial, existien en nuclis rellevants de la classe política franquista respecte de l’espanyolitat de Catalunya, i del reconeixement o la negació d’un fet regional català integrat en la nació espanyola. Una qüestió que reapareixia malgrat que oficialment el règim proclamava que el catalanisme polític havia estat enterrat el 1939.
D’acord amb la importància que hem concedit als documents del Consejo Nacional, hem organitzat el llibre en dues parts. La primera consisteix en la descripció i l’anàlisi general dels documents i del marc en el qual es produïen. La segona, com a annex documental, ofereix els textos íntegres de les conclusions a què van arribar les dues ponències, a més d’algun document o fragment que hem considerat especialment rellevant. Hem optat, doncs, per no oferir el conjunt de textos, de gran volum, ja que alguns tenen poc interès historiogràfic perquè mantenen els arguments del discurs oficialista que es repetia quotidianament en les publicacions oficials de l’època, i hem posat èmfasi en aquells que s’expressaven amb major espontaneïtat.
Cal remarcar, abans de continuar, un problema conceptual i terminològic. Els autors dels textos que analitzarem es refereixen moltes vegades de manera confusa i arbitrària a conceptes com regionalisme, catalanisme o separatisme. Alguns basen els seus arguments precisament a diferenciar significats diferents en cada paraula. Aleshores no hi ha cap problema. Però altres els usen gairebé com a sinònims, la qual cosa mostra la confusió dels mateixos autors. Tanmateix, per ser fidels al pensament dels autors hem seguit el criteri, quan resumim els seus arguments, d’utilitzar el seu vocabulari, malgrat que en algun cas pugui semblar incongruent.
Finalment, cal fer constar que la realització d’aquesta recerca va comptar al seu dia amb el suport del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, que dirigeix Josep Benet, imprescindible per a fer front a les diverses estades a Madrid. Un suport que, lògicament, cal agrair.

Carles Santacana

[1] J. Benet: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona:1995. // [2] J. M. Solé i Sabaté i J. Villarroya: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975), Curial, Barcelona:1993. // [3] F. Ferrer i Gironès: La persecució política de la llengua catalana, Edicions 62, Barcelona:1985. // [4] La primera vegada, a Informe sobre la lengua catalana, Magisterio Español, Madrid:1970, pp. 235-237, quan es queixava que «no sea dado a la publicidad el contenido de aquellos debates». Després de la mort de Franco, amb més claredat, a «La política oficial», Cataluña en la época franquista, Destino, Barcelona:1976, p. 7. // [5] J. M. Colomer: Espanyolisme i catalanisme. La idea de nació en el pensament polític català (1939-1979), L’Avenç, Barcelona:1984. // [6] Entrevista a Josep Melià (Palma de Mallorca, 4-XI-1993).

Introducció a «Els orígens ètnics de les nacions», d’Anthony D. Smith

2011-12-18T09:42:00.006+01:00

Els orígens ètnics de les nacions [edició catalana Editorial Afers] va sorgir de dues preocupacions. La primera es va originar en algunes converses amb el professor Hugh Seton-Watson, en els seus darrers anys, sobre les diferències entre les comunitats ètniques i les nacions. A tot arreu, grups d’éssers humans estaven reivindicant l’estatus de «nacions», fins i tot encara que fossen enormement diferents entre ells en termes de recursos econòmics i de població, de força militar i de força política, i de material cultural i de característiques. La reivindicació de ser una nació és, evidentment, la reivindicació d’igualtat en el tractament internacional, si més no en teoria; però una reivindicació d’aquesta mena, ¿es podia aprovar respecte dels nombrosos estats petits, subdesenvolupats i culturalment heterogenis d’Àsia i d’Àfrica, o respecte de les nombroses agrupacions «tribals» sense pes polític ni serveis culturals d’algunes parts del Tercer Món? Podia hom establir una jerarquia entre aquests grups (i, doncs, entre les seues reivindicacions)? Una categoria com aquesta o una agrupació d’éssers humans, ¿quan esdevenia una «nació» recognoscible? O, si no, ¿quan esdevenia almenys una comunitat ètnica?
La segona preocupació sorgí de la recent discussió sobre la formació de les nacions a Occident a principis de l’edat moderna, en l’obra d’historiadors com ara Seton-Watson, Tilly i Breuilly, i en la de sociòlegs com ara Nairn, Benedict Anderson i Gellner. En contrast amb una generació anterior d’estudiosos i de profans, per als quals la «nació» (però no pas la ideologia del nacionalisme) es podia trobar fins i tot en l’antiguitat, la nova fornada de científics socials i d’historiadors va declarar la nació com una creació completament moderna, amb poques arrels —si és que en tenia— en èpoques anteriors. Però el meu propi treball sobre el modern «revifament ètnic», particularment a Occident, havia suggerit que els vincles i sentiments ètnics havien fet un paper important en períodes més antics de la història. Una vegada més sorgí la qüestió: quina relació hi havia entre les identitats ètniques i les nacions? Era una relació merament cronològica, o també tipològica? Que potser hi havia una relació causal entre l’etnicitat i la formació de les nacions?
En un món d’estats en competència i d’aspirants a nacions, aquestes no són qüestions merament acadèmiques. Molts pobles estan ben preparats a sacrificar les seues vides perquè se’n reconeguen les identitats nacionals i per la restauració dels seus països «històrics». Els nous estats, sovint carregats fora mida i fràgils, frisen per establir les seues credencials «nacionals», especialment quan no tenen ni un bri d’etnicitat comuna. Les masses desarrelades i sense llar estan igualment ansioses per proclamar la seua lleialtat envers unitats políticament efectives a les quals poden sentir (o poden ser induïdes a sentir) que «pertanyen»; i ¿quina manera millor de suggerir i induir aquest sentiment de pertinença que «redescobrir» arrels ètniques submergides o perdudes en les boires d’un temps immemorial?
Està de moda entre els observadors occidentals —arrepapats amb seguretat en les seues pròpies identitats nacionals forjades amb sang, penes i treballs fa uns quants segles— de dir penjaments sobre els excessos retòrics i l’equivocada erudició dels intel·lectuals nacionalistes de l’Europa del segle XIX o de l’Àsia i l’Àfrica del segle XX. Els qui tenen una identitat que rarament es qüestiona, i que mai no han conegut ni l’exili ni la dominació imposada al seu país i a la seua cultura, tenen poca necessitat de rastrejar les seues «arrels» amb vista a establir una identitat recognoscible i única. La seua, però, és només una forma implícita i inarticulada del que en els altres llocs s’ha de cridar des de les teulades: «Nosaltres hi pertanyem, nosaltres tenim una identitat única, ho sabem pel nostre llinatge i per la història». No hi fa res que aquests siguen igualment «mites» i «memòries» plens d’enganys i de distorsions. La natura «autoevident» de la identitat nacional anglesa o francesa és feta de mites i memòries d’aquesta mena; amb ells, els anglesos i els francesos són nacions; sense ells, tot just són altres tantes poblacions lligades en un espai polític.
És clar, en el concepte de «nació» hi ha molt més que no mites i memòries. Però aquests constitueixen un sine qua non: no hi pot haver identitat sense memòria (ni que siga selectiva), no hi pot haver designi col·lectiu sense mite, i la identitat i el designi o el destí són elements necessaris del concepte mateix de nació. Però això és també veritat respecte del concepte de comunitat ètnica; aquesta també ha de tenir una identitat i un destí, i, per tant, mites i memòries. Llavors, ¿és la nació, senzillament, una comunitat ètnica ampliada?
Aquestes qüestions, les han focalitzades els treballs recents de John Armstrong, les anàlisis del qual sobre els elements de la identitat ètnica en l’islam i en la cristiandat medievals semblava que qüestionaven directament molts dels pressupòsits de la nova generació d’historiadors i de científics socials. En posar en relleu aquests mateixos elements de mite, símbol i memòria, ha estat capaç d’abastar el que indubtablement ha semblat que era el tret més desconcertant de la investigació sobre els fenòmens ètnics i nacionals: la solidesa i la insubstancialitat, curiosament simultànies, de les comunitats ètniques i de les nacions. Per moltes raons, és més fàcil de «copsar» el nacionalisme, el moviment ideològic, que no pas les nacions, les cultures organitzacionals. Fins i tot les comunitats ètniques, tan fàcils de reconèixer des de la distància, sembla que es dissolen davant el nostre esguard com més ens hi acostem i com més volem subjectar-les. Resulta temptador de concloure que l’«etnicitat» es troba en els ulls de l’observador, que tot això és «situacional», una qüestió de temps i de context, canviant, fugaç, il·lusòria...
És ací on pertoca de tenir en compte la perspectiva de la investigació, i això, al seu torn, depèn dels problemes que es prenen en consideració. El nostre objectiu, ací, és d’indagar sobre les bases i la genealogia de les nacions. Per fer-ho cal una perspectiva tan àmplia com llarga. Això, inevitablement, ens obliga a dotar les nacions i les comunitats ètniques d’una «solidesa» més estàtica que la que podria garantir una investigació sobre qualsevol moment en el temps. Per veure la relació entre les comunitats ètniques i les nacions en conjunt i «en relleu», hauré de tractar-les i tractar els seus elements constitutius com si estiguessen dotats d’una tangibilitat i d’una definició més precisa que el que permetrien les seues circumstàncies específiques. Però això és inevitable en una indagació sobre les semblances i les diferències entre les comunitats ètniques i les nacions, i sobre les maneres com l’etnicitat i les comunitats ètniques formen els models i el treball preliminar per a la construcció de les nacions.
En aquesta indagació, haurem d’allunyar-nos dels pressupòsits de les dues escoles principals de pensament sobre l’origen i la formació de les nacions. Si bé ja no podem considerar la nació com un fet donat de l’existència social, com una unitat «primordial» i natural d’associació humana fora del temps, tampoc no podem acceptar que siga un fenomen completament modern, siga el «tic nerviós del capitalisme» o siga la forma i cultura necessàries d’una societat industrial. Si bé les revolucions del capitalisme industrial, l’estat burocràtic i l’educació de masses secular representen una línia divisòria en la història humana comparable a la transició neolítica, no han esborrat ni han convertit en obsoletes moltes de les cultures i identitats formades en èpoques premodernes. Certament n’han transformat moltes; n’han destruït, amalgamat i revifat d’altres. El destí d’aquestes cultures i identitats ha depès tant de les seues propietats internes com de la desigual incidència de les revolucions modernes. Perquè els constituents d’aquestes identitats i cultures —els mites, memòries, símbols i valors— es poden adaptar sovint a noves circumstàncies tot acordant-hi nous significats i noves funcions. D’ací que esdevinga important d’indagar sobre l’«estat d’identitat cultural» d’una comunitat donada a vigílies de quedar exposada a les noves forces revolucionàries, per tal de localitzar les bases de la seua subsegüent evolució cap a una «nació» de ple dret.
Aquestes són les consideracions que han determinat tant el mètode com el format d’aquesta recerca. Si bé els factors «objectius» com ara el volum demogràfic, els recursos econòmics, els sistemes de comunicació i la centralització burocràtica fan un paper òbviament important en la creació de les condicions ambientals de les nacions (o, més sovint, dels estats, que llavors ajuden a emmotllar les nacions), ens diuen poc sobre les qualitats distintives i sobre el caràcter de la comunitat nacional que sorgeix. Per això hem de mirar factors més «subjectius»: no pas les dimensions més efímeres de la voluntat, l’actitud i fins i tot el sentiment col·lectius, sinó els atributs culturals més permanents de la memòria, el valor, el mite i el simbolisme. Perquè aquests queden sovint enregistrats i immortalitzats en les arts, les llengües, les ciències i les lleis de la comunitat, que tot i estar sotmeses a un desenvolupament més lent deixen la seua empremta en les percepcions de les successives generacions i formen les estructures i l’atmosfera de la comunitat a través de les tradicions distintives de què són dipositàries. Només una aproximació més «simbòlica», basada en la comparació històrica dels elements duradors constitutius de les comunitats ètniques i de les nacions, ens pot ajudar a construir una imatge general de les relacions històriques i sociològiques entre aquelles comunitats i nacions.
El capítol inicial, per tant, es dedica a esbossar amb més detall les forces i limitacions de les dues aproximacions rivals a l’etnicitat, la «primordialista» i la «instrumentalista», i les posicions —que se superposen— dels «perennialistes» i dels «modernistes» respecte dels orígens de les nacions; i es dedica a explicar per què cal rebutjar moltes de les seues pressuposicions i assumir una perspectiva i una posició diferents.
Tot seguit, el llibre està dividit en dues parts. La primera examina la natura i el paper de les comunitats ètniques o ètnies; la segona, la formació i les característiques de les nacions. El primer capítol de la primera part (capítol 2) analitza els trets fonamentals de les comunitats ètniques i en ressegueix les bases principals, econòmiques, culturals i polítiques. El capítol 3 explora diversos tipus de sentiments i moviments nacionals en les èpoques premodernes, i les situacions que típicament els fan sorgir. El capítol 4 argumenta, contra la pretensió «modernista», que una quantitat considerable de cultures d’elit s’han estès a altres estrats i regions de la comunitat, i suggereix una distinció entre comunitats «laterals» i comunitats «verticals» en termes de mobilització popular i tancament de la comunitat. El capítol 5 examina l’ampli tema de la supervivència ètnica: com i per què algunes ètnies van ser capaces de perpetuar les seues cultures, tot i que amb canvis, al llarg de segles, fins i tot mil·lennis, mentre que d’altres —algunes d’elles molt més fortes políticament— es van dissoldre i quasi caigueren en l’oblit. Ací se suggereix que, entre el complex de factors rellevants, les condicions religioses de salvació i els seus textos, litúrgies i clergats van ser elements vitals en la conservació de les formes ètniques entre moltes comunitats.
La supervivència de moltes comunitats ètniques fins a l’edat actual, enfortides per la seua fe en els textos i pels clergats, forma el rerefons de la formació de les nacions, que és objecte de consideració en la segona part. El primer capítol d’aquesta part (capítol 6) comença amb els trencaments radicals introduïts per les revolucions econòmiques, polítiques i culturals a Occident, i tot seguit explora els dos models i les dues trajectòries de formació de les nacions, la civicoterritorial i l’etnicogenealògica. La interacció entre aquests dos conceptes i trajectes es ressegueix a Europa i a Àsia, i s’il·lustra la influència creixent del model ètnic; s’hi troba que el concepte de nació és essencialment inestable i dualista. Els capítols 7 i 8 estudien detalladament aquest caràcter dual de la nació: el capítol 7 considera les nacions com a Gesellschaften, mobilitzades, activistes, seculars, territorialitzades, inclusives, basades en les masses populars. El capítol 8 mira cap a l’altra cara de la moneda: la nació a la recerca del seu passat. En necessitar una història i un destí per vèncer la mort i la futilitat, les comunitats com les nacions han de trobar història i destí en els cultes de la natura i en el passat heroic. Particularment la intel·lectualitat que retorna necessita un passat viu al qual puga re-entrar, i empra disciplines com ara l’arqueologia i la filologia per tal de reconstruir aquells espais poètics i èpoques daurades en què la «nació» pot i ha de localitzar-se a si mateixa. Els monuments de la natura i de la història, i el culte als herois, ajuden a mantenir a ratlla el «desencantament» i formen la nova nació a través dels «mapes» i «moralitats» ètnics que evoquen.
El capítol de cloenda estudia la qüestió de l’obertura i posa junts els elements de l’anàlisi tot assenyalant l’«antiguitat» interna de les nacions com a processos històrics que tenen continuïtat i requereixen un passat utilitzable. També subratlla la potència de l’etnicitat-en-general, tant la de comunitats ètniques particulars com la dels mosaics ètnics. Els mitjans poden haver canviat dramàticament, però hi ha una considerable continuïtat de fins entre les ètnies premodernes i les nacions modernes, tal com ho demostra la contínua rellevància d’un passat reinterpretat de la identitat ètnica en el manteniment de les nacions. No es pot crear cap ordre mundial que ignore les ubiqües aspiracions de les nacions a la recerca d’arrels en un passat ètnic, i no pot donar fruit cap estudi sobre les nacions i sobre el nacionalisme que ignore completament aquest passat.

Anthony D. Smith
London School of Economics

Introducció a l’edició catalana del llibre Nacionalisme banal, de Michael Billig

2011-12-17T15:56:00.005+01:00

Ara fa més de deu anys que es va publicar la primera edició de Nacionalisme banal. La tesi central del llibre era senzilla. Hi havia un tipus important de nacionalisme que era passat per alt per la major part d’analistes del nacionalisme. Les principals teories del nacionalisme se centraven en moviments socials que s’encaminaven a crear noves nacions o que apel·laven de manera conscient a sentiments nacionals. Aquests moviments representaven la variant «perillosa» del nacionalisme. Tanmateix, hi havia una forma «assenyada» de nacionalisme que era tan familiar que els analistes la passaven per alt. Era el nacionalisme rutinari dels estats nació establerts. Per tal que un estat nació continue existint com a estat nació, hi ha d’haver una sèrie de costums, rutines, creences ideològiques, etc. que afecten les vides dels membres de la nació i que, d’alguna manera no conscient, els «recorden» la seua identitat nacional. Com que els analistes no havien estudiat específicament aquestes pràctiques rutinàries, no hi havia cap concepte fàcilment disponible per descriure-les. Per tant, vaig fer servir el terme «nacionalisme banal».
L’exemple de la bandera pot il·lustrar la diferència entre el nacionalisme «perillós» i l’«assenyat». Els moviments socials nacionalistes i els estats nació en els seus moments de nacionalisme perillós tendeixen a onejar conscientment la bandera. Als estats nació establerts hi ha també les banderes que pengen diàriament a les esplanades de les benzineres, fora dels edificis oficials, als uniformes dels funcionaris, etc. Aquestes banderes no són onejades de manera conscient. A penes se n’adonen els ciutadans de l’estat mentre s’ocupen dels seus afers diaris.
Benedict Anderson, autor d’Imagined Communities (1985) [trad. cat. Comunitats imaginades, col·lecció «El món de les nacions», núm. 10, Editorial Afers, 2005], que ha estat reconeguda amb raó com una anàlisi clàssica del nacionalisme, ha resumit recentment el concepte de nacionalisme banal de manera succinta i enginyosa. En la vida moderna hi ha un «corrent incessant de senyals repetitius, cada dia a cada hora, gairebé subliminars» emesos cap a cada ciutadà-consumidor que reforcen la idea que pertanyen a una nació meravellosa: «Si es volgués veure la història moderna del món com una telesèrie, en tots els països el personatge amb el paper principal en cada interminable episodi fóra la mateixa nació».
La tesi del nacionalisme banal pressuposava que el nacionalisme era encara una força important al món, tant socialment com política. Evidentment, aquesta tesi entra en conflicte amb els arguments d’aquells qui veuen el món com quelcom que ha passat de ser un mosaic de nacions a una «aldea global» postnacional. Els teòrics del globalisme sostenen que l’estat nació va assolir el seu apogeu a mitjan segle vint o fins i tot abans, i que ara està en declivi. Com han assenyalat John Urry i d’altres, hi ha un «globalisme banal» que és paral·lel al que anomene «nacionalisme banal».
Per descomptat, els senyals del nacionalisme banal són atributs diaris de la vida en el capitalisme avançat, especialment a les ciutats del món occidental. Barcelona, tant si es considera una ciutat espanyola com si es considera catalana, sens dubte és una ciutat internacional en uns sentits que haurien estat impensables fa un centenar d’anys. Es poden escoltar diverses llengües mentre els turistes del món sencer caminen per les Rambles; els restaurants ofereixen cuina internacional, siga d’altres parts d’Europa, d’Orient Mitjà, d’Extrem Orient o hamburgueses a l’estil americà; les empreses internacionals tenen grans oficines al districte comercial; una proporció creixent de la població té pares i avis els llocs de naixement dels quals estan lluny de Barcelona; els joves de la ciutat viatgen per anar a treballar escoltant en i-pods la mateixa música que escolten els joves de tot el món; i aquests i-pods els han muntat lluny de Barcelona, possiblement a la Xina, a Singapur o Corea del Sud, a partir de diminuts components l’origen dels quals és difícil de resseguir. Els senyals de globalisme són, en efecte, part de la vida de cada dia.
La qüestió és si els senyals del globalisme banal estan arraconant els senyals del nacionalisme banal, de manera que els primers anuncien el futur mentre que els darrers representen un món que desapareix. Segons Ulrich Beck, la tesi del nacionalisme banal pot descriure acuradament com «està d’ancorada la identitat política en les rutines de la vida de cada dia». Tanmateix, suggereix que Nacionalisme banal ignorava el «cosmopolitisme banal» i que en centrar-me en el nacionalisme més que no en el cosmopolitisme estava sent «selectiu fins al punt d’arribar a la distorsió». Beck sosté que el nacionalisme no és important quan es compara amb les forces globals del cosmopolitisme. De fet, els senyals del nacionalisme banal serien «en realitat només illes en un riu aclaparador de cosmopolitisme banal».
Sense voler disminuir la importància del globalisme i el cosmopolitisme, que tant ha fet per il·luminar el treball de Beck, pot ser massa d’hora per descartar el nacionalisme com a força. Aquest és en concret el cas si, com escriu Beck, la identitat política sovint està ancorada dintre del nacionalisme banal. Això implicaria que la política esdevé com més va menys important. En qualsevol cas, és un error, des del meu punt de vista, pressuposar que les forces globals i nacionals estan atrapades en un estira-i-arronsa, de manera que la fortalesa d’unes indica la feblesa de les altres. Històricament, l’ascens de l’internacionalisme va acompanyar l’ascens de l’estat nació. L’estat nació va créixer al mateix temps que els viatges internacionals, els tractats internacionals i les organitzacions internacionals. Aquest, de fet, era un dels arguments de Nacionalisme banal.
A pesar dels obvis senyals de cosmopolitisme banal, hi ha bones raons per suposar que l’estat nació no està a punt de desaparèixer de l’escenari global. Un dels avenços polítics més importants en la passada generació ha estat la difusió de la democràcia. Països en què les dictadures semblaven fermament arrelades s’han transformat en democràcies. Sembla que la difusió del capitalisme internacional al segle vint-i-un és contrària al totalitarisme de la vella escola. Tanmateix, la democràcia, com a institució política, te tendència a arrelar-se en un marc nacional. Per tant, els estats nació com ara Bielorússia i Sèrbia s’han incorporat a la democràcia tot sencers; no hi ha regions subnacionals dins d’aquests estats que hagen esdevingut democràtiques independentment de l’aparell estatal. Certament, el moviment cap a la democràcia s’atura a l’entrada d’empreses globals les executives en cap de les quals no són mai escollides pels consumidors. Com a tal, el moviment cap a la democràcia ha enfortit la importància de l’estat nació en lloc d’afeblir-lo.
Els darrers deu anys han vist com els Estats Units consolidaven la seua posició com a superpotència global. La retòrica de la seua política exterior ha esdevingut cada vegada més nacionalista, especialment des de l’atac al World Trade Center. Sembla que cada discurs de política exterior de l’actual president reforça la idea que els Estats Units, ensems amb els seus estats nació aliats, s’han tancat en una batalla contra el terrorisme internacional. Això es descriu com una guerra de les nacions —o, més aviat, de les nacions «civilitzades» sota el lideratge dels Estats Units— contra quelcom que és, en el fons, no nacional, fins i tot antinacional i que és d’allò més amenaçador per aquesta mateixa raó.
En aquestes condicions, una distinció clara entre nacionalisme «perillós» i «assenyat» ha de ser una simplificació excessiva. La idea d’una guerra contínua contra les forces del mal és alhora banal i no banal. La retòrica presidencial s’aprofita explícitament dels sentiments patriòtics dels «compatriotes americans» del president. Quan es va publicar la primera edició de Nacionalisme banal, es va pressuposar que les banderes americanes romandrien banalment a les esplanades de les benzineres, dins de les escoles i fora dels edificis oficials. No es preveia que també emigrarien a les solapes del president i a les d’altres líders polítics. Allà s’hi enganxen com un pin, en lloc de ser explícitament onejades, com a recordatoris patriòtics habituals, i resten en l’enquadrament de la càmera mentre es verbalitza la retòrica explícitament nacionalista.
Hi ha una altra simplificació excessiva a Nacionalisme banal. Com han assenyalat amb raó alguns crítics, s’hi prestava poca atenció a la situació de la nació dintre d’una nació. És aquesta una situació amb la qual estaran familiaritzats els catalanoparlants. El capítol «Onejar diàriament el país natal» de Nacionalisme banal presentava un cas històric: la manera en què la premsa anglesa pressuposa constantment el context de la nacionalitat britànica. Fins i tot el temps se suposa que és «temps britànic». El Regne Unit, tanmateix, comprèn tant Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord com Anglaterra. Qualsevol estudi del nacionalisme banal no només hauria de prestar atenció a la diversitat nacional al Regne Unit, sinó també veure quina nacionalitat s’enforteix a les diferents regions. En aquest sentit, anàlisis recents de la premsa a Escòcia i a Gal·les han revelat que la identitat nacional regional està sent banalment representada, sovint de manera més forta i visible que la de l’estat nació que la inclou.
És probable que la situació siga similar en unes altres nacions que no tenen pas el seu estat nació sinó que existeixen com a unitats nacionals dins d’un estat nacional més gran. És per això que estic especialment complagut que hi haja ara una edició en català de Nacionalisme banal. Cada nació té les seues característiques individuals, de la mateixa manera que comparteix atributs amb unes altres nacions. És previsible que el nacionalisme banal a Catalunya s’assemblarà en certs aspectes al de Gal·les o Escòcia. Hi haurà recordatoris banals, a penes advertits per la ciutadania del fet que viuen a Catalunya. Els recordatoris banals del nacionalisme català també coexistiran, alhora còmodament i incòmoda, amb els recordatoris banals de l’estatalitat d’Espanya. Tanmateix, caldrà que els investigadors tracen els detalls específics per mostrar les característiques alhora comunes i úniques d’aquesta situació.
Tot això suggereix que l’era del nacionalisme no ha passat, de cap manera. El nacionalisme, en les seues característiques banals, és part de la vida diària fins i tot en aquells estats nació que són part d’una organització política supranacional com ara la Unió Europea. La Unió Europea no és una força antinacional. No ho pot ser. Els seus membres constituents són estats nació. Només els estats nació poden sol·licitar-hi l’ingrés i, havent ingressat, continuen sent estats nació amb les seues estructures polítiques nacionalment fonamentades.
Per descomptat, l’estat nació està canviant, adaptant-se a una economia cada vegada més global. Aquesta economia implica fluxos creixents de població que emigra travessant fronteres nacionals, tot assegurant que el cosmopolitisme banal és un tret innegable del món contemporani. Sens dubte, alguns aspectes del nacionalisme banal que es van estudiar en la primera edició del llibre s’han de tornar a analitzar per adequar-se a les condicions sempre canviants. Una condició, però, roman. L’estat nació no s’ha deixat marcir perquè el reemplace una forma de govern nova, postnacional i cosmopolita. Militarment i políticament, hi ha encara una superpotència nacional. I l’estat nació conserva la seua capacitat d’exercir la violència. La presència de l’exèrcit dels Estats Units a Iraq i Afganistan és testimoni de la continuació del poder físic i ideològic del nacionalisme.

Michael Billig

Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta

2011-12-16T18:13:00.004+01:00

Han passat ja 26 anys des de que Ramon Trias Fargas va publicar l’obra Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya que acaben de reeditar l’Editorial Afers i la Fundació Catdem. La seva lectura ens il·lustra meravellosament sobre les negociacions del finançament de la Generalitat de Catalunya en els inicis de l’autonomia: la Constitució, l’Estatut d’Autonomia de Sau i els primers traspassos. Escrita quan només havien passat cinc anys del restabliment de la Generalitat, el seu títol és anticipador. Les finances de la Generalitat han estat efectivament la narració d’una asfíxia premeditada. El 2011, en plena crisi econòmica, amb una Generalitat de Catalunya obligada a uns ajustos pressupostaris duríssims, hem arribat al cap del carrer del que Trias Fargas advertia de manera premonitòria en aquest llibre: «Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d’escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta. I és just reconèixer que per motius diversos nosaltres no hem sabut combatre aquesta estratègia».
El poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Llegir avui aquest escrit del 1985 evoca una història més recent, la de l’Estatut del 2006 i el nou sistema de finançament que n’emana. Quan Ramon Trias Fargas fa autocrítica de les negociacions del capítol de finançament de l’Estatut d’Autonomia del 1979, se centra en dos aspectes. El primer error va consistir en deixar per al final la negociació del finançament a la Moncloa. La por al fracàs, a quedar-se sense Estatut, va limitar la força negociadora de la part catalana. Trias Fargas diu amb raó que calia haver girat l’argument: el fracàs en tot cas hauria estat de l’administració espanyola, incapaç de resoldre el cas de Catalunya. El segon error fou la manca d’unitat del camp català en la negociació. En les negociacions agòniques a les Corts Espanyoles pel finançament en l’Estatut d’Autonomia del 2006 es van produir els mateixos errors.
Pel que fa a la part més tècnica, la del propi finançament autonòmic, la idea central que defensa Trias Fargas és, de fet, eminentment política: no hi ha sobirania sense la capacitat de cobrar impostos i de controlar la despesa pública. Per Trias tota fórmula autonomista és una qüestió de sobirania, i la fiscalitat n’és la pedra de toc. En un Estat descentralitzat hi ha dues opcions, la que opta per un model de sobirania fiscal compartida, on dues o més unitats nacionals s’ajunten en peu d’igualtat, i tenen plena competència i lliure disposició sobre els recursos tributaris que cada una d’elles recapta, mentre que es posen d’acord sobre l’aportació a les càrregues comunes de l’administració central i al fons de solidaritat per ajudar a les menys desenvolupades; i l’opció centralista o d’unitarisme subordinant on és l’Estat, qui recapta, i qui concedeix diners per finançar les necessitats de les administracions sub-centrals.
En totes les negociacions estatutàries viscudes per Catalunya des de la Segona República (Núria, Sau i Miravet-La Moncloa), aquesta dicotomia hi ha estat present, i malauradament, sempre ha acabat triomfant la segona opció: aquella on és l’Estat, l’única administració amb sobirania fiscal, que acaba determinant quines són les necessitats de despesa de les administracions autonòmiques.
El catalanisme sembla doncs condemnat a recrear el mite de Sísif en les seves negociacions incessants i repetitives per millorar el finançament de la Generalitat de Catalunya. En la versió d’Albert Camus el mite es recreava així: «Els déus havien condemnat Sísif a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança».
Avui, amb un nou govern a la Generalitat de Catalunya, del mateix color polític del govern en què Ramon Trias i Fargas fou conseller en dues ocasions, s’emprendrà un quart intent: la proposta de pacte fiscal similar al concert amb què Artur Mas es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010. La pregunta rellevant és si Catalunya tindrà força per trencar el malefici al qual sembla condemnada, o bé un darrer fracàs serà l’esperó per iniciar el procés d’autodeterminació de la nació catalana. En qualsevol cas, per afrontar aquest nou (i vell) embat val la pena que els negociadors rellegeixin a Trias Fargas.

Elisenda Paluzie
Sobirania i Justícia, Butlletí, 22 (15-XII-2011)

Antoni Gómez: un crític imprescindible

2011-12-16T17:37:00.003+01:00

Eros és l’escriptura. La literatura com a estimulant vital (Afers) aplega una selecció de crítiques literàries que el periodista, escriptor i crític Antoni Gómez (Sagunt, 1960) va publicar en diversos mitjans valencians (Levante, Saó, Abalorio, El País, Caràcters, etc.) al llarg dels darrers quinze anys.
Cal dir que Gómez respon als millors paràmetres per poder dir-se amb tota tranquil·litat, i en majúscules, crític perquè ha paït a la perfecció els a prioris d’aquesta tasca tan àrdua com necessària, com és la de la valoració dels llibres dels altres. Estem davant d’una persona que fa de guia imprescindible per a un lector que s’interessa pels llibres comentats a les pàgines volàtils de la premsa i els suplements setmanals.
En el professional que és Antoni Gómez, hi trobem el rigor d’un lector avantatjat, amb un bagatge de múltiples lectures que li permet de discernir entre les paraules balbes i els mots precisos, entre l’obra espúria o prescindible i la peça sublim o duradora. Els comentaris que fa el nostre crític a propòsit d’una obra en concret posen, ben sovint, l’objectiu sobre els aspectes que més en destaquen, d’una obra: hi apunten amb precisió i hi fan diana. De vegades, són un toc d’atenció sobre un biaix determinat d’un llibre; d’altres, ens criden l’atenció o reivindiquen un autor menyspreat o, simplement, oblidat. Gómez se centra en els autors, però també en el context i en els companys de generació de cadascun dels escriptors que comenta. Fa reflexions pertinents o posa el dit a la nafra quan es tracta d’enderrocar les estúpides jerarquies genèriques. Des de l’honestedat que el caracteritza, mai no s’està de dir la seua d’una manera argumentada i educada, fins i tot quan els comentaris que fa detecten alguna mancança en una obra determinada. I fins i tot quan el comentari a propòsit d’un aspecte concret d’un llibre és crític, en el sentit negatiu del terme, sempre encoratja l’autor a introduir-hi una esmena, una correcció que farà possible una millora substancial de l’obra en qüestió en ulteriors edicions, o una millora d’una altra obra posterior del mateix autor. El to predominant en l’obra crítica de Toni Gómez, però, és de celebració, positiu, de valoració de la feina feta, de reconeixement del treball d’un autor.
Per les pàgines del recull Eros és l’escriptura passen alguns dels millors autors contemporanis, autòctons i universals. L’inventari és ben copiós i ben suggeridor, gairebé innombrable. Hi conviuen els clàssics (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella...) amb els autors contemporanis, propis i aliens (Seamus Heaney, Thomas Bernhard, Ferran Torrent...). N’esmentem només els més coneguts perquè la nòmina és molt extensa, fruit de la lectura atenta i ininterrompuda durant més d’una dècada, convertida en escriptura analítica i crítica, d’un alt valor per al lector àvid de les bones obres.
L’obra palesa, potser, el més important de tot: que el seu autor avantposa la voluntat de viure a la dèria d’escriure; «La literatura com a estimulant vital», com molt encertadament diu el subtítol del llibre. Cal dir que el millor d’Antoni Gómez és la seua honestedat, el seu rigor, el seu deler per les paraules ben dites i escrites, el seu amor incondicional per la literatura, la seua tendència a la felicitat, pròpia i aliena, que han fet possible una obra crítica seriosa i atractiva alhora, una obra que traspua el millor de l’autor. Llegiu, si no, aquestes paraules seues a propòsit de la tasca del crític: «Ara bé, supose que un crític que no es banya amb allò que comenta és com aquell amanuense d’opinions políticament correctes que acontenten l’autor però enganyen el lector. I el lector és a qui ha d’adreçar-se amb rigor, independència, bon gust i honestedat. Al capdavall, un crític literari no és més que un individu mitjanament preparat que dóna una opinió sobre un llibre amb la finalitat d’orientar, esperonar o provocar, segons es mire, el futur lector (o no) de l’obra».

Juli Capilla
Caràcters, 57 (2012), p. 10

El nacionalisme d'Ernest Gellner

2011-12-12T18:25:00.004+01:00

A l’estiu del 1995, tot just uns quants mesos abans de la seua mort, el meu pare treballava en dos llibres. L’un n’era el que ara teniu a les vostres mans [Nacionalisme, Afers]; la versió final portava data del 25 d’agost. L’altre serà publicat amb el títol Language and Solitude: Wittgenstein, Malinowski and the Habsburg Dilemma. Dels dos, Nacionalisme era el que més a prop es trobava de l’acabament; tan sols calia introduir citacions i referències que hi mancaven, esmenar uns quants errors tipogràfics i resoldre un parell de problemes estilístics.
La versió més primerenca de la teoria del nacionalisme del meu pare aparegué com a capítol 7 del llibre Thought and Change (Weidenfeld and Nicolson, 1964). Com ell mateix recorda ací, l’estímul per a elaborar una teoria va ser conseqüència de la seua trobada amb Elie Kedourie, un dels seus col·legues a la London School of Economics, i de la lectura del llibre de Kedourie Nationalism (primera edició, 1960). Més endavant va reelaborar la seua teoria i la va ampliar amb l’extensió d’un llibre, que aparegué amb el títol de Nations and Nationalism (Blackwell, 1983). Fins a cert punt per a la seua sorpresa, aquest fou el seu llibre més venut i més traduït, més que l’exposició més completa de la seua posició filosòfica (Legitimation of Belief, Cambridge University Press, 1975) o que la seua anàlisi panoràmica de la història humana (Plough, Sword and Book, Collins Harvill, 1988). La difusió del llibre sobre el nacionalisme reflectia, avui es veu clarament, el renaixement de l’interès per aquesta qüestió a escala mundial. El tema del nacionalisme ocuparia cada vegada més el seu temps, sobretot quan es traslladà, després de jubilarse de la Universitat de Cambridge, a la Universitat Centreeuropea de Praga, on fundà el Centre per a l’Estudi del Nacionalisme. Alguns dels seus assaigs sobre pensadors nacionalistes i sobre altres teòrics del nacionalisme, la major part dels quals són d’aquest període, han estat recollits al volum Encounters with Nationalism (Blackwell, 1995). El present llibre arriba, doncs, a la fi de tota una vida de recerca i reflexió sobre el nacionalisme i les qüestions relacionades amb aquest. Ara bé, és ben lluny de recolzar-se merament en un seguit de lectures recloses en l’àmbit acadèmic.
Fou l’experiència personal del meu pare a la Praga de la seua joventut allò que el va convèncer que la teoria intel·lectualista de Kedourie sobre el nacionalisme era enganyadora. El nacionalisme no és, ni de bon tros, una teoria errònia que hom pot desaprovar i refusar: era i és una part indefugible del món modern. Praga era, als anys trenta, una ciutat multicultural i altament cosmopolita. Les dues cultures més importants, i que hi competien, eren la txeca i l’alemanya, i hi havia dues universitats, una de llengua alemanya i una altra de llengua txeca. Els seus pares, Rudolf Gellner i Anna Fantl, procedien de famílies jueves laiques. Parlava alemany amb els seus pares, txec amb la seua germana i els seus amics, i aprengué anglès des que l’inscriviren a l’Escola Anglesa de Praga. La germana major de Rudolf, Hedwig, era una sionista activa, però Rudolf, com molts jueus de Praga, tendia a identificar-se amb els txecs, tot i que el txec era una llengua que va haver d’aprendre ja d’adult, després de la creació de l’estat txecoslovac el 1918. A la fi dels anys trenta, quan l’amenaça nazi es va fer evident, Rudolf viatjà dues o tres vegades a Londres, ja que una altra de les seues germanes estava casada amb un anglès, per preparar la fugida de Praga de la família. El meu pare, la seua germana i la seua mare foren autoritzats a travessar Alemanya per ferrocarril a l’abril de 1939, després de la invasió nazi de Txecoslovàquia. El seu pare hagué de fugir amb un amic via Polònia i Suècia. No tots els seus parents aconseguiren fugir a temps.
Aquesta mena de circumstàncies van fer veure al meu pare la naturalesa contingent del nacionalisme, val a dir, que les nacions no són quelcom donat, sinó que són creades pels estats i pels nacionalistes. Sovint els individus han de triar entre diversos nacionalismes en competència. Al mateix temps va adonar-se, en contrast amb Kedourie, que el nacionalisme, d’una forma o altra, és el destí inevitable del món modern.
Una crítica que hom ha adreçat moltes vegades a la teoria del meu pare és que és «reduccionista» i que ignora o és incapaç de percebre els sentiments que genera el nacionalisme. Com a rèplica davant això, va escriure: «Jo sóc profundament sensible a l’encís del nacionalisme. Puc interpretar unes trenta cançons populars de Bohèmia (o que hom presentava així en la meua joventut) amb la meua harmònica. El meu amic més antic, el qual conec des dels tres o quatre anys i que és txec i patriota, no pot suportar escoltar les meues interpretacions perquè diu que ho faig amb massa sentiment, ‘plorant dintre l’harmònica’. No crec que hagués pogut escriure el llibre sobre el nacionalisme que vaig escriure sense ser capaç d’emocionar-me fins a les llàgrimes, amb l’ajuda d’alguna copa, amb les cançons populars, que d’altra banda es dóna el cas que és la meua forma preferida de música.»
És clar que aquesta preferència per les cançons populars txeques no el va fer tornar-se un nacionalista txec, i certament un element de la seua teoria del nacionalisme és que molt poques vegades els nacionalistes són capaços de comprendre les arrels del nacionalisme com a tal. La qüestió no és simplement de representar sentiments nacionalistes sinó d’explicar-los.
Entre els observadors del nacionalisme hi ha hagut, cosa fàcil d’entendre, una angoixa notable pel que fa als extrems violents a què aquest mena de vegades. Tot i ser plenament conscient d’aquests extrems, com palesa aquest llibre, el meu pare no va fer d’això el focus exclusiu de la seua atenció. En un debat amb Jacques Rupnik i altres, es va declarar lleugerament més optimista que molts altres autors: confiava en una «no santa aliança» entre consumisme i un nacionalisme moderat i no territorial. També remarcava que li agradaria molt veure una Europa federal capaç d’imposar la seua autoritat per tal de prevenir els desastres ecològics, el terrorisme i el tràfic de drogues i d’armes, però havia de ser una Europa que conservés el seu pluralisme cultural i territorial.
Aquest petit llibre és la seua darrera paraula sobre la qüestió del nacionalisme. Constitueix també la seua anàlisi més madura, per tal com hi incorpora les seues teories sobre les «zones de temps» i les etapes històriques, alhora que precisa la seua posició en relació amb la divisió que hom fa, convencionalment, en els debats sobre el nacionalisme entre primordialistes i modernistes. A més, es dóna el cas que la darrera vegada que vaig veure el meu pare fou el 24 d’octubre del 1995, en un debat amb Anthony Smith a la Universitat de Warwick, on va fer una divertida exposició de les seues idees sobre aquesta qüestió, resumida en el capítol 15 del present llibre, titulat «Tenen melic les nacions?».

David N. Gellner
Brunel University,
Londres

Nacionalisme, modernitat i democràcia, segons Liah Greenfeld

2011-12-12T18:04:00.003+01:00

Els cinc assaigs inclosos en aquest volum [Nacionalisme i modernitat, Afers] van ser escrits i publicats (no necessàriament en el mateix ordre) en els cinc anys següents a l’aparició del meu llibre Nationalism: Five Roads to Modernity a la fi de desembre del 1992. Dos d’aquests assaigs, «El nacionalisme i la modernitat» i «El nacionalisme i la democràcia», tenien la finalitat de fer ressaltar determinats arguments del llibre; uns altres dos, «Més enllà del valor de la nació» i «La religió moderna?», provaven d’aplicar aquests arguments a qüestions a les quals el llibre només feia referència de passada o ni tan sols en feia. Com que no solem disposar de tantes bones idees més que en un sol camp, aquestes es reiteren necessàriament, d’una manera o altra, en tots els assaigs. I els arguments es basen en exemples extrets principalment de la història de la formació de la consciència i la identitat nacionals a Anglaterra, França, Rússia, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica, atès que aquesta era la història de què tractava el llibre. Espere que el lector català no es deixe dissuadir per la repetició ocasional d’alguna definició o algun exemple: cada assaig se centra en un aspecte diferent del fenomen del nacionalisme i, en llegir-los tots plegats, aquells que potser no han tingut temps de llegir atentament el volum original en anglès, tenen ara la possibilitat de configurar la teoria que contenia aquell i fer-se una idea prou clara de la rellevància que han tingut, si més no, algunes evolucions que s’hi discutien.
«El naixement de la competitivitat econòmica» és el capítol d’un nou llibre, que confie que estarà enllestit en aparèixer aquest volum català, que tracta de les implicacions econòmiques del nacionalisme i hi aporta una dimensió nova més àmplia que la que oferia l’anàlisi prèvia. S’hi afegeixen dos casos més a la comparació, el del Japó i el de la república neerlandesa; tot i que semblen bastant allunyats de Catalunya, el fet que el model que vaig desenvolupar a Nationalism: Five Roads to Modernity s’hi puga aplicar igual que als cincs casos originals en què es basava, m’anima a pensar que potser no és irrellevant per a l’anàlisi del cas català.
El meu treball sobre nacionalisme, en el passat i avui dia, ha estat motivat principalment pel desig d’entendre la naturalesa del món en què vivim: la societat moderna. «Modernitat» té un significat que s’estén molt més enllà de la seua contemporaneïtat; de fet, no hi està gens lligat. La societat moderna és qualitativament diferent de les formes d’organització social que l’han precedida, i el fet de ser moderna en el sentit de ser contemporània no té gaire a veure amb aquesta diferència. Com que els trets principals de la societat moderna —tant si pertanyen a les relacions socials, a la política, a l’economia o a la cultura en un sentit estricte— semblen relacionar-se amb el nacionalisme, podem estudiar el nacionalisme una i altra vegada, sense por d’avorrir-nos. El tema és tan ampli com el nostre univers social; és virtualment inexhaurible. Els assaigs inclosos en aquest llibre, a més de fer referència a diversos aspectes del nacionalisme, presenten una anàlisi de les dimensions centrals de la modernitat. «El nacionalisme i la modernitat» intenta definir breument la societat moderna en general i es dirigeix al paper essencial que fa el nacionalisme en l’aparició de les institucions modernes característiques: les socials (l’estratificació de classes), les polítiques (l’estat), les culturals (la ciència) i les econòmiques (el capitalisme). «Més enllà del valor de la nació» se centra en la naturalesa de l’estratificació, particularment en la nova importància de l’estatus en la societat moderna. «El nacionalisme i la democràcia» fa referència a la qüestió de la cultura política moderna. «El naixement de la competitivitat econòmica» suggereix una definició de l’economia moderna i presenta una explicació (fins ara no donada) de com va aparèixer. En formar part d’un projecte en marxa que se centra en l’economia i ser l’últim dels assaigs recollits aquí, ultrapassa la discussió del capitalisme en «El nacionalisme i la modernitat», que va ser el primer article, pensat per a una publicació especialitzada, en el qual vaig tractar de resumir algunes teories del meu llibre del 1992, Nationalism. La meua concepció de la naturalesa pròpia de l’economia moderna (en tant que economia orientada envers un creixement sostingut, per tant, durant llargs períodes de temps) queda molt més clara en el meu treball més recent i l’argument que avance, tot considerant el paper que fa el nacionalisme en el seu naixement, és alhora més sòlid i millor fonamentat (reivindique que el nacionalisme és allò que dóna compte de la reorientació social de l’acció econòmica i així, doncs, conteste a la pregunta de per què el creixement sostingut s’esdevingué en primer lloc). El debat sobre el cas anglès/britànic es basa en materials nous, els quals no havia tingut en compte abans. Finalment, «La religió moderna?» revisa la rellevància de la consciència moderna secular, que sorgeix com a resultat del reemplaçament de les grans religions transcendents pel nacionalisme com a sistema cultural dominant generador d’ordre.
Reivindicar que el nacionalisme és el sistema cultural dominant generador d’ordre en la nostra societat «moderna» (i consegüentment l’equivalent funcional de les grans religions transcendents) és, potser, la idea fonamental d’aquest recull. D’aquí es desprenen els temes de tots aquests assaigs pel que fa a la relació del nacionalisme amb les diverses estructures de la modernitat. Com que el nacionalisme representa el marc cultural de la modernitat, el mitjà cognitiu que dóna forma a la manera com percebem la realitat, està necessàriament i centralment relacionat amb la nostra construcció dels seus aspectes socials, polítics i culturals en el sentit més estricte. Aquest punt de vista òbviament contradiu la majoria de la bibliografia que hi ha sobre nacionalisme en les ciències socials, en què, d’acord amb el paradigma predominant (i reflectint potser una mena de pensament desitjós), aquesta força enorme és vista com a epifenomen al qual manca un veritable impuls propi i que es deu bé a factors econòmics (la majoria de les anomenades teories «modernistes» sobre el nacionalisme, un cop examinades, resulten ser variants del determinisme econòmic), bé a alguna causa de naturalesa vagament psicològica o fins i tot biològica (els anomenats factors «primordials»). En tots dos casos, les causes al·legades i les bases del nacionalisme es consideren independents de la voluntat humana i, en conseqüència, «objectives», «materials» o «naturals», la qual cosa les fa més importants i més reals que el seu producte reconegudament simbòlic.
La raó per la qual no estic d’acord amb aquesta saviesa tan arrelada és senzilla. Mire d’acostar-me a la societat empíricament, tractant de formular generalitzacions basades en l’observació, en comptes de deduir-les d’uns principis bàsics, transmesos per la tradició professional, que, per definició, no es poden refutar ni, per tant, comprovar. L’acostament empíric (és a dir, la dependència de l’evidència accessible o dels fets) en les ciències socials pressuposa l’atenció a l’individu humà i el reconeixement que la societat representa un aspecte de la vida, d’una banda, d’una espècie que pensa i, d’una altra, d’una d’infraprogramada genèticament. Això, alhora, requereix, en primer lloc, considerar els models simbòlics en els quals els homes encarnen el seu pensament i amb l’ajuda dels quals programen el seu entorn social, la cultura. Aquests models simbòlics, que generen el sentit de l’ordre i en permeten la construcció, són tan reals com qualsevol cosa que puguem tocar amb les mans. Programen les nostres respostes a les restriccions ambientals (alhora que aquestes s’autorestringeixen sobre manera) i determinen les vides humanes moltíssim més que ho fa la nostra constitució biològica o psicològica. Una anàlisi empírica d’una societat és bàsicament una anàlisi de la seua programació, de la seua cultura generadora d’ordre. En el cas de la societat moderna (que inclou l’estructura social moderna, la política moderna i l’economia moderna), això equival a una anàlisi del nacionalisme.
L’acostament empíric a l’estudi de la societat fa que ens situem dins la tradició teòrica de Weber, que en l’àmbit ètic implica un compromís amb la ciència social de valor neutre. La neutralitat dels valors és més aviat una aspiració, una norma, no pas una descripció de la pràctica actual, i la pràctica actual, atès que els científics socials no són més que humans, potser no és capaç de realitzar aquesta aspiració completament. Tot i això, l’orientació sistemàtica cap a la neutralitat de valors, sens dubte, ens garanteix un grau més alt del seu assoliment que no la manca d’aquesta orientació. De tota manera, expressem els nostres parers, no podem callar les nostres opinions del tot: tot i que intentem ser objectius, aquestes troben el camí cap a la discussió intel·lectual, encara que només siga en el to de la veu. Però —i això és el motiu pel qual el compromís amb la neutralitat de valors és efectiu— no permetem al to de veu guiar la discussió i, en canvi, conscientment i sistemàticament confiem en l’evidència empírica i la lògica escrupolosament acoblades, per tal de persuadir.
És inevitable que el nacionalisme desvetlle sentiments forts. Alguna cosa no funcionaria bé en una persona que resta indife-rent davant totes les varietats i les expressions del nacionalisme. De fet, no n’hi ha un, sinó molts de nacionalismes, en el mateix sentit que no n’hi ha una, sinó moltes de religions de vegades radicalment diferents. Per descomptat, resultarà obvi per al lector que jo hi tinga les meues preferències. Però encara que les meues preferències puguen ser evidents, he esmerçat els meus esforços, tant com he pogut, a no deixar-les interferir en els arguments relacionats amb les implicacions polítiques, socials i econòmiques dels diferents nacionalismes, alhora que he intentat proveir el lector de tot allò necessari per fer-lo capaç de seguir aquests raonaments cap a una conclusió independentment dels sentiments que hi puga tenir. La meua meta, en compilar aquest volum, era contribuir a la discussió d’aquest fenomen que ha configurat en tan gran manera l’experiència social moderna, una discussió que també és d’actualitat a Catalunya. Espere que el lector hi trobe, si més no, alguna cosa de profit.

Liah Greenfeld

[Virgili Batlle i Vallmajó]. L’artista retrobat

2011-12-11T16:31:00.008+01:00

A finals de l’any 2005, quan una galeria de Madrid va exposar l’obra del pintor olotí Virgili Batlle Vallmajó, «Virgilio», ben poca gent tenia coneixement de la seva existència; ara, el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera li dedica una exposició. [El catàleg, Virgilio Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d'un pintor català exiliat a Tolosa, ha estat coeditat de les editorials Afers —País Valencià— i Mare Nostrum —Catalunya del Nord].

Virgili Batlle Vallmajó era el novembre de 2005 Virgilio Vallmajó, perquè hi havia molt poca informació sobre la seva persona i sobre la seva obra. Aquest suplement Dominical del Diari de Girona li dedicava un reportatge que començava amb aquestes paraules: «Ni a les galeries d’art més antigues, ni al Museu Comarcal de la Garrotxa, ni a l’Ajuntament, ni a l’Arxiu comarcal. Aparentment, ningú no ha sentit a parlar mai a Olot de Virgilio Vallmajó, ni hi ha a la ciutat cap constància documental de la seva existència. Encara menys, per tant, es té coneixement de la seva obra artística, que aquests dies exposa la galeria d’art José de la Mano de Madrid, en la mostra comercial Virgilio Vallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica».
Sis anys després, la situació ha canviat radicalment. L’historiador de l’art Narcís Selles ha fet una intensa recerca sobre la vida i l’obra de Virgili Batlle Vallmajó, i el resultat n’ha estat l’exposició Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català, que fins el 15 de gener es pot visitar al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. A més de la mostra —que inclou una trentena d’obres, a més de fotografies i altres documents—, s’ha editat un extens catàleg en el qual Selles proporciona tota la informació que ha recopilat sobre el pintor olotí, la seva creació artística, i la seva relació amb altres artistes catalans que es van haver d’exiliar després de la Guerra civil. La seva conclusió és que «l’aportació plàstica de Batlle Vallmajó —que solia signar les seves obres amb el nom «Virgilio»—, constitueix una molt valuosa manifestació de la cultura artística de l’exili republicà a l’Estat francès. No tant per la quantitat d’obra realitzada —que no fou especialment abundant—, ni pel fet de testimoniar explícitament el suplici de l’èxode –les seves pintures, en general, no acostumen a denotar cap sentiment tràgic–, sinó per la pertinaç i cada cop més radical ruta estètica que va seguir, amb proposicions d’una notable audàcia formal ben allunyades de les vies llavors més fressades, i rebeca al tòpic que atribueix a la globalitat de la cultura de l’exili una fixació en moments pretèrits i certa malenconia malaltissa».
Seguint l’explicació que fa Selles —que ha fet entrevistes a persones que van conèixer el pintor, ha buscat documentació i ha estudiat tota mena de publicacions sobre ell—, «Virgili Batlle Vallmajó (o Vallmajor) va néixer al barri olotí del Pont, al carrer de Sant Cristòfol, el 13 de maig de 1915. Els seus pares eren Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa, provenien de Batet, petita localitat a tocar d’Olot (...), i tingueren quatre fills. Era una família de classe treballadora, per bé que relativament acomodada atès que el cap de casa feia d’encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca».

De la imatgeria a la paperera

Virgili Batlle va estudiar a les Escoles Pies però ben aviat va començar a treballar en un taller d’imatgeria religiosa —Can Castellanas—, «on devia aprendre els primers rudiments de l’ofici de pintar». Posteriorment «va canviar de feina i es va incorporar a una fàbrica tèxtil —Can Jombi— on va exercir activitats sindicals. Més endavant, va passar a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts, en què destacaria com a actiu militant llibertari». En paral·lel a la seva activitat professional, era soci de l’Orfeó Popular: «Va formar part del seu esbart dansaire, de l’equip de futbol i va acabar esdevenintne vicepresident amb només vint anys acabats de fer, la qual cosa evidencia el seu notable ascendent entre els membres de l’agrupació».
Narcís Selles ha trobat en la premsa de l’època diverses referències a Virgili Batlle, que tenen a veure amb la seva activitat a l’Orfeó: «D’una banda, apareix com a representant dels joves de la ciutat, al costat de Salvador Blanc i les seves respectives parelles, per ballar la sardana de Corpus. Aquesta atribució ens permet deduir una certa rellevància pública del personatge, que ve confirmada pel fet de ser objecte de diverses referències jocoses en la premsa humorística de la ciutat, i alhora suggereix una actitud personal no dogmàtica en relació a la religió (...). I d’altra banda, hem localitzat el seu nom en cròniques futbolístiques, primer com a jugador de l’equip de l’Orfeó i després de Joventut Obrera i del C.D. Montsacopa».
Després de constatar la intensa implicació de Virgili Batlle tant en la seva militància obrera com en les activitats de l’Orfeó Popular, Selles rebat textos biogràfics precedents sobre Virgili Batlle en els quals se sostè que de molt jove s’havia traslladat a Barcelona i a Madrid per reforçar la seva formació artística: «En bona part dels textos amb referents biogràfics escrits fins ara sobre el pintor, d’un interès variable però dotats d’una escassa fonamentació empírica, s’afirma que molt aviat va anar a viure a Barcelona i que després es va instal·lar a Madrid, on el va sorprendre l’esclat de la guerra, però les entrevistes que hem realitzat i les dades que hem exposat sobre les seves activitats a Olot, que abracen un marc temporal força ampli, semblen contradir algunes d’aquestes informacions. En tot cas, la hipotètica presència a les capitals catalana i espanyola no hau ria correspost a una estada prolongada, sinó com a molt a unes visites més o menys esporàdiques».
Arran de l’esclat de la guerra, Virgili Batlle «va ocupar un lloc capdavanter entre les forces locals que s’enfrontaren als grups afins a les tropes colpistes i va participar en la recollida d’armes que van impulsar diversos sectors populars entre alguns particulars, militars retirats i en les armeries de la ciutat. El fet que treballés a Sant Joan les Fonts, petit municipi de gran tradició industrial i obrera situat al costat d’Olot, va propiciar que s’incorporés al Comitè Antifeixista que hi havia a la població. Aquest grup estava dominat per la CNT-FAI i va ser un dels més radicals de la comarca en les seves accions i decisions». Segons Selles, «la radicalització que va experimentar Virgili en aquells moments sembla que està molt condicionada per l’estat d’alarma, el clima d’agitació i l’explosió de brutalitat que va generar l’acció militar contra la República legalment constituïda i la guerra civil que va seguir-la, ja que les dades que hem esmentat sobre ell corresponents als anys anteriors no suggereixen una personalitat extremista, sinó més aviat al contrari, malgrat la seva activa i compromesa militància obrera».
Batlle va marxar de voluntari al front d’Aragó, «possiblement amb la columna Los Aguiluchos, que va sortir de Barcelona a final d’agost (...). Uns mesos després, quan els joves del seu reemplaçament foren cridats a files, l’informe del Consell Municipal d’Olot cons tata que ell ja es trobava servint al cos de sapadors i minadors del Castillo Vicente Segura a la població de Vicién (Osca)». Posteriorment, va ser incorporat a la Divisió 2822, que aplegava membres de columnes anarcosin dicalistes, i que va combatre a Belchite i Fuentes del Ebro.

El periple francès

La tuberculosi va obligar Virgili Batlle a tornar a Olot, des d’on «sembla que va anar a un sanatori del Montseny i després a l’hospital de Girona, on va ingressar el 25 de febrer de 1938 per ser tractat de la malaltia i perquè li fessin el diagnòstic del seu estat. El Tribunal Mèdic va declarar-lo inútil per al servei, el 16 de març de 1938. Cap al final de la guerra, davant la imminència de l’arribada de l’exèrcit sublevat, va agafar el tren a Girona i es va refugiar a França». A partir d’aquí, Narcís Selles ha trobat contradiccions en les informacions sobre els passos que va seguir Virgili Batlle: per un costat, hi ha qui sosté que va passar pel camp de concentració d’Argelers i en va fugir cap a París, on hauria establert contacte amb Picasso, Jaume Sabartés i el seu entorn, «fins al punt de mantenir una estreta relació amb el pintor malagueny i el literat català». L’historiador afegeix, però, que aquesta versió «ha estat quüestionada per Enric Batlle, germà de Virgili, el qual afirma que aquest no va viure l’experiència concentracionària i que tampoc no va partir a París, sinó que un cop traspassada la frontera es va dirigir amb alguns altres refugiats a la ciutat occitana de Montalban, on a causa de la seva malaltia va ser acollit a l’hospital de la població, la responsable del qual tenia una actitud receptiva cap als exiliats republicans. En coherència amb aquesta explicació, es conserva l’informe d’un metge de l’esmentada institució, en què deixa constància de la seva dolència —amb l’eufemisme de bacil als bronquis— i alhora constata la seva millora durant el temps d’estada i tractament en el centre. També se li hi recomana un sojorn prolongat al camp».
«Fou precisament en aquest hospital de Montalban —continua Selles— on Virgili va conèixer la que, ben aviat, esdevindria la seva esposa, Jeanne Marcelle Daynès, monja de l’orde de Sant Vicenç de Paül, infermera i diplomada en farmàcia. Una persona molt cultivada que també pintava i tocava l’orgue a la capella de l’hospital; el seu pare, Marius Daynès, era músic. La intensitat de l’enamorament va portar la noia a abandonar els hàbits i casar-se amb el refugiat olotí, el qual d’aquesta manera es vinculava amb una família de l’aristocràcia local i d’adscripció reialista, per bé que econòmicament havia patit un fort sotrac i es trobava arruïnada, la qual cosa va obligar els dos joves a haver de treballar per poder viure».
Un cop casats, la parella es va traslladar a Tolosa, molt a prop de Montalban, i «per subsistir van muntar un taller de fusteria, Maison Batlle, que fabricava joguets. Virgili va dedicar bona part del seu temps a la pintura i, en els moments més greus de la malaltia, va comptar amb la col·laboració de la seva esposa, que era pintora aficionada i conreava un art de caire tradicional. El 1946 van tenir el seu primer i únic fill, Michel Batlle». Durant aquests anys, explica Narcís Selles, «Virgili va passar per alguns altres sanatoris, com el de Banys d’Arles, on hi havia establiments termals i s’hi havien creat diverses cases de salut per al tractament de la tuberculosi, i va viatjar per la costa catalana sota jurisdicció francesa, possiblement seguint suggeriments mèdics. També van tractarlo a l’hospital de Revel. La seva residència habitual continuava essent la capital occitana, al número 40 del Quai de Tounis, davant el riu Garona, on va morir el 29 d’agost de 1947».
La recerca de Narcís Selles no s’acaba amb la mort de Virgili Batlle, sinó que ofereix dades sobre la seva vidua i el seu fill: «Els anys 1948 i 1949, Marcelle i el seu fill Michel van passar una temporada a Olot, a casa dels pares de Virgili. Un cop retornats a França, la vídua va continuar rebent l’ajut del seu sogre, que hi envià diverses vegades l’altre fill, Enric, que passava la frontera de forma clandestina, per tal de tenir-ne cura. Finalment van decidir casar-se i l’oncle de Michel va passar a fer-li de pare».

Alfons Petit
«Dominical», Diari de Girona (11-XII-2011), pp. 8-9

Fotos: 1. Retrat de Virgili Batlle. Arxiu d’Imatges d’Olot. Fons C. Gotarde. 2. «Cases damunt paisatge» (1942). 3. «Retrat de dona» (1941). 4. Virgili Batlle i Jeanne Marcelle Daynès a Tolosa, el 1945. Fons E. Coll. 5. «Paisatge del Mediterrani» (1941). 6. «Composició» (1945).

La naturalesa de la nació, segons Miroslav Hroch

2011-12-10T17:12:00.005+01:00

La naturalesa de la nació (Editorial Afers) és per a mi una oportunitat interessant per a presentar al públic català una visió global de la meua investigació sobre les nacions i la seua formació. Aquesta investigació va tenir lloc en dos períodes més aviat distants en el temps: el primer, a les acaballes dels anys seixanta i a la primeria dels setanta; el segon, durant els noranta. Per fer entenedora aquesta evolució, m’agradaria d’afegir-hi alguns comentaris.
Quan, fa més de trenta anys, vaig començar a escriure Social Preconditions of National Revival in Europe (Cambridge University Press, Cambridge:1985), la meua intenció no era presentar una «teoria» nova del procés de formació de la nació, tal com alguns crítics van afirmar després. La meua intenció era de bon tros més modesta. Tan sols hi mirava de determinar quines circumstàncies socials afavorien l’expansió reeixida dels sentiments patriòtics entre la població general. Per descomptat, no imaginava que aquest llibre fos considerat després com un treball «que obria una nova era en l’anàlisi de la composició dels moviments d’alliberament nacional» (Eric Hobsbawm: Nations ans nationalism since 1780, Cambridge University Press, Cambridge:1990, p. 4). Si hi havia cap ambició més enllà del camp de la investigació empírica, era més pel que fa a la metodologia que no a la teoria. Vaig provar de demostrar la utilitat del mètode comparatiu en una època en què encara no era habitual i no estava de moda dins la historiografia europea. L’únic element teòric en aquesta aproximació era la tesi que les nacions no sols són úniques, sinó que també tenen un procés de formació que inclou trets generals comuns, els quals es poden descobrir i explicar per comparació. Com que no fa gaire ha aparegut la segona edició d’aquest llibre, hem inclòs la conclusió d’aquell text en aquesta selecció d’articles.
He optat per comparar només aquells casos que pertanyien a un dels dos tipus bàsics de processos de formació nacional, el que he denominat de les «nacions menors». Aquí, l’adjectiu «menor» té una connotació més aviat qualitativa que quantitativa. Avui dia, m’estime més caracteritzar aquest tipus com una evolució que va començar sota les condicions d’un grup ètnic no dominant i que va continuar com a moviment nacional envers una nova nació. Malgrat aquesta modificació terminològica, alguns autors han obviat que la meua base d’investigació estava limitada tipològicament i han malentès que les meues observacions i generalitzacions es referien també a l’altre tipus de procés de formació nacional, el que es va esdevenir sota les condicions de la nació estat. Tant en la meua primerenca investigació com en la més recent, no m’he ocupat d’aquest tipus de processos de formació nacional. En relació amb això, cal afegir que les meues investigacions diferien de la major part dels treballs publicats durant les dues darreres dècades, atès que no versaven sobre un «nacionalisme» nebulós i omnipresent, sinó sobre moviments nacionals com a tipus legítim de procés de formació de nacions.
Per il·lustrar alguns aspectes d’aquest debat, presente l’article «La naturalesa de la nació», en què vaig respondre a Ernest Gellner i vaig esmenar alguns dels seus malentesos sobre el meu treball. Els dos articles curts que apareixen tot seguit tenen un caire més informatiu: proven d’oferir una impressió de les condicions generals dels imperis multiètnics a l’Europa central i l’Europa de l’Est i dels diferents tipus de moviments nacionals per tot el continent.
Mentre que les meues investigacions dels anys seixanta donaven compte de qui eren els protagonistes i els partidaris dels moviments nacionals, la meua investigació comparativa durant els noranta intentava resoldre una altra qüestió important: què pretenien aquests protagonistes i com es poden descriure i interpretar les seues reivindicacions formulades «en nom» de la nació. El resultat d’aquesta investigació s’ha publicat en diversos articles i especialment en un llibre meu que s’acaba d’editar, In the National Interest (Charles University, Praga:2000). He triat dos articles sobre temes que, m’imagine, deuen interessar més els estudiosos catalans: el paper i la importància del programa lingüístic, i el problema de l’anomenada «autodeterminació»; és a dir, les formes i les variacions de les reivindicacions polítiques.
Els tres darrers articles curts mostren, abans de tot, reflexions metodològiques i cal entendre’ls com a projectes i base hipot-tica per a la futura investigació sobre alguns problemes recentment debatuts: en primer lloc, la polèmica qüestió de les minories i els seus drets i reivindicacions; en segon lloc, la interpretació del «nou nacionalisme» als països postcomunistes; i, finalment, la importància del «constructe» de la història nacional en els processos de formació nacional i en relació amb l’actual debat sobre la història europea.
Fet i fet, m’agradaria expressar el meu agraïment a l’Editorial Afers i a la Universitat de València per haver-me ofert l’avinentesa de presentar els resultats de les meues reflexions als especialistes i al públic general d’un país la història i la cultura del qual aprecie a bastament, encara que malauradament només haja gaudit d’un paper limitat en la meua recerca.

Miroslav Hroch

Futur i passat de la nació quebequesa

2011-12-10T16:46:00.004+01:00

La nació quebequesa. Futur i passat (Editorial Afers), presenta tres tipus de reflexions sobre la societat quebequesa. Les primeres, extretes d’un llibre apare-gut en francès l’any 2000 [Genése des nations et cultures du Nouveau Monde, Boréal, Montreal:2000, 503 pp., cap. III: «Un vieux pays neuf? Formation et transformations de la culture et de la nation au Québec», pp. 77-182.], proposen una nova manera d’abordar les realitats del Quebec. En dues paraules, suggeresc considerar aquesta societat no només dintre de les seues relacions històriques amb França, en tant que hereva i dependent d’aquesta cultura europea, sinó també —i potser en major grau— com una col·lectivitat nova en tant que resultat d’una història que li és pròpia, d’una experiència de quatre segles en terra americana que ha conformat una cultura diferent, original. D’ara endavant, doncs, es tractaria de relativitzar la relació amb la mare pàtria francesa, donant-li molta més importància a les proximitats continentals i relacionant la trajectòria del Quebec amb les d’altres col·lectivitats del Nou Món. A una visió massa exclusivament vertical, caldria unir-ne d’alguna manera una de lateral.
Al meu entendre, aquest canvi de perspectives pot comportar beneficis importants. Per exemple, després del fracàs de les insurreccions de 1837-1838, que volgueren rompre el lligam colonial amb l’Imperi britànic, les elits canadenques franceses van haver de fer front a diverses temptatives d’assimilació per part dels anglòfons. Amb ànim de resistència, aquestes elits s’esmerçaren a demostrar la substància i la riquesa cultural de la seua nacionalitat. Un dels mitjans aplicats va consistir a fer valer el lligam d’ascendència que unia el Canadà francès a França. L’afirmació d’aquesta filiació feia de la cultura canadencofrancesa l’hereva i continuadora a Amèrica de la gran civilització francesa. Hi compartia, doncs, el patrimoni amb tota la seua riquesa i tot el seu prestigi. Aquesta estratègia va procurar de manera instantània a la jove nació dominada una autoritat i una legitimitat de la qual estava molt necessitada. Però aquests avantatges van tenir un cost, ja que la francofonia quebequesa es va instal·lar en una relació de profunda dependència envers França: des d’aleshores la regla ha estat el manlleu i la imitació. Aquesta relació tutelar, jeràrquica, és a l’origen d’una tradició literària i artística esquifida, desproveïda d’inventiva i de vigor. També ha comportat una doble antinòmia o distorsió: a) sota la forma d’una cultura important manllevada a Europa, segurament molt rica però que es mostrava inapta per a donar compte amb plenitud de l’experiència del Nou Món, alhora que inhibia la facultat d’explotar a fons tot el material simbòlic; i b) sota la forma d’una relació social discordant, d’una banda amb les elits àmpliament nodrides de referències franceses i, de l’altra, amb les classes populars immergides en la cultura del continent nord-americà.
Això ha produït per a la cultura canadencofrancesa i quebequesa importants contradiccions i falsificacions (en les ciències, en les arts i les lletres, en les representacions de si mateixa i dels altres...) que van començar a dissipar-se després de la Segona Guerra Mundial, i més encara amb la Revolució tranquil·la dels anys 1960-1970. És precisament en aquesta època quan la nació, fins aleshores canadenca francesa, comença a anomenar-se quebequesa. Aquest canvi responia a dues preocupacions principals. En primer lloc, mirava d’assenyalar la voluntat de pensar des d’aquell moment el futur de la francofonia canadenca a partir del territori i de l’Estat del Quebec. Això era reconèixer d’una manera més explícita la fi del gran somni canadenc nascut durant la segona meitat del segle XIX que volia convertir el Canadà en un Estat autènticament binacional al si del qual els francòfons podrien desenvolupar-se en el mateix grau que els anglòfons («d’un oceà a l’altre»). En segon lloc, la nova identitat quebequesa comportava una redefinició de doble relació amb França i amb Amèrica. En el futur, els canadencs francesos del Quebec demanaren reformar la vella relació tutelar establerta amb la cultura de França i proclamar la cultura pròpia com una francofonia específica, de tipus nord-americà. Al mateix temps s’anunciava una nova manera d’articulació conti-nental, expressada en allò que els intel·lectuals comencen a denominar l’americanitat quebequesa.
Aquests canvis de perspectives fan possible i necessària alhora una reflexió sobre aquesta nova nació sobre la qual cal pensar (o repensar) tant el futur com el passat. Això és el que he assajat de fer a les altres dues parts del llibre, extretes també d’un llibre recent, del qual pren el títol [La nation québécoise au futur et au passé, VLB, Montreal:1999, 160 pp.]. Es tractaria en primer lloc de redissenyar els marcs de la nació, oberta des d’ara a tots els habitants del Quebec. El redesplegament al voltant de l’Estat i del territori quebequès obligava, en efecte, a eixamplar el cercle de la pertinença i la identitat nacional més enllà dels ciutadans d’origen canadencofrancès per tal d’incloure els angloquebequesos, els autòctons i totes les altres comunitats culturals. Així mateix, és necessària una definició de l’estatut dels diferents grups ètnics constitutius d’aquesta societat i de la seua forma de pertinença i d’integració. Això menaria a elaborar propostes sobre els fonaments d’una eventual cultura nacional quebequesa i sobre el lloc que hauria d’ocupar-hi la llengua francesa. En suma, invita a repensar la realitat cultural del Quebec tenint en compte el pluralisme abans que no l’homogeneïtat ètnica amb tots els seus riscs de derives etnicistes.
En sentit contrari, si se’m permet, però seguint la mateixa lògica, caldria rectificar també la visió del passat d’aquesta societat. Evidentment, ja no és possible reduir-la a l’únic component canadencofrancès, com ho feia la historiografia tradicional. Però ¿com s’ha d’inserir-hi (o integrar-hi), d’una manera que no siga únicament oportunista i artificial, la memòria dels altres grups ètnics, amb llurs trajectòries específiques, de vegades marginalitzades o fins i tot oposades? En aquest cas, com també en moltes altres societats culturalment diversificades d’Occident i d’arreu, ens trobem davant una alternativa difícil de superar: es tracta d’un mosaic de la memòria, del fraccionament pur i simple, d’una memòria del mosaic, és a dir d’una forma de convergència si no d’integració que sabria aixecar el repte d’un veritable interculturalisme. Sense pretendre resoldre aquest dilema, he volgut avançar algunes propostes de compromís susceptibles de nodrir la reflexió sobre aquesta qüestió. Hom observarà que descarte deliberadament del debat una tercera opció que comença a seduir alguns intel·lectuals: l’aboli-ció pura i simple de la memòria nacional.
Al cap i a la fi, fullejant aquestes pàgines, hom hi veurà que estan imbuïdes de la preocupació de traure a la llum el pensament sobre el Quebec i proveir-lo fonamentalment d’una important dimensió comparativa. El lector també descobrirà de seguida que els problemes que s’hi aborden adquireixen un caràcter d’universalitat: l’aürt de les etnicitats i la recerca de noves formes de cohabitació són actualment a l’agenda de totes les societats democràtiques. En fi, més enllà d’aquestes consideracions, els lectors catalans, que també pertanyen a una minoria cultural i estan familiaritzats amb els infortunis lligats a aquesta condició, potser es reconeixeran pròxims si no emparentats amb els quebequesos, aquests catalans d’Amèrica.

Gérard Bouchard

La teoria del nacionalisme a França (presentació)

2011-12-10T16:19:00.005+01:00

La qüestió nacional és un tema apassionant. Cal pensar que en els darrers vint anys hi ha hagut un desenvolupament, quantitativament parlant, prodigiós. Seria més discutible afirmar que, des d’un punt de vista qualitatiu, les contribucions han estat de gran importància. Des del punt de vista de la història de les ciències socials és evident que l’estudi de la nació ha estat magre. Una afirmació un xic agosarada seria dir que els únics textos importants apareguts fins als anys seixanta van ésser La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia (1907) d’Otto Bauer i Marxisme i la qüestió nacional (1913) de Josif Stalin. Aquests textos són, si es vol, molt polítics, però evidentment el de Bauer és un estudi fonamental.
Aquest llibre que ofereixo al lector de llengua catalana com una primícia [La teoria del nacionalisme a França, Editorial Afers] recull una col·lecció de papers que he escrit en els últims deu anys i que s’han publicat en diferents revistes angleses. He de confessar que l’autor amb qui vaig començar el tractament de la problemàtica nacionalitària francesa —per utilitzar un terme ampli— fou Émile Durkheim. El fundador de la sociologia francesa, per no dir de la sociologia tout court, va cobrir un camp teòric molt ampli, però no es pot dir que el tema de la sociologia de la nació hi fos important. Això no vol dir que altres sociòlegs importants del seu temps, com ara Max Weber, fossin molt més actius sobre aquesta qüestió.
La Primera Guerra Mundial fou el marc que va determinar en gran part la contribució de Durkheim sobre el nacionalisme (contrastant la noble França amb la perversa Alemanya), així com també la del seu nebot i deixeble Marcel Mauss. És evident que la contribució d’aquests dos autors sobre el tema és, per a ésser correctes, limitada. Durkheim va elaborar essencialment uns escrits variats sobre el tema, però el més central fou un pamflet contra el nacionalisme alemany del 1915, i Mauss no va acabar mai el llibre (escrit cap al 1920) que potser hauria estat important, o «monumental», com va dir l’editor, atesa la categoria i precisió de l’escrit. De l’escola durkheimiana hi he afegit l’escrit de Maurice Halbwachs, que no es pot dir que tracti la qüestió nacional directament, però és una aportació fonamental al tema important de la memòria col·lectiva que, des dels anys 80 en endavant, ha tingut un impacte important a l’àmbit acadèmic mundial.
En el capítol sobre Mauss hi ha també un estudi sobre la contribució d’Arnold van Gennep al nacionalisme; es tracta d’un antropòleg contemporani, però no de l’escola durkheimiana. Cal insistir en el fet que la seva aportació al tema és superior, des d’un punt de vista com a mínim de pàgines, als treballs de Durkheim i de Mauss. Quantitativament es pot dir que van Gennep va publicar quatre articles sobre el nacionalisme i el primer volum d’una trilogia sobre el tema. També és cert que aquesta obra ha estat històricament poc comentada, però jo penso que no deixa d’ésser innovadora i interessant.
L’etapa següent dels meus escrits sobre el tema es refereix a autors més recents: Louis Dumont i Dominique Schnapper. Encara que se’ls pugui considerar noms coneguts i prestigiosos dins l’antropologia i la sociologia franceses respectivament, sóc relativament crític amb les seves visions nacionalistes. El cas de Dumont és, penso, d’un cert simplisme o, si es vol, idealisme històric, en tractar d’explicar l’aparició del nazisme alemany. Jo penso que no hi ha substitut possible a un tipus d’aproximació que no sigui la sociologia històrica. Pel que fa a Schnapper, el dominant encara que previsible és el marc únic que es projecta a l’hora de definir la nació, és a dir, cal veure la nació sempre com una nació estat. Com és evident, ni Escòcia, ni Catalunya, ni Flandes són nacions. Encara que pugui semblar agosarat, penso que les limitacions d’aquests dos autors brillants és precisament llur caràcter extremadament afrancesat.
Els capítols un i dos són molt recents i no han estat publicats encara en anglès. El que tracta de Lucien Lévy-Bruhl correspon a una conferència que vaig fer al Centre d’Estudis Durkheimians de la Universitat d’Oxford el mes de novembre de l’any 2001, i el que s’ocupa d’Ernest Renan és el resultat de la invitació-suggeriment de l’editor d’Afers a l’inici de l’any 2002 mentre em trobava a València impartint un curset a la Fundació Cañada Blanch. He de confessar que la recerca sobre Lévy-Bruhl respecte al nacionalisme alemany fou una sorpresa molt agradable. L’any 1890, i en el context negatiu de l’ocupació alemanya d’Alsàcia i Lorena vint anys abans, l’autor presenta una visió molt equilibrada del nacionalisme alemany des del seu inici fins al 1848. Pel que fa a Renan, és evident que mancava, en un llibre sobre el nacionalisme francès o fins i tot d’un abast més ampli, una referència a la seva obra cabdal sobre el tema: Qu’est-ce qu’une nation? De fet, el seu text ha marcat el desenvolupament dels estudis sobre el nacionalisme els últims anys. En cert sentit, és una obra breu, de fet una conferència, però té una gran envergadura i contundència. El fet que tingui limitacions és un punt que cal recalcar; el fet que hagi tingut un impacte recent ens mostra les limitacions del panorama present.
Un punt molt evident d’aquesta col·lecció de textos francesos és que gran part dels assaigs tenen a veure no amb la realitat nacional francesa, sinó fonamentalment amb la nacionalitat alemanya i el que es llegeix com el seu intent modern de dominar França. Que aquesta tensió històrica ha estat superada gràcies a la Unió Europea és un fet evident; el passat era, però, proble-màtic i és per això que l’interès dels científics socials d’aquells temps es va centrar en la problemàtica francoalemanya.
Per acabar aquesta introducció, voldria agrair amb tota cordialitat a l’Editorial Afers i a la Universitat de Vàlencia la seva generositat per publicar aquest llibre dins d’una col·lecció —«El món de les nacions»— que em sembla molt atractiva. La meva presència repetida al País Valencià els darrers anys, impartint classes i fent conferències, ha estat una experiència molt agradable i il·luminadora. Per a una persona que s’autodenomi-na «Anglo-Catalan», molt immersa al món acadèmic britànic però interessada pel nacionalisme dels Països Catalans, l’experiència nacional valenciana resulta fascinadora i prometedora. Finalment, potser hauria de dir que el tema nacional és una qüestió que m’interessa des de fa força anys. Al lector curiós, li pot interessar el llibre que vaig publicar en anglès ja fa uns anys: The God of Modernity. The Development of Nationalism in Western Europe (El dios de la modernidad. El desarrollo del nacionalismo en Europa occidental, Anagrama). Aquest any sortirà Primordial Foundations of National Identity. From Catalonia to Europe a l’editorial Berg d’Oxford (tr. cat., Empúries, 2003).

Josep R. Llobera

El millor Basté contradiu Nuria de Gispert

2011-12-09T08:47:00.005+01:00

El matí del passat dimecres Jordi Basté ens va despertar amb l'habitual "bon dia Catalunya", en aquesta ocasió amb la lectura d'un fragment del llibre del que fos conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, Ramon Trias Fargas. Cita Basté: "Hem de constatar que el centralisme, en el cas que l'autonomisme no fracassi per altres causes, ens esperava a "la vuelta de la esquina" amb l'arma més subtil i més eficaç de totes, l'escanyament financer, i això s'ha anat preparant meticulosament des del primer dia".
El fragment citat és del llibre titulat Narració d'una asfíxia premeditada, les finances de la Generalitat de Catalunya, editat el 1985, i reeditat enguany per l'editorial Afers, amb pròleg d'Elisenda Paluzie.
L'encert del periodista de RAC1, ha estat demanar el parer sobre la vigència del que va escriure Trias Fargas a l'actual conseller d'Economia i Coneixement de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, al final de l'entrevista que ha pivotat entorn de l'impagament de l'estat dels 759 milions d'euros de l'addicional tercera de l'estatut. Mas-Colell ha certificat la total vigència de les paraules del seu predecessor, amb el matís, altament preocupant, que la premeditació de l'asfixia financera ha deixat de ser premeditada, perquè els mitjans de decisió econòmica de l'estat estan molt imbuïts de la idea que no els cal ser metòdics, vaja que ja ho porten a l'ADN.
Deia també el Dr.Trias Fargas que el poble català no vol tensions ni sorolls però que tampoc és un poble mesell. 27 anys després, vist on som, potser no opinaria el mateix.

Directe.cat (9-XII-2011)

Retrats valencians

2011-12-08T13:25:00.006+01:00

Xavier Serra (Sueca, 1967) ha publicat a l'Editorial Afers un volum de retrats literaris: Biografies parcials (II) Nascuts abans de la guerra. Tot i que és el segon volum de la col·lecció, correspon, per raons cronològiques, a l'inici del recull. Conté sis relats biogràfics de personalitats insignes del País Valencià acompanyats d'un retrat fotogràfic fet per Francesc Vera. Els personatges, com s'indica en el subtítol de l'obra, són nascuts abans de la guerra, i això dóna un caràcter particular al retrat, perquè aquests intel·lectuals miren la seva vida amb prou distància per jutjar amb serenor la seva formació i el paper que han tingut a dins de la societat valenciana.
Al Principat, malgrat l'interès que puguem tenir-hi, ignorem substancialment l'evolució de la societat valenciana de les darreres dècades, una evolució molt complexa i plena d'entrebancs. A través d'aquests retrats, i precisament per com Xavier Serra els contextualitza, veiem l'aportació que hi fa cadascun dels personatges biografiats en la construcció de la consciència valenciana moderna. La informació és de primera mà, i l'autor la va canalitzant i contrastant amb una visió general de l'època. Amb una prosa amena i plaent, el discurs circula per un primer pla amb citacions dels personatges i es va endinsant a poc a poc en el rerefons de la realitat valenciana, en els pobles, les escoles, els mestres, les revistes, les llibreries, la universitat, tot el que va configurar l'escenari de formació d'aquests personatges en aquells anys 50 i 60. D'aquesta manera veiem els ingredients amb què es va confegir aquell brou que va permetre l'eclosió intel·lectual dels anys 70.
Els sis autors biografiats tenen diverses professions i camins personals particulars: el pintor i polític Doro Balaguer, el capellà Josep Antoni Comes, el crític literari Josep Iborra, l'historiador i col·leccionista d'art Pere Maria Orts, el filòleg Germà Colón i el geògraf Vicenç Rosselló. En el perfil que en fa l'autor, no només hi ha el valor objectiu de la seva aportació a la cultura, sinó que trobem l'accés a la seva singularitat humana. El text està farcit d'anècdotes, sovint curioses i divertides, com quan l'historiador Pere Maria Orts es troba Joan Fuster vestit de falangista i davant la seva cara de sorpresa, Fuster aclareix amb sarcasme: «No t'espantes, que la roba va molt cara i aquesta la regalen.» Però sobretot, hi trobem reflexions interessants, com quan comenta, de Josep Iborra: «Una literatura, per a tenir un cert punt de recolzament, necessita l'oficialitat i la institucionalització de la llengua, l'escola i la universitat i, també, l'existència d'una crítica. Dins l'extens i creixent grup fusterià, Josep Iborra fou l'únic que s'ocupà d'aquesta qüestió bàsica: dotar la literatura que anava fent-se d'una perspectiva crítica.»
Dins la tradició catalana, el gènere del retrat ha estat força conreat, des de Pla fins a Porcel, passant per Sagarra, Foix i altres, com és propi d'una cultura sustentada per les aportacions individuals. A diferència de l'entrevista, l'empremta de la mirada del narrador esdevé essencial. Cal dir que Xavier Serra ens dibuixa amb claredat i passió el panorama de les lletres valencianes. Sovint només parlem del País Valencià per donar notícies lamentables, per això, cal celebrar les coses bones que ens en arriben.

Glòria Farrés
«Cultura», El Punt-Avui (8-XII-2011)
Fotografies: Doro Balaguer (Josep Cuellar),
Josep Iborra (El Punt-Avui)

La cara oculta de Cirici Pellicer

2011-12-06T17:17:00.007+01:00

En su «biografía gráfica», Teresa Martínez [Alexandre Cirici Pellicer. Pionero en la dirección de arte, Capgràfic, València, 2019] nos descubre la obra como creativo publicitario de Alexandre Cirici, uno de los intelectuales y animadores culturales más importantes de nuestro siglo XX. O de cómo introducir la modernidad en la publicidad.

Tuvimos noticia de Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983) con algo más que rigor tras la lectura de la biografía que del personaje trazó Narcís Selles Rigat (Alexandre Cirici. Una biografia intelectual, Afers, Catarroja, 2007). El libro en cuestión, no en vano, recibió el premio de la Associació Catalana de Crítics d’Art y una considerable atención en los medios especializados. Por si fuera poco, la misma editorial que publicó este libro hizo lo propio recientemente con una selección de artículos del crítico de arte y personaje fundamental en la cultura catalana del siglo XX: Viure l’art, transformar la vida (2010).
Teniendo en cuenta estos datos y sin tener un conocimiento exhaustivo previo del protagonista de estos libros, podríamos hacernos una idea de la magnitud, la importancia que su figura tuvo en todo el tiempo en que llevó a cabo su labor pública como teórico del arte. Y aún más: la actualidad que pueda tener hoy día su versátil, novedoso, inmenso legado.
Siendo esto así, cabe repararse en la aparición de este nuevo estudio sobre una faceta poco conocida de Alexandre Cirici: la de creativo o publicista, que desembocará a su vez en su afán por participar en la modernización del mundo del diseño, contribuyendo, para ello, en el impulso de empresas mayores como la prestigiosa Escola Eina (con Ràfols Casamada y otros), resultado de la escisión de Elisava.
En el estudio que lleva a cabo Teresa Martínez Figuerola, una «biografía gráfica», en palabras de Anna Calvera, encontramos, pues, el resultado de esa otra ocupación suya. Desde sus tempranas incursiones en el mundo de la ilustración y la edición (cuando niño confeccionaba manualmente sus libros, que firmaba como Titella) a sus trabajos más elaborados (v. g., de 1958 a 1964 se encargó de los anuncios de la perfumería de Antonio Puig), el resultado permite no sólo vislumbrar las influencias (Bauhaus, surrealismo…) sino también apreciar los resultados en un momento en que en España el creativo publicitario se encontraba con una absoluta falta de tradición, de referentes. Ante tal panorama, Cirici tuvo sin embargo la suerte de conocer de primera mano la obra de Ricard Giralt Miracle.
Esto es sólo un esbozo de una obra, la suya como creativo en estudios barceloneses como Zen o Pan, a la que dedicó buena parte de su vida y que le permitió, una vez desechada su carrera en la arquitectura, cuyos estudios la guerra civil le impidió acabar, volcar algunas de sus inquietudes artísticas. Y apoyar y reivindicar, aunque pueda parecernos inverosímil, y desde plataformas como la revista Destino, en la que aparecían muchos de sus anuncios, la obra artística de Dau al Set.
Sólo nos queda esperar la reedición algún día de sus memorias, que vieron la luz precisamente en la editorial Destino en los años 70.

Rafa Martínez
Lletres Valencianes, 29 (2011), pp. 90-91

Antoni Gómez en el camino de los mirlos

2011-12-06T16:43:00.003+01:00

Lo confiesa nada más comenzar el libro: «Arribat als quaranta, m'entossudí a cambiar-me la pell estética i emprendre el camí de la prosa sense posar els peus en les rutes conegudes». A Antoni Gómez (Sagunt, 1960) le conocí en la redacción de un semanario valenciano; reciente su titulación periodística, me descubrió su pasión por el mundo de las letras y me habló de Abalorio, la publicación cultural saguntina que llegó a dirigir.
Además de hacer crítica literaria —en Posdata, sin ir más lejos— y tenerlo por poeta —ha publicado varios poemarios—, poco sé de sus cosas en los últimos años, cuando me tropiezo con El camí de les merles (Periféric Edicions, 2009) y Eros es l'escriptura (Editorial Afers, 2011). Tomo el primero y comienzo su lectura: que me capta al principio y no deja de interesarme hasta el final.
Contra lo que pudierais estar pensando, no se trata de una novela de intriga: es, según definición de contraportada, «el relato en primera persona de un itinerario iniciático», el itinerario que realiza el protagonista para superar su pasado estético y alcanzar una transformación que le satisfaga.
El pasado, según me permito deducir, es el ejercicio poético, quizá demasiado esteticista, alejado del ser humano. Y el poeta sale de su torre de marfil, sigue el camino de los mirlos y se dirige al encuentro con la prosa.
Confiesa sus sensaciones: «Mai no hauria imaginat que la prosa anava associada amb un estat de revelació interior al qual no calia trobar explicacions, era autosuficient, com l'energia immanent que hom pot trovar en un paisatge, en la materia lliure i caòtica de la vida».
Declaro que el libro de Toni me ha sorprendido muy gratamente. Sabéis que no soy un lector voraz, de los que se tragan páginas y páginas sin pensar demasiado, sólo con el entusiasmo puesto en conocer el desenlace de la historia contada. Me gusta recrearme en la escritura que se mueve entre ideas sugerentes.
No sé la causa —o quizá sí que la sepa— de que, leyendo este libro, me haya venido a la memoria aquel famoso poema de Juan Ramón Jiménez, al que he recurrido en tantas ocasiones y que aquí se ubica perfectamente. Esos versos que nuestro Nobel tituló Poesía y con los que comunicó su cambio de concepto estético. 
Toni —perdón, el personaje creado por él— nos ha transmitido su mudanza estética y Toni —ahora, sí— lo ha hecho con un lenguaje rico, en el que no falta cierto acento irónico e incluso, como apunta algún crítico, algún pasaje que emana ternura.
«Pel camí de les merles, he trobat una ruta cap a la prosa». Son las últimas palabras de este sugestivo texto.
La meta se ha alcanzado. Enhorabuena.

Rafa Prats
Levante-EMV (5-XII-2011)

O PP valenciano evita condenar un acto da ultradereita

2011-12-06T16:13:00.003+01:00

En xullo, varias persoas insultaron a Vicent Flor, profesor da Universidade de Valencia e da UNED, que presentaba un libro

O PP valenciano evitou condenar o ataque dun grupo de ultradereita á presentación dun libro sobre o anticatalanismo na sociedade valenciana. Os conservadores tombaron coa súa maioría absoluta unha proposta de Compromís na que se pedía a Lles Corts Valencianes unha condena «sen reservas» ao «intento de boicot» do acto cultural.
O ataque tivo lugar en xullo nunha libraría da capital do Turia. Vicent Flor, profesor da Universidade de Valencia e da UNED, presentaba o seu libro Novas glorias a España [Noves glòries a Espanya]. Entre vinte e trinta acodes insultaron ao autor e aos dirixentes de Compromís que lle acompañaban na presentación. Tamén lles lanzaron libros e cadeiras e fixeron explotar petardos, segundo os asistentes. A obra de Flor analiza as razóns polas que o regionalismo anticatalanista, tamén coñecido como blaverisme, gañou influencia na sociedade valenciana nas últimas décadas. Esta opción política foi un gran rival do PP valenciano ata que foi progresivamente absorbida por leste.
Hoxe, o deputado do PP Rubén Ibáñez afirmou que o seu partido está «totalmente en contra» de todos os actos de violencia. No entanto, argumentou o seu voto en contra en que a seguridade pública non é competencia autonómica senón «total e exclusiva do Estado», informa Europa Press. Engadiu que «non podemos pretender utilizar Lles Corts como plataforma para pedir accións competenciais doutros estamentos». Ibáñez tamén condenou os actos de «violencia» que se viviron en xuño fronte á cámara, cando o 15M concentrouse en protesta pola presunta corrupción do PP, e reprochou a algúns grupos da oposición que mostrasen «certa complicidade».

Comisión pola Recuperación da Memoria Histórica da Coruña
(5-XII-2011)

El PP valenciano evita condenar un acto de la ultraderecha

2011-12-06T10:00:00.003+01:00

En julio, varias personas insultaron a Vicent Flor, profesor de la Universidad de Valencia y de la UNED, que presentaba un libro

El PP valenciano evitó condenar el ataque de un grupo de ultraderecha a la presentación de un libro sobre el anticatalanismo en la sociedad valenciana. Los conservadores tumbaron con su mayoría absoluta una propuesta de Compromís en la que se pedía a Les Corts Valencianes una condena "sin reservas" al "intento de boicot" del acto cultural.
El ataque tuvo lugar en julio en una librería de la capital del Turia. Vicent Flor, profesor de la Universidad de Valencia y de la UNED, presentaba su libro Nuevas glorias a España. Entre veinte y treinta personas insultaron al autor y a los dirigentes de Compromís que le acompañaban en la presentación. También les lanzaron libros y sillas e hicieron explotar petardos, según los asistentes. La obra de Flor analiza las razones por las que el regionalismo anticatalanista, también conocido como blaverisme, ganó influencia en la sociedad valenciana en las últimas décadas. Esta opción política fue un gran rival del PP valenciano hasta que fue progresivamente absorbida por este.
Hoy, el diputado del PP Rubén Ibáñez afirmó que su partido está "totalmente en contra" de todos los actos de violencia. No obstante, argumentó su voto en contra en que la seguridad pública no es competencia autonómica sino "total y exclusiva del Estado", informa Europa Press. Añadió que "no podemos pretender utilizar Les Corts como plataforma para pedir acciones competenciales de otros estamentos". Ibáñez también condenó los actos de "violencia" que se vivieron en junio frente a la cámara, cuando el 15M se concentró en protesta por la presunta corrupción del PP, y reprochó a algunos grupos de la oposición que mostraran "cierta complicidad".

Público (56-XII-2011)

El PP rechaza condenar el boicot a Vicent Flor alegando que es competencia estatal

2011-12-06T09:47:00.004+01:00

Los populares sí avalaron en la anterior legislatura dos condenas para pedir cuentas al Gobierno socialista

El PP rechazó ayer en las Corts una propuesta de Compromís que pedía "condenar sin reservas el intento de boicot" a la presentación del libro del profesor Vicent Flor Noves glòries a Espanya el pasado julio, y las acciones violentas que han sufrido partidos y entidades por organizaciones "de ultraderecha y neonazis". La iniciativa, debatida en la comisión de Coordinación y apoyada por el PSPV y EU, también planteaba instar al Gobierno central a crear una comisión de estudio y una fiscalía especializada en este tipo de acciones, y a que las fuerzas de seguridad del Estado tomaran todas las medidas para evitar estas acciones "vandálicas y antidemocráticas". 
El diputado del PP Luis Ibáñez justificó el voto en contra por una "cuestión de formas", ya que, aunque condenan lo que ocurrió ese día y se oponen a la violencia, "no se puede pretender utilizar" las Corts, dijo, "como plataforma para reivindicar una serie de acciones competenciales de otros estamentos". Mireia Mollà (Compromís) se mostró indignada y recriminó a los populares tras recordar que en la anterior legislatura el PP si respaldó dos condenas por ataques de grupos de ultraderecha a sedes de partidos. la diferencia es que entonces se buscaba pedir cuentas al Gobierno socialista. 

Levante-EMV (6-XII-2011)
Fotografia: Mireia Mollà

El PP tomba una proposta de condemna de l'extrema dreta a les corts

2011-12-05T18:26:00.005+01:00

Refusa condemnar l'intent de boicot del llibre Noves glòries a Espanya, de Vicent Flor

La Comissió de Coordinació, Organització i Règim de les Institucions de la Generalitat a les corts ha refusat avui, amb els vots en solitari del PP, una proposició no de llei presentada per Compromís en la qual demanava que es condemnés 'sense reserves' l'intent de boicot el juliol passat a la presentació del llibre Noves glòries a Espanya, de Vicent Flor. El llibre analitza l'evolució de l'anticatalanisme al País Valencià.
El fets van succeir el 5 de juliol passat, quan en la presentació del llibre, en la qual hi participaven J.J. Pérez Benlloch, Mònica Oltra, l'editor Vicent Olmos i el mateix autor, alguns assistents van començar a increpar la resta d'assistents i a insultar els presentadors de l'acte. Van alçar banderes espanyoles i del Grup d'Acció Valencianista i van llençar cadires, llibres i bombetes de fum. Alguns dels assitents van rebre l'impacte d'aquests objectes, que no van parar de volar fins que no va arribar la seguretat privada de l'espai comercial i, finalment, la policia.
Després d'uns trenta minuts, la policia va desallotjar els violents de la sala i l'acte va continuar. Els participants en l'acte van voler destacar que, precisament, allò que explica el llibre és el que lamentablement van tenir l'oportunitat de presenciar.
La proposició de Compromís també demanava que es condemnessin 'totes les accions violentes' contra persones, entitats o partits 'per part d'organitzacions d'ultradreta i neonazis en els últims anys'.
El diputat del PP, Rubén Ibáñez, ha dit que el PP refusava tota mena de violència, però ha justificat el vot del seu partit dient que 'la seguretat pública és una competència total i exclusiva de l'estat; no podem pretendre usar les corts com a plataforma per a demanar accions competencials d'altres estaments'.
Mireia Mollà, de Compromís, en el seu torn de rèplica, ha dit que 'és més que raonable que les corts, que són la veu dels valencians, demanin responsabilitats a altres institucions'. Tant el PSPV com EUPV s'han alienat amb Compromís i han criticat el PP per evitar que les corts condemnessin fets d'aquesta mena.

Vilaweb (5-XII-2011)

El PP rebutja condemnar les agressions feixistes...

2011-12-05T16:21:00.009+01:00

El PP rechaza condenar el intento de boicot de la presentación libro Noves glòries a España de Vicent Flor

 La Comisión de Coordinación, Organización y Régimen de las Instituciones de la Generalitat de las Corts ha rechazado este lunes, con los votos en contra del PP y a favor de los otros tres grupos, una proposición no de ley presentada por Compromís en la que pedía que se condenara "sin reservas" el "intento de boicot" a la presentación del libro Noves glòries a Espanya —obra de Vicent Flor que analiza la evolución del anticatalanismo en la Comunitat— el 5 de julio de 2011 en la librería Fnac de Valencia.
Asimismo, la iniciativa parlamentaria también pedía que las Corts condenaran "todas las acciones violentas" sufridas por personas, entidades y partidos "por parte de organizaciones de ultraderecha y neonazis durante los últimos años".
También solicitaba, entre otras cosas, que la Generalitat pidiera al Gobierno central la creación de una comisión que estudie los acontecimientos del pasado 5 de julio en la presentación y la puesta en marcha de una fiscalía especializada en este tipo de acciones violentas.
La diputada de Compromís Mireia Mollà, quien ha defendido esta proposición no de ley, ha explicado que el pasado 5 de julio en la presentación del libro del sociólogo Vicent Flor en la Fnac de Valencia "un grupo de personas pertenecientes a organizaciones de extrema derecha interrumpieron dicha presentación, insultaron a los miembros de la mesa, lanzaran sillas y libros contra el público asistente y utilizaron material asfixiante para impedir el desarrollo normal de un acto".
El diputado del PP Rubén Ibáñez ha hecho hincapié en que el PP está "totalmente en contra" de todos los casos relacionados con la violencia, y ha expresado su "condena" a los "actos de violencia" que, según ha dicho, se vivieron durante la constitución de las Corts en junio. Sobre este aspecto ha criticado que algunos grupos de la oposición mostraron "cierta complicidad o simpatía".
Respecto a la proposición no de ley de Compromís, Ibáñez ha justificado el voto en contra de los 'populares' recordando que "la seguridad pública es una competencia total y exclusiva del Estado". Asimismo, ha manifestado: "no podemos pretender utilizar las Corts como plataforma para pedir acciones competenciales de otros estamentos". 
Mollà, en su turno de réplica, ha destacado que "parece razonable que las Corts, que son la voz de los valencianos, reclamen también a otras instituciones", y ha denunciado que detrás del voto en contra del PP parece que hay "un problema político". 
El parlamentario del PSPV Rafael Rubio ha hecho hincapié en que "preocupa que estos sucesos puedan ir a más si no se cortan de raíz", y ha incidido en que "van en contra, absolutamente, de la convivencia democrática". Del mismo modo, ha manifestado que "esta es una de las cosas en las que no se puede ser tolerante ni lo más mínimo".
Asimismo, el portavoz adjunto de EUPV, Ignacio Blanco, ha expresado su "solidaridad" con Vicente [sic!] Flor y con el resto de personas que le acompañaban en el acto de presentación del libro, y ha denunciado que "no es un hecho aislado".

La Vanguardia (5-XII-2011)

E l PP rechaza una iniciativa de condena al intento de boicot al libro de Flor

El PP ha rechazado hoy en Les Corts una iniciativa de Compromís que pedía "condenar sin reservas el intento de boicot" a la presentación del libro del profesor Vicent Flor Noves glòries a Espanya el pasado julio, y las acciones violentas que han sufrido partidos y entidades por organizaciones "de ultraderecha y neonazis".
La iniciativa, debatida en la comisión de Coordinación y apoyada por el PSPV y EU, también planteaba instar al Gobierno central a crear una comisión de estudio y una fiscalía especializada en este tipo de acciones, y a que las fuerzas de seguridad del Estado tomaran todas las medidas para evitar estas acciones "vandálicas y antidemocráticas".
El diputado del PP Luis Ibáñez ha justificado el voto en contra de su grupo por una "cuestión de formas", ya que, aunque condenan lo que ocurrió ese día y se oponen a la violencia, "no se puede pretender utilizar" Les Corts Valencianes "como plataforma para reivindicar una serie de acciones competenciales de otros estamentos".
La diputada de Compromís Mireia Mollà ha explicado que, en la presentación de ese libro el pasado 5 de julio en una librería de Valencia, un grupo de personas pertenecientes a organizaciones de extrema derecha lanzaron sillas y libros contra el público asistente e impidieron el desarrollo "normal" del acto.
Mollà ha recordado que ha habido "ataques reiterados" a partidos y asociaciones, muchos de ellos reivindicados por uno de los grupos que participó en ese "boicot", por lo que es "razonable" que Les Corts, como "voz de los valencianos", reaccionen y pidan a otras instituciones medidas para que no se vuelvan a producir.
Ibáñez (PP) ha explicado que la propuesta de Compromís plantea una "colisión frontal" con las funciones de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, ya que en ese acto hubo detenciones de personas, y por tanto hay que dejar a cada uno que haga su trabajo.
Ha insistido en que están de acuerdo en la exposición de motivos y en mostrar su "solidaridad total" con las personas que han sufrido esta violencia, como por ejemplo cuando se constituyeron Les Corts de esta legislatura y hubo personas en las inmediaciones que insultaron e incluso agredieron a parlamentarios.
El diputado popular ha afirmado que la seguridad y el terrorismo es una competencia "total y exclusiva" del Estado, por lo que no pueden votar un texto con "defectos de forma" que se mete en funciones propias del Estado.
Mollà le ha replicado que detrás de la postura del PP hay "un problema político", y ha pedido "coherencia", pues según ha dicho en dos ocasiones anteriores se han aprobado dos resoluciones sobre "ataques similares".
El diputado socialista Rafael Rubio ha reclamado la necesidad de ir "más allá" contra este tipo de violencia, que se debe "cortar de raíz", para no tener que lamentar en un futuro situaciones que "se podrían haber cortado de raíz en su momento".
El diputado de EU Ignacio Blanco ha señalado que apoyar esta propuesta es una cuestión de "democracia" y de "respeto a la pluralidad ideológica"

ABC (5-XII-2011)

Pssst... passa-ho...

2011-12-02T18:44:00.004+01:00

Dins de la col·lecció «Papers del Pavelló» que edita Afers juntament amb el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), volem donar a conèixer el valuós fons documental del CEHI dipositat a l’Arxiu Biblioteca Pavelló de la República. Un fons especialitzat en la II República, la Guerra Civil, el franquisme i la Transició política, del qual ara volem oferir un nova mostra a través del número 8 de la citada col·lecció.
El present exemplar, Pssst... passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975), fa un repàs —de manera sintètica però acurada— de la història de l’oposició democràtica durant la dictadura del general Franco, recolzat per documents originals produïts per tota mena de militants (anònims o amb projecció pública) i organitzacions antifranquistes com ara partits polítics, sindicats, plataformes unitàries i moviments socials.
Els documents seleccionats corresponen al Fons FV, Sèrie Fulls Volants, de la Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona (amb seixanta-vuit caixes del període 1939-1975), inventariat per Olga Giralt i consultable en línia..
A partir d’una selecció representativa d’aquest fons, la reproducció parcial o completa dels fulls volants, mitjançant la transcripció o la reproducció en imatge del document en qüestió, ens permet ampliar i contrastar el relat històric sobre els militants antifranquistes amb els seus propis documents. Uns documents, com és el cas dels fulls volants, que per la seva funcionalitat (informar la població, a través d’un paper que passa de mà en mà, dels posicionaments polítics de l’oposició per tal de conscienciar-la sobre el caràcter dictatorial i repressiu del franquisme, i mobilitzar-la per assolir les llibertats democràtiques) ens expliquen directament què pensaven i què feien les organitzacions antifranquistes.
Aquesta història està dividida en quatre etapes cronològiques a les quals corresponen els quatre capítols de la present publicació. D’acord amb això, l’estructura del llibre segueix el fil narratiu del relat històric, i a continuació de cada capítol trobem una relació dels documents seleccionats de cada dècada, seguint l’ordre de la narració històrica del capítol corresponent. Els documents s’han transcrit respectant les construccions sintàctiques i l’ortografia original, i només s’han corregit els signes d’accentuació.
Amb el present llibre posem a la disposició dels historiadors i de tots aquells interessats en la història del nostre passat més recent una eina útil i original per aproximar-se a la lluita per la democràcia al nostre país. Una activitat clandestina que implicava riscos i sacrificis enormes per part d’uns militants que començaren la seva lluita el dia després de la derrota republicana a la Guerra Civil i que farien circular les seves consignes de mà en mà repetint durant molts anys: «Pssst... passa-ho».

Alberto Pellegrini
José Manuel Rúa Fernández

Presentat a Castelló el llibre "Noves glòries a Espanya", de Vicent Flor

2011-12-02T13:36:00.005+01:00

La presentació, que va tenir lloc a la llibreria Babel, va anar a càrrec de l'exregidor nacionalista Antoni Porcar i del regidor i diputat del Bloc Enric Nomdedéu.

Unes 50 persones van ser presents aquest dijous, a la llibreria Babel, a l'acte de presentació del llibre del sociòleg Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana (Afers), un acurat estudi sobre el fenomen del blaverisme i l'anticatalanisme al País Valencià, des de la Transició fins els nostres dies. A banda de l'interés pel seu contingut, el llibre va ser notícia ara fa uns mesos per l'intent de boicotejar violentament la seua presentació a València, a la Fnac, per part d'un grup de militants de l'extrema dreta, entre els quals el conegut dirigent anticatalanista Garcia Sentandreu.
El llibre va ser presentat, a més de pel seu autor, per l'editor Vicent Olmos, de l'editorial Afers, que ha estat qui l'ha publicat; i, per part castellonenca, per Antoni Porcar, exregidor nacionalista de l'Ajuntament de la ciutat, i pel seu successor en el càrrec, el regidor i diputat provincial del Bloc Enric Nomdedéu. Tots dos van destacar la importància del llibre com a font de coneixement com a matèria de reflexió sobre el fenomen del blaverisme; i tots dos van coincidir també en deixar clar que aquesta ideologia, anticatalanistai antiintel·lectual, ni s'ha superat, ja que és plenament vigent en la ideologia de gran part del PP, i fins i tot del PSOE, valencià, ni es va circumscriure, ni llavors ni ara, exclusivament a la ciutat de València i els seus voltants, com generalment s'afirma, sinó que, ben al contrari, es va escampar per la resta del País Valencià, i concretament a la nostra ciutat, una afirmació que tant Porcar com Nomdedéu van il·lustrar amb exemples i anècdotes.
Enstre els assistents es trobava la plana major del Bloc castellonenc, com ara el candidat de Compromís a les passades eleccions generals, Roger Mira, o la regidora castellonenca Ali Brancal, a més de representants d'entitats com ara el STPV-Iv, Escola Valenciana o Acció Cultural.

Vilaweb (2-XII-2011)
Fotografia: D'esquerra a dreta:
Vicent Olmos, Vicent Flor, Enric Nomdedéu i Antoni Porcar.

El preu de la pinzellada gòtica

2011-12-01T08:04:00.004+01:00

L'altra cara de l'opulència artística del Regne de València dels últims segles medievals, a Art i societat a la València medieval [Afers], Juan Vicente García Marsilla exposa la Història de l'art medieval valencià mirada a través d'un prisma no acostumat: el material. És l'economia com a factor determinant de meravelles.

Que la Història no només són dates de naixement de reis i tractats de pau efímers ho sabem tots. Ho sabem i tanmateix ho oblidem sovint. Que la Història de l'Art no només són retaules i botiges ricament ornamentats no ho sabem tant. I ho oblidem gairebé sempre. Tota l'aura mística que hem llançat, segle rere segle, sobre aquell benvolgut tapís que cobreix amb sopor la sala del museu, ha ajudat a fer-nos obviar el que hi ha darrere, allò més tangible i més humà. Quant costà produir-lo? De quins materials i per què eixos precisament? Qui ho encarregà?
La Història de l'Art no només és un conte d'inspiracions artístiques i recerca de la bellesa absoluta o de la resposta parcial. No. La dimensió social hi compta, i molt, en el desenvolupament de tendències, en l'evolució o no de les tècniques, en les motivacions de l'artista. Allò que van anomenar materialisme històric —i que tant de moda estava fa no tants anys— és una eina bàsica per a comprendre la història de l'art a Europa, i més encara si parlem de l'època tardomedieval, quan les estructures socials grinyolaven de canvis profunds. Cal alçar el llenç i mirar darrere, veure què hi ha més enllà de la pura estètica.
Això és que el que s'ha proposat Juan Vicente García Marsilla a Art i societat a la València medieval (Afers, 2011), volum on arreplega diferents estudis sobre l'art medieval a la Corona d'Aragó, amb un denominador comú: “ajuntar els plantejaments que havien quedat fora dels interessos dels historiadors de l'art: demanda, mercat”, com també “la utilització de fonts d’arxiu, com els inventaris, i els processos judicials”. És a dir, escorcollar les muntanyes de papers que s'amaguen darrere de l'obra d'art, a l'estil dels sacrificats historiadors de tots els temps. Una tasca àrdua però que il·lumina com cap altra el retaule gòtic de daurats encesos i blaus d'Acre. Ah! Exactament, daurats a base del caríssim pa d'or, rebaixat en cas de necessitat, i del preuadíssim blau d'ultramar, que arribava des del llunyà Afganistan. Alt i baixos dels preus, estires i arronses econòmics...: fenòmens que expliquen en part l'aspecte final, per exemple, del Retaule del Centenar de la Ploma, custodiat avui en dia a Londres, capital de l'espoli artístic.
Mirar les obres a través de les butxaques. Pot sonar a broma però és determinant si volem comprendre la història de l'art. Concretament, al nostre país, observar el rerefons econòmic ens portarà a constatar, entre d’altres, que el pes desmesurat de la capital en relació a tot el regne no es limitava a assumptes polítics, sinó també a artístics. No és casualitat la concentració monumental al cap i casal. A la tardor medieval, València actuava alhora com a imant i difusor d’artistes i tendències, que alçaven joies de les quals gaudim avui en dia enmig de distrets passeigs. I d'entre totes la més imponent, la Seu, que per a la ciutat era com aquesta per al regne: el seu centre, el seu espill.
García Marsilla se submergeix a les profunditats dels documents per extraure'n les raons en clar i exposar-les en diversos estudis independents. I potser és aquesta l'única lleu objecció que se li pot fer, perquè no aprofita l’oportunitat d'ambientar una mica les incontestables informacions, a l'estil de Robert Fossier a La gent de l’Edat Mitjana, i assaonar així un text rígid acadèmicament però que es presta a lleugeres ambientacions històriques. Però tampoc és eixe el seu objectiu, ell analitza a fons els fenòmens des d'un prisma oblidat, amb especial menció a la seua aportació a la història social de la moda en època d’Alfons el Magnànim. La moda, menyspreada sempre per part d'un intel•lectualisme enganyós, té una importància magnífica en la nostra història social, com bé comprén l'autor. Que el rei d'Aragó gastara en roba el 15% del seu pressupost, o, el que és el mateix, tant com per a construir tres-centes cases del seu temps, no és precisament un detall sense importància.
Ja siga darrere d'un retaule, d'un plec del vestit del rei, o d'una pinzellada distreta, trobem els mecanismes materials que determinen —o influeixen, per als suspicaços— l'obra d'art. És, ja ho diu el propi autor, un costum no massa arrelat al seu gremi. D'ací Art i societat a la València medieval, perquè l'Art en majúscules no va mai a soles.

Carles Fenollosa
L’Informatiu (1-XII-2011)

Virgili Batlle Vallmajó

2011-11-30T16:57:00.004+01:00

Virgili Batlle Vallmajó: la radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa, comissariada per Narcís Selles, presenta l’obra de Virgili Batlle Vallmajó, un treballador català d’afinitat llibertària i amb poc mitjans, que es va fer com a artista en l’exili francès. L’exposició és una mostra monogràfica sobre un dels artistes exiliats catalans més rellevants i poc coneguts. Nascut a Olot l’any 1915, la seva memòria va ser totalment esborrada després de la Guerra Civil espanyola. Virgili Batlle Vallmajó fou un pintor que, malgrat que va realitzar la seva obra en condicions de penúria, marginalitat i malaltia, va ser decisiu per mantenir i renovellar la via de la modernitat i de les avantguardes durant els anys quaranta. La seva aportació estètica parteix bàsicament d’experiències d’origen cubista, des de les quals va arribar al conreu d’una pintura no figurativa, molt sintètica i d’una gran radicalitat formal. Històricament, l’obra de l’artista ocupa una posició pionera entre els autors nascuts a l’Estat espanyol que van conrear l’abstracció geomètrica. Les seves pintures suggereixen l’aspiració de construir una realitat alternativa i sense dependències, que es pot veure en correspondència amb les seves ànsies utòpiques i llibertàries.
L’aportació plàstica de Batlle Vallmajó —que solia signar les seves obres amb el nom de Virgilio— constitueix una molt valuosa manifestació de la cultura artística de l’exili republicà a l’Estat francès. Virgilio no va ser un autor especialment prolífic en obra i, a més, les seves pintures, en general, no acostumen a denotar cap sentiment tràgic, com bé explica el curador al llibre-catàleg editat amb motiu d’aquesta exposició. [Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó: la radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa, ha estat coeditat per les editorials Afers (País Valencià) i Mare Nostrum (Catalunya del Nord)].

Bonart, 146 (desembre 2011), p. 68

Doro Balaguer

2011-11-30T16:29:00.002+01:00

Francesc Pérez Moragón i Carlos Pérez comissarien Doro Balaguer. Pintura, política, vida, una exposició antològica de l’artista Isidor Balaguer Sanchis, més conegut com a Doro Balaguer. [El catàleg de l’exposició ha estat editat per Afers].
Membre del Grup Parpalló en els anys cinquanta. Doro Balaguer (València, 1931) exposa fins al 8 de gener del 2012, en la que és la seva primera mostra individual. La trajectòria d’aquest autor pot qualificar-se d’atípica: després d’uns inicis molt esperançadors amb el Grup Parpalló, va decidir abandonar la pràctica artística a principis dels seixanta. Prop de quarant anys més tard, abandonades les activitats professionals i polítiques, es va enfrontar de nou amb el llenç i amb la paleta de colors. L’exhibició recull pintures de la seva primera etapa, de quan formava part del Grup Parpalló —el primer moviment que va renovar el panorama artístic valencià després de la postguerra—, i dels últims anys, quan ha tornat a agafar els pinzells, sempre fidel a l’abstracció, com afirma l’autor.

Bonart, 146 (desembre 2011), p. 79

La revolució medieval de la imatge

2011-11-30T15:35:00.005+01:00

Avui considerem les obres d’art per si mateixes, pel seu valor artístic; res més lluny de la concepció medieval, en què l’art vehiculava uns valors religiosos i socials i l’artista era un artesà sotmés a l’encàrrec. Ben lluny de la història de l’art com a catàleg —«la major part dels estudis sobre el gòtic valencià semblen haver estat fets completament d’esquena a la realitat històrica que va generar aquelles obres»—, aquest llibre [Art i societat a la València medieval, de Juan Vicente García Marsilla, editat per Afers] és un recull d’articles i ponències sobre la interacció entre el gòtic valencià —ací potser forçadament aïllat de la resta del gòtic català— i la realitat social que produïa aquelles obres i que els donava sentit.
S’hi estudia la formació d’un mercat d’art per la dinàmica societat valenciana baixmedieval, plena d’anhels de luxe i opulència; la innovació ve de dalt, dels cercles poderosos, i els artistes innovadors són precisament els qui tenen un major èxit, amb els seus retrats naturalistes, el detallisme d’estil flamenc... però conviuen amb els models vells quant a temes i tècniques (l’obsessió medieval per l’or).
Superada definitivament la crisi del segle XIV, la nova prosperitat valenciana, la devotio moderna i l’aflorament de l’individu als inicis de la modernitat contribueixen a l’apropiació privada de l’art, una nova forma d’ostentació de la religiositat i, sobretot, de la riquesa. En primer lloc, amb la privatització dels espais públics (les esglesies), en el context de l’omnipresència de la mort i les doctrines del purgatori i la comunió dels sants, vincle solidari entre morts i vius que es materialitza en les donacions pro anima —font de substanciosos beneficis per a l’Església— i les capelles funeràries privades. Ser soterrat dins l’església és un privilegi espiritual a l’abast dels rics (compra de l’espai, construcció i decoració, sepulcres, misses) i un honor per al llinatge (memòria eterna del difunt, legitimació de la preeminència social); tot plegat, molt escaient per a la petita i mitjana oligarquia urbana valenciana, nobiliària i mercantil.
La imatge també entra dins de les llars, en una irrupció sobtada —a la ciutat de València, a finals de la dècada del 1370— en la privacitat i la vida íntima, una autèntica «revolució visual» que comporta una nova relació amb la imatge: icones devocionals, tapissos, decoracions, majoritàriament de devoció cristològica, usualment anònimes, tècnicament molt senzilles i barates i de les quals es genera un nou mercat. I l’ús polític de l’art —i dels artistes— per part de la monarquia d’Alfons el Magnànim. En la cort, l’art forma part d’un programa de propaganda: la nova dinastia dels Trastàmara necessita legitimar-se, en especial a Nàpols. Com? Conreant una continuïtat simbòlica amb la Casa de Barcelona: profetisme polític, suport a l’humanisme italià, i la producció artística directament supervisada per la monarquia, amb una inequívica voluntat d’innovació en el gust i la moda, exercida com una prerrogativa del poder, i amb deliberada exhibició d’una riquesa enlluernadora.

Albert Toldrà
Saó, 365 (novembre 2011), p. 46

Manuel Civera o un diàleg amb el passat i el futur

2011-11-29T13:00:00.003+01:00

A Sagunt hi ha algunes persones que, a mesura que passegen per la ciutat, són capaces d’endevinar el rastre del passat o, millor dit, dels passats, ja que aquests se superposen els uns damunt dels altres des de fa un grapat de segles, i fins i tot s’aventuren amb seguretat manifesta a reconstruir les seues arquitectures. Són individus apassionats per la història de la seua ciutat, una ciutat la influència cultural, política i social de la qual abastà en altres temps centenars de milers de quilòmetres quadrats més enllà del Palància. El mestre, escriptor, polític i erudit Manuel Civera i Gómez n’és un, però es diferència de la resta perquè, si estiguera en les seues mans, Sagunt tornaria a tindre en pocs anys bona part de l’esplendor i la influència d’altres temps.
La passió de Civera per la seua ciutat és immensa, i es nota quan en parla, els ulls li brillen darrere de les ulleres com els d’un adolescent enamorat, les frases se li omplin d’adjectius i els temps verbals enceten un camí fluid d’anada i tornada del passat al present.
A Manuel Civera no li interessen les pedres velles només pel fet de ser velles, a ell li interessa l’empremta que l’ésser humà ha deixat en la seua superfície per tal de reconstruir nissagues.
La seua passió per allò més humà del passat l’ha dut a participar en projectes col·lectius com ara el de la recerca de llegendes i faules del Camp de Morvedre.
Però, sense cap mena de dubte, una de les grans aportacions de Civera a la historiografia saguntina i valenciana és la seua investigació sobre els hebreus saguntins, que es recull en gran part en el llibre Morvedre hebreu, publicat per l’Editorial Afers, una capbussada en la baixa Edat Mitjana de Sagunt i la seua comarca.
Civera, en contra d’idees més esteses entre la població (algunes de les quals s’han solidificat de tal manera que han pres cos de veritats inamovibles, només cal pegar-li una ullada a les novel·les de Blasco Ibáñez i a les afirmacions ètniques que hi fa) mostra el protagonisme i la gran influència dels jueus i dels conversos jueus al cristianisme en la colonització i l’arrelament en l’aleshores acabat de constituir Regne de València.
D’aquest llibre i d’altres articles que ha escrit sobre la qüestió dels hebreus a Sagunt és significatiu i molt interessant el diàleg que Manuel Civera enceta amb el passat per a buscar les entrades a un laberint que, en primer lloc, el porta des de la baixa Edat Mitjana fins a èpoques més pretèrites, la qual cosa el du a afirmar en alguna ocasió que la presència dels jueus a Sagunt té un origen mil·lenari, i, en segon lloc, cap al futur tot buscant la presència de llinatges morvedrins, descendents de conversos, en el Sagunt del segle XXI, la qual cosa ens parla d’una població amb unes arrels molt profundes en un espai geogràfic concret.

Manel Alonso
Morvedre.info, 1052 (29-XI-2011)

Virgilio, artista anarquista

2011-11-21T17:43:00.010+01:00

L’exposició «Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó: la radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa», del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, descobreix per primera vegada lobra oblidada del pintor olotí. [El catàleg, a cura de Narcís Selles, ha estat editat per les editorials Afers (País Valencià) i Mare Nostrum (Catalunya del Nord)].

Entre el quasi mig milió de persones que es van veure abocades a l’exili l’any 1939 després del cop minitar de Franco, hi havia molts artistes que van trobar en l’art una eina d’afirmació i resistència, i una defensa de la seva llibertat i identitat cultural. Molts d’ells no van aconseguir superar la batalla per la supervivència i portar a terme el seu art per les condicions extremes de panúria i marginalitat.
Però enmig del sofriment generalitzat que va acompanyar l’ensulsiada, hi ha alguns artistes exiliats que va ntenir l’oportunitat d’enriquir-se amb experiències i coneixements gràcies a les relacions que va nestablir amb corrents polítics i estètics que possiblement no haurien conegut si s’haguessin quedat al seu país d’origen.
Un d’aquests artistes va ser, sens dubte, Virgili Batlle Vallmajó (Olot, 1915–Tolosa, 1947), un pintor vinculat al moviment llibertari que ha produït tota la seva obra coneguda en territori francès.
El Museu Memorial de l’Exili de la Jonqu era (MUME) ha obert recentment l’exposició Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa, que es podrà visitar fins al 15 de gener vinent.
El comissari de l’exposició, l’historiador de l’art Narcís Selles, destaca que la mostra segueix la línia de reivindicar artistes d’interès que van haver d’exiliar-se a causa de la instauració de la dictadura franquista. «El MUME ja fa temps que està recuperant artistes que es van veure obligats a marxar a l’exili i han passat a ser descuidats o oblidats, com Josep Subirats o Manolo Valiente. Hi ha exposicions anteriors que reivindiquen aquests autors que tenen un gran interès històric però que són molt poc coneguts.»

Una obra singular
A diferència d’aquests autors que expliquen l’experiència de l’exili en la seva obra de manera més explícita i amb un resultat més emotiu —com Subirats, per exemple, que dibuixava i pintava camps de concentració—, Virgili no associa la seva pintura a cap situació dramàtica, sinó que crea una altra realitat, una pintura més poètica, un «món plàstic fet d’ordre, puresa i idelaitat. És aquesta la singularitat d’aquesta exposició», comenta Selles. «La seva pintura, tot i que no pretén donar testimoni directe de les vivències dramàtiques que va patir com a exiliat, no s’explica sense la seva experiència vital, sense l’exili.»
«Darrere aquest món abstracte —continua Selles— hi ha un gran sofriment, tot i que no és explícit. Virgilio prefereix crear una altra realitat, més lluminosa que l’altra, i és per això que des del punt de vista històric i estètic, la seva obra és tan important. És una obra autoreflexiva que connecta amb els plantejaments més avançats del moment.»
L’obra radical de l’artista anarquista Virgilio, diferent de la pintura nostàlgica, més conservadora, dels pintors que reflectien el que havien perdut, mostra que la cultura de l’exili és molt complexa i que pot incloure registres de manifestació ben diferents. L’exposició, doncs, serveix també per explicar aquests registres i trencar el tòpic de la cultura de l’exili fixada en el passat melancòlic, amb unes obres visionàries que miren el futur i van més enllà.

L’exili creatiu
Un altre aspecte que diferencia Virgili de la majoria dels artistes que van agafar el camí de l’exili, és que l’olotí no parla d’una trajectòria artística anterior, sinó que es va autodescobrir com a artista a l’exili francès, a Tolosa, on va decidir signar la seva obra com a Virgilio.
Efectivament, Virgili Batlle sembla que va produir tota la seva obra coneguda a França. Tot i que no va tenir una formació artística pròpiament dita, amb 20 anys, a Olot ja tenia moltes inquietuds intel·lectuals i era conegut com un jove activista, sindicalista, amb una gran permeabilitat receptora cap a les noves formes d’art que més tard a França van desembocar en un art tan radical i compromès. De fet, segons comenta el comissari, «la seva visió, la seva sensibilitat oberta i la gran avidesa de coneixements caracteritzava bona part del moviment anarcosindicalista, per a qui la cultura i la lluita per saber eren molt importants en l’emancipació dels treballadors i part indestriable del seu projecte emancipador.»
L’exili així li va donar l’oportunitat de conèixer nous corrents estètics que van inspirar la seva obra de pintor.
De fet, explica Selles, si Virgili s’hagués quedat a Olot, no hauria fet aquesta obra. «L’exili és molt negatiu per moltes raons, però va tenir també aquest aspecte positiu, que li va permetre entrar en contacte amb la comunitat artística i intel·lectual de França que altrament no hauria conegut. A més, de tots els artistes que es van acabar instal·lant a Tolosa, Virgili va ser el que més lluny va arribar en el terreny de la investigació plàstica.» També va ser un dels més discrets a l’hora de mostrar la seva obra públicament, fins al punt que fins i tot a la seva ciutat natal la seva obra era totalment desconeguda.

El Midi, la zona lliure
Segons Selles, un fet històric poc estudiat i molt útil de recordar, que ajuda a entendre l’obra de Virgili Batlle i que el va portar a l’abstracció geomètrica, és que en aquest cas la seva influència no va ser París com a centre i receptacle de l’art més avançat. Com a resultat de l’ocupació nazi a França, hi va haver un èxode d’artistes de l’avantguarda i intel·lectuals d’origen jueu o d’ideologia d’esquerres que es van instal·lar al Midi francès, a l’anomenada zona lliure, per escapar de la persecució. Així, el Midi, al costat de la metròpoli parisenca, es va convertir en un referent cultural important.
Des de Tolosa, Virgili va conèixer aquests artistes desplaçats a la perifèria, con Sonia Delaunay o Manuel Camps-Vicens. El més important, però, va ser Otto Freundlich, un artista abstracte alemany, que es va refugiar en la zona de Cotlliure i que feia una obra molt avançada per a la seva època, amb la qual les pintures de Virgili tenen molts paral·lelismes. La importància de l’obra de Freundlich va fer que l’any 1937 els nazis utilitzessin una de les seves pintures, L’home nou, per a la portada del catàleg de l’exposició Art degenerat de Munic, per estigmatitzar l’art negatiu, que no s’ajustava als seus models ideològics i culturals.

La utopia anarquista
Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó. La r adicalitat estètica d’un pin tor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa, és una exposició monogràfica que inclou unes 35 obres, entre pintures i dibuixos, que intenta explicar l’evolució artística del pintor, sense seguir necessàriament l’ordre cromològic de la seva obra. Si al principi Virgili pintava bàsicament representacions de paisatges partint d’elements cubistes, molt aviat la seva obra experimenta una tendència a la interiorització, fins que desemboca en una obra molt senzilla, cada vegada més essencial, que intenta fer explícits els elements més petits de la seva pintura, com l’espai, les formes i el color. En les paraules del comissari, «Virgili Batlle es converteix en un dels primers artistes nascuts a l’Estat que va portar l’abstracció geomètrica a una essencialitat extrema».
«Podríem establir un paral·lelisme entre la seva malaltia i la seva pintura: mentre Virgili s’estava tornant cada vegada més malalt, la seva pintura es tornva a un estat essencial, primitiu. El més important de les seves últimes obres és que s’interroguen sobre el fet pictòric en si mateix. El fet de renunciar a la figuració es pot interpretar en la voluntat de crear un món nou, que no correspon al món exterior, sinó a una visió ideal, llibertària. Com una analogia a la utopia anarquista, les obres s’allunyen de l’ordre establert amb la voluntat de crear un ordre pur, diferent, i d’organitzar un univers visual correlatiu a una altra societat, i aplicar-lo a l’obra abstracte.»
Per complementar l’exposició, s’ha publicat un llibre catàleg a càrrec del comissari Narcís Selles Rigat.

D’Olot a l’exili creatiu
Virgili Batlle Vallmajó va néixer a Olot el 13 de maig de 1915 en una família treballadora, i va aprendre l’ofici de la pintura en un taller de imatgeria religiosa. Després, però, es va incorporar a una fàbrica tèxtil, on va iniciar la seva activitat sindical, i més endavant a la papereria Torras de Sant Joan les Fonts. Batlle va lluitar com a voluntari al front d’Aragó però va haver de tornar a Olot, malalt de tuberculosi. El 1939 va marxar a l’exili a França. A l’hospital de Montalban va conèixer Jeanne Marcelle Daynès, infermera i monja, amb qui es casaria després que aquesta abandonés els hàbits. A Montalban l’artista Sébastienne Marre, filla del pintor Henri Marre, el va introduir a les avantguardes refugiades al Midi per escapar de la persecució nazi. Després de casar-se, Virgili i Jeanne Marcelle van anar a viure a Tolosa, on va néixer el seu únic fill. Per guanyar-se la vida, van muntar un taller de fusteria que fabricava joguets. Virgili va celebrar a Tolosa l’única exposició individual de què es té constància.

L’any 1945 la seva salut s’anava deteriorant al mateix temps que patia problemes econòmics. La penúria i la manca de mitjans el van obligar a utilitzar nous suports, pigments i tècniques experimentals. Els suports de Virgili eren simples cartrons, papers, taulons o a vegades draps de cuina, llençols, sacs o robes de cotó amb les vores cosides a mà, sense cap preparació especial.
El 29 d’agost de 1947, amb 33 anys només, va morir de tuberculosi a casa seva a Tolosa.
Després de la seva mort, la seva obra, més d’un centenar de pintures, es van guardar a casa seva apilades sobre les parets d’un graner. En qualsevol cas, cap d’elles no es va exposar fins fa poc, quan la família va decidir portar-les a una galeria de Tolosa, que fa sis anys es van posar en contacte amb la galeria José de la Mano, de Madrid.

Marcela Topor
Presència (18/24-XI-2011), pp. 46-49

Fotografies:
[1] Virgili amb la seva dona a Tolosa (1945). [Fons E. Coll/Arxiu d’Imatges d’Olot. Fons C. Gotarde].
[2] Retrat de l’artista. [Fons E. Coll/Arxiu d’Imatges d’Olot. Fons C. Gotarde].
[3] Sense títol, tècnica mixta sobre llenç, 50x39 cm, s/d.
[4] Sense títol, tècnica mixta sobre llenç, 55x46 cm, s/d.
[5] Cases damunt paisatge, 65x92 cm (1942).
[6] Esquerra: pintura a la cera d’Otto Freundlich que va heretar el fill de Virgili. [Fons M. Batlle]. Dreta: Composició, tècnica mixta sobre llenç, 60x73 cm, s/d. [Fons M. Batlle].

Recordant un oblidat de l’avantguarda

2011-11-18T12:31:00.004+01:00

El Museu Memorial de l’Exili recupera la figura del pintor anarcosindicalista Virgili Batlle Vallmajó amb una exposició i un llibre. [El llibre-catàleg, Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó. L’estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa, ha estat coeditat en català i en francès per l’Editorial Afers i Mare Nostrum, respectivament].

Seixanta anys després de la seva mort, Virgili Batlle Vallmajó (1915-1947) segueix sent en gran mesura un desconegut. No sols la seva obra s’ha mantingut quasi en secret, sinó que encara s’està reconstruint la seva biografia. El Museu de l’Exili mira de posar fi a aquest greuge històric amb Virgilio. La radicalitat estètica d’un pintor anarcosindicalista exiliat a Tolosa, una exposició que es podrà visitar fins al 15 de gener. I també amb un llibre homònim que és més que el catàleg d’una mostra artística: és una monografia essencial en què Narcís Selles fixa el recorregut vital i artístic de Batlle, fins ara basat en moltes conjectures, complementant la recerca documental amb entrevistes amb familiars de l’autor.
I és que la seva obra ha estat poc difosa per una desgraciada acumulació de circumstàncies. Aparentment, el pintor va decidir dedicar-se fermament a l’art ja exiliat, i va arribar a França sense un reconeixement públic previ que l’ajudés a subsistir. Abans era, segons Selles, un anarcosindicalista aparentment moderat, que es va radicalitzar a causa del cop d’Estat militar i la posterior Guerra Civil. La tuberculosi que el va dur a una mort prematura també va condicionar la seva vida de postguerra en tots els àmbits.
Selles passa revista als contextos de l’obra: primer, un nucli artístic olotí que va partir del romanticisme conservador per evolucionar cap a una modernitat no rupturista; després, la França on es barrejaven tendències estètiques i polítiques en un període històric agitat. I, d’alguna manera, les obres exposades a Virgilio. La radicalitat estètica relaten un procés d’alliberament. Les experimentacions de la fi dels anys trenta, que parteixen de paisatges i d’objectes que encara són recognoscibles un cop transformats en art, van deixant pas a un essencialisme geomètric en algunes ocasions encisadorament colorista. L’ús de materials barats i de fàcil accés pot ser producte de la precarietat econòmica, però alhora referma el tarannà artesanal dels quadres. I subratlla la personalitat i el lirisme d’un creador que, des de l’aïllament, va explorar les avantguardes mantenint les distàncies amb la seva vessant més freda i tecnicista.

Ignasi Franch
El Triangle, 1.038 (18-XI-2011), p. 54

Catástrofes e historia

2011-11-17T16:57:00.002+01:00

La revista «Afers», que lleva años de trayectoria seria y rigurosa en la divulgación científica de investigaciones sobre temáticas diversas de pensamiento social, cultural, histórico y literario en lengua catalana, acaba de publicar un número monográfico sobre «Catástrofes naturales en la historia». El profesor Armando Alberola, catedrático de Historia Moderna en la Universidad de Alicante, ha coordinado los trabajos de esta monografía que ofrece un interesante repertorio de recientes investigaciones sobre desastres naturales en época histórica, llevadas a cabo en diferentes universidades españolas. Los trabajos abordan el presente y futuro de la climatología histórica en España, el relato de desastres en la obra Décadas de Gaspar Escolano, el análisis de riesgos y desastres en el litoral mediterráneo español durante el siglo XVIII, el riesgo de deslizamientos en la ciudad del Alcoi en época histórica, la respuesta de la sociedad catalana a los terremotos de 1427-28, las erupciones volcánicas en Lanzarote durante los siglos XVIII y XIX, la presencia y significado de cometas y otras señales de fuego en el cielo entre los siglos XVI y XVIII y, por último, los cambios climáticos ocurridos a lo largo de la historia hasta el momento presente. El conocimiento de las catástrofes históricas resulta básico para interpretar fenómenos extremos de la Naturaleza recientes, para conocer formas de actuación de las sociedades, para valorar las respuestas políticas de cada momento histórico; en definitiva, para tomar conciencia, como nos dice el prof. Alberola en las páginas de presentación de esta monografía, de nuestra condición como sociedad vulnerable. Y esto ha sido así en todo momento histórico.

Jorge Olcina
Levante-EMV (17-XI-2011)

El compromís de Doro Balaguer

2011-11-17T13:22:00.004+01:00

El gran artista ha de canviar el món”. Ho escrivia Antoni Tàpies ja fa un grapat d‘anys en les seues meditacions sobre la substància de l‘art i la veritat és que no m‘ha vingut al cap de sobte, sinó que he ensopegat amb l‘admonició en un llibre que Doro Balaguer publicà en una col·lecció d‘assaig que Gustau Muñoz dirigia: Renau, pintura i política, Germania, Alzira, 1994. Confesse que aquest volum de la col·lecció “Sagitari” em va descobrir un Balaguer que ni coneixia ni imaginava. Un escriptor capaç de parlar de l‘art i de la vida amb una senzillesa tan rotunda que sovint, des de la superfície, se‘t presentava la temptació d‘abandonar-lo per por de ser víctima de la banalitat. Més tard, el seu esplèndid L‘esquerra agònica. Records i reflexions (Afers, 2009) em confirmà que la lectura atenta dels seus textos m‘era d‘un profit inhabitual. De fet, fa uns dies, quan em vaig asseure en un dels incòmodes banquets que hi havia a disposició del públic a la Fundació Chirivella Soriano per veure el documental que acompanyava l‘exposició antològica de les seues pintures, cada afirmació seua corroborava el profit valuós que un extrau quan l‘escolta amb atenció i sense presses. El catàleg de l‘exposició referida (Doro Balaguer. Pintura, política, vida, Afers, 2011) ha tingut l‘encert de reproduir entrevistes diverses fetes per Carlos Pérez, Francesc Pérez-Moragón i Adolf Beltran, gènere que és un aliat natural de les virtuts que remarque, de manera que, tot plegat, un pot anar des dels diàlegs que el catàleg recull fins als textos més assagístics tot examinant, amb tanta placidesa com aprofitament, els assumptes de més interés que han preocupat els artistes que, com en el cas de Doro Balaguer, han fet del compromís un postulat irrenunciable.
No crec que hi haja dubtes sobre l‘interés del contingut a què remet la citació de Tàpies. La literatura i la pintura, ací precisament, s‘envolten d‘una fraternitat quasi idíl"lica. No solament la societat ha exigit als pintors i als escriptors, fins fa poc si més no, una responsabilitat específica davant dels problemes, dels valors i dels desitjos, sinó que els mateixos artistes s‘han investit d‘aquesta prerrogativa que, a vegades, els ha permés parlar i ser escoltats amb uns altaveus desmesurats i una admiració més que respectuosa. El discurs de Doro Balaguer, net, directe, sense retoricismes untuosos o transcendentalismes fatus, contra la sacralització de l‘art és tan natural, en el fons com en el gest, que sovint arriba a commoure. “Al cap i a la fi”, comenta amb Adolf Beltran, “pintar és triar uns colors i posar-los en un llenç”. Amb això no s‘està negant l‘originalitat ni les grans aportacions artístiques; simplement es vol posar cada cosa al seu lloc, és a dir, tot introduint matisos que ens fan entendre millor les condicions i els problemes que planteja l‘activitat artística. La distinció que en aquest assumpte fa Doro Balaguer entre “creació” i “originalitat” és d‘un profit considerable i ja estaria bé que els discursos crítics la tingueren en compte si no volen reunir els productes artístics en dos grups únics i antagònics: les obres excelses, d‘una banda, i, de l‘altra, la immensa majoria, és a dir, la mediocritat més absoluta. Pintar, com escriure, són activitats naturals que podem emprendre sense necessitat de creure‘ns que revolucionarem l‘estètica contemporània. Pintura i pensament, com pintura i revolució, són més aviat activitats paral·leles; no lligades, sens dubte, per cap relació de causalitat. Potser al voltant d‘aquesta qüestió és on hem de cercar la clau del compromís del Doro Balaguer artista. Del polític, tothom en té dades i testimonis. D‘un artista, a més, apassionat de l‘abstracció i absolutament convençut (els seus textos no ens permeten posar-ho en dubte) que “l‘estil pot ser més corrosiu que la història que conta cada obra”. El compromís de Doro Balaguer, el seu engagement, té més a veure amb la humanització de l‘ofici de pintar i el d‘escriure sobre pintura que no amb la denúncia pamfletària o la creença ingènua, o interessada, que pintant capellans i dones endolades, i homes de boina i mirada trista contribuiràs més i millor a canviar el món.

Vicent Alonso
“Quadern”, El País (167-XI-2011), p. 3

El blaverisme que va vèncer

2011-11-17T09:33:00.002+01:00

El sociòleg Vicent Flor publica Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana (Afers), sobre el moviment anticatalà al País Valencià. Els valencians se senten més espanyols que catalans.

“No mos fareu catalans”, cridava Paquita Rebentaplenaris a les portes del Palau de la Generalitat Valenciana el 1975, quan Franco i el seu règim agonitzaven al mateix temps que al País Valencià es vivia una certa expansió del fusterianisme.
També l'any en què el sociòleg Vicent Flor, autor de Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana situa el naixement del blaverisme, “una ideologia i un moviment populista, anticatalanista, conservador i espanyolista, en la seua versió regionalista, que s'autodefineix com valencianista malgrat no ser-ho i que ha aconseguit patrimonialitzar la identitat valenciana actual”.
L'any 1975, però, encara eren minoria a València les anomenades Paquites Rebentaplenaris i els manifestants exaltats que sabotejaven qualsevol acte o decisió que sonés a català. Serà a partir de 1978, quan la UCD i el diari Las Provincias “decideixen jugar-hi de ple”, que el blaverisme es convertirà en un “moviment de masses” que guanyarà el carrer i esdevindrà una “autèntica força de xoc” contra les polítiques del Consell preautonòmic del socialista Josep Albiñana. Se succeïren concentracions de més de 20.000 persones i accions violentes. Flor, que no amaga el seu passat blaver, explica que les elits fusterianes i els dirigents de l'esquerra no van saber reaccionar. La força mobilitzadora blavera unida a la negociació a la baixa dels socialistes és el que, per ell, va permetre que, sent l'esquerra majoritària, s'assumiren, en la negociació de l'estatut, molts aspectes de centredreta anticatalanista.
Per Flor, imaginar el blaverisme com un instrument d'elits és simplista. De fet, diu que també va ser una reacció popular “incontrolada” i comenta que altres factors com ara les contradiccions del discurs fusterià o l'exigua penetració del nacionalisme valencià van ser determinants.
El blaverisme va tenir el màxim exponent amb Unió Valenciana i es va diluir en el PP ara imperant. Entre les conseqüències d'aquell moviment figuren, segons Flor, que dels 5 milions de valencians siguen minoria els catalonaparlants, que la majoria se senti més espanyola o que Catalunya i el País Valencià hagin viscut d'esquena.

Ester Pinter
El Punt-Avui (11-XI-2011)
Fotografia: Josep Cuèllar

Virgili, ordonner sur la toile les éclats de vie

2011-11-15T16:23:00.005+01:00

Hommage. Le Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera revient sur le parcours d'un artiste d'Olot exilé avec la Retirada à Toulouse. D'Olot à Montauban et de Collioure à Amélie-les-Bains, retour sur une oeuvre aussi radicale qu'humaine.

> Exposition « Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó. L'esthétique radicale d'un peintre catalan anarcho-syndicaliste exilé à Toulouse » Museu Memorial de l'Exili carrer Major, 43-47 - La Jonquera jusqu'au 15 janvier 2012. Entrée libre. Renseignements : 00 34 972 55 65 33 www.museuexili.cat > Catalogue de l'exposition « Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó. L'esthétique radicale d'un peintre catalan anarchosyndicaliste exilé à Toulouse » / « Virgilio. Virgili Batlle Vallmajó. L’estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa », Mare Nostrum / Editorial Afers. Prix: 27 euros

Hiératique et sobre. La salle d'expositions temporaires du Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera se transforme en oeuvre abstraite. Reprenant la composition géométrique d'une peinture aux accents suprématistes ou néoplasticiens, elle permet de redécouvrir à travers une sélection significative de pièces, l'oeuvre et la carrière de Virgili Batlle Vallmajó (1915-1947). Né à Olot, il ne tarde pas, comme beaucoup de ses camarades, à rejoindre les ateliers d'imagerie religieuse pour réaliser son premier apprentissage. Une formation vite doublée d'une revendication syndicale auprès des mouvements anarchistes. Une orientation syndicale qui lui impose de participer, au mois de juillet 1936, au soulèvement populaire contre le coup d'état du Général Franco. Il intègre les rangs du Comité Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dirigé par la CNT-AIT, avant de s'engager comme volontaire au mois d'août de la même année pour rejoindre le front aragonais. Il prend part aux combats de Belchite et Fuentes del Ebro. Atteint de tuberculose, Virgili est démobilisé en 1938 et doit rejoindre sa ville natale.
Face à l'avancée des troupes franquistes, il ne doit en aucun cas être fait prisonnier. Ses prises de position anarchistes et son engagement actif dans l'armée républicaine lui auraient valu une condamnation à mort. Il quitte Olot pour passer la frontière en janvier 1939.

Exil et révélations catalanes

Son fragile état de santé l’oblige à se rendre dans l'hôpital d'accueil pour réfugiés de Montauban. Il y fait la connaissance de Jeanne Marcelle Daynès, infirmière et soeur de l’ordre de Saint Vincent de Paul qu'il épousera après qu'elle ait abandonné les ordres. L'anar et la nonne vivent une passion transcendant obédiences et a priori et ne tardent pas à s'installer au coeur de la cité de Montauban. Pour survivre, le jeune couple monte une petite fabrique de jouets artisanaux. Bois, pinceaux, couleurs permettent à Virgili Batlle Vallmajó de pouvoir se consacrer, en parallèle de son activité commerciale, à la peinture. A Montauban, il se rapproche de l'artiste Sébastienne Marre, fille du grand peintre Henri Marre, qui possède un atelier à Collioure. L'artiste catalan fait quelques séjours sur la côte catalane de 1940 à 1942 et mesurera son talent aux fameux clochers du petit port roussillonnais. Grâce à son amitié avec Sébastienne Marre, à ses séjours catalans, le jeune homme rencontre l’oeuvre d'auteurs avant-gardistes réfugiés sur la Côte Vermeille suite à l'avancée des troupes nazies. Au contact du peintre Otto Freundlich, l’artiste abandonne un style postcubiste pour s'aventurer vers une abstraction géométrique qui ne cessera de se radicaliser au cours des ans. Fréquentant Collioure puis Amélie-les-Bains, pour y suivre après-guerre quelques cures, il meurt en 1947 des suites de sa tuberculose.

L'anarchisme, toujours à l'affiche

Le Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera permet de redécouvrir l’oeuvre de cet artiste pour qui le nord de la Catalogne jo ue un rôle déterminant et qui restait jusqu'à présent presqu'inconnu sur ce même territoire. Narcís Selles signe à la fois le commissariat de l'exposition et le texte du catalogue, devenant l'approche la plus approfondie de l'oeuvre de Virgili. L'auteur en dégage toute l'importance expliquant que « sous l'influence de l'art concret et des avant-gardes constructivistes et neoplastiques, Virgili Batlle est devenu un des premiers artistes né sur le territoire de l'Etat espagnol qui a porté l'abstraction géométrique à son essence la plus pure. Ses peintures les plus significatives aspirent à la construction d'un univers essentialiste de formes et de couleurs qui contrastent avec un quotidien fait de contraintes, de déraison et de souffrances. Des oeuvres dans lesquelles la construction d'une nouvelle réalité esthétique pourrait s'interpréter comme l'expression symbolique d'une volonté utopique, de l'aspiration à une autre société ». Exil et guerre n'ont finalement pas gommé des idéaux que le Museu de l'Exili remet à l'affiche.

Jeroni Pérez Faixeda
La Semaine du Roussillon, 804 (20/26-X-2011), p. 30

Poètica de la carestia

2011-11-14T14:01:00.004+01:00

El Museu de l'Exili redescobreix Virgili Batlle Vallmajó, pioner en l'abstracció geomètrica des de l'exili francès. [El catàleg, Virgilio: Virgili Batlle i Vallmajó. La radicalitat estètica d'un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa, ha estat editat per Afers, a cura de Narcis Selles]. El contacte amb els artistes que fugien dels nazis i la implicació amb la cultura llibertària van ser decisius en la seva obra.

Fins al 2005, en què la galeria madrilenya José de la Mano va reivindicar-lo per primera vegada arran de la troballa d'un conjunt apreciable de les seves pintures en un graner, Virgili Batlle Vallmajó (Olot, 1915-Tolosa, 1947) ha estat un desconegut. Ho és en certa manera encara avui, per l'escassa difusió que va donar a la seva obra, que amb prou feines va exposar, i per algunes fabulacions alimentades pel mateix misteri que envolta la seva vida, com ara que hagués entrat en contacte a París amb el cercle íntim de Picasso o que hagués participat, també a la capital francesa, a la col·lectiva Peintres de l'Espagne Libre de la Galeria Castelucho, una dada que no ha pogut ser mai confirmada. L'historiador de l'art Narcís Selles, que ha investigat la seva trajectòria per a l'exposició Virgilio. La radicalitat estètica d'un pintor català anarcosindicali sta exiliat a Tolosa, que es pot visitar al Museu de l'Exili de la Jonquera (Mume) fins al 15 de gener del 2012, no ha trobat a la premsa olotina anterior a la guerra cap referència de la seva activitat artística, i a Tolosa, on va residir com a exiliat bona part de la seva vida, ha documentat només una exposició individual seva, però l'olotí Virgili Batlle Vallmajó pot considerar-se, segons afirma l'estudiós, “un dels primers artistes de l'Estat espanyol a portar l'abstracció geomètrica a una essencialitat tan extrema”, i això sense sacrificar, en el camí cap a la puresa, un lirisme i una calidesa poc usuals en aquesta classe d'experimentacions plàstiques.
A través d'una acurada investigació, durant la qual ha entrevistat el germà i el fill de l'artista, Enric i Michel Batlle, i una neboda, Elisabeth Coll, Narcís Selles ha rastrejat l'estret compromís de ‘Virgilio’, el nom amb què solia firmar els quadres, amb “el projecte emancipador” del moviment llibertari, tant durant la seva joventut, com a sindicalista i membre del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, on va treballar a la fàbrica paperera Torras, com durant l'exili francès, militant activament al Partit Sindicalista Espanyol, d'arrel anarquista, que a l'Alliberament expediria un informe en què es consigna la implicació de l'artista en les accions de la Resistència. Per Selles, aquesta adscripció als corrents revolucionaris explicaria en bona part la seva actitud refractària a subscriure posicions estètiques consensuades socialment i, per tant, assimilades pel poder. La seva és, doncs, una trajectòria excèntrica i solitària, que tampoc encaixa amb el tòpic que atribueix als exiliats una tendència a recrear-se en l'aflicció i la malenconia.
En l'obra de Vallmajó, difícilment es detecta cap esperit tràgic, a pesar de la seva condició d'expatriat, de viure discretament del negoci d'un taller de joguets, i d'haver passat la prova de les cruentes batalles de Belchite i Fuentes de Ebro, on va contraure la tuberculosi que precipitaria la seva mort als 32 anys. Al contrari, la seva és una recerca obstinada de claredat, afrontada amb una tal pobresa de mitjans (sovint havia de pintar amb mescles casolanes de pigments i guix damunt draps de cuina o llençols vells, i muntar aquestes teles artesanals en uns bastidors fets amb fustes guerxes de rebuig), que mai transmet la impressió àrida i freda associada a les abstraccions de base racionalista, sinó que en les seves composicions geomètriques, afirma Selles, intensificada per “una espècie de vibració cromàtica interna”, més aviat “hi batega una presència latent, fins i tot un afany de lirisme ascètic en el que podríem qualificar com una poètica de la carestia”.
El comissari de l'exposició, que ha recollit el seu treball en el primer catàleg documentat sobre l'artista, en edició bilingüe en català i francès, s'explica també el cas insòlit de Virgilio en un ambient on predominava el culte als estils pretèrits, si no l'estat de somnolència, a l'atenció que va saber prestar als nous llenguatges de l'avantguarda que van desplaçar amb ells els artistes de la diàspora parisenca establerts al Migdia durant l'ocupació nazi, des de Sonia Delaunay (de qui sembla adoptar l'ús dels discos simultanis i els cercles concèntrics), a Albert Gleizes, Jacques Lipchitz, Jean Arp i, sobretot, Otto Freundlich, un dels pioners de l'art abstracte europeu, la influència del qual és més que notòria en la producció de l'olotí d'entre 1942 i 1947, el seu període més fecund.

Eva Vàzquez
El Punt-Avui (13-XI-2011)

La radicalitat estètica d’un exiliat

2011-11-14T13:53:00.003+01:00

Si ja és prou conegut que entre els milers d’exiliats que van emprendre camins de França hi havia bona part dels intel·lectuals i artistes del moment, no ho és tant el cas d’algunes persones que, com Virgili Batlle Vallmajó, treballador català d’afinitats llibertàries, van fer l’obra artística a França després del 1939.
Segons Narcís Selles, curador de l’exposició Virgilio: Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintos català anarcosindicalista exiliat a Tolosa que presenta el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera, Batlle fou l’artista exiliat que va arribar més lluny en el terreny de la recerca plàstica, encara que no es va prodigar en exposicions. Sellés explica al llibre [Editorial Afers] editat arran de l’exposició com en l’entron ideològic de la cultura anarquista “la lluita per saber, en línia amb la tradició il·lustrada, formava part indestriable del seu projecte emancipador” i que, per aquests homes, la revolució social restaria incompleta “sense aquest aprenentatge personal i social”. Un aprenentatge que comportava la transformació dels valors, actituds i costums.
Batlle, que va néixer a Olot el 1915, fill de família treballadora però amb un nivell econòmic suficient com per anar a estudi a les Escoles Pies, va començar treballant al Can Castellanas, el taller d’imartgeria religiosa, tot i que més tard treballaria a altres empreses, com la paperera Torras de Sant Joan les Fonts o la fàbrica tèxtil Can Jombi.
Aquells anys i fins a l’inici de la Guerra Civil, Batlle va participar activament en la vida social olotina. Era soci de l’Orfeó Popular i apareixia de tant en tant a la premsa local. No era dogmàtic i la seva xarxa de relacions no s’aturava en cercles obreristes, sinó que era força més àmplia. Amb l’inici de la guerra tot es va capgirar. Batlles es va incorporar al Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per la CNT-FAI, un comitè força radicalitzat i acusat d’algunes execucions. Poc després va marxar voluntari al front d’Aragó i en va tornar malalt de tuberculosi el 1938. El 1939 va marxar a l’exili i es va establit a Montalban, on aviat ingressaria a l’hospital a causa de la malaltia. Va ser allà on va conèixer Jeanne Marcelle Daynès, monja de l’orde de Sant Vicenç de Paül, amb qui es casaria poc després i amb qui es va traslladar a Tolosa on van muntar un taller de fusteria que fabricava joguets i on el 1946 naixeria l’únic fill de la parella, Michel Batlle. L’any següent Virgili Batlle moria.
L’obra de Batlle, que va conèixer les avantguardes gràcies a la relació amb l’artista Sñebastianne Marre, “no denota sentiments tràgics”. El que té de trancador és, com explica Selles, una “cada cop més radical ruta estètica amb proposicions d’una notable audàcia formal ben allunyades de les vies llavors més fresades”. La seva obra, la seva recerca pictòrica obstinada, no s’entendria sense les experiències acumulades a la guerra i l’exili.

Judit Pujadó
La Vanguardia (11-XI-2011), p. 10